16

Patch apagà el motor, i la mola s’aturà amb un brunzit. Llimà unes estelles de metall de la clau i la ficà delicadament a la pastilla de sabó. La clau duplicada encaixava perfectament al motlle. Llavors l’intercomunicador sonà impertinentment, cridant-lo:

—Senyor Patch —la veu de Geraldine ressonà en el laboratori del soterrani—. Senyor Patch…

—Molt bé —contestà Patch. Es ficà la clau a la butxaca i pujà. Hi havia un home d’una trentena d’anys assegut a un banc de fusta, amb un diari a les mans. Quan Patch aparegué, el desconegut es posà dret.

—Aquest senyor el vol veure —digué Geraldine—. Ha telefonat abans.

—Sí —interrompé el visitant—, sobre aquest anunci que ha posat. —Desplegà el diari i assenyalà un anunci amb un cercle al voltant—. Em sembla que conec aquest home, McAdam Claysmith.

La cara de Patch era inexpressiva.

—Anem al meu despatx i en parlarem. —Començà a caminar pel vestíbul, i el desconegut el seguí—. Em dic Patch —digué.

—Ja he sentit com el cridava la seva secretària. Jo em dic Jack Frazier. He telefonat a la seva secretària. Necessitava una adreça. A l’anunci no n’hi havia cap.

Patch assentí amb el cap.

—Què sap sobre Claysmith?

—Potser no en sé res —digué Frazier. Era un home prim, musculós, i es movia amb gràcia. Portava un vestit gastat que s’adeia amb les mans endurides per la feina. Les mans estaven tacades d’oli. Es ficà la mà a la butxaca, i en tragué un rebut rosa i una targeta comercial lleugerament bruta. Amb això a les mans continuà parlant—. La meva dona ha vist l’anunci per casualitat al diari aquest matí i me l’ha ensenyat.

—La seva dona coneix Claysmith?

—No, però li ha semblat que recordava que un cop jo l’havia esmentat com a client. Potser és el mateix individu que busca vostè. —Patch agafà la targeta—. I potser no l’és.

Patch llegí la targeta.

Frazier continuà:

—El que va passar va ser això. Aquest individu va venir… i em va dir que volia comprar fuel-oil per a vaixells. Jo li vaig dir que jo no en venia pas. Ell em va preguntar si en podia comprar si volia, jo li vaig dir que és clar que sí, però que per què no anava a un negoci especialitzat a comprar-lo. Ell em va dir que volia omplir tots els seus dipòsits, que volia dir una bona quantitat, i que trobava que tenia dret a un descompte, i que al negoci especialitzat no l’hi farien pas. Bé, ho vam discutir una mica i al final jo vaig dir que m’encarregaria d’enviar un camió-cisterna al port, allà on ell tenia el seu vaixell, i omplir-lo. No vaig haver de transportar el fuel jo mateix. Tot el que vaig fer va ser encarregar-lo a la companyia on jo compro la meva benzina. —Frazier s’inclinà damunt de la taula i hi col·locà el rebut—. Va firmar això i va pagar en efectiu quan li van portar el fuel-oil.

El rebut, s’adonà Patch, portava la mateixa informació que la targeta comercial de Frazier, però estampada amb un tampó de goma. Hi havia la quantitat de litres i el preu escrits en llapis. Al peu hi havia un gargot que podia ser la firma de M. Claysmith, o la de W. Dagmouth, o la de mitja dotzena més de persones.

—Aquest home li va dir que es deia Claysmith? —preguntà Patch.

—Això és el que va dir. —Frazier callà, intentant recordar—. Em sembla que no va dir mai el seu nom de pila. Va firmar el rebut amb M. Claysmith… o sigui que quan el seu anunci demanava per un tal McAdam Claysmith, vaig suposar que podia ser el mateix individu.

—Com era?

Frazier observà Patch un moment.

—Més o menys com vostè d’alt i corpulent. Més o menys de la seva edat, també. Amb la cara quadrada i els cabells curts. El dia que va venir a la meva estació de servei portava texans i un jersei de coll alt blau. —Afegí—: i una gorra de mariner blanca molt bruta.

—Com es deia el seu vaixell?

—No recordo pas que ho digués.

—I on estava amarrat?

—A un moll privat. L’estaven reparant. A un quilòmetre aproximadament de la meva estació de servei.

—En sap l’adreça?

—No, però la puc demanar al camioner. O li puc ensenyar on és. —Frazier s’aixecà—. És a dir si em compensa d’alguna manera per tot aquest temps. Quant em pagarà?

—Cent dòlars.

—Val la pena. Vol venir a Staten amb mi ara?

—Ja vindré més tard. —Patch es ficà la targeta i el rebut a la butxaca—. Quan?

—Què li sembla aquest vespre a les sis. L’home del torn de nit es fa càrrec de la feina a les cinc. Es triga una mica a comprovar els dipòsits i a sumar els diners de la caixa. Normalment me’n vaig cap a casa a aquesta hora, i no em va massa malament anar un moment al moll. —Frazier es dirigí cap a la porta—. L’esperaré davant de la gasolinera.

—Molt bé —digué Patch. Es mirà Frazier mentre marxava, i llavors anà al segon pis a veure George Hurley. Posà la targeta i el rebut damunt de la taula de Hurley—. George —digué—, dóna una ullada a això. Digues què te’n sembla.

El vell ex-falsificador examinà els papers amb ulls experts.

—Barat —digué—, molt barat. —Amb els seus dits sensibles fregà el paper i mirà amb atenció la tinta borrosa—. Se suposa que això és legal?

—Ha de ser legal per força. És terriblement difícil fer veure que tens una gasolinera a un encreuament i no tenir-hi cap gasolinera.

—L’has vista mai?

—No, però la veuré aquest vespre.

L’home gran arronsà les espatlles fràgils.

—Aquest paper rosa sembla un rebut, dels que es fan servir a les gasolineres.

—Han canviat alguna cosa?

Hurley el tornà a examinar, i finalment féu que no amb el cap.

—No. No ho crec. Però no costaria gaire fer-ne un d’exactament igual.

Patch tornà al primer pis i anà al despatx de Dagnastino. Dagnastino no hi era. Es tombà i travessà el vestíbul fins allà on hi havia Roger Johnson, treballant.

—On és Frank?

—Ha sortit —li digué Johnson—. Ha dit que tornaria a les tres.

Patch mirà el rellotge que hi havia damunt de l’escriptori. Eren gairebé les tres.

—Vull confirmar una cosa. Un vespre, cap a les sis, jo era a dalt al meu apartament. Leda Claysmith em va telefonar des del teu despatx. Te’n recordes?

—No va telefonar des del meu despatx —replicà Johnson.

—O sigui que va telefonar des del meu?

—Sí. Va entrar (em sembla que Geraldine ja havia marxat) i va treure el cap a la meva porta. Va preguntar per tu i jo li vaig dir que eres al teu apartament. Volia telefonar-te i va fer servir el teu telèfon.

—Estava sola mentre trucava?

—Sí. Jo vaig continuar treballant. Al cap d’una estoneta, va tornar i va dir que pujava a veure’t.

El so de passes al vestíbul anuncià l’arribada de Dagnastino. Patch anà al seu despatx a veure’l. Dagnastino s’estava traient l’americana.

—No val la pena —el deturà Patch—. No et quedaràs aquí gaire estona.

—Per què no? —Dagnastino es tornà a posar l’americana.

—Tenim una pista sobre Claysmith. És a algun lloc de Staten Island. Agafa el cotxe i vés-te’n cap allà ara. Compra’t alguna cosa per menjar quan hi arribis. A les sis tinc un contacte a la gasolinera que hi ha a la cantonada de Bell i Orek. Tindré un cotxe.

—Vols que et segueixi de ben a prop.

—No! Queda’t endarrera… ben endarrera. Jo portaré un emissor de senyals, o sigui que no em perdràs. Segurament aniré a parar a un moll privat, que no sé com és. Acosta-t’hi tant com puguis i aparca. Busca una ombra ben refosca i espera-m’hi.

—A les sis serà més fosc que la gola del llop —digué Dagnastino—. Et podria perdre.

—Aparca al carrer més proper a l’entrada del moll. Posa la ràdio. Quan surti d’aquell lloc, sentiràs un canvi en el senyal; se sentirà més pròxim i més fort. Fes llums i ja et trobaré.

—Quanta estona espero?

—Dóna’m una hora a partir del moment en què entro.

—I llavors et vinc a buscar si no apareixes?

—Sí, i vine de pressa. —Patch tornà al seu despatx. Obrí l’últim calaix del seu escriptori i en tragué un rellotge de polsera, i se’l posà en comptes del que portava. El rellotge nou era lleugerament més gros, perquè a dintre hi havia un dispositiu que emetia impulsos electrònics a intervals de dos segons. Els senyals inaudibles es rebien només per ràdio. Posà el rellotge a l’hora, però no connectà el minúscul transmissor que tenia una potència d’uns cent-cinquanta metres.

A tres quarts de sis, Patch era a la sala de passatgers d’un transbordador, mirant la massa de Staten Island a través de la finestra, cada cop més a prop. Staten Island, cent cinquanta quilòmetres quadrats de territori estrany per al novaiorquès mitjà. Darrera d’ell brillaven els llums de Manhattan i Brooklyn; a l’altre cantó de la badia hi havia Nova Jersey, amb els arcs il·luminats del pont Goethals, que l’unia a l’illa. Les campanes del transbordador tocaren amb seguretat i el moviment d’avanç s’alentí quan els motors començaren a disminuir la potència i el vaixell s’acostà al moll. Els homes de la tripulació començaren a fer baixar els cotxes del vaixell per les rampes, i els passatgers recolliren els estris i s’apilaren al davant per desembarcar.

Un vent fred colpí Patch a la cara quan abandonà la protecció de la cabina. Travessà l’edifici del transbordador i sortí al carrer. Buscà un taxi, li donà l’adreça de Frazier, i s’arrepapà al seient. El taxista enfilà els carrers del perímetre, que seguien la costa, amb els llums de la ciutat de St. George a la dreta. El cotxe arribà a la intersecció de Bell i Orek i s’aturà.

—És aquí, senyor —digué el taxista.

A l’altre cantó del carrer hi havia el símbol conegut d’una marca de benzina damunt d’una gasolinera ben conservada. A un costat hi havia un garatge d’un sol pis amb un gran rètol en blanc i negre: Gasolina & Serveis. En creuar el carrer, Patch veié un Buick de feia tres anys aparcat a la vorera, al costat de la gasolinera. Sonà la botzina i Frazier li féu un senyal amb el braç perquè s’hi acostés. Patch pujà al seient de davant.

—Ha fet tard —digué Frazier—. Ja no sabia si venia o no.

Patch mirà el rellotge.

—Deu minuts. És el que he trigat a venir des del transbordador. —Tocà la palanqueta del seu rellotge.

Frazier engegà el cotxe.

—Ha vingut sol? —preguntà.

—Sí.

—Com s’ho farà per tornar del moll? És bastant lluny del transbordador.

—Telefonaré a un taxi. Si Claysmith encara hi és segur que tindrà un telèfon de vaixell a terra.

Hi hagué silenci, mentre Frazier duia el cotxe per una àrea d’edificis petits i tronats i amb carrers només parcialment il·luminats.

—Podria tornar a buscar-lo… d’aquí a una estoneta —digué Frazier, trencant el silenci.

—No caldrà pas.

Un altre silenci, i després:

—I a mi quan em paguen? —Frazier mirà Patch de reüll, i afegí ràpidament—: No és que insisteixi ni res…

—Si aquest és l’home que busco, pot venir al meu despatx demà, o li enviaré un taló.

Frazier enfilà un carrer mal pavimentat i ple de bonys, al llarg del qual hi havia magatzems. Patch sentí l’olor de l’aigua de la badia.

—Ja sé que no és de la meva incumbència —digué Frazier—, però per què té tant d’interès a trobar aquest individu? El vol per alguna cosa?

—Només vull satisfer la meva curiositat.

—Pels meus cent dòlars —Frazier rigué—, espero que la seva curiositat quedi satisfeta.

El cotxe tombà a la dreta i entrà en un carrer curt que acabava en una tanca metàl·lica rovellada. Els llums del cotxe penetraren la foscor i deixaren veure l’aigua oliosa de la badia, més avall, a una certa distància. A dintre de l’àrea encerclada per la tanca hi havia un edifici de maons, baix i mig esfondrat, envoltat de casetes metàl·liques i de cabanes de fusta feta malbé, òbviament, en aquests coberts es guardaven les eines, l’equipament i els estris per pintar. En la fosca es distingien grues petites, blocs de fusta i cordam. Hi havia unes quantes barcasses amb motor a la vora, col·locades damunt de cavallets i escores. Era clar que a algunes d’elles ja feia temps que els havia passat l’edat de ser reparades. El cotxe s’aturà davant de la porta de la tanca.

—Aquest és el lloc —digué Frazier. Assenyalà un rètol mig esborrat que hi havia damunt de la tanca: Moll. Adrogueria & queviures.

—On és el vaixell de Claysmith? —preguntà Patch. Es posà un cigarret als llavis.

—Hi ha un moll a l’altre costat de l’edifici principal. No el veu pas des d’aquí. És amarrat allà.

Patch es ficà la mà dintre de la jaqueta per agafar un llumí. La mà sortí amb un 38 retallat.

—Molt bé —digué—, anem a donar una ullada. —El revòlver apuntava directament a la panxa de Frazier.

—És un atracament, això? —Frazier no es mogué.

—Apaga els llums. —Frazier complí l’ordre de Patch—. Surt per la teva porta. Posa les mans allà on jo les pugui veure. Et seguiré de prop. —Patch li donà un copet suau amb el revòlver—. Ara!

Molt lentament, Frazier obrí la porta del cotxe, tragué les cames i es posà dret. Patch el seguí. Ordenà a Frazier que posés les dues mans a sobre de la capota del cotxe i que es tirés endavant. L’escorcollà a consciència, i tragué un 45 automàtic de la pistolera de Frazier. Patch llançà l’arma dintre del cotxe.

—Comença a caminar —digué Patch—. I pren-t’ho amb calma, si vols acabar el passeig.

—El passeig a on?

—Al vaixell —bordà la veu de Patch.

Frazier obrí la porta de la tanca. Les frontisses grinyolaren. Patch es mantenia tres passes darrera del seu guia, amb el 38 apuntat a l’esquena de Frazier. En fila índia, caminaren cap a l’edifici principal, on cremava tènuement una bombeta penjada d’un cable damunt de la porta.

—No passis per sota de la llum! —avisà Patch.

Caminaren prudentment per un caminoi que travessava una pila de fustes velles. Ningú no es mogué en els edificis foscos; tot allò estava tancat de nit.

Frazier esquivà la llum, i tombà a la cantonada de l’edifici principal.

El caminoi acabava en una escullera de fusta que s’estenia badia endins. Amarrada a l’escullera hi havia una embarcació grossa de motor. Patch premé el canó del seu revòlver contra el clatell de Frazier.

—Para! —ordenà. Frazier s’aturà. Eren a pocs metres del peu de l’escullera.

Patch sospesà la situació en què es trobava. Les línies de l’embarcació, pintada de blau, es confonien amb la nit. Calculà que tenia uns dos metres de llargada. El pont i la cabina principal formaven una illeta bastant a prop de proa. Hi havia una altra illeta, a prop de popa, que ell suposà que albergava els motors. A la part central del vaixell no hi havia res, excepte dues escotilles que duien al celler… un celler amb capacitat per a moltes tones de càrrega. Patch no va ser capaç de decidir si el vaixell havia estat transformat en vaixell de pesca, encara que en els seus orígens era de plaer, però es pensava que sí. Era massa estret de mànega per pescar a alta mar, però era perfecte per fer contraban.

El vaixell era a les fosques, excepte uns raigs de llum que sortien dels ulls de bou de la cabina de proa. No tenia encesos els llums de posició. La veu de Patch sonà baixa i sense inflexions.

—Ara donaré un cop d’ull a la cabina, a través de l’ull de bou. Tindràs aquesta pistola contra el teu cap mentre ho faig. Quan et digui «Canta!», tu diràs «Ei! Obriu!». —Amb la pistola, Patch donà uns copets suaus al cap de Frazier—. Alguna pregunta?

—No.

—Endavant.

Sense fer soroll, començaren a caminar pel moll. El vent, que Patch ja havia notat a l’edifici del transbordador, havia augmentat, i agitava l’aigua de la badia, que feia onades contra l’escullera i els vaixells. Les amarres es bellugaven, també. El costat de l’embarcació, que fregava contra les defenses de l’escullera, emetia grunys de protesta. En passar per proa, Patch llegí el nom del vaixell: Gulf Bay.

La regala estava gairebé al mateix nivell que l’escullera. Saltaren suaument a coberta i anaren fins a la cabina de popa, que aguantava el pont. Eren a estribord, al costat de la cabina, que tenia una porta amb un ull de bou petit. Patch obligà Frazier a tombar-se d’esquena i a agenollar-se en una posició incòmoda i poc equilibrada, a poca distància de la porta. Amb la pistola encara apuntada cap a Frazier, Patch llambregà per l’ull de bou, i immediatament tornà a mirar el seu presoner, que no s’havia mogut.

En un moment, Patch digerí el que havia vist: dos homes asseguts a una taula empernada jugant a cartes, un tercer home espaterrat en una llitera amb una copa a la mà. Patch s’arriscà i tornà a mirar. Aquest cop veié una segona cabina a babord, amb la porta just davant de la cabina a través de la qual ell estava mirant. Es mullà el dit i llavors l’enlairà per veure d’on venia el vent, aleshores féu aixecar Frazier amb el canó.

El vent s’emportà els murmuris de Patch.

—Cap a l’esquerra, a babord. Para’t davant la porta de la cabina. —Anaren lentament cap a la part de darrera de la cabina, i arribaren a l’altra porta.

—Canta! —Patch donà un bon cop de revòlver a la cara de Frazier.

Frazier féu una ganyota de dolor.

—Ei! Obriu! —El seu crit sonà com una bandera sacsejada pel vent.

A través de l’ull de bou, Patch veié que els tres homes de la cabina es posaven rígids. Aparegué un revòlver a la mà d’un dels jugadors de cartes, quan tots dos es posaren drets d’un salt. L’home de la llitera s’assegué. Pararen atenció a la porta d’estribord, la porta que era més a prop de l’escullera, la porta d’on era més normal que cridessin.

El segon jugador de cartes agafà una escopeta de canons retallats que era amagada sota d’un coixí.

L’home del revòlver cridà.

—Ets tu, Gil?

Patch donà un cop a Frazier amb la pistola.

—Ja el tinc!

Els tres homes de la cabina es relaxaren una mica. Encara prudents, però, l’home amb l’arma s’acostà a la porta d’estribord, i els seus companys el seguiren amb la vista.

Patch obrí la porta de babord d’un cop i empenyé Frazier, que anà a parar al mig de la cabina.