12

Patch sortí de l’apartament de Leda amb John Timothy, un detectiu del Districte Sisè, i amb el tinent Gene Aldo, d’Homicidis Sud. A l’apartament de la dona s’havien quedat treballant un fotògraf de la policia, els homes de les empremtes i un forense. Patch i els dos homes anaren fins a un cotxe del Departament de Policia de la ciutat de Nova York que hi havia aparcat a la vorera, i hi entraren.

Timothy es col·locà darrera del volant. Aldo s’assegué al seu costat. Patch es recolzà contra la porta més propera a l’home d’Homicidis. Aldo mirà Patch amb els seus ulls desperts en la cara bruna.

—Molt bé —li digué—, què ens pot explicar?

—Us diré tot el que sé —li digué Patch. Els explicà com havia estat buscant el marit desaparegut, McAdam Claysmith.

—Creu que ho ha fet el marit? —preguntà Aldo.

—Per què ho hauria d’haver fet? La dona em va dir que eren amics. —Patch assenyalà el seu ull negre—. I per què m’haurien de fer això un parell de bandarres?

—Si se l’estava lligant, potser a ell no li agradava —digué Timothy. Amb les mans pesades i barroeres agafava el volant—. Potser encara n’està.

Patch arronsà les espatlles.

—Se suposava que Leda havia marxat de la ciutat ahir. Però no tenia reserva a cap avió.

—Va dir que se n’anava amb avió? —preguntà Aldo.

—Sí.

—Potser va canviar d’idea. Potser va decidir anar-hi amb tren, o amb cotxe.

—No tenia cotxe, que jo sàpiga —digué Patch—. No crec que agafés el tren; em va dir que tornaria d’aquí a un parell de dies.

—Doncs què punyetes ha passat? —Timothy es tombà per mirar Patch.

—Potser va decidir amagar-se durant un parell de dies. Per què? No ho sé. Per tant va dir que se n’anava de la ciutat, una coartada natural. No era al seu apartament ahir a la tarda. En algun moment entre les sis i les set de la tarda d’ahir, quan la meva oficina ja estava tancada, s’hi va passar i va deixar el telegrama fals, només per fer més convincent la seva coartada. És força fàcil aconseguir impresos en blanc a l’oficina de correus, i possiblement tenia un sobre vell de telegrama, que és el que va fer servir. —Patch callà i encengué un cigarret—. M’hi jugo mil contra u que Leda va escriure el telegrama amb la màquina portàtil que hi ha a la seva habitació. Això és fàcil de comprovar.

—El forense ha establert, de moment, que la noia va morir cap a les dotze de la nit —digué Aldo—. Quan hagi fet l’autòpsia podrà ser més precís.

Patch digué:

—No crec que l’hora sigui un element massa important. Aquell edifici vell és molt sòlid. A prova de sorolls. Serà difícil trobar algun testimoni que hagi sentit res. La meva teoria, si és que serveix d’alguna cosa, és que va tornar a casa seva a la nit i es va ficar al llit. Podria estar dormint, i probablement estava dormint, quan l’assassí va entrar. Ja estava mig estrangulada quan es va adonar de què li estaven fent.

—Important o no, això del temps, té una coartada, vostè? —preguntà Timothy.

Patch féu que sí amb el cap.

—I una de molt bona, tota la nit.

—Si ens creiem tot això —digué Aldo—, llavors quin és el motiu de l’assassí? No sembla pas una cosa senzilla, com sumar dos i dos.

—No és una cosa senzilla —admeté Patch.

—Hi havia moltes coses valuoses sense tocar. Per què?

—Perquè jo tinc el que l’assassí buscava —digué Patch. Es tragué la foto de McAdam Claysmith de la butxaca i la donà a Aldo.

Timothy s’inclinà cap a Aldo per examinar la fotografia.

—L’ex? —preguntà Aldo.

—Això és el que ella em va dir.

Aldo mirà Patch.

—No és gaire per començar. La portarem als arxius a veure si el podem identificar.

—Alguna característica distintiva? —preguntà Timothy.

—Que jo sàpiga, no.

Timothy engegà el motor del cotxe.

—Vol que el portem a l’oficina? —preguntà.

Patch féu que no amb el cap i somrigué.

—Mala publicitat si un client em veiés. —Se n’anà caminant.

El cel de Manhattan s’estava espessint i adquirint un color de tapioca clara, i el vent aixecava la porqueria del carrer, i els papers i la pols voleiaven per les entrades de les clavegueres. Quan Patch entrà a la sala de guàrdia, Geraldine, que estava parlant per telèfon, digué:

—Acaba d’arribar… —Féu un senyal a Patch.

Patch es ficà al seu despatx. Agafà l’auricular.

—Patch —digué.

—Ja sap qui sóc… —Era la veu de Sam.

—Sí. Endavant.

—He sentit moltes coses.

—Tens alguna cosa per a mi?

—Potser.

—Ara vinc a veure’t.

—No! —Sam no hi estava gens d’acord—. No és una bona idea que vingui per aquí tan sovint.

—Tu diràs —li digué Patch.

—Què li sembla la parada d’Orange Tree… la que hi ha al Trenta-quatre?

—D’acord. —Patch penjà, anà al bany i es prengué un parell d’aspirines.

Vint minuts més tard, Patch veié Sam apuntalat a una barra, remenant tristament un got de suc de taronja. Travessà la porta entelada i s’assegué al costat de la barra. Hi havia dos tambors de vidre plens de suc de taronja que feia bombolles i esbufegava. Patch n’assenyalà un. Un cambrer amb una gorra blanca i un davantal brut omplí un got glaçat i el posà degotant davant de Patch. Patch esperà que el cambrer tornés a rascar una graella greixosa amb una espàtula abans de preguntar a Sam:

—Què hi ha?

Els ulls de Sam recorregueren l’estret local. Des d’una ràdio se sentia un locutor grallant les notícies. Sam abaixà la veu i parlà més fluix que el so de la ràdio.

—Tenia raó —murmurà a Patch—. Hi ha una banda de Miami que compra armes, pistoles i també granades.

—I on s’estan?

—Pel que he sentit, tenen un vaixell.

—És la millor manera de transportar un carregament d’artilleria —digué Patch—. On és el vaixell?

—A algun lloc de Jersey… potser. —Sam arronsà les espatlles. Mirà Patch—. Per què està tan interessat en una colla de gentussa que s’està matant?

—No m’interessa per què ho estan fent, sinó com ho estan fent —contestà Patch. Observà el seu got, que s’estava desglaçant lentament, mentre pensava: no és fàcil aconseguir granades, però anaven molt bé per robar els diners d’una nòmina. Retirà el got i posà una moneda de vint-i-cinc centaus a la barra.

—Qui fa de portaveu de la banda?

—Un home que es diu Red.

—Red què més?

—Red res més. —Sam afegí—: Només Red.

—No s’està pas a la cantonada esperant els clients.

—S’ha de telefonar a aquest número per posar-s’hi en contacte. —Sam deixà caure una capsa de llumins a la barra.

Patch agafà un cigarret negre, se’l posà a la boca i agafà els llumins. N’encengué un, i veié un número de telèfon gargotejat a la part de dintre de la capsa. Apagà el llumí i es ficà la capsa a la butxaca.

—Ja ens veurem —digué a Sam, i marxà.

A la cantonada, Patch entrà en un estanc que tenia una cabina a la part de darrera. Marcà el número del departament de negocis de la companyia telefònica i demanà un empleat pel seu nom. Quan l’home identificà la veu de Patch, preguntà:

—Un altre número?

—Sí —digué Patch—, i vint dòlars més per a tu. —Patch li llegí les xifres del número de la capsa de llumins—. El que vull és l’adreça —continuà—. El nom també, si pots.

—Ho faré —digué l’empleat.

—Telefona a la meva oficina i deixa-hi la informació. —A fora de la botiga queien lànguidament unes gotes de pluja ben grosses.

Pammy obrí la porta del seu apartament i cridà consternada quan veié Patch. Darrera d’ella, a la sala, una post de planxar delatava la seva activitat interrompuda. Ràpidament es tocà els cabells amb arrissadors i gemegà:

—Per què no m’has avisat…?

Patch entrà i s’assegué.

—On és Jean?

Els ulls de Pam s’obriren.

—Ei! Què te’n sembla? Estava feta pols quan ha arribat aquest migdia!

—Tant me fa com estigui. —Patch es fregà el clatell—. És per aquí?

—Encara dorm. Vols que la desperti?

—No cal —digué Jean, tot sortint del dormitori. S’estava cordant una bata lleugera. Tenia els curts cabells de coure esbullats—. Cafè? —preguntà—. Cafè… i una mica de rom… potser algú en vol?

Patch estirà les cames i es tirà endarrera en una cadira per tal d’estar més còmoda.

—Encantat —digué.

Jean desaparegué a la cuina, mentre Pam desmantellava els estris de planxar.

—Quan te’n vas a viure a Aràbia Saudita? —preguntà Pam. Amb el peu estirà el cable de la planxa i desendollà el degradant objecte.

—No pas de moment. Per què?

—Els harems són il·legals en aquest país. —Es fregà el peu adolorit.

Patch s’obligà a riure, trist.

—I m’ho dius ara?

Jean tornà amb una safata amb tres tasses de cafè que feien olor de rom. Es deixà caure en una petita otomana i ficà el nas a la tassa. Digué:

—Hmmmm. Una vella recepta familiar.

Patch deixà la seva tassa a terra, al costat de la seva cadira.

—Van assassinar Leda Claysmith ahir a la nit. —Les seves paraules caigueren com un roc en el sorprès silenci de l’habitació.

Finalment, Pam preguntà.

—Saps qui ho ha fet?

Patch féu que no amb el cap.

—No. La policia hi està treballant. Parlaran amb vosaltres dues… us faran algunes preguntes. Què tal si me’n contesteu unes quantes a mi?

—Bé… és clar… —Pam mirà al seu voltant, desconcertada—. Però jo no en sé res.

—Quan tu vas conèixer Leda… quan hi treballaves… com se deia ella, aleshores?

—Marshall… Leda Marshall.

—Era un nom artístic, Marshall?

—Jo només sé… aquest és el nom que ella feia servir, B.P. —Pam bellugà el cap lentament—. És l’únic nom que recordo.

—Vas conèixer mai cap dels seus xicots?

Pam mirà fixament l’interior de la seva tassa com si estigués fent servir una bola de cristall per ajudar la seva memòria.

—Hi havia els amiguets habituals… m’imagino. Però Leda sempre havia sentit una atracció especial pels pintors… els artistes. N’hi havia un que ella solia veure amb certa freqüència… —Callà. Se li il·luminà la cara—. Joe! Aquest n’era un… a ella li agradava força. Es deia Joe.

—Joe què?

Pam féu que no amb el cap.

—Només… Joe.

—Leda va rellogar el seu apartament a un altre pintor, Carlos. Se suposa que és a Roma. El vas conèixer? —preguntà Patch.

—Carlos? No.

—I no vas conèixer el seu ex-marit, McAdam Claysmith, ni en vas sentir parlar mai?

—Mai. —Pam era concloent.

Patch es tombà cap a Jean.

—I tu?

Jean tremolà.

—Jo ni tan sols no vaig conèixer Leda. —S’aixecà de l’otomana, incòmoda—. És horrible —digué.

Patch hi estigué d’acord. S’aixecà.

—Algú va matar Leda —s’assenyalà la cara— i algú em va pegar una pallissa. I Pam va caure en la trampa d’una entrevista falsa. És obvi que hi ha algú a qui no li agrada Leda, ni els seus amics. Us aconsello que us quedeu a casa fins que veiem com evoluciona tot això. Si heu de sortir de l’apartament, feu-ho juntes.

Dues cares espantades veieren marxar Patch.

La pluja era espessa quan Patch arribà al carrer Dotze Est. Els terrats grisos i encerats de la ciutat semblaven inacabables. Hi havia una nota mecanografiada de Geraldine a sobre de la taula de Patch: Ha telefonat un home de la telefònica i ha deixat el nom de E. K. Bjorn, i una adreça del carrer Cinquanta-cinc Oest.

Patch buscà un número a la guia de telèfons i marcà el número de l’hotel dels carrers Setanta Est. La telefonista el posà amb l’habitació del recepcionista de nit, que encara no havia començat a treballar. Patch s’identificà; el recepcionista el recordava.

—Va preguntar al personal de dia si hi havia hagut algú que hagués demanat per McAdam Claysmith? —preguntà Patch.

—Ho vaig fer. Ni el recepcionista ni la telefonista no recordaven pas ningú.

Patch penjà. Encengué un cigarret negre. Per què, es demanà, havia mentit Leda? Leda li havia dit que ella mateixa havia preguntat per aquell fantasma de Claysmith a l’hotel. Potser ho havia fet, i el personal no se’n recordava. Però si havia dit una mentida, per què? I per què havia mentit respecte al seu viatge a Ohio? I el telegrama fals?

Arronsà les espatlles. Anà a l’ascensor i pujà al seu apartament.