13

Encara que només eren les set tocades, era fosca nit, i la pluja picava contra els vidres. L’aigua baixava pels vidres fent riuets en ziga-zaga. Patch s’assegué a la taula de la cuina, i menjà ous remenats, bacon, i llesques gruixudes de pa amb mantega. S’havia dutxat i anava embolicat en un barnús pesat. Damunt de la taula hi havia un exemplar del diari de la tarda. Patch el llegia mentre menjava. L’anunci que demanava informació sobre McAdam Claysmith encara hi era. Acabà l’àpat satisfet, i quan estava apilant els plats a la pica sonà el telèfon.

—Senyor Patch —digué la veu de Thirston—, hi ha dues senyoretes que el volen veure.

La bombolla de l’eufòria de Patch es desféu.

—Digues a aquestes senyoretes que tornin demà.

—Plou molt… —Thirston no ho veia clar—. I el seu taxi ja ha marxat.

—Doncs busqui’ls un altre taxi! —Patch sentí un soroll somort, i llavors li arribà la veu de Pam pel telèfon.

—No siguis cruel, B.P. —suplicà—. Jean i jo hem decidit que no tornarem al nostre pis. Amb totes aquestes coses tan horribles que estan passant… i tot… —La seva veu es convertí en un gemec suau.

—No tingueu por —la tranquil·litzà Patch.

—Ah, no? —replicà ella—. Si no ens deixes pujar, bé… ens quedarem aquí a l’oficina tota la nit.

Patch tancà els ulls amb força i els tornà a obrir lentament.

—Vinga, pugeu…

L’ascensor es parà fent un petit soroll. Patch obrí la porta i les noies entraren. Van deixar dos maletins molls a sobre de la catifa.

—Si et plau, B.P. —suplicà Pammy—, ho has d’entendre. Jean i jo ens vam quedar allà i ens va començar a agafar cangueli. Ens sentim molt més segures amb tu…

—I, a més a més —afegí Jean, tot estarrufant-se els cabells—, tot és culpa teva.

—Ah, sí? —Patch estava derrotat.

—Bé… doncs sí. I tu mateix te’n pots adonar. Vull dir que no és pas gaire complicat —li digué Jean.

—Per què no m’ho expliques?

—Si no haguessis estat amic de Leda, Pam no t’hauria conegut. I si Pam no t’hagués conegut, jo tampoc no t’hauria conegut.

Patch assentí amb el cap, absent, tancà la porta, i anà a la barra. Posà tres gots en fila a sobre de la barra i començà a mesurar l’alcohol.

—Em sembla que ja he passat per tot això abans.

Les noies es miraren. Totes dues exclamaren:

—La música!

El dit cansat de Patch premé un botó. Es començà a sentir la música.

L’endemà al matí la pluja havia parat. Patch es rebolcà al sofà i obrí els ulls, assaborint el moment de mitja-consciència entre el son i la vetlla. Apartà la manta i s’assegué. Escoltà, cansat. Però tot era silenci a l’apartament. A dalt, Pam i Jean encara dormien. Pujà amb compte les escales metàl·liques en espiral, i travessà el dormitori per anar al seu armari de la roba. Amb les precaucions d’un indi que s’espera una emboscada, en tragué un parell de pantalons gastats i una jaqueta vella. Es vestí a la sala.

Amb aquesta roba desastrosa, i amb barba d’un dia, Patch tenia un aspecte una mica tronat quan baixà al segon pis de l’oficina. El vell George Hurley se’l mirà amb preocupació.

—Vols dir que no estàs treballant massa aquests dies, Bryce?

—Mai no havia treballat tant… —contestà Patch. Anà a un arxiu metàl·lic i en tragué una carpeta marcada Oferta Fotos Familiars. De la carpeta agafà un grapat de cupons ciclostilats. Tornà la carpeta al seu lloc, tancà l’arxiu d’un cop, i baixà al seu despatx.

Geraldine li féu una tassa de cafè, que ell s’emportà al laboratori del soterrani. Mentre es prenia el cafè, trià una càmera Graflex vella però en bon estat, i la carregà. Es penjà la càmera a l’espatlla amb una corretja i tornà al seu despatx. Després d’una altra tassa de cafè, se n’anà.

L’adreça de E. K. Bjorn al carrer Cinquanta-cinc Oest, com Patch descobrí, era el local d’un petit comerciant de motos. A l’aparador hi havia unes quantes màquines resplendents, d’acer immaculat, ivori i vermell de sang, a més a més d’altres accessoris, cascs, ulleres protectores i faixes. Penjat per sobre de l’aparador i de la porta d’entrada, que era al costat, hi havia un rètol que identificava la companyia: Blast-Off Motor Sales, Inc. Des d’algun lloc de la part de darrera de l’oficina se sentia ocasionalment el soroll d’un motor.

Patch s’instal·là a la vorera, a poca distància de l’entrada de Blast-Off. Era fàcilment visible des de les oficines del comerç. Quan s’acostava gent, Patch aixecava la seva càmera, i ràpidament feia els moviments d’enfocar i disparar a l’estil d’un fotògraf del carrer. Que en realitat no feia servir la pel·lícula només ho sabia Patch. A tots els vianants que passaven ràpidament, esquivant-lo, Patch els donava un cupó.

—Bona foto!, bona acció. Telefoni a aquest número demà i li donarem una còpia de franc. Sense cap compromís! —cantava.

Continuà fent aquesta feina durant unes quantes hores. Féu fotos de les cinc persones que entraren a l’oficina de les motos. Per dissimular quan feia aquestes fotografies, feia veure que en realitat enfocava uns vianants a l’altre cantó del carrer. Dels cinc que entraren al comerç, quatre en sortiren al cap de poca estona. Si baixaven pel carrer en la seva direcció, després de sortir de l’oficina, Patch repetia la inútil rutina de disparar i oferir el cupó.

Poc abans de migdia, Patch decidí que ja s’havia establert en el paper de fotògraf ambulant. Amb la seva càmera a coll, entrà a l’oficina de la Blast-Off. Hi havia dues motos més a l’interior de la botiga. Les parets estaven cobertes de pòsters i esquemes de parts mecàniques. Un home amb cara de males puces i amb ulleres fosques estava assegut amb els peus damunt de la taula, i llegia una revista. Al costat del seu colze hi havia un telèfon. Hi havia una altra taula, buida contra la paret del fons, al costat d’una porta on deia Servei. Hi havia un portell octogonal a la paret, amb un altre telèfon.

L’home de la revista trigà a aixecar la vista de la lectura. Patch el saludà amb un cop de cap.

—Puc fer servir el seu telèfon?

—No. —L’home passà una pàgina i es tornà a posar còmode.

—Una trucada urbana. La pagaré.

—Això no és un telèfon públic —li digué l’empleat.

—Per Déu! —digué Patch—. No n’hi ha per tant. He de telefonar per veure si he rebut algun encàrrec. —Li donà un cupó a l’home—. Li interessaria una foto de franc?

L’home es mirà el cupó, l’agafà i el deixà caure.

—No.

Patch sospirà.

—És un mal lloc per treballar, aquest.

L’home tragué els peus de la taula.

—Ningú no t’ha demanat que hi treballis.

—No puc treballar als llocs bons —digué Patch—. Només porto uns quants dies a la ciutat. La policia em pescaria per no tenir llicència. —Deixà la càmera a sobre de la taula i tragué un cigar barat. Mentre es palpava les butxaques, preguntà—: Té un llumí?

L’home dubtà, llavors llançà una capsa de llumins a sobre de la taula.

—Encén-lo i fot el camp!

En inclinar-se damunt de la taula per recollir els llumins, Patch veié el número del telèfon. Coincidia amb el que Sam li havia donat. Encengué el seu cigar, i omplí el racó de fum barat. Des del departament de servei se sentí estossegar i esbufegar un motor trucat. El soroll féu tremolar la petita oficina. Patch anà fins al portell i mirà el telèfon. El número era diferent del de la taula, que de sobte començà a sonar. L’home l’agafà i digué:

—Un moment! —Col·locà la mà a sobre de l’auricular, assenyalà la porta amb un cop de cap—. Marxa! —ordenà a Patch.

Patch agafà la seva càmera i es dirigí cap a la porta del carrer. En sortir, aconseguí sentir les paraules de l’home:

—Sí, sóc Red.

Patch apagà els llums del laboratori i pujà les fotos encara molles a la seva habitació. Examinà la fotografia de la cara de Red quan entrava a l’oficina de Blast-Off. Dagnastino entrà, Patch l’havia cridat. Patch li donà la foto i Frank l’examinà amb atenció.

—El reconeixes? —preguntà Patch.

—No —li digué Dagnastino.

Patch ficà la foto en un sobre, i agafà l’ascensor fins al seu apartament.

Jean se’l mirà des de terra, on estava estirada. Se sentien sorolls del feinejar de Pam a la cuina. Jean abaixà el volum del tocadiscs i observà la indumentària tronada de Patch.

—Sembles l’alcalde de Bowery —digué.

—És que satisfer-vos a totes dues m’està destrossant —somrigué Patch.

Pam sortí de la cuina amb una torrada amb mantega i llepant-se els dits. Agità la torrada.

—Dinar, amo?

—A veure què pots arreglar en deu minuts —digué Patch—. Torno de seguida.

Pujà al seu dormitori. Es despullà ràpidament, s’afaità i es posà un vestit net. Trià una camisa blanca i una corbata ratllada, es cordà els botonets del coll, i baixà a reunir-se amb les noies. S’assegué a la taula i es mirà el sandvitx d’ou ferrat amb sardines, i un pot de catsup.

—No sabia si t’havia de posar el catsup o no —digué Pam.

Patch s’adonà que les vores de l’ou penjaven per fora i es barrejaven amb l’oli d’oliva de les sardines. Tremolà.

—No t’agrada com cuino… —acusà Pam amb la veu empipada.

—Ho veus?! —Jean estava gairebé contenta—. Ja t’he dit que em deixessis fer un sandvitx de plàtan i nous.

—No hi ha nous —replicà Pam.

Patch donà un cop a la taula amb la mà oberta.

—Per tots els dimonis de l’infern! Em voleu dir si us plau si Brigham Young va haver de suportar tot això? —Es mirà les dues noies, enfurismat—. Heu cuinat alguna vegada?

—Bé… —Pam agità la bandera de la pau—, jo sé fer un pastís del revés boníssim.

—I tu? —bordà Patch a Jean.

—Jo vaig treballar a una parada de refrescs, mitja jornada, quan era una nena… —Se la veia insegura.

Patch esbufegà.

—Molt bé, d’ara en endavant tu seràs la cuinera. I espero un bon sopar aquesta nit! —Jean semblava terroritzada—. Pel que fa a tu —digué Patch a Pammy—, ja pots començar a rentar-me i planxar-me les camises. I, ja que estàs dreta, vés a buscar els estris de maquillar. —Pammy marxà corrent de l’habitació i tornà amb el seu moneder. Patch assenyalà la seva cara maltractada, una barreja de rosa, verd oliva i blau cobalt amb taques—. A veure si m’ho pots tapar una mica, tot això.

Pam es posà a treballar amb l’habilitat d’un cirurgià del cervell. Pintà, empastifà i empolvorà. Quan hagué acabat, la major part dels colors havien desaparegut de la cara de Patch. Patch es mirà al mirall, aprovador, i es posà dret al costat de la taula.

—I deixeu-me que us recordi que s’ha de netejar l’apartament. —Ignorà els parcialment dissimulats crits de protesta.

Al Districte Sisè, Timothy estava treballant. El detectiu retirà un formulari que havia estat omplint, i assenyalà una cadira que hi havia al costat del seu escriptori de metall gris. Totes les finestres eren tancades, i voleiaven volves de pols. A l’habitació del costat, un sergent escoltava les protestes d’una dona contra el seu marit borratxo.

—Es torna tan bèstia quan ha begut —gemegà.

El sergent, amb durícies a les orelles per les històries que havia sentit, li preguntà amb veu avorrida:

—És casada?

La dona el mirà indignada. Llavors li canvià la cara.

—É… és clar que sí!

—Doncs parli amb un advocat —li aconsellà el sergent—. Si no és casada, marxi.

Un altre detectiu entrà a l’habitació, s’assegué a una taula que hi havia darrera de la de Timothy, i començà a parlar per telèfon. Patch encengué un cigarret negre.

—Ha tret res de la fotografia de Claysmith? —preguntà a Timothy.

El detectiu féu que no amb el cap.

—L’he enviat perquè la comparin amb les fotos dels arxius. Encara no hem trobat res. —Mirà Patch acusadorament—. No hi havia gaires detalls. Al laboratori creuen que la van fer amb un teleobjectiu.

—Miri —digué Patch—, no la vaig fer jo, aquesta foto. Potser algú altre en podrà fer una de millor. —Timothy no digué res. Patch continuà—: Té cap fitxa?

—Com a Claysmith, res. Si el nom és un àlies, encara no l’hem trobat a les nostres llistes. —Timothy estengué els dits gruixuts de les seves mans grosses.

Patch col·locà la fotografia de Red damunt de la taula.

—Intenti identificar també aquest individu. Li diuen E. K. «Red» Bjorn. No és pèl-roig, té els cabells negres. Potser se’ls ha tenyits.

—Per què el busquen? —Timothy agafà la foto.

—Que jo sàpiga, per res.

La cara del detectiu es tornà seriosa.

—No està demanant això per divertir-se, oi que no?

—No.

—Potser Bjorn té alguna connexió amb Claysmith, eh?

Patch arronsà les espatlles.

—Tinc altres assumptes, a part de Claysmith —digué a Timothy.

—Per exemple?

—Demani a George Hurley, el meu comptable, que li ensenyi els meus llibres. Hi trobarà una llista de tots els meus clients.

—No cal que s’enfadi d’aquesta manera.

Patch allargà la mà per agafar la foto.

—Oblidi-ho.

Timothy se la quedà. Rigué forçadament.

—A veure què puc fer —digué.