7

Patch travessà dificultosament capes successives de boira i contestà el telèfon, que sonava al costat del seu llit. Una aguda veu femenina el despertà de cop.

—Surt del llit, noi. La nit tot just comença!

—Leda? —Patch s’assegué al llit i badallà.

—És clar que sóc Leda, i tu, ets el meu cigne meravellós?

Patch donà una ullada al mirall que hi havia penjat damunt de la calaixera. La seva cara dura i morena, amb un nas lleugerament corbat com el bec d’un falcó i celles negres, no podia amagar que s’acabava de despertar d’un son profund.

—Només l’aneguet lleig, Leda.

—De seguida pujo.

—Escolta, jo… —protestà Patch.

La veu de Leda ofegà la seva.

—Gairebé pots sentir la meva respiració al teu clatell. O sigui que no intentis escapar-te, amor meu.

Patch mirà el rellotge que hi havia a la tauleta de nit. Eren les sis tocades.

—Hauràs d’agafar l’ascensor fins al tercer pis. L’oficina potser està tancada.

—Et trobaré. No et pots amagar de mi!

—Però la porta d’entrada a l’edifici potser està tancada.

—Tancada, bloquejada. I què? A més a més, ara sóc a l’oficina d’un noi molt agradable. Porta ulleres, i m’ensenyarà el camí.

—Johnson? D’acord. —Patch deixà córrer les seves objeccions. Es llevà, s’estirà, i féu petar la goma dels calçotets contra la panxa. Es posà una bata i anà cap avall. Quan arribà a la sala d’estar, sentí que l’ascensor es parava al seu pis, i obrí la porta. Leda, somrient alegrement, entrà. La dona li féu un petó com a salutació i començà a mirar-ho tot.

—L’ascensor és l’única manera d’arribar aquí? —preguntà.

—Sí.

—I si s’espatllés? Què faries, llavors? Morir-te de gana?

—Tinc llaunes de carn per tot un any. —Patch somrigué—. Amb un any n’hi ha prou perquè l’arreglin.

—No, però de veritat, no és incòmode?

—No tan incòmode com despertar-se mort una nit. —Patch anà fins al bar i agafà una ampolla de ginebra Tanqueray—. Hi ha hagut ocasions en què certes persones m’han estat buscant. Amb idees desagradables. —Mesurà la ginebra i hi afegí un pensament de vermut—. Hi ha un dispositiu aquí dalt que desconnecta l’ascensor. —Somrient, afegí—: I puc descomptar-me l’ascensor com si fos una despesa del negoci.

—De qualsevol manera, m’agrada el teu piset de solter. Per cert, ets solter, oi?

—No trobes que te’n preocupes una mica tard?

—Bé, només volia estar segura que no apareixeria cap dona amb un cotxe ple de criatures que surten d’escola. —Anà fins a una llibreria encastada, que anava del terra fins al sostre. En tragué la història de Schlesinger i la tornà al seu lloc immediatament—. No hi ha plafons corredissos?

—Cap ni un. —Patch acabà de remoure el Martini. Tallà dos trossos petits de pela de llimona, els cargolà i els tirà dintre dels gots—. M’agrada la fusta —digué—. Per això en vaig fer cobrir les parets.

—Funciona la llar de foc? És de marbre de debò?

—No va massa bé. La xemeneia és vella i fumeja. —Abocà el Martini als gots.

Leda agafà el seu. A la seva veu hi havia un deix de resignació.

—Bé, el primer glop del dia és sempre el més dur. —En begué una mica i tremolà.

Patch premé un botó, i una música suau que sortia d’un aparell d’alta fidelitat camuflat omplí suaument l’habitació.

—Igual que en un supermercat —digué a Leda.

—Què te’n sembla! —Leda somrigué—. Tots els últims avenços per a la seducció moderna. Però no necessites tota aquesta parafernàlia a casa meva. —Es deixà caure a sobre d’una butaca immensa i comodíssima—. M’hi jugo el que vulguis que realment ho fas servir. —Es donà un cop al front, com si estigués desesperada—. Quina vida social! Com puc competir-hi…

Patch s’enfilà a un tamboret alt davant de la barra.

—La meva vida social no va massa malament —admeté—, però també és cert que és irregular.

—Què vols dir exactament?

—L’horari no és bo. De vegades estic lligat per una feina moltes setmanes seguides.

—És per això que no em volies ajudar, al començament? Estàs ocupat en alguna cosa?

—Sí —digué el detectiu—. Tinc un bon client a Long Island a qui van robar molts diners la setmana passada.

—Oh! Ja ho he llegit. Als diaris. Aconseguiràs recuperar els diners?

—Espero que sí.

—Com se’n diu? Tens cap… pista?

—Molt poques.

—Quina mala sort. Què faran? Et retiraran la llicència?

—Probablement. —Patch somrigué amargament—. Però sempre en puc sol·licitar una altra, o demanar-la a algú. Per cert, he començat a investigar sobre el teu ex, aquesta tarda.

—Ja l’has trobat!?

—No siguis ridícula.

Leda corrugà les celles, després se li alegrà la cara.

—Tinc una idea! Conec un club, on Adam i jo solíem anar bastant sovint. Podria ser que l’haguessin vist.

—Ho intentarem. —Patch baixà del tamboret—. Fes el favor de mantenir el gel fred i els Martinis secs. Mentrestant, em vestiré.

Le Navet, amb un rètol de neó de color lavanda, que tenia la forma del nap que li donava el nom, era mig ple de gent que havia sortit a sopar d’hora. Era a Manhattan, al West Side, i tenia un aire lleugerament deprimit, com si fos conscient que havia estat superat per competidors més brillants i que les seves possibilitats de recuperar-se eren escasses. Hi havia un rètol al vestíbul que anunciava que l’espectacle del sopar començava a les vuit.

Patch i Leda s’assegueren al bar, que era prou il·luminat perquè els clients no veiessin més enllà del nas.

—Llum, música i riure? —preguntà Patch—. Si a Claysmith li agradava venir aquí, també s’hauria divertit en un dipòsit de cadàvers. —Demanà dos Martinis.

—L’espectacle solia ser bo —li explicà Leda—, però fa anys que no vinc.

—Si un espècimen amb dos caps escapat de la facultat de medicina de Harvard aparegués per aquí, no veig com ningú el podria reconèixer.

Leda rigué.

—Adam podia cobrar talons aquí, o sigui que a ell el reconeixien la mar de bé.

—Sense haver-hi estat, m’hi jugo el que vulguis que els lavabos estan il·luminats com un quiròfan, i que l’encarregat accepta propines.

—I tant.

El barman empenyé uns Martinis regalimants per la barra, després esborrà el rastre amb un parrac.

—Digui’m —se li adreçà Patch—, quan de temps porta treballant aquí?

—Prou temps.

—Prou temps per què?

—Prou temps per esperar la pròxima pregunta.

El Martini era aigualit. Patch el tornà a deixar damunt de la barra.

—Estic buscant un individu amb qui solia sortir. Es diu McAdam Claysmith. El coneix?

—És amic seu? —El barman s’estirà la jaqueta vermella de barman encongida, que duia cordada damunt del seu cos gras.

—Amic meu! Sóc el que es podria anomenar el seu ex-cunyat.

Leda donà la fotografia a Patch. Ella la féu arribar al barman.

—Aquest és el meu amic Adam. El reconeix?

El barman anà fins a un llum indirecte que hi havia amagat darrera d’unes ampolles i examinà la fotografia amb deteniment. Féu que no amb el cap.

—Em sembla que no l’he vist mai. —Tornà la fotografia a Patch.

—I el maître?

El barman arronsà les espatlles i agafà el telèfon. Al cap d’uns instants, un italià amb fals accent francès i un smoking aparegué en la fosca i s’inclinà davant d’ells.

—M’sieur, Madame? —Portava un menú enorme i sofisticat.

Patch li ensenyà la fotografia.

—Ha estat per aquí aquest home, últimament? Solia venir-hi.

—Ah, M’sieur. No li ho puc dir amb seguretat. —Arronsà les espatlles—. Ve tanta gent, i després se’n va tanta gent. —Féu ondejar el menú—. Voldria una taula per a dos per sopar?

—No —li digué Patch. Es tombà cap a Leda—. Vols deixar el teu número de telèfon perquè et telefonin en cas que Adam torni?

—De què serveix? —Leda somrigué, trista—. Tampoc no el reconeixerien.

—Bé… acaba’t el Martini. Marxem.

Patch aixecà el seu got, però s’aturà a mig moviment. Una veu passà pel seu costat, fregant-lo.

—Leda! Leda… estimada! —Una moreneta amb serrell, ondulosa, feia petons a Leda. Les dones, amb els braços enllaçats, refilaven per la sorpresa i l’alegria, mentre Leda es balancejava perillosament a l’alt tamboret.

Tot parant un moment per respirar, Leda féu una presentació ràpida.

—B.P… aquesta és Pammy. Una… vella amiga… molt bona amiga. Vam treballar juntes a molts espectacles.

—Durant anys! —interrompé Pammy—. O potser els espectacles eren tan dolents que ho semblava, només. —Totes dues dones es van posar a riure.

Patch retirà el seu got de la barra com a mesura de seguretat i es posà dret al costat del tamboret. Pammy s’hi enfilà immediatament. Ella i Leda se submergiren en una conversa subratllada per exclamacions i crits de joia. Sense parar-hi gaire atenció, Patch demanà un altre Martini.

Finalment, Leda tragué el cap per davant de Pammy per adreçar-se a Patch.

—Estem recordant vells temps. T’importa, amor meu?

—Som molt mal educades —digué Pammy. Mirà Patch amb uns ulls negres increïbles—. Però mai no m’hauria esperat que em trobaria Leda per casualitat.

—Ha estat ben bé un coincidència —digué Patch.

—No vinc mai a Le Navet, però avui mira. M’he de trobar amb un noi aquí. Ens anava bé perquè tots dos havíem de fer coses per aquí… —De sobte, callà i saludà algú amb la mà, i baixà del tamboret—. Oh… ja ha arribat! Me’n vaig corrents. —Féu un petó ràpid a Leda a la galta—. Ens tornarem a veure aviat, ho prometo!

Patch la seguí amb la mirada mentre ella travessava la sala ràpidament fins a les ombres més clares de l’entrada. Un home alt i molt prim l’agafà de bracet i tots dos sortiren al carrer.

—És com una nina —digué Leda—. No havia vist Pam des d’abans de casar-me amb Adam. —Leda començà a recollir els guants i el moneder—. M’odiaries si suggerís una altra cosa?

—Com ara què?

—Per què no passem per l’hotel on solia viure Adam?

—Creus que potser encara hi té correu? —La cella partida de Patch es contragué.

—Estàs enfadat!

—Tu vas dir que ell no hi havia deixat cap adreça perquè li enviessin el correu, oi?

—Això és el que em van dir, per telèfon. Però si hi anéssim en persona, potser es prendrien més molèsties.

—D’acord. —Patch pagà el compte.

Leda s’esperà al taxi mentre Patch entrava a l’hotel petit i tranquil del carrer Setanta Est. Travessà el vestíbul minúscul fins al tauler de recepció de roure grogós, on el recepcionista xerrava amb la telefonista. El recepcionista es tombà cap a ell.

—Bona nit, senyor.

—Estic intentant localitzar una persona que solia viure aquí fa temps. El senyor McAdam Claysmith. Li importaria comprovar la seva llista d’adreces on cal enviar el correu per veure si va deixar una altra adreça?

—És clar que no. Quan va marxar?

—Em consta que fa prop d’un any era aquí.

El recepcionista féu que no amb el cap.

—Fa massa temps. Només enviem cartes durant trenta dies.

—No podria recuperar les llistes velles, si jo fes que valgués la pena?

—No les guardem, senyor. M’encantaria fer-ho, si pogués. —No hi havia res a fer.

—El recorda?

El recepcionista féu un esforç per recordar.

—Potser… vagament. No n’estic segur. —Patch li ensenyà la fotografia—. No ho juraria.

Patch guardà la fotografia.

—Hi ha hagut altres persones demanant per ell últimament?

—Que jo sàpiga, no.

—I la telefonista?

El recepcionista s’acostà a la noia i hi parlà breument. No havia rebut cap trucada.

—La telefonista i vostè són aquí només a la nit? —preguntà Patch. El recepcionista féu que sí amb el cap. Patch posà un bitllet al tauler—. Faci’m un favor. Pregunti al recepcionista i a la telefonista de dia… si han rebut cap trucada. Jo tornaré a telefonar d’aquí a un parell de nits.

—Ho faré. —El recepcionista es guardà el bitllet a la butxaca i Patch anà al taxi.

—Res? —preguntà Leda.

—Res. —Es ficà dintre del cotxe i tancà la porta.

—Tornem al meu pis. Tinc dos sopars precuinats al congelador.

Patch reaccionà amb poc entusiasme.

—Ja entenc la indirecta —li digué—. Pararem a algun lloc.

Leda li premé la mà.

Per segona vegada, Patch sortí amb dificultats del llit immens de Leda. Oscil·là breument, com un mariner que, després de passar la nit al mar enmig d’una tempesta, s’adapta a terra ferma. Tornà al seu pis, es dutxà, es canvià, i baixà a l’oficina amb l’ascensor.

Frank Dagnastino se n’anava a Long Island.

—Has rebut una trucada del departament de persones desaparegudes —digué a Patch—. T’he agafat l’encàrrec. No hi ha res que correspongui a McAdam Claysmith.

—No esperava que hi hagués res —contestà Patch. Premé l’intercomunicador i cridà Geraldine—. Dues coses —li digué—: posa un anunci de «buscat» al diari. Un anunci personal petit durant una setmana. Envia una carta als Veterans de Washington, i pregunta si McAdam Claysmith va ser mai a l’Exèrcit, i, en cas que sí, que et donin la seva última adreça coneguda.

Tot passant-se els dits per la galta sense afaitar, agafà el telèfon, que estava sonant. Reconegué la veu de Grossman.

—Bon dia, Herman.

—Bon dia? Però si és gairebé l’hora de dinar. Què has estat fent?

—Considerant la possibilitat d’afaitar-me. —Patch es col·locà el telèfon entre l’espatlla i l’orella i encengué un cigarret.

—No tenim cap informe sobre cap veterinari que estigui penjat.

—I el Federal Bureau of Narcotics?

—Segon pas. Ja ho he comprovat. L’FNB potser té alguna cosa. Potser és el que tu busques.

—Tens més detalls?

—És un junkie que es diu Theodore Cander Wrank. Ted Wrank. Doc Wrank. No és veterinari, però pel que es veu fa temps va ser un bon entrenador de cavalls, ara vingut a menys. Encara treballa a les curses sempre que pot trobar-hi feina. Els federals l’han detingut un parell de vegades com a sospitós de possessió, però mai no li han pogut provar res. Amb la feina que fa, sempre ha pogut justificar les agulles.

—Altres detencions?

—Acusacions de robatori a gran escala als nostres arxius.

—Què se suposa que havia robat?

—Ostres, Patch! Vols que faci tota la teva feina? Tindria una feina del carall per revisar tots els arxius fins arribar a l’acusació original, i a més a més tot això no correspon al meu departament. Jo m’imagino que hi ha moltes joies cares als vestuaris dels joqueis a les curses. M’imagino que Wrank ho podria col·locar a canvi de diners per a la seva addicció.

—Tens idea de com és?

—D’uns cinquanta anys, un metre setanta-cinc aproximadament, setanta-cinc quilos. Cabells grisos, i calbeja una mica. Ulls blaus. De vegades porta ulleres. Cap cicatriu o tret distintiu.

—Quina és l’última adreça que se li coneix?

—Un antre prop de Times Square, del qual va ser expulsat, fa sis mesos, per no pagar el lloguer —digué Grossman.

—Gràcies per la teva ajuda, Herman.

—Si descobreixes res que nosaltres hauríem de saber, telefona’m.

—No pateixis. —Després de penjar el telèfon, Patch obrí el calaix de dalt del seu escriptori i en tragué un petit disc de plàstic, semblant a un desembussador, de la mida d’una moneda de mig dòlar. Hi havia un tros de filferro prim enganxat, i a l’altre extrem un auricular petit. Es ficà aquest estri a la butxaca i marxà del despatx.

Res no havia canviat a la botiga de botons. L’aparador era tan ple de pols com sempre, el vidre igual de ratllat, i Sam, tan circumspecte com de costum. L’home sortí per la porta que hi havia darrera del taulell, tot estirant-se els pantalons balders. Els seus ulls petits, dins de bosses fosques, li donaven l’aparença com d’un ós rentador a la defensiva.

—No tinc res per donar-li —assegurà a Patch.

—Encara no ho saps —li digué Patch—. Para de plorar abans que et facin mal. —S’inclinà per sobre del taulell amb tapa de vidre—. Coneixes un home que es diu Doc Wrank?

—No n’he sentit parlar mai.

—N’has sentit parlar ara, i te’n diré més coses. Treballa a les curses, i possiblement pren morfina quan s’ho pot pagar. Ha participat en alguns robatoris de joies.

Els ulls de Sam es contragueren.

—Vostè ja sap que jo no m’ocupo de pedres calentes.

—No ho sé de segur —li digué Patch suaument—. Si tu no te n’ocupes personalment, almenys saps qui ho fa. O sigui que ja estàs fent unes quantes preguntes.

—Sobre què?

—Sobre on puc trobar Doc Wrank.

—D’acord. Si trobo alguna cosa ja li ho diré. —Sam es tombà i es dirigí cap a la porta de darrera del taulell.

—Amb això no en tinc prou! —Patch el féu aturar—. Ara mateix agafaràs el telèfon. T’espero.

Sam encongí les espatlles i tancà la porta darrera d’ell. Patch esperà un moment, llavors anà darrera del taulell i es tragué l’estri de la butxaca. El col·locà contra la porta i es ficà el petit auricular a l’orella. Es creuà de braços, es recolzà a la porta i esperà. Des de la part de darrera de la botiga sentí els clics del disc del telèfon i després el to cautelós de la veu de Sam. Patch sentia perfectament la mitja conversa; les preguntes de Sam, però no les respostes que donaven a l’altre cantó del fil. L’home féu quatre trucades, aleshores tornà a la part de davant de la botiga. Patch tragué l’estri de la porta, se’l guardà a la butxaca, i ràpidament tornà a la seva posició inicial, davant del taulell.

Sam aparegué per la porta, i digué:

—He fet algunes preguntes, però ningú no en sap res.

—Això és mentida —li digué Patch amb calma. Posà el peu damunt del taulell i l’empenyé. El taulell caigué i se sentí soroll de vidre trencat. Els botons rodaren per terra—. Si em tornes a dir una mentida, Sam, et llançaré per la finestra del carrer.

Les ombres fosques que Sam tenia sota els ulls empal·lidiren.

—No dic mentides! —Patch féu com si anés a agafar-lo, i l’home es tirà ràpidament endarrera, contra la porta—. Esperi un moment… només un maleït moment de res! Ha de ser raonable, senyor Patch.

—Jo no he de ser res! Comença a parlar!

Sam tenia el front ple de gotes de suor.

—Potser he descobert… alguna cosa. Per tant, m’espero un o dos dies abans de dir-li a vostè. Alguna gent sap que he estat fent preguntes. Si atrapen Wrank de seguida, sabran que jo he xerrat. He de protegir la meva reputació…

—I el teu cul! —Patch amenaçà Sam amb el puny clos—. D’aquí a un parell de dies, Wrank sabrà que algú ha estat fent preguntes sobre ell. —Sacsejà l’home, fent-lo picar contra la porta—. On és Wrank?

Sam respirà profundament.

—S’està a un lloc de Brooklyn. El Veneto.

—Un hotel?

—No. Un bar, però lloguen habitacions al pis de dalt. —Sam intentà deixar-se anar—. Això és tot el que sé, o sigui que ja està.

—Sam —advertí Patch—, només un petit consell per a les teves orelles ronyoses i brutes. Serà millor que Wrank no m’estigui esperant quan hi arribi.

El bar Veneto era a unes illes del pont de Brooklyn, en un edifici de dos pisos amb una façana falsa de maons, al mig d’un grup d’edificis comercials barats i vells. Les ombres del vespre omplien el petit pas que hi havia entre aquest edifici i el del costat. Patch seguí el pas fins que arribà a la part de darrera. Hi havia una escala d’incendis rovellada penjada del segon pis, a sota de la finestra d’un replà. Patch tornà al carrer i entrà al bar.

Una olor amargant de vi li omplí els narius. Asseguts a les taules hi havia uns homes espellifats, que encara no havien esdevingut vagabunds. Bevien alguna cosa. Al costat de la barra hi havia un grup petit apilat al voltant de dos gàngsters que s’insultaven. Patch es col·locà a un extrem de la barra i demanà una cervesa. Localitzà unes escales que duien al segon pis, i llavors donà una ullada als clients. Cap d’ells no corresponia a la descripció de Wrank, ni va sentir tampoc que a cap d’ells li diguessin Doc. S’acabà la cervesa, marxà del bar, i se n’anà carrer avall.

Patch trobà un drugstore no gaire lluny. Trià un ós panda, i demanà que l’hi emboliquessin amb paper de regal amb un llaç vermell i gran.

—Té un noi per aquí que ho pugui enviar de seguida? —preguntà.

El dependent assenyalà amb el camp un noiet que llegia una revista al quiosc.

—Ell li ho farà, si no és massa lluny.

Patch pagà i s’acostà al noi, que estava fullejant un número de «Teen-Age Love».

—Vols guanyar-te un dòlar ara mateix?

El noi aixecà la vista de la revista. Tenia uns quants pèls transparents i aïllats a la seva barbeta d’adolescent.

—Què he de fer?

—Has de portar aquest paquet a un parell d’edificis d’aquí.

El noiet arronsà les espatlles i tornà al seu lloc la revista que havia estat fullejant.

—Doni-me’l. Compti fins a deu i ja hauré tornat.

Patch somrigué.

—Saps on és el Veneto? Pregunta al barman per Doc Wrank. Aquest Doc té una habitació a dalt. Aconsegueix-ne el número, i aleshores puja el paquet i dóna-l’hi. Si no és a la seva habitació, deixa’l davant de la porta. Entesos?

—Perfectament.

Patch li donà un bitllet.

—Una altra cosa. No marxis encara. Espera uns cinc minuts.

El noiet assentí amb el cap.

—En té un de verd?

—No fumo mentolats. Però prova’n un dels meus. —Patch li donà un dels seus cigarrets llargs i negres. El noiet l’agafà content, l’encengué, i hagué de fer esforços per no ofegar-se. Llavors Patch es dirigí cap al bar.