2

La porta estellada del despatx de Gates era tancada. Encara que havien posat pesades plaques de fusta per tapar les destrosses que havia fet aquella metralleta mortal, mai no tornaria a ser la mateixa porta.

Tres homes, a més a més de Patch, seien en semicercle davant de l’escriptori de fusta gravada d’Horace Gates. Gates, en les poques hores que havien passat des del robatori, havia recuperat la seva seguretat i ja començava a tenir un alt sentit de l’ultratge que havia sofert. La seva cara rogenca era ara d’un vermell pujat. Aquesta vermellor, que s’estenia fins al crani calbejant, servia de teló de fons per als seus cabells rojos ja escassos, que duia pentinats amb cura per camuflar les calbes. Per tercera vegada en aquella conversa repetí:

—Van entrar aquí com qui entra en un supermercat… i això no ho tolero! —La seva veu, habitualment controlada fermament com a executiu que era, era ara una mica aguda, pensà Patch. Gates mirà desafiadorament els quatre homes que tenia davant, com provocant-los perquè li portessin la contrària.

Dale, director general de la Trojan Armored Truck Company, mirà un moment amb ulls tristos l’investigador de la companyia d’assegurances, John Shuman.

—Naturalment —digué Dale—, la nostra assegurança cobrirà les seves pèrdues. Nosaltres tenim tantes ganes com vostè, senyor Gates, de trobar els homes que ho han fet.

Dale era un home petit, prim, al qual les ulleres sense muntura que duia donaven una mica l’aspecte d’un comptable. Shuman no digué res respecte a la declaració de Dale, i era obvi que considerava que dos-cents cinquanta mil dòlars no eren cosa de broma.

Gates grunyí. Shuman butxaquejà, buscant un paquet de cigarrets, llavors canvià d’idea i plegà les seves mans rodanxones a la falda. S’escurà la gola i esperà. Com que ningú no parlava, Shuman finalment digué:

—És clar…, hi pot haver una o dues qüestions tècniques…

—I això què vol dir? —preguntà Gates. Es tombà lleugerament en la butaca de cuir marró, i mirà l’home de les assegurances.

—Em sembla que el que el senyor Shuman vol dir… —començà a respondre Dale.

—Deixi que Shuman expliqui què vol dir —interrompé Patch sense apartar els ulls de la cara de Shuman.

Shuman es mogué, incòmode.

—Bé… tècnicament… potser, si interpretem les coses estrictament, potser la Trojan ja havia lliurat els diners. Si més no a les instal·lacions de Neo-Electronics. —Mirà Dale. Dale mirà Gates. Gates traslladà la mirada a Patch.

Patch no aixecà la veu.

—El contracte de la Trojan diu específicament que el lliurament dels diners de la nòmina s’ha de fer a un dels guàrdies de seguretat de la Neo-Electronics, en aquest cas, un dels meus homes, dintre dels dominis de l’encarregat de pagar.

—Ah, aquesta és la qüestió —murmurà Shuman—. Quina és la definició legal de dominis? Vol dir necessàriament un lloc específic en un edifici determinat?

—I tant que sí —contestà Patch.

Shuman agafà un fil de l’americana del seu vestit de color gris fosc.

—Potser. De qualsevol manera, haurem de deixar que decideixi el nostre advocat.

L’home que encara no havia intervingut en la conversa canvià de posició. Era baix, rabassut i tenia la cara quadrada i els cabells grisos tallats molt curts. Parlava amb una veu greu i ronca. Les seves paraules anaven recolzades per l’autoritat de la seva posició: cap de detectius de la policia local.

—Si atrapem els fills de puta que han fet aquesta feina —digué Kinnard—, potser ningú no haurà de pagar res.

Gates parà atenció al detectiu.

—Quines possibilitats hi ha?

Kinnard arronsà les espatlles, i l’americana se li arrugà per sobre de les espatlles corpulentes.

—Jo no predic el futur. —Es mirà Patch.

Patch encengué un dels seus cigarrets negres i fins.

—Eren professionals. I dels bons. Amb aquelles màscares de mussol ningú no els pot identificar. No crec que deixessin cap empremta. Pel que jo vaig veure, tot el que van tocar van ser els sacs de diners. Ningú no va veure la matricula, però això de fet no té gaire importància. Podem estar segurs que el cotxe era robat. —Patch deixà escapar un filet de fum dels pulmons—. Després que explotés aquella granada, cap dels homes de la Trojan no té ni idea de què va passar. Tan aviat com el metge ho permeti, hi parlarem.

—Molt encoratjador —observà Gates amargament.

Patch continuà parlant amb un to neutre que no el comprometia.

—Em sembla que el cap Kinnard estarà d’acord amb mi que apareixeran algunes pistes. Segur que ell trobarà el cotxe en què es van escapar. Els lladres segur que el deixaran abandonat en algun lloc, com solen fer. Si no es prenen la molèstia de netejar-lo a fons, potser deixaran empremtes. Una altra cosa: el que jo vaig ferir. Hi ha sang allà on s’estava, i la farem analitzar. I si va a algun lloc perquè el curin, potser ens informaran.

—Creu que el va ferir gaire greument? —preguntà Kinnard.

—Probablement no. Encara podia disparar amb aquella metralleta.

Kinnard es posà dret.

—Ara hi ha alerta general. Esperarem a veure què passa. Mentrestant he d’anar a veure el fiscal del districte.

Dale i Shuman es posaren drets, també.

—Nosaltres cooperarem en tot el que puguem —digué Dale.

—Això inclou la meva companyia, també —digué Shuman.

—El que a mi m’interessa són aquests diners. Jo encara he de pagar —digué Gates, mirant enfadat des de darrera de la seva taula.

Els tres homes marxaren del despatx. Patch es quedà amb Gates.

—Hi ha unes quantes coses que cal que quedin clares, senyor Gates —digué Patch suaument, tot apagant el seu cigarret en un pesat cendrer de bronze—. Si no es recuperen els diners, no deixi que Shuman faci de les seves. Ho intentarà, però vostè manté un bon grapat d’advocats per evitar que ho faci. La seva companyia d’assegurances adduirà que la seguretat de la fàbrica n’és parcialment responsable, però no n’és.

—No n’és? —La veu de Gates era inexpressiva. Tenia els ulls inexpressius també, quan mirà Patch.

—No n’és. —Patch li aguantà la mirada—. Primer, jo no tinc una pòlissa d’assegurança que cobreixi els diners, perquè no era de la meva responsabilitat. No fins que els diners haguessin estat lliurats a Kramer; llavors sí que era cosa meva. I, en segon lloc, m’agradaria que recordés una reunió que vam tenir vostè i jo, fa una mica més de quatre anys.

—Hem tingut moltes reunions —digué Gates.

—Recordarà la que jo li dic. —La veu de Patch era encara neutra, gairebé indiferent, i deixava a Gates un camí per escapar-se del seu pretès lapsus de memòria—. Va ser just després que Neo-Electronics demanés aquella concessió del Govern per fabricar el míssil d’urani. Washington va exigir més mesures de precaució per a la seva fàbrica. Llavors vostè em va cridar. Se’n recorda?

—Sí.

—Jo vaig fer una sèrie de recomanacions, que Washington va aprovar. Vostè va acceptar aquelles recomanacions i va aconseguir el contracte. Vostè va fer tots els canvis que jo havia suggerit excepte un. Aquest últim canvi ha estat posposat quatre anys. Vostè potser sap per què. Jo no.

—Els edificis i l’equipament van costar diners. No ho podem fer tot alhora.

—D’acord, però una porta amb comandament electrònic no hauria costat ni una desena part dels diners que ha perdut avui.

—Té raó —digué Gates—. Però això ara és mirar endarrera.

—I és també la raó per la qual els lladres han pogut arribar fins al complex d’edificis amb el cotxe i col·locar-se just darrera de la camioneta dels diners. I és també la raó per la qual no em sento responsable del robatori. —Patch anà fins a la porta estellada i l’obrí—. Ja es pot anar fent a la idea que això serà un bon merder, i que pot durar molt de temps. Kinnard intentarà aconseguir ajuda de la patrulla del fiscal del districte, no ho sé. Shuman i la companyia d’assegurances fugiran d’estudi. Dale col·laborarà amb Shuman tant com pugui, o el preu de la pròxima pòlissa pujarà tant que la Trojan haurà de tancar. Així doncs, només quedo jo, oi?

Patch tancà la porta darrera d’ell. Passà per davant de la secretària, en direcció a les escales. De cop, s’aturà i tornà on hi havia la dona. La secretària estava intentant ordenar el merder que hi havia al seu despatx.

—Senyoreta Morgan —digué Patch, tot relaxant la boca i somrient—, no hem tingut temps de prendre aquell cafè.

—Ja ho sé… —Mogué les mans per assenyalar el caos.

—Hi ha una màquina a baix. La convido a prendre alguna cosa.

Ella s’apartà els cabells del front amb el puny.

—Encantada!

Encara hi havia grups d’empleats rondant pels vestíbuls comentant l’atracament. Patch anà fins a la màquina i tornà amb dos refrescs. Portà la dona fins a un racó apartat de la xerrameca. Patch aixecà la seva ampolla, com si brindés.

—M’agradaria poder-ho fer millor, senyoreta Morgan… amb un Martini.

—Qualsevol cosa és bona en aquestes circumstàncies —digué, somrient—. I digui’m Myra.

Myra Morgan era atractiva. No bonica, però… amb una cara maca que es tornava càlida quan somreia. Momentàniament fora del seu paper de secretària eficient i impersonal, esdevingué de cop una dona. Una dona maca. Mentre Patch l’observava amb un nou interès, la cara d’ella es posà seriosa.

—És horrible… això del guàrdia, oi?

Patch assentí amb el cap, amb la seva cara llarga i morena trista.

—Kramer no es mereixia que li volessin el pit. La seva dona i els seus fills no s’ho mereixen tampoc.

—Treballava per a vostè, oi?

—Un dels primers homes que vaig llogar. —Patch deixà l’ampolla, que no havia tocat, a terra i es tragué una targeta professional de la butxaca. Hi escrigué un número i la donà a Myra—. És el meu número personal. Aquí a la fàbrica vostè es troba en una posició on pot sentir moltes xafarderies, totes falses probablement. No obstant, si sent res que cregui que jo hauria de saber, truqui’m a aquest número.

—Sobre l’atracament?

—Sí. Pot ser que hi hagi col·laborat algú de dintre i pot ser que no. Estic buscant alguna pista… qualsevol pista.

—I el senyor Gates? Li ho hauria de dir?

Patch somrigué, però només amb la boca. Parlà amb una calidesa especial que captivà la dona.

—Si vol, però a mi em sembla que ja té prou preocupacions.

—Bé… almenys no diré res de moment. Mai… no havia estat… una espia abans. —Els ulls se li arrugaren per l’excitació. Es ficà la targeta de Patch a la brusa.

—M’ocuparé que tingui un rellotge-transmissor i un llibre de codis. —Patch féu veure que parlava seriosament.

—No estic segura que això sigui precisament el que vull.

—Què vol?

Ella l’observà minuciosament.

—Hi hauré de pensar una mica.

—D’acord —digué Patch. Agafà l’ampolla buida de la noia, la seva, plena, i les deixà totes dues en una paperera que hi havia al costat de la màquina. La saludà amb un cop de cap des de l’altre cantó del vestíbul i sortí de l’edifici.

Patch agafà el Pennsy a Freeport, i llavors un taxi des de Penn Station fins al carrer Dotze Est, just a l’est de la Cinquena Avinguda. Va baixar davant d’una casa de pedra marró, estreta i de quatre pisos. El soterrani, la planta i el segon pis eren els despatxos de l’Amsterdam Investigation Bureau. Els dos pisos superiors eren la casa de Patch.

Pujà corrent les escales de pedra i entrà a l’edifici. La planta estava dividida en tres despatxos, a més a més d’una zona oberta que servia de sala de recepció. La gent que treballava per a AIB la coneixia també com a sala de guàrdia, i allà hi havia l’escriptori de la secretària de Patch. Patch travessà la sala de guàrdia, saludà Geraldine amb un cop de cap, i continuà per un vestíbul curt fins a la seva oficina, que era al fons del pis. Les altres dues oficines eren als costats del vestíbul. L’home que hi havia a cada una de les oficines havia estat avisat per telèfon. Patch havia trucat mentre era a Long Island, i els dos homes el seguiren al seu despatx.

Patch es tragué l’americana i la llançà sobre una cadira, mentre els seus dos ajudants es posaven còmodes en un sofà Naugahyde de color marró, força gastat. A la paret de sobre del sofà hi havia una sèrie de diplomes i certificats que eren de Patch: un títol universitari, de llicenciat en criminologia; una graduació d’oficial de la Policia Militar; i certificats del curs superior d’oficials de la pau de l’FBI i de l’Acadèmia de Policia de la ciutat de Nova York. L’habitació feia pudor de fum resclosit dels forts cigarrets negres de Patch. Patch engegà l’aire condicionat.

—Alguna cosa més a les notícies? —preguntà.

—No res —respongué Frank Dagnastino. Dagnastino, veterà del Cos de Bombers de la ciutat de Nova York que portava vint anys jubilat i ex-investigador d’incendis de primera categoria, es gratà la barba espessa. Morè i poderós, era el cap dels guàrdies privats i dels homes de seguretat a les fàbriques que treballaven per a Patch—. És molt fort això de Kramer. No m’ho puc treure del cap —afegí.

—D’ara en endavant no has de fer res més sinó pensar-hi. Treballa amb Kinnard en el cas… i amb la patrulla del fiscal del districte si és que hi participa. Informa’m de tot el que facin.

—I l’FBI?

—Els diners no eren federals, i la Trojan no és una companyia interestatal. L’FBI només s’hi pot ficar si descobrim que el cotxe en què van fugir va ser robat fora de l’Estat. Em fa l’efecte, però, que la banda que ha fet aquesta feina és massa fina per fer servir recursos no locals. —Patch es dirigí al seu altre ajudant, Roger Johnson—. Estàs molt enfeinat, tu?

Johnson, un home prim d’aspecte aplicat, d’uns trenta anys, s’ajustà les ulleres de pesada muntura de carei. Era un llicenciat en dret, i dirigia la segona secció del negoci de Patch: investigacions fetes per a clients com advocats, companyies d’assegurances, i bancs.

—Sí —li explicà—, tinc força feina. —Començà a explicar-li les seves activitats fil per randa, però Patch el féu callar.

—Molt bé, Rog —digué—. Si més endavant quedes lliure, digues-m’ho. Aquest atracament a Freeport ha estat un bon merder, i Gates segurament intentarà salvar les aparences. Potser perdrem la feina de la Neo… —El telèfon sonà a la taula de Patch. Ell l’agafà i escoltà, i contestà breument—. Gràcies —digué—. Era Dale, de la Trojan Armored Truck —explicà Patch—. La policia ha trobat el cotxe en què van fugir. L’havien abandonat a prop de Baldwin. Robat, és clar, però no a un altre Estat. Ara hi buscaran empremtes, i probablement n’hi haurà un milió. Però cap de la banda que ens interessa, és clar, i moltes dels propietaris i dels seus amics.

—Els policies ho poden comprovar —digué Dagnastino—. Tenen els mitjans necessaris.

Patch hi estava d’acord. Empenyé la seva cadira endarrera i sortí del despatx. Hi havia un ascensor petit que anava des del soterrani fins al tercer pis de l’edifici. Ell baixà al segon pis, on hi havia un despatx gran ple d’arxius metàl·lics, i una biblioteca d’investigació. Hi havia un home i una dona treballant a dues taules. Aixecaren la mirada quan Patch sortí de l’ascensor. L’home gran, guenyo, apartà un llibre de comptabilitat.

—És cert que han matat Ralph Kramer? —preguntà a Patch.

Patch assentí amb el cap.

—Ben cert. Comprova què cobreix la nostra assegurança. Posa’t en contacte amb la companyia i ocupa’t que paguin la pòlissa de Kramer a la seva dona, tan aviat com sigui possible. Segur que ho necessitarà.

—Molt bé, Bryce. —George Hurley, ex-falsificador, era l’únic del personal que s’adreçava a Patch pel seu nom de pila. Doblava Patch en edat i sentia per ell un sentiment paternal, i no havia oblidat mai que fou Patch qui li donà feina perquè ell aconseguís la llibertat provisional.

—Si la senyora Kramer ho vol, fes-te càrrec de totes les qüestions del funeral. —Patch mirà la noia, mecanògrafa i encarregada dels arxius—. Encarrega’t de les flors. Si necessita que algú la porti en cotxe, ho pot fer una de vosaltres.

—Tens idea de qui va liquidar Kramer? —preguntà George.

—Tinc intenció de descobrir-ho. —Patch es dirigí cap a l’ascensor, llavors s’aturà—. Amb tres criatures, la senyora Kramer necessitarà més ajuda que l’assegurança de Ralph… Calcula què li podem enviar cada mes.

—Per quant de temps?

—Indefinidament, de moment. —Patch entrà a l’ascensor i anà fins al tercer pis.

Al tercer pis hi havia un vestíbul minúscul que duia a una porta ben protegida. Al darrera hi havia l’apartament privat de Patch. Travessà la sala d’estar fins a la pica que hi havia en un petit menjador, al costat d’una cuina compacta moderna. Obrí una ampolla de ginebra Tanqueray i es féu un Martini doble, i llavors s’assegué al sofà. Al cap de poc temps marcà un número.

Patch deixà que el telèfon sonés dues vegades, llavors penjà. Tornà a marcar el número, el deixà sonar una vegada i llavors tornà a penjar. En marcar per tercera vegada, contestaren.

—Marky?

—Sí —contestà una veu ronca.

—Estàs serè?

—Que no estic sempre serè?

—I tant que no.

—Per Déu, Patch, parla com si jo fos un alcohòlic.

—Et vull prou sobri perquè recordis de què estic parlant.

—Vol que ens veiem?

—Sí.

—Quan?

—D’aquí a mitja hora. Allà, a la cantonada del basar.

—Finn and Reel?

—Sí, d’acord. Sigues allà. —Patch penjà. Pujà un tram d’escales que duia a l’últim pis. Al dormitori, es tragué la roba d’una esgarrapada. Tenia el temps just per dutxar-se abans de trobar-se amb Marky.