6

En algun moment, Patch havia perdut el compte dels Martinis, però intentà establir l’hora. El seu rellotge de polsera marcava gairebé les dotze de la nit.

—Hauríem de… sopar —digué. L’habitació era una sensació càlida, agradable, indistinta i rosa.

—Estic trompa —digué Leda—, però no ho vull espatllar. Ara no. M’ho estic passant massa bé. A més a més acabo de decidir com et penso dir. No m’agrada el teu nom, Bryce. És com si els teus pares no s’haguessin pogut decidir entre Bruce i Rice.

—I què has decidit?

—Què et sembla B.P.?

—No ets massa original. Així és com em diu tothom.

—Bé, això demostra que tinc raó. —S’aixecà, una mica insegura, i anà fent esses fins a una petita calaixera. Al cap d’un moment, tornà, es recolzà contra l’espatlla de Patch i li donà una fotografia—. I ara anem per feina. No et pensaràs que estic malgastant tot aquest alcohol tan bo per no res, oi que no? Sap què és això?

Patch mirà la fotografia en blanc i negre. Hi veié un home de la seva edat, amb els cabells tallats molt curts, la cara quadrada i els llavis prims. Duia una camisa esportiva i pantalons, i estava recolzat contra el para-xocs d’un cotxe.

—M’ho imagino. És el teu ex-marit.

—Com ho has sabut? —Ella se’l mirà.

—Ja m’has avisat que no estaves malgastant el teu alcohol.

—Bé… d’acord, ets un tipus intel·ligent. —Somrigué—. Però jo t’ho puc explicar tot sobre Adam… com els llocs on anava i què li agradava fer. I tu no hauries de tenir massa problemes per trobar-lo.

—Depèn de què entenguis per problemes, però continua. —De cop Patch s’adonà que estava pensant en l’impasse en què es trobava en la investigació de la Neo-Electronics. No es podia fer gaire cosa, excepte esperar que les pistes donessin fruit—. Comença explicant-me què feia Adam per guanyar-se la vida.

—No feia gaire res. És el que jo anomenaria un… playboy pobre. La seva família era del Middle West, i ell va heretar diners. No gaires… no prou per ser ric, però prou per no haver de treballar massa.

—D’on del Middle West?

—D’algun lloc a prop de Cleveland, em sembla. Ja eren morts quan jo vaig conèixer Adam. Jo treballava en un show, aquí a Nova York i llavors ens vam casar.

—Això no té gaire sentit, però continua.

—M’estic saltant tots els detalls avorrits, però si vols m’analitzaré del tot… Adam era divertit i podia ser encantador quan s’ho proposava. Al cap d’un temps va deixar de proposar-s’ho, i vam començar a barallar-nos. Llavors solia anar a fer mal allà on podia. I jo no sóc exactament la mena de dona que es queda a casa tranquil·lament. O sigui que al cap d’un temps ens vam posar d’acord que més valia deixar-ho córrer, i jo vaig anar a Reno a divorciar-me. Em va donar aquell petit edifici de Buycrus, Ohio. I llavors et vaig venir a veure. I ara som aquí.

—Tenia gaires amics a Nova York, Claysmith?

Ella féu que no amb el cap.

—Cap amic íntim, que jo sàpiga. Li agradava voltar pels night-clubs, i li agradava anar a les carreres, ja saps, a fer uns calerons. Tenia un milió de coneguts. Gent que coneixia pel nom de pila, però no pel cognom.

—Sembles cínica.

—Sóc cínica. Aquest individu em va fer perdre dos anys de la meva vida.

—Quina és l’última adreça d’ell que tens?

—Després de separar-nos, va estar vivint a un hotel dels carrers Setanta Est. Tinc l’adreça escrita, però ja no hi és. —Patch sentí una mà càlida que se li ficava dintre de la camisa i li començava a acaronar el pit—. No creus que podries investigar una mica per a mi? —preguntà Leda.

—Una mica… —digué Patch.

—Ets meravellós! —De cop es posà dreta i, ajupint-se, li agafà la mà—. Vinga. —El féu aixecar—. Vull que vegis una cosa.

—Ja l’he vist prou, aquest bar.

—No diguis coses que et puguin saber greu… —Se n’anà cap a les portes corredisses i Patch la seguí. A l’habitació en penombra, hi havia un petit llum d’ambre encès—. Jo sempre em despullo al dormitori —digué Leda—. És més divertit.

—És divertit despullar-se a qualsevol lloc —observà Patch.

—No, no és cert! El sexe és una cosa divertida. Si l’intentes controlar, i es torna seriós, desapareix. És una cosa que s’ha de fer al llit, no per terra a qualsevol lloc. —S’acabà de treure el vestit, i es començà a descordar els sostenidors.

—M’estàs fent perdre molts diners —digué Patch.

—No és pas el que pretenc. —S’estirà bocaterrosa a sobre del llit—. Et puc donar aquell taló, si vols. Però t’aviso, noi, d’ara en endavant hauràs de treballar pel que puguis aconseguir… I tenia la intenció de ser cooperativa…

—Em sembla que encara la tens, aquesta intenció. —Patch s’estirà al seu costat—. I si ets bona nena i et portes bé, podria considerar la possibilitat de reduir els honoraris a la meitat —es burlà carinyosament.

Ella es tombà per mirar-lo, amb els ulls empetitits pel riure.

—D’acord. Estic cooperativa. I ara, deixem de discutir! —S’acostà rodolant fins a Patch i li amorrà la cara entre els seus pits.

—D’acord —digué Patch.

El matí arribà produint el mateix soroll que un avió quan trenca la barrera del so. Patch es llevà amb dificultats i anà fent tentines fins a la dutxa. L’aigua calenta diluí la brillant lluminositat vermella dels seus ulls i el mal de cap se li concentrà tot en un lloc, al clatell. Després d’eixugar-se amb la tovallola, trobà Leda esperant-lo amb un bon got de Bloody Mary en una mà, i una tassa de cafè sol a l’altra. Al cap de poca estona es trobà millor, i encengué un cigarret negre. En mirar per primer cop aquell matí la dona que tenia davant, la trobà fresca i desperta, la qual cosa el deixà sorprès.

Leda s’havia embolicat amb una bata blanca vaporosa i duia els cabells raspallats i brillants.

—Va millor la ressaca, ara? —preguntà alegrement.

—Quin remei… —Patch es començà a vestir. El seu cos ben fet, amb les espatlles poderoses i quadrades d’un atleta, es movia amb facilitat.

—Vols esmorzar? Et faré una mica de bacon i un parell d’ous…

Patch s’aturà, amb la punta de la corbata a l’aire, per mirar Leda.

—Una cosa que no suporto és un voltor que sobrevola la seva presa —digué.

—Vinga, home —Leda somrigué—, suposo que no creus de veritat que em trobo bé, oi que no? De fet, em trobo fatal, també. L’única cosa que passa és que sóc una bona actriu.

—Això sol ja m’ajuda a trobar-me menys malament —li digué Patch mentre s’acabava de fer el nus de la corbata—. Li diré una cosa, senyora Claysmith, vostè fa unes festes magnífiques.

—Estic contenta que ho hagis passat bé. Has de tornar alguna altra vegada. —L’acompanyà fins a la porta. Quan s’aturaren, ella es posà de puntetes i li féu un petó—. Quan et tornaré a veure?

—Tan aviat com m’hagi recuperat.

Ella el mirà als ulls.

—B.P…?

—Digues.

Leda somrigué.

—Intentaràs trobar Adam, oi?

Patch féu petar els dits.

—Ara! Sabia que m’havia oblidat alguna cosa.

—Però ho faràs?

—Sí, sí. —A fora, el sol el copejà als ulls, i, quan es tombà, veié Leda que l’observava, des de dintre—. Per cert, tornaré a recollir la resta dels terminis.

—I ara! —exclamà Roger Johnson quan Patch passà per davant de la seva porta, que era oberta—. Sembla que hagis estat a un rally.

Patch ignorà l’observació. Continuà fins a la seva oficina, s’assegué a la seva taula, i premé l’intercomunicador. Geraldine, la seva secretària fidel, contestà:

—Sí, senyor Patch?

—Telefona a la senyora Claysmith —li donà el telèfon de Leda—, i demana-li les adreces, noms i llocs que pugui donar en relació al seu ex-marit. Passa-ho a màquina i fes-m’ho arribar.

—De seguida.

Patch aixecà la vista i veié Johnson dret a la porta, somrient.

—Pel que he entès, tenim un nou client.

—Doncs, és cert.

—Ja t’ho vaig dir, que estava com un déu.

—Si tornes a dir això et faré una cara nova. No et reconeixerà ni ta mare. —Patch es premé les temples. Li feia mal el cap.

Johnson no semblà pas impressionat. Posà una cama a sobre de la taula de Patch, a un racó.

—Divorci? —preguntà.

—No. Una persona desapareguda. Necessita el seu ex-marit perquè li firmi una cessió de propietat.

—Vols que t’ajudi?

—Em pensava que tenies una feina del carall.

—Podria trobar temps…

—Me n’ocuparé jo mateix. —Patch es tirà endarrera, altre cop seriós—. Ens trobem en un punt, a la Neo-Electronics, en què tot el que podem fer és esperar que passi alguna cosa. Frank s’encarrega de la situació per part nostra. Kinnard disposa de tots els efectius i facilitats del departament de política i del fiscal del districte per fer la feina de carrer… No crec que trobar McAdam Claysmith sigui res més que una feina rutinària. —Es mirà Johnson pensativament—. Què opines tu de la posició legal de la Trojan?

—Fa molts anys que han acceptat el precedent de lliurar-nos els diners de la nòmina… a un dels nostres homes… dintre de l’oficina. No crec que la Trojan pugui pretendre que té raó dintre i fora. N’he estat llegint algunes coses, i això és el que em sembla. Però, si la cosa anés a un jurat… qui sap?

—Em sembla que això és el que Shuman… —Patch agafà el telèfon que sonava a la seva taula, irritat—. Sóc Patch. Molt bé. Hi ha un supermercat a University Place, no gaire lluny de la meva oficina. Suposo que anirà bé. —Patch digué a Johnson—: Merda! Volia fer una mica de feina per aquí.

—M’imagino que és important.

—Potser. És un confident.

Johnson no preguntà qui era. La identitat dels espies de Patch només la sabia Patch… i els números de telèfon i la manera de posar-s’hi en contacte estaven arxivats només al seu cap.

El supermercat, modern i brillant, era ple de gent que comprava, i la majoria empenyien carros nous de trinca. La música suau estava calculada per dur els compradors a un estat d’eufòria econòmica. Patch vagà per l’establiment, tot caminant per diferents seccions fins que arribà allà on hi havia uns prestatges amb llaunes de mongetes. Es parà al costat de Marky.

Marky, que ja no duia el davantal de venedor de diaris sinó un jersei balder, estudiava curosament les etiquetes, com si estigués inspeccionant una exposició de pedres precioses. Sense mirar Patch digué:

—Potser tinc alguna cosa per a vostè.

—Què?

—He sentit que un home amb el braç ferit volia que li fessin alguna cosa.

—Una ferida de bala?

—Qui sap? Potser sí, potser no. De qualsevol manera, no vol un metge legal, si és que això vol dir alguna cosa.

—Què vol?

—Un veterinari.

—Qui és el ferit?

—No sé res d’ell. M’ha arribat per no sé on que hi ha un veterinari que s’hi dedica i que li farà la feina.

—Qui és aquest veterinari?

La cara arrugada del confident es tornà a concentrar en les llaunes.

—Durant la temporada treballa per Saratoga. La resta del temps és per aquí. Tot el que sé sobre ell és que li diuen Doc.

Patch digué:

—A tots els veterinaris del país els diuen Doc. El coneixes?

—No.

—Per on s’està?

Marky arronsà les espatlles.

—No en tinc ni idea.

Patch agafà una llauna de mongetes i ficà un bitllet de vint i un de cinc darrera de l’etiqueta. La tornà a posar al prestatge.

—No ho deixis córrer —digué a Marky, i se n’anà.

Caminà uns quants minuts i arribà a l’oficina. A sobre de la seva taula hi havia la llista que ell havia demanat a Geraldine. Telefonà a un contacte que tenia a l’Oficina de Persones Desaparegudes. Donà a l’oficial una descripció física de McAdam Claysmith, i la seva última adreça coneguda.

—Si teniu res a desapareguts, morts o sense identificar, faci-m’ho saber.

—Fins quant de temps endarrera?

—No més d’un any.

—Si té pressa li costarà una ampolla de licor.

—És seva. —Patch penjà el telèfon cansadament. Gairebé era hora de dinar. Decidí fer una altra trucada.

El tinent Herman Grossman, NYCPD (Departament de Policia de la ciutat de Nova York), brigada de narcòtics, s’eixugà els llavis amb el tovalló, es donà uns copets a la panxota amb satisfacció, i digué a Patch:

—Quan convides a dinar ho fas bé.

Era ja poca la gent que encara dinava al restaurant alemany que hi havia no gaire lluny de la comissaria de policia de Centre Street. Patch mirà el seu plat, que gairebé no havia tocat, i l’apartà. Patch i Grossman eren vells coneguts; es coneixien d’ençà que Grossman era sergent a la Safe, Loft and Trucking. Això fou abans que Grossman fos ascendit i traslladat a narcòtics.

—I tant, Herman. Quan jo faig una cosa, la faig ben feta. —Patch somrigué.

La cara grassa de Grossman s’eixamplà amb un somriure.

—Això és el que jo m’imaginava.

—Per què no? Tu aconsegueixes uns bons diners a final de cada mes. Jo encara m’he d’anar guanyant la vida. —Patch s’acabà la cervesa i encengué un cigarret negre.

—Encara fumes aquests? —preguntà Grossman—. Algun dia et detindré com a sospitós. —Es recolzà contra la mampara de fusta—. Bé, ara anem al gra, què tens al cap?

—Estic intentant localitzar un home… sense nom, sense adreça. Els rumors diuen que és veterinari… que treballa a les curses. És molt possible que també sigui drogoaddicte. Miraràs a veure si als arxius del teu departament hi ha alguna cosa?

Els ulls pesats de Grossman miraren Patch amb mandra.

—No recordo cap tipus que s’ajusti a aquesta descripció, però ho comprovaré. Quin interès hi tens?

—Potser cap.

—Potser aquell atracament a Long Island?

—T’ho diré clarament, Herman. No sé si hi ha alguna relació o no. Ni tan sols no sé si el que m’han dit és cert. Primer de tot, m’agradaria saber si aquest individu existeix.

—D’acord, Patch. —Grossman sortí amb dificultat de darrera de la taula i es posà dret, fent tentines. Patch llançà un bitllet a sobre de la taula i s’aixecà, també.

S’acomiadaren a la vorera, davant del restaurant. Patch mirà al seu voltant i digué:

—Déu meu! Quin dia més llarg.

Ningú no el sentí. Decidí que una de les coses bones de ser el propi amo era que ara podia anar a casa i fer una migdiada.