Dos

I la Susan espera. Espera amb il·lusió el moment de tenir l’Edward a taula, de servir-li el sopar, en companyia dels seus fills i sense l’Arnold. Per parlar del seu llibre. I per dir-li una o dues paraules conciliadores, sense necessitat de demanar perdó, de recordar-li que les velles discussions han quedat oblidades de fa qui sap el temps. Que ara té la ment lliure, que se li sent amiga, que la faria feliç que ell tornés a ser el seu amic més antic, amb qui pot parlar de coses que el seu marit no pot saber. Que no hi hagi malentesos: la Susan no pensa pas en la infidelitat. No està pensant a venjar-se de l’aventura amb la Linwood, com l’Arnold desitja implícitament. Només es tracta de la sensació de llibertat de parlar amb una persona a qui pot confiar, sense secrets, tot el que li passi pel cap.

Tot això l’hi ha inspirat el llibre de l’Edward, encara que potser no tant el llibre en si com el retorn de l’autor. Confessar a l’Edward allò que no pot confessar a l’Arnold. L’Edward nou, el que s’ha tornat adult i ha guanyat la saviesa suficient per escriure aquest llibre. Aquest Edward seria capaç d’entendre per què allò que l’Arnold considera la virtut més gran de la Susan no és cap virtut privativa d’ella. Aquest Edward sabria el que vol dir abstenir-se de disparar.

De vegades, en avançar la tarda, la Susan es pregunta: i si no truca? I, alarmada, truca a l’hotel. Són dos quarts de quatre passats; si vol que l’Edward vingui a sopar convé que es parlin de seguida. Deixa un missatge a la recepció de l’hotel: que truquis a la Susan. Pregunta al recepcionista quan va arribar. «Ahir a la tarda, senyora», li contesten. Ahir? Ja hi és des d’ahir?

La Susan es planteja la possibilitat d’agafar el cotxe i anar al centre (deixant preparada una pizza per als nens), d’anar-lo a esperar al vestíbul de l’hotel Marriott. La idea és massa esbojarrada. Val més que faci el sopar, tal com ho havia previst, comptant amb l’Edward. Es fa un retret a si mateixa, ets una ximple. Més endavant, mentre fa els preparatius del sopar, li queden vint minuts d’espera per reflexionar, entaulada a la cuina. Té temps per capgirar la situació, per transformar la interiorització de la culpa en l’exteriorització de la còlera. Per sentir els espetecs del fogó. Per què t’has de carregar tu les culpes, Susan? L’Edward és lliure de trucar o no. Si no li truca, és un menyspreu que li fa. Que arriba a la categoria de l’insult: la Susan, a requesta de l’Edward i amb tota la seva bona fe, s’ha passat tres nits llegint la seva novel·la, ha fet grans esforços per preparar el que li vol dir, i ell no s’ha preocupat de telefonar-li.

Aquesta idea és una fornal encesa que ho crema tot, inclosa la novel·la mateixa. Una pregunta roent: «Per què me la vas enviar si no vols discutir-ne?». Era incapaç d’imaginar que l’hi hagués enviada per despit.

Ara la Susan és a dinar amb la canalla, mira d’enraonar-hi com si no passés res. Acabat el dinar, a la Susan no li queda cap dubte: no ha estat la sensació de veure’s abandonada el que l’ha feta enyorar l’Edward. En donar-li aquell miquel, l’Edward li ha revelat una altra faceta d’ell, una faceta nova i colpidora.

La Susan treu de l’oblit alguns detalls; recorda que l’Edward es va ofendre pensant que la Susan no valorava la dignitat de la seva literatura. «És com tornar-se cec», li va dir: «la teva actitud em torna cec». És evident que encara li dura l’enrabiada. Al cap de vint-i-cinc anys és incapaç de perdonar una ofensa que equival a eixorbar-lo, i la seva revenja és la novel·la.

La novel·la vista com una forma de revenja: quina cosa més absurda! Però la idea no queda descartada. En quin sentit constitueix una revenja?; de quina manera s’aplica el càstig? Cal esbrinar-ho. Es tracta d’un càstig al·legòric? La Susan nega les acusacions. Ella no l’ha deixat cec, no l’ha ferit, no li ha destruït la vida, no li ha fet gens de mal… tal com ho demostra la realització mateixa de la novel·la. La Susan, que ara és a la cuina rentant els plats, pensa que ella també està enrabiada, la ràbia li rosega els llavis, sent la necessitat de gesticular, de fer trencadissa, li cal fer un gran esforç per dominar-se.

Allò que alimenta la seva ràbia depèn del llenguatge que utilitzi per definir l’afront de l’Edward: la novel·la entesa com a expressió del seu odi; el favor de l’Edward entès com una trampa; el dret de la Susan a llegir ha estat objecte de censura.

La seva ràbia es resumeix en una paraula: tensió, la tensió de mantenir la bona fe enmig de la humiliació del propi error. La tensió d’haver de prescindir de l’odi i de l’amor per poder afrontar desapassionadament tres sessions de lectura. La tensió de penetrar en la imaginació d’en Tony, de ser en Tony per acabar sent rebutjada d’una guitza per impertinent. La tensió de no fer cas de la tensió, i del desdeny rebut.

Ofesa. És clar que podria ser que s’haguessin descuidat de donar l’encàrrec. A dos quarts de deu torna a trucar. L’Edward encara és fora. Deixa un altre missatge. Passades les onze, sent el cotxe que entra al garatge. És l’Arnold, que ve amb retard. La idea d’allò que ell porta és massa esgarrifosa per pensar-hi. La Susan s’enfila corrents escales amunt. Es ficarà al llit d’una revolada i mirarà d’adormir-se mentre l’Arnold es menja el seu bol de cereals. Així, quan li entri a l’habitació, no haurà d’enraonar amb ell. L’emprenyava haver de fer-ho. En el moment de colgar-se, en la seva ment hi ha un esclat de vergonya. La imatge panoràmica d’un món en moviment, del desplaçament de les capes tectòniques, envaïdora com la soledat.

La Susan fent el paper de ximple, de tòtila. Està ajaguda al llit ben desperta, amb els ulls ben oberts, aquesta nit no hi ha escapatòria, no hi ha cap trampa a terra —o és tancada i barrada—, i el terra és sòlid i aspre, els pensaments es precipiten i s’arboren. Es renya a si mateixa per les seves imaginacions d’unes hores abans. Es veu a si mateixa, la Susan nècia i crèdula, l’esquiadora de cara saludable de l’Arnold, sentimental com un gos faldiller, deixant missatges per a l’Edward com si fos una amant abandonada, com una admiradora que reivindica el dret a parlar; a parlar de què? Del seu llibre? O el que vol en realitat és queixar-se de l’Arnold? Per què ha estat tan nècia? Per quins set sous ha d’anar a queixar-se de l’Arnold davant un estrany, després de tots aquests anys passats sense gairebé haver gosat plantejar-se aquest retret dintre seu? Per on ha de començar? Què és el que li ha de dir? Quina importància hi donaria l’Edward? Ho entendria? Hi ha res a entendre?

Sent la remor de l’Arnold, que ara és a l’habitació, a les fosques. Arrossegant els peus, donant cops, remugant, esternudant. El llit es guerxa sota el seu pes. La Susan l’olora. L’Arnold ronca, es gira feixugament, topa amb el cos de la Susan, que ella li tomba d’esquena sense fer concessions. La Susan roman immòbil, es nega a ser despertada, aguanta l’alè com si li digués que no hi és, que no la busqui, encara que no estigui adormida del tot.

L’Arnold ha estat amb la Marilyn Linwood. La Susan se’n convenç, hi pensa expressament, deixa que la ment s’hi delecti, hi projecta la seva imaginació, visualitza els escenaris, Nova York, Chicago, el pis d’ella, el divan del pacient en el despatx d’ell, Washington, Chickwash. La Susan fa això contravenint obertament les regles de disciplina mental que va adoptar fa tres anys i que l’havien d’ajudar a acceptar l’statu quo.

Li ha tornat a la ment la pregunta més escruixidora, i la Susan no és capaç d’encarar-s’hi. A què vénen aquests espeternecs de l’Arnold, com si se sentís culpable d’alguna cosa?, quina en porta de cap? La Susan és incapaç de plantejar-s’ho de bo de bo. Pensa en aquells dos i se’ls imagina junts, panteixant. Parlant d’ella. Cal protegir-la, pobra Susan. Deixeu que la Susan es protegeixi soleta. Pensa en el pla de pensions i en l’assegurança de l’Arnold, que comencaran a donar rendiment d’aquí a uns quinze anys ben bons a partir d’ara, del qual la Susan és per ara la beneficiària exclusiva, i els nens després. La Susan té el projecte i la intenció de continuar sent-ne l’única beneficiària. Hi insistirà.

Enmig de la fosca es gira per encarar-se amb l’Arnold, obre els ulls, es mira la gran ombra buida on és ell, i s’imagina que té a les mans una arma assassina, una fletxa, una sageta. L’Arnold és bígam. Es traslladarà amb la família a Washington o anirà venint els caps de setmana, o es buscarà alguna solució encara pitjor? «Hauré d’acceptar això?», pregunta la Susan a la Susan. «No tens cap més alternativa», diuen. «Ja t’ha passat el temps de la revolta o de la desobediència. La carrera professional del teu marit», diuen.

I si s’hi planta? I si li diu: «No em dóna la gana? No em penso traslladar a Washington ni vull quedar-me aquí. Em nego a permetre que ens deixis així. Reclamo els meus drets d’esposa. Reclamo els meus drets de manera egoista, Susan l’harpia».

La Susan veu la Marilyn Linwood aconsellant l’Arnold sobre el que ha de fer, a l’igual que ella mateixa va aconsellar-lo vint-i-cinc anys enrere en el cas de la Selena. Aprofitant-se de l’autoritat moral que tenia sobre ell, de la dependència natural que el lligava a ella. Ara s’adona de la poca autoritat que li queda. Què se n’ha fet, on ha anat a raure? Que penós que l’hagi perduda en benefici de la Linwood! Es contempla a si mateixa des de la perspectiva dels anys transcorreguts, la Susan, que ho sacrifica tot per donar plaer al seu marit, com si la feina d’ella fos aquesta. Les seves amigues feministes no se’n sabrien avenir, d’aquella deserció tan completa, no entendrien que pogués defensar els drets de totes les dones i no pas els seus propis drets. Si gosés fer-ho, quina autoritat podria exercir la Susan? Ella paga les factures de la casa. Assumirà també la Linwood aquesta responsabilitat? La Susan espera amb amargor el missatge de la Linwood, el regal de l’Arnold, que ell retindrà mentre ella guardi silenci per por de fer un pas en fals. Censurada, sotmesa a xantatge, refrenada per la por d’allargar-se de paraules, presonera de la por de formular alguna queixa inconvenient que donaria dret a la Linwood a suplantar-la.

Els seus llavis silenciosos assaboreixen, doncs, una estranya paraula: la paraula odi. Li fa por pronunciar-la, que aquesta paraula operi canvis dràstics i revolucionaris en la seva vida. Se sent prou forta per afrontar-los? El dia que es va separar de l’Edward, la Susan es va prometre a si mateixa que no es tornaria a separar. Promesa ben temerària. Però el que ara la refrena va més enllà d’una simple promesa. El fre és la institució, amb els seus compartiments, el seu local social, una institució que és tan real o més que la de Chickwash: la Mama, el Papa, la Canalla, i Cia. Si la Susan cala foc a la institució, on anirà? En aquest punt de la seva vida, podrà evitar que l’acusin d’incendi premeditat?

Finalment l’Arnold s’ha adormit. Com un soc, inconscient, idiotitzat. Encara que a la Susan li fa por pensar en l’odi, no li fa res pensar que l’Arnold és un idiota. Aquesta idea la relaxa, li esmussa la ràbia, l’ajuda a agafar el son. «Sóc una pervertida», pensa. Aquesta idea l’agafa de sorpresa, li ha vingut de trascantó. Sorprèn pensar que, en realitat, l’Arnold busqués en ella la perversió. Però la Susan se n’hauria hagut d’adonar abans, i automàticament li ve a la memòria una tirallonga d’exemples. La discussió que ella mateixa va tenir amb la senyoreta Givens, recordatori i símbol, emblema del malestar: la senyoreta Givens, tot prenent cafè, va gosar explicar-li la brama que corria a propòsit del cas Macomber: no havia estat error de la infermera, sinó del metge, que havia tirat al dret, que era un pretensiós i un bufat, etcètera. I la Susan, automàticament, va contradir-la, i va donar les culpes a l’hospital, va bescantar l’advocat creient cegament en la versió de l’Arnold. És sorprenent pensar que la integritat de la Susan es pogués veure malmesa per la noble virtut de la lleialtat o per la causa que fos.

S’obre la porta de la son, i la Susan, en esmunyir-s’hi, sent vagament la presència d’en Tony a prop seu. Se li ha esbravat una mica la ràbia. Ha tornat a oblidar-se de la pregunta que tant l’esborronava. Es va endormiscant fins que li ve el son pregon, i l’endemà al matí la ràbia se li ha convertit en un espai buit, en un motlle com els forats que deixaren els cadàvers a les ruïnes de Pompeia. Ja no pensa que l’Edward li fes un desdeny deliberat i se sorprèn de recordar la reacció de nerviositat que li va provocar l’Arnold. A la claror freda del matí, no li costa convèncer-se que, si no perd la calma, l’Arnold li continuarà fent costat, i considera que la seva reacció d’amargor és un rampell d’egoisme. Tot plegat és massa senzill, però, i ella ho sap. Sap que no convé deixar de banda tot el que ha vist, però per rumiar-hi li cal temps, llargues estones de reflexió tranquil·la i aprofundida. Pot esperar, doncs. Pel que fa a l’Edward, val a dir que hauria hagut d’enviar-li el missatge abans. La Susan no ha sabut mai el motiu de la seva visita, ni quins compromisos havia de complir ni quin programa tenia. A les nou torna a trucar a l’hotel. El recepcionista li diu que l’Edward Sheffield ha deixat l’hotel a les set. La Susan reacciona amb desengany, que és potser alleujament. Es nega a enfadar-se. Dóna per fet que si no li va trucar la nit abans és perquè es va retirar massa tard i no volia molestar la família de la Susan amb una telefonada intempestiva.

Sembla, però, com si hagués passat alguna cosa que podria fer canviar el curs dels esdeveniments, així que la Susan badés. N’ha tingut un tast gràcies a en Tony i a l’Edward. Però no cal encaparrar-s’hi, per ara. Per mor de les bones maneres, enviarà una carta a l’Edward. Li farà la crítica del seu llibre, que elaborarà estructurant-la en un enfilall de frases clares i denses de contingut. Escriu a tota hora. L’escriptori és arran de la finestra, vora la menjadora dels ocells, destrossada per un vol de pardals. La neu que cobreix la gespa, ahir tan neta i tan blanca, ha començat a fondre’s, i entre els blancalls traspunten redols de terra fosca. El camí que porta al garatge és enfangat. Les voreres lluen de mullena. La Susan amb prou feines s’hi fixa, atrafegada com està a obrir camí entre ella i l’Edward.

Diu tot allò que pensava dir. Lloa les qualitats positives del llibre i en blasma els defectes. Comenta fins a quin punt l’ha feta reflexionar sobre la precarietat de la seva vida arrecerada. Confessa la pròpia afinitat amb en Tony, escrivint com si allò fos un problema resolt. S’engresca: «Mentre el seu esperit civilitzat braola en la llunyania, en Tony jeu moribund, amagant-se dels policies, que haurien de ser els seus amics, com temps enrere s’havia amagat dels seus enemics. Mor creient joiosament una història que és falsa. Això el consola, però la història és falsa, mentre la mort i la maldat fan estralls al seu voltant».

«Digue’m, què hi trobes a faltar, en el meu llibre?», pregunta l’Edward. «Que no ho saps? Que no ho veus, Edward?», li respon ella. Què troba a faltar la Susan en la seva pròpia vida? La Susan es pregunta si mai tornarà a veure l’Arnold amb els ulls d’abans, si arribarà a odiar-lo. Se sent engavanyada per la força del costum, des de fa molts anys. Mentre contempla la gespa hivernal de color brut i terrós, i creu que encara pensa en la carta que vol escriure, que contindrà elogis, i crítiques condescendents, o potser pensa en la manera d’enfortir-se davant l’Arnold, de mostrar més amor propi, la Susan Morrow comença a somiar. La barca de rems al port, ella porta els rems, l’Edward és ajagut a popa, fent brandar la mà dins l’aigua. A darrere hi ha la casa de finestres amb persianes, sobre el cap de l’Edward. Darrere la Susan i tot al voltant hi ha les illes dels pins i les cases de camp.

L’Edward diu:

—Ens està arrossegant el corrent.

La Susan s’ho mira. Mira al darrere i veu la costa que s’enretira desplaçant-se cap a l’esquerra.

—Si derivem gaire més ens costarà tornar.

La Susan ho sap. Sap fins a on han de derivar i fins a quin punt hauran de suar els rems.

—Si caiem a l’aigua, creus que ens negarem? —pregunta ell.

La pregunta la sorprèn. La costa no sembla tan llunyana. Però a Maine l’aigua és freda i ells no són gaire bons nedadors.

—No sé pas si sabria arribar fins a la costa —diu ella.

—Jo sé que no podria. Tu ets més bona nedadora que jo.

—Has d’aprendre a relaxar-te, deixa anar el cap. Si et poses tens, estires massa el cap i et canses més.

—Si caigués a l’aigua, em rescataries? —pregunta ell.

—No sóc gaire bona nedadora.

—Els hauríem de cridar.

—Què podrien fer? Tenim la barca.

—S’estarien a la costa mirant-se com ens negàvem.

—Quin horror! Imagina-te’ls, plantats allà a la costa i mirant-se l’espectacle.

Bo i somiant, la Susan va introduir la seva crítica dins un sobre. Després, recordant que l’Edward no ha pogut contactar amb ella en el curs de la seva visita, recordant totes les preguntes que no li havia pogut formular —per què li va enviar el manuscrit?; quin motiu el va empènyer a escriure un llibre així?; quina va ser la raó veritable del seu divorci?—, s’enreveixinà i va estripar la lletra. Sense parar-se a reflexionar gargotejà la nota següent, que va tirar més endavant a la bústia, també sense reflexionar.

També volia castigar l’Arnold, però l’única cosa que se li acudia era obligar-lo a llegir el llibre. Si ella hi insistia, el llegiria, però la Susan dubtava que hi trobés res.