Tres

La Susan deixa el manuscrit. Què és el que em molesta?, diu. Veu en Tony buscant sexe pels carrers més sòrdids de la ciutat, i es pregunta si aquella història continuarà interessant-li. Quan en Tony es trobava al bosc, l’horror transcendia el gènere. Però la lluita per recuperar la pròpia virilitat és una altra història. En Tony buscant un objecte sexual: vet aquí una cosa que, a la Susan, no li diu res.

El que la molesta és una altra cosa. Per a ella la lectura és com capbussar-se a l’aigua, travessar el mar nedant. Les criatures diürnes que poblen la ment de la Susan, animals terrestres i marins, s’hi submergeixen, transformats en dofins, en submarins o en peixos. Mentre la Susan neda, alguna cosa la mossega, un tauronet dentut. La Susan necessita treure’l a l’aire lliure, que el pugui veure. Mentre en Tony Hastings està trist, el tauró mossega.

Quan la mar recula, la Susan torna a parlar per telèfon amb l’Arnold. Ella recorda un retret. «Tant de bo no m’ho haguessis preguntat», va dir ell.

Què és el que va preguntar la Susan?

En algun moment de la conversa, l’Arnold va suggerir la conveniència d’acceptar la feina de Washington sense instal·lar-s’hi a viure. Ella es podria quedar a Chicago amb la mainada i ell vindria amb l’avió cada cap de setmana. La Susan, en virtut d’un procés d’associació, recorda: anar-hi els caps de setmana, i això vol dir que ell tindria dues llars, i això comporta…

No recordava quina era la pregunta que incloïa un retret.

Ell li va preguntar per què volia saber-ho i ella va contestar alguna cosa. La seva resposta no va satisfer l’Arnold, el qual va continuar sondejant-la; ella s’hi va resistir, i ell va dir-li: «M’estàs preguntant per la Linwood».

«Jo no te n’he dit res», va replicar ella.

La Susan el va sentir alenar impacient. «M’ho has preguntat. T’ho diré, doncs. No està decidit. És una oportunitat, i ella té una germana a Washington. Em va semblar que ho comprendries. Tant de bo no m’haguessis fet aquesta pregunta».

Tant de bo la Susan no hagués fet aquella pregunta, pensà ell.

No hi ha res a fer i cal tornar-la al mar. Tornar-la a en Tony, que fa venir pell de gallina a la pobra dona soltera. Es pregunta si l’Edward es va inventar el dolor d’en Tony a còpia d’imaginar-se com reaccionaria ell si a l’Stephanie li passés una cosa semblant.

Bèsties nocturnes 14

A la tarda, quan en Tony Hastings va tornar a casa, es va trobar a la bústia una nota de la policia local: «Telefoneu, sisplau».

—Telefoneu, sisplau? —va dir la dona—. A veure, Hastings, és vostè? Andes, Pennsilvània, truqui immediatament. Podria ser això?

Podria molt ben ser.

—No sé pas a qui és que ha de trucar, als Andes —va dir la dona.

—Andes és una persona.

Va marcar el número i s’hi va posar algú anomenat Muskacs, que va dir:

—L’Andes no hi és.

En Tony va deixar el missatge i se’n va anar corrents a sopar a la pizzeria per poder tornar a ser a casa a les vuit. Van trucar puntualment.

—Hastings? Ja fa tres dies que el busco.

—He anat a passar els dies de Nadal a Nova York. A ca la meva germana.

—De viatge, oi? Doncs ara n’ha de fer un altre.

—Com?

—Vull que agafi l’avió demà mateix per anar a Albany, estat de Nova York. Jo l’esperaré.

—Què se m’hi ha perdut?

—Hi ha bones notícies.

—Demà mateix?

—Li paguem el viatge. Pot agafar l’avió i ens trobem a l’aeroport al migdia.

—Demà tinc classe.

—Doncs suspengui-la.

—De què es tracta?

—Només vull que es miri uns individus.

—Una identificació?

—Justa la fusta.

—És aquesta, la bona notícia?

—Podria ser-ho.

—Creu que són ells?

—Jo no crec res, Tony, fins que vostè em digui el que he de creure.

—Com s’ho va fer per enxampar-los?

—Això, no l’hi puc dir. L’hi explicaré més endavant.

En Tony s’estremí per moments: en Ray, en Lou i en Turk, cara a cara.

—Demà tinc una classe important.

—Més important que això?

—Miraré a veure si trobo algú que em pugui substituir.

—Ben dit. Prengui nota. Vull que truqui a U.S. Air per confirmar. Nosaltres hem fet la reserva. Anada al matí. Al vespre tornarà a ser a casa. Tot es farà en un dia. Jo el vindré a rebre a l’aeroport amb el cotxe. De què es queixa?

En Tony Hastings va volar a Albany. Mentre contemplava el cel monòton de color lletós a través de la finestra va sentir la por que creixia dintre seu. L’hostessa li va servir un ginger ale i una bossa de cacauets. Bo i mastegant, va tornar a donar voltes a la idea de la venjança, i es va recordar a ell mateix en què consistia. Justícia, càstig merescut, posar fi a la pròpia condemna. Els sentiments que en Bobby Andes li suposaria. El plaer de veure’ls emmanillats, de mirar-los als ulls i de poder-los dir: «Ara us toca a vosaltres».

Ells també el mirarien als ulls. Era això el que li feia por? Mira de recordar. L’escena havia estat assajada i repetida tantes vegades que la pel·lícula s’havia fet malbé, el color era esvaït, el tacte i el sabor esmussats. Però ell la repetiria, retornaria al moment clau. Prova de recordar, cal que recordis.

L’home que seia a l’altra banda del passadís de l’avió tenia una barba negra. Anava amb vestit i corbata i tenia un dossier a la falda. Era fet i pastat a en Lou excepte per la manera de vestir. Al fons hi havia un home amb ulleres i cartera que tenia una retirada a en Turk. L’home de la granota i els auriculars que va veure a la pista d’enlairament de l’aeroport de Pittsburgh tenia la cara triangular i les dents més grosses que la boca, a l’igual d’en Ray.

Et miraran, però, per què has de tenir por? Ells seran presoners i tindran vigilats els moviments. En Bobby Andes vetllarà per tu.

Mentre sortia de l’avió pel túnel encatifat, en Tony Hastings es preguntà si seria capaç de reconèixer en Bobby Andes.

Recordava que en Bobby Andes era un home baix i gras, proveït d’un cap bastant gros i d’unes galtes fines i lluents ombrejades de vermell. Va comprendre que l’home que se li atansava era l’Andes no pas perquè l’hagués reconegut, sinó perquè esperava que el vindria a rebre. Aviat va deixar de ser una cara desconeguda. En Tony recordà fàcilment aquells ulls i aquells llavis gruixuts, que demostraven l’error de la imatge mental simplificada que tenia d’aquell home. En un altre moment, mentre recorrien els llargs passadissos en direcció a la sortida, la imatge simplificada es va esvair, la perplexitat es va esborrar.

—Anem cap a Ajax —va dir l’Andes—. És a uns trenta quilòmetres. La trobada és a les dues. No li caldran més de cinc minuts. En acabat, se’n pot anar quan vulgui.

—Vol que els identifiqui?

—Tot just que digui si els reconeix. En cas afirmatiu, pot signar una declaració.

—Els té tots tres?

—Tant se val qui tinguem. Vostè limiti’s a dir-nos qui coneix.

—Com s’ho han fet per enxampar-los? Per les empremtes?

—Tant se val, ja l’hi he dit. En acabat el que vulgui. Abans, no res.

Van sortir de la ciutat camps a través per una autovia de dos carrils. Ajax era una vila industrial situada a la vora d’un riu. Van fer cap a un vell edifici de maó amb pilars de formigó. Van pujar per una escala vella passant sota una finestra de vidres de colors. A la sala, hi havia un home alt i de cabells blancs d’aspecte atrotinat.

En Bobby Andes va fer les presentacions.

—El capità Vanesco, Tony Hastings.

El capità Vanesco era un home molt atent. Es van asseure al voltant de l’escriptori.

—El tinent Andes m’ha explicat el seu cas —va dir—. L’intimida, aquella gent? Hi ha alguna raó que el faci dubtar d’acusar algú?

De fet… però en Tony s’avergonyí dels seus pensaments i contestà:

—No.

—Els individus que ens ocupen estan detinguts. No seran alliberats abans no els hagi identificat vostè.

En Bobby Andes va dir:

—Escolti, Tony, el seu testimoniatge és molt important, què diantre! Se n’adona?

—Sí.

—No tenim gairebé res més. Se n’adona?

En Vanesco va dir:

—No tothom que veurà és sospitós. Fem això per donar un tracte just als sospitosos. Si vostè és capaç de destriar-los d’un grup, la seva identificació tindrà més pes.

En Tony estava intranquil.

—Ha passat molt de temps —va dir.

—Ho comprenc.

—Els fets van passar de nit.

—Vol dir que no els va veure clarament les cares? —preguntà en Vanesco.

—Em penso que sí, però era fosc.

—Ja ho veig. Li donaré un consell: si no n’està segur, deixi-ho córrer. Perquè el reconeixement d’una persona és un clic, un gestalt… coneix aquesta paraula? No en passi via, però. De vegades el clic triga una mica a produir-se. Durant uns minuts pot passar que l’individu en qüestió sigui un perfecte desconegut, fins que, finalment, un enfoca bé i es produeix el clic. O sigui que, si no ho veu clar, esperi fins que senti el clic.

Van sortir i van baixar les escales fins a una sala que semblava una aula. Van seure al primer rengle de cadires.

—Li ensenyarem quatre homes —va dir en Vanesco—. No li vull pas dir quants d’ells són sospitosos. Vull que se’ls miri i que, en cas que en reconegui algun, que l’hagi vist on sigui i quan sigui, m’ho faci saber.

—Quan és que l’hi haig de fer saber?

—Així que ho vegi clar.

—Abans que ells marxin?

—No passi ànsia —va dir l’Andes—. Aquí ningú no el matarà.

En Tony Hastings s’escarxofà a la cadira de l’aula i provà de relaxar-se per poder respirar. Recordà la Sharon, tota tremolosa mentre pujava al seu pis del Village. Es va obrir una porta i va entrar un policia seguit de quatre homes. Es van quedar palplantats davant de la pissarra, il·luminats per una llum clara. En Tony Hastings els va mirar desconcertat.

El primer home era cepat. Duia una samarreta cenyida i acotava el cap, que era rodó i de cabells rossos i enrinxolats. Duia bigotet. El segon home, no tan cepat, duia una camisa de franel·la de quadres i tenia la cara ossada, d’ulls calculadors, i li penjava del front un ble de cabells rossos. El tercer home, de la mateixa còrpora que l’anterior aproximadament, duia ulleres amb una ampla muntura negra, cabells foscos i esclarissats i un bigoti negre i tofut. Duia granota i tenia la cara botida. El quart home era baix i escanyolit. Duia una americana tota vella i espellifada sense corbata i ulleres amb muntura de plata. En Tony Hastings no va reconèixer cap d’aquells individus.

Va estar una bona estona assegut bo i escodrinyant-los i provant de recordar. Els presos, amb les mans a l’esquena, s’anaven enquimerant cada vegada més i es repenjaven alternativament en un peu i en l’altre. Els dos que duien ulleres semblaven absorts en la contemplació d’alguna aparició mística damunt del cap d’en Tony, al fons de l’aula. L’home ros de la cara ossuda mirava airadament com si intentés desxifrar qui era ell, mentre el gros del cap cot clavava mirades furtives pertot. Mirades culpables… però en Tony no havia vist mai ningú d’aquells.

Encarat amb aquells quatre desconeguts, en Tony no fou capaç de recordar en Ray, ni en Lou, ni en Turk, tot i que les seves imatges li havien rosegat la ment durant sis mesos. Féu un esforç per recuperar-les. Podria ser que en Ray fos tan alt com l’home ros i cepat? No li venia del bigoti, però, com podia ser que hagués posat tant de greix en sis mesos? O l’home de la cara ossada? De mica en mica la seva ment va afaiçonar un Ray rudimentari, va cobrir-li el front calb, va restaurar el seu rostre triangular, les dents grosses en una boca petita. I els ulls grossos intimidatoris. De manera que, fet i fet, en Ray no hi era. I en Lou, que l’havia portat al bosc i l’havia obligat a baixar del cotxe en el mateix punt on al cap de poca estona havien de llençar els cadàvers de la Laura i la Helen? Quina cara devia fer en Lou un cop afaitat? Descarta en Lou. I en Turk? Va recordar les ulleres d’en Turk, que no tenien, però, muntura negra com les d’aquell home. I si en Turk s’hagués deixat bigoti? En Tony Hastings començà a suar. No havia parat prou atenció a en Turk, que havia quedat eclipsat pels seus companys.

Va pensar: «L’home de les ulleres de muntura fosca pot ser en Turk». Va començar a trobar-hi un cert aire de família, com si ja l’hagués vist abans. Molt abans. Però no era res de precís, no es produïa el clic que necessitava en Vanesco. Encara que a en Tony Hastings li semblava que coneixia aquell home, va ser incapaç de recordar en Turk. D’en Turk només en conservava una imatge genèrica, la d’un home amb ulleres de muntura metàl·lica.

Va sentir la respiració feixuga d’en Bobby Andes al seu costat. Un dels individus de la roda de reconeixement barbotejà:

—Jesús!

L’home ossat va dir:

—Si triga tant a decidir-se, vol dir que no hi ha cas.

Ara en Tony estava convençut que l’home de les ulleres de muntura fosca era en Turk. D’altra banda, val a dir que era incapaç de recordar en Turk, i per tant no podia estar segur de res. Com que fer una identificació falsa era pitjor que no fer-ne cap, va sospirar i va dir:

—Em sap greu…

En Bobby Andes va fer un xiulet.

—Emporteu-vos-els —va dir en Vanesco.

En Bobby Andes va llançar el dossier a terra.

—Per l’amor de Déu! —va dir.

—Em sap greu.

En Vanesco es mostrava més suau.

—Entesos. Si no n’està segur, val més deixar-ho córrer.

—Així tot el cas se’n va a la merda —va dir l’Andes. I, tombant-se cap a en Vanesco, va afegir—: Això vol dir que no el puc retenir, oi?

—Això és cosa seva. Si té proves…

Bobby Andes va exclamar:

—Merda!

En Tony va dir:

—Hi ha una possibilitat llunyana…

—De què?

—Un dels quatre podria ser que ho fos, però no n’estic segur.

—Si vol que tornin aquí, que els portin!

—Esperi —va dir en Vanesco.

—No n’estic pas segur, vet aquí el mal.

—Un? Que el portin aquí!

—Esperi —va dir en Vanesco—. Quin d’ells és, Tony?

—El tercer, el de les ulleres i el bigoti. Si és que ha canviat d’ulleres i s’ha deixat bigoti.

En Bobby Andes i el capità Vanesco es van mirar una bona estona.

—Quin d’ells és? En Ray? En Lou?

—No dic pas que ho sigui. No ho veig gens clar. Suposant que sigui un d’ells, seria el que anomenaven Turk.

—Turk.

—I els altres?

—Els altres queden descartats.

—Estaria disposat a identificar positivament aquest Turk? —preguntà en Vanesco.

—He dit que no puc. No ho veig gens clar. L’única cosa que em fa pensar que és en Turk és el fet que vostès me l’hagin portat aquí per identificar-lo. Vostès tenen algun motiu per relacionar-lo amb el cas.

En Vanesco i en Bobby es van mirar. En Vanesco brandà el cap i va dir:

—No pas prou motiu.

Mentre sortia per la porta va posar una mà a l’espatlla d’en Bobby i l’altra a la d’en Tony, paternalment.

—Prenguem-nos-ho així. És tot just un començament. Haurà d’aconseguir més proves. —I, adreçant-se a en Tony—: No s’hi amoïni. És difícil formar-se una imatge d’una persona quan l’has vista a les fosques.

En Bobby Andes va acompanyar en Tony Hastings amb el cotxe a l’aeroport d’Albany. Estava força enrabiat.

—M’ha deixat penjat, tio —va dir.

Van conduir uns quants quilòmetres en silenci pel fons de la vall.

—No ho tenia clar —va dir en Tony.

—Ah!

I en Bobby Andes va afegir:

—L’individu del qual ha dit que «podria» ser que fos en Turk, vol saber qui és?

—Sí.

—Doncs és l’Steve Adams, noi. És l’individu a qui corresponen les empremtes del maleter del cotxe de vostè. Aquest és el fet circumstancial, que va posar les refotudes mans al seu cotxe, i vostè no l’havia vist mai.

Steve Adams, l’home de la foto: cabells llargs fins a l’espatlla, barba de profeta. No hi ha dubte que canvien. El Turk autèntic, tan indistingible, que en Tony només podia recordar genèricament les ulleres, era un tipus molt més ordinari que qualsevol dels Steve Adams.

Potser les empremtes de l’Steve Adams al maleter dataven de molt abans i corresponien a l’empleat d’una gasolinera.

—Vol saber tot el que falta? —va dir en Bobby amb una cantarella sarcàstica.

—Sí, és clar.

—Eren tres individus que intentaven rampinyar un cotxe d’un terreny de venda de vehicles usats. Un va fugir. Les empremtes digitals acusen aquest Steve Adams que jo buscava. Si vostè l’hagués identificat, haurien posat aquest home a les meves mans.

Més endavant, en Bobby Andes tornà a trencar el silenci.

—Com es pot fer per reunir proves si el testimoni no vol col·laborar?

—Sí que vull col·laborar.

En Bobby va deixar en Tony vora les portes d’embarcament.

—Dubto que el torni a veure —va dir l’Andes—. Per mi, aquest cas no té gaire futur.

En Tony Hastings s’acotà per encaixar la mà a través de la finestra del cotxe, però en Bobby Andes va arrencar de bursada. Un cop va ser a l’avió, a en Tony se li van esvair els darrers dubtes: l’home de les ulleres de muntura fosca era en Turk.