Quatre
A la saga de la memòria oficial de la Susan hi ha un buit de gairebé un any entre el retorn de l’Edward i el seu casament amb l’Arnold. Quan la dona mira enrere troba un espai de temps en blanc. Potser no ha estat una etapa totalment mancada d’esdeveniments. Deu haver-hi hagut les anades diàries a la universitat amb escenes de carrers nevats o mig enfangats. També hi ha les anades a ca l’adroguer, la neteja del pis, cuinar per a l’Edward. I els estats d’ànim i les discussions, les pel·lícules, una amiga o dues. La Susan recorda l’apartament: parets fosques, la cuina diminuta, el dormitori amb llibres a terra i vistes sobre el carreró.
La raó d’aquest blocatge és que aquell període estava a punt d’acabar-se amb un canvi revolucionari. L’Arnold havia de substituir l’Edward amb noves lleis, nous valors, noves imatges, en tots els àmbits. El nou règim reescriu la història per tal de protegir-se, enterra l’època de l’Edward com si correspongués a l’Edat de les Tenebres. Ha calgut que retornés l’Edward perquè la Susan actual recordi les coses que hi ha amagades i per desafiar-la a reescriure la vella saga per mitjà de l’arqueologia de la imaginació.
En rellegir la saga, la Susan voldria saber si és la llum de les èpoques posteriors allò que dóna a aquest interval un aire tan trist, o si realment ho era per dret propi. Fins a quin punt fou tenebrosa l’Edat de les Tenebres? La Susan s’ho preguntava bo i fent la feina. La saga consigna un canvi en l’actitud de l’Edward. Nerviós i càustic, susceptible, li augmenta la ironia. Estranyes facècies de mal gust. Llegeix el diari bo i rient-se dels polítics per sota el nas, dels autors de les cartes al director, dels editorialistes, dels qui donen consells. Critica i ridiculitza els col·legues de la Susan, sense identificar-la completament amb ells.
D’acord amb la saga, l’Edward ja no va parlar més del fet d’escriure. Sorprenent, per bé que la Susan no recorda haver-se sentit gens sorpresa. Es van acabar les queixes i demanar-li el parer. Es va tornar reservat i ni tan sols volia admetre que, quan es tancava a l’estudi, es dediqués a escriure.
El que la saga passa per malla, però la Susan no ignora, és el silenci de l’Edward sobre l’aventura amorosa de la seva dona. No l’hi va clavar mai per la cara, si més no obertament. Ni mai li va demanar que s’estengués en explicacions, deixant de banda les primeres preguntes de tempteig. I evitava demanar-li amor. Es mostrava cautelós, com si li tingués por.
A la Susan no li feia res de rememorar la conversa amb l’Arnold, que constitueix un dels eixos de la saga, tot i que li costa de recordar on i quan els va vagar d’enraonar, un cop retornat l’Edward i aparentment interrompuda la seva aventura amorosa. La Susan va pensar que tot s’havia acabat. Però l’Arnold va insistir a tenir una conversa, i ella va trobar la manera de comunicar-se amb ell: escoltava la veu de l’Arnold, un xiuxiueig peremptori al despatx que compartia amb la resta de professors de composició anglesa: l’estimada Susan, i que n’era, de bona persona, plena d’intel·ligència i saviesa! Només ella era capaç de fer que es tornés a sentir un ésser humà. Anècdotes esborronadores de la Selena, ràbia i gelosia, el ganivet de trinxar, les pastilles, les alicates. Una vegada va llançar la roba per la finestra com un plat volador de joguina. Una nit va sortir al carrer despullada i la policia la va haver d’acompanyar a casa.
En la narració, l’Arnold demanava a la Susan consol i ajut. En tenia el pap ple. Volia saber quina era l’actitud correcta, quines eren les seves obligacions. Què hi deia la Susan? Ella es limitava a dir el que tocava, evidentment, i a tornar-li la pilota. La qüestió es podia enfocar des de dos punts de vista. El de l’Arnold, segons el qual les obligacions desapareixen quan l’amor és mort i no hi ha fills, i majorment si la dona que un ha pres per muller ha deixat d’existir. Era absurd que sacrifiqués les seves possibilitats d’assolir la felicitat personal i la deixés a les mans d’una dona boja incapaç d’agrair-l’hi. O el punt de vista de la Selena, per la qual és un acte de crueltat abandonar-la en uns moments que està malalta, reclosa, desemparada i sola. La Selena s’aferra a la promesa que fa referència a «la salut i la malaltia». Però, per l’amor de Déu!, diu l’Arnold, si potser s’haurà de passar el que li queda de vida tancada al manicomi… En cas contrari, l’esperen moments amargs i baralles constants.
Sol·licitada la seva mediació, la Susan va provar de defensar un tercer punt de vista. «És a les teves mans», va dir, parlant com l’heroïna d’una obra de Henry James. De vegades l’Arnold no podia més. No l’havien fet per ser solter, anava contra la seva naturalesa. N’era conscient, la Selena? N’eren conscients, ells? «Qui són ells?», preguntà la Susan. «Vosaltres», respongué l’Arnold. I va comparar el cas de la Susan amb el seu: «Tu ets una dona casada que vius feliçment i regalada amb el teu marit; hi ha amor i sexe, i la teva ment sana, i la seva ment sana i la vostra sana conversa que traspua amor, amor i més amor, i no hi ha motius per amoïnar-se per res». La Susan no ho va voler desmentir.
Un secret en porta un altre. Com que la Susan i l’Arnold no podien citar-se a casa seva, es deixaven missatges al telèfon professional d’ella, o es veien en una habitació que els deixava un amic de confiança de l’Arnold o s’arriscaven a endinsar-se en els racons amagats del parc o, acabades les classes, l’Arnold l’esperava en algun dels despatxos solitaris, donant per fet que la Susan hi arribava sempre amb retard. La vella saga recrea el dilema en què es debat la Susan, que no sap amb quin gènere narratiu se les heu. L’esposa que reprèn una aventura amb un home casat. Encara que el seu marit està al corrent de la primera aventura, no sap res de la segona. I, encara que l’amant vol alliberar-se de la seva muller internada, no ha fet cap pas en aquest sentit ni ha decidit quines són les pròpies obligacions. La Susan torna a ser, doncs, una muller infidel. Quin futur té reservat una dona infidel? Un futur de transició cap a una nova vida, que impliqui un pas més cap al desmantellament de l’Edward? O una concessió permanent a la feblesa i una successió d’infidelitats? La qüestió és envitricollada, perquè la Susan és una persona sincera i lleial. Si tanmateix decideix continuar sent la muller de l’Edward —malgrat les infidelitats—, ha de defensar-li el castell, ha de protegir-ne les imatges. Si l’etapa que ha encetat és de transició, cal que desmantelli el castell sense trigar gaire, cal que expliqui a l’Edward les coses com són i que trenqui els lligams. Amor, amor. L’Arnold parlava d’amor. Però semblava prou feliç amb la situació i la Susan no sabia què fer. És clar que els seus sentiments eren apassionats, però la narració recorda únicament el dilema.
Segons la crònica, la represa d’aquella aventura amorosa va ser la causa que es divorciés de l’Edward i es casés amb l’Arnold. Però actualment, quan la Susan gira els ulls enrere, recorda que era incapaç de prendre un determini i que no feia mai el cop de cap abans que els altres. És incapaç de recordar les innombrables discussions que va tenir amb l’Edward, els volts i marrades que van fer i les decisions que van prendre i anul·lar abans no ho van deixar tot ben lligat. Recorda el silenci d’ell, que la Susan atribuïa al seu fracàs com a escriptor, i temia que no tingués projectes de suïcidi. Quan la Susan tornava a casa després d’una aventura plena d’un sentiment de culpabilitat insòlit, s’avergonyia de sentir-se feliç quan ell se sentia tan desgraciat. Un vespre, l’Edward es va pensar que la Susan era a la biblioteca ordenant informes d’investigació. I va haver-hi una nit, també, que el va sentir sospirar i rondinar com si volgués cridar l’atenció d’ella. Al matí es van llevar, van anar a dutxar-se per torns, van esmorzar junts sense dir paraula. Van prendre el cafè en silenci, mentre l’Edward mirava ploure per la finestra, amb els ulls fits en la part posterior de la llibreria, enllà del tancat del jardí. Les primeres paraules que pronuncià foren sobtades: «Finalment he acabat d’entendre què és el que no rutlla. Espero massa coses de tu».
Ella va fer un comentari conciliador, però l’ànim de l’Edward s’havia girat. «Calla», va dir. «T’estic donant consells. Cal que demanis el divorci com més aviat millor. Ningú no té dret a esperar d’un altre el que jo espero de tu».
Les converses posteriors van ser força confuses. Durant les setmanes successives van prendre moltes decisions que després anaven anul·lant; va ser un temps ple de paradoxes i de retòrica. Ningú no sabia on se situava cadascú. La roda va anar girant. De manera gradual, però, a mesura que tornaven al punt central, aquest se simplificava. La causa oficial de la ruptura va ser la incapacitat de la Susan d’apreciar els escrits de l’Edward, i això, segons insistia ell, era greu, molt greu. «Em desvalores», deia ell. «No em saps veure». Però, com que la Susan, ben endins del seu cor, sempre havia pensat que el compromís literari de l’Edward era una cosa purament temporal, no es va prendre seriosament aquelles queixes. Va donar per fet que la causa veritable era la seva aventura amb l’Arnold, com ho demostrava l’actitud reticent d’ell a l’hora de tocar la qüestió, com si no es volgués rebaixar a estar gelós.
De manera que les parelles Edward-Susan i Arnold-Selena es van divorciar i el divorci donà pas a les parelles Arnold-Susan i, més endavant, Edward-Stephanie, mentre la Selena romania internada a l’hospital psiquiàtric. Segons la versió oficial va ser un divorci amical. Es van captenir correctament i no va haver-hi baralles sobre la propietat a repartir, però la processó anava per dintre. La conversa es féu difícil, difícil, sobretot després de marxar ella. El dia que es van trobar al jutjat, a la Susan, encara que no hi havia hagut cap baralla, li va fer la sensació que el trencament havia estat tempestuós.
Començava, en canvi, un idil·li nou i romàntic, el segon i últim de la saga de la Susan. Les noves encarnacions de les formes antigues van servir per mitigar-ne la banalitat. Les dunes d’Indiana. El zoo de Brookfield. El Museu de la Ciència i la Indústria. La llibertat de deixar-se veure en públic. Regals, joies i roba. Era un consol no haver d’estar sempre jutjant l’obra del seu marit i poder mirar amb esperances un esdevenidor pròsper. L’únic inconvenient era la seva filosofia del sexe i, altre cop, potser, un plantejament insuficient de quines eren les coses que ell esperava d’una esposa. La Susan li va demanar que revisés la seva filosofia sexual. «Dit i fet», contestà ell, i la va reemplaçar per la doctrina de la veritat i la fidelitat. Pel que fa a les expectatives matrimonials de l’Arnold, la Susan se les va aprendre a còpia d’errors.
Encara que eren temps de joia, la Susan plorava molt. Al narrador sempre li costa de treure a flor d’aigua els sentiments perquè els sentiments no tenen repercussions externes, però el plor és un esdeveniment que el narrador pot descriure. La Susan plorava la sincera Susan que ara hauria de reconstruir. Plorava per la seva mare i el seu pare, per l’Edward dels quinze anys, per les hores passades a la barca de rems, pel mite dels promesos de la infantesa i per la vida de lluita de l’artista. Va plorar quan va venir la seva mare a Chicago per mirar de convèncer-la que donés una altra oportunitat a l’Edward i li va dir que l’Edward seria sempre més el seu fill adoptiu.
Va plorar per por que l’Arnold no es voldria pas divorciar de la Selena i va plorar per la Selena quan l’Arnold va demostrar-li que la seva por estava mancada de fonament. Va plorar pels plors de la Selena, i pel doctor que va declarar que la Selena es passaria la vida internada i va plorar quan l’advocat va obligar l’Arnold a mantenir-la durant la resta de la seva vida.
La Susan no era una persona que acostumés a plorar gaire, però aquells eren temps d’emocions. La Susan que plorava com abans continuava sent una nena. La Susan adulta que es va casar amb l’Arnold era més entenimentada, encara que no gaire; fet i fet, va iniciar el segon matrimoni confiant que podria rectificar els errors del primer. La Susan actual reconeix que la rectificació es va produir no pas perquè l’Arnold fos millor que l’Edward, sinó en virtut de la força del temps que s’esdevingué. L’Arnold havia canviat, però continuava sent molt el de sempre, i la Susan no sabria mai si aquella rectificació hauria tingut lloc en cas que s’hagués quedat al costat de l’Edward… de la mateixa manera que va reconèixer que l’Edward havia estat capaç de dur a terme una rectificació paral·lela al costat de la seva fidel Stephanie.
Però això no té gaire rellevància. Una cosa sí que sap la Susan en la seva maduresa: fos com fos que hagués començat, d’una forma sospitosa o amb la processó anant per dintre, fossin quins fossin els enganys i les traïcions de bona o mala fe, el que ells han creat és un món. Aquell món és seu i ha de ser protegit. Encara avui, de tant en tant, li ve el record d’haver imaginat un món diferent. Va matricular-se als cursos de postgrau pensant que arribaria al doctorat. Hauria pogut ser professora universitària, fer classes a alumnes graduats, escriure llibres, dirigir un departament, fer conferències itinerants. Però no: fa classes a hores mortes, a temps parcial, de manera subsidiària, i no pas pels diners, ni per la carrera, sinó per tenir una ocupació. Hauria pogut ser certament… però li fa ràbia sentir gent com la Lou Anne, de l’oficina d’anglès, que es compadeixen dels sacrificis que fa i diuen penjaments de l’Arnold, i el deixen com un tirà o com un negrer. Perquè, per decisió pròpia o per omissió —fa de mal dir tractant-se d’un procés tan gradual—, el cas és que a hores d’ara s’ha convertit en mare de família. La família, la componen la Dorothy, en Henry, la Rosie, l’Arnold i ella mateixa, que és la mare. Per ella és l’única cosa que sap que és important de la vida, sense cap mena de dubte. «M’agradi o no m’agradi, és el que jo sóc», diu. Ho sap, i l’Arnold també ho sap. És un saber que comparteixen.
Tres anys abans, amb l’entesa sobre la Marilyn Linwood, ho van deixar ben clar per sempre més. El pacte que van subscriure implícitament, que mai no van verbalitzar del tot, va ser fruit del curs dels esdeveniments. El fet que l’Arnold romangués al costat de la Susan, que continués fent de marit i de pare, que, un cop dit el que s’havien de dir, no toquessin més la qüestió, demostrava un fet cabdal, que les Linwoods van i vénen. A la llarga no signifiquen res.
La Susan li fa costat, i ve-t’ho aquí. No s’ho ha plantejat mai en aquests termes. Sempre s’ha considerat a si mateixa una persona dotada d’un saludable egoisme que mirava pels propis interessos, però el cert és —perquè és cert, oi?— que fa costat a l’Arnold i sempre li n’ha fet. No pas perquè sigui l’Arnold, sinó perquè un bon dia ella va centrar-se a esdevenir la seva muller. I el món els va embolcallar sota una volta de cristall. La Susan li fa costat peti qui peti, malgrat el cas de la Linwood, amb el mateix automatisme amb què li va fer costat arran de la demanda per negligència professional de Macomber, de la mateixa manera que l’acompanyarà en cas que es traslladi a Washington (malgrat que s’hagin de vendre la casa, que els nens hagin de trencar amb l’ambient de l’escola i amb els amics, malgrat tots els inconvenients) per mor de la seva promoció professional. La Susan, evidentment, farà tot això i més.
Això no vol pas dir que ells dos, amb la canalla, la casa, el cotxe, el gos, el gat, els xecs barrats, el paper d’escriure i amb tot plegat, hagin creat una institució bancària o similar. No: el que passa és que el món és fred, solitari, perillós i ells es necessiten mútuament per donar-se aixopluc. El llibre que ara llegeix la Susan coneix aquesta realitat. En Tony, ara en ple tràngol, hauria d’agrair-li aquesta actitud aferrissada. Hauria d’agrair-l’hi. Però per aquest mateix fet la Susan se sent a contracor, perquè desconfia del llibre de l’Edward, sense saber per què. Li encén el llum d’alarma, li desvetlla unes pors de les quals no sap el motiu però que semblen diferents de les pors que la lectura de la novel·la provoca, perquè la Susan les porta a dintre. Pensa en la possibilitat que el que l’Edward es proposa, amb la complicitat d’en Tony o per qualsevol altre mitjà, és fer trontollar la fe de la Susan en la pròpia vida… Doncs ella s’hi resistirà, ve-t’ho aquí. Resistirà, senzillament. En la vida hi ha coses que la simple lectura d’un llibre no pot canviar.