U

Ara vindrà l’Arnold, i després l’Edward. La Susan Morrow viu uns moments de tensió aclaparadora. S’adona del menyspreu recíproc que es tenen tots dos, i el sent recaure sobre ella. L’Arnold creu que l’Edward és un fracassat i sempre ho ha cregut. L’última vegada que van coincidir casualment, amb motiu d’una obra de teatre, a Chicago, l’Arnold va convidar l’Edward a una copa. Li va donar uns copets a l’esquena, va parlar dels valors culturals i va arribar a la conclusió que era un tou. L’Edward, que ignorava que l’Arnold era contrari a l’hermetisme en art, defugí qualsevol referència a l’art contemporani, es va posar a parlar de beisbol i va arribar a la conclusió que l’altre era un babau.

La Susan fa la feina del dia, acompanya la canalla a cal dentista, va a comprar, i té pensat trobar-se al vespre amb l’Arnold a O’Hare. L’espanta pensar en el que pugui portar-li l’Arnold, els possibles terrors, i el pensament li gira cap a l’Edward, que arriba demà. La crítica que espera que la Susan li faci del seu llibre, les preguntes que suposa que ella li farà i que ha ajornat fins ara.

S’estimaria més abandonar la lectura del llibre en el punt en què el va tancar la nit passada, actuant en els soterranis més ocults del seu intel·lecte; però, en consideració a l’Edward, es formarà una opinió, dirà què li ha agradat i què no. Adjectius. Preguntes que obligaran a convertir la lectura en la recerca de respostes provisionals. Per contestar a la pregunta de l’Edward —què trobes a faltar en el meu llibre?— té pensada una resposta malèvola.

Al vespre saluda l’Arnold a O’Hare i fa veure que n’està contenta. Li fa un petó, l’agafa pel braç, Arnold l’Ós, sempre tan esmaperdut a les reunions públiques, amb la barba sal i pebre, les celles tofudes, enquimerat per l’equipatge, amb mil cabòries al cap. Preocupat: la Susan no sap per què. Ell no li n’explica el motiu. La Susan espera sense il·lusió el regal d’ell i deixa per a més endavant les preguntes urgents que l’enfolleixen.

El porta a casa conduint per l’autopista, que va carregada. Com si no hagués passat res, l’Arnold li parla de reunions, de la gent que ha saludat, de les conferències on ha assistit. Descriu la seva entrevista amb els del Cedar Hill Institut. Chickwash, quin honor per a ell, llàstima que la seva mare no hagi viscut prou anys per veure-ho. L’Arnold espera la invitació per a la setmana entrant. La Susan recorda a l’Arnold la seva promesa de discutir les coses amb ella abans de prendre cap decisió, però sembla com si ell cregués que ja s’ho tenen discutit. Si ella l’hi recorda, l’Arnold li dirà que creia que la qüestió ja havia quedat resolta. Té por de les notícies que aquest recordatori pugui destapar.

Però no en diu res, i es limita a parlar de la propera visita de l’Edward. Durant el trajecte li fa cinc cèntims del llibre de l’Edward, però no està segura que l’Arnold se l’escolti. Mentre la Susan parla, el vent braola contra les finestretes i l’Arnold calla. La Susan comenta que té pensat convidar a sopar l’Edward. Demà al vespre. Com que, això, l’Arnold tampoc no ho ha sentit, ho repeteix. «Perdona’m», replica l’Arnold. «Jo no hi podré ser, demà al vespre treballo».

Aquella nit la Susan Morrow fa l’amor. Amb el seu Arnold, a la seva manera, amb els vint-i-cinc anys d’història a darrere. Ella no s’ho esperava, la fatiga d’ell, la pròpia irritabilitat, qualsevol detall la distreu. Una sensació de greuge, d’autocompassió, amb tots els sacrificis que ha fet… El desdeny amb què l’Arnold acull les experiències d’ella, com aquesta última, el llibre de l’Edward, que per a la Susan és tan important com ho són per a l’Arnold les seves aventures de Nova York: la seva reacció d’indiferència total. La Susan, doncs, no s’ho espera, i ja és a mig camí de caure en la trampa del son quan ell li planta a sobre l’urpa d’ós, i que la fa recular d’un bot en ús de les seves prerrogatives.

La fa recular cap a un antic univers nocturn poblat de cossos, on hi ha els mugrons, el coll, els malucs i l’abdomen d’ella, i el tòrax entresuat d’ell, les cames peludes, les aixelles i la barba. Les llengües es posen en contacte i finalment la salsitxa molsuda, impetuosa i vulnerable penetra en la foscor delicada i humida sota l’arc pelvià. La Susan oblida els seus greuges i llança un esgarip d’alleujament, amb el qual sanciona la seva política de fidelitat i lleialtat, tant si l’Arnold és a Chicago com si és a Washington, mentre tota altra cosa desapareix, inclosos l’Edward i la Marilyn Linwood. O no desapareix. La Susan pensa en ells mentre l’Arnold es contorç, i es pregunta si ho passaven bé junts. Després ell (qui?; l’Arnold, naturalment) recolza el cap en el muscle d’ella i barboteja: «Perdona’m, sisplau». «Au, vinga», li respon ella, amb to de mare, i li amanyaga el clatell i no gosa preguntar-se què és el que li ha de perdonar.

L’endemà la Susan espera l’Edward. En la seva targeta li comunicava que s’estaria a l’Hotel Marriott, però no havien quedat de manera concreta. La Susan confia que li truqui i, així que rebi la seva trucada, el convidarà a sopar. Emocionada i nerviosa es passa tot el matí i part de la tarda esperant-lo. Mentrestant la claror del dia absorbeix els darrers esclats de la nit amb l’Arnold. Com de costum. El gest de desconsideració de l’Arnold envers l’Edward irrita la Susan. L’afirmació segons la qual l’Edward no té cap importància ha estat dogma oficial al llarg de vint-i-cinc anys. La Susan voldria que el seu marit es llegís el llibre. Ho desitja tan vivament com si l’hagués escrit ella. Es va fent camí una idea: capturar l’Arnold per mitjà del llibre, enviar-lo al bosc en companyia d’en Tony, fer-li sofrir aquella pèrdua punyent, obligar-lo a fer aquella desagradable troballa, esclava com s’ha fet de la imaginació de l’Edward durant tres dies o el que calgui.

Però l’Arnold li replicaria: «Aquest Tony Hastings que tant t’estimes, el Tony del llibre de l’Edward, no és més que un calçasses». Ho deixaria anar així, parlant amb el seu estil. Diria: «Sóc conscient dels tràngols que li toca passar; però, com s’entén que un home sigui incapaç de protegir la seva família o de controlar en Ray ni tan sols portant una arma? És un protagonista digne de la inventiva de l’Edward».

Això la irrita, per bé que són conjectures d’ella, que posa aquestes paraules a la boca de l’Arnold. Desconfia dels motius del seu marit a mesura que se’ls inventa, que li diu: «Tu sí que no permetries mai que em fessin mal aquesta colla de brètols, oi, Arnold? A tu no et passaria mai res de tot això, perquè tu no ho permetries; vols que cregui això, heroi meu?». La Susan s’adona que l’actitud de l’Arnold, desdenyosa i sarcàstica envers la virilitat d’en Tony, no és sinó una manera d’afermar i reforçar la pròpia virilitat, encara que el record que té la Susan de la masculinitat de l’Arnold, de la nit que acaba de passar amb ell, ha quedat una mica diluït, difuminat en el record dels copets al cap mentre li diu: «Pobrissó».

Els pensaments de la Susan són plens de rancúnia. Tracta de corregir aquest sentiment essent imparcial. Si ha de ser justa i imparcial, també ha de dir que la va empipar la falta de caràcter d’en Tony, i això explica que hagi estat capaç d’inventar-se les crítiques de l’Arnold. «No ho facis, Tony, no siguis tòtil», diria ella. Però no va pensar mai a anar-se’n a queixar a l’Edward, perquè ja sabia el que li respondria: això és el que li toca fer. Si ella és capaç d’entendre això, l’Arnold també pot fer-ho. L’Arnold hauria d’entendre el dilema en què es debat en Tony quan es troba amb l’arma a la mà. Tenir-la i ser incapaç de fer-la servir: per a la Susan, la vida real és això, al contrari del que passa en el cinema, on el simple fet de treure una arma confereix uns poders divins. Si la Susan s’hagués trobat a la cabana en la mateixa situació, hauria estat igualment incapaç de disparar. Hauria de felicitar l’Edward per aquest detall, però vacil·la, com si aquesta idea anés més enllà del que ella sap; com si aquella visió llampeguejant de Tony el Calçasses no fos més que un reflex exalçat d’ella mateixa.

L’Arnold ho negaria. I li diria, amb un to potser condescendent: «Tony i tu, Susan? No hi veig cap semblança, entre vosaltres. Jo conec la meva Susan. Si en Ray i els de la seva colla fessin mal als teus fills, t’hi enfrontaries d’una manera que en Tony, tan educat ell, no és capaç ni de somiar. Te li tiraries a sobre i l’aferraries pel coll, el mossegaries, li clavaries guitzes, li bufaries els ulls. De cap manera no deixaries que un d’aquells brètols et fes mal, al revés del que passa amb en Tony. Això ho saps prou bé».

És veritat, i la Susan ho sap. Ella coneix la seva Susan.