U

Desperta’t, va. Un quadrat de claror, un quadrat en blanc, la finestra, la trapa a terra es tanca i deixa fora una ment que es replega. Un forat sense ment davant d’una altra ment, brillant i superficial, la saluda omplint-la de referències temporals: Bon dia, Susan, és tal dia de la setmana, tal hora del rellotge, vesteix-te i consulta l’agenda d’avui.

Aquella ment és plena d’ordre i de reglaments. Però per uns moments hi ha un món que, en replegar-se, reverbera encara com les ratlles de gebre a la finestra, un món en el qual tot està interconnectat, l’Edward, en Tony, les diverses ments de la Susan, cadascuna de les quals comunica amb la següent i viceversa, iguals com són i intercanviables. A mesura que la reverberació s’esvaeix reapareixen les diferències i la Susan torna a ser la lectora i l’Edward l’escriptor. Però, curiosament, la Susan continua conservant la pròpia imatge d’escriptora, com si no hi hagués cap diferència.

Aquest fet és prou interessant perquè la Susan interrompi la feina que fa a la cuina després d’esmorzar, i, amb una plata a cada mà, faci una pausa per mirar d’escatir-ne racionalment els significats. S’observa a si mateixa. Troba paraules. Parla amb si mateixa tota l’estona. La converteix això en una escriptora?

Reflexiona. Si escriure consisteix a ajustar el pensament al llenguatge, es pot dir que tothom és escriptor. Cal distingir. Les paraules que la Susan confegeix quan parla són discurs, no escriptura. Les paraules que no han estat pensades per ser dites són somnis. Si la Susan és escriptora, ho és en virtut d’altres paraules que no són ni el discurs ni el somni, paraules com ara aquestes: el seu hàbit generalitzador. La seva manera de compondre regles, lleis i descripcions de coses. És el que ha fet sempre: aconduir els propis pensaments en paraules que queden emmagatzemades per ser utilitzades més endavant. I encara fa una altra generalització: l’escriptura consisteix a salvar les paraules per fer-les servir després.

Les aspiracions literàries de la Susan sempre han estat modestes: cartes, un diari intermitent, una ressenya biogràfica dels seus pares. De tant en tant, una carta al director per tractar sobre els drets de la dona. És clar que, temps enrere, havia tingut altres desitjos: havia desitjat ser compositora, dedicar-se al patinatge, ser magistrada del Tribunal Suprem. Tots aquests projectes els va anar arraconant sense recança, com si allò a què renunciava no fos escriure, sinó una altra cosa menys important.

Li cal distingir entre l’escriptora que es va negar a ser i l’escriptora que sempre ha estat. És clar que allò que va refusar no era l’escriptura, sinó el pas subsegüent: la difusió de la pròpia escriptura; les concessions i la publicitat que cal fer per induir els altres a llegir… un procés extens que es resumeix en un sol mot: publicar. Mentre s’atrafega amunt i avall per la casa en aquell dia clar que comença a enfosquir-se, amenaçant de nevada, la Susan se sent descontenta perquè, pel fet d’haver renunciat a publicar, va renunciar a la possibilitat de participar en la conversa escrita, de comprovar l’influx de les seves paraules en les paraules del món exterior. I descontenta per un punt de vanitat, quan pensa en l’Edward, perquè sap que té tantes aptituds com ell i que si hagués dedicat anys a conrear-les hauria pogut escriure una novel·la tan bona com la d’ell.

Per què no escrivia, doncs? Perquè per a ella hi havia coses que tenien més requesta. Quines coses? El marit, els fills, les classes de filologia anglesa als alumnes del col·legi universitari? A la Susan li cal trobar una altra explicació. En el procés de publicació hi havia alguna cosa que la repel·lia subtilment. Era quelcom que havia notat d’antuvi des dels primers temps, durant els anys de lluita de l’Edward. I ho va tornar a notar quan començà a escriure al seu torn. La insinceritat, una impostura subtil que li havia estat imposada, segons semblava, pel fet d’escriure per als altres. La sensació incòmoda de dir mentides. Sensació que llavors empestava —i empesta avui—, fins els seus mínims esforços, les seves cartes, els missatges de les seves targetes de Nadal, que resulten fal·lacioses tant sí com no, digui el que digui i calli el que calli.

La presència de l’altre… vet aquí l’explicació adient. L’altre, el lector, contamina tot allò que ella escriu. Els prejudicis i els gustos del lector, la pura i simple alteritat, que controla totes i cadascuna de les seves paraules com si fos una productora hollywoodiana o un prospector de mercats. Però fins i tot hi ha un desajustament entre el que hi ha escrit sense publicar en la seva ànima i la frase amb què és capaç d’expressar-ho. La frase simplifica. En cas que no serveixi per simplificar, és un galimaties, i aleshores la Susan incorre en un altre defecte, el de l’obscuritat. Pot afaiçonar una frase clara a còpia d’esporgar, exagerar, deformar i tapar els forats lacrant-los com si hi posés una mà de pintura. Això li desvetlla la il·lusió d’haver assolit una claredat i una profunditat depurades i aquesta il·lusió és tan intensa, que la Susan prefereix aquesta exaltació de l’ànima a la veritat, i aviat s’oblida que no és veritat.

La deshonestedat intrínseca del fet d’escriure corromp també la memòria. La Susan escriu els seus records en clau narrativa. Però la narrativa no funciona a base de foguerades com la memòria, sinó que es construeix a través del temps i va proveïda de tot de cel·les per emmagatzemar-hi les foguerades successives que es vagin produint. Transforma el record en text, bo i dispensant la ment de la necessitat de burxar i de caçar. L’Edward que ella així evoca és aquest text, com també l’és el primer Arnold i el matrimoni de la Susan, i aquest text s’ha anat establint en redaccions successives i al llarg d’un prolongat període de temps. Ara la Susan se sent obligada a rellegir tots aquests textos vells i no pot estar-se de reescriure’ls. I els reescriu, i s’hi escarrassa tant com pot, i fa mans i mànigues per conjurar de nou la il·lusió de la memòria viva, perquè la narrativa ortodoxa ha mort del tot.