Tres

La pàgina següent assenyala el començament de la quarta part. Com que no hi ha espai per a una cinquena part, els moviments que componen l’obra són quatre, com els d’una simfonia, i ja n’hem passats tres quarts. La forma del llibre hauria d’haver-se perfilat clarament, però la Susan encara no pot predir-ne el contingut.

A la casa de Maine hi havia un camp de mirtils on la Susan i l’Edward anaven a berenar amb les cistelles. No hi havia sexe, però. No va ser ella que s’obrí la brusa o s’abaixà els pantalons curts i li va dir: «Va, home». En escriure això, expressa l’Edward el desig que hagués estat així? Inquieta la Susan el tractament que la novel·la dóna a la sexualitat. La idea que en Tony, després d’apunyegar en Ray, es posés a trempar. La visió de la violació i la lluita mentre feia l’amor amb la Louise. La sexualitat d’en Tony està lligada a la violació i la mort perquè el va traumatitzar en Ray o és l’Edward mateix que creu que la sexualitat consisteix precisament en això? Tant de bo ho pogués preguntar a l’Stephanie.

La Susan diria a l’Edward que l’Arnold es nega a la violència en relació amb la seva cigala. A l’Arnold no li ha passat mai pel cap de violar ningú i no es pot imaginar una relació sexual sense el consentiment de la dona. La Susan Morrow el creu. Però es pregunta si tanmateix hi ha entre els homes diferències tribals, que separen els sensibles dels grollers. L’Arnold aboca la seva part violenta en un altre escenari: en els gestos rituals, les mans rentades i els guants de goma, la safata i l’escalpel, el mesurament de la pressió i el tall precís, la concentració i el control.

La versió del sexe que ells dos practiquen és la següent: la Susan s’acaba de dutxar, es tanca la porta, s’encén el llum de la tauleta de nit, l’Arnold llegeix al llit. Els nens tresquen amunt i avall de la casa indisciplinadament, a baix hi ha la televisió engegada, Nilsson immola Brunilda al pis de dalt, a través d’una porta tancada. La camisa de dormir, curta, el perfum que li amoroseix el coll i les orelles. S’està dreta al costat de l’Arnold, que llegeix. Ell li mira els genolls amb posat sever, deixa el llibre. La seva mà, sensible, s’enfila pel tou de la cama de la Susan, fins a la corba inferior de les anques i passa després a la part del davant. Ella es complau mirant la polla distesa del seu marit, el gran cirurgià, l’expressió infantil dels seus ulls abans de començar el joc, i es delecta amb el contacte del seu cap pelut contra la galta, la projecció de l’Arnold dintre d’ella.

Durant l’acció, la Susan de vegades fingeix que és la primera vegada que fa l’amor, com quan la Selena estava hospitalitzada, o fa veure que revisa la història i es remunta a l’adolescència. De vegades figura que són una parella de divorciats que mantenen una relació amical després de trobar-se casualment en un restaurant, o són a la platja, de nit, o són uns aventurers solters que fan la volta al món navegant al timó d’un balandre, o dues estrelles cinematogràfiques insaciables que prolonguen a casa l’escena nua que acaben de filmar, o estan en plena escena nua i s’extralimiten davant del personal dels estudis. O són uns dirigents polítics que s’entenen d’amagat un cop finalitzats els actes protocol·laris de la cimera. En Ronald Reagan i la Margaret Thatcher. Ella, això, no ho explica a l’Arnold, per fer-li creure que l’excitació és provocada pel simple fet de la seva voluminosa presència.

Aquests pensaments entristeixen estranyament la Susan, com si tot s’hagués acabat. Però no, es diu a ella mateixa renyant-se, deixa-ho estar. Llegeix, llegeix. Aquesta nit li agrada el llibre. L’omple. Es pregunta què ho fa que una persona tan capficada amb si mateixa com l’Edward sigui capaç de dispersar-se amb tanta facilitat enmig d’un relat i fer-li girar el cervell d’aquella manera. El llibre fa que se senti millor en relació amb l’Edward o, si més no, ella confia que serà així.

Bèsties nocturnes 21

En Bobby Andes va tornar a trucar. La telefonada va obligar en Tony Hastings a sortir de la dutxa abans d’acudir a la seva segona cita amb la Louise Germane. Per parlar va haver d’agafar el telèfon assegut a l’escriptori, embolicat amb una tovallola i regalimant d’aigua. Mentrestant, a través de la finestra, guaitava una parella amb pantalons curts que a l’altra banda del carrer es dedicaven a rentar un cotxe de color vermell llampant.

La veu del telèfon va dir:

—Tinc una notícia que segurament no li farà cap gràcia.

En Tony va esperar. Soroll d’estàtica, paraules breus i sordes, la mala notícia: deixen anar en Ray Marcus. Qui? En Ray Marcus, o sigui en Ray, en Ray, el deixen anar.

—Què vol dir que el deixen anar? —va preguntar en Tony. I va escoltar les explicacions d’en Bobby Andes, la veu prima i nasal a través del fil. Retiraven les acusacions contra en Ray i arxivaven el cas. El Refotut Senyor Gorman, Fiscal del Districte, és el qui ha retirat els càrrecs per manca de proves.

En Tony s’estava eixugant el cap amb la tovallola, amb el penis caigut sobre la falda, les cames llargues i peludes, i a l’altra banda del carrer la noia de pantalons curts amb les seves cames perfectes, decantant-se sobre la capota del cotxe de color vermell lluent i abrillantant-lo.

—Cal acabar-ho de confirmar —va dir la veu.

La noia es va acotar més i més i els pantalonets van deixar al descobert el naixement de les anques.

—Com deia?

—Si més no, vostè ha tingut la satisfacció de clavar-li un cop de puny a les dents.

Se sentien altres veus a la línia, la rialla d’una dona.

—És la política, Tony, vet aquí el que és.

Enmig del silenci la noia va girar la mànega cap al seu company, que li va tirar una esponja. La Louise Germane l’esperava a les sis.

La veu d’en Bobby Andes, afeblida pels milers de quilòmetres que els separaven, exhortava en Tony a fer un altre viatge a Grant Center.

En Tony va provar de resistir-s’hi.

—Són de deu a dotze hores de cotxe. Ja no puc venir més vegades.

En Bobby Andes replicà:

—Cal que vingui aquí tan aviat com pugui. En Marcus intentarà marxar de l’estat. Avanci-s’hi. Pot passar la nit en un motel.

Allò era una requisitòria militar, per no dir res de la intrusió en la seva intimitat, en la de la Louise Germane, en el penis d’en Tony, que descansava inert i esmaperdut a la falda després de la dutxa.

—He quedat per aquesta nit.

Sorolls.

—Què?

—Llevat que ja en tingui prou amb el pinyac que va clavar a en Ray Marcus a la mandíbula. Que trobi que és un càstig suficient.

En Tony, doncs, va acabar acceptant d’anar-hi, però, hauria de ser l’endemà. Va pensar que no hi havia cap raó per alterar-se i que ell encara no n’estava, d’alterat. Ja em vagarà d’enquimerar-me, però. Serà una forta impressió per a mi i no m’ho podré treure del cap.

Es va preguntar si s’encoleriria. Allò era un afront. En principi a la meva paraula li haurien de donar, si més no, el mateix valor que a la d’en Ray i que fos el jurat qui decidís. En principi la meva posició en la vida, per no dir res del fet que jo vaig ser la víctima del cas, m’hauria de servir de garantia. A més a més, amb els antecedents que té…

L’endemà al matí, doncs, va començar la jornada amb les primeres calors de les sis. Va viatjar amb el record de la nit que acabava de passar amb la Louise Germane, la segona, forçosament abreujada, en què la va portar a casa i ella el va ajudar a fer l’equipatge, i ell va mirar de pensar només en ella, de gaudir d’ella i d’esbandir-se la por. El despertador va sonar a dos quarts de cinc i el va deixar amb l’ensurt que havia passat alguna desgràcia terrible mentre dormia. En Tony va despertar la Louise, que jeia al seu costat, van esmorzar a la cuina i la va acompanyar al seu pis. Amb els ulls botits de son, va deixar la noia a la claror de les sis de la matinada entre els alegres cants dels ocells, perquè se’n tornés al llit i acabés de fer la dormida.

La va guaitar mentre la noia deia adéu amb la mà amb gest ensonyat i es va aviar pels carrers solitaris en direcció a la interestatal i cap a les planes i els camps emboirats. Un cop es va haver separat d’ella li va tornar la basarda que fins llavors havia tingut a ratlla, se’n va sentir envaït. Està a punt de passar una desgràcia terrible. Un desastre, i no sabia si podria aguantar un dia sencer al volant.

Va començar el viatge, llarg i cansat, que tan familiar se li havia fet. Cada detall se li representava en el mateix ordre cançoner, pas a pas, un paisatge en què cada nova giragonsa donava pas a un panorama sense sorpreses, menava d’una granja a una altra, d’un pont a un altre. I tot el dia igual. Amb el bramul del vent, el retruny i la presència constant dels pneumàtics que en qualsevol moment es podien rebentar i dels motors que podien esclatar i les carrosseries que podien esbotzar-se. Cada número que pujava el visor del comptaquilòmetres li revifava la impaciència, i els revolts suaus, en canvi, el feien caure en un estat d’abatiment. El viatge va ser per a ell un recés provisional i el va hipnotitzar contra els seus propis perills en la mesura que va mantenir a ratlla tota la resta.

Va intentar esbrinar la raó de les seves temences. Va suposar que les causava en Ray. En Ray, un home violent en llibertat, que l’empaitaria fins a deixar acabada l’obra que havia començat l’estiu anterior. Mestre, la seva dona. Encara més motivat per la pèrdua d’una dent. A l’última hora del matí la temença va prendre un altre caire. En Ray aniria a assetjar la Louise Germane.

És això el que fa, destruir-me a mi per mitjà de les dones que m’envolten. Més motius que tinc per córrer, per afanyar-me a barrar-li el pas abans no es faci escàpol.

La travessia d’una ciutat i la necessitat d’un cafè li abassegaren l’atenció. Més endavant, lliure de nou, és quan va veure en Bobby Andes. Era allà, tapat per la noia que estava acotada sobre la capota del seu cotxe, amb el darrere dels pantalons curts que li marcava la ratlla de les anques: «Si ja en té prou amb el cop de puny que va ventar a en Marcus a la mandíbula»… Fer-li confiança, té un roc a la faixa. En Tony va pensar que no era pas en Ray l’únic que li feia por. Era en Bobby Andes. La seva severitat moral, el seu menyspreu? Alguna cosa lletja poc clara, que li podria causar problemes si no la descobria a temps.

Havent dinat no va trobar cap explicació plausible per al seu neguit. Se sentia que faltava a un deure. Havia contret un deute enorme; havia vençut el termini i l’embargament era imminent. Era una sensació que no el deixava viure: Dec alguna cosa algú. No es tractava pas d’un deute econòmic. Era una cosa relacionada amb en Ray Marcus, o amb en Bobby Andes, o amb la Laura i la Helen. Potser també amb la Louise Germane, encara que era improbable, atès que la seva aparició era tan recent. Era una sensació que tornava a ser difusa. Com un espectre, una presència sobrenatural. Està a punt d’esdevenir-se una desgràcia terrible. Ha passat una desgràcia terrible. O l’una cosa, o l’altra, o totes dues.

Encara fóra pitjor que passés alguna cosa terrible en aquells moments precisos. Que estigués passant perquè no va passar una cosa terrible. El Refotut Senyor Gorman, Fiscal del Districte, ha decidit arxivar el cas. Perquè el testimoniatge ocular del senyor Tony Hastings era insuficient. Es va considerar que la seva identificació d’en Ray, dels tres individus del bosc i l’assassinat no era tal identificació, que no hi havia en Ray Marcus, que no hi havia els tres individus, que no hi havia bosc, que no hi havia assassinat. En Tony Hastings anava lluny d’osques. Li agafaven ganes de començar a braolar. Si no em creuen, qui sóc jo? Si els meus records no són vàlids, què és el que recordo? Què se n’ha fet, de la meva vida?, què és el que he fet de llavors ençà?

Cap al tard, a la plana ondulant de l’est d’Ohio, després de fer un altre cafè, se li va aclarir la ment i va semblar que el món tornava a ser el mateix de sempre. Però no deixava de tenir la sensació d’haver-se limitat a deixar tancada amb pany i clau la pregunta obsessionant i que en tornaria a sentir parlar més endavant. Es va fer la pregunta que semblava més racional en aquell moment. Quin és exactament l’objectiu d’aquest viatge? I va quedar parat en adonar-se que no ho sabia. En Ray Marcus ha estat alliberat i l’Andes vol que hi vagi. Ha dit que el vagi a ajudar, però no ha pas dit de quina manera. Malaguanyat viatge amb una finalitat tan inconcreta.

Va comptar el nombre de viatges llargs que havia fet a requesta d’en Bobby Andes. Aquella seria la quarta visita que feia a Grant Center en un any. Tot plegat per enxampar tres homes. «Dec estar boig», es va dir. «Això es demencial».

Ara era la inconcreció mateixa del propòsit allò que ho demostrava. Cadascun dels viatges anteriors va tenir una finalitat específica que feia un cert sentit. Va suposar que en Bobby Andes tenia un pla secret que, per prudència, no gosava revelar per telèfon. «Tot plegat és de bojos», es va dir. «El dement no sóc jo, sinó en Bobby Andes».

El punt de trobada no va ser a Grant Center, sinó a Topping, en un restaurant amb taulell, i es van entaular en un reservat arran de la finestra, davant dels seus cotxes aparcats a l’exterior. El sopar d’en Tony va consistir en un rosbif corretjós i grisenc cobert d’una capa de suc. Va guaitar en Bobby Andes, que s’acotava sobre el plat, cargolant els espaguetis amb la forquilla, aixecant-la fins a la boca però sense clavar-hi queixalada, deixant de banda el plat, intacte. En Tony Hastings el va mirar i va dir: «Aquest home és boig». Al cap d’un moment va afegir: «Jo també».

En Bobby Andes va dir:

—Malaguanyat càncer…

—Quin càncer?

En Bobby Andes li va clavar una mirada que era un clam.

—Ja l’hi he explicat. Em queden sis fotuts mesos de vida.

En Tony Hastings se’l va quedar mirant.

—M’ho va explicar, diu? —Era possible que li hagués passat per alt un missatge tan important?

En Bobby Andes va explicar com l’advocat d’ofici, un tal Jenks, va negociar amb en Gorman la llibertat d’en Ray. Negociacions, pura política, això per a tu i això per a mi.

—Quan és que em va parlar de la seva malaltia?

—Es tracta d’en Jenks i en Gorman.

—No entenc el que em diu.

—Se’m volen treure de sobre.

—Per què?

En Bobby Andes no va tornar contesta.

—I per treure-se’l de sobre a vostè han d’arribar a l’extrem de sobreseure un cas d’assassinat?

El cas, en efecte. En Bobby Andes va explicar-se. Deien que el cas no havia estat preparat correctament, que era una feina destralera, un bunyol, que no hi havia proves i les que hi havia havien estat recollides de manera irregular i no tindrien cap valor davant un tribunal. Segons el parer de l’Andes, en Gorman el castigava perquè aquell fill de puta es mor de por d’agafar un cas que pot perdre. Va preguntar a en Tony si aquella informació no el feia sortir de polleguera.

—Jo els vaig veure, Bobby.

—Sí, sí.

—També deixen anar en Lou?

La resposta va ser negativa. «En el cas d’en Lou, disposen de les empremtes dactilars. Serà jutjat com a responsable únic del reconsagrat cas Hastings. No està tan malament, suposant que vostè es conformi amb el fet que li carreguin a ell sol uns crims que van ser inspirats per en Ray».

—No serveix de res muntar el judici sense en Ray —va dir en Tony.

—Això és el que em pensava que vostè opinaria —va dir l’Andes.

Va explicar que, si havien deixat anar en Ray, era perquè l’únic element que tenien contra ell era la paraula d’en Tony, i en Jenks havia espantat en Gorman fent-li creure que allò era inconsistent. I perquè es tractava del cas de l’Andes i en Gorman creia que ja era hora que es jubilés i es retirés a Florida a gaudir dels beneficis de la seva malaltia.

—No me n’havia dit res, del càncer.

—La brama que corre a propòsit de mi és que sóc incompetent. I això és el que en Gorman voldria demostrar.

—I si jo anés a parlar amb ell?

En Bobby va arrencar a riure, ha, ha, ha! El problema que tindria seria que aquesta coartada és irrebatible. La seva coartada irrebatible. Estava amb la Leila Daixonses, i ella confirma aquesta versió. La tieta d’ella també l’abona, què vol que hi facin?

—Ah! Encara hi ha un altre problema.

—Quin?

—Fixi-s’hi: segons en Gorman, la identificació que vostè va fer d’en Ray no té consistència. No es posi nerviós, no és res personal, són coses d’advocats. Hi ha la coartada d’en Ray, confirmada per ella. A més a més, quan van passar els fets ja era fosc, circumstància que augmenta les possibilitats d’error. A això, cal afegir-hi que vostè no va ser capaç d’identificar en Turk. A en Gorman només li faltava això, que no pogués identificar en Turk.

—En Ray cridava més l’atenció que en Turk.

—No cal que m’ho digui, que ja el crec. Indubtablement, ens hauria pogut ser útil el seu amic de la camioneta.

—Qui?

—El sord. Hauria pogut identificar en Ray.

—Potser no va arribar a tenir notícia dels fets.

—Tothom del comtat n’ha tingut notícia. Però el fill de puta devia tenir pànic de donar la cara. No volia embolics, el malparit.

—Què pensa fer, doncs?

Segons en Bobby Andes, el que calia fer d’entrada era arrencar alguna confessió. Va explicar el que havia intentat fer amb en Lou Bates, i que no li van deixar fer perquè en Gorman només autoritzava interrogatoris amables. Amb un interrogatori amable no en traurà res, d’una mula com en Bates. Segons en Bobby Andes, en Lou Bates era un subnormal. El seu únic principi de supervivència era limitar-se a donar el seu nom, la graduació i el número de sèrie. No coneix en Ray, i punt. Quan en Bobby li va explicar el que havia dit la gent del Herman, en Lou va contestar: «Potser sí que vaig fer una cervesa amb ell, però no vaig arribar a saber qui era». Quan en Bobby li va insinuar que no era just que ell pagués els plats trencats per tothom, en Lou va replicar-li que no sabia de què li parlava. Quan en Bobby li va preguntar qui era el tercer individu que havia fugit de l’atracament de Bear Valley Mall, ell va dir que no ho sabia. «Ah, hi havia un altre individu?». Cara grossa de pedra, però amb barba.

En Bobby Andes va deixar la forquilla i va encendre un cigarret. Es delectava amb les pròpies frustracions. S’havia pensat que, si més no, podrien encolomar l’atracament a en Ray, però ara resultava que el dependent no reeixia a identificar-lo. Va citar la frase d’en Gorman, segons el qual l’únic testimoni de què disposaven era la gent del bar Herman que el va veure fent la cervesa i en Hastings, que el va reconèixer pel dorsal de l’uniforme, i encara després que en Bobby li comentés qui era! I no podien fer servir la fitxa policial d’en Tony, perquè no ve a tomb.

En Bobby es va quedar mirant una estona en Tony fins a fer-lo posar nerviós.

—Es tracta de saber si de debò li importa que es faci justícia.

Va dir que en George no perdia d’ull en Ray i que, per tant, aquest no marxaria sense que ell ho sabés.

—Què vol dir amb això de «si de debò m’importa…»?

—Bona pregunta.

En Tony va esperar. En Bobby Andes va allunyar una mica més el plat d’espaguetis que havien quedat intactes.

—No em veig amb cor de menjar —va dir—. Vomitaria.

—Li fa mal?

—Quina hora té? Són les vuit?

—Sí.

—Jo també tinc les vuit. Espero la trucada d’en George. A les vuit m’ha de trucar aquí per comprovar que hi sóc.

—Quins plans té?

En Bobby s’arronsà d’espatlles.

—No pot menjar? Com resisteix sense poder menjar?

Es tornà a arronsar d’espatlles.

—Depèn.

—Li agraeixo tot l’esforç que està fent.

—De vegades puc menjar, de vegades no. Aquest lloc fa pudor.

—Té parents pròxims o amics?

En Bobby Andes va encendre un altre cigarret i el va esclafar amb el peu sense fumar-se’l.

—Deixi’m que li faci una pregunta personal —va dir—. Que quedi entre nosaltres, entesos? Què vol que en faci, d’en Ray Marcus?

La pregunta va sobtar en Tony per l’estranya manera com havia estat formulada.

—Què és el que pot fer-ne?

En Bobby Andes va fer un posat pensarós.

—El que vulgui, diantre!

—Em pensava que havia dit…

—No hi tinc res a perdre.

En Tony va fer un esforç de comprensió. En Bobby Andes va dir:

—Vol que repeteixi la pregunta? Dit altrament: fins on està disposat a arribar perquè en Marcus comparegui davant la justícia? —Va encendre un altre cigarret.

En Tony no entenia el significat d’aquelles paraules. Va sentir en Bobby Andes que deia:

—Està disposat a vorejar una mica la legalitat estricta? —que era com si ell es preguntés si aquell lleu tremolor que sacsejava en Tony era un terratrèmol.

—Jo?

—O jo mateix.

En Tony va buscar un eufemisme més entenedor.

—Vol dir si estic disposat a saltar-me la llei?

En Bobby Andes va explicar que en Tony podria, en un cert sentit, ajudar la llei en cas que, per algun remaleït tecnicisme, l’en privés.

En Tony estava espantat. No volia fer contestes genèriques.

—A què es refereix concretament?

L’Andes s’impacientava.

—El que vull esbrinar és si vol que pagui pel que ha fet.

En Tony, evidentment, no volia altra cosa. L’Andes estava empipat. Només volia saber si en Tony desaprovava els seus mètodes. En Tony va preguntar-li quin mal hi havia en els seus mètodes.

En Bobby Andes es va tranquil·litzar, va prendre alè i va esperar.

—Alguns d’aquests xitxarel·los que surten tot just de la facultat de Dret veuen amb mal ull els meus procediments. Tenen por que no provoquin un escàndol en cas que en Ray Marcus arribi a ser processat, que els donin pel sac.

En Tony va sentir un estremiment d’una altra mena.

—Podria ser que passés, això?

—No pas si els policies fessin pinya, els malparits. —I va fer un sospir pregon, melodramàtic—. És per això que vull saber si sí o no.

—Si sí o no què?

—Si vostè començarà a fer el tifa o no. Si té aversió congènita als mètodes policíacs expeditius.

En Tony no va voler contestar. Es va dir a si mateix que no sabia el que li preguntaven.

—Aquest home va violar i assassinar la seva dona i la seva filla.

—Això no cal que m’ho digui.

En Bobby Andes no n’estava segur. Va insistir en el punt clau. La llei diu que cal castigar-lo, però si la llei no hi pot fer res en contra, vol que aquest individu surti en llibertat? És aquesta la voluntat de la llei?

—I què pot fer, si no?

—Pot ajudar la llei, tal com he dit.

En Tony començava a estar tip de tants circumloquis. No tenia ganes d’encarar-se amb en Bobby Andes.

—Prendre’s la justícia per la mà? —preguntà.

—Actuar en nom de la llei.

—Per fer què?

L’Andes no li va tornar contesta, ni el va mirar. Mastegava, bo i fent ganyotes.

—Per fer què, Bobby?

Silenci.

—Actuar en nom de la llei per fer què?

Ara l’Andes el va mirar, en acabat va girar els ulls a una altra banda i el va tornar a mirar.

—Què en pensa?

A en Tony li vingueren al cap dues possibilitats. Una d’elles l’esparverava. Va esmentar l’altra.

—Per reunir noves proves?

L’Andes va fer una mitja rialla.

—Creu que això és possible?

—Com vol que ho sàpiga?

La dona del taulell va cridar-lo.

—Es diu Andes?

En Bobby Andes va fer cap al telèfon. Al cap d’uns quants minuts va tornar a la taula.

—Tot va bé —va dir—. En Ray Marcus és al Herman. L’hi aniré a buscar. Aquest cas és el refotut cas de vostè. Cal que m’ho digui ara mateix. Està disposat a col·laborar amb mi o em pensa esguerrar la troca?

—Col·laborar en què? Encara és l’hora que m’ho expliqui, Bobby.

En Bobby Andes va contestar a poc a poc, pacientment, amb paraules.

—Vull portar aquest fill de puta davant els tribunals. —En Tony va advertir un dring emotiu en la seva veu—. Me’l penso emportar al meu refugi i vull que vostè vingui amb nosaltres.

—I jo què hi haig de venir a fer?

—Cal que hi sigui. Que em faci confiança i que hi sigui.

—I després què? Quins plans té?, vull dir.

En Bobby Andes va reflexionar uns moments com si dubtés entre dir una cosa o callar-la.

—Ja l’hi he preguntat abans. Què vol que faci?

—No ho sé. Què vol fer?

—Vull portar aquest malparit davant els tribunals.

—Entesos.

—Digui’m doncs. Faci de jutge.

—Què vol dir?

—Què li caurà? Cinc anys i la llibertat condicional, oi?

En Tony no sabia quina reacció volien provocar-li i va callar.

—Ah, sí, més que això? —En Tony li va clavar una mirada esmaperduda, provant d’endevinar-li la intenció—. Suposo que vostè no deu ser un d’aquests nyicris que van en contra de la pena capital.

—No, no. —En Tony es va quedar d’una peça—: Em demana permís per matar en Ray? —Quan li va repetir la pregunta, va parlar amb la veu trencada—: Què pensa fer?

En Bobby Andes li va clavar una mirada curiosament inquisitiva.

Es plantà a riure.

—Calma. —Va començar a parlar, es va contenir, i va continuar en un to més baix—. Vull portar-lo al refugi amb nosaltres i que s’hi passi un temps. Vull treballar-lo. Posar-m’hi dur, fer-lo patir una mica. Veure com reacciona. Li fa peça?

A en Tony la perspectiva li semblava enllaminidora. Era com albirar una volva de pols lluent en la foscor.

—Aquest cas és el seu cas, vull que hi sigui present. Pot donar-nos un cop de mà.

Alleujat pel to tranquil·litzador d’en Bobby més que no pas per les paraules, en Tony es disposava a formular les preguntes que duia preparades, dues o tres de ben clares i unes altres un xic més imprecises.

Però va veure que els ulls d’en Bobby lluïen d’impaciència, com si tingués por de morir-se d’un moment a l’altre o de la imminència de la fi del món.

—Si el pot fer confessar, em farà feliç —va dir.

En Bobby Andes va riure.