Va tornar a seure al banc de vellut verd poma, a l’avantsala folrada de quadres d’acadèmics il·lustres. Per segona vegada es va assegurar que la vora resistiria i que, efectivament, no es veia el fil —d’un color poc definit— que la subjectava al seu lloc. I es va tornar a demanar com podia haver-se descuidat una agulla de cosir i una vora sense fer, en un dia de compromís com aquell. Ben segur que havia estat la trucada de l’hospital, va tornar a justificar-se. L’havia trasbalsada, la notícia. De primer li va xocar que el metge de guàrdia li notifiqués que un malalt d’Alzheimer havia mort i que li havien de fer l’extracció del cervell.

—Hem pensat que ho havia de saber. Es tracta del doctor Miras.

Ella va quedar muda amb l’aparell a l’orella. Sabia que en Guillem patia la malaltia en un grau molt avançat. Però, tot i així, li va semblar difícil de creure.

—Gràcies per avisar-me.

Va penjar i s’estirà al llit. Va tenir la vaga sensació que una pesada porta de ferro es tancava i es clausurava així una zona de la memòria. Tanmateix, un munt de records sorgits d’amagatalls pugnaven per sortir a través d’una escletxa. Aleshores en Francesc va aparèixer al llindar, amb un posat interrogant.

—Que passa res?

—En Guillem Miras és mort. Han trucat del banc.

En Francesc va seure al costat del llit i li agafà la mà amb un gest que la va abocar al primer record. Era el d’aquell dia en què ell li va ensenyar a explorar un malalt de la sala. Quan li va guiar la mà sobre el pacient, i ella es va sentir incòmoda. En aquell moment, en Francesc encara era en Frankenstein, un metge més gran que ella, al qual només interessaven la música i la bona vida. Havien passat tantes coses durant aquells anys… Gairebé no quedava res de la becària que es deia igual que ella. La recordava com si es tractés d’una amiga de la facultat amb qui hagués compartit una etapa de la seva joventut.

Els aplaudiments van deixar de sonar, i ja se sentia la veu del president de la Reial Acadèmia que demanava al doctor Tena, padrí a la cerimònia, que anés a buscar l’acadèmica electa. Passats uns quants minuts, la porta massissa es va obrir entre els cortinatges i va deixar pas a en Miquel, que vestia de gala. Malgrat els cabells emblanquinats i el sotabarba creixent, seguia sent el seu mestre i amic. La persona que havia guiat els seus inicis a l’Institut. El mateix que era sempre a l’abast per solucionar un problema que frenava la feina. El que maleïa les comissions per denegar-li un ajut i tot seguit deixava anar una riallada. El treballador infatigable, l’animador constant.

—T’esperen com a fures —rigué mentre li feia un petó a la galta.

Ella li va agafar el braç, i van recórrer el passadís circular que rodejava el primer pis de l’amfiteatre. Veia les cares aixecades del públic, que seguia amb curiositat el passeig cerimonial, i va tenir por d’ensopegar o de torçar-se, maldestra, el turmell. Ella no estava acostumada a ser el centre d’atenció. Portava una vida discreta entre malalts i alumnes. Però les coses es van capgirar quan va aparèixer aquella periodista. Va ficar el nas a la seva vida i, com un perdiguer, no va parar d’ensumar-li el fonendoscopi, el bolígraf i la bata. La va empaitar per la sala fins que va aconseguir portar-la al plató de la televisió. I després d’aquella entrevista amb el doctor Sagunto es va acabar la tranquil·litat. Que algú hagués pensat en ella per honorar-la com a acadèmica numerària era un fet que li produïa perplexitat. Havia estat a punt de no acceptar-ho, perquè no ho veia clar. Però els seus companys, i també en Francesc, li van fer veure que hi havia molta gent al seu costat que es beneficiaria del reconeixement, i que s’havia de deixar coronar, tant si ho volia com si no.

—El padrí l’acompanyarà al mig de la sala, on hi haurà un faristol preparat per a la conferència —l’havia adoctrinada el president de l’Acadèmia amb una amabilitat extrema. I va afegir—: Per a nosaltres és un honor tenir com a acadèmica la filla del doctor Fontcuberta. Esperem amb candeletes els actes dels cinquanta anys del seu tractat. Comptem amb vostè.

Feia un parell de dies que havia tornat a tenir notícies del doctor Sagunto. Era una carta que li anunciava la commemoració de la primera edició del Tratado de medicina interna, els actes oficials i la publicació d’un llibre sobre la vida del seu pare. Volien rellançar la figura paterna, en volien el reconeixement per a la posteritat, i pregaven la seva col·laboració per als actes promocionals. Ella no tenia temps per a aquelles foteses, i ben segur que només buscaven la seva pròpia promoció: que no comptessin amb ella per a aquella patum.

Va baixar els graons emmoquetats i va comprovar amb satisfacció que en Francesc s’havia pogut escapar de l’hospital a temps i li somreia des d’un banc de la primera fila. Quan va ocupar el lloc al faristol, just al davant de l’antiga taula de dissecció de marbre, els ulls se li desviaren dos segons cap a la tarima de fusta, als peus, a la vora embastada. Tot d’una va pensar que el seu treball era com aquella costura: contenia la malaltia, la subjectava a lloc. Constituïa el primer pas, imprescindible, per cosir definitivament les neurones, d’una a una, i recuperar la funció perduda. Se la va mirar, la vora. Havia quedat bé, l’embastat: fràgil i consistent, precari i eficaç, efímer i perdurable. I tot just abans d’iniciar el seu discurs, se’n va sentir orgullosa, d’aquell descuit. Era el que pertocava en una ocasió com aquella.