Era una agulla lluent que es balancejava desvergonyida, penjant de la faldilla. No era una agulla de cap, d’aquelles que alguna vegada li havien quedat amagades entre els plecs de la roba. Era gairebé una espasa que li cremava la punta del vestit. La Marina va aixecar el cap encara consternada. Li va semblar que tots els presidents il·lustres de l’Acadèmia la miraven sorpresos, emmarcats en els quadres de la galeria. Segur que l’havia vista tothom: el conserge mut que l’havia rebuda a l’entrada i l’havia acompanyada al despatx del secretari, el mateix secretari, i potser fins i tot el president; juraria que l’havia enxampat que desviava la vista i li mirava els turmells.
Com podia haver-se descuidat una agulla de cosir? Justament ara, quan faltaven pocs minuts per al seu discurs d’ingrés com a acadèmica numerària. Va recordar l’instant precís, a la nit, a casa seva. Estava escurçant-se el vestit quan van trucar de l’hospital, i allà es devien quedar l’agulla, el fil i la vora embastada. La Marina va fer un nus i va tallar amb les dents el fil comprometedor. La vora resistia, de manera que va amagar l’agulla a la bossa, entre les claus, el fonendo, la pinta i els papers de la conferència. Com un mol·lusc qualsevol, necessitava portar a sobre tots els seus estris. Es va posar dreta i es va allisar el vestit llarg, mirant-se de costat al vidre de la finestra. L’hi havia donat la seva cosina i l’havia encertada escurçant-lo quatre dits, perquè allò era un acte acadèmic. Uns minuts més tard i el seu padrí a la cerimònia la vindria a buscar i l’acompanyaria solemnement a l’amfiteatre anatòmic, on tots els acadèmics reunits la rebrien drets per escoltar la seva conferència titulada «L’Alzheimer, patologia o malaltia social».
Va descórrer els cortinatges i va comprovar que la porta era tancada. Aleshores va parar l’orella i sentí una veu somorta que arribava de la sala principal on el president de l’Acadèmia glossava la seva figura: la doctora Marina Fontcuberta, acadèmica electa. El guió de la seva vida plena de dificultats i d’incerteses que només ella sabia.
Va tornar a seure a la banqueta de vellut i va treure el plec de notes per a la conferència. Entre els fulls de paper va topar un altre objecte comprometedor: un preservatiu. Aquesta vegada, però, no es va sobresaltar. Era la penyora que li havia donat el seu estimat Andreu, amb la dedicatòria «Recorda» escrita a la cel·lofana. I allò no tenia finalitats preventives i sanitàries, sinó d’higiene mental. «Perquè mai no oblidis els vells temps», li havia dit amb el seu mig somriure.
I ella no els oblidava. I encara menys des de la trucada d’ahir a la nit. Feia tant de temps que no sabia res d’en Guillem… No sabia per quin mecanisme tots els records d’aquella època s’aglomeraven i pugnaven per sortir dels racons de la memòria.
Els vells temps, tan plens de tot i, posaria la mà al foc, tan atapeïts de moments decisius que li havien passat desapercebuts. Potser havia estat el fet d’arribar tard un dia, o de pronunciar la paraula precisa, o una mirada, o un vestit, com ara el vestit famós de la nit del sopar al rectorat. La seva cosina Gemma li havia deixat una peça una mica atrevida. Ja s’havia adonat que les cises li marcaven molt el pit i que aquella punxa que baixava tan avall per l’esquena no era del seu estil. Però necessitava marcar pit i terreny en un moment de grans canvis. Si s’hagués posat el vestit jaqueta de sempre, hauria estat una becària més i no hauria passat el que va passar. Vés a saber. Tal vegada, aquell vestit de vedet de fira no havia suposat cap canvi determinant en la seva carrera.
Fet i fet, la cadena d’esdeveniments havia arrencat una mica abans. Gairebé es podia situar en un dia concret, al principi de juny, més de deu anys enrere. Feia una calor inusual per a l’època, i tothom estava esverat perquè aquell matí s’havia anunciat el canvi de director a l’Institut. A més a més, els becaris van haver de repetir els experiments perquè es van equivocar en la preparació del reactiu. Aquesta minúcia fortuïta va suposar un gir inesperat, perquè, d’aquella errada, en va sorgir el seu descobriment científic, que va trasbalsar-ho tot.
Seria difícil establir-ne una causa puntual. Més aviat havia estat un seguit de punts d’inflexió, una línia en forma d’espiral que li havia regirat la vida com un mitjó. I com més tancat era el revolt, més complicat havia estat per a ella mantenir l’equilibri de les fidelitats i els principis.
La Marina Fontcuberta, asseguda en aquell panteó d’acadèmics rígids, darrere la porta tancada del paranimf, va continuar amb les seves cabòries. Avançava i retrocedia en el temps, com un tallagespa. Però el que la futura acadèmica ignorava era que la superfície segada que ella havia viscut de prop era només una petita part d’un ufanós camp d’herba, on un grapat d’històries van confluir, es van entrellaçar i es van desnuar.