10
Laberints d’aigua

Les embranzides eren cada vegada més fortes i la fusta tamborinava contra la paret amb un acompanyament de grinyols. Els dos cossos es movien rítmicament en un ball d’ombres i clarors sota la minsa llum de l’escletxa de la porta. En Guillem, abrivat pels esbufecs d’ella, galopava desfermat per arribar a la meta. Al final va caure pesadament i va romandre quiet fins que va notar que la suor es refredava. Aleshores es va tombar i sospirà satisfet. Aquell esgotament el feia feliç. Encara bo que s’havia pres una pastilla sencera, perquè ell ja no aguantava aquells nivells de dedicació i per res del món no volia que ella sospités que no donava la talla. De reüll li mirava el perfil blanquinós amb les cames doblegades, i els braços cap enrere, amb les mans encara aferrades a la fusta del moble. Era tot un nervi, i elàstica com un felí.

Ell va palpar la taula per cercar el rellotge i notà el marbre moll. De seguida endevinà el got de les violetes tombat pels sotracs. Es va col·locar un coixí a l’esquena i n’examinà l’esfera. Encara se li hauria humitejat i es guanyaria una esbroncada de la dona perquè era caríssim. Com que l’agulla de la minutera voltava disciplinadament, sospirà alleugerit. Va encendre’s un cigarret i va fer una pipada molt fonda. Després, seguint la litúrgia, en va encendre un altre i el passà a la Nadia, que ja havia obert els ulls. Tots dos van aspirar profundament el fum i van deixar anar núvols grisos sobre els seus caps.

—Te’n recordes del primer dia que em vas convidar a fumar?

La Nadia no respongué. És clar que ho recordava. Aquell va ser el seu primer secret. Llavors ell era un noi atractiu i perdut a l’univers americà.

—Em vaig sorprendre que et dignessis a parlar amb mi. I que fumessis d’amagat —afegí movent el cap—. Et vaig trobar fascinant.

Ella continuava contemplant el sostre fent espirals de fum. En Guillem era un jove morè, alt, molt mediterrani. Es feia dir Willy. Ja es veia que volia introduir-se en el món universitari, però al laboratori del professor Kellerman els espanyols encara eren hispans, i només li encomanaven tasques de segona, ajudar aquí i allà. Aquell dia del cigarret sota el cedre, ella havia presentat la sessió del departament. En aquells moments tot el grup acabava de fer un descobriment sobre la composició dels neurofilaments que a ella li va semblar digne de Nature o Science. Hi va posar tant d’apassionament, en aquella exposició, que potser n’havia fet un gra massa. De sobte va notar que en Willy, l’hispà, assegut en un extrem de la segona fila, se l’estava mirant amb uns ulls acientífics i amb la boca fent salivera. Ella no es va tallar ni un pèl. S’ho va anotar a l’agenda mental, i al cap d’un parell d’hores l’enganxà sota les branques panxudes de les coníferes i, uns quants minuts més tard, el tenia al llit de la seva habitació llogada, al Downtown de Boston.

Es va omplir la boca de fum. Potser ja no la trobava fascinant. Ell s’incorporà, va encendre la llum de la tauleta i va aixecar-se per anar cap al lavabo. Caminava pesadament i amb el cap cot.

—Què et passa, avui? Qui t’ha dit que no? —va jugar ella, mentre el veia allunyar-se pel passadís.

Es fa vell, pensava la Nadia, i es fixava en els plecs del coll i de la cintura. Què ho feia que els homes grans busquessin, i desesperadament, l’admiració i l’amor de les noies joves. Va fer una pipada profunda. Detestava que en Guillem barregés els seus embolics amb la feina. Sempre havia estat un faldiller, però mai un depredador de laboratori. En canvi, ara, al seu país, es devia sentir protegit per un entorn més permissiu.

Va sentir el soroll de l’aigua perquè no havia tancat la porta.

—M’han dit que no vas estar a l’altura al congrés de Los Angeles.

Des de l’aixeta oberta no va arribar cap resposta.

—T’ho vaig preparar tot ben clar, no? Fins i tot amb la bibliografia resumida. Què et va passar?

Ell tornava pel passadís fregant-se l’entrecuix amb la tovallola.

—L’imbècil d’en Wicklow. Va tornar a la càrrega amb les seves teories… i em va agafar desprevingut.

—No t’ho vas preparar —negava ella amb el cap—. Em passo el dia fent-te apunts, i tu no et dignes ni a mirar-te’ls.

—No esperava que fos allà —s’excusava ell, mentre li besava els dits dels peus amb reverència—. L’acabava de deixar a Madrid…

I després, agenollat al costat del llit, li petonejava el ventre una mica inflat, però encara tendre. Quina pell… Amb els anys era més fina, més lluent, suau com la seda. Amb les cames tan llargues, una mica pigades, i els pits caiguts cap als costats, semblava sortida d’una pintura renaixentista. Aquells pits, que havien estat plens i ufanosos, encara feien patxoca, quan els entaforava dins dels sostenidors. Va repenjar la galta sobre el tou de la cama i va deixar anar el cor adolorit mentre fixava els ulls al paper de ratlles que marejava i que ella s’havia negat a canviar quan va llogar l’apartament.

—La setmana vinent s’han d’enviar les correccions dels articles —sentia que la Nadia havia suavitzat la veu mentre li anava passant les mans per les entrades i els rínxols grisos.

Ella faria molt bé aquestes correccions, perquè ell tenia el cap regirat amb tot allò de la Marina. Havia de posar ordre i prendre decisions. De fet, no sabia què fer amb aquella becària rebel, que no es mereixia tot el que havia fet per ella. L’havia esperada fins a mitjanit, insegur com aquell qui juga amb una bombolla preciosa de vidre, neguitós com un estudiant abans de l’examen final. Fins i tot li havia comprat un rellotge que amagava a la butxaca. Si tot anava bé, el veuria al seu canell cada dia, una imatge sublim de possessió. Però la bombolla no havia aparegut. Ni tan sols no l’havia trucat. No entenia per què el rebutjava. Perquè era clar que l’admirava, que el desitjava. Ell no s’hi hauria posat si no hi hagués vist pistes clares.

—Hem d’enviar les proves. Els editors s’empipen amb els retards —protestava la romanesa que jugava i li estirava els cabells.

Ell no reaccionava i continuava pensant en tots els esforços que havia invertit per a res. Ni excel·lència, ni ambició, ni una mica d’intel·ligència. Molt pit, molta esquena, i després ben poca cosa. Si ho hagués sabut… Però ara se sentia presoner dels seus desigs. I no eren només les ganes de fer l’amor amb ella.

—La setmana vinent seré al Japó, al congrés aquell d’en Yamasaki —va connectar finalment amb desgana.

La Nadia encreuà els braços sota el cap i frenà un retret als llavis. Ell havia dit que no hi aniria, al congrés del Japó. Tres congressos en tres setmanes era més del que un laboratori seriós es podia permetre. Aviat allò semblaria una agència de viatges. I ella, mentrestant, havia de carregar amb tota la feina. No tenia temps ni d’anar a la perruqueria a tallar-se els cabells.

—A la Bel li fa il·lusió —s’excusà ell dreçant-se i seient a la vora del llit.

La Nadia, en un acte reflex, es va posar les ulleres graduades per no transparentar el menyspreu que sentia per la dona d’en Guillem.

—Farà turisme, les geishes, el sushi…

La tindrà col·locada i no l’emprenyarà, pensava la romanesa, cada vegada més empipada.

—Doncs que ho faci la Marina. Jo no penso empassar-me les correccions, tinc altra feina —amenaçà ella finalment.

—La Marina, no! —va saltar en Guillem, tallant.

La Nadia es va posar alerta.

—Per què no?

—És fluixa, no serveix.

Havia passat alguna cosa amb la becària, era evident. Havia seguit el tema a distància, però ella ja ho veia, que allò acabaria malament, que aquella noia tenia un rei al cos. Es tombà de costat sobre el llit.

—Mira, hem de pensar què fem amb aquesta nena —insistí ell amb ganes de parlar del tema. S’aixecà del llit feixugament—. No ha respost a les expectatives que hi havia posat.

Vaja! Li havia donat carbassa, la noia. L’interès de la Nadia anava creixent mentre observava com ell recollia la roba de terra.

—No avança. Se li ha de donar tot fet —continuava ell amb desesperació. Defugia la mirada de la Nadia i es concentrava a apujar-se els calçotets.

Al congrés de Madrid, devia haver fet un intent que no devia haver «avançat». Per això estava tan distret i no n’encertava ni una. És que aquells becaris eren tots uns ambiciosos. Per a ells la ciència només era un mitjà per guanyar-se la vida. I elles amb el cap ple de pardals, creient que amb el cul ajustat i mostrant el melic feien carrera. No pensaven en les distorsions del treball d’equip.

—No sé què fer. —La veu li va sortir ronca, i la Nadia va endevinar un sanglot empassat coll avall.

Ves per on, en Guillem s’havia enamorat d’aquella noia. Ara ell girava el cap amagant el rostre, mentre ficava un braç a la màniga de la camisa. El veia aclaparat per aquell problema inconfessable. I ben segur que se sentia molt sol, perquè aquella maniquí que tenia aparcada a casa li feia més nosa que servei.

Resolta, la Nadia s’incorporà i s’assegué a la vora del llit.

—Hem de promocionar l’Ester.

Ell aixecà el cap i la mirà amb ulls tristos.

—Tu creus?

—Sí, n’estic segura. És treballadora, llesta i ben disposada.

Això últim era cert.

—Té iniciativa i és creativa —amania la sènior per acabar de justificar la seva elecció.

En Guillem es cordava la camisa i assentia resignat, mentre imaginava la creativitat de la becària proposada.

—És més del teu estil.

La Nadia premia la burilla al cendrer sensualment. El veia tan trist, tan mancat de tot. Tornava a ser aquell Willy, perdut al campus immens de Harvard. Ell feia ara uns saltirons sense gaire convicció per ajustar-se els pantalons, però, adonant-se que ella l’estava observant, va recuperar les maneres i es cordà la bragueta amb parsimònia. La Nadia va plegar les ulleres sobre la tauleta de nit. Es va aixecar lentament, com una pantera que aguaita la presa, i agafant-lo pels extrems del cinturó l’apropà al seu cos. Es van llançar sobre el llit rebregat, i algunes violetes es van escampar per terra.

Aquella nit crucial, la Marina havia decidit anar al despatx, tal com li havia demanat en GM el matí de l’aperitiu de Nadal. El terror de perdre els privilegis l’havia convençuda que no hi havia cap altra sortida. Es veia ficada en un túnel fosc, amb un únic punt lluminós al final del trajecte. I aquest punt era en Guillem.

Així doncs, després de sopar, va tornar a l’Institut. Com si volgués retardar el moment decisiu, va fer la volta al recinte i va entrar per l’hospital. L’immens vestíbul la va rebre amb les pampallugues de colors de l’arbre de Nadal, que ella va trobar tristament artificioses. Caminava arrossegant els peus, amb inseguretat, com si no conegués els passadissos que tantes vegades havia trepitjat per buscar mostres. Finalment sortí al jardí interior i enfilà el caminal de l’Institut. Va ser aleshores que va sentir una melodia que la trasbalsà. Era la balada d’en Frankenstein, n’estava segura, la que havia tocat a Madrid. Algú la xiulava, mentre avançava per la foscor dels baladres.

—Una mica tard per a una doctora investigadora, no?

El neuròleg, que anava amb el pijama blanc de guàrdia, venia de visitar un malalt al pavelló de crònics. Ella justificà la seva presència amb l’oblit d’uns apunts que havia de repassar. Sense saber per què, va sentir la necessitat de no deixar-lo marxar. Es va aferrar al metge, com si la seva salut depengués d’ell. Necessitava un cafè, va improvisar, i el va seguir dòcilment fins a la sala d’espera d’urgències, on hi havia una màquina de begudes i un munt de familiars tan atemorits com ella. Mentre esperaven que el raig de cafè omplís el vas de paper, la Marina escoltava una dona que donava les notícies incertes de la seva filla pel mòbil. La resta de la gent feia veure que no la sentia, només fixaven la mirada en la porta de vaivé, aquella fusta bellugadissa amb un ull de vidre que amagava la vida o la mort.

La sala dels metges de guàrdia era buida. Allà la Marina es quedà palplantada amb el got a la mà, mentre una infermera s’emportava en Frankenstein a veure una pacient. El va seguir amb la mirada des del llindar de la porta. L’observà, entre les cortines del box, que feia moure les cames d’una jove estirada al llit, pàl·lida, fràgil com una nimfa. Després de l’exploració li va parlar suau; semblava que encara xiulés la melodia de l’encanteri, i la noia va tancar els ulls. El neuròleg va apuntar alguna observació a la història clínica, i passà al box veí.

Sota la llum descarada del fluorescent, la Marina s’acomodà en una de les butaques de pell sintètica que havien viscut temps millors. A la paret, al costat d’un armariet metàl·lic rònec, hi havia un pòster d’una cala menorquina que algú amb bon criteri havia escollit per contagiar serenor a les nits insomnes dels metges. Cala’n Turqueta, va llegir. Els ulls li van quedar suspesos en el mar d’un blau turquesa, clapejat dels tons foscos de les roques del fons. Les aigües clares es feien transparents en barrejar-se amb la sorra de la platja, i els pins, ufanosos, arribaven gairebé a banyar les arrels en l’aigua salada. Sense proposar-s’ho, tornava a mirar una vegada i una altra la fotografia. Volia indagar quin dels elements de la panoràmica l’assossegava per dins. Va quedar tan fascinada per aquella cartolina bombada que va oblidar que en GM l’esperava al final del túnel, assegut al sofà nou de pell. Fins i tot va tenir un ensurt quan en Francesc, que tornava de la ronda, se li va asseure al seu costat. La Marina li va oferir un glop de cafè.

—Francesc, allò que em vas dir dels camins…

De primer, ell no hi va caure. Havien passat gairebé dos mesos des del dia del desmai, al banc de cervells. Ella li va fer memòria de la conversa que havien tingut sobre vides alternatives.

—Sempre hi ha camins insospitats, vas dir.

L’altre va assentir lleugerament.

—Deu ser com el mar. —La Marina assenyalava amb la barbeta les aigües menorquines—. Quan anava amb el meu pare a la barca, em feia fixar en la superfície, i em preguntava la ruta que calia seguir per anar d’una cala a l’altra. Havia de buscar les aigües profundes i evitar les roques submergides que podien fer topar l’embarcació.

En Francesc la contemplava amb una mirada amable i serena, sense cap ombra de desacord.

Ella insistia que al mar hi havia camins que no es veien, que l’aigua era plena de rutes no dibuixades en cap mapa. Que fins i tot les aigües submarines podien considerar-se passadissos secrets de circulació ràpida, on les espècies marines navegaven amb fluïdesa. El seu pare acostumava a dir que els corrents eren veritables carreteres que avançaven pel mar. N’hi havia de circulars, els càlids, que recorrien els mars, i després, com si s’ho repensessin, tornaven al punt de partida. N’hi havia, però, que mai no eren cíclics, sinó lineals. Eren els freds, molt convençuts, sempre de nord a sud o de sud a nord, amb la resolució de distribuir la calor per la superfície de la Terra. Amb tot, els camins del mar no eren sempre segurs. A voltes els peixos s’extraviaven arrossegats dins de laberints d’aigua; laberints que els deixaven sols, allunyats de les famílies, desemparats dels seus esculls.

En Francesc, qui sap si per interès en el debat que ell havia generat o per passar l’estona tediosa de la guàrdia setmanal, la deixava parlar pacientment.

—No sé què pretenc amb aquestes comparacions. Potser vull creure que no hi ha patrons únics, que potser ni tan sols existeixen. O que n’hi ha tants que cadascú es fa el trajecte a mida.

Una vegada plantejada la conclusió ambigua del seu discurs, la Marina esperava alguna mena d’aprovació d’ell. Però en Frankenstein, obstinat, continuava en silenci. Encara van passar un parell de minuts fins que, finalment, ell li va preguntar amb una naturalitat que la va desarmar:

—Però tu vols canviar de camí o no?

Ella va somriure dintre seu. Li estava agraïda. En Francesc no havia badat boca, però l’havia reconfortada. No volia donar-hi més voltes, es trobava inexplicablement serena.

Quan abandonà el Servei d’Urgències, va veure com el camí fosc que conduïa al despatx d’en GM desdibuixava els vorals. Ni tan sols no semblava un camí. Com a màxim un viarany equivocat llaurat per petjades que buscaven dreceres de risc. Va fer mitja volta i tornà al vestíbul de l’hospital. Sortí al carrer i va anar cap a casa.

Les festes de Nadal eren més simbòliques que reals. Quatre dies fins a cap d’any que passaven com un sospir. Però per a la Nadia qualsevol mena de vacances es feien més llargues que un dia sense pa. No podia suportar el laboratori buit. Era com veure un ésser estimat ajagut a terra, sense vida. Li costava entendre que la gent tingués altres entreteniments i altres prioritats que no fossin la feina. De manera que el primer dia després de les festes va entrar al despatx contenta com un gínjol, i va posar les violetes que havia comprat a la cantonada al vas de precipitat. Mentre engegava l’ordinador, s’embadalia amb el ball dels becaris a les lleixes, la Quadra il·luminada i la música dels aparells, que funcionaven feliços. Només tenia una missió desagradable aquell matí, parlar amb la Marina. Justament quan havia anat a escalfar l’aigua per a la infusió, l’havia trobada pel passadís. Arribava carregada amb la motxilla i amb un munt de cautela. La va veure tan desvagada i encongida que li va sortir la vena sensible, que tenia sempre sota control, i li va fer un somriure de salutació.

De fet, la Marina tornava a la feina mentalitzada que hauria de plegar veles. Encara que la recerca era la seva vida, li seria difícil continuar treballant a l’Institut amb tota la pressió que li cauria al damunt. Tanmateix, no sabia cap a on tirar. Les beques postdoctorals es donaven amb lupa, i seria quasi impossible trobar un grup que la volgués. I no podia començar de nou a trenta anys. Com podia defensar en una agència d’ocupació un perfil laboral d’experta en aprenentatge de rates?

Avançava pel passadís amb el cap cot. Li feia la impressió que la gent la mirava de forma diferent, però, en canvi, tot continuava igual. El batibull de sempre, les olors dels reactius, l’enrenou de les màquines. Fins i tot la Nadia, que s’havia tallat els cabells molt curts, l’havia saludada amablement.

La Marina havia esperat durant les festes alguna trucada amenaçant o una carta d’acomiadament. La Gemma l’havia advertit que s’informés dels seus drets, a veure si quan tornés no trobava ni la cadira! Però allà hi havia el seu seient, aparcat al costat de la taula, tan immutable i tronat com sempre. De fet, no havia tornat a veure en Guillem des del dia de l’aperitiu i recordava que era a Tòquio almenys una setmana. Fóra possible que ell també hagués reflexionat. Ella era una becària treballadora i no podien prescindir-ne tan fàcilment. Potser se li havia esvaït la dèria i la deixaria en pau. Perquè, abans de tot, ell era un científic que s’apassionava per la seva feina.

Amb energia renovada es va treure l’abric i la bossa i els penjà darrere la porta. En Toni aparegué en aquell moment amb un sobre gros a les mans.

—Avui no seré pel laboratori —anuncià incòmode—, la Nadia m’ha de signar aquests papers i després els he de portar a dalt, a gerència.

—Quins papers?

—M’han donat un ajut per a una estada a l’estranger, i me’n vaig a Los Angeles. Oi que és un bon regal de reis?

En Toni estava pendent de renovar la beca i no podia haver demanat cap borsa de viatge.

—Ens veurem després. —I en Toni va desaparèixer sense esperar el seu permís.

Va sentir una rialleta al passadís. En Reina xerrava amb un becari depressiu i tots dos la miraven burletes. Tot d’una el laboratori li va semblar amenaçador: la llum, freda, les parets, opressives, i els companys, inquisidors.

La Nadia li feia senyals darrere del vidre, i la Marina es dirigí al despatx com un xai que va a l’escorxador.

—Seu, si us plau —li manà una veu opaca.

Ella va buscar la cadira amb la mà. Notava que estava atraient els ulls de tots els taulells fins en aquell habitacle transparent.

La Nadia tragué un feix de papers d’una carpeta i els deixà sobre la taula.

—Han arribat els informes del pla de qualitat per a la renovació de becaris —la informà mirant-la directament als ulls—. No són bones notícies.

El cor se li trencà en mil bocins. Finalment arribava la venjança esperada.

—Ja saps que l’avaluació és externa i anònima. Nosaltres no tenim res a veure amb això.

Ben segur que eren els amics externs i anònims d’en GM. Tots els que li remenaven la cua al congrés de Madrid. Va prémer els llavis per no plorar. Encara que s’ho esperava, encara que ho havia visualitzat milers de vegades, se sentia defallir.

—No tens cap publicació aquest any. Ja sé que els teus experiments amb el CP 801 van ser un fracàs, però hauries d’haver-te protegit obrint una altra línia de recerca —la reprovava, la Nadia.

Ella li respongué amb aplom que allò és el que havia fet amb els estudis de transcriptòmica.

—Hauria de tenir les dues últimes publicacions. Les havien acceptades… —afegí amb veu prima, intentant mantenir la serenitat.

—No, no hi consten.

Allò la va colpir. L’havien tret com a coautora.

—Doncs els vaig fer jo, aquests estudis —va gosar reclamar, malgrat que ho donava tot per perdut.

—No hi consta —repetí immutable l’altra, com un disc ratllat.

No hi constava que ella havia carregat la feina, que havia deixat les mans i les hores amb aquells cervells pudents.

Per un moment va pensar que li explicaria tota la veritat. Ella era una dona. La podria comprendre.

—Nadia, no t’ho creuràs, però això és una venjança.

Ella va fer veure que no la sentia.

—L’informe diu que se’t dóna un termini d’un any perquè milloris la teva productivitat.

—Un any! —No era una afirmació, sinó el reconeixement de la trampa mortal, la que et feia rodar i rodar sense arribar enlloc, treballar sense rendir, la que portava finalment a l’excusa, carregada de raó, per a l’extermini. Com l’Andreu, com tots els becaris de la llista.

Va patir un atac de rebel·lia.

—Parlaré amb el gerent. I amb el vicerector i el rector, si cal —amenaçà ara empassant-se una llàgrima.

—Hi tens tot el dret, però no t’hi escarrassis. No t’equivoquis una altra vegada. —Ho va dir d’una manera que la va obligar a seure.

Tenia raó. Era una becària rebel i arrogant, li agradava el treball experimental, i no havia volgut embolicar-se amb un investigador de renom. S’havia equivocat en la feina, en l’amor i en la sobrevaloració de la seva persona. Segurament es tractava d’un delicte complex que mereixia una condemna exemplar. Els sorolls del laboratori van callar, la llum del fluorescent es va diluir, i el món s’allunyava. I la Nadia esperava, en silenci i amb un posat seriós. Va ser aleshores que va sortir dels seus llavis la claudicació dolorosa. Demanava clemència abans d’escoltar la pena:

—Què he de fer?

—En Guillem i jo hem cregut que de moment pots fer una feina positiva a l’hospital.

L’hospital, la seva sentència. Una bona pensada. No tiraria mai endavant en un entorn assistencial.

—Tenim la revisió d’històries molt empantanegada, i els clínics no tenen temps. Tu ets metgessa, oi? Pots donar un cop de mà perfectament.

La Marina sabia del cert que amb allò no faria currículum, i encara menys a curt termini.

—Demà comences. Et presentaràs al doctor Ribalta. Ell ja ho sap.

L’enviaven a Sibèria amb el doctor Ribalta, en Frankenstein. El Francesc dels camins nous, dels canvis de vida. Aquella imposició no era cap alternativa, no representava cap camí, ni tan sols un pas perdut. Era només un carrer sense sortida.

Va sortir del despatx sense ànim ni per fer un cop de porta, que és el que hauria pertocat. Va notar que el passadís es despoblava i que les portes de vidre dels laboratoris es tancaven. Es va dirigir cap al despatx, però va veure que l’Ester remenava coses al seu taulell. Li devien haver dit que «ja podia fer-ho». Va vacil·lar. Havia de mantenir el pas ferm si no volia fer un espectacle. Segur que tothom esperava que anés corrents al lavabo a plorar, que era la tradició quan a un li denegaven una beca o el treien d’un article. Però ella no volia donar aquesta imatge. Ara menys que mai. Va prendre alè i va intentar cantussejar alguna cosa. Els versos de «L’onada rebel» servirien. I marcava el compàs picant amb la mà amagada dins la butxaca de la bata. Els vidres de la Quadra mostraven els becaris fent el cafè i en Reina que es girava. La malícia als seus ulls, no l’oblidaria en molt de temps. Es ficà a l’ascensor, com si volgués fugir del món, i marcà el soterrani dos amb els ulls ennuvolats, gairebé sense veure el botó. El nas li picava com si milers d’agulles la punxessin per dins.

Uns metres més i ja estaria sana i estàlvia. A aquella hora, l’Orellana estava despatxant als serveis centrals del campus i sempre deixava la porta mig oberta. S’enfonsà en les ferums familiars de l’estabulari i s’assegué a terra. Ara sí que podia deixar anar les llàgrimes acumulades als ulls. Va sanglotar de gust i es va mocar sorollosament. Percebia la remor de les rates entre les serradures i es va sentir tristament acompanyada. Totes estaven destinades a morir com ella, i no se’ls enfonsava el món. Seguien respirant, bevent i menjant. Tenien un Orellana que les agafava pel clatell i els deia: «Ara, noies, tot allò que us vaig prometre de serradures netes, pinso a dojo i aigua fresca s’ha acabat». Ara cap a l’hospital, que us anem a decapitar, revisant històries, i perdent el carro de la ciència, fins que us morireu d’inanició. Això és el que esperaven d’ella. Potser acabaria sent com un conill d’Índies i acceptaria el seu destí sense immutar-se. La veritat és que no es veia amb cor de torçar la cua, ni tan sols de cridar. Va tornar a enfonsar el nas al mocador, mentre repetia entre llavis aquells versos patètics.