25
Crònica sobre una quadrícula

La jove periodista va endreçar els fulls impresos que portava preparats per a l’entrevista, mentre explicava a en Miquel que amb la visita a la Facultat de Girona tancava la llista d’investigadors en neurociències. Ara ja podria passar la informació als guionistes, que ja es mostraven impacients, perquè el programa televisiu per recaptar fons era de llarga durada, i s’havia de processar una informació complexa. Aquest any tocaven les malalties neurodegeneratives i s’havia fet una idea bastant completa del mapa de la investigació en aquest àmbit.

—Ha estat una experiència fantàstica —li digué entusiasmada.

—S’ha defensat bé en el merder multidisciplinari, multicèntric i multicolor dels investigadors clínics i bàsics?

—La recerca bàsica costa més d’entendre. La clínica, particularment, m’atrau més.

En Miquel, amb bata blanca, seia al despatx que ocupava des de feia més de deu anys. No era l’habitació esquifida on havien discutit acaloradament les troballes del CP 801, sinó una de més espaiosa que li tocà en l’ampliació de l’edifici.

Com una alumna aplicada, la periodista havia tret també un bolígraf i una llibreta quadriculada de cobertes vermelles. Si no li feia res, abans de començar a parlar de la seva recerca havia de validar la informació recollida.

—Així que el CP 801 no va tirar endavant.

En Miquel es va moure, incòmode, a la butaca.

—No. Va caure als assaigs clínics. —I després reblà amb semblant pesarós—: Va ser una putada, però en humans el fàrmac es va mostrar tòxic.

La noia va obrir lleugerament les parpelles davant el vocabulari d’aquell investigador, professor d’universitat.

—Una llàstima, semblava el descobriment del segle —va somriure amb amabilitat, mentre escrivia curosament a la llibreta.

—Ho hauria estat —respongué secament en Miquel.

Que la primera pregunta anés dedicada al CP 801 l’havia irritat. Feia una dècada dels assaigs clínics fracassats, i ara tenien altres línies d’excel·lència. Però després es va temperar. El CP 801 havia estat el seu primer descobriment i, sens dubte, el que havia obert la porta a tot un seguit de derivats d’èxit. Era normal que una periodista jove, amb informació estàndard del Medline, volgués començar per allà. El cert era que encara li feia mal recordar la decepció que van patir en adonar-se que les seves «cues de pansa» produïen ulceres d’estómac i salicilisme. I, a més a més, la mutació gstmf1 era precisament la que donava una major vulnerabilitat a aquests efectes tòxics. I va calcular amb recança que, després de desenes d’articles en les millors revistes científiques del món, el CP 801 no havia arribat a ocupar mai ni una línia curta d’un llibre de farmacologia.

Però la periodista no el va deixar badar gaire en el panorama de les decepcions, i ja reposava la punta del bolígraf a la casella «trajectòria i entorn».

—Actualment vostè ocupa el càrrec de director del Departament de Farmacologia a la nova Facultat de Medicina de Girona. Abans havia estat investigador de l’Institut de Neurociències. Va arribar a treballar amb en Guillem Miras?

—No, no vam coincidir. —Va fer una tos seca i va pensar que aquella noia no l’estava encertant. Devia ser de nova fornada i no estava al cas de la història que els havia enfrontat.

—Una jugada terrible del destí que el doctor Miras pateixi Alzheimer, no li sembla? —va preguntar amb veu innocent.

—És una malaltia molt punyetera que no tria la víctima.

En Guillem tindria un final desgraciat, i en Miquel no se n’alegrava. El temps, sorprenentment, esborrava sentiments que al principi semblaven gravats amb foc, pensava mentre esperava que la noia acabés d’escriure alguna observació. No s’havia pogut demostrar que en GM estigués darrere el robament del portàtil i la fórmula. No es va trobar ni el motociclista ni la moto causant de la mort de l’Andreu, i el cas havia estat arxivat. Un any després de la presentació de Madrid, però, en GM va ser denunciat per prevaricació per l’Edu Reina perquè l’Ester havia guanyat les oposicions. La querella va ser acceptada a tràmit i la plaça va quedar deserta. Aleshores va rebre una segona denúncia d’assetjament sexual posada per la mateixa Ester. De l’arbre caigut, tothom en volia fer llenya. Al final en Miras s’havia retirat de la vida activa, i als pocs anys la seva dona li buscà una residència assistida, on vivia reclòs.

—Així que vostè, després dels treballs amb el CP 801, es va quedar a Girona —intervingué la periodista mentre treia el cap de les seves notes i interrompia un altre cop els seus pensaments—. No va pensar mai a tornar a la capital?

—No. La veritat, em trobo millor treballant en un centre de mida mitjana.

Havia estat la seva renúncia. A ell li agradava la recerca, volia seguir lluitant per una ciència més justa, però preferia fer-ho a distància. En qüestió de política universitària no controlava bé els sentiments. Portava el cor a la boca i no tenia pèls a la llengua. Preferia treballar en un entorn familiar i quedar allunyat del poder.

—No és una facultat gran, però vostè l’ha convertida en un centre de referència per a la recerca farmacològica de l’Alzheimer.

—Sóc un supervivent.

Era cert. El seu grup era dels pocs potents que restaven a la universitat. Engrescava els joves en la investigació, i els nois es disputaven les beques per treballar amb ell. Li explicà, estarrufat, que havien descobert un nou derivat, el CP 955, més actiu que el CP 801 i amb toxicitat minimitzada. La periodista ja coneixia el nou fàrmac perquè la premsa se n’havia fet ressò, i li alabà el descobriment mentre ho subratllava als apunts.

—I què vol dir CP?

—Són sigles que vam posar a l’atzar, no signifiquen res.

—No?

—Però, si vol, el rebategem. Què li agrada més: cas perdut, collita pròpia, carregat de punyetes…

La periodista va somriure sense saber si la prenia per una ignorant o una bleda. Es mogué incòmoda a la cadira i va intentar reconduir l’entrevista amb el tema de l’ús terapèutic d’anticossos.

—És cert, estem treballant en col·laboració amb els experts de Romania que han descobert el pèptid.

—La doctora Ipatescu, oi? —preguntava la noia, que volia demostrar que portava el tema al dia.

En Miquel assentí.

—Però vostè tampoc no va coincidir amb ella a l’Institut?

—No, quan ella va arribar, jo m’acabava de traslladar a Girona. La relació ha estat posterior. Hem col·laborat en algunes proves de proteòmica.

La Nadia havia engegat brillantment la recerca al seu país i havia escurçat les distàncies en el coneixement del desenvolupament de l’Alzheimer. Quan en Guillem va deixar de treballar, l’Institut va intentar recuperar-la, però en aquells moments acabava de ser nomenada ministra de Ciència i Tecnologia al seu país, i, a més a més, va declarar que s’havia rodejat d’un equip d’investigadors joves del qual no volia prescindir.

—Quina és la seva opinió sobre el nou fitxatge de l’Institut de Neurociències, el doctor Gallart?

—Està bé. Se’n sortiran —contestà en Miquel amb una barreja de disgust i reserva que agafà la periodista per sorpresa i li va fer alçar el cap—. No hi tinc gaire relació —afegí ell, d’una manera vaga.

No volia criticar els fitxatges d’aparador que darrerament ocupaven les pàgines dels diaris. El fet era que s’havia establert un contracte milionari amb un científic de renom per unes setmanes a l’any. En Gallart, professor a la Universitat de Yale, era l’estrella actual de l’Institut. En Palmero havia accedit a exercir el càrrec de director a l’ombra, que era un paper agraït, ja que permetia menjar-se tots els fons aconseguits en nom de la figura absent.

La periodista havia quedat amb el bolígraf en suspensió, tallada per la concisió de la resposta, però no va insistir. Ja havia detectat en les entrevistes anteriors que hi havia temes tabú, relacions conflictives i històries secretes que els grans investigadors preferien evitar.

—Parli’m de la Marina Fontcuberta. Ella va ser la descobridora del CP 801, oi?

En Miquel va arrufar les celles.

—Que no li farà una entrevista a ella?

—No hi és, a la llista. M’han dit que vostè me’n podria fer la ressenya.

Havien passat més de deu anys des que va abandonar la recerca al laboratori i havia canviat radicalment de vida. Havia decidit dedicar-se a la clínica i al contacte directe amb els malalts. S’havia especialitzat en geriatria, i tractava preferentment pacients neurològics. Pocs mesos després del seu viatge a Nova York s’havia casat amb en Francesc Ribalta, havia deixat el pis de l’Eixample, i havien marxat a viure fora de la ciutat, arrossegant un camió farcit de mobles vells de la família. Aquell vehicle de mudances simbolitzava la reconciliació amb el pare malgrat el munt de decepcions acumulades. En Francesc l’havia convençuda que s’havien de mantenir bones relacions amb els morts, i ella va admetre que l’home havia estat un bon pare, i això de moment li bastava. Van anar a viure a un poble envoltat d’ametllers i vinyes, i el tren els portava cada dia a l’hospital. La feina d’equip, amb en Francesc, havia estat molt fructífera, cadascun al seu estil: ella buscava aproximacions innovadores, agosarades; ell millorava i consolidava les teràpies convencionals. Funcionaven de la mateixa manera en la seva vida personal i de parella. Ella, arriscant; ell, frenant. D’aquesta cuina d’equilibris, n’havia sorgit un nucli familiar i professional molt estable. Havien tingut dues filles i un enorme reguitzell de pacients amb qui, com si fossin de la família, compartien les hores del dia.

—Actualment es dedica al diagnòstic precoç i a la introducció immediata de teràpies integrades amb intervencions comportamentals i neuroprotectors —va dir fent rodolar el seient cap enrere i estirant les cames.

No li va dir que havia estat una víctima del sistema, però que el sistema la recuperava ara més reforçada, més madura, més investigadora que mai. Aquell matí mateix, en Miquel l’havia acompanyada a consultes externes i havia estat testimoni de la millora d’una pacient. La dona no sols no empitjorava, sinó que havia millorat l’escala cognitiva. Va percebre l’admiració silenciosa d’un company suec, que feia una estada al servei. A la sortida, una jove resident li ho havia fet notar.

—Segur que ja els deu estar passant el protocol, als del seu hospital.

—Millor —li havia respost ella.

—Ho publicaran abans que nosaltres —protestava la noia una mica molesta.

Aquella joveneta li recordava la becària de feia anys. Però la Marina actual li havia respost que no havia de patir, que al final tothom sabia qui era qui. Que la ciència no era absolutament justa, però que s’hi apropava molt. El cert era que compartir la vida amb els malalts li havia canviat el caràcter. S’havia mantingut fidel al costum de passar cada dia algunes hores a la sala, on ajudava les vetlladores i palpava de primera mà l’estat dels pacients. La competitivitat li havia minvat, fins al punt que li costava entendre les discussions polítiques de la facultat que ell li explicava.

A la sortida de la sala, el metge suec li havia manifestat la seva admiració pels resultats que estava obtenint.

—El secret de l’èxit és passar moltes hores amb els malalts. Miri, cada pacient és diferent de l’altre —l’havia tallat. Sempre que sentia una lloança es posava neguitosa i interrompia l’elogiador, que es quedava mig parat.

—Però no és just que una persona com vostè no sigui reconeguda a nivell internacional —insistia l’escandinau.

—Això de la justícia és molt complicat —li havia respost ella i havia dedicat un somriure de complicitat a en Miquel.

Hi havia qui deia que la Marina s’estava convertint en un espècimen estrany, com aquells científics tocats de l’ala. Es movia en un cercle reduït: l’hospital, la facultat i casa seva; els malalts, els estudiants i les nenes. No necessitava res més. En Miquel pensava que amb tota probabilitat ella sentia al·lèrgia a deixar-se atrapar en l’espiral del sistema.

La periodista havia escrit dues ratlles sobre la recerca de la doctora Fontcuberta i esperava, amb el bolígraf descansant sobre el paper quadriculat, que li donés més detalls. Però en Miquel, contrariat, es va posar dret i va donar per finalitzada la visita.

—Miri, ha d’anar a entrevistar-la. Ella li explicarà la seva feina millor que jo. I vostè ho veurà amb els seus propis ulls.

Ja a la porta, va afegir:

—És a ella a qui haurien de dedicar els minuts centrals del programa. Està avançant molt en la teràpia de l’Alzheimer. En silenci. El silenci dels que realment avancen.

Gràcies a la brillant creació de múltiples parcs científics i al fitxatge del doctor Gallart de la Universitat de Yale, l’exconseller Matas havia aconseguit la presidència de la comissió delegada d’un organisme europeu, l’Institut d’Educació i Recerca Universitària en les Ciències de la Salut, abreviat IDERUCS. Havia complert la promesa que havia fet a en Sagunto i l’havia nomenat secretari en aquella mena de jubilació política. I així, mentre en Matas viatjava, en Sagunto remenava les cireres i aprofitava per treure’n el suc abans que el padrí desaparegués definitivament de l’escena pública.

L’IDERUCS tenia la seu a la ciutat en un pis cèntric de reduïdes dimensions: tres habitacions havien estat remodelades en despatxos, i el menjador, en sala de reunions. Tot decorat amb un disseny funcional que li donava la dosi justa de luxe contingut.

Aquell vespre, l’antic vicerector s’havia quedat fidelment ancorat al seu escriptori fins que tot el personal —secretària i telefonista— van marxar. Com a assessor designat per l’Institut, repassava l’estructura del programa televisiu dedicat a les malalties neurodegeneratives per donar el vistiplau abans que acabés el dia. Amb les poques ganes que tenia d’empassar-se el macroguió, els pensaments li pasturaven desvagats pels records de temps passats, quan era un vicerector de pes, quan els caps de departament se’l rifaven, quan les secretàries li agraïen qualsevol broma i callaven quan ell passava. Com desitjava tornar a tenir l’agenda farcida de reunions vitals, de ponts aeris a Madrid, de viatges a Brussel·les! Com trobava a faltar el mòbil tothora a l’orella, els pressupostos milionaris enganxats als llavis, el pes de les decisions incrustades a la pell. Quants anys més trigaria alguna ànima del partit a redescobrir les seves capacitats? Quants mesos trigarien encara a rescatar-lo de les tasques tedioses de funcionari de segona fila?

Però mentre una ambulància del carrer estripava el silenci del despatx, es va retrobar com a secretari entusiasta de l’IDERUCS, lleialment aferrat al compliment dels compromisos adquirits, i eren gairebé les vuit del vespre. Quan intentava fixar l’atenció i davallar els pensaments a la tercera plana del document, li va sobtar de veure un signe vermell en un dels paràgrafs. Els assessors científics del programa havien dibuixat amb èmfasi una fletxa que unia el nom de Marina Fontcuberta amb un interrogant al marge del paper. Al final del document feien alguns aclariments escrits a mà: «La doctora Marina Fontcuberta no hauria d’intervenir. Actualment no és una investigadora representativa de la recerca del país».

Pel que semblava, la doctora Fontcuberta hi havia estat inclosa per voluntat d’una periodista que havia quedat gratament sorpresa per la tasca de la metgessa. El guionista havia sabut bastir la història de l’exbecària com una renúncia en un moment de triomf per dedicar-se als malalts, i, segons ell, donava un toc d’humanitat a la part científica del programa.

A en Sagunto li venia al pensament la imatge de la noia al despatx de la universitat, quasi declarant l’assetjament que patia; la tenia present, més tard, embolicada en el descobriment polèmic del CP 801, que gairebé va fer rodar caps a la Conselleria. I se li regiraven els budells en recordar que, després de nomenar-la directora del nou Institut del Mar, s’havia disculpat amb quatre frases educades i els havia deixat plantats. Però ara no era moment de reviure rancúnies, sinó de perdonar i oblidar. La seva presència al programa televisiu podria ser crucial.

—La nostra institució necessita fer bullir l’olla, m’entens? —l’havia instat el president de la Reial Acadèmia.

Havien dinat plegats la setmana passada al restaurant del xamfrà, on en Sagunto tenia taula reservada permanentment. Tot just havia desplegat el tovalló sobre la falda, el president ja li havia demanat col·laboració per organitzar la commemoració dels cinquanta anys de la primera edició del famós Tratado de medicina interna, del doctor Manel Fontcuberta.

—M’entens, oi? —va insistir.

I tant que l’entenia. Ell mateix, cada any, havia de fer bullir el brou de l’Institut europeo amb «productes» frescos i vendibles que justifiquessin la seva existència. Durant l’aperitiu amb vermut rosat, van acordar una cassola comuna amb ingredients substanciosos: una nova edició del llibre amb presentació i l’assistència de les autoritats, una exposició itinerant, xerrades a les facultats de Medicina… I l’editorial havia pactat amb l’Acadèmia publicar, al mateix temps, un llibre sobre l’insigne metge que el dirigiria en Sagunto. Si ho desitjava, podria comptar amb la col·laboració de diferents autors per a cada capítol: personatge, vida, obra, època. Ell el coordinaria i faria el pròleg, i també podia descriure les aportacions a la ciència del moment històric. Ho havia acceptat de gust. El temps ara li sobrava. I era un projecte ben remunerat.

Però, i la filla? Havia de participar de forma directa en tots els actes i en la promoció dels llibres. I la Marina Fontcuberta, única descendent de l’homenatjat, feia anys que s’havia fet fonedissa.

—La ressuscitarem —havia promès amb determinació l’exvicerector.

I allà hi havia el miracle de Llàtzer, marcat amb una fletxa vermella en un racó de la plana. La Fontcuberta ressuscitaria a la televisió. Ell mateix li faria l’entrevista al programa. Faria la promoció dels llibres abans que els llibres existissin.

Va guixar l’interrogant amb determinació i va afegir al marge: «Intervenció prioritària».

Es va aixecar i va anar cap a la cafetera automàtica. Va escollir una dosi de color malva i l’encaixà a la màquina. Mentre sentia el raig que, com un riu fosc, borbollejava dins la tassa, va pensar que potser caldria alguna cosa més. El programa havia de tenir una continuïtat en el temps, la gent oblidava ràpidament. Potser una entrevista el dia de l’acte inaugural. Potser…

Els ulls li van anar al diploma d’acadèmic numerari que penjava amb un cordó de seda a la paret. Era un d’aquells marcs de fusta fosca, robust, que emmarcava el títol imprès en paper groc, envoltat d’una sanefa amb fulles i flors. Podia reviure aquell dia memorable, quan tot just feia un any que era vicerector. Va ser un acte emotiu, de retrobada dels companys, de reconeixement de la professió mèdica. Fins la premsa se’n va fer ressò. Va quedar parat amb la tassa a les mans. Tal vegada podria pactar l’elecció de la Fontcuberta com a acadèmica numerària…