17
La fórmula

—Sempre seràs un adolescent —li etzibà la Nadia mentre li plantava el retret i l’arracada de vidres blavosos sobre la taula.

Amb els braços plegats, dreta davant d’ell, es mostrava indignada perquè aquella arracada perduda entre els coixins del sofà era una prova que en Guillem es passava el dia amb el cap fora de lloc i no feia el paper que li pertocava.

—Mentrestant altres avancen i ens passaran al davant. Pots estar-ne ben segur.

La Nadia es podia referir a la memòria que estaven elaborant sobre el primer any de feina, que malauradament reflectia una productivitat molt inferior a la que tenien als Estats Units. Però no anava per aquí. El to de veu, que l’havia obligat a aixecar els ulls, buscava ferir-lo.

—La Marina mateix.

Com una navalla afilada, el nom de la becària li va obrir una cicatriu tendra.

—Per què et penses que ha fugit de l’hospital? Doncs perquè està treballant amb el seu CP.

En Guillem va haver d’escoltar com la Nadia, a partir d’observacions insòlites relacionades amb una ampolla de cava, la desaparició del reactiu i la marxa de la becària, havia elaborat una teoria absurda sobre la recerca de la noia, fins al punt que li havia seguit els passos i havia descobert que tornava a treballar amb en Tena.

—És molt possible que continuïn d’amagat el projecte del CP 801.

En Guillem va treure pit.

—M’és completament indiferent.

—A mi també. No em fa res el que facin els altres. El que em molesta és que nosaltres no avancem al ritme que ens correspon.

El cap d’en Guillem s’havia quedat a Girona.

—Encara que fos veritat, què penses que poden fer sense diners?

—No els menysvaloris. Saben treballar, són científics…

—No és suficient. No tenen contactes. No tenen poder.

Tan bon punt la Nadia hagué sortit, ell s’havia apressat a fer indagacions. El projecte original sobre el CP 801 havia desaparegut de l’arxiu. La Rosa ni tan sols no havia estat capaç de trobar el darrer informe anual, al seu despatx. No podia escorcollar les dades del Ministeri perquè el projecte estava finançat per un programa intern de l’Institut, per temes precompetitius. No hi havia cap còpia enlloc. Tampoc els reactius no eren al laboratori, com ja li havia fet saber la Nadia, i les dades experimentals ningú no sabia on paraven. Almenys cap patent no havia estat inscrita recentment, ja ho havia investigat.

Des d’aleshores es notava inquiet. Sentia un desfici no justificat per recuperar l’estudi d’en Miquel Tena, desitjava amb una passió malaltissa tornar-lo a engegar i estava disposat a lluitar amb tots els mitjans. Fins i tot aquells que mai no podria confessar a la Nadia.

Aquella tarda en Guillem va treure un parell de glaçons de la nevera folrada de fusta i els va banyar amb una quantitat de whisky excessiva. La Rosa li anuncià pel telèfon interior l’arribada d’en Toni Abarcas.

—El fas entrar i no em passis cap trucada, si us plau.

El becari romania paralitzat a l’entrada, amb motxilla i amb els ulls esporuguits. No les tenia totes. Feia una setmana que havia acabat la beca als Estats Units, i ara no sabia per on anaven els trets. En realitat no quedava res del projecte en què treballava, i les restes havien estat refoses amb el que portaven l’Ester i els xinesos. Per això no li va estranyar que en Guillem volgués parlar amb ell. Però d’aquí a fer-lo pujar a dalt, al despatx de direcció, hi havia una distància abismal. Potser l’acomiadaven. Es comentava que bufaven aires de renovació.

—Hola, noi! —En GM li va donar un cop a l’esquena—. M’alegro que tornis a ser aquí. Posa’t còmode.

En Guillem li assenyalava el sofà, i en Toni no sabia avenir-se que el fes seure al lloc reservat per a les visites de confiança.

—Vols prendre alguna cosa? —li va oferir, mentre obria la nevera.

El noi acceptà una taronjada i en va fer un xarrup tímid, amb el cos rígid sobre la punta del sofà, mentre en Guillem col·locava una butaca davant d’ell per seure. El director li donà una ullada de repàs general i després va fixar els ulls en la motxilla. En Toni es va penedir de portar-la esgarrinxada i amb la marca d’una puntada de peu en un costat.

Tot d’una, en Guillem va adreçar el cos com si estigués a punt d’iniciar una partida d’algun joc.

—Mira Toni, com ja deus saber, m’he fet càrrec de l’Institut amb l’objectiu de sanejar-lo.

Esperà un segon i afegí:

—Vull fer d’aquest lloc una gran institució de recerca. —Aquí va fer un gest amb les mans que cobria no tan sols el despatx i els guardons daurats i de vellut que penjaven de la paret, sinó l’edifici sencer amb les cinc plantes, i tots els becaris i els sèniors que hi habitaven—. Un centre de referència en l’àmbit de les neurociències.

Va esperar novament per observar l’efecte de les paraules sobre el visitant.

—Estaràs d’acord amb mi, i corregeix-me si m’equivoco —volia ficar-se el noi a la butxaca—, que els becaris hauríeu de passar a ser elements decisius en la política del centre.

En Toni assentia sense saber ben bé per on anaven les divagacions.

—Estem sondejant la possibilitat que tingueu un protagonisme directe en les noves línies estratègiques de recerca.

Aleshores va fer un glop al whisky.

—Què et semblaria tornar a engegar el treball del CP 801?

En Toni, que no s’esperava per res del món aquesta pregunta, va quedar desconcertat. En Guillem se’n va adonar.

—Et pot sorprendre que vulguem recuperar un projecte antic, però és que estem convençuts que els experiments no es van dissenyar adequadament.

Ara va tornar a fer una pausa com si volgués convidar-lo a fer algun comentari. Però en Toni encara estava massa perplex per poder trair ningú.

—És una llàstima que els projectes es perdin per culpa de mans poc fiables.

Indubtablement allò feia tuf de competència deslleial disfressada de favor a la humanitat.

—Hauríem de repassar els teus quaderns i veure si val la pena replantejar l’estudi.

Els havia portat tots. Li havien passat l’avís que ho fes. Els tragué de la motxilla i els deixà sobre la taula. En Guillem s’hi llançà com un ocell rapinyaire i els fullejà amb avidesa.

—A veure… Aquí tenim les dosis utilitzades… —murmurava passant els fulls—. Que les donàveu, dues setmanes abans de les proves?

En Toni assentí.

—Eren ratolins envellits, oi?

El noi movia novament el cap.

—Algun model transgènic?

—No, només seleccionats.

En Toni responia amb precaució. L’estava punxant per veure què en treia? O simplement volia examinar la seva capacitat per treballar en el nou projecte?

L’home repassava els primers quaderns i després tornava als més recents. Semblava capficat.

—Abarcas, aquí no hi ha cap fórmula!

En Toni no recordava haver vist mai cap estructura química. Sempre parlaven del CP 801, i ningú no li havia comentat de quin compost es tractava. La Marina li passava el pot del fàrmac, i ell ho preparava, sense preguntes. En Guillem feia ballar els dits sobre les llibretes quadriculades.

—Senyor Abarcas, no em dirà que desconeix el compost amb el qual ha estat treballant per a la seva tesi?

Potser va ser la paraula «senyor» el que li va encendre el llum vermell. Primer havia estat en Toni, el de tota la vida, després Abarcas, el becari. Ara el «senyor» denotava que no era res de tot això, ni col·lega, ni potser becari.

En Guillem va fer un esbufec d’impaciència i es deixà caure a la butaca. Es va prémer les parpelles tancades amb dos dits de la mà dreta i tot seguit, amb un grau de paciència sorprenent, el va bombardejar amb una sèrie de reflexions per veure si en podia treure l’aigua clara. Les sigles CP no coincidien amb les inicials dels investigadors, o sigui que podien ser les sigles de la indústria farmacèutica que l’havia produït. Hi havia un parell d’empreses que s’ajustaven a les dues lletres, però havia fet consultes i no tenien cap principi actiu amb aquesta numeració. De fet, havia de ser una empresa petita, perquè el número de sèrie, el 801, era molt baix. Recordava si la C volia dir clorhidrat, ja sabia, una forma per millorar la solubilitat? A en Toni se li va escapar una riallada, i en Guillem va callar en sec. La mirada que li va llançar, com una bufetada, li va embarbussar el riure a la gola.

—CP no és res d’això. No és res químic. —El becari es va escurar la gargamella—. Li vam posar així, familiarment. Era una broma del doctor Tena. CP vol dir cues de pansa.

En Guillem va fer uns ulls com unes taronges.

—Cues de què?

Sabia que era un somni. Se’n va adonar perquè la llum era grisa i regnava el silenci com a música de fons. Tanmateix, el cor se li desbocà quan va entrar al laboratori i el trobà completament buit. Només hi restaven armaris i prestatges nus. Els reactius, el tanc, els compartiments i l’espectrofotòmetre, tot s’havia esvaït. No en quedava res. Tampoc no va veure l’Andreu enlloc. Era sola al bell mig d’aquell espai que semblava més una tètrica sala d’autòpsies que el seu laboratori. Va sortir al passadís sense caminar, perquè un núvol flonjo guiava els seus peus. Una mica més enllà, des del despatx d’en Miquel, li arribaven veus esmorteïdes per una distància infinita. Veus i rialles. S’hi va apropar lentament. La porta era mig oberta. Abans d’entrar ja sabia que trobaria en Guillem. El director de l’Institut era assegut davant d’en Miquel. Portava la camisa fosca del congrés i els articles de la transcripció de proteïnes a la mà. Tots dos es van girar per mirar-la. Després, en veure l’esglai al seu rostre, van esclatar en una riallada.

Es va despertar amarada de suor. La calefacció estava massa forta, o potser la taquicàrdia li feia pujar la temperatura. Encara trasbalsada mirà els números verds del despertador. Les tres de la matinada. Es llevà i es dirigí al menjador. Els mobles dormien tranquils sota la llum pàl·lida del balcó. El sofà, amb el coixí sobre la tauleta, tal com l’havia deixat l’Andreu per poder posar els peus alçats, la butaca d’en Miquel ben encarada a la televisió, i el camió de joguina dels nens sobre el balancí de la Cati. Des del finestral observà la plaça muda i els plataners que aixecaven les branques pelades, com si fossin fantasmes gegants. Només les cadires amuntegades del bar feien un joc de formes confuses sobre l’asfalt. Una ombra s’esmunyia entre elles i li va fer agusar la vista. Van ser només dos segons. Després tot va restar en la més absoluta quietud. Tancà els ulls i sospirà. Tothora se li apareixien ombres bellugadisses i figures sospitoses que la seguien arreu. Fins i tot una vegada li va semblar veure en Guillem dins d’un cotxe aparcat al costat de la facultat.

Es va dirigir a la cuina. Caminava de puntetes amb els peus nus per no fer soroll. Com cada nit, obria la galeria i repassava els seus tresors, les cintes de vídeo, el cedé, el pot del CP. Tot era al seu lloc, a l’armari de la neteja, dins una capsa de sabates.

En Miquel la va trobar així, en pijama, amb els rínxols enganxats a la galta i abraçada a la capsa de cartró.

—Que et passa res?

La Marina li va haver d’explicar les seves paranoies.

—He somniat que ens ho havien robat tot. I que tu estaves d’acord amb en Guillem.

En Miquel la va agafar amb força pels braços.

—No has de dubtar mai de mi. Ni tan sols en el subconscient —va dir amb gravetat.

—Ha estat un somni. Jo mai no sospitaré ni de tu ni de l’Andreu.

Ell, convençut, la va deixar anar.

—Tanta por et fa en Guillem?

La Marina es va encongir d’espatlles. Ell no va insistir. Aleshores en Miquel ja estava al cas de la mala experiència de la Marina i no volia burxar les ferides.

—Ens farem una valeriana —va anunciar com aquell qui promet el remei definitiu per a l’insomni rebel.

Escabellat i amb la bata de quadres, en Miquel va escalfar l’aigua a càmera lenta, per no despertar la resta de la família. La Marina tragué amb compte un parell de tasses i les disposà a la taula. Tots dos van seure de bon grat sota el llum baix, entre el baf de les herbes. Es van recollir i van abaixar el to de veu.

—Jo també he tingut un malson —confessà en Miquel amb els ulls divertits—. Em tornaven a denegar el projecte d’aquest any. Els capos tornaven a fotre’m.

No li va comentar, per no preocupar-la, que, de fet, no podia agafar el son perquè els comptes de la fundació havien tocat fons, i no sabia com continuar l’estudi del CP.

—Sempre parles dels capos com dels homes del sac —somrigué la Marina, condescendent.

—Dona, no fotis! L’home del sac és el Pare Noel comparat amb ells.

—I doncs, qui són?

Ell va fer un glop llarg sense deixar de mirar-la. La filla del doctor Fontcuberta, li preguntava què era un capo.

—Es creuen posseïdors de la veritat absoluta i del dret exclusiu a investigar. Segons ells, només uns quants escollits tenen el privilegi de fer ciència. I són precisament aquells que abaixen al cap i entren en el joc de les submissions.

—I com et poden prohibir investigar?

—Deixant-te morir a poc a poc. T’abandonen a la teva sort, sense projectes, sense diners. Tenen acòlits als llocs estratègics, a les comissions nacionals, a les agencies d’avaluació, que no en deixen passar ni una. —Va fer un nou glop de valeriana i després va concloure—. Són màfies organitzades en el més pur estil cosa nostra.

La Marina va recordar el piló de denegacions (decepcions, en deia ell) de projectes que en Miquel amuntegava sobre la taula. Les volia veure així cada dia, creixent en gruix i en alçada. I amb allò alimentava rancúnia i ressentiment. Possiblement es muntava la història siciliana per justificar el seu fracàs. Cadascú patia els seus fantasmes.

—En Guillem és un capo?

—No. Estan més amunt.

El senyal d’alarma es va disparar dos dies després.

—Tinc aquí una visita sorpresa, un company vostre, en Toni —li feia saber en Miquel pel telèfon interior del laboratori.

No es tractava d’una informació d’estar per casa, sinó la clau xifrada per engegar el programa d’emergència en cas d’arribada d’un sospitós de rang elevat. A partir de la trucada disposaven de deu minuts per fer desaparèixer qualsevol prova que els pogués delatar. Durant aquest temps, en Miquel entretenia el visitant amb una presentació de la facultat, del seu entorn i de la importància històrica de la ciutat que l’acollia.

Quan la Marina va penjar el telèfon, li va fer l’efecte que feia dies que esperava aquella visita, com si fos el més normal, com si els esdeveniments no poguessin anar d’altra manera. Diligent, va buidar la banyera i amagà els objectes que feien de pistes orientatives per als ratolins. Mentrestant l’Andreu arreplegava els animals i els baixava a l’estabulari. Tot seguit tancaren el programa de gestió de dades de l’ordinador portàtil i van sepultar els tubs del CP dins d’una caixa de guants. En l’estricte compte enrere cada minut va ser utilitzat segons la planificació prèvia, amb ordre, amb precisió, sense crits ni escarafalls. No es van atabalar, ni es van lamentar de la seva sort. I encara van disposar d’un parell de minuts perquè l’Andreu, en un atac d’inconsciència, qüestionés aquell zel, segons ell, absurd.

—En Toni és un bon paio, i fins i tot ens podria ser útil.

—Útil? —s’escandalitzava la Marina—. Te’n guardaràs prou, de dir-li ni una sola paraula.

Gairebé escridassant-lo li va recordar l’acord d’excloure religiosos. I en Toni ho era: religiós i, a més a més, dement. Malgrat que sempre havia admirat la generositat i la bona fe de l’Andreu, ara aquestes virtuts la van irritar profundament. Tanmateix, quan en Miquel va fer entrar en Toni al laboratori, somrient amb el casc de la moto en una mà, i la motxilla a l’altra, amb aquell posat de no complicar-se la vida, la Marina el trobà ridículament inofensiu.

En Toni i l’Andreu es van saludar efusivament, amb una encaixada, primer, i amb una emotiva abraçada, després. Se’ls veia feliços de retrobar-se.

—No sabeu com us trobo a faltar —confessà en Toni.

La Marina somrigué a contracor. A ella ben segur que no l’havia enyorada.

Havia tornat dels Estats Units i no treballava a gust a l’Institut. Hi havia mala maror, esbatussades i travetes de tota mena.

—M’encantaria tornar amb vosaltres, com en els vells temps —manifestà amb un to que fins i tot la Marina va interpretar com a sincer. I va endevinar com l’Andreu es compadia i li passava el braç per les espatlles. Va patir que en algun moment se n’anés de la llengua. Decidida, s’interposà entre ells dos.

—Has vingut amb moto? —digué prenent-li el casc de la mà i fent un gest dissimulat de condemna cap a l’Andreu—. Te’l guardo sobre la taula.

En el recorregut pel laboratori, li van mostrar els tancs buits, acompanyant la visita de la versió oficial de les pràctiques per als alumnes. Quan el Toni rodejava la piscina tot passant el dit per dins, la Marina es va adonar, aterrida, que havia deixat sobre el taulell la llibreta oberta per a l’experiment del dia. Impotent, observà com l’Andreu, encegat amb la conversa, guiava el visitant directament cap a la zona de perill. En Toni estava familiaritzat amb els gargots de la Marina i, encara pitjor, amb la disposició sobre el paper de les dades experimentals. Descobriria fàcilment que allò no eren pràctiques innocents, sinó assaigs comparatius entre dos grups d’animals. Quan en Toni va arribar a la llibreta en questió, la Marina va contenir la respiració, fins i tot va tancar els ulls amb una pregària als llavis, esperant les bales de l’execució. Però en Toni va fer un gest juganer i va tancar la tapa de cartró, i amb absoluta indiferència tafanejà l’espectrofotòmetre avariat del costat. Sí, era en Toni, l’espia inepte, un detectiu tan poc eficient com ho era de becari. Encara sort.

Amb les aigües calmades, la Marina es va veure amb cor d’explicar-li el fals projecte del CP 801. Li va fer creure que havien ensopegat una nova aplicació del medicament com a antioxidant d’ús industrial que els estava reportant molts beneficis econòmics.

—Ja sabeu que a mi m’interessa molt això dels preservatius —bromejà el visitant, i tots van riure.

Aprofitant un moment en què la Marina s’allunyà per tancar amb clau el laboratori, l’Andreu va picar l’ullet a en Toni i li murmurà:

—Potser sí que hi haurà feina per a tu.

—Seria collonut.

I novament l’Andreu sentia que ho deia amb el cor.

Quan van baixar al soterrani per finalitzar la visita, la visió dels palets dels condons el va deixar bocabadat. Fins i tot la Marina i l’Andreu, que no hi baixaven gaire sovint, van reconèixer que feien patxoca. Caixes i caixes ordenades per data de producció i pels colors dels preservatius, amb l’anagrama de Productes Sanitaris Gironès, amb el perfil d’una proveta i la creu blava massissa a sobre. Feien goig si es desconeixia la càrrega de mercuri que portaven a dins, especialment les que mostraven una aspa vermella de retolador al costat del número de sèrie. Van quedar tan embadalits amb la materialització de la feinada que havien fet, que no van veure que el noi estirava la mà cap a una de les caixes obertes.

—Me n’emporto uns quants de record. Puc, oi? —I en va rapinyar un parell de vermells i un parell de blaus—. Visca els colors del Barça!

La Marina i l’Andreu es van mirar garratibats. Però no van poder fer-hi res.