2
Vent del sud

La Marina va posar dues pizzes de quatre formatges al forn, que era el plat preferit de la Gemma, i va preparar unes clares fresques. Ho hauria donat tot perquè no vingués a sopar, però la seva cosina s’havia entestat a xerrar una mica. Havia sentit per la ràdio la notícia del fitxatge d’en Guillem Miras i li havia enviat un missatge emocionat pel mòbil: «ens veiem vespre». La Gemma sempre es ficava en els seus assumptes. Els absorbia i els feia seus. Deia que ho necessitava. Tenia una feina de relacions públiques, que li omplia la butxaca però no l’ànima, i sempre que podia, li emparava la seva vida.

Però justament avui estava baldada, no tenia ganes ni de sopar, i menys de parlar d’en GM. Estava convençuda que la presentació havia estat un fracàs. Se sentia tan desgraciada… Només li havia faltat el comentari de l’Angelina en arribar al vespre a casa. L’havia trobada mentre la dona tancava la sessió d’esdeveniments veïnals amb la portera de la casa del costat. Mentre obria el portal, havia sentit de lluny la lletania subterrània de sempre: senyoreta Marina, sempre treballant tant, pobreta, guaita que no descansa pas mai la noia… aquí fa això, aquí fa allò altre, perquè no li faltava pas res en vida del pare, però ara…

L’Angelina només tractava la Marina de senyoreta i de vostè quan hi havia algú al davant. Perquè per a ella només era la nena que havia criat des que era una criatura de bolquers. L’estimava com a una filla i no podia deixar de patir per ella. I era feliç patint per ella. I si podia compartir aquest sofriment amb la portera veïna, la Carmeta, molt millor. Doncs sí, era veritat, anava justa de diners, però se’n sortia prou bé. I l’Angelina ho sabia, i no tenia per què sortir a parlar de la seva història i la del seu pare sempre que podia. Amb un glop de clara disculpà la portera, perquè era una bona dona i ho feia tot amb bona intenció. El que passava era que es feia vella i amb els anys perdia el control de la llengua i del pensament.

Va agafar la fotografia emmarcada del seu pare que estava sobre la còmoda isabelina. Era la imatge del dia que el van jubilar al paranimf. Somreia a la càmera conformat. Ella també hi era, aquell dia. Podia reconèixer la seva cara rodona amb el serrell i la cabellera atapeïda d’adolescent, al primer banc del paranimf. Com admirava el seu pare… Sempre havia volgut ser com ell. Intel·ligent, carismàtic, lúcid, encantador, deia la gent. I al seu pare també li feia il·lusió tenir una metgessa més a la família. Aquell dia la va presentar a les autoritats i als professors presents a l’acte. «La Marina…». Ella va patir durant uns segons, no fos cas que la presentés com la «meva nineta», com solia fer a casa. Però no ho va fer. Només va afegir: «La meva filla, que seguirà els meus passos… però més de pressa que jo!». «I ara! Més de pressa? Serà difícil…», van corejar els professors de torn. Ell va sostenir que sí, que seria així, perquè el país seria més ric i la noia seria una dona llesta, amb neurones femenines… que són les més perilloses. I tothom ho va trobar molt graciós.

Va desar la fotografia i va passar la mà sobre la còmoda. Aquell moble era l’altar del seu pare. A sobre del marbre s’apilaven els llibres que havia escrit, presidits pel famós Tratado de medicina interna, un text de llargada considerable i enquadernat amb tapes dures de roba negra. Els dos calaixos eren plens de retalls de diaris, cartes, postals i fotografies que encara havia de classificar. Amb allò anava elaborant una mena d’enciclopèdia del pare. No es tractava d’un àlbum de fotografies familiar com els que s’agrupaven enfilats a la llibreria. Aquest havia de ser un llibre especial, un recull dedicat exclusivament a ell. Era una afecció amb la qual gaudia d’allò més, com quan col·leccionava cromos de petita. A vegades pensava que estava creant un nou pare, com un collage d’imatges i escrits, com una gran vànova de patchwork.

La Gemma la va saludar sense alè, amb les sabates de taló de mig pam a la mà. Sempre pujava a peu perquè l’ascensor modernista, una relíquia de fusta i vidre, la impressionava massa. Allò de la por dels ascensors era una xacra que els venia de família. La mare de la Gemma, la Magdalena Fontcuberta, germana del doctor Fontcuberta, vivia la meitat de l’any en una masia del Montseny i una de les bondats —mai confessada per ella— de viure a pagès era que podia estalviar-se de pujar als ascensors. En vida del doctor Fontcuberta, ell havia intentat més d’una vegada mudar-se al principal per evitar, segons ell, les innumerables vegades que la maquinària no funcionava. No ho va aconseguir, perquè el notari que ocupava el pis no l’hi va cedir, convençut que les baixes altures eren més senyorials i s’adeien més amb les herències i les escriptures. La mateixa Marina era una usuària fidel de l’escala, obsessionada a evitar accidents com el d’aquell matí a l’Institut.

—Has vist les notícies? —preguntava la seva cosina mentre es treia la jaqueta ajustada del vestit i es llevava la camisa flonja per fora dels pantalons.

—Segur que ho tornen a donar. —I premia compulsivament el comandament del televisor.

I així va ser. En Guillem Miras sortia primer en unes imatges d’arxiu, rebent un premi internacional; després uns plans de l’Institut de Neurociències, on havia estat contractat, i finalment una entrevista curta del mateix dia, a l’aeroport. Comentava, envoltat de micròfons de tots els colors, que havia fet un viatge llampec per acabar d’arrodonir els pactes i que estava encantat de poder tornar a Espanya i aportar el seu gra de sorra a la ciència nacional. El presentador concloïa que seria una oportunitat única per a l’avançament del coneixement de les neurociències i les malalties mentals.

La Marina va apagar el televisor amb desgana.

—Avui l’he conegut casualment, saps? Ha estat un desastre.

—Apa, què dius…

—He fet el ridícul científic més impressionant.

La Gemma volia saber-ho tot d’aquella personalitat mediàtica i de la seva recerca, i es va acomodar a la butaca de cretona, expectant.

Mentre marcava amb el ganivet porcions triangulars al cos grumollós de la pizza, la Marina li va explicar que les neurones del cervell, en algunes persones, es cobrien d’unes plaques d’amiloide-beta, i d’uns filaments de tau hiperfosforilada, que, com una teranyina espessa, les ofegaven i acabaven anul·lant-les. No se sabia per què aquestes lesions apareixien en unes persones i en d’altres no. Hi havia causes genètiques. Per exemple, les persones que tenien el gen apoE 4 corrien un risc molt alt de patir l’Alzheimer. Però no es coneixia la connexió entre aquest gen i els dipòsits d’amiloide o els neurofilaments.

Li va explicar que en GM havia descobert un altre gen de susceptibilitat, el gstmf1, que era un gen del metabolisme que protegia de les substàncies tòxiques i tenia propietats antioxidants inespecífiques. Les persones sense aquest gen tenien més risc de patir diverses malalties, i també l’Alzheimer.

—Doncs perquè et facis una idea, en GM estudia el com i el perquè de la malaltia, i jo miro de trobar algun medicament que faci desaparèixer aquestes lesions. —I esfilagarsava amb les dents el formatge desfet del seu tros de pizza. Aquesta simplificació d’una de les malalties més complexes de la patologia humana la va fer sentir millor. Fins i tot va notar que tenia gana. Mentre omplien l’estómac, ella buidava les seves preocupacions damunt la seva cosina: la marxa d’en Miquel, la incertesa de la seva continuïtat laboral, la possibilitat d’una nova i discutida plaça, l’arribada d’uns desconeguts que possiblement ho canviarien tot.

—Anirà millor —va avançar la Gemma.

—O no. Vés a saber. Estic en un moment crític, te n’adones? —Es va servir un altre tall que havia quedat amb el formatge recremat—. I no me la puc jugar!

L’endemà de la sessió amb el CSIC va ser un dia aparentment normal. Al laboratori tot rutllava com de costum. A la sala de cultius, l’Andreu dels Esquizofrènics intentava defensar aferrissadament el seu torn de campana. Ell s’havia apuntat a la llista el dia abans, com era obligat. I ara en Reina li venia amb ínfules de postdoc prepotent per prendre-li el lloc. Argumentava, obrint la bata blanca amb escarafalls, que se li esgavellava l’experiment i el seu sènior esperava el resultat per contestar a un revisor, i que segur que a ell no li venia d’un parell d’hores. L’Andreu, que tenia un natural generós, va cedir. Acabaria la primera part en pocs minuts i li deixaria lliure la campana, li anuncià fent gala de magnanimitat. Malgrat la immillorable oferta que havia plantejat, en Reina ocupà com un llamp el lloc quan l’Andreu es va aixecar per centrifugar els tubs.

—No et podies esperar ni cinc minuts? —li recriminà en tornar.

—Mira noi, fes-me aquest favor —en Reina li feia broma mentre desinfectava la superfície metàl·lica—. Et regalo una horeta per descansar. O millor, perquè t’enrotllis amb alguna de les becàries.

En Reina s’havia aposentat i havia escampat els seus flascons com una bèstia que marca territori. De manera que l’Andreu es va haver de contenir, com tantes vegades ho havia de fer en aquell soterrani.

El cert era que l’Institut havia anat decaient amb els anys. Encara que s’havia inaugurat a so de bombo i platerets com un dels centres més moderns del país, darrerament sofria el llast d’unes infraestructures obsoletes, i s’havia d’agafar torn i fer cua per utilitzar certs equipaments, com ara els cultius cel·lulars.

—Què et sembla l’Ester? —insistia encara en Reina—. És una bona peça i necessita tractament urgent de testosterona en barra.

L’Andreu, després de dedicar-li una mirada furibunda, va ficar els seus tubs a la nevera i, armant-se de paciència, va seure a llegir un article. No tenia més remei que esperar-se allà i, a sobre, aguantar la conversa del maleït Reina. Perquè, si marxava a prendre un cafè, algú li tornaria a passar al davant, i no acabaria mai.

—O la vostra tècnica, que està boníssima. I porta roba interior d’última generació. Quina sort! Jo, que m’he de buscar la vida fora… Una becària que tinc, i és musulmana i va tapada com una mòmia.

—Si parles tant, t’equivocaràs i no acabaràs fins demà —remugava l’Andreu alçant els ulls de l’article.

Però en Reina encara insistia en el tema de lligar-se les noies perquè ell tenia molta experiència i li podia ensenyar quatre coses que valien més or que no pesaven.

—Tu no ets metge, oi? —li preguntava en to burleta. Va interpretar el silenci com una negació de la titulació i va prosseguir el seu monòleg—. Així no coneixes el tema dels lligaments. Tu no saps que els homes funcionem amb el lligament òculoescrotal. M’entens la broma? Veus una tia que està bona, i l’estímul passa de la retina als baixos, així, directament. —I amb la pipeta assenyalava el trajecte fins a l’entrecuix—. Però amb les ties va diferent. I aquí hi ha el secret que et venc al mòdic preu d’una hora de campana.

Va deixar la pipeta tranquil·la i va girar el tamboret cap a l’Andreu. Era clar que volia treure-li el disgust amb aquella mena d’acudit.

—A les ties el lligament que funciona és el timpanicoovàric, ho entens? El timpà, a l’oïda, s’estimula amb paraules afalagadores, romàntiques o tòrrides. Això depèn de cada tia. Has de dir les coses que a elles els agrada sentir. No cal que siguis alt, fort, ni ben plantat. Només cal una veu timbrada i moltes paraules. Així de fàcil i barat.

Va tornar a girar el tamboret, cap a la superfície metàl·lica, i, convençut que s’havia guanyat el seu temps de campana, es va concentrar en els flascons. L’Andreu va pensar que ell devia ser un hermafrodita perquè els dos lligaments li funcionaven alhora. Però va callar, perquè, en aquella casa, com menys coses sabessin de tu, millor. Era qüestió de passar desapercebut, i d’anar a la teva. I tot i així, et furtaven la campana quan t’aixecaves a buidar la bufeta.

La Marina era l’única persona que li queia bé a l’Institut. Anava a la seva com tothom, però era més intel·ligent que prepotent, i més assenyada que no pas arrogant. I tenia uns ulls que li feien perdre l’oremus encara que no ho volgués. No entenia com en Toni, el becari de la Marina, no la podia suportar, fins al punt que volia canviar d’equip i de tesi doctoral. L’altre dia, quan el va acompanyar amb la moto a casa, cosa que li oferia dia sí dia també, li proposà de treballar amb ell, al grup dels Esquizofrènics.

—Falta que ho vulgui en Palmero —s’escapolí ell, escudant-se en el seu sènior.

—Si tu li ho demanes ho acceptarà —li suplicava—. Ens entendríem bé, compartim afeccions, ens agrada anar amb moto. —Després, assenyalant el pòster del Pedraforca que tenia a la paret, va fer com si volgués impressionar-lo—: A mi també m’agrada el muntanyisme.

—No deu ser que la Marina et fa pencar? —el va tallar l’Andreu.

L’altre el va mirar molest. Després va reaccionar, protestant:

—És massa exigent, no deixa ni respirar. Em vigila, em controla…

—A mi m’encantaria que em vigilés i em controlés tot el dia —va fer broma per animar-lo.

—Perquè tu estàs penjat d’ella —li contestà descarat.

I l’Andreu es va quedar mut. I, com que aquell noi es reia d’ell, li contestà:

—Només m’ensenya anglès.

I se l’havia tret de sobre, perquè no volia problemes amb ningú, i menys amb la Marina. Justament havia quedat amb ella al jardí, quan acabés els cultius, per mirar-se un article. I arribaria tard.

Aquell mateix matí, dos pisos més amunt, la Nadia Ipatescu seia al despatx del gerent i escoltava displicent les seves explicacions, clavant de tant en tant una ullada descarada al rellotge. En Martí Marçal, fins ara el màxim dignatari del centre, ja havia dedicat deu minuts llargs de presentació de l’Institut, utilitzant l’argot més especialitzat que trobava als seus arxius mentals, per fer-li la impressió de ser un gestor modern i eficaç. Ara li somreia afablement mentre li mostrava un exemplar de la memòria anual, obert sobre la taula i girat volgudament cap a ella. Passava les pàgines setinades amb orgull de pare novell, enumerant les característiques de l’Institut, els perfils dels grups i dels investigadors, i els diferents projectes en què participaven.

La Nadia, mentrestant, repassava mentalment la seva visita a les Rambles, aquell matí. Ella no coneixia la ciutat, però algú li havia parlat de les parades de flors que es muntaven cada dia al passeig. Tota la vida havia tingut una debilitat gairebé infantil per les flors i, especialment, per les violetes. Sempre en tenia un pom sobre la taula. Era una manera de sentir-se prop dels boscos del seu país, de la frescor dels matins i de la humitat dels vespres. Als Estats Units trobava una varietat fragant, que s’assemblava força a les de casa seva. Aquí, pel que ella havia vist, podria gaudir de les violetes cornudes —les més resistents— durant la primavera i gairebé tot l’estiu. A la tardor hauria de recórrer, com també ho feia a Califòrnia, als pensaments blaus, que pertanyien a la mateixa família de les violàcies i que florien tot l’hivern. Per al lapse de temps entre les unes i les altres, li havien recomanat les violetes africanes. Aquesta planta d’interior era una alternativa segura perquè donava flors tot l’any. L’única cosa era que hauria de buscar un lloc al laboratori on arribés un mínim de llum natural.

—Fixi’s, fixi’s —assenyalava el gerent sobre un gràfic—, estem realitzant diversos projectes en coordinació amb els millors grups d’Europa.

En Marçal mostrava a la Nadia unes barres ascendents de coloraines que traduïen el finançament de projectes que ella considerava tan minsos de diners com d’idees. Ell va copsar la seva indiferència i, sospirant, girà pàgina al capítol següent.

—I, si passem a les publicacions, la mitjana d’articles per grup és molt elevada…

—Però el factor d’impacte acumulat és mínim… —va remarcar ella, dignant-se finalment a obrir la boca.

El gerent anava a tancar la memòria, desistint de la seva presentació raonada, però s’ho repensà i encara va fer un darrer intent de defensa institucional.

—Bé, podem dir amb orgull que ens trobem entre els centres de més prestigi del país. —I va fer una pausa buscant una actitud d’assentiment a l’altra banda de la taula, però només va trobar un somriure burleta mal dissimulat.

En Martí Marçal es considerava un home d’experiència en el tracte i els pactes polítics, però allò era una prova de foc. Aquella dona, amb aspecte de mare de família, a la qual podia imaginar preparant dinars multitudinaris, o fent carantoines al seu primer nét, era forjada amb acer de primera classe. Va provar de fer un gir tàctic d’aproximació personal, que en els casos rebels solia funcionar.

—És admirable el domini que té de la nostra llengua. Per a una persona russa, ha de ser difícil…

—Romanesa, sóc romanesa —va aclarir la Nadia. Ella no es va deixar ensarronar. Ja es veia que odiava entrar en el terreny personal—. Què m’estava dient dels centres de prestigi?

El gerent, obligat a tornar al camp professional, va optar per alimentar el costat vanitós dels científics, que coneixia bé.

—Doctora Ipatescu, nosaltres tenim fe. Estem convençuts que l’arribada d’en Guillem Miras i de vostè pot suposar un capgirament de tot això. Precisament l’objectiu de la seva incorporació és poder passar a ser el primer centre de neurociències del país. —S’ho va repensar i afegí—: I de tot Europa.

Ella se’l mirà per sobre de les ulleres i encreuà els dits de les mans.

—He vist que tenen un estabulari encara poc condicionat. Podrem treballar amb animals transgènics? —va disparar en un to enèrgic.

—És justament un dels punts que tenen prioritat en aquest moment…

—És a dir, que no hi ha ningú que hi treballi.

—No.

—Ni pensen fer cria de ratolins knockout?

—Encara no, però aviat…

—Banc de cervells?

—Sí, és clar, encara que depèn de l’Hospital General, que com vostè ja sap és el nostre hospital de referència.

—Però hi ha un acord establert d’ús comú del banc?

—Precisament aquests dies n’estem parlant.

—La investigació en cèl·lules mare?

—Vostè ja sap que aquest és un tema incipient. Estàvem esperant la seva incorporació per contactar amb el govern i negociar la creació d’un laboratori especialitzat.

Aquí va fer una pausa. Una llumeneta se li havia encès al cervell. Aquella dona era ambiciosa. Potser un càrrec… I la quota femenina a l’Institut quedaria més equilibrada. Va agafar aire i va dir amb solemnitat:

—De fet, volíem proposar-li, a vostè precisament, un càrrec a l’Institut perquè pugui participar en la comissió mixta que s’ocuparà de tot això.

La Nadia va amagar una ganyota de menyspreu.

—Miri, això de les comissions ho porten molt bé vostès, els homes. Perden millor el temps que nosaltres.

El gerent es va empassar saliva. Es va fixar en les mans encreuades de la Nadia, que s’anaven estrenyent amb força. Ara les puntes dels dits havien quedat esgrogueïdes per la pressió. Va jugar-se l’última carta.

—El conseller de Recerca s’ha compromès a concentrar recursos econòmics al nostre Institut. Com aquell qui diu, ningú no podrà fer neurociències fora d’aquí.

Ella, visiblement tocada per aquestes promeses, va reblar:

—El professor Guillem Miras és una personalitat mundial, i necessitarà un centre que estigui a la seva altura.

—El tindrà, el tindrà —li assegurà en Martí Marçal colpejant amb el palmell de la mà la taula, com si volgués fer sortir de la fusta tot aquell seguit de demandes imperioses—. En poc temps, tot s’anirà solucionant.

Ella va desplegar les mans amb dificultat, es va treure les ulleres i va fer una pausa preparatòria per a l’atac final.

—Vol un cafè? —va aventurar el gerent, per guanyar temps i perquè ell ja el començava a necessitar. Ella va fer veure que no l’havia sentit.

—L’Àrea de Demència només disposa de dues becàries postdoctorals.

—Estaran encantades de treballar amb vostès.

—Primer hi hauran de posar el coll.

—Són molt eficients —va assegurar el gerent, que no sabia ni quina cara feien les noies.

—Contractarem com a mínim quatre tècnics altament qualificats per reforçar la feina rutinària.

L’altre no es va atrevir a dir que allò era un munt de gent i que s’havia d’aprovar en una junta del Patronat. S’empassava tanta saliva que començava a notar l’estómac ple.

—Caldran targetes d’identificació per a tot el personal, i actualitzar la senyalització de totes les instal·lacions de l’edifici.

En Martí Marçal prenia nota frenèticament de les demandes. Li era més fàcil escriure que parlar.

—I no hem comentat res del servei de comunicació —va rematar la romanesa mirant-lo fixament als ulls—. En Guillem Miras és un investigador mediàtic.

—Justament havia pensat fer una roda de premsa de presentació…

—Estic parlant de tenir la col·laboració di-rec-ta —va interrompre’l ella asprament, subratllant emfàticament el grau de col·laboració— del gabinet de comunicació de la universitat…

—Però…

—I directa vol dir que algú de la plantilla es dediqui preferentment a la seva promoció personal. —Ara s’abocava per sobre de la taula del gerent, frenant el cos amb les mans al cantó de la taula—. Pactar entrevistes, rodes de premsa, difusió. M’entén?

—Sí, sí, és clar —respongué en Martí, mig marejat. Es va treure el mocador de la butxaca i es va eixugar la suor que li regalimava coll avall.

—Un te m’anirà molt bé —va concloure la Nadia, mentre es tornava a posar les ulleres i s’allisava la faldilla prisada que semblava treta d’una botiga de roba de segona mà.

Mentre el gerent sortia espaordit a cercar una infusió com si fos aigua beneïda, ella es va aixecar i va fer un tomb pel despatx. Bellugava el seu cos fent passes llargues i lentes, com si mesurés la mida de l’estança. Va resseguir amb el dit els lloms dels llibres de la biblioteca, i en treia algun volum per fullejar-lo. Va acariciar la magnífica taula de noguera i la pell bruna de la butaca basculant.

Com sempre era ella la que havia d’anar d’avançada per fer una prospecció del camp de batalla a fi que el doctor Miras ho trobés tot perfecte quan acabés els seus innombrables compromisos als Estats Units. De fet, no tenia cap motiu de queixa, era el seu paper i ella l’acceptava com ho havia fet sempre, sempre durant els darrers vint anys.

Es va aturar en arribar a la balconada, i mirà els eucaliptus escrostonats que s’alçaven al jardí del pàrquing que rodejava el centre. S’havia girat aire de cop. Algú li havia advertit que feia un parell de dies que bufava vent del sud, que portava mal de cap. Però a ella li va semblar relaxant. Sentia el suau xiuxiueig de les fulles verdes i vermelles, que tocaven amb les puntes els ferros del balcó. Més enllà, entre les capçades dels avets i els xiprers, s’albiraven les torres majestuoses de l’hospital i, més endarrerits, els altres pavellons del complex. Metges amb bates blanques es movien amunt i avall pel caminal que unia l’Institut i el centre hospitalari, entre parterres de gespa i baladres en flor.

A uns quants metres de la façana, asseguts en un dels bancs de pedra que vorejaven el caminal, dos joves amb bata blanca llegien el que semblava una revista científica. Eren un noi i una noia. La Nadia es va estranyar que no fumessin, ni mengessin entrepans, ni beguessin llaunes de coloraines, sinó que estiguessin estudiant, allà fora, sota els eucaliptus, en un matí esplendorós de primavera.

—Ja tenim el te, doctora Ipatescu —va anunciar el gerent entrant amb una safata i dues tasses fumejants—, i, si no li importa, jo també l’acompanyaré prenent-ne un altre.

Tots dos van remenar i xarrupar les infusions perfumades, encara drets, davant el balcó, observant les copes llargarudes dels arbres que es bressaven dins el marc del finestral.

—M’agrada el despatx —li somrigué la Nadia mirant-lo entre el baf que sorgia de la tassa—. I al professor Miras també li agradarà, ben segur.

El gerent va esquitxar la tassa de polsim de te verd, sense poder dissimular l’embarbussament agut, que li havia obstruït la tràquea.

—Perdoni —ronquejà traient novament el mocador.

L’Hospital General era un conjunt monumental modernista del principi del segle XX, constituït per un edifici principal, un pavelló annex i una església que feia la funció de biblioteca. El complex estava envoltat per un jardí romàntic ple de sinuosos camins entre parterres de gespa. El centre sanitari havia estat destinat, als inicis de la seva existència, a l’atenció de malalts indigents i de viatgers de pas i a l’estudi i la pràctica dels aprenents de metge. Encara avui en dia l’Hospital General preservava aquella imatge de calma i recolliment, entre eucaliptus i avets, com un petit univers del passat, preservat del brogit de la ciutat.

Aquell vespre, després de recollir el laboratori i malgrat que s’havia fet tard, la Marina es va autoimposar fotocopiar els articles sobre les variacions microscòpiques que podien produir alguns fàrmacs, que li havia aconsellat en Miquel. De manera que es va dirigir a la Capella, que era com es coneixia familiarment la biblioteca. L’edifici encara conservava les finestres laterals, allargades i acabades en arc ogival, i el rosetó amb vidres de colors sobre la porta principal. L’interior, però, no contenia cap altar, ni cor, ni imatges religioses, sinó un servei bibliotecari absolutament funcional, distribuït en dues plantes i un soterrani. La Marina pujà al pis de dalt, on es trobaven les fotocopiadores, al costat del fons històric del centre. Després d’apilar cinc volums diferents que contenien els articles que volia, va comprovar amb desànim que dues màquines estaven espatllades i que la tercera era ocupada per un home jove de cabells llargs. Al seu costat hi havia un carro amb sis o set volums que suposadament es traduirien en sis o set articles, com a mínim, per fotocopiar.

Va seure impacient. De fet, el personal de la casa tenia preferència a les màquines amb targeta, que eren justament les que no funcionaven. La màquina que anava amb monedes era utilitzada habitualment pels visitants externs, com ara aquell metge desconegut, que devia estar recopilant informació per a alguna sessió d’estar per casa d’hospital comarcal. No va poder evitar rebufar, i, com que va coincidir amb un moment de silenci, entre passada i passada de la fotocopiadora, el sospitós metge de tercera categoria es va girar.

Portava una barba mal afaitada i anava vestit amb pantalons i camisa amples. Era difícil determinar l’edat que tenia. Podia ser d’aquelles persones que mai no saps si has de tractar de tu o de vostè.

—En tinc per a uns quants minuts —la va informar mentre premia el botó de la màquina.

Quan anava pel tercer volum, ella no es va poder contenir i es va aixecar, decidida a fer valer els seus drets. Amb la bata de l’hospital es veia investida d’una raó inqüestionable.

—Sóc metgessa de la casa —va reclamar— i tinc una mica de pressa.

Ell es va girar i va donar una ullada als cinc volums de la Marina.

—De la casa?

—De l’Institut.

—Ah! Una investigadora.

La Marina va copsar en aquells mots un deix de sornegueria. Ell es va girar i va prémer novament el botó de la màquina. Després va afegir:

—Jo també sóc metge de la casa. Ho sento, però també faig tard a la guàrdia.

Aquesta ensopegada del seu orgull no la va fer batre’s en retirada, sinó que es va quedar dreta amb els braços plegats, perquè veiés que la resposta no l’havia convençuda. Metge de l’hospital? No l’havia vist mai pel campus. I s’hi hauria fixat, perquè, amb els cabells llargs, no passava desapercebut.

El metge feia veure que no s’adonava de la presència incòmoda de la becària, darrere seu, i anava passant les pàgines, l’una darrere l’altra. Tan impertorbable com la mateixa llum verda de la fotocopiadora. Fins i tot a ella li va semblar que cantussejava alguna cosa. Era evident que devia tenir algun odi secret als de l’Institut, a la recerca o a les dones en general.

Quan finalment va acabar els vuit articles —la Marina els havia comptat mentalment, un per un— es va instal·lar a la taula del costat per endreçar les còpies. Es va quedar tota l’estona, mentre ella feinejava amb les fotocòpies. La Marina, de reüll, observava les seves evolucions tot endreçant els articles. Amb la cançoneta de fons, en llegia el títol i hi escrivia algun comentari. Ordenava numèricament els fulls, arreplegava les piles, les grapava i se les col·locava a la motxilla.

Quan la Marina marxava, esperant haver demostrat que ella sí que era eficient, i que en un tres i no res ja havia acabat, ell la va cridar:

—Doctora!

Ella es va girar.

—T’ha quedat una còpia a la safata.

Ell, que l’havia tutejada d’entrada, li allargava, somrient, una pàgina d’un article.

—Ah, gràcies! Doctor…?

—Ribalta, Francesc Ribalta.

Ella havia agafat el paper sense mirar-se’l. Hi havia alguna cosa en aquell home que li resultava irritant, i va decidir que, de seguida que arribés al laboratori, indagaria sobre la seva improbable existència.

L’endemà, la Marina es va assabentar que el dubtós doctor Ribalta era el nou adjunt de Neurologia, algú que hauria de veure sovint per sessions i col·laboracions. I també se’n va adonar mentre grapava les famoses fotocòpies, que el paper que ell li havia passat no pertanyia a cap article seu. Ni segurament a cap volum de la biblioteca. Era un reportatge de literatura sobre Hemingway que, a dues columnes, parlava de l’autor americà. Un dels subtítols en negrita recalcava una de les frases favorites de l’escriptor, que algú havia assenyalat amb bolígraf: «El secret de la saviesa i del coneixement és la humilitat».