EPÍLEG

Assaig de plagi a la sala de profes

Al llarg d’aquestes pàgines, deuen haver quedat prou clares algunes de les línies essencials del que hauria de ser i no és l’ensenyament del país.

Molt probablement, hi haurà qui opini que són pàgines plenes de retrets, i potser fins i tot confonguin ràbia amb derrota, crítica amb falta de respecte, i ironia amb frustració. Convé, però, que tinguin en compte que també hi ha algun sarcasme, molt d’humor i força mala llet sabadellenca, elements sense els quals un servidor no sabria viure.

Però hi ha, sobretot, i que consti, molt d’amor i de passió per la feina que de jove em vaig proposar de fer i que no estic pas disposat a deixar que em prenguin. Per això protesto, critico i rondino. Per això, i per remoure el rigor mortis de desgràcia inevitable que domina i tenalla tants companys. Es en gran part per a ells, per als meus companys, que he escrit tot això, per fer que ningú no se senti sol, aïllat i perdut, menyspreat i anul·lat. Per dir que hem de creure, que tot i l’esforç per esborrar-nos existim, hi ha futur.

També sé, però, que els benpensants purs i nets de la congregació em criticaran amb menyspreu, tot buscant, com ja han fet altres vegades, desprestigiar algú que no té prestigi, que se l’ha de guanyar cada dia quan comença a treballar, perquè un servidor no ha heretat res. Probablement s’enervaran i excitaran pel to que uso, perquè les paraules clares els fan por, perquè els arguments que no poden contestar els empipen i esveren, i després de recordar-se dels meus ancestres, pobrets, em criticaran que no faci propostes positives. Quan diguin això, demostraran que no han entès res —analfabets funcionals—, perquè ja n’he fet moltes, a cada pas. Però ells no saben distingir els clars i les ombres de la fotografia i només són feliços en un món de bons (ells) i dolents (els altres, els meus). Potser, a aquestes altures de la vida, ja sigui balder intentar-los fer entendre que qui mana no sempre té raó, que el sol no surt pel sud, encara que ho afirmin cent milions d’individus irats, i que a vegades cal saber destriar les mil tonalitats d’un instant i d’una idea.

I, sobretot, que sempre cal pensar en la possibilitat d’haver-se equivocat del tot, cosa que no sembla que hagin ni tan sols imaginat en tota la seva vida. Per a la seva informació: se’n diu autocrítica, i no mata.

Per a tots, doncs, per als meus col·legues i per als altres, aquestes pàgines pretenen incentivar el diàleg, remoure consciències, renovar plantejaments i fer-ho amb el millor dels somriures, per afrontar la desgràcia amb bona disposició i una espurna d’aire, perquè, aneu a saber, potser encara hi som a temps, com jo vull creure…

Per això i sense cap amargura, amb el bon humor imprescindible per entrar a classe cada jornada i maldar perquè els autèntics alumnes entenguin que estimar els textos, conèixer els autors i fins mirar d’imitar-los és una bona manera de créixer i fer-se humans, i amb la intenció de mimetitzar allò que el meu il·lustre conciutadà Pere Quart ja va fer amb el poema «Assaig de càntic en el temple» de Salvador Espriu, tot convertint-lo en un personal «Assaig de plagi a la taverna», acabaré aquestes pàgines perpetrant un plagi infinitament pitjor, per arrencar algun somriure, tot demanant-ne disculpes.