III. LA NATURALESA NO ÉS SÀVIA

Són quarts de nou el matí. Fa una estona que hem entrat a l’aula i he demanat que tots els nois i noies del segon C d’ESO em mostrin els dos exercicis de deures que ahir els vaig posar. Passo per les taules a fer una ullada per comprovar que els han fet. Som al mes d’octubre i, com que el curs fa poc que ha començat, repeteixo aquesta operació rutinària en tots els grups, perquè vull que sàpiguen que cada dia han de respondre i portar la feina feta, que s’adonin que controlo la seva feina, perquè compleixin. Es la millor manera d’aconseguir un ambient de treball correcte, que els ha de permetre aprendre.

De seguida veig que, tal com preveia, tindré alguns problemes amb els que no han fet la feina. Sempre n’hi ha. Ara començarà el devessall d’excuses habitual, que jo no escoltaré. Per sortir al pas de situacions com aquesta, dissortadament massa habituals, els professors de l’institut disposem d’uns fulls que vam preparar per comunicar als pares les incidències que es produeixen. I que a la pròxima classe han de retornar signats per algun familiar, amb el DNI de l’adult anotat. N’omplo cinc, marcant amb una creueta l’apartat «no ha presentat els deures», que són rebuts pels alumnes amb actituds diferents. Algun s’entristeix, endevinant l’esbroncada que li caurà a casa; n’hi ha que segueixen excusant-se i protestant per la injustícia que acabo de cometre en no escoltar les seves explicacions. Tots aquests, cansats d’exposar els eximents típics —«no me’n vaig recordar…», «no ho tenia anotat a l’agenda…»—, noto que em miren amb cara de ràbia, que si poguessin em fulminarien. Però n’hi ha un, l’Adrià, que dóna una explicació inesperada per al seu incompliment: «Tenia altres coses a fer…», diu amb posat indiferent.

M’ha deixat parat un instant. Em passen pel cap a gran velocitat unes quantes respostes que van des de «tu què t’has cregut, nen?» fins a «què tries: un mastegot o un cop de puny?». La dignitat, l’economia familiar i l’educació de la resta de companys de la classe, que assisteixen expectants a l’escena, apaivaguen les paraules i la reacció il·legal que em duria a la perdició. Per això agafo aire i em limito a preguntar-li, pedagògic, per què no ha fet els deures, com era la seva obligació, mentre escric al paper: «L’Adrià diu que no ha fet els deures perquè “tenia altres coses a fer”», imaginant-me que l’explicació provocarà un daltabaix a casa, que ja se’l trobarà i que, molt probablement, rebré un avís perquè ens veiem amb els pares per parlar-ne. El noi, que no sembla en absolut afectat per l’incident, agafa el paper sense ni llegir què hi he escrit i em mira desafiant. Faig veure que no me n’adono i començo la classe.

A l’endemà passat, a mig matí, torno a entrar a la classe de segon C. El primer que faig és demanar els papers signats, tot tement algun conflicte. Si ara tornen a sortir-me amb excuses, com ja han fet altres vegades, i no me’l porten, què puc fer? Em fa una mandra enorme omplir més papers per lliurar al cap d’estudis perquè els cridin i els clavin un escàndol, advertint-los que els obriran un expedient disciplinari, que s’executarà, probablement per Nadal, quan s’hagi acomplert tot el protocol i hagin decidit… advertir-los que amb unes quantes faltes més com aquella rebran un càstig. Això és el que sol passar: no tenim més armes, per forçar-los, perquè hi ha qui creu que no cal.

De moment, però, els quatre que abans-d’ahir m’havien mirat furiosos s’afanyen a tornar-me l’avís signat, amb la intenció d’enterrar definitivament el conflicte. Respiro alleujat i parlo, fent broma, amb algun d’ells, demanant-los quina cara hi han fet a casa. Naturalment, em diuen que els han renyat, fent-los la reflexió del «doncs ja ho saps, a partir d’ara i etcètera…». Mentre parlo, m’adono que estic fent temps abans d’encarar el que ja veig a venir que serà el meu problema: l’Adrià.

Quan m’hi acosto, mostra el paper signat. El recullo i llegeixo, en l’apartat dedicat a les observacions i comentaris dels pares: «D’acord». I la signatura amb el DNI del pare.

«D’acord» amb què? Amb allò que tenia altres coses a fer? Amb el que jo li he comunicat? (No es pot estar ni d’acord ni en contra d’un fet que s’ha produït). D’acord amb el fet que l’hagi avisat? D’acord que el noi no hagi fet els deures? D’acord amb què? Molt em temo que el que aquesta afirmació lacònica significa sigui una cosa així com «tant me fa el que em diguis» o bé «tu vés cantant…».

I aquesta va ser l’única vegada que vaig tenir notícies de l’existència del pare de l’Adrià, a qui tinc el gust de no haver vist mai la fesomia. No va sol·licitar una entrevista, tal com jo pensava que faria. No va trucar-me per parlar del fet ni de l’actitud del noi. No va donar-se per entès mai, malgrat que jo li vaig seguir enviant paperets cada vegada que no em presentava la feina —això és: tres paperets per setmana—, a vegades afegint-hi que «no ha dut el llibre ni la llibreta» o bé «no fa atenció a classe». Em tornaven firmats, ara ja sense cap comentari. Fins que me’n vaig cansar, i cada vegada que passava a mirar els deures me’l saltava, sense ni dirigir-li un mot. I el vaig suspendre sempre, és clar.

L’única cosa que vaig saber del pare de l’Adrià va ser a final de curs, quan va tenir una entrevista, finalment!, amb la tutora del minyó, per queixar-se i dir-li que els professors —sort que no era només jo!— no havíem sabut tractar el seu fill i que la tutora era «massa jove» i inexperta per poder educar el seu plançó preciós. I va decidir —uf!!!, vam respirar alleujats— canviar-lo d’institut. Perquè, seguí afirmant, alterat, ni nosaltres ni l’escola privada on abans havia anat havíem estat capaços de comprendre i congeniar amb la seva joia de fill.

Aquest exemple, curiós i interessant, però de cap manera únic i aïllat, serveix per entendre i deixar ben clar que la naturalesa no és sàvia i que la varietat de famílies, pares i mares és molt extensa.

Tipologia de pares

(Aclareixo, ja d’entrada, que quan parlo de «pares» aplico una definició d’estalvi, no de menyspreu. Vull dir que utilitzo el mot genèric per referir-me a mares, tutors, adults, amb parentiu o sense, o famílies que els tenen al seu càrrec i són o haurien de ser responsables dels nois i noies a què ens estem referint. L’aclariment és per sortir al pas de possibles sospites o desqualificacions sexistes, classistes o de la mena que sigui. No hi ha, doncs, doble intenció).

Bé. Abans he dit que la naturalesa no és sàvia, perquè les dites populars no sempre tenen raó. I si goso fer aquesta afirmació contra corrent, en aquests temps tan ecològics, només és perquè quedi clar que no es pot generalitzar mai.

La saviesa de la natura, demostrada en milers de situacions, no sempre és aplicable a l’ésser humà que es reprodueix de manera indiscriminada, sense selecció possible. Vull dir que el nombre de pares i mares que la naturalesa ha facultat per procrear no es correspon en absolut amb el nombre d’éssers repartits pel món dotats d’un mínim de facultats mentals i humanes. Es a dir: hi ha gent que és pare —o mare— de manera física, natural, atzarosa, però que són absolutament, rotundament i definitivament negats com a éssers humans capaços d’educar els seus descendents per a la convivència entre persones.

Per això deia que la naturalesa no és sàvia, i que per més que intenti afinar comet errors. I no pas pocs.

Un pot ser el que abans he explicat. Ja hem vist el pare de l’Adrià, que podríem catalogar dins l’espècie de pares fatxendes, per la seva capacitat de negar l’evidència i carregar sistemàticament la culpa als altres, amb aquell sentit autoritari propi de les castes que, sense cap motiu real i tangible, es creuen que són algú, més que els altres, i que la resta de mortals ha nascut per servir-los.

Però la tipologia de pares ofereix moltes i diverses versions.

Pares medicinals

Es tracta de progenitors amb poders terapèutics, capaços de convertir, via telefònica, un fill malalt en un fill sa de manera gairebé miraculosa.

Massa vegades he trucat a mig matí a casa d’un noi o una noia que es troben malament demanant que els vinguin a buscar perquè estan malalts. Encara ara em sorprèn que, un cop localitzats, els progenitors em preguntin coses com ara «i no es pot esperar fins a l’hora de plegar?», una pregunta un xic deshumanitzada, que quan la trasllades al malmès fill o filla et fa una cara com si digués «què vols fer-hi, són així…». Això, mentre no et demanin si pots acompanyar tu la criatura a casa en plegar o bé dir que se n’hi vagi ara mateix sola, que ja té clau… perquè ignoren que les lleis, protectores (i jo penso que potser excessives), dicten que un menor no pot sortir del centre en horari escolar sense anar amb un adult, i en cas que passés res en dóna la culpa al director del centre. I a un adolescent malalt poden passar-li moltes coses…

A això s’hi pot afegir una prohibició taxativa més, per part dels que manen, d’aplicar cap mena de remei, que produeix converses absurdes del tipus:

—Sí, quan ha sortit de casa ja hem vist que estava tou (o tova)… Si li donen una aspirina o un calmant, segurament li passarà —diu el parent legal.

—Es que, a part que a la farmaciola no hi tenim res (!!), no està permès facilitar ni aplicar cap medicament sense un permís escrit i específic de la família —respon el professor/ no-infermer/cuidador.

—Però jo ja l’hi dic per telèfon, home! Miri, a la tarda o demà, quan vingui, ja li portarem el paper… —insisteix el pare o tutor legal de torn.

—Es que la llei no permet que al centre li donem res… —repeteix el cuidador.

—Quina llei tan idiota! També són ganes de… —es queixa el suposat progenitor responsable.

En aquest moment, jo estic bastant d’acord amb el pare, que se sulfura per moments, però callo, perquè, vist el panorama, tampoc no vull ser responsable d’aplicar el que no toca a qui no toca i llavors pagar els plats trencats… Per això no dic res, davant la queixa. El meu silenci obliga l’interlocutor o locutora a dir alguna cosa.

—Escolti, digui-li que s’hi posi —resol.

Llavors es produeix una conversa estranya, amb el noi o la noia que deixa anar monosíl·labs plens de punt suspensius, que es deuen correspondre a la pregunta «Però pots aguantar fins a l’hora de plegar, sí o no?», fins que el minyó acaba dient que sí per força i penja el telèfon, compungit.

—Diu que em quedi…

Tu ja veus que té una febrada aclaparadora o que està verdós de tant vomitar, però… qui mana mana. I el que fas és oferir-li aigua (més no es pot, és il·legal…) i deixar-lo jaure en una butaca de la sala de professors, fins que a l’hora de sortir l’animes a anar-se’n a casa, on potser, a sobre, encara rebrà una esbroncada pel trasbals i l’enrenou de la trucada intempestiva, si és que hi troba algú quan arriba.

Aquest és el que podríem considerar un error lleu de la natura, que ha fet pare (o mare) un individu que no té ni ganes, ni temps, ni humor per tenir cura del fill que ha posat al món. Però que està dotat d’una capacitat de suggestió que anul·la les indisposicions per més evidents que siguin.

Em direu que tothom va molt estressat i que no es pot deixar la feina així com així. I és cert: però aleshores que plantegin aquestes qüestions a través de les seves associacions i forcin a canviar les disposicions absurdes dels legisladors, que, molt probablement, no tenen cap problema per abandonar la feina si això li passa a un fill seu o bé disposen d’alguna persona que se’n pot fer càrrec, perquè, com sol dir-se i s’ha demostrat, pagant Sant Pere canta…

Sigui com sigui, però, un fill és un fill (i un fill que és seu i no del professor), i la responsabilitat paterna no admet excuses ni caduca amb els anys, com qualsevol pare o mare normal sap.

Una variant: el pare implacable o alternatiu

El cas exemplificat és l’habitual, però pot presentar-se també en el vessant absolutament implacable si, a vegades perquè l’alumne no ho diu o simplement perquè, després de provar de trucar, els pares són il·localitzables, el professor no avisa la família de l’adolescent indisposat.

S’ha donat el cas de l’alumne que ha arribat malalt a casa i els pares han trucat esverats al centre per reclamar per quin motiu no se’ls havia avisat de la debilitat de la seva criatura —potser de dotze anys, o potser de setze…— de manera immediata. S’esveren, s’atabalen, escridassen i amenacen, sense escoltar cap explicació racional i sense parar-se a pensar quin interès pot tenir, un professor, a fer que un alumne malalt es quedi al centre…

Respecte de les malalties o accidents, un servidor ha viscut situacions veritablement estrambòtiques, que retraten amb precisió la tipologia de pare medicinal en la versió que denominarem «implacable».

Es va produir un petit accident a la classe de gimnàs —ara anomenada Educació Física— mentre em trobava de guàrdia: l’Edgar s’havia torçat un peu fent no sé quin exercici. Per aquest motiu, vaig ser requerit per portar-lo al centre hospitalari.

(En casos així, el protocol estableix que s’avisi la família, s’agafi un taxi i se’l traslladi al servei d’urgències, encara que això impliqui que, si allí ens entretenen molt, els alumnes de les classes següents que tinguis es quedin sense treballar, a mans d’un altre professor de guàrdia que improvisi alguna activitat).

—No et contestaran —em va dir l’Edgar entre ais i uis de dolor—, estan treballant.

—I a quina hora pleguen? —vaig fer jo.

—Cap a les dues… (Ai!).

Aquella resposta em va esbalair, perquè això volia dir que, si eren quarts d’onze, les meves classes de tot el matí podien anar-se’n enlaire. Amb la sala d’espera plena, vaig trucar a l’institut perquè em donessin els telèfons de la feina dels pares, per si en podia localitzar algun.

—El pare va amunt i avall amb el cotxe tota l’estona… (Ui!). I la mare és a la botiga.

Naturalment, la mare no podia deixar els clients a mitges per córrer a veure què feia el turmell de l’Edgar.

—Tan aviat com pugui, agafaré un taxi i vindré.

El futur, segons qui el conjugui, és un temps que em produeix una gran inquietud. I aquest «vindré» es va fer efectiu quan l’Edgar ja tenia el turmell enguixat i ens disposàvem a demanar un altre taxi per tornar a l’institut a buscar la bossa del noi, amb l’esperança que el vinguessin a recollir, almenys a l’hora de plegar.

Vaig estar de sort, i vaig poder tornar a classe de tres quarts d’una. Només vaig perdre dues hores, que, això sí, em van permetre fer amistat amb un altre col·lega d’un altre centre que duia un altre minyó amb el canell inflat.

I dic que vaig estar de sort perquè, una altra vegada, un company es va trobar amb el cas que es podria anomenar d’un «pare medicinal alternatiu» que, quan va ser localitzat a l’empresa on treballava, el va esbroncar perquè havia dut la filla a l’hospital i «vés a saber què li donen o injecten, que jo ja tinc dit que a casa no acceptem la medicina convencional!».

Resulta que l’home era una mena d’apòstol de les medicines alternatives i només es deixava receptar i guarir per homeòpates de confiança, cosa que representa que a l’institut tothom havia de saber (!), i que el professor de guàrdia, abans de dur a curar la seva filla, havia de consultar fitxes i informes per evitar l’esbroncada que li va caure.

Curiosament, aquests pares defensors de tot el que és «alternatiu» són els que tenen menys paciència i gasten més mala bava…

Pares intensos

Existeix també la versió apassionant dels adults nascuts amb la finalitat exclusiva de ser pares, només pares (o mares), diríem que per viure a través dels fills, amb una intensitat tal que es converteixen en el terror del centre i, sobretot, de la criatura a qui volen protegir.

Es tracta d’individus que ho justifiquen tot, absolutament tot, als seus fills. Que permeten que al més mínim símptoma, per qualsevol motiu, se saltin les classes, que no es presentin a un examen perquè es posen nerviosos o que no portin una feina feta perquè, per exemple, «ahir vam anar al cinema i es va fer tard». Són gent que, per una banda, sembla que trobin innecessària l’assistència dels joves als centres d’ensenyament, i per l’altra, reclamen insistentment una atenció especial per a ells i «el nen» (o «la nena»), a qui anomenen així, en singular, com si fossin els únics al món i a l’institut, com si quan es parlés d’ells sonés un gong i la Terra s’hagués d’aturar.

Aquests, al contrari dels pares absents que de seguida veurem, et truquen a cada moment, sol·liciten visites continuades, demanen que anotis a l’agenda de l’alumne les qualificacions de cada exercici que fa i, quan la criatura porta algun suspens o una nota molt baixa, s’afanyen a sol·licitar una entrevista urgent amb el professor que l’ha suspès per demanar-li explicacions de la qualificació… en comptes de parlar amb l’hipotètic estudiant, que sembla exempt de qualsevol responsabilitat, i sobre qui ja pressuposen que s’ha comès una flagrant injustícia!

Són gent curiosa. Com també ho són força els que vénen a preguntar dubtes sobre les matèries que estudien els nois i, fins i tot, es fan explicar alguna part del programa que no saben per quin motiu pretens treballar a la classe dels seus nens.

Hi ha casos a grapats, però un dels més colpidors va ser el de la mare de la Queralt, que em va venir a veure com a tutor de la seva filla i, després d’ensabonar-me per «la feina tan important i dificultosa que feu els professors, que potser no us adoneu que teniu a les vostres mans el futur i etcètera», perquè es devia haver après les bestieses que repeteixen tots els polítics quan es refereixen al meu ram, em va deixar anar una confidència d’impacte:

—Jo, és que vaig plegar de la feina quan vaig tenir la nena, perquè ja li vaig dir al meu marit que el meu treball és tenir-ne cura, educar-la… Per això voldria que em donéssiu els programes de les assignatures que teniu previst fer cada trimestre, perquè així puc anar-me’ls preparant per ajudar-la a fer les feines. És que la Queralt, no sé si ho saps, és una mica malaltissa i haurà de faltar sovint, perquè es constipa de seguida i es posa nerviosa de seguida i agafa uns mals de cap que… I és clar, hi he d’estar molt a sobre…

—Però… vostè és mestra o llicenciada en alguna especialitat…? —em va sortir d’interrompre-la un instant.

Es limità a moure el cap dient que no, però no va pas aturar el seu discurs metrallador, que va durar una bona estona, sense que jo hi digués res. No pas perquè no hi tingués res a dir, sinó perquè potser el que pensava no m’hauria fet guanyar les simpaties de la senyora.

Vaig deixar que digués durant mesos. Com que els companys es reien de mi cada vegada que els en parlava, em vaig dedicar a donar-li llargues en l’assumpte dels programes trimestrals (tot i que ella els reclamava amb carregosa constància a la que em trobava a la porta del centre, on cada dia esperava la seva Queralt perquè no l’hi malmetessin), i vaig haver d’aguantar una infinitud de telefonades en les quals m’explicava coses com ara que «la professora Tal ha dit una cosa a classe que ha afectat molt la Queralt i, és clar, a la tarda ja no s’ha vist amb cor de venir…», o bé «… com que falla el feeling amb el professor Qual, la noia no pot seguir la seva assignatura».

Després de tot un curs de la tortura de la Queralt i la mamà que la va…, la cosa va acabar malament, com no podia ser d’altra manera: la senyora es va enfadar amb mi, que era el tutor, perquè no li havia lliurat els famosos programes i perquè la nena havia fet «un mal curs», molt nerviosa, i el metge els havia dit que a l’estiu l’haurien de medicar. I va acabar amenaçant-me (!!!), dient que es plantejava canviar-la de centre…!

La idea em va semblar excel·lent i, sense donar mostres d’un excés d’entusiasme sospitós, li vaig dir que potser era el millor, perquè potser la nena en un nou ambient se sentiria més motivada i… Vaig parlar-li amb els arguments psicopedagògics de moda, com si li donés la raó, convençut que seria la manera de perdre-la de vista… Però no. Encara va estar-se un curs més al centre, amb noves topades amb altres professors companys, a qui va dir que esperava tenir-hi més feeling que amb mi (la paraula li agradava: devia seguir els cursos d’anglès per televisió). Però sembla que no va funcionar, perquè vam trigar un any més, a perdre-la de vista definitivament, quan la criatura ja feia tercer.

(En acabar d’anotar aquesta anècdota, una amiga em comenta el cas d’una altra senyora que va demanar que li donés classes particulars a ella, «perquè el que feu a classe avui dia no s’assembla gens al que vaig estudiar jo a l’institut i no puc fer-li costat quan el nen estudia»).

Potser no cal, però vull remarcar que tots dos casos són estrictament verídics.

Pares malvats

Però no tothom és igual, és clar. Aquesta és una veritat que cap psicopedagog pot negar —de fet, fonamenten la seva feina en aquesta idea i els va de conya!— i que aplicada als pares de les criatures també es compleix.

Vull dir que hi ha gent magnífica, bona, esplèndida, agradable, intel·ligent, i hi ha humans rucs, carregosos, pesadets, badocs, despistats, salvatges i poc adequats per pujar un fill. Però també n’hi ha de malvats, de rotundament dolents, que no vull ni imaginar quina mena d’educació difonen i quin ambient escampen per casa.

Els malvats, sostinc després d’algunes observacions de pares i de fills d’aquesta espècie, solen ser gent poc dotada intel·lectualment o bé genèticament desviada (espero impacient el dia que els científics diguin si la maldat i la intel·ligència són hereditàries o no!) que es complauen a fer el mal, que senten una satisfacció malaltissa davant el sofriment d’altri. I hi ha, és clar, diferents escales de psicopatia, que es mostren a la que poden i on poden.

I, no cal dir-ho, de psicòpates n’hi ha de totes les professions, nacionalitats i sexes, naturalment. Per això és lògic pensar que existeixen els pares malvats, que, com és lògic, acostumen a fer fills malvats, que un dia o altre es revelen amb tota la seva iniquitat.

Un exemple d’això, el guardo a la memòria com una punyalada traïdora: la denuncia que una mare va posar a inspecció perquè el professor de literatura de la seva filla explicava, dins del programa, la Bíblia com a obra literària.

Aquest professor no era jo, sinó un molt bon amic i excel·lent company de feina. Però excuso dir que comparteixo del tot aquest ús dels textos bíblics com a font cultural i literària.

L’esmentada dona, enfurismada i tan cretina com analfabeta, va arribar fins a les més altes instàncies dient barbaritats del professor i el seu programa, i reclamant que no volia que la seva filla fos adoctrinada per cap religió en un centre escolar pagat amb diners públics. (Es tractava, com queda clar, d’un dels subproductes mentals de la demagògia més ignorant que tant abunden). I la cosa es va anar enfilant, perquè l’autoritat, amb uns criteris que m’estaré de qualificar, va acceptar la seva demanda, que va arribar, fins i tot, a ser publicitada per una ràdio important del país com a «situació escolar conflictiva».

I allí hi van entrevistar el professor, suposadament per de-manar-li comptes, en un exercici de cretinisme col·lectiu que esdevingué monument a l’estupidesa, ja que en cap moment es va plantejar si la Bíblia és patrimoni cultural i literari o exclusivament religiós. Una qüestió, està clar, que ni els periodistes, ni la mare, ni els inspectors que hi intervenien, es podien plantejar mai, perquè era evident que no havien llegit mai la Bíblia i que, com solen fer gairebé sempre aquests espècimens en qüestions culturals, «tocaven d’oïda».

El fet em va recordar molt la prohibició de la novel·la Tom Sawyer feta en algun indret dels Estats Units per racista. Però en realitat s’assemblava molt més a Facció delirant, pròpia d’autèntics ases, del govern de Pinochet a Xile quan va prohibir publicar la poesia d’Antonio Machado amb el raonament judicial «por ser el letrista de Joan Manuel Serrat».

Deixant de banda que la senyora mare en qüestió és l’exemple més diàfan d’allò dels errors flagrants de la naturalesa, fa por pensar què passaria si qualsevol dia, duta per aneu a saber quin esquer publicitari, se li acudís entrar a un museu i veiés la gran quantitat de quadres de tema religiós que s’hi exposen. Potser denunciaria els encarregats del museu i tot seguit anirien a judici gent com Velázquez o Dalí, per posar dos exemples de persones de les quals segur que fins ella deu haver sentit a parlar.

El professor denunciat, a qui no es va sancionar, però que va ser «advertit», no sabria pas dir de què, va haver de continuar complint les seves funcions davant els alumnes i també davant «la nena» que havia posat al món l’atea militant de cultura lil·liputenca que, probablement, devia sentir-se felicíssima amb tot aquell enrenou.

No tinc cap dubte que es tractava d’una mala persona vocacional, una autèntica professional de la maldat.

Pares que no poden

—El jovent! Ja se sap com són…

L’exclamació la fa un pare que l’han cridat a parlar amb el centre perquè han sorprès el minyó fumant d’amagat al pati i en possessió d’una certa quantitat d’haixix. La cara de sorpresa del cap d’estudis encara no s’ha esborrat quan afegeix:

—Qui no s’ha fumat un porro, de jove…!

—Jo… —respon el cap d’estudis amb veu compungida, perquè sembla descobrir que ell no ha tingut una joventut normal.

Al cap de poc, després d’una estona de parlar-ne, la mare, que ha estat en silenci durant tota la conversa, fa una aportació definitiva:

—Es que jo ja no sé què fer, amb el Pol…

El pare la mira i calla. Ja no dóna lliçons sobre el que és «normal» en el jovent. Al cap de ben poc, la conversa canvia de to i ens assabentem dels xantatges i pressions que el noi fa a casa. Amb catorze anys els té terroritzats i ben bé no saben què fer perquè la vida familiar sigui normal. Els detalls sobre la desaparició de diners, l’actitud desafiant que pren amb ells, el mal camí que marca al germà més petit, la feina que hi ha perquè cada dia arribi a una hora prudent a sopar, les companyies que s’ha buscat… i un llarguíssim etcètera que no cal detallar.

El cas del Pol es repeteix sovint. Pares atabalats per la feina que es troben un estrany a casa quan s’adonen que ja no tenen un nen o una nena per fill. I ja no hi ha manera de connectar-hi mai més de manera normal. I tant pot ser que es tracti de nois com de noies.

Elles, les noies, es lleven al matí ben d’hora per maquillar-se i vestir-se per anar a l’institut com si haguessin d’assistir a una festa organitzada per Silvio Berlusconi. I tot i que els pares no troben la manera d’aturar aquestes actituds delirants, a vegades es produeixen situacions tristíssimes, que no es poden dominar. Jo em vaig trobar amb un cas que vaig veure com havia evolucionat uns anys després, quan ja només vaig poder lamentar-lo, perquè ni jo ni la mare —que encara penso que és qui l’hauria d’haver aturat— no vam poder evitar que es produís el que es va acabar produint.

Curs de tercer d’ESO. A primera fila, una alumna assisteix a classe amb una faldilla que és la mínima insinuació d’un tros de tela i lluint un melic amb pírcing. Es evident —i els companys de classe de sexe masculí ho corroboren amb les seves mirades— que crida l’atenció i dificulta la concentració. Ella va com vol, és clar, i representa que és ben lliure d’anar-hi. Però jo no puc fer classe, perquè el centre d’atenció és ella i no la feina. Se la veu ben conscient del paper estel·lar i sembla que li agrada. Decideixo intervenir, no pas a favor seu, perquè, sincerament, crec que anar vestida (o desvestida) d’aquella manera a una classe no és correcte. Li dic:

—Mira, Sílvia, posat a la fila del darrere de tot, que hem fer classe i no pot ser que tothom es distregui. —Somriure meu, rialles generals—. Ah! I demà, recordat de posar-te la faldilla…

La visita de la mare irada a l’endemà, ja me l’esperava. No vaig voler discutir quan la dona em va dir una frase que potser costi de creure:

—Jo trobo molt bé que les nenes joves i maques ensenyin la panxeta. —(Portin-me una Bíblia i juraré que la frase de la panxeta és literal: costa d’oblidar una cosa així!).

Si la senyora trobava bé que la nena anés d’aquella manera, jo no hi tenia res a dir, i els seus companys de classe menys, perquè els més espaviladets ho trobaven esplèndid.

La dona estava molesta pel meu comentari i volia fer saber al director que la manera de vestir dels alumnes no era matèria opinable per un professor. Vaig estar d’acord a no expressar pensaments en veu alta en casos com aquell. Li vaig demanar disculpes somrient (ella no sabia que pensava en la meva filla, llavors adolescent):

—D’acord, d’acord… —vaig dir-li—. Potser em vaig excedir, demano disculpes…

El cas es va acabar, per a mi, tot i que no vaig poder evitar sentir ràbia i tristesa, pensant que el món no va com ha d’anar per culpa dels papanates i dels pares que «no saben què fer».

Els anys m’han dotat d’habilitat suficient per no discutir quan una mare marassa es nega a deixar que eduquin la seva filla i prefereix preparar-la personalment per al futur de manera rupestre. Res a dir-li, doncs.

I el final de curs passat ja em vaig trobar amb una nena de catorze anys abillada de manera indescriptible per recollir les notes, a qui tots els companys masculins de classe es complaïen a saludar amb abraçades intensíssimes per acomiadar-se. Es tractava, també, de la filla d’uns pares que no sabien què fer-ne, perquè ni els escoltava, ni els feia cap cas, ni trobaven la manera de tenir-la a ratlla i apartar-la de les «males influències», però que suposo que bé li deuen comprar ells la roba (escassa) que sol lluir, així com les pintures i el maquillatge que usa per venir al centre. Perquè si no l’hi compren ells la cosa és més greu… (A part que no saben si és ella, la mala influència: sempre és pràctic, resguardar-se rere els altres…).

I si fos un sol cas no passaria res, però comença a fer por la colla de nenes i adolescents de menys de catorze anys que es maquillen, es pinten i s’arreglen de manera sospitosa per anar a l’institut. ¿A quina hora es deu llevar, la família, per fer que aquestes noies es pintin i preparin per anar al que ara, erròniament, anomenen estudiar? Quants diners els costa, la col·lecció de modelets? A qui imiten?

Què pensen, què fan, aquests pares, a part de dir que «no saben què fer»?

Una altra mare desesperada m’explicà fa uns anys en una entrevista de tutoria de primer d’ESO que havia fet un tracte amb la noia: «Jo li pagaré la perruqueria cada setmana si ella estudia i treu bones notes». Es tractava d’una noia que tenia beca de llibres… i sembla que també d’esteticièn. Patètic! (I patètics els resultats del tracte…).

Molt probablement, aquests comentaris facin que la tropa de cretins que es creuen moderns m’acusin de ser malpensat, malgrat que explico el que he vist i viscut, no el que he somniat o m’han aconsellat que digui. Allà ells i elles, amb els seus fills i filles (i els néts pròxims que els vindran!), però jo puc raonar el que penso, sense ocultar-me rere arguments fal·laços, elementals i suats. Demano, doncs, que si se’m contradiu es faci afrontant els problemes reals amb raonaments basats en fets reals.

Amb tot, doncs, és lamentable que es pugui assistir a l’aula vestit de qualsevol manera, amb xancletes i banyador, ensenyant el melic, amb ulleres de sol… i que totes aquestes formes de vestimenta siguin considerades exercicis de llibertat. Que els joves ho confonguin i ho creguin així pot ser comprensible. Que els adults no siguin capaços de fer-los entendre que hi ha ocasions, llocs, activitats, interlocutors, sentit del ridícul o, simplement, higiene i respecte, resulta descoratjador i, contra el que es creu, no diu res a favor del bon gust i la cultura de la comunitat.

I sé que dient això no em guanyo pas les simpaties dels lectors, però és el que penso, i no obligo a ningú a creure-ho, sinó a raonar el contrari…

El que sí que demanaria, però, és que tots els pares que no saben què fer ho admetin i siguin valents d’escoltar què es pot fer —si encara s’hi és a temps— per canviar el curs de les coses. Es tracta dels seus fills i se suposa que els estimen. Una cosa o altra han de fer…

Pares del gremi

Dins de la casuística que l’experiència m’ha fet conèixer i tractar, mereixen un apartat especial els col·legues del gremi que, a més de treballar en un centre d’ensenyament, exerceixen de pares amants dels seus fillets i filletes, que són alumnes.

En general, es tracta de mestres, professors o savis universitaris de diferents especialitats que, per algun motiu mai no aclarit, ens concedeixen l’impagable honor d’impartir ensenyament i/o educar els seus fills i filles.

He dit honor perquè des del primer moment et deixen ben clares unes quantes coses:

1. Que ells saben perfectament i més bé que ningú què s’ha de fer i què no s’ha de fer a l’institut.
2. Que, com que són entesos en la matèria d’educació i d’ensenyament, estaran vigilant atentament què es fa amb el seu fill o filla.
3. Que ningú no els ha d’explicar res, a ells, sobre la professió, i que en tot cas, com que ells són bons professionals, el tutor o qualsevol persona que pretengui exercir de professor ha de seguir amb atenció totes i cada una de les seves indicacions si vol exercir amb correcció la seva funció.
4. Que sigui quina sigui la matèria, tema o assignatura que s’imparteixi al seu plançó, ells hi entenen més que ningú, perquè és públic i notori que els estudis universitaris no tenen cap valor si no van units a la sagrada condició de la paternitat i/o la maternitat dels fills d’ells, garantia d’infinita saviesa i de criteris sempre rectes en qualsevol especialitat del pla d’estudis. Dit ras i curt: saben de tot, pel fet d’haver estudiat i, a més, ser pares del nen o nena amb la presència del qual t’obsequien. (Vull dir que jo, que sóc pare i universitari, com que no sóc pare del seu fill d’ells sóc un absolut ignorant).
5. Que en cas de falta d’entesa, de conflicte o de qualsevol situació irregular, la culpa i la responsabilitat del que passi sempre és només i exclusivament del tutor o del professor, que peca d’incompetència, poca habilitat o desconeixement, motiu pel qual hauria de ser expulsat de la professió. Si com que ha guanyat la seva plaça a l’ensenyament públic no pot ser acomiadat, se li ha de fer la vida tan difícil com sigui possible perquè plegui o es traslladi.

Aquestes cinc condicions, totes juntes o per separat, es produeixen en diferent gradació segons es tracti de pares mestres, pares professors o pares savis d’universitat. Els casos que he hagut de suportar jo —i que cada any han de suportar els meus col·legues— són inacabables.

Els pares mestres

Integren aquest grup els professionals de l’ensenyament en l’etapa de l’Educació Primària (el que en temps normal se’n deia «mestres») que, imbuïts i investits de tots els coneixements pedagogicodidàctics i psicologicocientífics, adquirits en el seu pas per les aules del que abans se’n deia Escola Normal de Magisteri, demanen constantment visites, sols o en grup, per preguntar al tutor coses com per què es fa llegir tal llibre que troben poc adequat per als «nens» (quan parlen del seu fill o filla, sempre ho fan en genèric universal, per investir-se de raons incontestables); també vénen a queixar-se de les poques o moltes (depèn del vent!) sortides ludicopedagògiques (?) que hi ha planejades, o s’interessen per esbrinar amb exactitud per quin motiu no es fan servir més les TIC —la informàtica, en el llenguatge modernet—, ja que ells (i elles) a les seves escoles han demostrat que amb la pantalleta els nens (i nenes) treballen més relaxats i més feliços, que a part d’estalviar en llibres i paper tot són avantatges.

I un apartat especialment carregós, que em pertoca directament en les assignatures que miro d’ensenyar: volen saber, irats, mosques, exaltats fins a la violència mal retinguda, per quin motiu baixo mig punt o un punt per error d’ortografia en alguns exercicis o dictats.

Un cas especial el presenten els pares antiortogràfics (i no ho dic només per la manera peculiar que tenen d’escriure en les ocasions que envien alguna anotació referida als fills), que, tot i pertànyer al ram i que se suposa que són els que ensenyen a llegir i escriure (!?) a l’escola primària, es mostren reticents a acceptar l’ortografia del nostre ja prou dissortat idioma, amb arguments pedagògics rarets i actituds de lògica parvulomanicomial.

És el que em vaig trobar amb els pares de la Meritxell, una alumna de primer d’ESO, que van telefonar esverats al director per sol·licitar una entrevista «per parlar del professor de català i els seus criteris pedagògics». Ho van enunciar així, després que el pare advertís per telèfon que «treballo en una escola», com si allò fos una manera de dir «ara te n’ensenyaré».

El director d’aleshores, un home pacient, em va advertir de la visita i em va demanar que, naturalment, hi assistís per donar explicacions.

Evidentment, hi vaig assistir i el matrimoni, molt alterats, van trigar pocs segons a retreure’m que «què m’havia cregut» i que «com gosava pressionar» d’aquella manera els «nens», erigint-se en portaveus mundials dels infants. I, per reblar el clau, em van mostrar el diagnòstic d’una psicòloga en el qual es determinava que aquella «nena» seva era dislèxica (o «dislèctica» o que patia «dislecsia» (sic): l’informe, que conservo com si fos d’or, ho duia escrit de totes tres maneres indistintament…).

En aquells papers s’aconsellaven coses delicioses. Com ara que no es corregís en vermell els errors, perquè això «afectava negativament ¡’autoestima» de la seva nena. Que li havia de passar per alt els errors d’ortografia, que no la podia fer llegir en veu alta a classe… i un munt de «suggeriments» surrealistes més que, és clar, dictaminats des de la «ciència» esdevenien incontestables.

La meva resposta va ser senzilla: «I què se suposa que hi ha de fer, a classe, la Meritxell?». Després de mirar-me horroritzats, com si haguessin vist el llop de la caputxeta, em van donar la resposta més bèstia que em podia imaginar: «El mateix que tots, només faltaria!».

Aquella parella, pobrets, s’agafaven la llei al peu de la lletra, sense ser-ne conscients, potser: demanaven que, com que la seva nena no dominava l’escriptura i la lectura, el centre decidís que la lectura i l’escriptura no comptaven en els estudis i que no serien avaluats; d’aquesta manera s’establiria la igualtat no discriminatòria!

I aquesta idea simple (i ximple!) és exactament —he escrit ex-ac-ta-ment— l’esperit de totes les normes fetes al llarg dels anys per aconseguir liquidar, anihilar, destruir i esborrar l’ensenyament impartit als instituts públics del país, on es fabrica mà d’obra barata igualant-la en ignorància.

Després d’aquesta sensacional revelació i seguint-ne el fil, no es van estar d’acusar-me de voler discriminar la seva nena rebaixant-li punts per com escrivia i van esgrimir, com a argument definitiu, una advertència que acostumo a posar a tots els exercicis escrits d’aquests alumnes (encara ara, naturalment!). L’advertència diu: «Copia el text adjunt sense ni una incorrecció. Si comets un error de còpia, la pregunta et restarà dos punts del total de la prova». Copiar! Copiar cinc ratlles als dotze anys! Resulta excessiu, demanar atenció en copiar? D’això l’informe científic no en deia res, però potser ho considerava un exercici de gran dificultat, vist com estava escrit el «diagnòstic»…

Però aquí em vaig agafar. Vaig començar dient que si algú pretenia explicar-me com havia de fer la meva feina ho havia de fer per escrit, que l’estructura de les idees ben exposades les feia més creïbles, perquè escriure de manera confusa i errònia és símptoma d’idees confuses i errònies. I jo volia seguir les idees clares i entenedores…

—I escriure bé és el mínim que se li pot demanar a un adult que es dedica a fer classes, no et sembla, a tu que treballes en una escola? —vaig acabar dient.

Van sentir-se desconcertats i llavors va ser quan van caure de quatre potes. Ell, el que havia dit «treballo en una escola», en veure que jo li allargava un full en blanc perquè escrivís, va acabar admetent que ell no hi feia classes, a l’escola —no vaig aclarir quin treball hi feia…—, però que coneixia molts mestres que no puntuaven com jo.

¿Què li hauria dit, qualsevol persona sensata, a aquest individu, pel que sembla mestre frustrat, que s’havia atribuït unes virtuts que va resultar que no tenia i que argumentava en nom de fantasmals amistats? Si no hagués estat empipat pel fet que es posaven amb la meva professió, hauria sentit pena.

Com que la trobada havia tingut lloc a l’hora del pati i tocava el timbre de tornar a classe, vaig decidir donar un tomb al discurs, començant per dir-li que encara existia una cosa que es deia llibertat de càtedra i que un servidor tenia uns criteris sòlids, experimentats i que organitzava les seves assignatures a favor dels alumnes, perquè tothom aprengués al màxim possible. I que, naturalment, jo estava disposat a acceptar el diagnòstic professional (la mentida em va sortir sense riure gens, que ja és mèrit, coneixent-me) i a ajudar la noia a superar-se i a sentir-se bé a classe. Però (alehop!) el que no estava disposat a fer ni amb la Meritxell ni amb ningú era a marginar-la.

—M’hi nego! —vaig exclamar, ja en plena obra teatral, perquè modestament, vaig afirmar, creia que demanar-li a la Meritxell que s’esforcés (em vaig estar de dir-li que s’esforcés una mica més que la psicòloga de l’informe, de redacció patètica i ortografia dubitativa), que s’esforcés, deia, com feien tots els seus companys de curs, era bo, perquè és molt probable que quan obtingués algun resultat positiu, autènticament positiu i guanyat amb la seva feina, se sentís molt més bé, millorés i potser, només potser!, aleshores li trauríem de sobre l’estigma d’un diagnòstic que la perjudicava (ja que no li podíem treure de sobre una família espantosament ruca; això només ho vaig pensar).

—I sempre, encara que no ho cregueu, pensant en la Meritxell, a favor de la Meritxell, per integrar la Meritxell. —Quan vull, el cinisme em surt per les orelles, com un venedor de grans magatzems, convincent i sol·lícit.

Em vaig acomiadar —«Perdoneu, he d’anar a classe…»—, observant que el director em mirava amb malícia mentre jo allargava la mà per saludar aquell matrimoni, poc acostumat a sentir en directe unes quantes frases coherents recitades amb convicció. Semblaven haver oblidat que havien anat allà a rondinar, però s’havien topat, no amb un dèbil mental temorós, sinó amb un professor que tenia «criteris sòlids».

Naturalment, vaig entendre que a partir d’aquell dia la «nena» seva no havia de ser-me cap problema si jo la tractava amb l’esllanguiment pedagògic habitual en aquells casos, que el pobre home devia haver observat a l’escola on feia no sé pas quina feina.

Com aquests, amb títol de mestres o només amb el desig i la vocació frustrada, n’hi ha un munt, de pares militants de la murga, que frisen per demostrar que són algú i exerceixen de paparres amb el convenciment que no rebran les respostes que es mereixen, perquè fins ara no les hi ha donat ningú. Són gent que monopolitzen les reunions fent preguntes idiotes per exhibir-se (i que pregunten coses que ja s’han explicat, com fan els fills a l’aula!), individus que demanen trobar-se amb el director per plantejar-li queixes, que insisteixen a convocar una assemblea —que, naturalment, portaran ells— i que acaben el curs insultant els professors, titllant-los d’inútils i d’incompetents. I aleshores, fàcilment, passen a la categoria de malvats.

Actuen en grupets de vuit o deu, que es deuen reunir a casa de l’un i de l’altre per planejar, amb arters desitjós, com s’ho faran per avorrir, burxar i tombar el professor o professora dels seus fillets —que ben aviat, educats en aquests nius d’escurçons familiars, s’afanyaran a plantar cara a classe, per demostrar una autoritat heretada dels pares—. Són grups que acostumen a estar formats i/o dirigits per mestres de tots dos sexes, que militen en la pedagogia del gomet i la plastilina i que creuen que fer treballar els nois i noies és un abús d’autoritat, que l’aprenentatge significatiu —en diuen així, de la seva esotèrica religió— es fa a Port Aventura i no llegint un llibre, que és un objecte caduc, medieval, ridícul, al costat d’un ordinador.

Però, darrere d’aquesta allau de bestieses que deriven en maldat, oculten la necessitat malaltissa de demostrar que ells poden ocupar el lloc del professor, que la vida no els ha tractat amb la justícia que creuen merèixer, i volen fer-ho pagar a tothom qui troben al seu davant. Són, en fi, uns autèntics desgraciats, desproveïts de gràcia.

Els pares profes

Hi ha, però, una cosa que encara temo més que aquests pares corcó de la pedagogia: són els pares profes, que, molt sovint ofegats pel mal camí que veuen que va agafant la progènie, o només per deixar clara la seva autoritat en la matèria, es dediquen a protegir-los, intercedint per ells davant dels professors, ja que el diàleg amb els fills se’ls ha fet impossible.

D’aquests, n’hi ha de dues menes:

• Els pares profes que treballen en un altre centre i que de seguida que hi ha qualsevol problema t’informen que «el meu sí que funciona, i no aquest!».
• Els profes pares que treballen al mateix centre on tenen el fill, o, millor dit, que han portat el fill al mateix centre on ells treballen, per tal de vigilar-lo.

En el primer cas, la cosa no deixa de fer una mica de riure, perquè és molt fàcil resoldre el problema: que se l’emportin al centre meravellós on diuen treballar… que no deu ser-ho tant, si no ho fan.

Quan penso en un pare profe, el primer que em ve al cap és l’experiència personal de la denúncia que un individu amb ínfules —no puc considerar-lo ni company ni col·lega: jo mai no m’he mogut per les clavegueres— va fer a la inspecció i al Consell Escolar per la meva manera de fer les classes, potser massa vehement o excessivament divertida (els meus alumnes i jo ens passem moltes estones rient a l’aula, perquè aprendre seriosament està renyit amb la tristesa anodina). Ell va considerar que segons quines bromes es veu que no es poden fer (ell, que deu tenir el sentit de l’humor d’un musclo!) i que poden ofendre les criatures… Tot plegat, perquè la seva nena devia sentir-se ofesa quan, feta un gall de panses com el pare, va intentar fer-se la llesta a classe i li vaig segar l’herba sota els peus amb un comentari que devia fer riure els companys. Tacat l’orgull de la polleta, ofès per delegació, el papà —professor de no sé què— es va afanyar a córrer a l’autoritat administrativa (cosa fina!) perquè em cridessin l’atenció i, potser, em sancionessin, cosa que no van fer, perquè jo vaig conèixer totes aquestes maniobres perquè me les va explicar el meu director.

Es tracta no només d’un d’aquells casos de «pare malvat» d’abans, sinó d’un professor envejós i malvat del qual després vaig saber que es postulava per fer carrera a la inspecció, probablement per emular l’inefable Clouseau, que és el que sol fer la gent que no sap fer classes.

Més habituals són casos com el del Gerard, un noi de segon d’ESO força espavilat, una mica malcriat i bastant fatxenda (el retrat robot estàndard del fill de profe d’institut), que seguia sense gaire dificultat les classes de llengua. El seu pare era empleat a La Caixa i la mare feia de professora de dibuix en un altre institut de la ciutat. Tots dos eren moderns, atents, comprensius amb el nen i gairebé col·legues. Una família, en fi, com moltes d’avui, de les que no semblava pas que hagués de tenir cap problema amb el centre.

I no en va tenir, fins que a mi se’m va acudir treballar les conjugacions verbals.

Ep! Alerta! Perquè els ases de torn no se m’esverin i comencin a bramar allò de com és de contraproduent la memorització (i un rave!) o que l’aprenentatge mecànic ja no es pot fer en l’època de la informàtica, faré el fatxenda i diré que la meva manera de fer aprendre els verbs als alumnes és a través de la lògica i la deducció, ajudats de la memòria visual (ah!, si és «visual» i no «mental» ja està bé, oi, apòstols de la imatge?). Bé, és igual: només afirmo que en dues sessions de classe —sí: dues!—, si l’alumne fa atenció i no és un tros de fusta amb aparença vagament humana, puc ensenyar-li a conjugar i conèixer tots els temps d’un verb (és el que té l’experiència, les ganes de treballar bé i la reflexió sobre la pròpia feina…).

Deia que els problemes amb la mare —la mare profe de dibuix d’un institut— van produir-se quan el Gerard va començar a portar notes baixes, baixíssimes i fins ridícules, dels exercicis de verbs que, a manera de joc d’endevinalles, vam estar fent durant una temporada a l’aula.

(El lector perspicaç pot observar que fer aquests exercicis escrits amb 26-29 alumnes cada hora volia dir que un servidor corregia uns 90-100 exercicis diaris i els tornava corregits perquè els pares els veiessin: també són ganes de buscar-se feina, això, oi?).

Bé, i què va passar? Doncs que la mare del Gerard no va trigar a presentar-se un dia a discutir-me la pertinença i oportunitat d’aitals exercicis. De fet, la noia va començar adduint allò tan suat que «aprendre’s els verbs no serveix per a res», que tantes vegades he sentit per boca dels alumnes ganduls i la gent procliu a la indolència. La meva resposta sol ser automàtica: «I tu, per a què serveixes?», qüestió que ningú no m’ha respost mai amb claredat.

A la senyora suposada col·lega no l’hi vaig preguntar, la vaig deixar dir, esbossant-li un somrís que no devia entendre què significava, perquè va continuar, indemne als meus pensaments, afegint que la memorització automàtica era un mètode pedagògic desfasat i que no volia que el seu fill aprengués com un lloro, sinó que es formés de manera integral. (Jo vaig pensar: «Mira, com les galetes!»). I aquí hi vam ser.

M’havia llançat al damunt tres paraules tòtem seguides!: «mètode», «pedagògic» i «desfasat», a part del sintagma «formació integral», d’alta volada. Tot plegat: massa per al meu obtús enteniment.

Hauria pogut raonar que cal exercitar la memòria com una aptitud humana necessària, però vaig optar per tirar pel dret amb humor i dir-li que s’equivocava, perquè les noves teories finlandeses —i aquí, quan vaig contraatacar amb Finlàndia per enfilar un discurs completament inventat, ella va quedar d’una peça— havien demostrat que els alumnes de dotze a catorze anys que aprenien, mitjançant el sistema visual-memorístic, a situar sobre el paper en blanc algun dels elements que els eren requerits després de fixar-hi uns minuts l’atenció, adquirien una capacitat de raonament lògic-matemàtic i de situació en l’espai molt més alta que els que no exercitaven aquesta aptitud memorística que tots tenim i hauríem d’entrenar.

La frase, que juro que vaig anar elaborant a poc a poc, pot semblar abstrusa, però va fer efecte. Vaig fer silenci uns segons, per deixar que l’artista la país, mentre l’anotava ràpidament en un paper per conservar-la completa i poder-la repetir. I ho feia per evitar mirar-li la cara a ella i que se m’escapés el riure. Abans que reaccionés, vaig reblar el clau:

—I el Gerard és un noi capacitat de sobres per, si s’ho proposa, sortir-se’n… —era el punt i final que sabia que ella necessitava sentir.

Quan vaig alçar els ulls, estava perplexa. Va trigar uns quants segons a reaccionar amb un requeriment dubitatiu que certificava el meu més absolut triomf:

—Així, tu creus que…

Anava a contestar-li que sí, que segur, perquè no hi ha ni un sol professor que no senti una tranquil·litat alliberadora quan un altre professor li diu que té un fill que dóna la talla.

I jo em pensava que ja havia resolt la qüestió, però el que va dir a continuació em va deixar perplex a mi:

—Així, ¿et sembla que si l’apuntem a classe de japonès, com ell vol, perquè li agrada molt el manga, el sistema visual-memorístic també l’ajudarà a aprendre l’idioma i a adquirir destreses matemàtiques?

—No ho dubtis! —vaig exclamar amb un entusiasme potser excessiu, que ella es va prendre com un elogi més.

Vaig anar derivant la conversa cap al comentari habitual de com és de difícil pujar els fills, en un món ple d’adversitats, i la visita es va acabar amb un to distès, aparentment amistós i tot.

Mentre l’acompanyava fins a la porta de l’institut, lluitava amb mi mateix per no preguntar-li una cosa que quan estudiava el batxillerat elemental em tenia molt amoïnat, però que ara, en temps de la virtualitat i de la informàtica, era un misteri insondable per a mi: «Per a què p… serveix el dibuix tècnic?».

(Tant la pregunta com la conversa i tots els detalls del que acabo d’explicar són rigorosament certs: es van produir l’any 1998. L’únic element diferent és el nom del noi, que ara, probablement, ja deu ser a Tòquio… treballant a les oficines de La Caixa).

Un cas més complicat i enutjós és el dels alumnes que són fills d’algun company que treballa al mateix institut.

Podríem plantejar-nos l’oportunitat o no de compartir centre pares i fills. Jo, com a fill, no hauria volgut per res del món estudiar on treballés el meu pare. I després, com a pare, encara menys hauria volgut tenir al mateix centre el meu fill. ¿Quantes crítiques o situacions estranyes haurien viscut els meus fills, a causa del que jo feia a l’aula amb amics o companys seus? Això sol ja em fa pensar que la meva llibertat de treball i la seva de creixement s’haurien enrarit una mica.

Però, encara que no ho pugui entendre, he tingut fills de companys a classe. I tampoc no m’ha agradat gens.

Podria explicar el cas del Marc, amb el pare preguntant contínuament a tots els seus professors si crèiem que el seu fill se’n sortiria i aprovaria el curs, fent una forma de pressió inaguantable, perquè cada vegada que corregies un exercici del noi no podies evitar pensar que hauries d’acabar justificant-ne la nota amb el pare i ja et cansaves. No era estrany, que el minyó aprovés algunes assignatures per esgotament dels profes, que evitàvem el pare per escales i passadissos perquè ja sabíem de què parlaríem. «Què, com va el Marc?», era la pregunta repetida d’un home que et buscava i se’t posava al costat a les reunions per fer-te-la a cau d’orella i que, evidentment, havia perdut el nord i estava a punt d’abandonar el sentit comú i la dignitat, car tothom coincidia que la pregunta l’hi hauria d’haver fet al fill, en comptes de fer-nos-la a nosaltres…

O el cas, ben desagradable, del Pere, un repetidor que vaig tenir a quart d’ESO, la mare del qual, carregosíssima companya d’institut, no feia més que repetir a cada moment: «Es que el Pere no pot suspendre! No pot suspendre!».

—Doncs digue-l’hi a ell, això! —responia sempre jo, somrient, per treure’m de sobre aquella dona pesadíssima—. I de passada digue-li que faci alguna cosa…

—Has d’entendre que ha passat una mala època, però a partir d’ara et treballarà! —em prometia, traslladant-me hàbilment a mi el seu problema. I sempre acabava igual—: Es que el Pere no pot suspendre! No pot suspendre!

I mentre la mare augurava un futur de treball que no arribava mai i repetia la lletania a cada moment, el minyó es passava les estones de classe dibuixant complicadíssimes figures monstruoses en un full, absent a tot, fidel a un únic inamovible criteri: no presentar mai cap ni un dels treballs que li demanava.

Al darrer trimestre, veient que la situació era desesperada, la dona ens buscava pertot arreu i a tota hora, als professors, i torturava amb constants requeriments la pobra tutora, que havia d’aguantar el seu constant corcó fins que, tipa i vençuda, va acabar rendint-se i convocant-nos a tots els professors del curs a una reunió d’urgència, amb un únic tema que corria enunciat així, de boca en boca: «El Pere i la Cecília, la mare que el va…», que tothom va entendre de què anava.

Va ser una reunió tensa, perquè la tutora ens va confessar de bon principi quina era la seva intenció:

—Voldria que m’asseguréssiu que el Pere de la Cecília aprovarà el curs, i que l’hi puc confirmar a ella, perquè em deixi acabar el curs en pau.

Va haver-hi una discussió intensa i un xic violenta, perquè hi havia més d’un professor —entre ells, jo— que ens negàvem a donar el certificat de l’ESO a un ganàpia vagarro tan solemne com aquell, per més fill d’una companya que fos.

La pobra tutora, a qui faltava poc temps per jubilar-se, s’esgargamellava pregant que li concedíssim —a ella!— aquell favor, gairebé amb llàgrimes als ulls, però uns quants ho trobàvem una claudicació excessiva.

Evidentment no hi hagué cap acord i la pesada de la Cecília continuava burxant la tutora i tothom qui trobava, amb més intensitat a mesura que s’acostaven les qualificacions definitives, mentre el minyó opac, insensible i carallot seguia perseverant en el dibuix artístic tremendista a les estones de classe.

La cosa amenaçava d’acabar molt malament, quan a final de curs les lleis de la Generalitat van acudir, com Esperit Sant inspirador, a resoldre l’entrellat del cas. El director ens va comunicar, davant la perplexitat més aviat irritada d’alguns professors tossuts com jo, que la normativa deia que es podia fer una mitjana de totes les qualificacions del curs i que, si sortia una nota superior a cinc, el —per dir-ne d’alguna manera— alumne aprovava i podia passar a fer batxillerat.

Donada aquella epifania, el minyó va poder lliurar-se uns quants anys més al disseny de ninots horripilants, còmodament assegut en una aula, sense problemes…

I em sembla molt important remarcar que la normativa legal aplicada al Pere és una escletxa oberta pel sistema que en poc temps ha quedat convertida en un veritable túnel sense peatge per on circulen, veloços i feliços, multitud de jovenets amb el certificat de l’ESO de regal, útil per millorar les estadístiques del fracàs escolar i demostrar que tot va bé, per convertir el caos en un èxit indiscutible. Amén.

Dedicaré només uns instants a parlar dels pares que treballen a la universitat amb el mateix títol que tenim els professors d’institut. I això cal deixar-ho clar i reivindicar-ho, perquè sembla que s’hagi oblidat: als instituts hi treballem llicenciats universitaris i doctors en diferents especialitats.

Jo no he tingut gaires topades amb col·legues universitaris. La majoria de vegades m’ha resultat fàcil entendre-m’hi, probablement perquè són conscients que la cultura i la formació intel·lectual són poc apreciades i compartim el mateix món caòtic; ells reben a les seves aules, barrejats amb els autèntics estudiants, els murris que han anat passant cursos i que arriben a les facultats amb una formació de per riure, atesa la poca o nul·la exigència que podem tenir als instituts.

Sí que és cert que, de tant en tant, t’apareix un pare savi o una mare sàvia que considera que no es donen prou bé les bases per als estudiants de la seva especialitat —en un cas per formar enginyers electrònics; en un altre economistes; en un altre odontòlegs…— i demanen que es faci més física, o més matemàtiques o més química. Però sol ser fàcil entendre-s’hi, sempre que no tinguin l’acudit d’entrar a trepitjar segons quin territori, perquè si tenen la pensada de posar en dubte la necessitat d’estudiar història o literatura, com si un astronauta, un cirurgià o un advocat no haguessin de saber apreciar l’art, conèixer les fites humanes o vibrar i reflexionar a partir d’un text, llavors em manifesto bel·ligerant per recordar-los coses com, per exemple, quina va ser la darrera vegada que van operar amb una arrel quadrada o si creuen que per ocupar un càrrec a la judicatura cal conèixer la taula periòdica…

A part d’aquests petits punts de fricció, que solem acabar amb un acord divertit, si són mínimament àgils els pares profes d’universitat només tenen el defecte de no saber acceptar la probabilitat (ai, les lleis de Mendel!) de tenir un fill que no vol estudiar cap carrera universitària. Això sí que costa de fer-los-ho entendre, i és una batalla que només acaba quan els fills, al cap dels anys, els fan rendir de manera rotunda i irreparable.

Pares de tota mena

El que he escrit abans pot donar la falsa idea que crec que resulta més fàcil entendre’s amb un pare universitari que amb un que no ho és. I no.

El sentit comú, escampat de manera aleatòria pel món, però cultivat per la sensatesa, m’ha portat a conèixer pares i mares d’una sensibilitat, humor i saviesa (autèntica!) que ha facilitat moltíssim que els seus fills avancessin en la vida.

Un dels més grans orgulls que sento com a professional es produeix cada vegada que em trobo amb un noi d’extracció humil que té uns pares que li insisteixen que l’estudi i el coneixement són l’autèntica riquesa dels humans. Demano totes les disculpes que calguin, però em veig a mi mateix de jove, cosa que em porta a insistir, a «cuidar», a guiar amb més interès aquell alumne, els pares del qual són persones agraïdes amb la meva feina i amb tot el que es fa pels seus fills.

Però la casuística de famílies, pares, mares i tutors és, com més va, més extensa, variada i curiosa. Sempre recordaré, malgrat que avui dia ja m’hi he acostumat i no és pas res estrany, el dia que un noi de primer d’ESO, a principi de curs, quan tot just començàvem a tractar-nos, em va fer arribar els records de «la mare de la meva germana», envitricollada fórmula familiar que vaig trigar uns moments a comprendre, i que es va resoldre quan em va dir el nom de la persona. Allò em va fer adonar que, molt probablement, el món evoluciona molt més ràpid que jo i que potser sí que l’edat m’ha allunyat de la realitat…

Però tant en aquest cas com en una immensa majoria d’altres, vull deixar constància que existeixen —encara, sí!— un bon nombre de pares normals, vull dir gent amb sentit comú amb qui et pots plantejar de resoldre problemes.

I per ser així, «normal», com dic per simplificar i entendre’ns, no és indispensable tenir un pare i una mare «de parentiu sanguini», com diuen ara. He tingut la sort de conèixer moltes famílies de les anomenades monoparentals amb una capacitat d’estimació i una càrrega de sentit comú admirables. O pares adoptius que aboquen sobre els infants una fabulosa quantitat d’amor i exigència, a parts iguals i equilibrades. O pares i mares que se separen i s’interessen per fer que la seva separació afecti poc els nois i noies que es troben en una edat difícil. Per no parlar de com afronten els pares o mares la terrible experiència de la mort, que a vegades colpeix les famílies i fereix terriblement els nois i noies…

Hi ha, també, els pares i mares que formen les associacions dels instituts. Molts d’ells són homes i dones certament interessats a fer que el centre a què acudeixen els seus fills millori, disposats a col·laborar, a perdre hores per organitzar activitats complementàries i a treballar tant com poden al costat de la junta directiva per fer que l’administració atengui i resolgui els problemes que es produeixen dia a dia. Però cada vegada són menys, els pares interessats a integrar-se en aquestes associacions de nom desafortunat (es diuen AMPA!), probablement perquè la majoria de la població veu la formació dels seus fills com una pura formalitat. I, per desgràcia, sempre n’hi ha alguns que s’hi posen per fiscalitzar, per obtenir alguns privilegis o perquè estan convençuts que fins que ells no intervenen en l’administració i organització del centre tot està malament. Molts són mestres frustrats, d’altres han utilitzat aquest espai de trampolí polític (i, en ser així, ja es pot suposar quina mena de polítics poden arribar a ser…!). N’he conegut alguns que entren a formar part dels consells escolars (un invent progre també discutible) per exercir d’inquisidors, investits de la xerrameca pedagògica a l’ús, potser per sublimar aneu a saber quins complexos d’inferioritat i quines mancances vitals.

La varietat de situacions i vides, en fi, és enorme, però existeix una immensa majoria de pares amb qui es fa molt fàcil i agradable parlar: els que et vénen a veure quan volen resoldre alguna qüestió que creuen important, que es posen al nostre costat i deixen que nosaltres ens posem al seu en el moment que els seus fills, els nostres alumnes, necessiten tenir un punt de referència, un model de comportament humà i de treball, d’actitud davant el món que tant es pot oferir a casa com a l’institut.

No vull esmentar, concretant-los, els molts casos que m’han fet acabar una jornada de treball satisfet, feliç d’haver triat aquesta feina, perquè la lluita que ens hem proposat, l’estratègia que hem compartit amb els pares d’algun noi o noia, han donat un resultat positiu. Perquè jo els he pogut ensenyar i ells han pogut aprendre. Aquest és un treball de resultats lents, és un procés llarg, que només comença a entreveure’s de mica en mica. I llavors, un dia, inesperadament, uns pares et truquen, t’envien un correu electrònic o una nota i et donen les gràcies… Les gràcies per la feina que he triat de fer! Perquè hem arribat a una situació que es veu que el més estrany és fer la feina de gust, volent-la fer bé. I resulta que tot està tan desmanegat que encara et vénen ganes de donar-los les gràcies a ells per ser uns pares normals, és a dir, que exigeixen perquè estimen, interessats a fer dels seus fills persones responsables i capaces de ser felices treballant i esforçant-se.

Són aquells pares que exerceixen de model, de referència per als fills, sense escarafalls ni defallences, amb els defectes humans de tothom i amb l’empenta imprescindible per viure. Són els pares que fan allò que la dramaturga francesa Yasmina Reza explicava quan li preguntaven si era molt difícil criar i pujar un fill adolescent: «No. Si de petit el meu fill veu que cada vegada que entro en un lloc dic “bon dia” i quan marxo dic “passi-ho bé”, no tinc cap dubte que de gran sempre dirà “bon dia” i “passi-ho bé” quan toca. No cal llegir cap llibre: aquesta és l’única pedagogia».

És ben clar i fàcil: model i punt de referència. I molts pares i mares són així. No és tan estrany, això. El que passa és el de sempre: qui fa més soroll, qui més crida i tabaleja, domina l’escenari, sembla que ocupi tot l’espai.