CAPTATIO BENEVOLENTIAE
(AMB CITACIONS)

«La llibertat de pensament de l’estudiant és perillosa si el que es vol és un grup de treballadors obedients tècnicament ensinistrats per aplicar els plans d’unes elits que tenen com a objectiu la inversió estrangera i el desenvolupament tecnològic. Per tant, es desincentivarà el pensament crític…».

MARTHA C. NUSSBAUM
Sense ànim de lucre
Ed. Arcàdia, Barcelona, 2011, p. 39.

La citació no podia ser més explícita, i respon a la perfecció al que plantegen el títol i el subtítol del llibre que el lector té a les mans, simple il·lustració d’aquest programa terrorífic.

Amb tot, em sembla imprescindible iniciar aquest intent de captació de benvolença amb una advertència que permetrà encarar aquestes pàgines amb el recel adequat: tot el que s’hi llegirà és el resultat de reflexions, converses, observacions, lectures més o menys encertades, moltes hores de relació, reunions, discussions i, sobretot, bàsicament, fonamentalment, més de trenta-cinc anys ininterromputs fent classe a diversos nivells de l’ensenyament, des de l’antiga EGB fins a l’actual Secundària i Batxillerat, passant pel BUP i el COU, a més de diferents cursos de Didàctica de la Llengua i Literatura impartits als ICE de la UAB i de la UB durant vint-i-un anys (fins que ja no vaig poder més, quan la matèria es convertí en un joc dels disbarats kafkià, farcit d’anatemes i de vocables delirants, buits de significat, en el millor dels casos).

Vull dir, amb aquesta disculpa inicial, que tot el que diré és personal, intransferible, probablement erroni, força discutible i, per tant, criticable. No pretenc, doncs, tenir tota la raó, sinó donar raons del que penso, perquè és cert que en aquest i tots els temes qualsevol ciutadà té dret a dir el que pensa… sempre que abans hagi pensat què diu, prescindint de filies o fòbies, inclinacions, desitjós, somnis, aficions o creences.

El que ha de quedar clar, però, és que són la sinceritat i l’interès de posar els punts sobre les is el que em mou a escriure, i ho faig sense cap necessitat de quedar bé, ni per obligatorietat o per cap deute amb ningú. O sigui que els errors que s’hi trobaran són del tot meus, resultat d’obstinades conviccions que avui han esdevingut actituds potser considerades menyspreables, de professional passat de moda, segons afirmen els actuals entesos.

Queda dit.

He volgut, doncs, fer una ullada a la situació que al meu entendre va abocant l’ensenyament públic al fracàs, exposant els arguments a partir d’un seguit d’anècdotes i fets, tots absolutament reals, que poden servir per comprendre una realitat en constant ebullició. Per fer-ho, m’ha semblat adequat fixar l’atenció en els protagonistes i actors principals d’aquesta trista comèdia.

He començat pel nombrós grup de nois i noies que assisteixen per força als instituts sense cap intenció de seguir els estudis i que, com presos forçats i per diversos motius, menyspreen la institució escolar i educativa, els qui la integren i tot el que se’n deriva. Al costat d’aquests hi ha els altres, els estudiants que, amb diversos graus d’interès, es veuen obligats a seguir el seu aprenentatge intel·lectual en un ambient que no els facilita gaire l’estudi. Tot seguit, per entendre la situació dels joves, veurem alguns tipus de pares o famílies que els pugen i que són els representants adults dels nois i noies. L’altre puntal important d’aquest entramat som nosaltres, els professors, en les seves infinites varietats, de les quals aquí només exposo les que m’ha estat possible conèixer un xic a fons. I, finalment, dediquem un capítol definitiu a ells (i elles), a tots els que han manat, manen i desmanen, als especialistes i autoritats que, amb entusiasme circenc, es dediquen a amenitzar la labor dels centres amb disposicions, invents, idees i normes que a cada nova fornada política es renoven perquè, segons sembla, estan convençuts que treballar amb calma i criteri és un error o una menyspreable escorrialla de l’antigor.

He volgut començar amb el fragment del llibre de Nussbaum —que recomano ferventment!— per recolzar-me en una afirmació contundent i lúcida. I perquè no se’m retregui l’excés de subjectivitat he buscat unes quantes citacions de procedència diversa que m’han de servir de cuirassa, com la frase que va pronunciar Henry Brougham en un discurs a la Cambra dels Comuns el 29 de gener del 1928:

L’educació fa la gent fàcil de liderar, però difícil de conduir; la fa fàcil de governar, però impossible d’esclavitzar.

Sí, sé que és molt reculada, però el lector em permetrà demostrar-li si en sóc, d’antic i passat de moda, que encara en tinc de més velles, com l’aforisme medieval que en el llatí originari rima, i que jo, innocent, encara em crec, que diu:

Vet aquí l’estranya procedència i l’escandalosa antigor —defectes que em són consubstancials: llicenciat en hispàniques i amb massa anys a l’esquena— de les citacions a què he volgut arrapar-me en començar a redactar aquesta captatio benevolentiae.

El resum del que jo miraré d’exposar va ser sintetitzat per l’excel·lent novel·lista i antic professor d’institut Jaume Cabré amb encertada brevetat:

Contra el que molts prediquen, la dificultat per ella mateixa és educativa.

Malgrat cercar aquest padrinatge, però, necessitaré més ajudes i defenses, perquè sé que encarant temes així de manera descarada em poden ploure bufetades. Doncs bé, potser podria arrecerar-me darrere els versos d’aquell insolent malhumorat Francisco de Quevedo per aixoplugar-me dels penjaments que tot seguit vindran i de les possibles conseqüències que se’n puguin derivar:

També m’aniria bé l’auxili savi d’un dels meus poetes, J. V. Foix, un autor que havia ensenyat i comentat en temps normals, quan els instituts tenien la funció de difondre cultura, i que per això reproduiré sencer amb vaga esperança didàctica:

Els seus versos em són bona crossa per caminar i potser fer entendre quina és la mirada subjectiva sobre el tema que m’ocupa i em preocupa de fa anys: la nostra feina als instituts.

Però seré menys pretensiós i més prosaic, més pròxim a la meva realitat de simple professor. Em limitaré a insinuar una citació més elemental i simple, entenedora, que es correspon força amb la intenció del que es llegirà aquí, extreta de l’inici d’una de les novel·les que han donat la tabarra als estudiants educats en la utilitarietat dels estudis, imposada en aquests temps de pragmatisme a ultrança. Es tracta de La colmena, de l’intractable i sospitós escriptor, censor i premi Nobel espanyol Camilo José Cela, que comença així: «Yo, señor, no soy malo, aunque no me faltarían motivos para serlo».

Si, em sembla que la frase defineix prou bé la trajectòria personal i professional que inspira aquestes ratlles, al mateix temps que adverteix del caràcter un xic maliciós de qui les escriu.