IV. NOSALTRES

Matí de tardor. Tots els cursos estan treballant dins de les aules i un relatiu silenci domina l’institut. M’estic al meu seminari, posant a punt uns textos sobre el Modernisme per comentar amb els meus alumnes de batxillerat (ja sé que sóc massa atrevit…). M’aixeco un moment per consultar la data exacta de la publicació d’un article de L’Avenç i veig, des de la finestra, un grup de nanos que s’agombolen al voltant del seu professor. És el de ciències naturals, el reconec des d’aquí, i per això no m’estranya que siguin al pati. Deuen estar fent algun experiment i no hi dono cap importància, tot i que no comprenc els moviments estranys que fa l’home: aguanta una bossa de plàstic en una mà i amb l’altra gesticula movent els braços, com si sembrés, i fent volts a grans gambades pel pati, mentre els alumnes el segueixen, ajupint-se de tant de tant i fent una gran gresca. Com que sóc de lletres i vell, representa que no sé res de l’ensenyament actiu; ho deixo estar, doncs, i em torno a dedicar a preparar les meves classes.

Ho entendré al cap d’una estona, quan entri a la sala de professors.

—No t’ho han explicat? —em diu, somrient, un company de matemàtiques en veure que no sé de què em parla—. Tot l’institut en va ple.

I llavors em narra, amb habilitat de comediant, una història que resultaria increïble si no fos que jo, sense saber-ho, n’he estat ignorant testimoni:

—Es veu que l’home, tip i cuit que cada dia els alumnes del seu tercer li insistissin que els altres tercers han anat a buscar bolets i ells no, ha tingut la genial idea d’anar al mercat, comprar uns quants trossos de rovellons, posar-los en una bossa i avui, a l’hora de classe, ha dit a les criatures: «Au, va, que anirem a buscar bolets!». Els ha fet baixar al pati, ha començat a escampar trossos de bolets per aquí i per allà i els els ha fet anar collint, perquè ja no sigui dit mai més que «tots els cursos han anat a buscar bolets menys nosaltres!».

Allò explicava la gresca incrèdula dels nois i noies, i els gestos de sembrador del profe que jo havia observat feia una estona…

Quan un hom, adult i amb pretensions de ser una persona equilibrada i responsable, es troba treballant en un lloc i una professió on són possibles coses així, es pregunta inevitablement què carai hi fa, allí.

Aquesta és una pregunta que m’he fet moltes vegades i de diverses maneres, sobretot quan em trobo embolicat en reunions absurdes i discussions sobre temes esotèrics, si llegeixo articles de suposats especialistes o, simplement, quan em toca afrontar situacions ja no problemàtiques, sinó delirants. Però en ser testimoni de l’episodi del sembrador de bolets se’m va acudir plantejar-me si no m’havia equivocat, triant aquesta feina, en la qual semblava que tota lògica, sentit comú i sensatesa desapareixien per moments. Hi sobrava jo o hi sobrava aquell home del pati? I quan vaig haver acabat de riure, em vaig plantejar la qüestió seriosament: per què vaig triar dedicar-me a ensenyar?

La resposta del veí

—Apa, de vacances, ja, eh?

Potser sense mala intenció, amb una enveja natural mai confessada, el veí em troba atrafegat endreçant els trastos del garatge a primers de juliol i em fa la pregunta amb un to burleta, com si digués: «Ara t’he enxampat!» a algú que comet un delicte.

Amb diferents paraules, a vegades amb una impertinència estúpida, d’altres amb aparent simpatia, a la botiga, al quiosc, a cal barber, fins la família!, tothom pregunta amb aquell deix de malícia que dóna a entendre que gaudeixo d’un temps que no m’he guanyat.

I tots, absolutament tots sens falta, acaben dient coses com «els mestres sí que viviu bé…» o pregunten «què, ja heu plegat?» o «fins quant feu vacances?».

Aquests comentaris, que arriben cada any, són indefectiblement animats per la premsa i la televisió, que hi troben un tema infal·lible quan no saben què dir o què escriure, i plantegen enquestes del tipus: «Creieu que les vacances escolars són massa llargues?». Unes preguntes que els fan guanyar-se l’aplaudiment del públic, que considera que «Oi tant! Escandalosament llargues!!», i expliquen que les criatures i els joves tenen massa temps lliure, que no saben on darla i acaben fent maldats i que, sobretot, les famílies no saben què fer-ne, dels fills petits, ni on posar-los.

La moda ha anat avançant i s’ha fet intervenir en la qüestió els avis, que han esdevingut les «víctimes» de la bona vida que ens regalem els profes i els mestres.

Sense pensar, és clar, que quan ells eren escolars —com jo!— tenien unes vacances més generoses, molt més que les que tenen ara els nois i noies. Però una de les característiques dels adults obtusos és que no saben ni volen recordar que ells havien estat joves i nens, feliços de jugar i campar-la lliurement. Es un dels defectes que més s’han escampat entre els suposats adults seriosos: han mort l’infant i el noi que duien dins, per això són tan avorrits, monòtons i tristois.

Si fossin mínimament intel·ligents i humans, capaços d’una breu reflexió, els opinadors respondrien de l’única manera sincera possible, coses com ara: «Tenen les que tots hauríem de tenir!», reclamant-les per a tots els treballadors. Però els mediocres enfurits pensen que si no les poden tenir ells no les ha de tenir ningú. Per això el món progressa del revés i ells fan cartes als diaris i responen a les enquestes amb exabruptes que supuren impotent enveja.

Per fer-los avançar i no repetir-se tant, els proposo que, quan acabin aquest tema que sembla entusiasmar-los cada any, passin a plantejar enquestes o programes monogràfics de debat que tractin qüestions del tipus: «Quants dies assisteix un diputat/-ada a qualsevol parlament?» (no he dit «treballa»!), o a l’inrevés: «Creieu que els diputats/-ades tenen unes vacances massa llargues?». I un cop aclarides aquestes qüestions (sucoses, a fe!), poden passar a parlar de les vacances d’altres col·lectius per, al final, fer la pregunta més important de totes: «Els fills/-es que vostè ha tingut, per què els ha tingut, perquè els entretinguin uns altres tant temps com puguin?».

Mala persona com sé que sóc, jo també, quan els meus fills eren petits i tabalejaven, més d’una vegada havia pensat a organitzar una manifestació o una recollida de signatures per demanar que les guarderies i els centres de preescolar obrissin vint-i-quatre hores al dia tots els dies de l’any (potser excepte per Nadal i Reis, que són festes molt entranyables). Però cada vegada que em passava pel cap muntar una d’aquestes campanyes recordava que els meus fills eren meus i que jo els havia volgut tenir i que resulta que me’ls estimava, és a dir, que em tocava aguantar.

Sigui com sigui, tot això ve a compte per aclarir que un servidor, com la majoria de companyes i companys, no vam triar aquesta professió perquè no teníem altra cosa millor a fer, ni perquè volguéssim continuar fent, de grans, les mateixes vacances de quan érem infants.

Mimesi

I doncs, per què vaig triar aquesta feina i no una altra de prestigiosa i ben pagada?

Vaig estar una vintena d’anys fent classes de didàctica de llengua i literatura als llicenciats que, pacientment i amb prou bona voluntat, assistien als meus cursos els dissabtes al matí per obtenir el Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP), obligatori per dedicar-se a ensenyar, i sempre, en un moment o altre del curs, intentava que ells mateixos es fessin la pregunta: «Per què vull dedicar-me a l’ensenyament?», així com la més directament real: «Qui o què m’ha dut a triar la docència?».

Els demanava una resposta íntima, pensada per a ells mateixos i no pas per justificar-se en públic. I els aconsellava que fossin sincers, mirant de recordar el primer moment que van tenir la idea.

Jo sé la meva resposta, perquè m’he plantejat la qüestió moltíssimes vegades. La resumeixo amb la frase que un bon dia em va obrir els ulls de la meva vocació: «Jo vull ser com ell!».

I vull remarcar que molts professionals m’han explicat que aquesta va ser també la mateixa idea que els va decantar a la professió: l’admiració i el desig d’imitar algú a qui s’admira.

Per a mi va ser determinant la figura d’un parell de professors —veritables mestres venerats!—, i especialment d’un de literatura que en la meva joventut em va fer descobrir una manera d’enfocar la vida a través de tot el que oferien els grans llibres dels grans autors. D’ells, de tots dos, de la seva actitud, de les seves lliçons i comentaris, vaig aprendre el goig de sentir-se viu a través de la lectura, que em feia més humà perquè m’ajudava a pensar, a entendre el món i a entendre’m; per ells vaig conèixer i experimentar tot això.

Ells van formar la meva sensibilitat, van aconseguir mitigar el salvatge inconscient que jo era. Ells van fer-me adonar que la meva gent, la gent d’allò que abans se’n deia la meva classe social, només podríem avançar a través de la cultura. I llavors vaig entendre la frase dels vells anarquistes, probablement llegida en algun dels opuscles que circulaven entre els companys: «La cultura ens farà homes lliures».

Un dia, a la nit, quan teníem setze o disset anys, amb trossos de guix d’uns enderrocs dos amics ens vam dedicar a pintar la frase per algunes parets de les fàbriques del barri. Devia ser per això, que ens va quedar ben gravada: «La cultura ens farà homes lliures». Ens l’havíem cregut tant, que ens va empènyer a apuntar-nos a fer el batxillerat nocturn quan sortíem de la feina. Allí vam trobar-nos aquests professors. I per això mateix després vam fer la carrera als vespres, a la universitat, anant i venint en tren de Barcelona, aprofitant el trajecte d’una hora d’anar i una altra de tornar per fer les lectures obligatòries del curs. Durant aquells anys, el tren va ser la meva sala de lectura.

Vaig voler assemblar-me als meus admirats professors perquè els tenia per model a imitar. Allò no era més que el que Aristòtil (un altre vell i desprestigiat mestre) anomena mimesi, que no és altra cosa que l’aprenentatge per imitació del model, que és el que fem tots.

El lector permetrà que expressi, sense pudor ni vergonya, que en acabar la carrera —set anys després de començada, i no cinc com tothom: el primer era la feina que em va permetre independitzar-me— vaig sentir un orgull exagerat, perquè era conscient d’haver aconseguit una fita que cap dels meus amics del carrer de casa no havia assolit. I era això, justament, el que m’havia guiat tots aquells anys: contribuir a fer que el que deien els llibres, el que explicaven els savis i els artistes que feien avançar el món, ho entengués tothom, arribés a la meva gent i ens fes lliures. Tal com els meus mestres estimats havien fet amb mi.

Vista així, explicada així, com una batalleta de vell repatani, la història pot semblar ridícula, ho admeto, per la candidesa i la innocència del subjecte que jo era, que em creia capaç de canviar el món amb els llibres, una idea que potser avui no convenç ningú, que ni els que se suposa que són «els meus» estarien ara disposats a secundar. El triomf del caos és precisament aquest: que ningú dels que han d’utilitzar la cultura per millorar la societat heretada, que hi han d’accedir per entendre-la i entendre’s, no hi donin cap valor i la menyspreïn.

Aquesta és la finalitat que porta a desprestigiar l’esforç de l’estudi, fomentant, als centres escolars, la comoditat, la desídia i l’hedonisme, que si es vol podrem anomenar amb vistosos noms pedagògicament correctes.

Els models a imitar, la proposta de mimesi, no és seriosa, ni profunda, ni creïble. D’aquesta manera, els coneixements i la capacitat per fer avançar el món, per dominar-lo, queda a mans dels altres, dels que ho tenen tot a l’abast, per classe o situació o sort. I els de sempre continuen condemnats un altre munt de temps a ser súbdits, ciutadans de segona, peces de la maquinària útil. Això és el que volen els que han organitzat el caos de l’ensenyament públic, que és l’únic a què molts ciutadans poden accedir. Però ara, en comptes de cultura que els obri els ulls, se’ls ofereix entreteniment perquè no molestin gaire, o, com a màxim, se’ls prepara per ser bones peces, cada una al seu lloc, de la maquinària social. Tot plegat oferint-los, com a models mimètics, un enorme catàleg de mediocres, amb uns mèrits la majoria de vegades inexistents, si no perversos, que desmoralitzen —fan desaparèixer el sentit moral— el país i el seu futur.

I jo insisteixo a ser profe!

Tinc molt clar que si m’hagués trobat amb tot aquest caos, amb aquest muntatge que han fet, amb aquesta manera de treballar en què el professor no pot exercir l’autèntic magisteri, jo no hauria pogut mai estudiar una carrera universitària.

Primer, pels preus «anticrisi» que han posat per assegurar-se que els estudis superiors només siguin per a segons qui. Per això les beques es donen amb criteris «estranyets», purament econòmics, sense tenir en compte les qualificacions i els resultats de l’estudiant… Sense oblidar que són purament beques «de beneficència», perquè no sigui dit que no en donen, escasses, ridícules i tot, i no beques per seguir amb garanties els estudis.

Després, perquè els cursos per estudiar el batxillerat en règim nocturn han estat pràcticament eliminats —quin perill si hi ha massa joves treballadors estudiant!—. Així, amb la perversa finalitat de tancar les portes a determinats grups socials, l’única possibilitat de fer el batxillerat i treballar al mateix temps és matricular-se en un fantasmal Institut Obert de Catalunya, per tal que, a distància, on-line —sense mestres a qui imitar!—, la gent faci ei batxillerat des de casa, però sobretot sense compartir res amb companys, perquè si un jove que pensa pot ser perillós, trenta o cinquanta pensant plegats són una amenaça terrible. De fet, molts com jo en som la demostració.

Es preferible, doncs, que els joves estudiïn Nietzsche, coneguin Dostoievski o llegeixin Brossa sols i on-line —i si pot ser que se n’avorreixin—, que no pas que discuteixin i s’alimentin de les idees dels mil filòsofs i autors que podrien escalfar-los el cap i fer que maldessin per abandonar el seu destí d’obrers limitadament qualificats, com demana la societat d’avui.

Tenim un ensenyament públic, doncs, fet d’aparences, que simula tenir cura dels ciutadans fins als setze anys, sense preocupar-se d’altra cosa que de formar gent «preparada» per al mercat de treball, peces útils per a una societat i un mercat que organitzen uns altres, aquests sí formats en el coneixement de les idees i de la tècnica, que saben el perquè de tot el que succeeix i on van les coses.

Perquè la finalitat de l’ensenyament caòtic que han organitzat té la complicitat de la societat economicista. Cada dia s’insisteix més en la influència de les empreses a l’hora de dictar els programes a les universitats, perquè la finalitat de l’educació és domesticar, fabricar ciutadans útils a la indústria i a l’economia, quan el que hauria de fer és preparar ciutadans crítics i lliures. Però volen gent que s’adapti al sistema present, no gent que imagini, treballi i busqui la creació d’un sistema futur millor, amb actitud crítica i coneixements tècnics i ideològics: això és un perill, sobretot per als mediocres que governen, seguint el dictat dels mercaders.

El classisme es pot exercir de moltes maneres, fins i tot simulant amb paternalisme que es protegeix els més desfavorits. «De què li serveix, a un noi o a una noia de barri, saber llatí, llegir Villalonga o conèixer qui era Sócrates?», vaig sentir dir una vegada a una persona que defensava la «renovació» urgent del sistema, tot ponderant la necessitat d’assistir als cursos organitzats per «formar» el nou professorat —en realitat per «deformar» i «transformar», com sabem els que hi hem assistit amb el cervell en marxa—. Ni Sócrates ni ningú serveix per a res als qui només treballen i viuen perseguint un profit material. I, sobretot, no serveix de res si es vol que l’ensenyament condueixi la majoria de la població a repetir la mateixa forma de vida limitada, amb els mateixos horitzons socials i culturals que els seus pares i els seus avis…

Perquè això no fos així, per això vaig triar jo aquesta professió. I segueixo, obstinat, tossut, volent que Shakespeare, Kafka, Borges, Cernuda o Pla omplin d’idees, sensibilitat, bellesa, intel·ligència, humor i revolta els cervells dels nois i noies que necessiten, avui encara més que abans, conèixer els mons possibles i les idees que els mouen, les paraules que els construeixen, els camins que els han de poder fer lliures.

Per fer això, per contribuir modestament a fer això, vaig triar dedicar-me a l’ensenyament.

Cursets de «deformació»

S’han acabat les classes del dia. Baixant l’escala, em trobo un company que marxa adelerat i amb pressa, i li pregunto on va.

—És que tinc un curset de programació i faig tard.

Té la meva edat, fa més de quinze anys que ens coneixem i que treballem plegats. Ni ell ni jo ho sabem tot, és ciar: mai no se sap prou, però jo sé que és un bon professor de llengua, responsable i complidor, ben valorat pels alumnes, una persona a qui no se m’acudiria mai de donar cap consell sobre la seva feina. Per això em faig aclarir la seva resposta, i em diu:

—Que no saps que si vols que et paguin l’antiguitat has d’assistir a cursos de formació?

N’he sentit parlar, és clar. Però sempre he fet com si a mi no m’afectés, perquè la llista de propostes que m’arriba no té res a veure ni amb el que m’interessa, ni amb les matèries que jo ensenyo, ni amb els meus alumnes. Malgrat tot, com que la cosa del sou sí que és important, decideixo anar-me a informar amb detall als Serveis Territorials de la meva zona, on, molt amablement, m’indiquen que, com que jo he estat impartint cursos a futurs professors (el CAP), la suma d’hores m’eximeix de l’obligatorietat que deia el meu company. Respiro tranquil, però penso que la situació és bastant absurda.

Vaig fer, per obligació, un curset, al principi del que en deien «la Reforma», i també vaig assistir als primers deu minuts d’una única sessió d’un altre. El primer, anomenat una cosa així com «Recursos didàctics per a classe de Llengua», el feien un parell de noies espavilades (espavilades perquè elles cobraven i els que treballaven eren els assistents): una que devia ser mestra de Primària, per la tendència als diminutius, i una altra que em sembla que l’enviava un d’aquells divertits i irònics Centres de Recursos escampats per la geografia.

Totes dues pretenien omplir les trenta hores preceptives (deu dimecres a la tarda) amb aquell simpàtic i comodíssim sistema participatiu —morin les classes magistrals!— que consisteix a preguntar als suposats alumnes (és a dir: nosaltres) què faríem en una classe, com plantejaríem un programa de llengua, quines estratègies de lectura consideràvem apropiades, com fornir-nos del material necessari, quin ús de la informàtica ens semblava adequat a l’aula, quins valors transversals crèiem que calia treballar i un llarg etcètera d’obvietats d’interès diguem que relatiu, perquè si els assistents érem gent en exercici i no ens havíem plantejat allò abans que elles apareguessin és que mereixíem el nom de delinqüents suplantadors.

Amb tot, el pitjor era el sistema usat per les ínclites pedagogues en les sessions, consistent a llançar una pregunta i demanar que tothom anés opinant, a vegades amb la variant de dividir els assistents (és a dir nosaltres, els pro fes que treballem cada dia) en grups, per discutir la qüestió i treure’n una conclusió que llavors havíem de contrastar amb els altres grups en la posada en comú. Allò volia dir disposar l’aula agrupant taules per colles i després tornar a remoure el mobiliari per fer una rotllana, lliçó pretesament subliminar per convèncer-nos que la distribució de les classes que nosaltres donàvem era obsoleta, gairebé repugnant.

Amb aquest astut sistema, es consumien les tres hores de cada dimecres en joiosa companyonia i alegre convivència: elles no havien de preparar res (només una pregunteta elemental) ni havien d’explicar res, i, per tant, no calia que sabessin res.

Fou llavors que vaig entendre definitivament en què consistia la «nova» pedagogia, que abomina de les classes magistrals per un motiu senzill: perquè per fer classes magistrals cal saber, conèixer una matèria i tenir la capacitat mental i l’habilitat professional de fer-la entendre, desvetllar la curiositat, apropar-ne els coneixements i provocar-ne la reflexió, i tot plegat amb sincer entusiasme. Més o menys això és el que ha de fer un mestre i, naturalment, ha de posar tots els recursos al servei del que vol ensenyar… perquè sap què ensenya i per què ho ensenya!

Cap d’aquestes qualitats semblava pròpia d’aquelles dues persones, de simpatia només igualable a la seva banalitat: no sabien parlar en públic —recurs primer i essencial del mestre—, i es diria que no sabien res de res (memorable discussió sobre inducció i deducció!), ni tan sols cap resposta de les preguntes que plantejaven —deien que les discussions eren democràtiques, que tothom té la seva raó…—, i feia molt la impressió que eren allí per passar el temps el més còmodament possible i anar fent cursets, currículum i caixa.

Jo mostrava el meu disgust i la meva contrarietat amb aquella pallassada cada dia. I ho feia en veu alta, fins que va arribar un dia que, en una pausa, em van venir a trobar per dir-me que, si no volia continuar assistint-hi… em donarien el certificat igualment! O sigui que se’m volien treure de sobre amb trampes, oferint-me avantatges il·lícits! M’hi vaig negar en rodó, és clar, indicant-los que si tots els professors poguéssim fer el mateix amb els alumnes que ens molesten, el sistema potser sí, que funcionaria. Però aquell era el cas contrari del que es dóna a classe a l’institut: jo volia aprendre i elles no ensenyaven.

Total: una enervant pèrdua de temps de deu tardes de dimecres, per obtenir un ridícul certificat d’assistència que comptava com un mèrit en cas de demanar trasllat.

L’altra breu experiència viscuda es va produir dins del meu mateix institut. Una parella de «formadors» es va presentar per explicar-nos les bondats de no recordo pas quina novetat innovadora, que ens havia de fer abandonar l’estadi de rònega i ridícula antiguitat pedagògica en què les autoritats ens consideren ancorats fa anys.

Sigui com sigui, des del primer moment van posar en marxa l’avui inevitable power point, que com sempre consistia en uns escrits de colorets que ens anaven llegint com si nosaltres fóssim analfabets. Això em va enervar, però vaig passar a l’estadi furiós en observar que els escrits que apareixien a la bonica pantalla contenien, ara aquí, ara allí, diverses faltes d’ortografia i construccions sintàctiques desconegudes en el nostre idioma, innegablement noves i avantguardistes.

No vaig poder estar-me gaire estona veient com ens llegien, amb un somriure simpatiquíssim, això sí, aquelles vistes fixes farcides de disbarats lingüístics.

—Me’n vaig —vaig comunicar als afabilíssims deformadors, alçant-me i sortint de l’aula—, perquè si tot el que m’han d’explicar és tan fals com aquest idioma en què escriuen perdré el temps. Ho sento, però no tinc fetge per deixar que trinxin la matèria amb què treballo, encara que això signifiqui no inflar el meu currículum.

I parlant de trinxar i destruir, no puc evitar comentar la labor destructiva d’alguns «deformadors» professionals, com és el cas d’un professor, ara ja passat a la universitat per pagar-li els serveis prestats. Aquest individu, amb qui vaig coincidir un temps a l’institut, fotocòpia perfecta d’un personatge de còmic, va ser delegat per sembrar la zitzània en els cursos que impartia per «deformar» professors de llengua i literatura, en els quals assegurava que «la literatura no serveix de res» i que era convenient que es dediquessin a altres coses. Aquest espècimen es dedica actualment, amb un èxit obvi, a desmuntar els departaments d’humanitats a la universitat amb total impunitat, sembla que per encàrrec directe dels manaies de torn.

Aquestes són experiències i actituds que entristeixen, a part d’enfurismar, perquè són la demostració incontestable del caos que han organitzat per destrossar l’ensenyament públic i la cultura, que no volen a l’abast de tothom. Així mateix, és evident l’èxit de la labor de desprestigi i la poca consideració que mereix entre la població la nostra feina.

Els entusiastes deseducadors

Els nou alumnes de l’optativa de Literatura Universal van arribant a l’aula. La multitud de companys que esperen per entrar al costat a fer-hi Economia els fan les bromes de sempre —«Apa, quina gentada sou, eh?», «Vols dir que tan pocs feu classe?»—, i altres comentaris que els meus alumnes i jo escoltem somrient. Sabem que aquesta forma de menyspreu per les assignatures inútils «de lletres» els fa feliços, perquè poden exhibir la superioritat de les seves matèries suposadament útils (?!). Diuen el que senten dir, són la força de xoc d’aquell benaurat conseller de la Genialitat que va sentenciar allò de «qui vulgui estudiar llatí a la universitat que s’ho pagui» i que continua viu, per demostrar que la justícia divina tampoc no existeix.

Bé, un cop dins la nostra illa literària, la classe comença i es produeix un d’aquells moments esplèndids de vida intel·ligent tan estrany a les aules d’avui.

Han llegit l’Antígona de Sófocles i discutim el significat de cada un dels personatges i l’actualitat del mite i la tragèdia que es presenten en l’obra. Dues noies opinen que com a símbol de bondat i de puresa d’esperit —ho diuen així, són autèntiques alumnes de literatura!— la protagonista és un model, però creuen que avui dia un acte de valentia com el seu és gairebé impossible. La majoria observen i callen. Jo també. Hi ha un noi que no hi està d’acord i defensa aferrissadament el seu idealisme. Discuteixen amb una certa passió. Veure alumnes dialogar amb aquest interès, implicant-se personalment en els seus punts de vista, és un goig que ara ja es dóna ben poques vegades. Estic convençut que allò és aprendre i educar-se, i me’n sento orgullós. Els deixo dir, tot pensant que després aconsellaré que anotin les versions que Espriu i Anouilh han fet de l’obra de Sófocles, per si algun d’ells, dut per l’entusiasme, les volen llegir. Demà passat, penso, els duré els exemplars a classe.

De cop, truquen amb cops exagerats a la porta de l’aula. Es trenca el diàleg, ens mirem i vaig a obrir. Un tros de passadís enllà, dos nanos corren per arribar a l’escala i escapolir-se. Torno a entrar. Explico la situació i demano que tornin als comentaris. Tot just comença a parlar una noia que fins aleshores no ha dit res que el terrabastall es repeteix i, com que sóc a tocar de la porta, l’obro de seguida i em trobo davant d’un energumen gros, mastodòntic, que riu amb tota la boca oberta, però que no té temps de fugir amb el seu company, que s’escapoleix de nou. L’agafo pel braç i l’escridasso, amb una vehemència que es veu que ningú no ha utilitzat mai amb ell.

Estic realment empipat, emprenyat de debò, perquè conec aquell minyó d’algunes guàrdies. En una en concret cridava a la professora que el volia expulsar: «Sóc hiperactiu, jo! Sóc hiperactiu! Tinc un paper del metge que ho diu!». Dut per aquest record i perquè ens ha partit pel mig la classe dues vegades, perdo l’oremus i l’escridasso:

—Animal! Desgraciat! Cretí! No saps estar com una persona a l’institut? De quina classe surts, tu, pocapena? Això és un institut i no el zoo!

—M’ha insultat! —esgüella—. M’ha insultat!

Exaltat per la fúria, no entenc que el tipus cridi com si l’estiguessin matant. És cert el que diu: l’he insultat. Només l’he insultat, penso. Els meus alumnes surten de l’aula a veure de qui es tracta. Alguns professors, duts per l’escàndol, obren les portes i miren què està succeint al passadís.

—Anem —dic—, anem ara mateix a veure el cap d’estudis perquè avisi els teus pares…

—No vull: m’has insultat! —se m’encara, el ximple, que ara no riu. Té els ulls encesos, com si em volgués fulminar.

I aleshores apareix una d’elles, una dels/de les entusiastes deseducadors defensors del sistema, joveneta, moderna, defensora dels alumnes, col·lega dels col·legials, superguai, acompanyant voluntària a Port Aventura sempre que es pot. Una profe com cal, que està convençuda de coses com ara que «els alumnes ensenyen tant als profes com els profes als alumnes» (axioma divertit, i potser cert en el seu cas) o que «l’important és que agafin confiança, que després ja aprendran» (sense concretar el calendari) o que «no es pot ensenyar res sense les TIC» (potser vol dissimular que no es pot ensenyar res sense saber-ho).

Bé, ha arribat i ja està tot dit.

—Què passa, aquí, Pol?

Es dirigeix a aquell individu, no a mi. I el Pol li repeteix que jo l’he insultat. Aleshores ella em mira i decanta el cap com si em volgués renyar. Me li avanço.

—Aquest energumen per civilitzar s’ha posat a picar a la porta amb un altre company que ha fugit mentre jo feia una classe amb aquests nois. No sap que això és un centre d’estudi…

—Però tu no li has de cridar per res. I retira això d’energumen. Demana-li perdó! —em commina a mi la rossa tenyida dels morrets molsuts.

—Tinc feina, ara. Jo treballo de debò, fent classe. Una cosa de cultura, saps? Ja ens veurem!

I ara sóc jo qui li tanca la porta als morros a ella.

Els alumnes amb qui comentàvem Antígona veuen com respiro alterat i callen. No saben què dir. Jo tampoc sé què dir.

—A vegades… No sé massa què fer… En fi. Ara s’escauria parlar de Kafka o de Thomas Bernhard; és el que em vindria de gust. Però t’agrairé, Jèssica, que diguis el que anaves a dir sobre Ismene…

No l’escolto, la veritat. No tinc el cap a lloc. No ho noten, perquè un ja hi ha dedicat molts anys, però el que ara tinc ganes de fer és marxar, anar-me’n cap a casa, oblidar el carallot dels cops, la profe dels morrets i tota la púrria que em priva d’estar treballant amb els meus alumnes que volen treballar, que volen aprendre a pensar i a entendre la cultura que hem heretat i que ja sembla proscrita, convertida en la riota dels economistes i en la burla dels salvatges.

Però tot seguit, a l’hora del pati, tindré sessió de «teràpia» amb la morrets, tutora del tercer d’ESO d’on s’ha escapat l’animalot, que em ve a buscar per dir-me que què m’he cregut d’insultar un alumne seu.

—I per què se la campava pels passadissos, l’alumne teu?

—Havia anat al lavabo un moment, però aquest no és el tema.

—Com que no és el tema?

—No, el tema és que tu l’has maltractat i insultat.

—No tot el que es mereixeria… M’ha interromput la classe dues vegades.

—Si no saps ser professor, si estàs cremat, demana la baixa o plega!

—Jo, precisament, el que sóc és professor.

—Et creus molt superior, tu…

—Només sóc superior a les subespècies sense cultura. Però domador no, que no ho sóc. O sigui que tanca la gàbia bé i fes que pixin quan toca. Apa! Ah, i creix d’una vegada!

I me’n vaig, deixant-la a la sala de profes.

La conversa ha tingut alguns testimonis muts que han evitat comentaris. Dels que he vist, n’hi ha vuit o deu que són, com la meva amiga dels morrets, dels que podríem qualificar d’entusiastes deseducadors, que ara deuen estar recordant-se dels meus ancestres i consolant l’ofesa. Són gent que, irracionalment, no argumenten mai res, sinó que estan convençuts que el sistema que crea monstres és l’adequat. I per això fan costat incondicional a l’ofesa, que probablement es dirigirà a veure algú de la junta directiva perquè porti el tema al Consell Escolar i m’estirin les orelles.

Això, l’estirada d’orelles per l’incident, es produirà, per a goig i gaudi d’un dels pares que també considera que tinc la mania de dir paraules insultants als alumnes quan m’enfado (es veu que ells els regalen mòbils i iPods, quan es violenten, per fer-se perdonar). Al Consell es fa constar en acta que estic avisat, i se m’insta a vigilar com em dirigeixo als alumnes. I després se’m demana si vull dir res.

—Eppur si muove —els dic, somrient, i no saben a què em refereixo—. Vull dir que jo vinc a fer classes. Que consti en acta, si us plau…

—Però s’ha d’educar amb bones maneres —em comminen—. Nosaltres, els adults, hem de donar exemple.

Ara estossegaria, però només pregunto, per abreujar:

—I del minyó que mou bulla pels passadissos, què?

—Li farem un advertiment escrit —em responen.

—Doncs d’acord —contesto—. A partir d’ara, em dirigiré als que molestin o facin barbaritats amb bones paraules.

I d’ençà d’aquell dia, cada curs, aviso els meus alumnes que quan m’hi dirigeixi dient-los «amiguets i amiguetes» vol dir que el que penso és inconfessable.

Ah! I la sobregaia companyia dels i de les entusiastes, que va creixent en nombre dia rere dia a tots els centres, per escampar la seva felicitat i la innocència dels seus tutorats, es va sentir molt feliç en saber que se’ls feia costat en la tasca educativa que tenien entre mans.

De situacions com aquesta, tenses i que hagin arribat «a les altures», n’he viscut quatre o cinc —en més de trenta anys, no són gaires—, però d’altres que s’han produït sense la presència de cap entusiasta, en visc una o dues cada setmana.

De fet, això em passa perquè no he sabut seguir el consell dels entusiastes deseducadors de bona fe: «Quan et trobis en un conflicte, evita’l, fuig: t’estalviaràs tots aquests problemes, amb el teu caràcter», m’han dit, de diferents maneres. Deixant de banda que considerin que és el meu caràcter, el que dóna problemes (d’això se’n diu tenir barra!), els entusiastes defensen aquest sistema que deixa impunes els tabalots i els salvatges, que no castiga ni recondueix els comportaments asocials, desviats o quasi delictius (el quasi és una concessió a l’optimisme) en perjudici dels altres. Però no he sabut fer-ho. I en aquest aspecte he fallat. Potser sí que sóc el contrari del que ells creuen que ha de ser un professor.

Els servils, els aprofitats

Un setciències de canyar, professor amb aspiracions a polític frustrades per les urnes, em va dir assenyalant-me amb el dit en una reunió que «tothom qui està contra la LOGSE és del PP». La frase, d’arrel evangèlica sense que ell ho sabés mai, indica la situació crítica de les neurones del pobre minyó barbut.

I malgrat aquest anatema-maledicció llançat per l’escarransit inquisidor no puc negar que he estat sempre molt crític, amb aquest sistema. Ja ho era amb el d’abans, que la LOGSE va convertir en bo, el mateix que ha passat al país amb els governs, que sempre aconsegueixen que l’anterior sigui enyorat.

Però això que ara explicaré no és un conte: és un resum del que s’esdevé molt sovint, del tipus de professional de l’ensenyament que ha fet possible aquest sistema.

Parlo d’un home que sap perfectament que l’única manera de progressar en aquesta feina és obeint cegament. Al cap i a la fi, si ha arribat fins aquí és gràcies a les novetats que el sistema va introduint. ¿Qui li hauria dit a ell, quan va acabar els estudis, que arribaria tan amunt? Per això és un entusiasta fervorós del sistema que li ha permès fer una carrera meteòrica: professor interí d’FP, simulacre d’oposicions «restringides» (una formalitat senzilleta per guanyar-se la plaça fixa) i llavors, al cap d’un temps de barallar-se a classe amb ganàpies que volien ser fusters i manyans, el gran cop de sort: la nova llei el converteix en professor d’institut, que pot fer classes de batxillerat i tot, fins que, sobtat, nou capgirell legal i… premi!: catedràtic de batxillerat per mèrits d’antiguitat i cursets de formació acumulats. Llavors l’ambició es desvetlla: si amb mig examen es pot fer aquesta carrera, per què aturar-se? Juga bé les seves cartes per entrar a formar part de l’equip directiu, fins que al cap d’un temps es presenta voluntari per ser director, maniobra tot el que pot i… alehop!, és triat pels bons companys de claustre.

Descobreix, descansat, que exercir d’autoritat per delegació li resulta més fàcil que preparar les classes i afrontar el repte diari d’ensenyar, sobretot ara que es troba amb gent a qui cal donar coneixements per aprovar la selectivitat. Una murga. Surt més a compte seguir al peu de la lletra les indicacions de la superioritat i, sobretot, presentar-se voluntari perquè tots els experiments pedagògics innovadors siguin provats al centre que dirigeix, que és la millor manera de fer-se simpàtic als ulls dels que manen. Es un home feliç. Està convençut que ha obtingut un càrrec important i està disposat a tot per mantenir-lo o millorar-lo i tot, si troba l’oportunitat.

N’hi ha molts, de directors i càrrecs d’institut que viuen en el convenciment d’haver adquirit un estatus de superioritat valuosíssim: ho he comprovat perquè, en temps normals, dues vegades em vaig veure forçat a ocupar càrrecs dels que anomenen de gestió i et trobes col·legues que semblen investits per designi diví.

N’hi ha hagut que han volgut experimentar com a centres pilot, afanyant-se a aconseguir un «pla estratègic» per obtenir l’ISO, com si els instituts fossin una empresa de producció. En un atac de follia denigrant s’ha arribat a parlar de «la matèria primera», «el grau de satisfacció de l’usuari», etc. (quina és la matèria primera, els estudiants? Qui és l’usuari, les famílies?) insistint a fer una valoració matemàtica de determinats resultats. Per a tal fi han obligat els seus professors a fer diverses auditories oficials que suposaven omplir un seguit de documents al final de cada classe, com ara els surrealistes del tipus «Activitat i curs», i ells havien de respondre a la casella «Exercici pràctic de traducció de l’anglès al català. 4t B ESO. Material a utilitzar. Resposta: manual (amb el títol i l’autor), vint fotocòpies, guix, retolador vermell, folis i diccionari». Una broma (autèntica!) que va durar poc temps, perquè els professors van preguntar al preclar dirigent si volia que fessin classe o bé si podien esmerçar cada hora a omplir tota la paperassa de la classe anterior. Però això se suposa que els inspectors i les autoritats ho sabien, oi?

I se n’han vist de més cutres, de directors, que fins i tot s’han fet fer targetes amb el nom, el càrrec i l’escut de la Generalitat en relleu i colors…

Quina mena de gust, idees, criteri i capacitat neuronal poden oferir als alumnes aquests éssers? I cobren cada mes, més que un profe normal!

Patètic, perquè l’administració ho fomenta i perquè algú hauria de dir-los que són professors que estan exercint temporalment una funció, però que la seva feina no és dirigir, ni gestionar, sinó ensenyar, fer classes, que per això han triat la professió que han triat.

Però hi ha gent a qui els càrrecs guanyats sense mèrit donen ínfules, com als nou-rics, que es pensen que són algú imprescindible… fins que molts d’ells són forçats a deixar el càrrec i tornar a ser professors normals —soldats rasos—, que llavors es queixen de les arbitrarietats d’altri.

I aquest desastre, no tan sols no es repararà, sinó que previsiblement augmentarà la barbàrie, gràcies al nou cos de directors ideat per la Generalitat, uns espècimens que, tips de tractar amb els problemes reals de l’aula, han decidit fer cursos i mèrits que els han servit per ser investits solemnement per no tornar mai més a exercir de mestres i defensar, fins amb les dents, naturalment!, l’essència pedagògica que marquen els amos del corral.

Tornem a l’home de qui parlem, que és director i podríem dir que s’arrapa al càrrec amb passió, malgrat algunes situacions que als ulls dels altres són inexplicables i, sobretot, inconcebibles en algú que es dediqui a l’educació, de qui se suposa que difon coneixements i idees perquè té una bona capacitat de raonament.

Un dia, se li presenta un periodista a fer-li algunes preguntes sobre «temes d’actualitat educativa». Són els temes superficials, vistosos, de què parla tothom. El tema recurrent rabiosament viu és si s’ha d’acceptar que les alumnes de cultura àrab assisteixin a classe amb vel o se les ha d’obligar a descobrir-se.

La pregunta és elemental, fàcil de respondre per a qualsevol que vulgui semblar progressista, d’esquerres, obert, alternatiu i tolerant. Per això el nostre home, abocat a una creativitat de símils irreparable, contesta que «de la mateixa manera que hi ha alumnes que ensenyen la marca dels calçotets, tothom és lliure d’anar com vulgui».

És magnífic que un educador pugui ser neutral davant la realitat! Es el millor mètode perquè tot segueixi igual i que, sobretot, ningú no pensi més enllà d’una paupèrrima superficialitat, amb la convicció que són idees, tots els espeternecs que li vénen al cap, sense ni acudir-se-li plantejar-se el més elemental interrogant: hem de ser tolerants amb els intolerants?

No tinc cap dubte, doncs, que la resposta d’aquest home és un acte de covardia, que no s’adiu en absolut amb la feina de formar gent per a un futur més just, més lliure i millor.

És patètic que un educador no tingui criteri, que sigui incapaç de pensar en la desigualtat que l’ús del vel propicia, perquè va més enllà d’una simple peça de roba, discrimina dins i fora del centre escolar i no singularitza voluntàriament —encara que les noies afectades diguin el contrari, potser amenaçades i desprotegides!—: el vel marca distàncies, estigmatitza; no afirma, nega. I, sobretot, representa la normalització de la submissió per raons de sexe i de religió, volent, a més, que aquesta submissió sigui acceptada com un tret cultural per tothom. Difondre conceptes així, ni que sigui per estultícia inoperant o per covardia, desautoritzaria qualsevol ésser per dedicar-se a formar joves… si no és que el que es vol és perpetuar desigualtats i opressió.

La pregunta següent del periodista hauria d’haver estat si les noies amb vel anaven d’excursió amb la resta de companys de curs, si feien gimnàstica com tots, si, en fi, no tenien cap dificultat per seguir la vida diària del país on viuen, del seu país, vaja. I llavors la funció del vel com a símbol de la coerció i de la negació de la llibertat quedaria clara. Però la finalitat del nostre home és progressar ell, no fer avançar els alumnes, els ciutadans, el país. Perquè confonent la llibertat individual amb la tireta dels calçotets demostra una incapacitat que l’hauria d’inhabilitar ja no només per dirigir un centre educatiu, sinó per acostar-se a un perímetre prudent d’algun lloc on es vulgui pensar de manera lliure.

(¿Diria el mateix si es presentés un alumne amb una samarreta vermella amb la creu gammada nazi dins d’un cercle blanc? Jo aquest alumne —es deia René— l’he tingut a l’aula, i el conflicte que vaig tenir per negar-me a fer classe amb ell disfressat d’assassí, com si fos normal, només el sabem jo i un company que ens hi vam enfrontar, davant la passiva «comprensió» d’una majoria de servils que creien que se’l podia tenir assegut allí com si res. No vaig voler escoltar cap argument que justifiqués aquella proliferació de cafres de totes les edats).

Però la carrera brillant i inesperada del nostre home que ara és director encara no ha tocat sostre. Culminarà al cap de poc, si fa tot el que ha de fer tal com ho ha de fer: podrà deixar de fer classes, ja no haurà d’aguantar més crítiques dels professors per les disposicions delirants que els fa complir. Finalment, un dia, a inspecció reconeixeran la seva fidel disponibilitat i aconseguirà un lloc en algun despatx de la Delegació d’Ensenyament, al costat dels que ha servit amb diligència, per no haver de fer classe ni embrutar-se amb conflictes que a les altures els déus del caos ignoren.

Una diligència que consisteix en la simple organització casernària del sistema: si el director no porta cap problema a l’inspector i l’inspector no porta cap problema a l’inspector en cap, i l’inspector en cap actua sense que el delegat tingui problemes que podrien afectar el conseller o la consellera, tot va bé.

Es per això que qualsevol conflicte és sempre considerat «un cas aïllat», com va fer el nostre home el dia que un grup concret d’alumnes procedents de determinada zona de la ciutat n’agrediren un altre. No se’ls sancionà, perquè, en paraules del nostre imparable escalador, la pallissa absurda que la tribu va clavar a la víctima que no era «dels seus» formava part del seu «codi d’honor» i representa que cal respectar les minories i els seus codis d’honor i d’horror neandertalescos. I això només és un rapidíssim exemple.

Aquest individu i tots els que actuen com ell de gossos d’atura del sistema estan encantats de la vida amb com va tot, perquè, fixeu-vos-hi bé: no els cal pensar, no els cal saber, no els cal explicar. N’hi ha prou dient que sí i fent que sí a tot, perquè les coses no són el que són, sinó el que semblen o ens diuen que hem de dir que són… sempre que no empipin.

Aquest procés, estrictament exacte i real, com els exemples amb què l’il·lustro, no deu ser pas únic: es deu haver repetit i es repeteix en diversos instituts del país, per més que ho neguin i ocultin la munió de mediocres que hi participen, els que aspiren a beneficiar-se’n o ja se n’han beneficiat, com el nostre home.

El descobriment de la hipocresia com a mètode pedagògic i polític ha fabricat feliços exèrcits de mediocres que han vist que sense exigir no hi ha alumnes problema, que dient que sí a tot i deixant fer sense estridència no hi ha mai problema, que entrant i sortint de l’aula i dient que tot va bé passi el que passi no hi ha cap problema. Acceptant el caos i dient que no és caos, no hi pot haver cap problema… I si n’hi ha algun, s’oculta i ja està.

El mètode és molt senzill: només cal renunciar a exercir de professor… i et paguen com si ho fossis!

Els rebels

Meitat dels anys noranta. Taula rodona multitudinària —la sala plena, més de dues-centes persones— convocada per un diari local a l’entorn de la LOGSE, que llavors s’ha començat a implantar i que ha estat objecte d’articles, cartes, contraarticles i respostes de diferent to, no sempre racional. Em trobo a la mesa de ponents, com a autor d’un text polèmic que ha fet que uns quants professors integrants de la guàrdia pretoriana —poc després tots ocuparan diversos llocs a l’administració— publiquin irades respostes, no contra els meus arguments, sinó a favor d’unes hipòtesis encara no prou demostrades al cap de vint anys.

A més de respostes públiques desqualificadores sense proves, he rebut dues trucades de telèfon anònimes insultants i amenaçadores, o sigui que sóc conscient que he ferit la sensibilitat dels talibans apòstols de l’ensenyament comprensiu, però no han estat capaços d’articular una defensa coherent.

A la mesa també hi ha un parell de col·legues que troben que sí però no, que ja veurem com va, que potser… excel·lents models del país de mitges tites que habitem. I també hi ha la representant de la Generalitat, una senyora mudada, càrrec oficial important de la Conselleria d’Ensenyament, que comença la seva intervenció dient que parla primer perquè té entrades per a un concert al Palau de la Música i no vol fer tard (un concert que es perdrà, la pobra, perquè el debat, amb intervencions del públic, serà acalorat i llarg).

La representant del govern parla un català occidental poc fluid i es pensa que convencerà els assistents fent volar coloms i amb quatre vaguetats. Després d’ella em toca a mi, que explico quina feina faig cada dia, què em proposo i què em sembla que s’han proposat els savis organitzadors d’aquella gran mentida que anomenen ESO. No dubto a qualificar les seves paraules de «buides» i goso demanar-li que argumenti sobre la realitat. Ella, potser estranyada que un súbdit s’atreveixi a demanar-li explicacions, em diu que l’he ofesa. Jo responc que allò tampoc no és cap argument, deixant de banda que, si se sent ofesa quan li demanen claredat i lògica en exposar idees, no li devia ser fàcil, fer classes quan en feia, si mai en feia. Reconec que carrego amb mala bava, però es parla de la meva feina i no accepto mentides ni burles, per finolis que siguin. La primera fricció s’ha produït. La moderadora talla la discussió, i després d’un torn de paraules força tens s’obre el debat amb el públic.

Hi ha diversos comentaris, a favor i en contra dels arguments que s’han anat donant. Veig, al fons de la sala, el delegat comarcal, situat com un anònim espectador i acompanyat per la directora d’un centre molt amiga seva, que m’estranya que no intervinguin per defensar la superior jeràrquica de la mesa. En un altre racó, s’hi troba un inspector que llavors i després ha estat ocupant càrrecs d’altíssim nivell. I aquest sí que intervé, per demanar-me:

—Vostè a qui ensenyaria, doncs?

La pregunta em sembla d’un elemental tristíssim i responc:

—A qui vulgui aprendre!

Una part de la sala gruny, escandalitzada del que acabo de dir. No entenc per què s’exciten. Els nois i noies que no volen estudiar volen treballar: donem-los feina! Que potser hi ha algú capaç d’ensenyar a qui no vol aprendre? Ho dic en veu alta, tot explicant que no hi ha ningú al món capaç d’ensenyar a qui es nega a aprendre, però ara ja bramulen. Demano que m’argumentin que no tinc raó, que m’expliquin quina màgia que jo desconegui posseeixen. Però no raonen, n’hi ha que se senten ofesos i gesticulen, de manera que no els puc fer entendre que l’ensenyament pot ser obligatori, com indica el nom que li han posat, però que no poden confondre l’assistència obligatòria amb l’atenció i l’aprofitament obligatori. Que si un alumne està obligat a aprendre i no aprèn, què passa, amb l’obligatorietat, com es fa complir? Podem fer complir normes, però no desitjós, sensacions, interessos, atencions, gustos…

Però de sobte, aleshores, entenc que l’obligatorietat és només per a mi, per al profe, que està obligat a ensenyar, i si no pot ha de fer veure que ensenya, encara que l’alumne no vulgui aprendre… probablement perquè el sistema està pensat per simular, per estafar. I em demanen que faci que l’obligatori esdevingui plaent a través del que anomenen «pedagogia»!

Els que llegim hem après d’alguns assagistes i poetes que hi ha verbs que no es poden conjugar en imperatiu. Un és el verb llegir, un altre el verb estimar, un altre el verb aprendre… perquè són verbs que per realitzar-se requereixen voluntat, a vegades esforç i constància i paciència, però sobretot voluntat. I totes aquestes virtuts no apareixen en els tractats ni els discursos de pedagogia.

Jo sóc capaç de compartir el meu entusiasme pel que ensenyo, si no ja hauria plegat fa dies, però em sé incapaç de compartir res, ni un plàtan, ni una mirada, amb una pedra, exposaré un dia en un article a la premsa. I ja hi som amb els escamots histèrics: no existeixen els individus pedra!, criden, els ignorants de la metàfora. I tot seguit em diuen que tots som iguals… potser perquè no han fet una ullada al seu entorn.

El lector disculparà si acabo dient que, a certes altures de la vida, hi ha discussions que són cansades i ridícules.

En tot cas, el professor que no es rebel·li contra aquests criteris, qui no lluiti aferrissadament per fer aprendre a qui vol aprendre, oposant-se a qui no vol aprendre i procura evitar que els altres aprenguin, enfrontant-se a disposicions, normes i decrets que institueixin per llei les diverses formes d’ignorància, per divertides que semblin, no mereix dir-se mestre, no és un bon professor.

Jo no puc sentir entusiasme per aquest sistema, no puc conformar-me i callar davant d’aquest sistema, perquè hi ha joves i famílies que reclamen aprendre, perquè estic convençut que el país necessita gent que aprengui i que, diguin el que diguin, a classe no és igual qui vol aprendre que qui no vol aprendre.

Al cap de dos dies de l’acte que he comentat abans, el delegat territorial i la senyora autoritat del Departament d’Ensenyament es presenten a l’institut on treballo demanant per mi i preguntant al director i el cap d’estudis si falto a classe, si responc al que se’m demana, si sóc un tutor com cal o si hi ha queixes per la meva feina. Els contesten que sóc membre del Consell Escolar i que no hi ha problemes (són bones criatures i saben dir mentides pietoses). Les autoritats se’n van tot indicant que em diguin que han vingut. Ho sabré després, que em buscaven. Per què no s’esperaven que sortís de Faula? No ho sé… Tampoc no sé si aquesta visita es podria considerar amistosa…

Visca, doncs, els rebels, encara que ens equivoquem, que rebem insults telefònics, visites inesperades, menyspreu institucional, cartes rabioses i denúncies dels cretins.

Visca i endavant, perquè tindrem la sort de no ocupar mai dels mais càrrecs que ens facin còmplices d’administracions perverses que potser un dia hauran de rendir comptes.

Els carallots (o «el que no educa, deseduca»)

La professora entra a la classe de segon d’ESO. És hora de tutoria. N’hi ha una cada setmana, d’hora de tutoria. Els nois i noies ja saben que és una estona més o menys de descans, amb comunicats de qüestions pràctiques del centre, comentaris de com va el curs, de petits conflictes entre els alumnes (els grans es dirimeixen al carrer) i que també, sovint, es tracten «temes» que el tutor o la tutora troben d’interès. La tutoria d’avui és d’un tema considerat d’interès —per la tutora, és clar—, que vol fer exercitar els alumnes sobre l’amistat i l’autoestima.

Els nois i noies s’han d’asseure en rotllana. Tot seguit, la tutora els sorprèn mostrant-los un cor de peluix de color rosa, de la mida d’una carpeta. L’exercici consistirà, els diu, a passar-se el cor i fer que cada vegada que algú et passa el cor a tu t’hagis d’alçar i dir alguna cosa bona d’aquella persona, i després passar-lo a un altre que et cantarà les teves excel·lències. Explicada així per un dels alumnes, la cosa agafa un aspecte grotesc (potser si me l’expliqués un especialista en Ciències de l’Educació miraria d’aguantar-me el riure).

Les criatures fan veritables equilibris per dir alguna cosa, dissimular els renecs que saben i no esclafir la rialla cada vegada que es troben el cor a les mans, ja que la tutora s’enfadaria i hi hauria embolic. Sempre hi ha els graciosets que fan broma, sí, però ella els tolera per allò del ja se sap. Ara bé, si algú s’hi negués dient-li que ho troba ridícul, no li perdonaria pas la insolència. I els alumnes ho saben, i per això, per estalviar-se una esbroncada i potser algun càstig «pedagògic», dissimulen i miren el rellotge.

Això és un exercici carallot, una autèntica carallotada, amb nois i noies de tretze i catorze anys.

I aquesta activitat (que he de repetir que és real i exacta, fins en el color del cor) és una manera de mal educar, perquè banalitza i converteix en joc acrític l’amistat i el respecte entre companys… que saben perfectament que quan toqui el timbre s’acabarà aquell parèntesi de bondat mentidera i tornarà a regnar l’ambient de murrieria que es respira arreu.

Potser algú em dirà que estic fent una caricatura i voldrà desautoritzar l’argument. O dirà allò de «és una excepció». Però tinc més exemples d’altres menes.

Copio literalment un comunicat enviat per la direcció d’un centre educatiu, que em serveix sovint (tapant el nom que consta al paper oficial) per a les meves classes de sintaxi i redacció. Diu així:

(Nota al marge: «avís», sense accent; el «centre» escolar és «de polls», i no de nois i noies; segons sembla cal «evitar la propagació» dels fills i filles; a part de l’ús elegant del pronom demostratiu i dels signes de puntuació, que s’han abolit o deixat ad libitum…).

¿Algú em pot dir quins mètodes, quins recursos pedagògics, quines estratègies d’aprenentatge es poden utilitzar davant d’uns alumnes que tenen professors que escriuen així?

Ningú pot dubtar que resulta absurd intentar ensenyar a escriure correctament als alumnes, ser exigent i demanar que es repassi tot el que s’escriu, si hi ha professors al centre que escriuen coses com aquesta. I m’hi empipo, i tant!, i els critico, i tant!, i ho faré sempre, perquè amb tota la seva barroera ignorància gosen interferir en la meva feina. A més, algú pot arribar a imaginar-se com deuen parlar i escriure, amb els alumnes a qui jo he d’ensenyar a escriure i parlar correctament? Destrueixen la meva feina, i es pot ben creure que, davant d’un meu retret estentori, n’hi ha que objecten que «home, ja s’entén, no?» i se senten ofesos perquè els dic tot el que penso sense embuts. D’on han sortit? Com és possible que gent així exerceixin i trobin normal violentar l’idioma? Qui els ha fet possibles?

Aquests són per mi exemples definitius del caos organitzat, acceptat amb malícia per uns i consentit amb inconscient estupidesa per altres.

Són només dos casos, però gràcies als amics que la coneixen dia a dia augmenta la meva bonica col·lecció de documents emesos per instàncies oficials educatives, impagable material didàctic que fa les delícies d’alguns dels meus alumnes a les classes de llengua i de redacció.

I és que hi ha mestres i professors carallots, sí, que fan carallotades i ximpleries que en qualsevol altra feina valdrien el desprestigi i l’acomiadament immediat. Però aquí no passa mai res, perquè el sistema ha enfollit de tal manera que propicia les carallotades, sempre somrient!

Potser, pel que dic, pot semblar que eximeixo de la responsabilitat de tot el que passa els del nostre gremi. I no: els professors hem donat, com a col·lectiu, proves de ser força carallots, amb el nostre silenci, amb l’acceptació passiva del que els «nostres» sindicats pacten des de perspectives allunyades de l’autèntica vida professional, a vegades sembla que contra nostre i tot; amb aquest silenci indiferent, cansat, atemorit, mesell, contribuïm de manera decisiva a fer que tot vagi a pitjor. I acceptem de fer una feina a mitges, conformats.

Sembla que ignorem aquella magnífica i sàvia afirmació que mai no hauríem d’haver oblidat, perquè no ens eximeix de la nostra rotunda responsabilitat, que diu que «el que no educa, deseduca». Potser per això tenim el país que tenim…

Els altres, molts altres

La tipologia de professionals podria ser molt més extensa, infinita. Hi ha exemples i anècdotes per omplir pàgines i pàgines que no farien més que confirmar que hi ha una acceptació silenciosa de la trista i perillosa situació, però que també existeixen molts altres models de professor.

Hi ha els bondadosos, incapaços de violentar-se ni amb la situació creada per les lleis absurdes, ni amb els pares, ni amb els alumnes, que lluiten per ignorar tot el que passa al seu voltant de conflictiu o perillós. Són, de debò, bones persones, aquella majoria silenciosa que suporta amb pacient silenci les dictadures, contents si cauen, però massa prudents per intervenir mai a fer-les caure.

Trobem també els directament barruts, que no creuen que la feina als centres tingui cap valor. Són els que, com que el propietari de l’empresa —la Generalitat o l’Estat— és un ens abstracte i inconcret, llunyà i desproveït de lògica, procuren estafar, enganyar i aprofitar-se’n tot el que poden. Falten a classe amb pretextos variats i creatius (a una li van anar a posar el telèfon quatre vegades en un mateix curs!), passen el temps dins de l’aula amb l’únic propòsit d’arribar a final de mes i se senten ben lluny de tot conflicte. Són gent que fan sempre el mínim i es mostren expressament ineptes per tal que no els sigui encarregada cap tasca d’un mínim d’importància, perquè saben que així eviten assumir cap responsabilitat, conscients que els que treballen bé es carreguen de feina i als maldestres no se’ls demana res. Passen tan desapercebuts com poden, per poder fer la seva… i cobren com els que treballen!

Un esment especial per als sacrificats, els que creuen que la seva matèria és la més important, fonamental, imprescindible per a qualsevol ciutadà i malden —al contrari dels anteriors— per deixar clar sempre i arreu que ells són els únics que fan alguna feina d’autèntic interès en els centres. Es complauen a deixar clar com s’esforcen i diuen que treballen amb il·lusió… potser perquè saben i no gosen confessar que l’única cosa realment fonamental, imprescindible, necessària i bàsica que haurien d’haver après els alumnes dels instituts és a llegir i escriure. Però treballen bé i solen ser gent agradable amb qui es pot compartir gairebé tot.

Hi ha també el lamentable i trist grup dels desaprofitats, artistes i intel·lectuals que odien rebaixar-se a fer-se entendre a l’aula i es reivindiquen de manera patètica i vergonyosa a la que poden, parlant de les seves habilitats artístiques, del seu títol de doctorat o del seu profund coneixement en especialitats que no tenen res a veure amb la matèria que professen. N’hi ha de dues menes: els que et passen pels morros les seves expedicions, descobertes, estudis, concerts i activitats, i els que et miren per damunt l’espatlla, en silenci, convençuts que et fan un favor venint a treballar amb tu, pobre mortal vulgaríssim. Tots solen fer una irreparable cara d’amargats.

Per desgràcia, hi trobem també els intransigents en versió malparida, que gaudeixen fent patir els alumnes. Mai no deixen clar el seu sistema de valoració de la feina i aprofiten el caos regnant en el sistema per actuar de manera arbitrària, parlant de «competències» i «valors transversals» assolits o no assolits, per afavorir o suspendre a segons qui si no els adora o es plega a la seva voluntat. Sí, sí: n’hi ha i són d’allò més progre!

Ara bé, cal deixar ben clar que existeix, a l’ensenyament públic, un exèrcit d’autèntics professors amb actituds diverses, criteris a vegades poc coincidents amb els meus, idees oposades o mètodes que jo els discuteixo, que treballen a consciència per ensenyar aquelles matèries a què han dedicat la vida, i ho fan de manera apassionada, contra totes les disposicions que retallen, coarten i denigren la nostra feina. Professors autèntics que ensenyen de debò, que es diverteixen fent classe i diverteixen els autèntics alumnes. Professors autèntics que exigeixen perquè donen. Que lluiten tant com poden, amb bon humor, simpatia, excel·lents coneixements i capacitat de convicció, als quals complau treballar i compartir els coneixements per fer créixer els nois i noies. I que, al cap d’anys, es troben joves o adults pel carrer, els noms dels quals gairebé sempre han oblidat, que els agraeixen un comentari fet a classe, un consell, una actitud o altres lliçons remotes que, afirmen, recorden amb afecte i els han ajudat a ser com són.

Puc dir amb tot el goig que conec moltíssims professors així, que malden per seguir sent professors… fins que els deixin. Cada vegada en queden menys, potser perquè els nous que arriben només coneixen aquesta debacle dels darrers anys, en la qual fer classe consisteix a fer-se escoltar, aconseguir un cert ordre, convèncer de la necessitat de treballar, trampejar la burocràcia i capejar les crítiques que tothom es veu amb cor de fer-nos. I a vegades n’hi ha que es rendeixen, per bons que siguin.

Perquè n’hi ha per engegar-ho tot, quan un inspector procedent d’aneu a saber quina branca de l’FP va a un centre a valorar (?) la feina d’una professora i quan sap que és de llatí i grec se la mira com si fos un ovni i li pregunta, mig rient: «Quines assignatures tan estranyes, oi?». I la vergonya la sent ella, perquè sap, a més, que per omplir l’horari li faran donar classes del que calgui, de castellà, de català, d’història… del que sigui, suposadament perquè es torni «normal».

Aquests bons professors és lògic que es cansin, que es rendeixin i, si poden, pleguin, que és el que sembla que volen per aconseguir un cos de funcionaris mesells, disposats a fer el que sigui per cobrar.

D’entre els millors professors que he vist, em va colpir especialment el cas d’una companya que optà per la jubilació anticipada amb aquestes paraules, prou explícites per fer entendre com va tot: «Plego perquè m’agrada ensenyar». Quan hagin aconseguit que tots els autèntics professors a qui agrada ensenyar hagin plegat, el triomf del caos serà total.