IV

Ni que sigui des d’un banc d’acusats, sempre és interessant de sentir com parlen d’un mateix. Puc dir que, en els seus discursos, el fiscal i l’advocat han parlat molt de mi, i potser més de mi que no pas del meu crim. I en el fons, i tan diferents eren l’un de l’altre, aquells discursos? El defensor aixecava els braços i reconeixia la meva culpabilitat, però amb atenuants. El fiscal estenia les mans i denunciava la meva culpabilitat, però sense atenuants. Tanmateix, hi havia alguna cosa que em molestava vagament. A pesar de les meves preocupacions, de vegades em sentia temptat d’intervenir-hi, però el meu advocat em frenava:

—Calleu, que us convé més. —En certa manera, semblaven tractar aquell cas sense comptar amb mi. Tot es desenvolupava sense la meva participació. S’hi decidia la meva sort, i ni tan sols em demanaven l’opinió. De tant en tant sentia ganes d’interrompre tothom i de dir: «Però, al cap i a la fi, qui és l’acusat? És important, això de ser l’acusat. I jo vull dir-hi la meva». Ara: pensant-ho bé, no tenia res a dir. D’altra banda, haig de reconèixer que la satisfacció que trobem a ocupar l’atenció dels altres no dura gaire. Per exemple, el discurs del fiscal m’ha cansat de seguida. Només alguns passatges, certs gestos, o tirades enteres però fora del context, m’han impressionat o han despertat el meu interès.

Si ho he entès bé, el fons de la seva argumentació és que jo havia premeditat el crim. Almenys ha intentat de demostrar-ho. Com ell mateix deia: «En donaré la prova, senyors, i la donaré per duplicat. En primor lloc, sota l’enlluernadora claredat dels fets; i després, en l’obscura il·luminació que em proporcionarà la psicologia d’aquesta ànima criminal». Ha resumit els fets a partir de la mort de la mamà. Ha evocat la meva insensibilitat, la meva ignorància a propòsit dels anys de la mamà, l’endemà a la platja, amb una dona, el cinema, Fernandel i, finalment, el fet d’haver portat Marie a casa meva aquell vespre. M’ha costat una mica de comprendre’l, en aquest punt, perquè deia «la seva amant», i, per a mi, ella era Marie. A continuació s’ha referit a la història de Raymond. He trobat que, a la seva manera d’enfocar els esdeveniments, no li faltava lucidesa. Allò que deia resultava plausible. Jo havia escrit la carta d’acord amb Raymond per atreure la seva amant i lliurar-la als mals tractes d’un home «de moralitat dubtosa». A la platja havia provocat els adversaris de Raymond. Raymond n’havia sortit amb unes ferides. Jo li havia demanat el revòlver. Hi havia tornat sol, amb la intenció d’utilitzar-lo. I havia matat l’àrab, tal com ho havia planejat. Havia esperat. I «per assegurar-me que la feina havia estat ben feta» havia disparat quatre bales més, fredament, a cop segur i, en certa manera, amb premeditació.

—Doncs bé, senyors —ha dit el fiscal—. He reconstruït davant vostre el fil dels esdeveniments que han conduït aquest home a matar amb un absolut coneixement de causa. Insisteixo en totes aquestes coses —ha afegit—, perquè no es tracta d’un assassinat qualsevol, d’un acte irreflexiu que podríeu estimar atenuat per les circumstàncies. Aquest home, senyors del Jurat, aquest home és intel·ligent. Ja l’heu sentit com parla. Sap contestar. Coneix el valor de les paraules. I no és possible de dir que hagi obrat sense adonar-se del que feia.

Jo escoltava i sentia que em consideraven «intel·ligent». Però no acabava de comprendre per què allò que en un home corrent és admirat com una qualitat podia convertir-se en un càrrec aclaparador quan es referia a un culpable. Almenys això era el que més m’impressionava. He deixat d’escoltar el fiscal fins al moment en què li he sentit dir:

—És que tan sols ha demostrat penedir-se’n? Mai, senyors del Jurat! Ni una sola vegada al llarg del procés, aquest home no ha semblat commogut pel seu crim abominable. —Aleshores s’ha girat de cara a mi, m’ha assenyalat amb el dit i ha seguit fent-me objecte de retrets, sense que jo comprengués ben bé per què. Sens dubte, no podia estar-me de reconèixer que tenia raó. Jo no em penedia gaire del meu acte. Però em sorprenia aquella manera de rabejar-s’hi. Jo hauria volgut mirar d’explicar-li cordialment, gairebé amb afecte, que mai no m’havia pogut penedir realment de res. Em sentia sempre absorbit pel que estava a punt d’esdevenir-se, per avui o per demà. Però, és clar, en la situació en què m’havien posat, jo no podia parlar a ningú en aquest to. No tenia dret a mostrar-me afectuós, a tenir bona voluntat. I he intentat de continuar escoltant, perquè el fiscal començava a parlar de la meva ànima.

Deia que s’havia inclinat sobre ella per mirar-hi i que no hi havia trobat res, senyors del Jurat. Deia que, en realitat, jo no en tenia, d’ànima, i que res d’humà, cap dels principis morals que protegeixen el cor dels homes, no m’era accessible.

—De fet —afegia—, nosaltres no sabríem reprotxar-li-ho. No podem lamentar que manqui d’allò que és incapaç d’adquirir. Però, quan es tracta d’aquest tribunal, la virtut merament negativa de la tolerància ha de transformar-se en la virtut menys fàcil, però més elevada, de la justícia. Sobretot quan el buit del cor, tal com el descobrim en aquest home, esdevé un abisme on la societat pot sucumbir. —Llavors ha parlat de la meva actitud respecte a la mamà. Ha repetit el que havia dit en les sessions precedents. Però s’hi ha estat molt més temps que quan havia parlat del meu crim. Se m’ha fet tan pesat, que, finalment, ja no he sentit sinó la calor del matí. I no he sentit altra cosa fins al moment, almenys, en què el fiscal s’ha aturat i, després d’una pausa, ha seguit amb una veu molt baixa i convençuda—: Aquest mateix tribunal, senyors, jutjarà demà el més abominable dels crims: l’assassinat d’un pare. —Segons ell, la imaginació reculava davant aquest atemptat tan atroç, i gosava esperar que la justícia dels homes castigaria sense feblesa. Però ell no vacil·lava a dir que l’horror que li inspirava el parricidi gairebé cedia davant l’horror que experimentava per la meva insensibilitat. Encara, segons ell, un home que matava moralment la seva mare se separava de la comunitat dels homes per les mateixes raons que aquell qui aixecava una mà assassina contra l’autor dels seus dies. En tot cas, el primer preparava els actes del segon, els anunciava d’alguna manera i els legitimava—. Estic persuadit, senyors del Jurat —ha agregat alçant la veu—, que no trobareu massa audaç la meva idea, si dic que l’home que avui seu al banc dels acusats és també culpable de la mort que el tribunal haurà de jutjar demà. Cal que sigui castigat en conseqüència. —Ací, el fiscal s’ha eixugat la cara, que li brillava de suor. Ha dit, per últim, que el seu deure era molt penós, però que el compliria amb fermesa. Ha declarat que jo no tenia res a fer amb una societat de la qual desconeixia les regles més essencials, i que no podia apel·lar a la clemència del cor humà perquè jo n’ignorava les reaccions profundes—. Us demano el cap d’aquest home —ha dit—, i us el demano amb la consciència tranquil·la. Perquè, si en el curs de la meva ja llarga carrera professional se m’ha presentat el cas de demanar algunes vegades la pena de mort, mai com avui no he sentit aquest penós deure compensat, equilibrat, il·luminat per la consciència d’un manament imperiós i sagrat i per l’horror que sento davant la cara d’un home en la qual no llegeixo sinó monstruositats.

Quan el fiscal ha tornat a seure, hi ha hagut un moment de silenci bastant llarg. Jo estava atordit de calor i de sorpresa. El president ha tossit una mica, i en un to molt baix m’ha preguntat si volia dir alguna cosa. M’he aixecat i, com que tenia ganes de parlar, he dit, bé que una mica a l’atzar, que jo no havia tingut la intenció de matar l’àrab. El president ha contestat que allò era una simple afirmació, que fins ara no havia comprès quin era el meu sistema de defensa i que, abans d’escoltar el meu advocat, li agradaria que jo precisés els motius que havien inspirat el meu acte. Embullant una mica les paraules i adonant-me del ridícul que corria, he dit ràpidament que havia estat a causa del sol. S’han sentit algunes rialles a la sala. El meu defensor ha arronsat els muscles i, immediatament després, li han concedit la paraula. Però ell ha declarat que ja era tard, que la seva intervenció duraria algunes hores i que demanava per continuar a la tarda. El tribunal hi ha consentit.

A la tarda, els grans ventiladors seguien remenant l’aire espès de la sala, i els petits ventalls multicolors dels jurats s’agitaven tots en el mateix sentit. Va semblar-me que el discurs del meu advocat no s’acabava mai. En un moment determinat, però, li he prestat atenció, perquè deia:

—És cert que jo he matat. —Ha continuat en aquest to, dient «jo» cada vegada que es referia a mi. Jo estava molt sorprès. M’he inclinat cap a un dels gendarmes i li he preguntat per què el meu defensor parlava d’aquella manera. El guàrdia m’ha dit que callés, i al cap d’un moment ha afegit:

—Tots els advocats fan això.

He pensat que era una forma d’apartar-me encara una mica més de l’afer, de reduir-me a zero i, en un cert sentit, de suplantar-me. Però ja tornava a sentir-me ben lluny d’aquella sala d’audiència. De més a més, el meu defensor m’ha semblat ridícul. Ha al·legat superficialment que jo havia estat provocat, i després també ha parlat de la meva ànima. M’ha fet la impressió que tenia molt menys talent que el fiscal.

—També jo he penetrat en aquesta ànima —ha dit—; però, a diferència de l’il·lustre representant del Ministeri públic, hi he trobat alguna cosa, i puc dir que hi he llegit com en un llibre obert. —Havia llegit que jo era un home honrat, un treballador regular, infatigable, fidel a la casa on servia, estimat de tothom i compassiu amb les misèries d’altri. Per a ell, jo era un fill exemplar, que havia sostingut la seva mare tant de temps com li havia estat possible. Finalment havia cregut que una casa de retir donaria a l’anciana senyora les comoditats que els meus mitjans de vida no em permetien de procurar-li—. Em meravello, senyors del Jurat —ha afegit—, que s’hagi fet tant de soroll entorn d’aquest asil. Perquè, en definitiva, si calia donar una prova de la utilitat i de la grandesa d’aquestes institucions, bastaria dir que és el mateix Estat qui les subvenciona. —Sigui com sigui, no ha parlat de l’enterrament, i he pensat que això era una falla del seu discurs. Però a causa de totes aquelles frases ampul·loses, de totes aquelles jornades i d’aquelles hores interminables durant les quals parlaven tant de la meva ànima, he tingut la sensació que tot esdevenia com una aigua incolora on jo trobava el vertigen.

Tot ben garbellat, només recordo que, des del carrer i a través de l’espai de les sales i les estrades, mentre el meu defensor continuava parlant, ha arribat fins a mi el so de la trompeta d’un venedor de gelats. M’han assaltat els records d’una vida que ja havia deixat de pertànyer-me, però en la qual havia trobat les més pobres i les més tenaces de les meves alegries: les olors de l’estiu, el barri que estimava, un cert cel del vespre, el riure i els vestits de Marie. Aleshores m’ha pujat a la gola tota la inutilitat del que feia en aquell lloc i no he sentit sinó un desig: que acabessin tot d’una amb allò i que em retornessin a la cel·la per poder dormir. El meu advocat acabava la seva peroració, i a penes si l’he sentit com cridava que els jurats no voldrien enviar a la mort un treballador honrat, perdut en uns segons d’ofuscació, ni tampoc com invocava circumstàncies atenuants per a un crim, deia, el càstig més segur del qual era l’etern remordiment que ja em rosegava. El tribunal ha suspès l’audiència, i l’advocat s’ha assegut amb un aire d’extrema fatiga. Els seus col·legues se li han acostat a estrènyer-li la mà. He sentit: «Magnífic, amic meu!». Un d’ells fins i tot ha demanat la meva aprovació:

—Oi que sí? —m’ha dit. Hi he assentit, però el meu compliment no era sincer, perquè em sentia massa cansat.

A fora declinava el dia, i la calor no era ja tan forta. Per alguns sorolls que venien del carrer endevinava la dolçor del capvespre. Tots hi érem, allà, esperant. I allò que tots esperàvem, només a mi em concernia. He mirat cap a la sala, de nou. Tot estava com el primer dia. M’he trobat amb la mirada del periodista del vestit gris i amb la de la dona autòmat. Això m’ha fet pensar que durant tot el procés no havia buscat Marie amb els ulls. No l’havia oblidada, però estava massa preocupat. L’he vista entre Céleste i Raymond. M’ha fet un senyal com si em digués: «Per fi!», i he vist somriure la seva cara una mica angoixada. Però em sentia el cor oprimit, i ni tan sols he pogut contestar al seu somrís.

El tribunal ha tornat a entrar. Molt ràpidament, han llegit una sèrie de preguntes als jurats. He sentit «culpable d’assassinat…», «premeditació…», «circumstàncies atenuants…». Els jurats s’han retirat, i a mi m’han dut a la petita cambra on ja havia esperat les altres vegades. El meu defensor ha vingut a veure’m: estava molt xerraire, i m’ha parlat amb més confiança i cordialitat que mai. Es pensava que tot aniria bé i que me’n sortiria amb uns pocs anys de presó o de treballs forçats. Li he preguntat si hi hauria possibilitats de cassació, en el cas d’una sentència desfavorable. M’ha dit que no. La seva tàctica havia consistit a no plantejar demandes incidentals, a fi de no indisposar el Jurat. M’ha explicat que no cassaven una sentència per qualsevol motiu. Això m’ha semblat evident, i m’he rendit a les seves raons. Si miràvem la cosa en fred, era ben natural que fos així. En cas contrari, hi hauria massa paperam inútil.

—De tota manera —m’ha dit l’advocat—, hi ha l’apel·lació. Però estic segur que el veredicte serà favorable.

Hem esperat molt de temps, prop de tres quarts, em sembla. Al capdavall ha sonat un timbre. El meu defensor m’ha deixat dient-me:

—Ara el president del Jurat llegirà les contestacions. No us faran entrar sinó quan es pronunciarà la sentència.

He sentit unes portes que es tancaven. La gent corria per unes escales que jo no sabia si eren pròximes o allunyades. Després m’ha arribat la remor d’una veu sorda que llegia alguna cosa a la sala. Quan ha tornat a sonar el timbre i han obert la porta del lloc per als acusats, tot el silenci de la sala ha pujat fins a mi, el silenci, i aquella particular sensació que he tingut en constatar que el jove periodista havia abaixat els ulls. No he mirat en direcció de Marie. No n’he tingut temps, perquè el president m’ha dit, d’una manera estranya, que en nom del poble francès haurien de tallar-me el cap en una plaça pública. Aleshores m’ha semblat reconèixer el sentiment que descobria en totes les cares. Crec que es tractava de consideració. Els gendarmes es mostraren molt cortesos amb mi. El defensor m’ha agafat la mà. Jo ja no pensava en res. El president m’ha preguntat si tenia res a afegir. He reflexionat. He dit:

—No. —Aleshores se m’han endut.