IV

He treballat molt, tota la setmana. Raymond ha vingut a veure’m i m’ha dit que ja havia enviat la carta. He anat al cinema dues vegades en companyia d’Emmanuel, que no sempre comprèn el que s’esdevé a la pantalla. Aleshores cal donar-li explicacions. Ahir era dissabte, i Marie ha vingut tal com havíem acordat. M’ha semblat més desitjable, perquè portava un vestit molt bonic, de ratlles blanques i vermelles, i sandàlies de pell. Se li endevinaven els pits ferms, i la morenor del sol li donava aspecte de flor. Hem agafat l’autobús i hem anat a uns quants quilòmetres d’Alger, en una platja cenyida de roques i vorejada de canyar pel costat de terra. El sol de les quatre de la tarda no era massa càlid, però l’aigua era tèbia i fluïa en petites ones llargues i peresoses. Marie m’ha ensenyat un joc. Tot nedant, calia beure en la cresta de les onades, acumular l’escuma a la boca i després posar-se de sobines per projectar-la contra el cel. Es feia aleshores una mena de randa sabonosa que desapareixia enduta pel vent o que em queia sobre la cara com una pluja suau. Però al cap d’una estona ja em sentia la boca cremada per l’amargor de la sal. Llavors Marie s’ha acostat a mi i, dins l’aigua, m’ha abraçat. Ha oprimit la seva boca contra la meva. La seva llengua em refrescava els llavis, i hem rodolat un moment entre les ones.

Un cop vestits, a la platja, Marie em mirava amb els ulls brillants. L’he besada. Després ja no hem parlat més. L’he retinguda contra meu, i ens hem apressat a trobar un autobús, tornar a Alger, anar a casa meva i llançar-nos al llit. Havia deixat oberta la finestra, i era agradable de sentir com la nit d’estiu lliscava sobre els nostres cossos bruns.

L’endemà de matí, Marie s’hi ha quedat, i li he dit que desdejunéssim plegats. He baixat a comprar carn. Quan pujava he sentit una veu de dona a la cambra de Raymond. Una mica després, el vell Salamano ha renyat el seu gos, hem sentit un soroll de sabates i ungles en la fusta dels graons de l’escala, i de seguida: «Porc, carronya»; han sortit al carrer. He contat a Marie la història del vell Salamano, i ha rigut. Portava un dels meus pijames, les mànigues arromangades. En veure-la riure he tornat a desitjar-la. Una estona després, m’ha preguntat si l’estimava. Li he contestat que això no volia dir res, però que em semblava que no. Hi ha fet una cara trista. Però, mentre preparava el desdejuni, i a propòsit de qualsevol cosa, ha tornat a riure de tal manera que l’he besada. És en aquest moment que a l’habitació de Raymond ha esclatat l’enrenou d’una disputa.

Primer s’ha sentit una veu aguda de dona i, després, la de Raymond, que deia:

—M’has enganyat, m’has enganyat! Ara t’ensenyaré a enganyar-me!

Hi ha hagut uns sorolls sords, i la dona ha bramat, però d’una manera tan terrible que el replà s’ha omplert immediatament de veïns. Marie i jo també hi hem sortit. La dona seguia cridant, i Raymond no parava de pegar-li. Marie m’ha dit que era terrible, i jo no he contestat res. M’ha demanat que baixés a buscar un policia, però jo li he dit que no m’agradaven, els policies. Mentrestant n’ha arribat un, amb el llogater del segon pis, que és plomaire. L’agent ha trucat a la porta, i ja no s’ha sentit res. Ha trucat més fort, i al cap d’un instant la dona ha tornat a plorar i Raymond ha vingut a obrir. Duia un cigarret als llavis i aparençava la major innocència. Però la dona s’ha precipitat cap a la porta i ha declarat al policia que Raymond l’havia maltractada.

—El teu nom? —ha dit l’agent. Raymond ha contestat—. Treu-te el cigarret de la boca, quan em parlis —ha dit el guàrdia. Raymond ha dubtat, m’ha mirat i ha seguit fumant. Aleshores el policia li ha plantificat una bufetada espessa i feixuga, en el ple de la galta. El cigarret ha anat a parar alguns metres enllà. Raymond ha canviat de color, però de moment no ha dit res. Després ha preguntat, en un to de veu humil, si podia recollir la seva burilla. L’agent ha dit que sí, que podia, i ha afegit—: Però la pròxima vegada sabràs que un guàrdia no és un ninot.

Mentre passava allò, la dona plorava i repetia:

—M’ha pegat! És un macarró!

—Senyor guàrdia —ha preguntat Raymond aleshores—, és que la llei permet això, que li diguin macarró a la cara, a un home? —Però l’agent li ha ordenat de «no obrir la boca». Llavors Raymond s’ha girat cap a la dona i li ha dit—: Espera, nena, que ja ens tornarem a veure. —El policia li ha dit que callés, que la dona havia d’anar-se’n i que ell hauria de quedar-se a l’habitació en espera de ser convocat a la comissaria. Ha afegit que Raymond hauria de donar-se vergonya d’estar begut fins al punt de tremolar com tremolava. Raymond li ha explicat—: Jo no estic borratxo, senyor guàrdia. Només que sóc davant vostre, i tremolo, és obligat. —Ha tancat la porta i tothom s’ha dispersat. Marie i jo hem acabat de preparar el desdejuni. Però ella no tonia gana, i me l’he menjat gairebé tot jo. Marie ha marxat a la una, i encara he dormit una mica.

Cap a les tres han trucat a la porta de la meva cambra, i ha entrat Raymond. He continuat al llit. Ell ha vingut a seure-hi a la vora. Ha estat un moment sense parlar, i li he preguntat com havien anat les coses. M’ha contat que havia fet el que pensava, però que ella li havia pegat una bufetada i que aleshores ell havia replicat amb una pallissa. Quant a la resta, jo ja ho havia vist. Li he dit que em semblava que ara quedava castigada i que hauria de sentir-se’n satisfet. Aquesta era també la seva opinió; i ha observat que el guàrdia havia perdut el temps, perquè no podria esborrar els cops que ella havia rebut. Ha afegit que coneixia bé els policies i que sabia com calia tractar-los. Llavors m’ha preguntat si jo havia esperat que respondria a la bufetada de l’agent. He contestat que no esperava res de tot això i que, per altra part, no m’agradaven els policies. Raymond ha semblat content. M’ha preguntat si volia sortir amb ell. M’he llevat i he començat a pentinar-me. M’ha dit que calia que li fes de testimoni. A mi, això m’era igual, però no sabia què havia de dir-hi. Segons Raymond, bastava que declarés que la dona l’havia enganyat. He acceptat de servir-li de testimoni.

Hem sortit, i Raymond m’ha convidat a una copa. Després ha volgut que juguéssim una partida de billar i he perdut per la mínima. I encara volia anar al bordell, però li be dit que no, perquè això no m’agrada. Aleshores hem tornat a casa a poc a poc, i pel camí m’explicava com se sentia content per haver reeixit a castigar la seva amant. El trobava molt amable amb mi, i he pensat que aquell era un bon moment.

De lluny he distingit al llindar de la porta el vell Salamano, que semblava tot agitat. En acostar-nos-hi he vist que no tenia el gos. Mirava cap a totes bandes, girava sobre si mateix, tractava d’ataüllar alguna cosa en l’obscuritat del passadís, mormolava paraules incoherents, i tornava a escrutar el carrer amb els seus ullets enrogits. Quan Raymond li ha demanat què li passava, no ha contestat de seguida. He sentit vagament que murmurava:

—Porc, carronya —i continuava en la seva agitació. Li he preguntat on era el seu gos. M’ha contestat bruscament que havia desaparegut. I després, de cop, ha començat a parlar amb volubilitat—: L’he dut al Camp de Maniobres, com de costum. Hi havia molta gent, entorn de les barraques de la fira. M’he parat per veure «El Rei de l’Evasió». I, quan em disposava a seguir, ell ja no hi era. Fa temps que volia comprar-li un collar més estret. Però mai no hauria cregut que aquella carronya pogués fugir així.

Raymond li ha explicat aleshores que potser el gos s’havia extraviat i que sens dubte hi tornaria. Li ha citat casos de gossos que havien fet desenes de quilòmetres per retrobar els seus amos. A pesar d’això, el vell semblava cada cop més agitat:

—Però ells me l’agafaran, compreneu? Si almenys algú el recollís! Però no és possible: fa fàstic a tothom, amb les seves crostes. Els guàrdies l’agafaran, de segur! —Llavors li he dit que hauria d’anar a buscar-lo i que l’hi retornarien a canvi de pagar una multa. M’ha preguntat si la multa seria gaire grossa. Jo no ho sabia. Aleshores s’ha encolerit—: Donar diners per aquella carronya! Ah, ja pot ben rebentar! —I s’ha posat a insultar el gos. Raymond ha rigut i ha entrat a la casa. L’he seguit, i ens hem separat al replà del pis. Al cap d’un moment he sentit els passos del vell. Ha trucat a la meva porta. Quan he obert, s’ha quedat parat al llindar, i m’ha dit—: Dispenseu, dispenseu. —L’he invitat a passar, però no ha volgut. Es contemplava la punta de les sabates, i li tremolaven les mans plenes de crostes. Sense mirar-me a la cara, m’ha preguntat—: Ells no me’l prendran, oi, senyor Meursault? Me’l tornaran, han de tornar-me’l. Si no, què serà de mi? —Li he dit que la canera conserva els gossos tres dies, a disposició dels seus propietaris, i que després en feia el que li semblava millor. M’ha mirat en silenci. Després m’ha dit—: Bona nit. —Ha tancat la porta de la seva cambra, i l’he sentit anar i venir. El seu llit ha cruixit. I per l’estrany i lleu soroll que me n’arribava a través de l’envà he comprès que plorava. Sense saber per què, he pensat en la mamà. Però l’endemà em caldria llevar-me molt d’hora. No tenia gana, i m’he ficat al llit sense sopar.