I

Immediatament després d’haver-me detingut, m’han interrogat diverses vegades. Però es tractava d’interrogatoris d’identitat, que no han durat massa temps. El meu cas no semblava interessar ningú, a la comissaria. Vuit dies més tard, el jutge d’instrucció, en canvi, m’ha mirat amb curiositat. D’entrada s’ha limitat a demanar-me el nom i l’adreça, la professió, la data i el lloc de naixença. De seguida ha volgut saber si ja havia designat un advocat defensor. He reconegut que no, i li he preguntat si era absolutament necessari de tenir-ne un.

—Per què? —ha dit. He contestat que trobava que el meu cas era molt senzill. Ha somrigut mentre deia—: És una opinió. Tanmateix, la llei és la llei. Si no trieu advocat, us en nomenarem un d’ofici. —He trobat que era molt còmode que la justícia s’ocupés d’aquests detalls. Li ho be dit. Li ha semblat bé i ha acabat afirmant que la llei era ben feta.

Al principi no l’he pres seriosament. M’ha rebut en una habitació plena de cortinatges. Sobre la seva taula de treball hi havia l’únic llum encès, que il·luminava la butaca on m’ha fet seure, mentre que ell restava en la penombra. Jo havia llegit en alguns llibres la descripció d’escenes d’aquesta mena, i tot això m’ha semblat un joc. Després de la nostra conversa, però, l’he mirat bé i he vist un home de faccions fines, ulls blaus i afonats, ja gran, amb un llarg bigoti gris i una cabellera abundant i gairebé blanca. M’ha semblat molt raonable i, en definitiva, simpàtic, a pesar d’uns tics nerviosos que li deformaven la boca. En sortir, fins i tot he estat a punt d’oferir-li la mà per a una encaixada, però he recordat a temps que he matat un home.

L’endemà, un advocat ha vingut a veure’m a la presó. Era petit i gras, bastant jove, amb els cabells acuradament engomats. Tot i la calor que feia (jo anava en cos de camisa), duia un vestit fosc, coll postís i una estranya corbata d’amples ratlles blanques i negres. Ha deixat sobre el llit la cartera que portava sota el braç, s’ha presentat i m’ha dit que havia estudiat el meu expedient. El meu cas era delicat, però ell no dubtava de sortir-ne amb èxit, si jo m’hi confiava. Li he donat les gràcies, i m’ha dit:

—Anem al gra!

S’ha assegut en el llit i m’ha explicat que havien realitzat indagacions respecte a la meva vida privada. Sabien que la meva mare havia mort feia poc a l’asil. Aleshores havien investigat a Marengo. Els instructors del procés havien tret en clar que «jo havia manifestat una certa insensibilitat» el dia de l’enterrament de la mamà.

—Ja comprendreu que em molesta una mica, això d’haver-vos de fer preguntes sobre aquest punt —m’ha dit l’advocat—. Però té molta importància. I serà un argument de pes per al fiscal, si no hi trobo una resposta satisfactòria. —Volia que l’ajudés. M’ha demanat si jo, aquell dia, havia experimentat realment una pena sincera. La pregunta m’ha sorprès força, i crec que m’hauria sentit molt incòmode si jo hagués hagut de fer-la a algú altre. Tanmateix, he contestat que havia perdut l’hàbit d’analitzar-me i que resultava difícil d’informar-lo amb exactitud. Sens dubte, jo estimava la mamà. Però això no volia dir res. Totes les persones sanes han desitjat més o menys la mort d’aquells qui estimen. Aquí, l’advocat m’ha interromput, i semblava molt agitat. M’ha fet prometre que no repetiria aquestes frases a l’audiència ni davant el jutge. Li he explicat, això no obstant, que sóc d’una tal natura, que les necessitats físiques m’alteren sovint els sentiments. El dia que havien enterrat la mamà jo estava molt cansat i tenia son. De manera que no vaig poder adonar-me ben bé del que s’esdevenia. Una cosa que podia dir amb seguretat era que hauria preferit que la mamà no hagués mort. Però el meu advocat feia la impressió d’estar descontent. M’ha dit—: Això no basta.

Ha estat rumiant una estona. M’ha preguntat si podria dir que aquell dia jo havia reprimit els meus sentiments naturals. Li he dit:

—No, perquè seria mentida. —M’ha mirat d’una forma estranya, com si li inspirés una mica d’aversió. M’ha dit, gairebé malignament, que, en tot cas, el director i el personal de l’asil serien citats com a testimonis i que «això podria fer-me una mala passada». Li he observat que aquella història no tenia res a veure amb el meu cas, però s’ha limitat a contestar-me que era evident que tampoc jo no havia tingut mai res a veure amb la justícia.

Se n’ha anat bastant enfadat. Jo hauria volgut retenir-lo, explicar-li que desitjava la seva simpatia, i no pas perquè n’esperés una millor defensa, sinó d’una manera natural, si puc dir-ho així. Sobretot, em feia càrrec que li creava una situació difícil. Ell no em comprenia i estava una mica ressentit amb mi. M’hauria agradat de dir-li que jo era com tothom, absolutament com tothom. Però en el fons això tampoc no hauria estat massa útil, i hi he renunciat per peresa.

Poc després m’han dut una altra vegada davant el jutge d’instrucció. Eren les dues de la tarda, i aquest cop el seu despatx era ple de llum, que venia de fora, a penes tamisada per una cortina de tul. Feia molta calor. M’ha fet seure, i amb la major cortesia m’ha dit que el meu advocat no havia pogut acudir-hi «a causa d’un contratemps». Però jo tenia dret a no contestar les seves preguntes i a esperar que pogués assistir-me l’advocat. He dit que podia contestar sol. Ha premut un botó que hi havia sobre la taula. Un jove escrivent ha vingut a instal·lar-se gairebé darrera meu.

Ell i jo ens hem acomodat a les butaques, i ha començat l’interrogatori. M’ha dit, en primer lloc, que les persones que em coneixien havien insistit sobre el meu caràcter taciturn i reconcentrat, i ha volgut saber què en pensava, jo. He contestat:

—És que mai no tinc gaires coses a dir. Per això callo.

Ha somrigut com la primera vegada, ha reconegut que era una bona raó i ha afegit:

—És clar que això no té cap importància. —Ha callat, s’ha quedat mirant-me una estona, i s’ha dreçat bruscament per dir-me molt de pressa—: El que m’interessa sou vós. —No he comprès ben bé què volia dir amb allò i no he contestat res. Ha continuat—: En el vostre acte hi ha coses que se m’escapen. Estic segur que m’ajudareu a comprendre-les. —He dit que tot era molt simple. M’ha incitat a parlar-li del que s’havia esdevingut aquell dia. Li he contat de nou tot allò que ja li havia contat: Raymond, la platja, el bany, la baralla, la platja una altra vegada, la petita font, el sol i els cinc trets de revòlver. A cada frase, el jutge comentava—: Bé, bé. —Quan he arribat al punt del cos inanimat, ha assentit dient—: Està bé. —Jo em sentia molt cansat d’haver de repetir així la mateixa història i tenia la impressió que mai no havia parlat tant.

Després d’un silenci s’ha aixecat i m’ha dit que volia ajudar-me, que jo l’interessava i que, amb l’ajuda de Déu, faria alguna cosa per mi. Però, primer, volia fer-me encara algunes preguntes. Sense transició, m’ha demanat si jo estimava la mamà. He dit:

—Sí, com tothom la seva —i l’escrivent, que fins ací havia teclejat regularment en la seva màquina, es deu haver equivocat, perquè ha vacil·lat i ha hagut de tornar enrere. Sempre sense lògica aparent, el jutge m’ha preguntat llavors si jo havia disparat tots cinc trets seguits. M’hi he repensat, i he precisat que primer havia engegat un sol tret i que, alguns segons després, havia disparat els altres quatre.

—Per què vau esperar un moment entre el primer i el segon tret? —ha dit aleshores. Una vegada més he tornat a veure la platja vermella i he sentit al front la cremada del sol. Però en aquesta ocasió no he contestat. Durant el silenci que ha seguit, el jutge semblava inquiet. S’ha assegut, s’ha esbullat els cabells, ha posat els colzes sobre la taula i s’ha decantat sobre mi amb una estranya expressió—: Per què, per què heu disparat contra un home caigut? —Tampoc ara no he sabut què contestar. El jutge s’ha passat les mans pel front i ha repetit la pregunta amb la veu una mica alterada—: Per què? Cal que m’ho digueu: per què? —Jo seguia callat.

Bruscament, s’ha aixecat, s’ha dirigit a grans passos cap a un dels extrems del despatx i ha obert un dels calaixos d’un arxivador. N’ha tret un crucifix de plata, que ha esgrimit en tornar on jo era. I amb una veu commoguda, gairebé tremolosa, ha cridat:

—Que potser no el coneixeu, aquest?

He dit:

—Sí, naturalment.

Llavors m’ha dit, d’una manera precipitada i apassionada alhora, que ell creia en Déu, que —n’estava convençut— cap home no era prou culpable perquè Déu no el perdonés, però que per a això calia que l’home, amb el seu penediment, esdevingués com un infant d’ànima buida i disposada a acceptar-ho tot. Tenia el cos inclinat sobre la taula i brandava el crucifix gairebé damunt el meu cap. En realitat, jo havia seguit prou malament la seva argumentació, en primer terme, perquè m’atabalava la calor, i les mosques es paraven sobre la meva cara, i després, perquè em feia una mica de por. Al mateix temps reconeixia que allò era una mica ridícul, perquè, en última instància, el criminal era jo. Ha prosseguit, tanmateix. He arribat a entendre, més o menys, que, segons ell, no hi havia sinó un punt obscur en la meva confessió: el fet d’haver esperat uns quants segons a disparar el segon tret. La resta estava molt bé; però, allò, ell no ho comprenia.

Anava a dir-li que era un error que s’hi obstinés: es tractava d’un detall sense importància. Però m’ha sortit al pas, i m’ha exhortat per última vegada, dreçat amb tota la seva arrogància, preguntant-me si jo creia en Déu. He contestat que no. S’ha assegut, tot indignat. M’ha dit que era impossible, que tothom creia en Déu, fins i tot els qui se n’apartaven. Aquesta era la seva convicció, i, si mai arribava a posar-la en dubte, la seva vida mancaria de sentit.

—És que vós voleu —ha exclamat— que la meva vida no tingui sentit? —En la meva opinió, això no m’afectava gens ni mica, i li ho he dit. Però ja, des de l’altra banda de la taula, m’allargava el Crist fins a posar-me’l sota els ulls, i cridava d’una manera insensata—: Jo sóc cristià! I demano al Crucificat el perdó de les teves culpes! Com pots no creure que ell ha sofert per tu? —He advertit que em tutejava, però ja n’estava tip. La calor es feia més pesada, per moments. Com sempre que sento ganes d’alliberar-me d’algú que a penes escolto, dec haver fet cara d’aprovació. Amb gran sorpresa meva, ha dit amb aire de triomf—: Veus!, veus! Oi que tu hi creus i que confiaràs en Ell? —Evidentment, he dit «no» un cop més. S’ha deixat caure a la butaca.

Semblava molt fatigat. Ha restat una estona en silenci, mentre la màquina d’escriure, que no havia parat de seguir el diàleg, en prolongava encara les darreres frases. A continuació m’ha mirat atentament i amb una mica de tristesa. Ha murmurat:

—Mai no havia vist una ànima tan insensible com la vostra. Tots els criminals que han passat davant meu han plorat davant d’aquesta imatge del dolor. —Anava a contestar-li que això era precisament perquè es tractava de criminals. Però he pensat que jo també era com ells. Era una idea a la qual no podia acostumar-me. Aleshores el jutge s’ha aixecat, com si volgués indicar-me que havia acabat l’interrogatori. Només m’ha preguntat, amb el mateix aire de cansament, si em penedia de la meva acció. Ho he meditat, i he dit que, més que no pas un veritable penediment, en sentia un cert fastig. M’ha fet l’efecte que no em comprenia. Però aquest dia les coses no han passat endavant.

Després he tornat a veure sovint el jutge d’instrucció. Ara, però, sempre hi compareixia acompanyat del meu advocat. Es limitaven a fer-me precisar alguns punts de les meves declaracions precedents. O bé el jutge discutia amb l’advocat les particularitats de l’acusació. De fet, no s’ocupaven mai de mi, en aquells moments. En tot cas, el to dels interrogatoris ha anat canviant de mica en mica. Semblava com si el jutge ja no s’interessés per mi i com si en certa manera ja hagués classificat el meu cas. No ha tornat a parlar-me de Déu, ni l’he vist mai més tan excitat com el primer dia. El resultat és que les nostres entrevistes han esdevingut més cordials. Unes quantes preguntes, una mica de conversa amb el meu advocat, i la sessió acabava. El procés seguia el seu curs, segons la fórmula que emprava el jutge. Algunes vegades, també, quan la conversa era de tema general, m’hi feien prendre part. Començava a poder respirar. En aquests moments ningú no era dolent amb mi. Tot era tan natural, tan ben regulat, tan sòbriament jugat, que arribava a tenir la ridícula sensació de «formar part de la família». I al final dels onze mesos que ha durat la instrucció del procés puc dir que gairebé em sorprenia que els únics motius de satisfacció fossin aquells pocs instants en què el jutge m’acompanyava fins a la porta del seu despatx i, donant-me uns amistosos cops a l’esquena, em deia:

—Això s’ha acabat per avui, senyor Anticrist.

Aleshores em deixaven novament a les mans dels guàrdies.