III

Puc dir que, en el fons, l’estiu ha substituït ràpidament l’estiu. Jo sabia que amb les primeres calors sobrevindria alguna cosa de nou per a mi. El meu cas figurava inscrit per a ser jutjat durant la darrera etapa de sessions de l’Audiència, i aquesta etapa acabaria amb el mes de juny. Han començat els debats quan, al carrer, feia un sol esplendorós. El meu advocat m’havia assegurat que no durarien més de dos o tres dies.

—De més a més —havia afegit—, el tribunal tindrà pressa perquè el vostre cas no és el més interessant. Hi ha un parricidi, que s’ha de veure immediatament després.

Han vingut a buscar-me a dos quarts de vuit del matí, i el cotxe cel·lular m’ha conduït al Palau de Justícia. Els dos gendarmes m’han fet entrar en una petita cambra que feia olor de resclosit. Hi hem esperat, asseguts prop d’una porta, a l’altra banda de la qual se sentien veus, crides, sorolls de cadires i tot un batibull que m’ha fet pensar en aquelles festes de barri en què, després del concert, arrangen la sala per al ball. Els guàrdies m’han dit que calia esperar el tribunal, i un d’ells m’ha ofert un cigarret, que he refusat. Una mica després m’ha preguntat «si tenia por». He contestat que no. I que fins i tot, en un cert sentit, m’interessava d’assistir a la vista d’una causa. Mai de la vida no havia tingut l’ocasió de presenciar-ne cap.

—Sí —ha dit l’altre gendarme—, però això acaba per cansar.

Al cap d’uns moments, ha sonat un timbre. Aleshores els guàrdies m’han llevat les manilles. Han obert la porta i m’han fet entrar al lloc reservat als acusats. La sala era plena de gom a gom. A pesar dels estors, el sol es filtrava per les finestres, i l’aire ja era sufocant. Havien deixat els vidres tancats. M’he assegut, amb els gendarmes a banda i banda. És aleshores que he descobert una fila de rostres davant meu. Tots em miraven: he comprès que eren els jurats. Però no puc pas dir què distingia els uns dels altres. No he tingut sinó una sola impressió: la de trobar-me davant una banqueta de tramvia i que tots aquells viatgers anònims espiaven el nou arribat per veure-li el costat ridícul. Sé perfectament que era una idea bèstia, perquè no era pas el ridícul allò que ells buscaven, sinó el crim. Tanmateix, la diferència no és pas gran, i en tot cas és una idea que se m’ha acudit.

També em sentia una mica atordit a causa de la gentada que omplia aquell local tancat. M’he girat a mirar-hi, i no hi he distingit cap rostre. Crec que al principi no m’havia adonat que la gent s’amuntegava per veure’m. Habitualment, els altres no es preocupaven mai de la meva persona. M’ha calgut fer un esforç per a comprendre que jo era el motiu de tota aquella agitació. He dit al gendarme:

—Quanta gent! —M’ha contestat que això era degut als diaris, i m’ha assenyalat un grup que seia darrera una taula, més avall del banc dels jurats. M’ha dit:

—Aquí els teniu.

He preguntat:

—Qui? —i ha repetit:

—Els diaris.

Ell coneixia un dels periodistes, que l’havia vist en aquell moment i que ha vingut cap a nosaltres. Era un home ja gran, simpàtic, amb una cara d’expressió contràctil i ràpida. Ha encaixat molt efusivament amb el guàrdia. He notat aleshores que tothom, a la sala, es reunia en grups, s’interpel·lava i conversava, com en un club on és agradable de trobar-se amb gent de la pròpia classe. M’he explicat també l’estranya impressió que sentia, de ser-hi sobrer, de ser-hi una mica com un intrús. Tanmateix, el periodista se m’ha adreçat amb un somriure. M’ha dit que esperava que tot marxaria bé per a mi. Li he donat les gràcies, i ell ha afegit:

—Ja sabeu: hem inflat una mica el vostre cas. L’estiu és una època sense notícies per als periòdics. La vostra història i la del parricida eren l’única cosa que valia la pena. —Després m’ha assenyalat, en el grup que acabava de deixar, un homenet insignificant que semblava una mostela ben alimentada i duia unes enormes ulleres d’armadura negra. M’ha dit que era l’enviat especial d’un diari de París—: No ha vingut per vós, és clar. Però, com que està encarregat d’informar sobre el cas de parricidi, li han demanat que telegrafiï al mateix temps sobre el vostre. —Un cop més, he estat a punt de donar-li les gràcies. Però he pensat que això fóra ridícul. M’ha fet un petit gest cordial amb la mà i ens ha deixat. Hem hagut d’esperar encara alguns minuts.

Ha arribat el meu advocat, vestit de toga, envoltat de molts altres col·legues seus. S’ha acostat al grup dels periodistes i ha repartit encaixades. Han fet broma, han rigut, i semblaven sentir-se ben a pler, fins que un timbre ha sonat a la sala. Tothom ha ocupat el lloc que li pertocava. El meu advocat ha vingut on era jo, m’ha fet una estreta de mà i m’ha aconsellat de contestar breument les preguntes que em farien, de no prendre iniciatives i de confiar en ell per a la resta.

A la meva esquerra he sentit el soroll d’una cadira que algú havia fet recular, i he vist un home alt, esprimatxat, vestit de vermell, amb ulleres, que s’asseia plegant-se acuradament la toga. Era el fiscal. Un uixer ha anunciat el tribunal. Al mateix temps han començat a brunzir dos grossos ventiladors. Han entrat els tres jutges, dos de negre i el tercer de vermell, amb uns papers a les mans, i han caminat molt de pressa cap a l’estrada que dominava la sala. L’home vestit de vermell s’ha assegut a la butaca del centre, ha deixat la birreta davant, seu, s’ha eixugat amb el mocador el petit crani calb i ha dit que s’obria l’audiència.

Els periodistes ja estaven amb la ploma a la mà. Tots tenien el mateix aire indiferent i una mica maliciós. Això no obstant, un d’ells, bastant més jove que els seus companys, vestit de franel·la grisa, amb una corbata blava, havia deixat l’estilogràfica damunt la taula i em mirava. En la seva cara una mica asimètrica jo només veia els dos ulls, molt clars, que m’examinaven atentament, sense expressar res que fos definible. He tingut l’estranya impressió de ser mirat per mi mateix. Potser ha estat per això, i també perquè no coneixia els costums de la casa, que no he comprès clarament tot el que ha passat a continuació, és a dir, el sorteig de jurats, les preguntes formulades pel president al meu defensor, al fiscal i al Jurat (cada vegada, tots els jurats giraven simultàniament el cap per mirar el tribunal), una ràpida lectura de l’acta d’acusació, en la qual saltaven noms de llocs i de persones que jo reconeixia, i noves preguntes al meu advocat.

Però el president ha dit que procedia fer cridar els testimonis. L’uixer ha llegit uns noms que han retingut la meva atenció. De la massa del públic, informe fins aleshores, he vist aixecar-se d’un a un, i desaparèixer de seguida per una porta lateral, el director i el porter de l’asil, el vell Thomas Pérez, Raymond, Masson, Salamano, Marie. Marie m’ha fet una senya d’ansietat. Encara em sentia tot sorprès per no haver-los vistos abans, quan s’ha aixecat el darrer, Céleste, que acabaven de cridar. He reconegut al seu costat la doneta del restaurant, amb la seva jaqueta i el seu aire precís i decidit. Em mirava amb intensitat. Però jo no he tingut temps de pensar-hi perquè el president havia pres la paraula. Ha dit que ara començarien els veritables debats i que creia inútil de recomanar al públic que s’abstingués de tota manifestació. Segons afirmava, ell era allà per dirigir amb imparcialitat els debats sobre un cas que volia considerar objectivament. El veredicte del Jurat havia de respondre a un esperit de justícia, i en qualsevol cas faria desallotjar la sala al més petit incident.

La calor augmentava, i he comprovat que, a la sala, els assistents es ventaven amb diaris, i això produïa una remor continuada de paper rebregat. El president ha fet un senyal, i l’uixer ha dut tres ventalls de palla trenada, que els jutges han utilitzat immediatament.

El meu interrogatori ha començat de seguida. El president em feia les preguntes amb calma i, segons m’ha semblat, amb un cert matís de cordialitat i tot. M’han fet repetir novament la meva identitat, i, a pesar que això m’irritava, he pensat que en el fons era ben natural, ja que resultaria molt greu jutjar un home per un altre. Després, el president ha reiterat la narració del que jo havia fet, i a cada tres frases es dirigia a mi per demanar-me:

—És això, oi?

Cada vegada he contestat:

—Sí, senyor president —seguint les instruccions del meu defensor. Això ha durat una llarga estona, perquè el president era molt minuciós en el seu relat. Mentrestant, els periodistes escrivien. Sentia sobre meu les mirades del més jove d’ells i de la petita autòmat. La banqueta de tramvia estava enterament girada de cara al president. Aquest ha tossit, ha fullejat els seus papers i, sense deixar de ventar-se, s’ha girat cap a mi.

M’ha dit que ara havia d’abordar unes qüestions en aparença estranyes al cas, però que potser l’afectaven íntimament. He comprès que també anava a parlar-me de la mamà, i al mateix temps he sentit tot el gran fastig que allò em causava. M’ha preguntat per què havia dut la mamà a l’asil. He contestat que era degut al fet de no tenir diners per a fer-la atendre i curar. M’ha preguntat si això havia suposat alguna pena per a mi, i he contestat que ni la mamà ni jo no esperàvem ja res l’un de l’altre, ni de ningú, ben mirat, i que tots dos ens havíem acostumat a les nostres noves vides. Llavors el president ha dit que no volia insistir sobre aquest punt, i ha demanat al fiscal si creia que calia fer-me alguna altra pregunta.

El fiscal estava gairebé d’esquena a mi, i, sense mirar-me, ha declarat que, amb la vènia del president, li agradaria de saber si jo havia tornat sol a la font amb la intenció de matar l’àrab.

—No —he contestat.

—Aleshores, per què anava armat, i per què regressar en aquell lloc precisament? —He dit que era una casualitat. I el fiscal ha afegit, amb un accent maligne:

—Això és tot, de moment. —A continuació, tot ha esdevingut una mica confús, almenys per a mi. Però, després d’alguns conciliàbuls, el president ha declarat que se suspenia la sessió i que seria represa a la tarda per rebre les declaracions dels testimonis.

No he tingut temps de reflexionar. Se m’han endut, m’han fet pujar al cotxe cel·lular i m’han conduït a la presó, on he dinat. Al cap d’una estona, just el temps perquè m’adonés que estava molt cansat, han vingut novament a buscar-me. Tot ha tornat a començar, i m’he trobat a la mateixa sala, davant les mateixes cares. Només que la calor era més forta i, com per miracle, cada jurat, el fiscal, el meu advocat i alguns periodistes s’havien proveït de ventalls de palla. El jove periodista i la doneta del restaurant continuaven allí. Però no es ventaven i seguien mirant-me sense dir res.

M’he eixugat la suor que em corria per la cara i no he recobrat una mica la consciència del lloc i de mi mateix sinó quan he sentit que cridaven el director de l’asil. Li han demanat si la mamà es queixava de mi, i ell ha dit que sí, però que els asilats tenien una mica la mania de queixar-se dels seus parents. El president li ha fet precisar si ella em reprotxava d’haver-la portada a l’asil, i el director també ha dit que sí. Però aquesta vegada no hi ha afegit res. A una altra pregunta ha contestat que l’havia sorprès la meva calma el dia de l’enterrament. Li han demanat què era el que ell entenia per calma. Aleshores el director s’ha mirat la punta de les sabates i ha dit que jo no havia volgut veure la mamà, que no havia plorat gens i que me n’havia anat immediatament després de la cerimònia, sense recollir-me ni un instant davant la tomba. Una altra cosa l’havia sorprès també: un empleat de la funerària li havia dit que jo ignorava quina edat tenia la mamà. Hi ha hagut un moment de silenci, i el president li ha preguntat si era ben bé de mi que ell parlava. Com que el director no comprenia la pregunta, l’altre li ha dit:

—És la llei.

Després el president ha demanat al fiscal si no volia fer alguna nova pregunta al testimoni. El fiscal ha cridat:

—Oh, no: això és suficient! —amb una tal ostentació i una tal mirada de triomf dirigida a mi, que, per primera vegada des de feia anys, he sentit unes ganes estúpides de plorar, perquè comprovava fins a quin punt era detestat per aquella gent.

Després d’haver preguntat al Jurat i al meu defensor si volien interrogar el director de l’asil, el president ha pres declaració al porter. Per a ell, com per a tots els altres, s’ha repetit el mateix ritual. En entrar, el porter m’ha mirat i ha desviat de seguida els ulls. Ha contestat a les preguntes que li formulaven. Ha dit que jo no havia volgut veure la mamà, que havia fumat, que havia dormit i que havia pres cafè amb llet. Aleshores he sentit com es congriava un moviment d’indignació entre el públic de la sala, i per primera vegada he comprès que jo era culpable. Han fet repetir al porter la història del cafè amb llet i del cigarret. El fiscal m’ha mirat amb una lluïssor irònica als ulls. En aquest moment el meu defensor ha preguntat al porter si ell no havia fumat amb mi. Però el fiscal s’ha oposat violentament a aquella pregunta:

—Qui és ací el criminal, i quins són aquests mètodes que consisteixen a denigrar els testimonis de l’acusació a fi de minimitzar uns testimoniatges que no per això deixen de ser aclaparadors?

A pesar de tot, el president ha demanat al porter que contestés la pregunta. El vell ha dit, tot confós:

—Ja sé que vaig fer malament. Però no vaig atrevir-me a refusar el cigarret que m’oferia el senyor.

Per últim, m’han preguntat si jo hi tenia res a dir.

—No —he contestat—, sinó que el testimoni té raó. És cert que li vaig oferir un cigarret. —El porter m’ha mirat amb una barreja de sorpresa i de gratitud. Ha vacil·lat, i després ha dit que era ell qui m’havia ofert el cafè amb llet. El meu advocat defensor ha exultat sorollosament i ha declarat que els jurats ja ho apreciarien. Però la veu del fiscal ha tronat per sobre els nostres caps, dient:

—Sí, els senyors jurats ja ho apreciaran. I arribaran a la conclusió que un estrany podia proposar de prendre un cafè, però que un fill estava obligat a refusar-lo davant el cadàver de la seva mare.

El porter ha tornat al seu lloc.

Quan ha arribat el torn a Thomas Pérez, un uixer ha hagut d’ajudar-lo a caminar fins a la barra des d’on declaren els testimonis. Pérez ha dit que ell només havia conegut la meva mare i que a mi no m’havia vist sinó una sola vegada, el dia de l’enterrament. Li han preguntat què havia fet jo aquell dia, i ha contestat:

—Us n’heu de fer càrrec, jo sentia molta pena. De manera que no m’he adonat de res. La pena m’ho impedia. Perquè allò havia suposat per a mi un dolor molt gran. Fins i tot em vaig desmaiar. Així és que no vaig poder observar el senyor.

El fiscal li ha demanat si almenys m’havia vist plorar. Pérez ha contestat que no. El fiscal, al seu torn, ha dit:

—Els senyors jurats ho apreciaran.

Però el meu defensor s’ha enfadat. Ha preguntat a Pérez, en un to que em semblava exagerat, «si havia vist que jo plorés». Pérez ha dit:

—No.

El públic ha rigut. I el meu defensor, arromangant-se una màniga de la toga, ha dit en un to peremptori:

—Vet aquí la imatge d’aquest procés. Tot és veritat i res no és veritat!

El fiscal feia una cara impenetrable, i amb un llapis picava les tapes dels seus expedients.

Després de cinc minuts de suspensió, durant els quals el meu advocat m’ha dit que tot marxava bé, he sentit que Céleste era citat per la defensa. La defensa era jo. De tant en tant, Céleste em mirava i feia girar entre les mans el seu panamà. Duia el vestit nou que es posava alguns diumenges per venir amb mi a les curses de cavalls. Però crec que no havia pogut posar-se el coll postís perquè solament portava un botó de coure per a mantenir cordada la camisa. Li han preguntat si jo era client seu, i ha dit:

—Sí, però també era un amic —què pensava de mi, i ha contestat que jo era un home; què entenia per ser un home, i ha declarat que tothom sabia el que volia dir això; si havia notat que jo era molt reservat, i s’ha limitat a admetre que jo era dels qui no parlen per a no dir res. El fiscal li ha demanat si jo pagava regularment la meva pensió. Céleste ha rigut i ha declarat—: Això eren detalls entre nosaltres. —Li han preguntat també què opinava del meu crim. Aleshores ha posat les mans sobre la barra, i s’endevinava que ho duia preparat. Ha dit—: Per a mi, crec que ha estat una desgràcia. Tothom sap què és una desgràcia. Això us deixa sense defensa. Doncs bé: crec que ha estat una desgràcia! —Anava a continuar, però el president li ha dit que estava bé i que moltes gràcies. Céleste s’ha quedat una mica perplex. Però ha declarat que volia dir alguna cosa més. Li han demanat que fos breu. Ha repetit de nou que era una desgràcia. I el president li ha dit:

—Sí, ja ho sabem. Però nosaltres som ací per jutjar les desgràcies d’aquesta mena. Us ho agraïm molt. —Com si hagués arribat a l’extrem de la seva ciència i de la seva bona voluntat, Céleste s’ha girat cap a mi. M’ha semblat que els ulls li brillaven i que li tremolaven els llavis. Feia l’efecte de voler preguntar-me què més podia fer encara, ell. Jo no he dit res, no he fet ni un gest, però és la primera vegada a la vida que he sentit ganes d’abraçar un home. El president ha hagut de reiterar-li l’ordre d’abandonar la barra. Céleste ha anat a seure entre el públic. Mentre ha durat l’audiència ha restat allà, una mica inclinat endavant, els colzes sobre els genolls, el barret entre les mans, escoltant tot el que deien. Ha entrat Marie. Duia barret i feia tant de goig com sempre. Però m’agradava més amb els cabells a lloure. Des del meu lloc endevinava el pes lleuger dels seus pits i reconeixia el seu llavi inferior una mica molsut. Semblava molt nerviosa. Li han preguntat quant temps feia que em coneixia. Ha indicat l’època en què treballava a la nostra oficina. El president ha volgut saber quines eren les seves relacions amb mi. Ha dit que era la meva amiga. A una altra pregunta ha contestat que era cert que teníem pensat de casar-nos. El fiscal, que fullejava uns papers, li ha demanat bruscament d’ençà de quan estàvem amistançats. Ella n’ha precisat la data. El fiscal ha fet notar amb un aire indiferent que li semblava que aquell dia era precisament l’endemà de la mort de la meva mare. Després ha dit amb una certa ironia que no voldria insistir més sobre una situació tan delicada, que comprenia bé els escrúpols de Marie, però que (i ací el seu accent va endurir-se) el seu deure li exigia de passar per sobre les conveniències. Per tant, ha pregat a Marie que fes una relació resumida del dia que ens havíem embolicat. Marie no volia parlar; però, davant la insistència del fiscal, ha hagut de contar el nostre bany, la nostra anada al cinema i el que s’havia esdevingut en tornar a casa meva. El fiscal ha dit que, després de llegir les declaracions de Marie en el sumari, havia consultat els programes d’aquella data. Ha afegit que la mateixa Marie diria quina pel·lícula hi projectaven. Amb una veu a penes audible, Marie ha confessat que, en efecte, es tractava d’una pel·lícula de Fernandel. El silenci de la sala era absolut quan ella ha acabat de parlar. Llavors s’ha aixecat el fiscal i, molt greu, amb una veu que he trobat realment commoguda, assenyalant-me amb el dit, ha articulat lentament:

—Senyors del Jurat, l’endemà mateix de la mort de la seva mare, aquest home anava a la platja, iniciava unes relacions irregulars amb una dona i acudia a riure veient una pel·lícula còmica. No tinc res més a dir. —S’ha assegut enmig del mateix silenci. Però, de cop i volta, Marie ha esclatat en sanglots, ha dit que no era això, que hi havia una altra cosa, que l’havien induïda a dir el contrari del que ella pensava, que ella em coneixia bé i que jo no havia fet res de mal. Però l’uixer, a una senya del president, se l’ha emportada, i l’audiència ha continuat.

Amb prou feines si han escoltat, després, la declaració de Masson, que ha dit que jo era tot un cavaller, «i diria més, que jo era un home excel·lent». Amb prou feines, també, si han prestat atenció a Salamano quan ha recordat que jo havia estat molt amable amb el seu gos i quan, a una pregunta sobre la meva mare i sobre mi, ha contestat que jo ja no tenia res a dir a la mamà i que per aquesta raó l’havia duta a l’asil.

—Cal comprendre —deia Salamano—, cal comprendre. —Però ningú no semblava comprendre. Li han ordenat que es retirés.

Després ha vingut el torn de Raymond, que era l’últim testimoni. Raymond m’ha fet un petit gest amistós, i ha dit de seguida que jo era innocent. Però el president ha declarat que no li demanaven opinions, sinó fets. L’ha invitat a esperar que li preguntessin abans de respondre. Li han fet precisar les seves relacions amb la víctima. Raymond ho ha aprofitat per a dir que era a ell que aquest darrer odiava, des que havia bufetejat la seva germana. Tanmateix, el president li ha preguntat si la víctima no tenia cap motiu per a odiar-me. Raymond ha dit que la meva presència a la platja era una pura casualitat. Aleshores, el fiscal li ha demanat com s’explicava que la carta origen del drama hagués estat escrita per mi. Raymond ha contestat que era una casualitat. El fiscal ha retrucat que la casualitat ja tenia moltes malifetes sobre la consciència, en aquesta història. Ha volgut saber si era per casualitat que jo no havia intervingut quan Raymond apallissà la seva amant, si era per casualitat que jo havia servit de testimoni a la comissaria, si també era per casualitat que les meves declaracions en aquella ocasió havien estat de mera complaença. Per acabar ha preguntat a Raymond quins eren els seus mitjans de vida, i, en contestar aquest que era «guarda de magatzem», el fiscal ha informat els jurats que era del domini públic que el testimoni exercia l’ofici de rufià. Jo era el seu còmplice i el seu amic. Es tractava d’un drama crapulós de la més baixa espècie, agreujat pel fet d’haver-se-les de veure amb un monstre moral. Raymond ha intentat defensar-se, i el meu defensor ha protestat, però els han dit que calia deixar que el fiscal acabés. Aquest ha dit:

—Ben poca cosa haig d’afegir-hi.

»Era el vostre amic? —ha preguntat a Raymond.

—Sí, era el meu company —ha dit aquest.

Després, el fiscal m’ha fet la mateixa pregunta, i jo he mirat Raymond, que no ha apartat els ulls de mi. He contestat:

—Sí.

Llavors el fiscal, girant-se al Jurat, ha conclòs:

—El mateix home que l’endemà de la mort de la seva mare es lliurava a la disbauxa més vergonyosa ha matat per raons fútils i per liquidar un inqualificable afer immoral.

I s’ha assegut. Però el meu defensor, ja en el límit de la paciència, ha cridat, mentre aixecava els braços de tal manera que les mànigues li lliscaren i deixaren al descobert els plecs d’una camisa emmidonada:

—Com quedem? L’acuseu d’haver enterrat la seva mare o d’haver matat un home!

El públic ha rigut. El fiscal ha tornat a alçar-se, s’ha endreçat la toga i ha declarat que calia tenir la ingenuïtat de l’honorable defensor per a no veure que entre els dos ordres de fets hi havia una relació profunda, patètica, essencial.

—Sí —ha cridat amb energia—, jo acuso aquest home d’haver enterrat la seva mare amb un cor de criminal. —Aquesta declaració semblà produir un efecte considerable en el públic. El meu advocat ha arronsat les espatlles i s’ha eixugat la suor que li cobria el front. Però al mateix temps semblava desarmat, i he comprès que les coses no marxaven massa bé per a mi.

Ha acabat la sessió. Quan sortia del Palau de Justícia i pujava al cotxe cel·lular, he reconegut per un instant l’olor i el color del vespre d’estiu. En l’obscuritat de la meva presó ambulant he identificat d’un a un, com des del fons de la meva fatiga, tots els sorolls familiars d’una ciutat que estimava i d’una certa hora en què solia sentir-me content. Les veus dels venedors de diaris en l’aire ja immòbil, els darrers ocells en els jardins de les places, la crida dels qui tenien parades de sandvitxos, la queixa dels tramvies a les altes cantonades de la ciutat, i aquella remor del cel abans de caure la nit sobre el port, tot allò recomponia per a mi un itinerari de cec, que em sabia de cor abans d’entrar a la presó. Sí, era l’hora en què, molt de temps enrere, jo em sentia content. Aleshores sempre m’esperava un son lleuger i sense somnis. I, tanmateix, alguna cosa havia canviat, perquè, amb l’espera de l’endemà, és la meva cel·la allò que he trobat. Com si els camins familiars traçats en els cels de l’estiu poguessin menar igualment a les presons i al son innocent.