III

Avui he treballat molt a l’oficina. El patró s’ha mostrat amable. M’ha demanat si no estava massa cansat i ha volgut saber quina edat tenia la mamà. He dit «uns seixanta anys» per no equivocar-me, i, no sé per què, m’ha semblat que se sentia alleujat i que ho considerava una qüestió liquidada.

Hi havia una pila de coneixements que s’acumulaven sobre la meva taula, i he hagut d’examinar-los tots. Abans de deixar l’oficina per anar a dinar m’he rentat les mans. M’agrada molt, aquest moment, al migdia. A la tarda no hi trobo tanta satisfacció, perquè la tovallola rotatòria que utilitzem és ja completament humida: ha servit durant tota la jornada. Un dia ho vaig fer notar al meu patró. Em contestà que ho trobava lamentable, però que, ben mirat, allò era un detall sense importància. He sortit una mica tard, dos quarts d’una, amb Emmanuel, que treballa en l’expedició. L’oficina dóna de cara a la mar, i hem perdut una estona observant els vaixells de càrrega al port encès de llum. En aquest moment s’acostà un camió, amb un gran estrèpit de cadenes i explosions. Emmanuel m’ha preguntat:

—Som-hi? —i jo he arrencat a córrer. El camió ens ha passat, i nosaltres l’hem seguit. El soroll i la polseguera m’ofegaven. No veia res i no sentia sinó l’impuls desordenat de la cursa, enmig de les càbries i les màquines, dels pals que dansaven sobre l’horitzó i les carcasses de vaixell que costejàvem. He estat el primer a agafar el darrera del camió, i hi he saltat. Després he ajudat Emmanuel a pujar-hi. Havíem quedat sense alè. El camió botava sobre el paviment desigual del moll, enmig de la pols i del sol. Emmanuel es trencava de riure.

Hem arribat mullats de suor al restaurant de Céleste. Ell hi era com sempre, amb la seva gran panxa, el davantal i el bigoti blanc. M’ha preguntat si «tot marxava bé». Li he dit que sí i que tenia fam. He menjat molt de pressa i he pres cafè. Després he tornat a casa, he dormit una mica perquè havia begut massa vi, i en despertar-me he sentit ganes de fumar. Era tard, i he corregut per agafar un tramvia. He treballat tota la tarda. A l’oficina feia molta calor, i quan he plegat, a hora baixa, em trobava feliç de caminar lentament al llarg dels molls. El cel era verd, em sentia content. Tanmateix, he tornat directament a casa perquè volia preparar-me unes patates bullides.

En pujar per l’escala fosca, m’hi he topat amb el vell Salamano, el meu veí de pis. Anava amb el seu gos. Ja fa vuit anys que van plegats. El coniller té una malaltia de la pell, em penso que sarna, la qual li fa perdre gairebé tot el pèl i el cobreix de plaques i de crostes obscures. A força de viure amb ell, sols tots dos en una petita habitació, el vell Salamano ha acabat per assemblar-se-li. Té crostes rogenques a la cara, i el cabell groc i escàs. Al seu torn, el gos ha agafat de l’amo una manera d’anar encorbat, amb el morro cap endavant i el coll tibat. Semblen ser de la mateixa raça i, no obstant això, es detesten. Dues vegades el dia, a les onze i a les sis, el vell treu el gos a passejar. Des de fa vuit anys no han canviat mai d’itinerari. Els podeu veure pel carrer de Lyon, el gos estirant la cadena fins que el vell Salamano ensopega. Aleshores l’amo apallissa el gos i l’insulta. El gos s’arrauleix de terror i es deixa dur. Ara és el vell qui estira. Quan el gos se n’oblida, arrossega de nou el seu amo, i de nou és colpejat i insultat. Després d’això resten tots dos aturats a la voravia, i es miren, el gos amb espant, l’home amb odi. I així cada dia. Quan el gos vol orinar, el vell no li deixa prou temps i estira la cadena; el coniller escampa darrera seu un rastre de gotetes. Si per casualitat el gos ho fa dins la cambra, també li pega. Fa vuit anys que això dura. Céleste diu que «és una desgràcia», però en el fons no se sap mai. Quan he estat a l’escala he trobat Salamano insultant el gos. Li deia:

—Porc! Carronya! —i el gos gemegava.

Jo he dit:

—Bona nit —però el vell continuava insultant-lo. Aleshores li he preguntat què era el que li havia fet el gos. No m’ha contestat. Solament deia:

—Porc! Carronya! —L’endevinava, abocat sobre el gos, intentant d’endegar alguna cosa en el collar. He aixecat la veu. Llavors, sense girar-se, m’ha contestat amb una mena de ràbia continguda—: Sempre es queda aquí. —Després se n’ha anat estirant la bèstia, que es deixava arrossegar sobre les potes i gemegava.

Precisament en aquest instant entrava el meu segon veí del pis. Al barri diuen que viu de les dones. Tanmateix, quan algú li pregunta quin és el seu ofici, contesta «guarda de magatzem». En general no és gaire estimat. Però amb mi parla sovint, i algunes vegades ve a la meva habitació perquè sap que jo l’escolto. Trobo que el que diu és interessant. D’altra banda, no tinc cap raó per a no parlar-m’hi. El seu nom és Raymond Sintès. Baix d’estatura, té unes espatlles amples i nas de boxador. Sempre va correctament vestit. Ell també m’ha dit, referint-se a Salamano:

—No és una desgràcia, això? —M’ha preguntat si no em repugnava, i he contestat que no.

Hem pujat, i anava a deixar-lo, quan m’ha dit:

—A la meva cambra tinc botifarra i vi. Voleu sopar amb mi?…

He pensat que això m’estalviaria de cuinar i he acceptat. Ell també disposa només d’una sola habitació, amb una cuina sense finestra. A la paret del capçal del llit hi ha un àngel d’estuc blanc i rosa, fotografies de campions i dos o tres gravats de dones nues. La cambra era bruta, i el llit estava desfet. Primer ha encès el llum de petroli; després s’ha tret de la butxaca una bena de color incert i s’ha embenat la mà dreta. Li he preguntat què tenia. M’ha dit que s’havia barallat amb un tipus que li buscava raons.

—Ja ho compreneu, senyor Meursault —m’ha dit—; no és pas que jo sigui dolent, però tinc el geni viu.

»L’altre m’ha dit:

»—Baixa del tramvia, si ets home!

»Jo li he dit:

»—Apa, calma!

»M’ha dit que jo no era home. Aleshores he baixat i li he dit:

»—Bé, ja n’hi ha prou, o et trenco la cara!

»M’ha contestat:

»—De què, valent?

»Aleshores li n’he pegat un. Ha caigut. Jo anava a aixecar-lo. Però ell, des de terra, m’ha donat una puntada de peu. Aleshores li he clavat una genollada i dos cops de tacó. Tenia la cara plena de sang. Li he preguntat si ja en tenia prou. M’ha dit:

»—Sí.

Mentrestant, Sintès s’arranjava la bena. Jo m’havia assegut sobre el llit. M’ha dit:

—Ja veieu que jo no l’he buscat. És ell qui m’ha provocat.

Era cert, i ho he reconegut. Llavors m’ha confessat que, precisament, volia demanar-me un consell a propòsit d’això; que jo era un home, que coneixia la vida, que podia ajudar-lo, i que si ho feia seria el meu company. No he dit res, i ha tornat a preguntar-me si volia ser el seu company. He dit que això m’era igual, i ell ha semblat content. Ha tret les botifarres, les ha fregides a la paella i ha portat gots, plats, coberts i dues ampolles de vi. Tot això, en silenci. Després ens hem entaulat. Mentre menjàvem ha començat a contar-me la seva història. Al principi vacil·lava una mica.

—He conegut una senyora…, bé, en realitat, era la meva amant…

L’home amb el qual s’havia barallat era el germà d’aquella dona. M’ha dit que l’havia mantinguda. Jo no he fet cap comentari; tanmateix, ha afegit que sabia què murmuraven al veïnat, però que ell tenia la consciència tranquil·la i que era guarda de magatzem.

—Per tornar a la meva història —m’ha dit—: m’he adonat que hi havia engany. —Ell li donava els diners justos per a viure. Li pagava el lloguer de la cambra i li passava vint francs diaris per a l’alimentació—. Tres-cents francs de cambra, sis-cents de provisions, un parell de mitges de tant en tant, això feia uns mil francs. I la senyora no treballava. Però em deia que li venia just, que no podia passar amb el que li donava. I jo li deia: «Per què no treballes mig dia! M’ajudaries en totes aquestes petites coses. Aquest mes t’he comprat roba, et pago vint francs cada dia, i el lloguer, i tot el que tu fas és prendre cafè a les tardes amb les teves amigues. Tu els dónes el cafè i el sucre. Jo et dono els diners. Jo m’he portat bé amb tu, i tu no em correspons». Però ella no treballava, deia que no li arribaven els diners, i així m’he adonat que m’enganyava.

Aleshores m’ha contat que li havia descobert un bitllet de loteria dins la bossa i que ella no havia pogut explicar-li com l’havia comprat. Més tard, trobà a casa d’ella una papereta del Mont de Pietat, de la qual es deduïa que havia empenyorat dos braçalets. Fins aleshores ignorava l’existència d’aquells braçalets.

—He vist clarament que em feia el salt. Llavors l’he deixada. Però, primer, li he pegat una pallissa. I després li he cantat les veritats. Li he dit que tot el que ella volia era divertir-se amb la seva cosa. Ja ho compreneu, senyor Meursault; jo li vaig dir: «No veus que la gent està gelosa de la felicitat que et dono? Algun dia sabràs la felicitat que has perdut».

L’havia apallissada fins a fer-li sang. Abans no la colpejava.

—Li pegava, però amb tendresa, per dir-ho així. Ella cridava una mica. Jo tancava les finestres, i tot acabava com sempre. Però això d’ara és seriós. I crec que encara no l’he castigada prou.

Aleshores m’ha explicat que era per aquesta raó que necessitava consell. S’ha interromput per regular el ble del llum, que es consumia. Jo continuava escoltant-lo. Havia begut prop d’un litre de vi i em bullien les temples. Fumava els cigarrets de Raymond perquè ja no me’n quedaven dels meus. Els últims tramvies passaven i s’enduien amb ells les remors ja llunyanes del raval. Raymond va seguir. El que més l’empipava «és que encara tinc ganes de fer-ho amb ella». Però volia castigar-la. En un principi havia pensat d’emportar-se-la en un hotel i cridar la policia, a fi d’armar un escàndol i fer-la fitxar com a prostituta. Després havia consultat alguns amics que tenia a l’hampa. No se’ls havia acudit res. I, com ho subratllava Raymond, per a això no valia la pena de ser de l’hampa. Ell els ho havia dit així, i aleshores els altres li van proposar de «marcar-la». Però no era això el que ell volia. Reflexionaria. Però abans volia preguntar-me alguna cosa. D’altra banda, abans de preguntar-me res, volia saber què pensava jo d’aquella història. He contestat que no en pensava res, però que era interessant. M’ha preguntat si creia que ella l’havia enganyat, i li he dit que prou m’ho semblava. I, també, si trobava que havia de castigar-la i què faria jo en el seu lloc, i he afegit que resultava difícil de saber, però que comprenia que volgués castigar-la. He begut una mica més de vi. Ell ha encès un cigarret i m’ha revelat el seu pla. Volia escriure-li una carta «amb puntades de peu i al mateix temps amb coses per fer-la penedir-se’n». Després, quan ella retornés, se la ficaria al llit, i «en el precís moment d’acabar» li escopiria a la cara i la llençaria al carrer. He reconegut que, en efecte, allò fóra una manera de castigar-la. Però Raymond m’ha dit que no es veia en cor d’escriure la carta apropiada i que havia pensat en mi perquè la hi redactés. Com que jo no hi deia res, m’ha preguntat si em molestaria de fer-ho de seguida, i he contestat que no.

Aleshores s’ha aixecat, després d’haver begut un got de vi. Ha apartat els plats i la mica de botifarra freda que ens havíem deixat. Ha eixugat amb cura el cobretaula d’hule. D’un calaix de la tauleta de nit ha tret un full de paper ratllat, un sobre groc, un petit portaploma de fusta roja i un tinter quadrat amb tinta violeta. Quan m’ha dit el nom de la dona, he comprès que es tractava d’una mora. He escrit la carta. L’he redactada una mica a l’atzar, però he intentat d’acontentar Raymond perquè no tenia cap raó per a no deixar-lo content. Després he llegit la carta en veu alta. M’ha escoltat fumant i assentint amb el cap, i després m’ha demanat que la hi tornés a llegir. N’ha quedat totalment satisfet. M’ha dit:

—Ja sabia jo que tu coneixies la vida. —De moment no hi he caigut, que em tutejava. Només quan ha declarat—: Ara ets un company de debò —m’ha cridat l’atenció. Ha repetit la frase, i jo he dit:

—Sí.

A mi, tant se me’n donava, de ser el seu company, i ell realment semblava desitjar-ho. Ha tancat el sobre i ens hem acabat el vi. Després hem estat fumant una estona, sense dir res. A fora, tot era en calma; hem sentit el frec d’un cotxe que passava. He dit:

—És tard.

Raymond també ho creia. Ha fet observar que el temps passava molt de pressa, i, en un cert sentit, era veritat. Jo tenia son, però em costava d’aixecar-me. Devia fer una gran impressió de fatiga, perquè Raymond m’ha dit que calia no abandonar-se. Al principi no l’he entès. Llavors m’ha explicat que havia sabut la mort de la mamà, però que això era una cosa que havia d’arribar un dia o altre. Era també la mera opinió.

M’he alçat. Raymond ha encaixat fort amb mi i m’ha dit que entre homes sempre és fàcil de comprendre’s. En sortir de la seva habitació he tancat la porta i m’he quedat un moment en la foscor del replà. La casa estava tranquil·la, i de les profunditats de l’ull de l’escala ascendia una alenada obscura i humida. No sentia sinó els cops de la sang que em brunzia a les orelles. He restat immòbil. Però a la cambra del vell Salamano el gos ha gemegat sordament.