2

Qui sap fer una galeta?

L’economia de les idees

Deixeu-me començar aquest capítol amb una pregunta que us pot semblar trivial: sabeu qui sap fer una galeta? Dic que pot semblar trivial perquè la resposta sembla molt senzilla: un cuiner o una pastissera! Algú com l’Albert Adrià, l’Oriol Balaguer, el Jordi Roca o l’Úrsula Sala-Illa segur que saben com fer una galeta, oi? El problema que té aquesta resposta òbvia es fa evident quan pensem en què és realment una galeta: és una massa de llet, ous, farina, sal, sucre i mantega, emmotllada en forma rodona i cuita al forn durant uns 10 minuts. Per fer galetes, doncs, calen uns quants ingredients (la llet, els ous, la farina, la mantega, la sal, el sucre i el forn). Però amb els ingredients materials no n’hi ha prou: els ous i la farina no es busquen entre si ni es barregen per generació espontània! Cal una persona que vagi a comprar tots aquests ingredients, els mescli en les proporcions adequades, els amassi durant el temps necessari i s’asseguri que el forn sigui a la temperatura justa. I aquí és on apareix el cuiner o la pastissera: per produir galetes calen ingredients físics materials, però també cal el treball humà.

Però amb els ingredients materials i la persona que els manipula tampoc no n’hi ha prou per fer una galeta. De fet, si m’agafeu a mi (una persona) i em doneu tots els ingredients i instruments necessaris, l’única cosa que us puc garantir és que de mi no sortirà ni una sola galeta. La raó és que jo no sé fer galetes! Per aconseguir fer una galeta, doncs, també cal tenir un tercer element: el coneixement! Ens cal una recepta, una fórmula que indiqui a la persona que cuina les proporcions que ha de posar de cadascun dels ingredients, la temperatura del forn i el temps de cocció de la massa. Aquesta fórmula o recepta és el que els economistes anomenem «idea». La «idea de galeta». Algú, fa temps, va tenir la idea de barrejar ingredients per fer galetes. La resposta a la pregunta de «què és una galeta?», doncs, sembla que pot ser: una galeta és una barreja d’ingredients materials (ous, llet, sucre, etc.), de treball humà i d’una idea.

Aquesta resposta aparentment senzilla, però, també és incompleta perquè, un cop entenem la importància de tenir la «idea» abans de poder fer la galeta, de seguida ens adonem que també ens calen altres idees prèvies. Per exemple, cal la «idea de sucre». A algú se li va ocórrer esprémer les canyes per extraure’n el líquid i deshidratar-lo per obtenir-ne els granets blancs. O la idea d’«agafar blat», «moldre’l» i «fer-ne farina». La «idea d’agafar els ous de les aus per menjar» o la «idea d’agafar altres mamífers com la vaca i munyir-los per extraure’n la llet».^[7]

També cal afegir-hi la «idea de cuinar». És a dir, a algú se li va passar pel cap agafar productes materials, apropar-los al foc i coure’ls. La «idea de fer un recipient per contenir líquids com la llet (us heu adonat que fins que algú no es va inventar el recipient, els humans no van poder menjar sopa?) abans de barrejar-la amb la farina». Per fer una galeta, també ens cal la «idea de forn», la «idea d’acer» (que al seu torn es compon de diverses idees com la de «fondre metalls» o la de «barrejar ferro i carboni a altes temperatures»), la «idea d’electricitat», la «idea de cable per transportar l’electricitat», i així podríem seguir durant una bona estona.

Fixeu-vos que una cosa tan simple com una galeta, en realitat, no és només una barreja d’ingredients materials cuinats per una persona (treballador o cuiner). És la suma de milers i milers d’idees acumulades al llarg de la història.

Al capítol anterior hem dit que hi ha una teoria que diu que la clau del progrés és la divisió del treball i l’intercanvi. Ara parlarem d’una teoria alternativa que diu que la clau del creixement econòmic són les idees. És a dir, la raó per la qual el Mansa Musa no tenia accés a tota la gamma de productes que sí que estan a la disposició del treballador mitjà d’un país mitjanament ric com el nostre és, bàsicament, que cap d’aquests productes s’havia inventat. Per entendre l’origen de la riquesa de les nacions, doncs, cal entendre el procés de creació de les idees i els incentius que tenen els humans a inventar-se nous productes, noves maneres de fabricar, dissenyar i distribuir productes.

I aquest és el tema que ens ocupa aquí. Un viatge per l’apassionant món de l’economia de les idees!!!

El valor de les idees

Si per fer una cosa simple com una galeta necessitem centenars d’idees acumulades al llarg de la història, imagineu-vos quantes idees necessitem per construir una cosa tan complexa com un iPhone: milions i milions d’idees amalgamades en un petit aparell que ens permet fer trucades telefòniques, fer fotos i vídeos, enviar correus o missatges instantanis (SMS o WhatsApps), navegar per internet, buscar adreces a l’agenda, posar cites al calendari, consultar la cotització de les nostres accions de Grífols, llegir el diari, mirar quin temps farà demà, escoltar música, mirar la tele, penjar vídeos a YouTube, demanar un taxi, demanar que et guiï mentre viatges amb cotxe o matar porcs llançant ocells en forma parabòlica. Tot això, i milers de coses més, compactat en un petit aparell que ens cap al palmell de la mà!

Lògicament, per fer un iPhone també es necessiten ingredients materials (plàstic, vidre, liti, crom, alumini, entre d’altres), també es necessiten treballadors i també es necessiten idees: la idea de comunicació, la idea de telefonia cel·lular, la idea d’electricitat, la idea de microxip, la idea de plàstic, la idea de pantalla tàctil, la idea de correu electrònic, la idea de videojoc, la idea de fotografia i vídeo digital juntament amb milions d’altres idees.

Quin valor econòmic tenen les idees en el procés de producció de l’iPhone? Per respondre aquesta pregunta us proposo un experiment: agafeu el vostre iPhone o telèfon intel·ligent i peseu-lo. En el cas de l’iPhone 5S, veureu que pesa uns 135 grams. Un cop pesat, agafeu-lo, poseu-lo dins del batedor i pulveritzeu-lo. No! Que és broma! No vull ser responsable de la destrossa! Però feu l’experiment mental amb mi.^[8] Si agafeu el vostre iPhone, el pulveritzeu i en separeu la pols dels materials en diferents piles, veureu que la pila més gran és la del liti que s’utilitza a la bateria (uns 30 grams). La segona més gran és la dels 27 grams de plàstic, seguida de la dels 20 grams de vidre, els 16 grams de coure, els 15 de crom, els 14 d’alumini i així anar baixant. De fet, fins i tot hi trobareu 0,034 grams d’or i 0,00034 grams de platí. Jo no sé ben bé per què es necessiten or i platí per fer un iPhone però em diuen els experts que són molt bons conductors de l’electricitat. Deu ser per això.

Si agafeu totes aquestes petites piles de materials i les porteu al mercat, n’obtindreu uns… 2 euros!!! Sí, només valen 2 euros, perquè, en si mateixes, totes aquestes piles de pols són absolutament inútils: intenteu, si no, agafar aquestes piles de liti, plàstic i alumini i intenteu fer una trucada, enviar WhatsApps o jugar als Angry Birds. Impossible!

És cert que, a més dels materials, per fer un telèfon intel·ligent calen també treballadors. Però si sumem els salaris de tots els que han contribuït a la fabricació, empaquetatge, distribució i venda de l’aparell, trobarem que els costos laborals afegeixen uns altres 3 euros addicionals al cost de l’iPhone. Entre materials i mà d’obra, doncs, el cost de l’iPhone és d’uns 5 euros. Però si mireu el preu de venda d’aquests aparells veureu que és de més de 600 euros! On van a parar tots aquests diners? Doncs segur que no van ni als venedors de les primeres matèries ni als treballadors que els han construït. La major part d’aquests 600 euros van als individus i les empreses que han aportat les idees! I és que, dels tres factors que s’utilitzen en la producció de telèfons (materials, treball i idees) les idees són el més important.

Us he posat l’exemple de l’iPhone però us podria haver posat el d’un ordinador (intenteu trinxar un ordinador i vendre els materials que el componen), un cotxe, un avió, un aparell de televisió de pantalla plana, un tractament contra el càncer o una pastilla de Viagra. De nou, veureu que el component que té més valor en tots aquests productes són les idees que contenen.

La casa de les portes

Una de les característiques de les idees és que s’acumulen. No apareixen per art de màgia sinó que es construeixen a partir de multitud de peces, i aquestes peces no són més que unes altres idees. La «idea de carro» es construeix a partir de les idees de «roda» i «usar animals per tirar aparells». La «idea de vestit» s’edifica sobre les idees d’«agulla» i «roba» o «pell d’animal usada per abrigar».

Quan jo penso en l’economia de les idees m’imagino el coneixement com una gran casa màgica que s’expandeix cada cop que obrim una porta. Al principi només hi havia una habitació que tenia tres portes. Tot el que coneixíem els humans era aquella habitació. Però va arribar un dia que un dels nostres avantpassats va obrir una de les portes i, màgicament, va aparèixer una nova cambra que tenia tres portes més. Anys més tard, un altre individu va obrir una d’aquestes portes i va aparèixer una tercera habitació. I després una quarta, i una cinquena. Les idees s’acumulen sobre les idees. Així, la gran casa del coneixement es va anar fent gran a mesura que els humans anàvem obrint portes i descobrint noves habitacions. La història de la humanitat és la història d’aquesta expansió de la gran casa de les idees.

Fixeu-vos que hauria estat impossible arribar a la tercera cambra si abans algú no hagués descobert la segona. És a dir, com que les idees s’edifiquen les unes sobre les altres, és impossible fer determinats invents si abans no s’han creat les peces que els fan possibles. És impossible que a cap humà se li passi pel cap inventar una galeta si abans no existeix la «idea de fer farina». Pensar a fer farina, al seu torn, és impossible si abans algú no ha tingut la idea de cuinar. I a ningú no se li pot haver passat pel cap cuinar si abans algú no a après a dominar el foc. Les idees s’edifiquen sobre altres idees.

El símil de la gran casa màgica del coneixement ens explica per què hi ha tants exemples a la història en què dues o més persones han descobert el mateix per vies independents. No es pot descobrir la vint-i-cinquena habitació si abans els humans no han entrat a la vint-i-quatrena. Per tant, és normal que, durant segles, ningú no descobreixi la cambra 25. S’ha d’esperar que algú obri la 24. Però un cop algú ha obert la 24, hi ha molts humans pensant en la manera d’obrir les portes que donen a la 25. Per tant, és normal que, després de dos milions d’anys sense fer-ho, dos o més individus acabin descobrint la mateixa idea gairebé al mateix temps… encara que entre ells no hagin parlat mai. Isaac Newton i Gottfried Leibniz van formular el càlcul matemàtic al mateix temps al segle XVII. Josep Priestley i Wilhem Scheele van aïllar l’oxigen al mateix temps al segle XVIII. Charles Darwin i Alfred Wallace van descobrir l’evolució de les espècies simultàniament al segle XIX. Tot això no és coincidència: és el resultat de tenir molts humans, a la mateixa habitació, intentant obrir la porta que doni a la cambra següent.

La no-rivalitat

Si les comparem amb els altres dos tipus d’ingredients necessaris a l’hora de produir béns i serveis (els materials i el treball), les idees tenen una característica molt important: molta gent les pot fer servir simultàniament. La llet, els ous, el sucre, la farina i el forn que s’utilitzen en una cuina de Barcelona no poden ser utilitzats simultàniament en una cuina de Madrid. Per tant, si un mestre galeter vol produir galetes a Barcelona i a Madrid al mateix temps, ha de tenir llet, ous, sucre, farina i forns a Barcelona i també a Madrid. El cuiner que elabora galetes a Barcelona no ho pot fer simultàniament a Madrid. És a dir, si el galeter vol tenir fàbrica a Barcelona i Madrid, ha de tenir uns quants cuiners a Barcelona i uns quants cuiners a Madrid.

Fixeu-vos que res d’això és cert per a la recepta que s’utilitza per fabricar galetes. La mateixa fórmula es pot fer servir a les cuines de Barcelona i Madrid. De fet, si el galeter decidís obrir fàbriques a cent ciutats diferents del món, necessitaria tenir cent col·leccions de materials, cent grups de cuiners… però podria usar la mateixa fórmula, la mateixa idea, a totes les fàbriques del planeta!

Que una idea pugui ser utilitzada per moltes persones alhora és una característica que s’anomena «no-rivalitat». La llet, els ous i el forn són «rivals», perquè, si són utilitzats a la de Barcelona, no poden ser emprats al mateix temps a la fàbrica de Madrid. El fet que un forn sigui utilitzat a la planta de Madrid fa que no pugui ser emprat al mateix temps a la de Barcelona. En aquest sentit, el treball també és «rival», ja que si un empleat treballa a la planta de Barcelona no pot treballar alhora a la planta de Madrid.

Les idees, per contra, són «no rivals» perquè dues, tres, mil, o set mil milions de persones les poden usar al mateix temps: el fet que un individu usi una idea no impedeix que d’altres la utilitzin al mateix temps.

Quan els estudiants estan fent un examen i un d’ells necessita una goma per esborrar una cosa que ha escrit malament, s’ha de girar i demanar la goma a l’estudiant del costat: «Ja estàs de la goma?». Ho ha de preguntar, perquè si el propietari de la goma l’està fent servir, l’estudiant que la demana no la pot fer servir al mateix temps. La goma és un bé rival. En canvi, quan el mateix estudiant necessita utilitzar el teorema de Pitàgores, no cal que es giri i demani: «Ja has acabat d’utilitzar el teorema de Pitàgores?». I no cal que ho faci perquè tots dos estudiants poden usar el teorema al mateix temps: el teorema de Pitàgores, que és una idea brillant, és no-rival!

Connectivitat i intercanvi d’idees

El fet que les idees puguin ser utilitzades per més de dues persones al mateix temps té una conseqüència fonamental pel que fa a la importància del comerç que hem ressaltat al capítol 1. Imagineu que l’Albert té un quilo de sucre i l’intercanvia amb la Beth per un quilo de farina. Abans de l’intercanvi, cadascun d’ells té un quilo. I després de l’intercanvi? Doncs, també.

Imagineu ara que, en lloc d’intercanviar la farina i el sucre, intercanvien les idees: l’Albert ensenya a la Beth la tècnica que s’ha inventat per extraure el sucre de la canya i, a canvi, la Beth ensenya a l’Albert la fórmula de sembrar blat i produir la farina. Abans de l’intercanvi, tots dos tenien una idea: l’Albert tenia «la idea o la fórmula per fer sucre» i la Beth tenia «la idea de la farina». Un cop es produeix l’intercanvi, tots dos tenen no una sinó dues idees: el fet que l’Albert ensenyi a la Beth a fer sucre no impedeix que ell continuï utilitzant la fórmula un cop l’ha passat a una altra persona, ja que la idea és «no-rival». El mateix passa amb la Beth i la idea de farina. Un cop fet l’intercanvi d’idees, tots dos poden seguir usant la idea que tenien i, a més, també poden fer servir la idea que acaben d’aprendre.

Si en lloc de tenir dos individus tenim deu persones cadascuna amb una idea diferent i se les intercanvien, després de l’intercanvi cada una d’elles acaba amb deu idees. I si en lloc de deu persones n’hi ha cent o mil, cadascuna d’elles acaba amb mil idees. Això fa que el paper del comerç en el món de les idees sigui encara més important del que assenyalàvem al capítol anterior: en la mesura que el comerç permet no només l’intercanvi de productes sinó també l’intercanvi d’idees, els guanys que resulten del comerç augmenten de manera exponencial: poder comerciar amb pobles, ciutats o països grans, plens de ciutadans que han anat inventant idees al llarg dels temps, et permet estar connectat, aprendre i multiplicar la quantitat d’idees de què disposes i, amb això, augmentar la productivitat.

D’alguna manera, la connectivitat i el comerç et permeten saber quines portes han obert i quines habitacions han obert els pobles veïns o els països llunyans: si tens contacte amb la gent que conrea camps i planta blat, entens que tu també pots conrear camps i plantar blat sense haver-ho d’inventar. Ara bé, si mai no parles amb la gent que s’ha inventat l’agricultura, o bé tens la sort d’inventar-la tu o bé et quedes sense agricultura. La mida de la casa del coneixement depèn de les habitacions que has descobert tu i de les habitacions que han obert els altres i que t’han explicat! Depèn de la innovació i de la connexió entre les persones.

Com més gent connectada, més desenvolupada és una societat! La connexió amb la resta del món, doncs, és absolutament fonamental per gaudir del progrés tecnològic.

Una breu història del coneixement

La història de la humanitat és la història d’uns animals que no només tenen idees, sinó que també inventen maneres de crear, transmetre i emmagatzemar noves idees. Es podria dir que la primera gran idea que van tenir els nostres avantpassats, fa uns sis o set milions d’anys quan encara no érem Homo sapiens sinó australopitecs, va ser la de posar-se dret. Fins aleshores, quan volien caminar ràpid o córrer, els nostres avantpassats havien de posar els punys a terra tal com encara fan els nostres cosins els ximpanzés (amb qui, per cert, compartim el 98,8 % de l’ADN). Bé, potser això de posar-se dret no va ser una idea conscient. Potser va ser un instint o una protoidea, però, en qualsevol cas, el fet de posar-se drets va tenir diverses conseqüències. La primera és que els homínids van alliberar les mans, cosa que els va permetre fer-les servir per manipular pedres, ossos i fustes per construir els primers instruments. El primer gran instrument va ser la destral de pedra: picaven una pedra contra una altra amb l’objectiu d’afilar-la. Amb la pedra afilada podien tallar la pell i la carn dels animals que caçaven.

La segona conseqüència de posar-se dret és que, per mantenir-nos drets, el nostre cos va haver d’experimentar alguns canvis fisiològics que ens van apropar als humans que som avui dia. Un dels més importants és que la pelvis es va estrènyer, cosa que va empetitir el canal de naixement. Com que el nostre cap era enorme i havia de passar per un forat cada cop més petit, la natura va fer que els humans naixéssim prematurament. A diferència del Bamby, que neix, s’expulsa i comença a caminar, els humans quan naixem no podem sobreviure per nosaltres mateixos fins que tenim uns quants anys (alguns, més de trenta!). Aquesta forta dependència dels pares fa que els humans desenvolupin uns forts lligams familiars i socials. Des de sempre, els humans han viscut en grups socials: primer van ser societats simples com clans i famílies, després van ser cada cop més complexes —pobles— i, més endavant, ciutats, països i coalicions de països. Dins de cada grup social, els individus s’especialitzaven i comercialitzaven productes i idees.

Un altre canvi fisiològic experimentat pels homínids en aquella època és el desenvolupament d’un enorme gluteus maximus, que és el nom amb què els científics anomenen… el cul! El gluti major és el múscul més gran del cos humà. De fet, és enorme si el comparem amb el culet petit i patètic dels nostres cosins ximpanzés. El professor de la Universitat de Harvard Daniel Lieberman es pregunta: per què els humans necessitem tenir un cul tan potent? La seva resposta és: per poder córrer! I per demostrar-ho, analitza l’activitat muscular del cul, i s’adona que quan caminem gairebé no treballa. En canvi, el gluteus maximus té un paper important quan ens posem a córrer. Tot sembla indicar que el moviment de córrer tendeix a desestabilitzar el cos cap endavant i el gluti major és el principal responsable de garantir l’estabilitat del tronc.

Lieberman identifica fins a vint-i-set característiques fisiològiques importants que els humans van desenvolupar per poder córrer. Entre elles, la pell i el sistema de refrigeració. És a dir, la suor! Si el cervell d’un primat s’escalfa massa, automàticament deixa de funcionar i es mor. Per resoldre aquest inconvenient, fa dos milions i mig d’anys els humans vam desenvolupar unes glàndules sudorípares que ens permetien refrigerar el cos sense necessitat de deixar de córrer. Segons Lieberman, com que en aquella època els humans encara no tenien ni llances, ni arcs, ni fletxes, ni escopetes de canons retallats, tenien moltes dificultats per caçar mentre competien amb lleons, guepards, lleopards, hienes o gossos salvatges. Però els homes tenien un petit avantatge: els antílops, les zebres, els toros i altres possibles fonts de menjar només poden córrer de pressa durant períodes de temps molt curts i, quan ho fan, el cos se’ls escalfa i han d’aturar-se per refrigerar-se. Per fer-ho, la major part d’animals panteixen. És a dir, treuen la llengua i esbufeguen, com els gossos. En passar per la llengua plena de venes, la sang es refreda i torna cap al cos. El problema de panteixar per reduir la temperatura és que no es pot fer mentre l’animal corre i, per tant, l’obliga a parar. Per contra, el nou sistema de refrigeració humana basat en la suor va servir als humans per córrer llargues distàncies, durant hores i hores. I això és el que feien quan caçaven. Convertits en els primers maratonians, els nostres «avis» perseguien els animals per les sabanes d’Àfrica. D’entrada, els animals s’escapaven del seu abast, però havien d’aturar-se quan la temperatura del cos arribava a un límit. Els humans, tossuts i persistents, seguien corrent sense necessitat d’aturar-se i obligaven l’animal a escapar abans d’haver pogut refrigerar-se. I així repetidament, fins que la bèstia queia morta per culpa d’una hipertèrmia. Pel fet de ser els caçadors més «plastes» de la història, els humans vam aconseguir esdevenir els depredadors dominants del planeta malgrat que no érem ni els més forts, ni els més ràpids, ni els que teníem una més bona tecnologia per caçar. Els antropòlegs ens podrien haver batejat amb el nom d’Homo plastensis.

Després de posar-nos drets i usar les mans per produir i utilitzar eines, la gran idea següent va ser dominar el foc. D’això fa un milió d’anys aproximadament. Amb la domesticació del foc arriba la cuina. Hi ha qui diu que és la idea més important de la història, perquè és la que permet que se’ns desenvolupi el potentíssim cervell que acabarà sent la font de totes les altres idees de la humanitat!

La neurocirurgiana brasilera Suzana Herculano-Houzel estima que el cervell humà té vora vuitanta-sis mil milions de neurones. Un cervell amb tantes neurones necessita una gran quantitat d’energia per funcionar. De fet, Herculano-Houzel calcula que si únicament mengéssim aliments crus i no processats, necessitaríem nou hores i mitja diàries per aconseguir l’energia necessària per abastir el nostre enorme cervell. Si hi sumem el temps de caçar o recol·lectar el menjar, als nostres avantpassats els haurien faltat hores al dia. Per tant, si haguessin menjat sempre aliments crus, els homínids primitius no haurien pogut evolucionar fins als humans que som ara. No haurien tingut prou temps.

Afortunadament, un cop domesticat el foc, fa un milió d’anys, algú va tenir la idea d’apropar-hi carn i altres aliments. La cuina va suposar per als nostres ancestres una mena de «predigestió» dels aliments que permetia no haver de mastegar tant i no invertir tanta energia en el procés digestiu. D’aquesta manera, amb la mateixa quantitat d’aliments, van aconseguir dirigir molta més energia al cervell, que, gràcies a això, va assolir les dimensions actuals. I ara sí, amb la capacitat de córrer i amb una dieta apta per alimentar el cervell més poderós de la terra, aquells homínids es van convertir en Homo sapiens ara fa 200.000 anys. Tot això passava a l’Àfrica (a la zona on avui hi ha Kenya, Tanzània i Etiòpia).

Entre fa 100.000 i 70.000 anys, una sèrie de mutacions genètiques al nostre cervell van generar la «revolució cognitiva» de la qual hem parlat al capítol primer: els humans vam començar a entendre conceptes complexos com l’intercanvi («jo et dono sis plàtans si tu em fas un massatge a l’esquena») i vam desenvolupar el llenguatge. A diferència dels altres animals que també es comuniquen, el llenguatge dels humans podia combinar infinitat de sons i senyals per construir frases amb significats molt diferents. Això ens va permetre emmagatzemar, absorbir i comunicar un munt d’informació i transmetre idees complicades. De sobte, els humans podíem explicar amb precisió «la manera de fer les llances», «com s’encén el foc» o que «la bandada de búfals està a l’ombra del gran arbre que hi ha a la vora de la cascada d’aigua». El nou llenguatge ens permetia també donar ordres molt concretes: «vosaltres aneu cap a l’esquerra i, quan hàgiu encerclat el cérvol, li llanceu pedres perquè corri cap al riu, i allà hi serem nosaltres esperant-lo amb les llances» o «quan comenci a pondre’s el sol, col·loqueu el foc a l’entrada de la cova per evitar que vinguin els lleons durant la nit». La transmissió precisa de conceptes, idees i ordres ens feia molt més eficients a l’hora de caçar i buscar aliments. Aquesta va ser una de les grans raons per les quals vam guanyar la batalla de les espècies per la supervivència.

Equipats amb un cervell de primera, un cul que ens permetia córrer i un llenguatge superior, els Homo sapiens va començar a caminar cap al nord. Els temps eren molt durs i sembla que només una família va aconseguir creuar el mar per arribar a la península d’Aràbia. En aquesta família de valents hi havia la dona més important de la història: la nostra mare ancestral. Una dona de la qual tots els humans no africans descendim. L’anàlisi del nostre ADN sembla demostrar que tots els humans no africans venim de la mateixa dona. És la que els antropòlegs anomenen l’Eva mitocondrial. Els descendents d’aquella dona van arribar a Aràbia fa 100.000 anys i van seguir caminant cap al sud d’Àsia on van arribar fa uns 70.000 anys. Amb algun tipus de vaixell van aconseguir arribar a Austràlia fa 50.000 anys.

Els humans de primer no van poder arribar cap al nord (ni a Europa ni al nord d’Àsia) perquè hi feia massa fred. Fins que van tenir una altra gran petita idea: l’agulla. Amb les agulles, els nostres ancestres van començar a fer roba. Primer eren pells d’animals que cosien per fer vestits que s’adaptaven al cos i els permetien caçar i viatjar per les zones fredes del planeta. Amb la conquesta del gel, els humans van arribar a Europa fa 40.000 anys i allí es van trobar uns cosins germans, els neandertals, com que els molestaven els van exterminar.^[9] Van seguir cap al nord d’Àsia fa 25.000 anys i, caminant per l’estret de Bering (que en aquella època no estava cobert per l’aigua per raó de la glaciació), van arribar a Amèrica fa 15.000 anys. Per fi, l’espècie humana havia conquerit tots els racons del planeta Terra. Amb el final de la glaciació, el nivell dels mars i els oceans va pujar i els americans van quedar incomunicats. També van quedar aïllats els australians i els que havien poblat les altres illes del Pacífic. I no es tornarien a retrobar fins que els europeus van redescobrir Amèrica i Austràlia, 14.000 anys després.

Tots els humans de tots els continents eren nòmades que vivien de la caça i la recol·lecció de plantes, fruites i arrels. Coincidint amb el final de la glaciació, ara fa uns 12.000 anys, les tribus que poblaven les valls dels rius Tigris i Èufrates van descobrir que no calia anar al bosc a buscar aliments, sinó que podien plantar cereals i llegums (blat, espelta, ordi, pèsols, llenties, cigrons o lli), i que no havien d’anar al bosc a caçar animals, sinó que els podien criar a les seves granges (cabres, ovelles, gossos, vaques o cavalls). És possible que la domesticació de plantes i animals no fos una idea voluntària sinó que fos la conseqüència de l’extinció dels grans mamífers com els mamuts. De fet, els primers humans sedentaris estaven més malnodrits que els seus avantpassats caçadors recol·lectors, cosa que indica que segurament es van veure obligats per les circumstàncies a conrear la terra i a criar animals de granja. El cas és que, a poc a poc, van seguir tenint idees i més idees sobre com millorar la productivitat de la terra i cada cop van ser més eficients en l’obtenció d’aliments.

Naturalment, amb l’agricultura i la ramaderia van arribar els primers assentaments humans permanents. Els homes van deixar de ser nòmades per establir-se a pobles i ciutats fixos. Al capítol anterior ja hem vist com l’aparició de conglomerats humans facilitava l’especialització del treball i l’intercanvi i, amb ells, les millores de productivitat. Una altra conseqüència del sedentarisme és que la comunicació i l’intercanvi d’idees entre grups d’humans va augmentar. La casa de les portes s’anava fent gran. Encara avui dia la gent que viu a les ciutats és molt més innovadora i creativa que la que viu aïllada a zones rurals, forestals o desèrtiques. El contacte permanent entre humans facilita la innovació i el coneixement.

Uns 3.500 anys abans de Crist va aparèixer la roda i amb ella el transport fàcil i més barat de mercaderies i persones. Això va abaratir i facilitar encara més la connectivitat i l’intercanvi de mercaderies i idees entre pobles que vivien a molta distància. Les idees que s’inventaven a una part remota del planeta arribaven a l’altra punta del món en qüestió de pocs segles. No calia, doncs, que tothom s’ho inventés tot cada vegada. Només calia estar comunicat per poder usar les tecnologies i les tècniques que s’havien ideat en altres indrets del món (lògicament, cap dels invents que es feien a Euràsia arribaven a les Amèriques, a Austràlia o a les altres illes del Pacífic, perquè, en aquells moments, aquestes zones estaven incomunicades).

Més o menys al mateix temps que s’inventava la roda, els humans van tenir una altra de les idees més importants de la història: l’escriptura. La creixent magnitud del comerç va fer impossible que els mercaders recordessin quantes cabres havien venut o quants quilos d’ordi els devien. I és per això que s’ho van començar a apuntar. Amb aquests petits apunts econòmics va néixer l’escriptura, una tècnica que ben aviat va ser utilitzada per comunicar-se amb els déus (els jeroglífics de les tombes egípcies eren bàsicament de tipus religiós), per publicar lleis i normes (el primer text legal és el codi d’Hammurabi de l’antiga Babilònia i data del 1754 a. C.) o per relatar històries reals o inventades (la primera de la qual tenim constància és l’epopeia de Gilgameix de l’antiga Sumèria del 2500 a. C.). Amb l’aparició de l’escriptura els humans van fer un pas de gegant a l’hora de comunicar i guardar idees. Fins en aquell moment, tot el que es coneixia havia de caber al cervell humà. Amb l’escriptura, una part del coneixement es podia guardar en una paret, una pell d’animal o un pergamí i es podia transmetre a llargues distàncies sense haver-se de memoritzar. No cal dir que això va facilitar enormement l’emmagatzematge i la transmissió d’idees i va accelerar la carrera per saber quines portes s’havien obert i quines habitacions havien estat descobertes a la gran casa del coneixement.

En aquella època també es van començar a fondre metalls: primer el bronze uns 3.300 anys abans de Crist (edat de bronze) i més tard el ferro cap al 1300 a. C. (edat de ferro). Amb la domesticació dels metalls va venir el perfeccionament dels sistemes de transport terrestre (carruatges) i marítim (vaixells) i la facilitació i abaratiment del comerç i la comunicació d’idees a distàncies encara més llargues. És clar que també es van construir armes cada cop més mortíferes. Amb les armes, van arribar els imperis, les invasions, les guerres, la submissió, la crueltat i la cara més fosca de la natura humana.

Els grecs (500 a. C.) van descobrir que els fenòmens de la natura no són fruit de l’atzar o el caprici dels déus sinó que obeeixen a unes lleis que l’home hauria de ser capaç de descobrir a través de l’observació, l’experimentació i la deducció. És a partir d’aquell moment que la ciència comença a guanyar la partida a la religió com a eina per entendre el món. La idea de ciència i del mètode científic també és una de les grans contribucions de la història del coneixement humà.

Amb la caiguda de l’imperi Romà, Occident entra en una era d’intolerància religiosa que ralentitza el progrés de creació d’idees: són els anys obscurs de l’edat fosca medieval. Mentrestant, a l’Orient, una Xina molt més oberta continua progressant i construint el món tecnològicament avançat que anys més tard descobrí Marco Polo i del qual ja hem parlat al capítol anterior.

La fi de l’edat fosca comença amb el que segurament és la idea més important del segon mil·lenni: la impremta. El 1440, un orfebre alemany anomenat Johann Gutenberg va idear una manera de col·locar petites lletres metàl·liques en una planxa que permetien reproduir una pàgina de llibre d’una manera barata i eficient. Val a dir que Gutenberg no va ser el primer a imprimir una lletra o un símbol. Els babilonis utilitzaven pedres per segellar documents 3.000 anys abans de Crist. I els xinesos imprimien pergamins amb blocs de fusta entintats. La innovació de Gutenberg va ser fondre petites peces metàl·liques en forma de lletra que permetien reproduir infinitat de textos amb gran precisió (els blocs de fusta es deformen un cop s’han fet unes quantes impressions). Sigui com sigui, l’invent de Gutenberg va abaratir el cost de fer llibres i va democratitzar el coneixement. Fins aleshores, els llibres havien de ser escrits i copiats a mà, la qual cosa els feia inabastables per a la gent normal i corrent. Amb la impremta, el cost dels llibres va baixar i això va fer que, per primer cop a la història, la majoria dels humans tinguessin accés als coneixements que fins en aquell moment només tenien les classes dominants. I, és clar, com més gent té coneixements, més cervells hi ha amb la possibilitat de tenir noves idees. D’obrir més portes. A partir de la impremta, el ritme de creació d’idees s’accelera i arriben el Renaixement, la revolució científica, la revolució industrial i la modernitat: el càlcul, la teoria de la gravitació universal, la teoria de l’evolució, màquines de vapor, penicil·lina, trens, rentadores, electricitat, telèfons, la nina Barbie, cinema, ràdio, televisió, ganxitos, cotxes, avions, transistors, ordinadors, telèfons intel·ligents, el núvol, sensors, robots, intel·ligència artificial, impressores 3D, biologia sintètica, nanotecnologia, medicina personalitzada, big data i internet.

Deixeu-me acabar aquesta breu història del coneixement parlant d’internet com a eina per facilitar la connexió barata i quasi instantània entre tots els humans del nostre planeta. Gràcies a internet i a eines com Google o Amazon, els humans tenim accés instantani a tots els llibres, tots els documents escrits al llarg de la història, en qüestió de segons. Gràcies a la Viquipèdia tenim tot el coneixement enciclopèdic a la nostra butxaca… i actualitzat cada minut. Gràcies a Facebook, a Twitter, als blocs o a YouTube, qualsevol de nosaltres pot publicar les seves idees sense necessitat que ens ho aprovi una editorial, un director de televisió o un productor de cinema i sense possibilitat de censura. I, sobretot, gràcies a internet, els dos mil milions de ciutadans més pobres del món estan a punt d’integrar-se a la gran xarxa global de la informació, cosa que no només els permetrà assabentar-se de què passa arreu del món, sinó que també podran comunicar les seves idees a la resta dels humans. Si la impremta va democratitzar l’accés al coneixement que generaven els savis, internet està democratitzant no ja l’accés sinó la producció d’aquest coneixement.

Per què hi ha països rics i països pobres?

Si el que determina la riquesa d’una nació i el nivell de benestar dels seus ciutadans és la quantitat d’idees a què tenen accés aquests ciutadans, per què hi ha països rics i països pobres? És a dir, si les idees que s’utilitzen en una part del planeta també poden ser utilitzades a la resta del món (és a dir, si les idees són no-rivals) per què no som tots igual de rics? La resposta és que el fet que les idees siguin no-rivals no vol dir que tothom les pugui fer servir. Per utilitzar una idea, primer has de saber que existeix! I això no sempre és automàtic.

Per exemple, hi ha hagut països al llarg de la història (i encara n’hi ha avui dia) que tallen la connectivitat i no permeten que els seus ciutadans tinguin accés a certes idees per qüestions religioses. L’Església cristiana medieval va fer un gran esforç per impedir que filòsofs i pensadors pensessin sobre les lleis de la natura que havien descobert els grecs i que contradeien la doctrina dels seus sacerdots. Quan algun pensador descobria coses inconsistents amb la teologia cristina, era torturat fins que es feia enrere o era assassinat. El matemàtic, astrònom i filòsof napolità del segle XVI Giordano Bruno va exposar, entre d’altres suposades heretgies, la seva teoria del «pluralisme còsmic». És a dir, Bruno creia que a l’univers hi havia moltes estrelles com el nostre sol i que, al voltant d’aquests sols, hi podria haver planetes amb vida similar a la nostra. Com que això contradeia la visió estàtica i radical de l’Església cristiana, Giordano Bruno va ser empresonat durant set anys a la torre de Nona a Roma i, finalment, condemnat pel tribunal de la Santa Inquisició a cremar a la foguera. Era el 17 de febrer de 1600.^[10] Quinze anys més tard, Galileo Galilei es va haver de retractar de la seva teoria heliocèntrica per evitar tenir el mateix destí infernal que Giordano Bruno. Galileo i Bruno són dos dels pensadors perseguits per l’Església més coneguts. Però n’hi va haver milers. No cal dir que el progrés científic i tecnològic de l’Europa dominada pel cristianisme radical va ser més aviat minso. Europa va passar de l’era clàssica en què els filòsofs i pensadors grecs s’ho qüestionaven tot a una era obscura en què les noves idees eren castigades amb la pira purificadora. No és casualitat, doncs, que aquesta època es conegui com l’«edat fosca de la història».

El primer cristianisme radical no és l’única religió que va impedir el progrés del coneixement. Després d’una època daurada en què els pensadors islamistes van liderar el món en temes com l’àlgebra, la trigonometria, l’astronomia, la geografia o la geometria, entre els segles VI i XVI, el radicalisme religiós també es va apoderar de l’Islam. Un fonamentalisme que encara avui dia veiem en alguns segments d’alguns països islàmics des d’on els fanàtics religiosos destrueixen tot el que té a veure amb art, cultura o ciència.

De vegades, els sistemes d’organització estatals impedeixen el progrés de les idees, potser de manera no intencionada. La dinastia xinesa Song (entre 960 i 1239) i sobretot la Ming (1368-1662) van introduir un complicat sistema d’exàmens per triar els buròcrates que podien dirigir el país més bé. Aquest sistema d’«exàmens imperials» recorden les actuals oposicions a funcionari de l’Estat a Espanya. Eren una mena d’exàmens extraordinàriament complicats que requerien la memorització dels clàssics de Confuci (un total de 431.286 caràcters diferents). Els més llestos, que podien memoritzar 200 caràcters per dia, tardaven sis anys a memoritzar tot el text. Els estudiants també havien d’estudiar altres textos de filosofia, poesia i història. Fins al 1313, els exàmens també incloïen preguntes de matemàtica i astronomia, però aquests temes en van desaparèixer a partir d’aquell any. La idea era que, perquè un país funcionés, havia de ser governat pels millors, i per triar els millors no hi havia cap solució més bona que un examen que fes competir tots els nens del país. Una cosa bona d’aquest sistema és que permetia que els fills dels pagesos i ciutadans més pobres de la Xina competissin per aquestes posicions privilegiades i aquest mecanisme actuava com una mena d’ascensor social.

El problema és que aquestes posicions d’elit atreien totes les grans ments del país, que es passaven anys memoritzant temes per aprovar els exàmens i, per tant, no tenien ni un minut de temps per reflexionar sobre qüestions que quedaven fora dels tests imperials. L’únic que importava per als intel·lectuals xinesos eren els exàmens i res que no fos inclòs a les proves importava (una mica és el que passa a les nostres escoles amb els nens que estudien per a la selectivitat: durant un any, res del que no entri a la selectivitat no els importa!). I, és clar, si l’única cosa sobre la qual cal pensar són els dos-cents temes que entren a les oposicions, els intel·lectuals del país deixen de pensar en les fronteres del coneixement. Tornant al nostre símil: deixen d’obrir portes. I en deixar d’obrir portes, i deixen d’ampliar la gran casa del coneixement. Alguns investigadors com Yifu Lin (1995)^[11] creuen que aquesta és la veritable raó que explica el declivi de la cultura xinesa després de la seva època daurada durant l’edat mitjana.

Un tercer factor que pot evitar el progrés tecnològic és que les elits econòmiques i empresarials que es guanyen la vida amb les tecnologies anteriors intenten per tots els mitjans evitar que entrin noves idees que els preguin el negoci. Quan la revolució industrial va portar la mecanització a les fàbriques angleses, els artesans que fins en aquell moment havien fet la roba a mà es van agrupar i van començar a atacar les fàbriques modernes tot cremant i destruint les màquines que els prenien el negoci. Deien que eren seguidors d’una figura fictícia a la qual van anomenar Ned Ludd i és per això que aquest moviment va prendre el nom de «ludisme». Avui dia, el ludisme descriu qualsevol moviment que intenta utilitzar la pressió política o la violència per evitar que el progrés tecnològic s’implementi perquè aquest progrés els perjudica a ells.

El ludisme existeix arreu del món. El problema és que hi ha països on els ludistes guanyen sistemàticament. I quan els ludistes guanyen, el progrés tecnològic s’atura. Els interessos creats, doncs, són una altra raó que explica el progrés desigual de les idees a diferents països del món.

El quart factor que explica el diferent grau de creació o penetració d’idees a diferents països és el de l’obertura, la connexió, amb l’exterior. Segurament el mecanisme que més ha fet per facilitar l’intercanvi d’idees és l’intercanvi de productes: el comerç. Sovint les idees estan incorporades als productes. Potser tu no t’has inventat el televisor, però si compres televisors produïts a altres països, els teus enginyers els poden obrir, examinar-ne l’interior i deduir com funciona la tecnologia. És més, els mercaders viatgen i observen què es fa a d’altres indrets del món. Els països que estan més oberts al comerç exterior, doncs, són també els països que estan exposats a les idees inventades en altres indrets del planeta. El problema és que no tots els països del món i de la història tenen o han tingut el mateix interès a comerciar.

Un experiment que va passar de manera natural i que ens permet comprovar la importància d’estar connectat el tenim amb el descobriment d’Amèrica l’any 1492. Ja hem explicat que durant l’edat del gel els humans van arribar a tots els racons del planeta (i en particular van poder caminar fins a Amèrica per l’estret de Bering). En acabar la glaciació, fa uns 12.000 anys, el gel es va fondre, l’aigua va tornar al mar i el nivell dels oceans va tornar a pujar. Els éssers humans van quedar aïllats en diferents regions del planeta: uns es van quedar als continents d’Europa, Àsia i Àfrica (tots ells connectats per terra). Un altre grup es va quedar a les Amèriques. Un tercer grup es va quedar a Austràlia. I, finalment, hi va haver grups minúsculs que es van quedar a les illes del Pacífic.

Durant milers d’anys aquests grans grups de persones van estar aïllats els uns dels altres, tot i que hi havia comunicació dins de cada grup: els mercaders i els viatgers que anaven d’un lloc a l’altre observaven i portaven les idees amunt i avall. Les coses que s’inventaven a Europa (com l’agricultura o la roda), tard o d’hora arribaven a Àsia i a les zones d’Àfrica que estaven comunicades. Podien trigar dècades, segles o mil·lennis, però tard o d’hora arribaven arreu perquè hi havia comunicació a través de viatgers, mercaders o emigrants. De la mateixa manera, les idees que s’inventaven a Àsia (com la pólvora o el paper moneda), tard o d’hora arribaven a Europa i a Àfrica. Cap d’aquestes idees, però, arribava a Amèrica: si els americans volien fer servir la roda, la pólvora o l’agricultura, s’ho havien d’inventar ells, ja que no ho podien copiar dels euroasiàtics! Les idees que s’inventaven a Messoamèrica els maies o els asteques tard o d’hora arribaven als inques del sud, però no arribaven ni a Europa, ni a Austràlia, ni a les illes del Pacífic. I així successivament.

La part interessant de l’experiment la trobem el 1492, quan els europeus redescobreixen Amèrica i pocs anys més tard arriben a Austràlia i les illes del Pacífic. En aquell moment i després de més de 11.000 anys de separació, el grup més avançat tecnològicament era el d’Europa, Àsia i Àfrica. De fet, van ser els europeus qui van arribar a Amèrica i no pas a l’inrevés, ja que, amb la tecnologia que tenien, ni els inques, ni els maies, ni els asteques no haurien estat capaços de navegar fins a Europa! Per què eren més avançats els euroasiàtics? Doncs perquè hi havia més gent comunicada! Com que hi havia més gent, hi havia hagut més idees al llarg dels segles. I com que hi havia hagut comunicació a l’interior d’Europa, Àsia i Àfrica, totes aquestes idees havien arribat a totes les regions de dins del grup.

El més curiós és que el segon grup més avançat tecnològicament era el segon grup més poblat: les Amèriques (del Nord i del Sud). El tercer grup desenvolupat tecnològicament era el tercer més poblat: Austràlia. Finalment, els grups tecnològicament més endarrerits eren les petites illes del Pacífic: amb tan poca població, havien tingut ben poques idees al llarg dels segles. I en estar completament aïllats, no havien tingut l’oportunitat de saber què s’havia inventat a la resta del món.

Com més aïllat estan els grups humans, més endarrerits es queden. Com més connectats, més avancen. I quan uns líders polítics decideixen aïllar els seus ciutadans de la resta del món, els condemnen a quedar enrere!

Un cinquè factor que explica les diferències en el grau de coneixement són els incentius que diferents sistemes polítics i legals donen a la gent que investiga i obté noves idees. Un dels dos historiadors que han obtingut el premi Nobel d’economia, Douglass North, diu que la revolució industrial va tenir lloc l’any 1760 i a Anglaterra, perquè va ser el 1760 i va ser a Anglaterra que es va introduir el sistema de patents. Les patents són uns instruments legals que permeten als inventors ser els únics que venen i rendibilitzen els resultats dels seus invents. És a dir, si hi ha patents, les idees no poden ser copiades. I si les idees no poden ser copiades, els inventors són els únics que poden vendre els productes que surten dels seus invents. Això fa que els inventors puguin guanyar molts diners si inventen coses noves i això els dóna incentius per inventar.

No és casualitat, diu Douglas North, que el ritme de creació d’idees s’hagi accelerat enormement a partir de la introducció del sistema de patents. Abans del 1760 hi havia hagut progrés en el coneixement humà. Certament. Però a partir del 1760 aquest progrés es va accelerar fins a assolir ritmes que mai no s’havien vist a la història de la humanitat.

Finalment, hi ha un sisè factor que explica per què hi ha països que amplien les fronteres del coneixement i països que no: és el sistema educatiu. D’això en parlarem amb més detall al capítol 4, però deixeu-me mencionar aquí que alguns sistemes educatius donen prioritat a la memorització per sobre de la creativitat, a la solució de problemes per sobre de la formulació de preguntes i a la disciplina per sobre de la curiositat. I els joves que estudien en aquests tipus de sistemes educatius tendeixen a tenir problemes a l’hora de crear, innovar i ampliar les fronteres de la gran casa del coneixement.

Resumint, hi ha moltes raons de tipus religiós, empresarial, polític, institucional o educatiu que expliquen per què hi ha països que tenen més facilitat per ser creatius i adoptar idees noves i d’altres que en tenen menys. El que és evident és que, sigui com sigui, els que són rics són els que són capaços de descobrir i utilitzar idees.

N’hi ha prou amb tenir idees?

Després de veure que el motor del progrés humà són les idees, és natural preguntar-se si amb idees n’hi ha prou. La resposta és que no. Amb idees no n’hi ha prou. També cal que hi hagi un entorn institucional que doni els incentius necessaris perquè la gent utilitzi les idees de manera eficient.

Per veure que la tecnologia sense incentius no és suficient, imaginem que algú s’inventa una màquina de refinar miraculosa. Una màquina autònoma de la mida d’un cotxe que s’autoimpulsa tot buscant productes fibrosos indigeribles per als humans que són infinitament abundants al nostre entorn, per transformar-los en proteïnes, calci, lípids i altres polímers aptes per al consum humà. Imagineu, a més, que aquesta petita refineria es busca el seu propi combustible, manté la temperatura estable i no cal que estigui connectada a la xarxa elèctrica. A més, quan col·lisiona amb altres objectes i pateix esgarrinxades, ella mateixa es repara i cicatritza. Finalment, imagineu que un cop està gastada, la mateixa minifactoria produeix una o dues màquines iguals perquè segueixin transformant elements indigeribles abundants en aliments per als humans.^[12]

Si aquesta petita destil·leria màgica existís, de ben segur que s’acabaria la fam al món, oi? Doncs no! Perquè aquesta màquina fa milers d’anys que existeix: s’anomena vaca de llet! La vaca lletera és una màquina autònoma de la mida d’un cotxe, que menja herba (un producte fibrós indigerible per als humans) i la transforma en llet i carn. També s’autoabasteix d’energia, cicatritza ella sola les seves ferides i es reprodueix en petites vedelles abans de morir.

La vaca de llet fa milions d’anys que existeix i, tot i ser una destil·leria perfecta, no ha aconseguit eradicar la fam al món! I és que amb la tecnologia no n’hi ha prou. A més de tenir noves idees i noves «màquines», cal que els ciutadans tinguin els incentius correctes per explotar-les i fer-les rendibles. Al capítol 1 ja hem explicat per què la carnissera es lleva ben d’hora, va a buscar la carn al mercat majorista i la porta a la seva carnisseria perquè nosaltres la tinguem disponible quan anem al mercat a comprar: ho fa perquè es vol guanyar la vida, i en l’entorn institucional actual sap que si porta el tipus correcte de carn i la ven a un preu que interessa als clients, ella guanyarà diners. I és aquest incentiu el que la porta a fer el que volem la resta de ciutadans.

Al capítol 1 també hem vist que no tots els sistemes institucionals donen aquests incentius. El sistema econòmic medieval, per exemple, no ho feia, ja que el pagès que pensava en noves maneres de ser més productiu no hi guanyava res, atès que el senyor feudal se li quedava tot el que estava per sobre del que necessitava per sobreviure. El sistema comunista de la URSS tenia un problema similar. Perquè els humans tinguin incentius per inventar noves tècniques i per explotar-les a fi de millorar el seu nivell de vida, cal que les institucions els donin els incentius per progressar.

Hi ha límits al creixement?

Una de les preguntes més freqüents que se’ns fan, als economistes que estudiem el creixement, és si hi ha límits al creixement: si per créixer necessitem recursos materials, com que aquests són limitats, el creixement ha de ser necessàriament limitat, oi?

Doncs no necessàriament! Si el creixement econòmic està basat en les idees, és possible que el nou coneixement ens permeti obtenir més productes amb menys recursos materials. Almenys això és el que està passant en alguns sectors clau de la nostra economia.

Agafem, per exemple, la producció d’aliments. Es calcula que, per sobreviure, els nostres avantpassats caçadors recol·lectors necessitaven uns sis quilòmetres quadrats de terra cadascun d’ells. A la Terra hi ha uns 150 milions de quilòmetres quadrats de terra. Si traiem deserts i muntanyes queden uns 63 milions. A 6 quilòmetres quadrats per persona, el planeta Terra podria mantenir entre 10 i 11 milions de persones. És a dir, per mantenir 7.000 milions de ciutadans ens caldrien uns 700 planetes Terra!!! O dit d’una altra manera, amb la tecnologia alimentària dels caçadors recol·lectors, seria impossible que els 7.000 milions de persones que avui vivim al nostre planeta poguéssim sobreviure. I, en canvi, aquí estem! Com pot ser? La resposta és ben senzilla: avui dia no utilitzem la caça i la recol·lecció per alimentar-nos, sinó l’agricultura i la ramaderia altament tecnificades. Quan vam començar a domesticar plantes i animals fa 10.000 anys, no érem més eficients que els caçadors recol·lectors. Però de mica en mica vam anar tenint idees noves que milloraven la nostra productivitat: vam començar a seleccionar les espècies de blat, ordi, pèsols, vaques, gallines o porcs que eren més productives (van ser les primeres incursions en el món dels aliments modificats genèticament). Vam introduir la irrigació, l’arada o l’aixada. Vam fer servir bous i cavalls per ajudar-nos a llaurar la terra i vam dotar-los de ferradures i corretges al pit. Vam idear la rotació de conreus, el guaret i els fertilitzants, els canals amb comportes per canalitzar l’aigua, els insecticides, els pesticides, els hivernacles, els tractors i les segadores i les trilladores mecàniques. Vam automatitzar processos. Vam fer la revolució verda que va multiplicar els conreus. Fins i tot vam crear unes granges de peixos anomenades piscifactories. Amb tots aquests avenços, avui només necessitem 0,00059 quilòmetres quadrats de sòl per alimentar cada persona. És a dir, per produir aliments suficients per als 7.000 milions de persones que poblen el planeta avui dia, només ens cal utilitzar quatre milions de quilòmetres quadrats!!! La resta, fins a 63 milions de quilòmetres quadrats disponibles, la tenim en forma de boscos, carreteres, cases, estadis de futbol, parcs, pobles o ciutats.

Tot això no vol dir que no estiguem transformant el planeta i que segurament estiguem causant danys irreparables al nostre entorn que es tradueixen en l’extinció d’espècies i en altres desastres. El que sí que vol dir, però, és que el creixement i el progrés econòmic no necessàriament impliquen utilitzar cada cop més recursos naturals. En el cas de la producció d’aliments, n’utilitzem menys!

Un altre exemple el podem trobar en la comunicació a llarga distància. Avui dia enviem uns 182.000 milions de correus electrònics, 64.000 milions de WhatsApps i 500 milions de tweets cada dia. Si fa trenta anys haguéssim preguntat quants planetes Terra necessitaríem per produir els arbres necessaris per enviar tots aquests missatges per carta de paper, segurament hauríem arribat a la conclusió que es necessitarien quatre o cinc planetes Terra. Però ho fem avui amb un sol planeta i ho fem sense matar ni un sol arbre! Tot, gràcies a la tecnologia.

Un tercer exemple el trobem en el món de la fotografia. L’empresa Kodak estima que l’any en què es van fer més fotos amb el mètode tradicional (fotografia amb film i revelat amb paper i una varietat de productes químics tòxics) va ser el 1999, quan es van fer uns 80.000 milions de fotografies!

Avui dia no se sap amb precisió quantes fotos es fan cada any amb les noves càmeres digitals incorporades a quasi tots els telèfons intel·ligents. Sí que sabem, però, que entre tots pugem uns 550.000 milions de fotos anuals a Facebook, WhatsApp i Instagram! Lògicament no pugem a internet totes les fotos que fem, però si suposem que en pugem una de cada vint, tenim que fem uns dos bilions de fotos cada any! I quants arbres hem de tallar i quants productes químics tòxics hem d’usar per revelar totes aquestes fotos? Zero! De nou, més productes amb menys recursos materials!

Lògicament no estic dient que el creixement humà sigui necessàriament il·limitat: hi ha activitats humanes en què l’estalvi de recursos materials, de moment, no ha estat possible. El que estic dient, però, és que, si el progrés humà està basat en les idees i el progrés tecnològic, és possible que el coneixement ens permeti obtenir més coses utilitzant cada cop menys, i no pas més, factors materials. Al cap i a la fi, cada cop que els humans ens hem trobat entre l’espasa i la paret, hem estat capaços d’inventar maneres de sortir-nos-en. La pregunta és: seguirà sent així?

I les idees, tenen límit?

Una manera que faria que el creixement s’acabés seria que les idees s’acabessin. És possible que les idees se’ns acabin algun dia? Sí. És possible. Hi ha qui pensa que l’obtenció d’idees és cada cop més complicada. Per exemple, quan els estudiants de qualsevol escola han de fer un treball de recerca original, de seguida arriben a la conclusió que «tot ja ha estat inventat!». Els estudiants pensen que els que van venir al món abans que ells ho van tenir més fàcil per inventar perquè tot estava per inventar. Ara, en canvi, totes aquelles idees «fàcils» ja han estat inventades i només queden les difícils. D’alguna manera, els estudiants pensen que les idees són com els cocos o els peixos: els que pugen primer a la palmera, agafen els cocos més assequibles que estan a la part més baixa de l’arbre. Els que arriben més tard, han d’escalar més amunt i els és més difícil aconseguir cocos. Els pescadors que matinen, agafen els peixos que estan a la superfície i els és més fàcil pescar. Els que arriben tard ho tenen més complicat i els costa més aconseguir una bona captura.

Si el món fos realment com es pensen els estudiants. Les idees serien cada dia més difícils d’aconseguir i el número d’idees seria finit. Els primers inventors van venir i van descobrir el que era més fàcil. I a mesura que anem descobrint, els costos d’inventar es van fent més i més grans. Arribarà un dia que els costos seran tan grans que no seran assumibles, i el coneixement s’aturarà.

Aquesta visió pessimista del món, però, no és l’única. Quan a Isaac Newton li van preguntar com s’ho havia fet per descobrir la teoria de la gravitació universal, ell va dir que li havia estat molt fàcil. La feina difícil la van fer els filòsofs grecs com Aristarc de Samos, que va pensar que la Terra girava al voltant del Sol i no a l’inrevés. Gent com Nicolau Copèrnic, que va redescobrir la idea després d’haver estat sepultada durant segles. Gent com Johannes Kepler, que va descobrir que els planetes es movien descrivint òrbites el·líptiques, i no pas circulars, al voltant del Sol. Gent com Galileo Galilei, que va descobrir el telescopi per veure amb claredat que, efectivament, les òrbites eren el·líptiques. «I un cop vam saber que els planetes no es movien de manera circular sinó el·líptica, va ser evident que el que els movia era la força de la gravetat!», deia Newton. De fet, Newton va resumir tot això en una frase que passà a la història: «Jo vaig poder veure més lluny que els altres perquè jo estava dret sobre les espatlles dels gegants». Els gegants són tota la gent que va venir abans que Newton: Aristarc de Samos, Copèrnic, Kepler o Galileo. Un cop que aquests gegants havien fet els seus descobriments, la resta era fàcil!

Fixeu-vos que la visió de Newton sobre les idees, visió que avui dia s’anomena «efecte de les espatlles dels gegants», és exactament contrària a la visió dels estudiants. Les idees noves es construeixen sobre idees antigues. Les primeres són les difícils. Un cop descobertes les difícils, les que queden són cada cop més senzilles. Sota la perspectiva de Newton, doncs, les idees no només no s’acabaran, sinó que el ritme al qual ampliarem el coneixement humà s’anirà accelerant.

Qui té raó, els estudiants o Newton? Doncs no ho sabem. O almenys jo no ho sé. El que sí que sabem és que si mirem el ritme al qual els humans hem anat tenint idees al llarg de la història, no sembla haver desaccelerat. Ans al contrari: cada cop inventem més ràpid!

Imagineu que un humà de fa 70.000 anys, just quan vam desenvolupar el llenguatge, s’hagués quedat adormit i s’hagués despertat fa 11.000 anys, just abans que comencéssim a domesticar plantes i animals i a viure en cases fixes formant pobles i ciutats. Malgrat que haurien passat 60.000 anys, segurament el nostre Homo sapiens hauria notat molt poc canvi.

Imaginem ara que algun ciutadà d’algun poble de la Mesopotàmia del 8000 a. C. es queda adormit i es desperta l’any 1492, just abans del redescobriment d’Amèrica. Hauria vist alguns canvis importants: estris de metall, escriptura, roda, vaixells sofisticats, domini amb mà de ferro de la religió cristiana i moltes batalles campals, però els canvis serien relativament petits comparats amb els que havien de venir, sobretot si tenim en compte que haurien passat 9.000 anys!

Si un individu del 1492 es quedés adormit i es despertés el 1900, es trobaria en un món irreconeixible: veuria màquines de vapor, trens, cotxes, telèfons, màquines de fer fotografies, aparells elèctrics, màquines de cosir, dinamita o bombetes, i sabria coses tan sorprenents com que la Terra gira al voltant del Sol gràcies a la força de la gravetat, que els humans ens posem malalts per culpa d’uns animalets que no es veuen i que es diuen gèrmens o que els homes no venim d’Adam i Eva sinó dels micos. Grans canvis, realment, sobretot si tenim en compte que «només» haurien passat 450 anys. Ara bé, aquests canvis quedarien empetitits si el nostre besavi s’hagués quedat adormit el 1900 i es despertés avui. El canvi que veuria el pobre home el mataria de l’ensurt!: avions, radars, arbres de Nadal amb llums, cinema, eixugacabells, televisors, xiclets, ioiós, microscopis electrònics, reactors nuclears, forns de microones, bolquers de cel·lulosa, Velcro, Legos, targetes de crèdit, biquinis, píndoles anticonceptives, fibra òptica, làsers, Vàlium, cotxes elèctrics, microprocessadors, cubs rubik, dones amb pits de silicona, pòstits enganxats a les parets de les oficines, ordinadors amb ratolí, superconductors, Prozac, telèfons intel·ligents, càmeres de fotografia digital, pantalles d’alta definició, robots que es passegen per la casa aspirant brutícia, Viagra, internet, YouTube, Google, Facebook, Twiter, nanotecnologies, intel·ligència artificial o Bitcoins. També descobriria que l’univers es va crear a partir d’una megaexplosió o Big Bang fa 14.000 milions d’anys, que els humans vam visitar la Lluna unes quantes vegades fa poc menys de cinquanta anys, que tenim una estació a l’espai que anem a visitar regularment o que aquell club de futbol que uns suïssos van crear a Barcelona l’any passat, el 1899, ara té el millor equip del món!

I doncs: qui sap fer una galeta?

Estem arribant al final de la nostra petita excursió per l’economia de les idees i encara no hem donat resposta a la pregunta amb la qual encetàvem aquest capítol: qui sap fer una galeta?

Si ho pensem ben pensat, la resposta és que ningú! No hi ha ningú a tot el món que sàpiga fer una galeta. No! No us penseu que és un acudit o que m’he tornat boig. Ho dic seriosament: no hi ha ningú que sàpiga fer una galeta. Si li donem els ingredients (la farina, els ous, la llet, el sucre, el forn i la resta del que cal per fer una galeta), la cuinera serà capaç de fer galetes. És cert. Però li hem de donar els ingredients. Perquè la cuinera no sap pas com fer la farina, com fer créixer el blat que s’utilitza per fer la farina, com conrear la canya o la remolatxa que genera el sucre, o com criar les gallines que donen els ous o les vaques que donen la llet. Tampoc no sap com fer el forn a partir de l’acer, l’alumini, la goma, el vidre o el plàstic, ni com fondre el ferro que s’utilitza per fabricar l’acer, ni com extraure l’alumini de la bauxita, ni com extraure el petroli necessari per fer els plàstics o les gomes que hi ha al forn. Insisteixo: no hi ha ningú al món que sigui capaç de fer una cosa tan simple com una galeta.

Malgrat que no hi ha ningú en tot el món que pugui fer una galeta, entre tots els humans sí que la podem fer! I és que cadascun de nosaltres sabem fer una petita part de tot el que produïm. Ningú no ho sap tot, però entre tots sí que ho sabem tot. La grandesa de l’enginy humà és que hem arribat a saber tantes coses, el nostre coneixement és tan gran, que no hi ha ningú que sigui capaç de tenir tota aquesta informació al cervell. Per guardar tota aquesta saviesa, hem creat una mena de cervell col·lectiu de tota la humanitat, un cervell que creix cada vegada que algú té una nova idea. Cadascun de nosaltres som com una petita neurona d’aquesta enorme màquina de la qual només hem de conèixer una petita part. Gràcies al cervell col·lectiu, som capaços de fer coses que ni tan sols entenem. La cuinera pot cuinar les galetes sense tenir ni idea de com es crien les vaques o com es fa un forn. Tots podem anar a internet sense saber com funciona un ordinador o què és un microxip. El que és important per a cadascun de nosaltres no és que siguem capaços d’aprendre tot el que sap la humanitat. El que compta és que siguem capaços de tenir petites idees i estar connectats amb els altres nodes d’aquesta gran xarxa de coneixement que és la gran casa de les idees.