INTRODUCCIÓ

La monumental crisi dels darrers anys ens ha fet veure a tots plegats que, ens agradi més o ens agradi menys, l’economia juga un paper molt important a les nostres vides. Des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, la nostra existència està afectada per fenòmens econòmics que, massa sovint, s’escapen a la nostra comprensió: paguem el cafè amb llet de l’esmorzar, portem els nens a l’escola, anem a treballar a canvi d’un salari, paguem els impostos, rebem serveis públics, patim les conseqüències de les retallades, ens quedem a l’atur per raons que no entenem, anem al supermercat, decidim si anem caminant cap a la feina o bé si agafem la moto, el cotxe o el transport públic, hem de triar entre una carrera o una altra, entre un banc o un altre, entre pagar amb diners o amb targeta de crèdit, entre estalviar en un fons de pensió o fer vacances amb la família, entre demanar un vi car o demanar un vi barat quan anem al restaurant, entre anar de festa amb els amics o quedar-nos a casa i anar a dormir d’hora per anar a córrer l’endemà de bon matí. Encara que no ens n’adonem, l’economia està embotida indestriablement en molts aspectes de la nostra vida i això fa que sorprengui, i molt, el poc coneixement que sovint tenim de tot el que és i representa.

Els grans responsables d’aquesta incomprensió som els economistes, perquè no hem estat capaços de comunicar-nos amb la gent normal i corrent. Tenim una enutjosa tendència a utilitzar paraules, conceptes, models, arguments, dades i teories hipercomplicades que només entenen els altres economistes. La conseqüència d’aquesta incapacitat per parlar clar és que les seccions d’economia dels diaris són les menys llegides pels lectors, que els temes d’economia als telenotícies són tractats de manera ràpida i superficial per evitar que l’audiència fugi espaordida o que els programes d’economia acabin encabits als canals de menys audiència i a hores intempestives. Per a la majoria de la gent, l’economia és una ciència avorrida, impenetrable, fosca, grisa. Tan fosca i tan grisa com les americanes de la gran majoria de professionals de l’economia que assisteixen a reunions i simposis internacionals.

Personalment i durant molts anys, jo he intentat buscar maneres d’explicar economia d’una forma que fos divulgativa per al gran públic. Ho he intentat a través de la ràdio, de la televisió, de columnes d’opinió als diaris, del meu bloc (www.salaimartin.com) i fins i tot d’un videobloc que es deia e-Konomia (també a www.salaimartin.com). He de dir que l’èxit de tots aquests intents ha estat, diguem-ne, entre petit i nul. Sí que és cert que tenia un bon nombre de seguidors economistes, però mai no vaig acabar de trobar un format per parlar d’economia al gran públic.

I vet aquí que un bon dia van aparèixer a la meva oficina el Xavi Coral de TV3, el Tian Riba i dos productors d’El Terrat: el Xen Subirats i el Xavier Cassadó. Em van proposar de fer un programa d’economia per al prime time de TV3. Ells, que estan entre els millors experts del món quan es tracta de fer programes d’entreteniment, em van dir que em podien ajudar a trobar un format que fos atractiu per al gran públic. En un primer moment vaig dir que no. Vaig pensar que, per fer un programa de prime time, jo hauria d’actuar. Tots els que em coneixeu sabeu que sempre he pensat, i ho he dit públicament i repetida, que, a la vida, un ha de saber els seus límits i no ha de fer allò per a què no està preparat. I jo sóc professor i no pas actor! Però de seguida em van tranquil·litzar i em van assegurar que no hauria d’actuar. Van dir que, entre tots, inventaríem un nou format televisiu en el qual jo faria de professor que explica històries relacionades amb l’economia i que ells s’encarregarien de combinar les meves classes amb diferents formes d’entreteniment. D’aquesta manera podríem finalment posar colors i llum a aquesta ciència econòmica fosca, grisa i impenetrable que és l’economia.

La idea d’innovar al món de la televisió em va seduir. Fa molts anys que estudio la innovació empresarial i havia arribat l’hora de posar en pràctica el que ensenyava als meus estudiants. Ens vam posar a treballar. Vaig escriure vuit guions sobre vuit històries econòmiques. Ells van crear un equip d’experts liderat per un professional de primera l’ínia, l’Oriol Bosch, per pensar en el format. D’aquí va sortir una primera proposta que vam presentar a TV3. No ens van dir que sí d’entrada, però ens van encoratjar a seguir perfilant la idea i a tornar-la a presentar. Ho vam fer, i finalment el programa va ser acceptat. TV3 va posar els professionals del Departament de Programes d’Entreteniment a treballar conjuntament amb El Terrat i amb mi, i fruit d’aquesta col·laboració va acabar naixent Economia en colors.

Però hi havia un petit problema: el format televisiu de capítols de 50 minuts feia que no totes les històries que jo volia explicar hi cabessin. També feia que molts dels detalls importants de les històries que sí que hi sortien quedessin fora per manca d’espai. Vaig pensar que, a molts espectadors (i estudiants), els capítols televisius se’ls farien curts i que voldrien tenir més informació i més detallada i també una anàlisi més profunda que la que permetia un programa de televisió. És per tot això que vaig decidir fer aquest llibre. Un llibre que té el mateix títol, els mateixos vuit capítols amb els mateixos vuit colors i els mateixos vuit títols que la sèrie de TV3, però que conté tota la informació i tots els detalls inclosos als guions originals i que, finalment, van quedar fora dels programes per culpa de la manca de temps.

Cada capítol del llibre segueix, més o menys, l’estructura del corresponent capítol televisiu: comença amb una història que planteja un enigma econòmic, després hi ha una excursió per un dels vuit camps de l’economia, que ens permet anar descobrint conceptes i històries curioses, i acaba amb una conclusió que intenta resoldre l’enigma inicial.

L’única cosa que canvia respecte del programa de televisió és l’ordre dels capítols. El llibre segueix l’ordre que vaig dissenyar originalment quan vaig escriure el guió i no pas l’ordre que El Terrat i TV3 van triar per emetre el programa. Suposo que a l’hora de triar l’ordre TV3 i El Terrat es guiaven més per criteris d’audiència i jo em guiava més per criteris de lògica econòmica. I com que aquest llibre no busca l’audiència televisiva, he decidit tornar a l’ordre original, dictat per la lògica quadriculada de l’economista acadèmic que sóc.

El primer capítol, per exemple, és el vermell. Es titula «Més rics que el més ric» i parlo de la riquesa de les nacions, del PIB (o producte interior brut) i de com la divisió del treball i l’intercanvi resultant de la revolució cognitiva que l’Homo sapiens va experimentar fa uns 100.000 anys han permès al ciutadà mitjà de països mitjanament rics com el nostre assolir uns nivells de benestar i de riquesa que superen els de la persona suposadament més rica de la història: el Mansa Musa de Mali.

El segon capítol, el lila, titulat «Qui sap fer una galeta?», ens explica que el motor del progrés de la humanitat són les idees. Al llarg del programa revelem com els descobriments i la connectivitat han anat ampliant la «casa del coneixement» fins a aconseguir crear el gran cervell col·lectiu global. Estudiem les implicacions que el motor de les idees té per als límits del creixement econòmic.

El tercer capítol, el blau, es diu «El fals 9». Expliquem què és la innovació i per què és diferent de la recerca. Per mitjà d’exemples d’innovació que comencen el dia que Pep Guardiola decideix posar Messi de «fals 9» (el dia abans del 2 a 6 al Bernabéu), anem veient els trets que caracteritzen alguns dels grans innovadors empresarials de la història: Zara, Ikea, Starbucks, Cirque du Soleil, McDonald’s, El Bulli i Apple.

El capítol quatre, de color taronja, es titula «On són els nens de desembre?». La clau d’aquest capítol és el capital humà i l’educació. Exposem i repassem els problemes que el sistema educatiu actual té a l’hora de preparar els nostres nens per afrontar els reptes de la innovació i el canvi tecnològic constant que vertebrarà la resta de les seves vides. També expliquem quins trets hauria de tenir l’escola per garantir que una societat com la nostra no malbarati ni el talent ni la curiositat que els nens tenen d’una manera innata.

El cinquè capítol es titula «Una arma de destrucció massiva» i parla dels diners. El color groc de l’or ens permet explicar què són els diners, per a què serveixen i els perills que comporten. A mesura que ho expliquem, anem fent un viatge per la història i veiem com el diner ha anat evolucionant: des de l’ordi de Sumèria fins a les targetes de crèdit de l’actualitat, passant per les monedes primitives de Lídia, els denaris i els auris romans, els bitllets de paper xinesos o el patró or del segle XX. Parlem del nivell de preus, de l’IPC, de la inflació i de la temptació que tenen els poderosos de recaptar l’impost inflacionari. També veiem com Hitler va pensar a destruir l’economia britànica per guanyar la Segona Guerra Mundial amb una sorprenent arma de destrucció massiva.

Al capítol següent, el rosa, parlem de finances. Es titula «El mico ensinistrat». Després de destacar el perill que l’especulació i les bombolles financeres poden tenir per a l’estabilitat econòmica, explica la necessitat que tenim de disposar d’un seguit d’instruments financers per canalitzar els diners que tenen els estalviadors cap a les necessitats que tenen els inversors. Parlem de bons, d’agències de ràting, de bancs, de bancs centrals, de pànics bancaris, d’accions, de borses i de les diferents estratègies que utilitzen els experts per predir si la borsa pujarà o baixarà. També veurem si aquestes prediccions són més o menys acurades que… les d’un mico ensinistrat!

Al capítol 7, de color verd, parlem de l’ajuda al desenvolupament. Aquest capítol es titula «La noia dels caramels» i parla dels errors que sovint cometem els occidentals quan anem a fer cooperació a les zones més pobres del món. Ens centrem en el cas de l’Àfrica i en el desconeixement que els suposats experts tenim de la manera com s’haurien de fer les coses. Intentem pensar en possibles solucions a aquests problemes i acabem amb una nota d’optimisme: malgrat totes les coses que fem malament, ben aviat l’Àfrica sortirà del pou de la pobresa.

I acabarem amb el capítol granat: «El penal a l’estil Panenka». Aquí ens endinsarem en un dels debats econòmics més profunds i actuals: el de la racionalitat de l’ésser humà. Veurem que hi ha economistes (anomenats «neoclàssics») que pensen que els homes actuem d’una manera intel·ligent, i que també hi ha economistes (anomenats «economistes de la conducta») que pensen que no ens mou tant la racionalitat com l’impuls, la intuïció o la impaciència. Parlarem de normes socials, de confiança i d’autoconfiança, de comportament de ramat i de quina manera els experts en psicologia poden acabar triant per nosaltres si no hi parem prou atenció. Explicarem per què cada 1 de gener ens comprometem amb nosaltres mateixos a començar una dieta i cada 1 de febrer hi desistim.

Abans de començar l’excursió per l’apassionant món de l’economia en colors, deixeu-me fer una petita pausa per agrair la seva col·laboració a les persones que han fet possible aquest projecte. El primer de tots és l’altra cara visible i copresentador d’Economia en colors, el Tian Riba. El Tian és un periodista amb qui he treballat durant cinc anys al programa Divendres i és un dels impulsors inicials del projecte. Tot i no ser un especialista en economia, el Tian ha demostrat tenir una admirable i sensacional capacitat per absorbir els conceptes econòmics que volia explicar al programa televisiu. Ja sé que a l’hora de fer agraïments, sempre es diu allò tan repetit de «sense ell no hauria estat possible», però en aquest cas no me’n puc estar: sense el Tian, Economia en colors no hauria estat possible. Gràcies, doncs, Tian, per ser el meu company de viatge.

També vull agrair al Xavi Coral, al Xavier Cassadó, a la Glòria Cabañas i a tota la gent del programa Divendres de TV3 per plantar la llavor que ha acabat donant el fruit d’Economia en colors.

Dono també les gràcies al Xen Subirats. El que ha fet el Xen i les circumstàncies en les quals ho ha hagut de fer el converteixen en el gran heroi d’aquesta aventura televisiva. Ets el millor, Xen!

La contribució de l’Oriol Bosch ha anat molt més enllà de la de director d’Economia en colors. L’Oriol es va passar hores i hores escoltant històries i arguments econòmics perquè volia entendre de veritat tot el que jo volia dir. Ens vam trobar moltes vegades: a casa meva, a bars, a restaurants, a les oficines d’El Terrat, al cotxe que ens portava a localitzacions llunyanes. Cada vegada que parlàvem, l’Oriol no parava de preguntar sobre cadascun dels temes que acabaríem tractant al programa. I és que ell no volia fer un programa d’entreteniment divertit però superficial, sinó que volia que tingués un contingut econòmic sòlid i que no deixés de ser entretingut. Jo notava que ell volia captar a la perfecció cadascun dels meus missatges perquè volia pensar la millor manera de fer-los arribar al gran públic sense trivialitzar-los. Gràcies a aquest esforç per entendre-ho tot i gràcies també a la seva gargantuesca intuïció per saber què volen els espectadors, va acabar convertint un missatge econòmic feixuc en un programa d’entreteniment per al prime time televisiu.

També vull mostrar el meu agraïment a tot l’equip de professionals i tècnics d’El Terrat i de TV3, amb qui vam compartir unes estones fantàstiques durant les esgotadores setmanes de preproducció, gravació i postproducció: Albert Pericas, David Mata, Xavier Ribera, Sergi Torres, Leire Larisgoitia, Laura Aguilera, Loli Sevillano, Pol Gutiérrez, Ana Garcia, Santi Vidal i Esplà, Gabriel Urtado, Emili Lleonart, Marc Sàez, Pau Talen, Esther Tejada, Carlota López, Itziar Zameza, Jordi Bransuela, Mael Santiago, David Villar, Eva Alimón, Josep Serra, Josep Maria Balaguer, José Jaido, Daniel Suris, Sanaa Choueli i Reichel Delgado.

Una consideració especial es mereix l’Eugeni Sallent, el director de TV3, no només per confiar en el projecte d’Economia en colors quan només era un embrió, sinó per apostar per mi a Catalunya Ràdio quan ningú no em coneixia, ara fa quasi vint anys! Gràcies, Eugeni, per tot el suport al llarg de tots aquests anys.

Finalment, vull donar les gràcies a tota la meva família, però molt especialment vull expressar el meu reconeixement a dues persones a les quals em vull dirigir directament: Gràcies a tu, Úrsula XVII, per ser com ets i per totes les lliçons que m’has ofert al llarg de la vida. La més important de totes: ensenyar-me a ser pare! I gràcies a tu, Sílvia, pel suport entusiàstic que sempre vas donar al projecte d’Economia en colors, malgrat que les gravacions van coincidir amb les darreres setmanes de gestació del que ha estat el nostre gran projecte comú: el Maximus Decimus Meridius. I, sobretot, Sílvia, gràcies pel teu amor.