EL FILL DE GEPA

Tothom es riu de mi. Em miren i es diuen, els uns als altres, que sempre hi ha qui està pitjor. Ells es pensen que no els sent ni entenc res. Però jo, moltes de les coses que diuen i, encara, d’aquelles que pensen, les conec ben bé, perquè Déu, volent concedir-me algun do, em féu la gràcia de poder veure i sentir essent com sóc, mig sord i quasibé cec. Tanmateix, jo mai no ho he dit a ningú ja que, de fer-ho, prompte seria denunciat als de la Inquisició i dirien que sóc bruixot o endimoniat i —Déu em lliure— no m’agradaria finir aquesta vida meua en una foguera, condemnat per heretge, i servint d’espectacle i burla a tothom fins i tot en l’obscena comèdia de la meua mort, una mort que únicament seria tràgica per a mi. Ells tot s’ho riurien i dirien que ja sabien que havia d’acabar malament, que sempre se m’havia vist aquesta mala fi. Per això és que mai no dic a ningú com puc endevinar allò que els passa pel cap mentre els tinc prop de mi, si m’esforce una mica.

I si pels meus ulls reals només puc distingir unes taques de colors, sense forma definida, i pels meus oïts només sent murmuris, poder veure el món d’aquesta altra forma tan particular m’ha fet, en més d’una ocasió, salvar-me de coses horribles i també m’ha permès conèixer secrets i llocs i actes que, cas d’haver estat un home normal, mai no els hauria sabuts ni vists. De fet, no havent eixit mai del terme d’aquesta reial vila, conec les viles veïnes, la ciutat de València i, encara, d’altres molt més importants i il·lustres. Fins i tot conec una estranya ciutat que està construïda damunt de l’aigua i que sura sens enfonsar-se mai. La vaig trobar en els pensaments —tristos tots— d’un italià mercenari i desgraciat, que finalitzà els seus dies ací de forma miserable. Es deia Paolo i parlava molt malament, però jo podia entendre’l a la perfecció perquè veia en el seu cap les imatges d’allò que volia expressar-me. En el temps que va estar-s’hi, em contà tantes coses que ara ja no me’n recorde ni de la meitat.

Vaig trobar-me’l un dia amagat vora l’ermita del Crist del camí de Cotes. Llavors ja estava malalt i ben malalt. Però els de l’obreria de sant Jaume no se’n volgueren fer càrrec perquè deien que era un estranger i que potser portàs la pesta i, si l’entraven a la vila i l’acollien a l’hospital, el mal entraria amb ell. Tanmateix, ell no tenia la pesta. La constel·lació pestífera vingué anys més tard, quan ja ningú no recordava el pobre Paolo. Em digueren que no anàs a veure’l i ells li portaven un plat de brou, pa i vi a l’ermita per no deixar-lo morir de fam. Jo mai no els vaig obeir i, quan no em veien, anava a fer-li companyia. El seu nom era Paolo Carandini —o una cosa així, ara me’n recorde— i era persona honorable que havia viscut en bells palaus a l’estranya ciutat on els carrers eren tots plens d’aigua. No sé com, però, sobre les aigües es mantenien, per obra potser d’encanteri, edificis grandíssims i una seu esplendent, recoberta d’or, que estava en una plaça on fàcilment cabria tot el terme d’aquesta vila. Allí, hi havia, més alt que el campanar de la parròquia i, dalt del tot, un lleó volador. Mai no havia vist jo cosa tan prodigiosa ni que tant em meravellàs.

També digué que un dia va veure el Sant Pare i el palau elegantíssim on viu, a Roma, i a totes les insignes i nobles persones que l’acompanyen. A més de tot això, vaig veure en el seu cap ciutats i homes que no sé qui eren, ni ho he sabut mai, però que, després de tant d’any, no he oblidat, tot i que, de vegades em sembla que tots són el mateix. Ja no tenen les cares nítides i els recorde sense ulls ni nassos. Sense boques. I les ciutats totes són iguals, plenes de palaus i de riqueses.

Un dia, quan vaig anar a l’ermita per veure’l, no el trobí assegut al brancal i aní al pont de la séquia, on jo sabia que passava les nits. Allí el vaig trobar mort. Sort va tenir que jo conegués on dormia perquè, altrament, les raboses i els gossos perduts, o les mateixes rates, l’haurien tret a trossos i se l’haurien menjat a poc a poc. Quan el Justícia i els Jurats hi arribaren tenia ja la cara plena de sangoneres —tantes que no se li veia la pell i ja li entraven pel nas, pels ulls, la boca i les orelles, xuclant-li la sang, famolenques— i decidiren soterrar-lo així, sense llevar-li-les, perquè tenien por de contagiar-se i digueren que uns quants cucs més o menys no en variarien el resultat final. Per a soterrar-lo, els de l’obreria li van fer una caixa ben roïna i el van sebollir pressuts, sense que anàs ningú a pregar per la seua ànima. Només jo, que encara era un xiquet. Tanmateix, si hagués mort en la seua pàtria l’haurien posat en una caixa folrada de vellut negre i l’haurien portat en una barqueta des de sa casa a la seua parròquia on, de cos present i voltat de sis canelobres negres i daurats, li haurien celebrat missa de rèquiem i després hauria estat soterrat en un bell monument que tenia la seua família, que era molt noble i rica. Però, ací ningú no el coneixia i la mort el féu anar a podrir-se en un forat qualsevol i sense que ningú no sabés el seu nom, perquè no em van fer cas.

Si el pobre Paolo em va mostrar Roma i la ciutat que hi ha damunt de les aigües, també són altres molts els llocs bells i nobles que conec: el Reial de València on viu el virrei; la Seu i el convent dels Predicadors, el passeig del Grau on van a lluir-se els més egregis de València; Santa Caterina d’Alzira i tota aquella vila; els grans palaus de Xàtiva i la seua Seu altíssima; i monestirs amb cases tan riques com la Murta i la Valldigna. Fins i tot he vist el palau que té el rei nostre senyor a Madrid, més gran que tota València. No em resultaria gens difícil de relatar, punt per agulla, com són cadascun d’ells de tantíssimes vegades com he pogut contemplar-los en els caps de traginers i de mercaders, de bisbes, nobles, compradors de seda i de militars; però, sé que descriure allò que és obra d’home i que està sentenciat a la destrucció, no tindria cap sentit. Tot, completament tot, desapareixerà el dia del Judici Final. Totes les grans viles i corts esplèndides s’enfonsaran en l’abisme. I aquest poble, des del portal dels Sants de la Pedra fins al del Molí, i des del campanar de la parròquia al convent, tot s’ensorrarà en la terra i s’ho engolirà l’infern amb les seues flames espantoses, pel mal cor dels seus habitants, per la seua poca caritat. Perquè, llevat de les almoines que m’han fet amb allò que anaven a tirar als gossos o al porquet de sant Antoni, res no m’han donat. I, així i tot, si alguna cosa m’han oferit, ha estat per rentar les seues ànimes dels negres pecats comesos, i perquè jo pregàs pels seus malalts. Després, quan aquests han mort o s’han restablit, m’han vist per un carrer i ben a gust que s’han rigut de mi, burlant-se tot el que sabien i més, sense dir-me ni una sola bona paraula.

Acabat de parir, ma mare, esglaiada en mirar-me, em llançà al riu dalt d’un garbó de canyes. No vaig ser jo, tanmateix, cap Moisès recollit a la casa de Faraó i criat a la cort, entre prínceps i belles dames. Ben al contrari. I no em sent amb cor de reprotxar-los-ho. Ni jo mateix m’hagués recollit en veure’m perquè la meua imatge —que jo sempre he sabut com és per com em veuen els altres— és tan poc agraciada com poques se n’han vistes per aquestes rodalies, i encara estic per dir que en gran part del món. ¿Qui anava a apiadar-se d’un xiquet contrafet, amb una cama més curta que l’altra, la boca estirada cap a l’orella i els ulls tan blancs com dues perles? Molt sovint em pregunte per què Déu no se’m va endur d’aquest món en el precís instant de nàixer. No hauria estat el primer monstre que, en ésser nat, mor per la immensa pietat de Déu magnificent. Recorde —i ja dic que, com si ho hagués vist amb els meus propis ulls nacrats—, el dia que una fadrina de l’alqueria de Xara parí un ésser estrany que, de tan rar com era, em guanyava en desgràcia. Tenia dues natures, una davant i l’altra darrere i, a l’esquena, també tenia dues mamelletes xicotetes. Enmig del front tenia un ull molt clar que s’obria i es tancava com els altres dos que, per contra, eren foscos i molt petits. Sort tingué de no viure sinó unes poques hores dins d’aquell llibrell verd on, com si fos una tenca acabada de pescar, el deixaren, botant de quan en quan, revinclant-se sobre ell mateix però sense plorar. Només morir i saber-se la nova, tot el poble hi acudí a veure’l i fins i tot vingué gent d’Alzira, d’Albalat de Pardines, Guadassuar, Cotes, el Toro, Tarragona i d’altres llocs més llunyans. En tot el dia no deixaren de venir-ne i arribà a formar-se tal avalot que l’amo de la casa va fer fora la fadrina. Aleshores, tothom comentava ja que aquella monstruositat, aquella criatura infernal, era filla del pecat, fruit repel·lent engendrat contra natura per l’amo, en Pere Sitges, al ventre de la fadrina, i evidència clara del càstig de Déu als pecadors.

Jo, que també aní, em vaig asseure sota la figuera d’enfront de la casa, a l’era, i m’assabentí de tot millor que ningú perquè, com ja he dit, a mi no se’m pot ocultar res si jo no ho vull. I així, si bé la criatura era nata per obra del pecat i per gràcia del dimoni, no era filla de l’amo, sinó que la fadrina ja entrà prenyada a servir i qui li l’havia feta havia estat el seu mateix germà, un roig més alt que un pi i ben trempat, tot i que tenia veu de xiqueta malalta. Ell fou qui va venir, cap a migdia, a recollir la germana i el seu fill, però no va aconseguir emportar-se’ls fins el capvespre, perquè tothom volia veure el monstre i, a més, la mare estava tan afectada i plorava tant i tant que era impossible traure-la del llit i pujar-la al carro. A la fi, quan lluitant amb la gentada que creixia sense parar, aconseguiren eixir de la casa, el vent de Ponent que havia bufat tot el dia s’aturà i un gran núvol negre com el carbó es parà damunt de la casa i començà a llançar llamps però sense sentir-se els trons, armant-se, doncs, una tempesta que descarregà tal quantitat de pedra que la terra a penes podia veure’s, de tanta com n’hi havia. Alguns, porucs d’allò que ben clarament era l’obra de Déu, van començar a cridar i a resar. Altres romanien a recer, esperant. Però, quan un llamp de foc partí el cel i el va fer roig com el mateix infern, tots ens agenollàrem, que creiem morir de tant d’espant. Tanmateix, ningú no gosà anar-se’n perquè tothom estava segur que aquella manifestació de la ira divina no estava dirigida a nosaltres sinó als pèrfids pares del monstre. I tan manifest era això que, les pedres que queien sobre els que estaven agenollats i a cel obert, no els causaven cap dany, tot i que va estar-se pedregant més d’una hora, fins que vingué frare Jaume amb el Cos de Crist custodiat dins una caixeta i refugiat al seu pit.

Els dos germans, amb els cabells lluents i rojos com l’or, es tiraren a terra, amb els braços en creu, en veure venir fra Jaume i, de sobte, la gran tempestat s’aturà i desaparegué engolida pel poder de nostre Senyor. Allí mateix, mentre les pedres que sembraven la terra també anaven fent-se invisibles, el frare beneí els germans i la criatureta horrible i, després, pujaren al carro. El xiquet, o allò que fos, anava embolicat com un farcell de seda sota el braç de la mare, aquella bella dona que, com la Mare de Déu al peu de la Creu, plorava desesperada perquè no sabia què anava a ocórrer ni com s’ho faria perquè el monstre que havia parit fos soterrat en lloc sagrat. Perquè deien tots que ningú no voldria ficar-lo en la seua sepultura malgrat haver estat batejat sub conditione per la comare.

Tot el món, una vegada passada la tempesta, es remogué, inquiet i alarmat, parlant del gran prodigi que s’havia esdevingut, però fra Jaume, un dominic del convent de sant Vicent que morí l’any passat, féu que tots es tornassen a agenollar fent el senyal de la Creu i que començàssem a pregar per l’ànima d’aquell pobre infant. Quan tots s’assossegaren, eixírem cap a la vila —camí del Toro, d’on eren naturals i veïns els pares del ser— i en arribar al portal dels Santets de la Pedra o de València, vingué missiva del prior perquè el monstre fos entrat a la vila i soterrat al convent. Llavors iniciàrem un miserere i, així cantant, entràrem a la vila en processó, com si fos el dia de Corpus Christi, perquè molts dels que se’ns hi afegien venien amb brandons i candeles, que ja era nit fosca quan arribàrem a la porta del convent de Sant Vicent. Van haver-ne molts que volien entrar-hi per veure com enterraven el monstre i encara altres demanaren que bo seria que el deixassen exposat per a pública coneixença i notòria mostra del poder diví. Alguns, inclús, es queixaren que l’haguessen entrat a la vila, perquè deien que allò portaria desgràcies. Però els frares, per evitar escàndols, se l’entraren a la sagristia i el ficaren dins d’una caixeta i li feren grans cerimònies, ruixant-lo amb aigua beneïda i donant-li els Sants Olis, tot i que no sé jo de què havia de penedir-se aquella criatura a qui ni tan sols havien deixat temps de respirar en pau. Després, el soterraren en un lloc ben apartat, però jo sé que abans de fer-ho, tots els del convent, llevat dels novicis, observaren i tocaren aquell ser estranyíssim i, especialment, les seues dues natures que, de tan meravellós i nefand com era tot, les tenia més grans que de normal no són en nens acabats de nàixer.

Fora, a la porta del convent, cadascú deia la seua fins que es cansaren d’estar-hi i començaren a anar-se’n a les seues cases, els uns encara esborronats del que havien vist, i els altres pesarosos de no haver pogut veure-ho. La mare del monstre i el seu germà —que era el pare— foren els darrers en anar-se’n, que ella només feia que plorar com una boja. Mai en tota la meua vida no he vist pena més fonda que la d’aquella mare aterrida que implorava misericòrdia per tal d’oblidar el càstig rebut, la conseqüència impensada d’un pecat comés sense coneixement, enganyada pel seu germà. Perquè el germà, que estava un poc cercolat malgrat ser alt i bon xicot, li digué que no passaria res ni era pecat fer allò; i ella consentí perquè no sabia ben bé de què es tractava. Ara, quan havia vist aquella monstruositat horrible, no podia explicar-se com podia haver sigut.

D’allò es parlà durant molts anys i el fet fou tan prodigiós que s’estengué per tot aquest regne i, encara, molts astròlegs digueren que allò volia anunciar la pesta i les grans malures que després van venir. Fos com fos, des que allò passà i, uns mesos més tard, els dos germans, que es deien Baptista i Nofra, se n’anaren —uns diuen que a Castella i, altres, que d’allí volien encaminar-se a Sevilla per salpar cap a les Índies—. Ningú, ni home ni dona, no ha volgut tornar a viure al Toro, i cap ànima vivent no s’hi veu mai, si no és la d’algun vianant que es refugia entre les ruïnes per passar una mala nit de trons i no coneix la història del monstre Jaumet, que així el batejaren quan el frare se’n féu càrrec i li posà, per pietat, el seu mateix nom. I tot això és perquè hi ha qui conta que, per les nits, l’ànima del xiquet va per allí plorant desesperat, buscant sa mare i el seu oncle, ja que ningú no sap qui és son pare.

A mi, tanmateix, nostre senyor Déu no va voler matar-me i emportar-se’m al cel, i, des que vaig nàixer, m’obligà a viure en aquesta terra de penúries, contemplant, de vegades amb enveja, com van morint-se els altres. I això que, si em vaig salvar va ser perquè em recollí un fuster que anava pel riu pescant granotes per menjar-se-les. Tanta era la fam d’aquelles males anyades que els homes —com en altres ocasions que jo mateix he conegut—, menjaven granotes i llagostes. I, inclús, es diu que serps; que són com les anguiles, encara que de sabor més aspra, però, si se les fica bona cosa de julivert i all, ben bones que estan.

Si bé es mira, res no és això comparat amb el que diuen que feien els moros, quan vivien ací aquells maleïts heretges que es cremaran per sempre en les cavernes més negres de l’infern. Alguns d’ells, quan era un mal any i el blat era molt car i escàs, agafaven els ossos dels animals morts, qualsevol carcanada que es trobaven a la vora d’un camí o, cosa pitjor, els ossos d’homes —majorment si eren cristians—, i els feien moldre, mesclant allò amb la farina i fent així pa que venien als llocs de cristians i del qual obtenien bons diners, amb els quals es compraven farina de la bona i millor per fer-se el seu pa. Bertomeu, el blanc, que és un dels homes més vells de la vila, contà que una vegada baixaren els moros del Marquesat, van saquejar el fossar i s’emportaren els ossos per fer farina i que, com esdevingué una nit d’Ànimes, en veure’ls una dona vella que resava, va creure que es tractava de fantasmes. Però quan el rector i un beneficiat s’adonaren que algunes lloses estaven somogudes, investigaren i trobaren que hi mancaven molts ossos i va venir el senyor arquebisbe i es féu gran processó i moltes cerimònies per anatematitzar aquells heretges que ho havien fet. Tanmateix, mai no s’aconseguí esbrinar qui havia estat, tot i que es sospitava que els moros del Marquesat n’eren els causants. I sort tinguérem que no s’emportassen el Cos de nostre Senyor Jesucrist per fer amb ell les més espantoses i pecaminoses heretgies.

Jo he conegut també anys de fam, però no han sigut mai com aquell en què em recollí del riu aquell home a qui sempre vaig dir pare i que no he sabut mai per què ho va fer. Potser ho fes per la seua pròpia malaurada vida de geperut i desgraciat, o perquè, en pensar-s’ho, va creure que jo seria el seu ajut en els anys de la vellesa. Tal vegada ni per una raó ni per l’altra i només ho fes per complir amb el precepte de caritat que nostre Senyor ens ensenya. No m’importa, en el fons, perquè jo sempre el vaig estimar com a pare des del dia que vaig descobrir el que era l’afecte. A ningú no dec res llevat d’aquell home que em va criar, tot i les objeccions que posaren frares i capellans, els quals, si finalment consentiren, es degué al fet que cap família no va voler fer-se càrrec de mi durant els dies que em tingueren exposat a la casa de la vila. Ningú no volia tenir en sa casa un contrafet com jo de qui tots pensaven que no viuria més de dues setmanes. Però, vaig viure més de dues setmanes, i després, més de dos mesos i més de dos anys, cosa que causà gran admiració, sobretot perquè va aconseguir-ho un home sol que hagué de pagar dones perquè alletassen el xiquet, ço és, jo; això que, si alguna cosa hi havia d’abundant en aquelles anyades plenes de misèries —igual que ara— eren mares amb els fills als cementeris i els pits dolorits de llet. Els anys de fams i malures sempre s’emporten els pobres xiquets, tal volta salvant-los així de suportar una vida plena de sofriments. I açò que dic, era llavors tan freqüent com ara, que impossible resulta trobar una dona, jove o vella, que no tinga un fill albat; i, algunes, tenint-los tots, ben promptament han anat a reunir-se amb ells.

Perquè, de les tres dones que em donaren la seua llet, les dues primeres moriren als pocs dies de donar-me de mamar i es digué que jo era qui les havia mortes, ja que amb la meua deformitat i antinatural semblança cridava la mort com la pedra imant al ferro. La tercera, a la qual mon pare degué pagar molt més, tanmateix, fou la que acabà de criar-me i morí molt més tard, quan jo ja era més fadrí però no anava encara pels carrers i les cases demanant almoina per l’amor de Déu, de manera que no vaig arribar a conèixer cap de les meues mares de llet i no puc recordar-me’n tot i que sé com eren perquè les he vistes al cap del meu pare.

Aquells foren els anys —vull dir, abans de començar a demanar i de conèixer l’italià i saber com era el món—, en què, amb tot, la felicitat i la sensació d’estar a gust foren allò que més va sovintejar. Els anys de la meua infantesa a la vora del pare, aquell fuster a qui anomenaven Gepa, Patrici Gepa, foren tranquils, perquè jo vivia sense saber-ho, sense tenir consciència de res més que la meua pròpia persona, la de mon pare i les quatre parets de ma casa, la casa d’on encara no havia sortit mai perquè mon pare, com a home intel·ligent, sabia que aquest món no és apropiat per a un nan coix, mig cec i mig sord, i geperut; que la gent només ens vol per riure’s de nosaltres i que podia passar qualsevol dia algun oficial del rei nostre senyor i emportar-se’m a la cort on, tancats en gàbies de ferro, en tenien molts com jo i on únicament em donarien de menjar fins que es cansassen de mi. I si no era graciós i els feia riure i tot allò que m’ordenassen, de seguida em llançarien a un dels pous on el rei soterrava tots els seus enemics, alguns d’ells gegants assassins que, condemnats a morir-se d’humitat i fred, em rosegarien viu. O, possiblement, el dimoni se m’enduria des del pou directament a l’infern, que tots aquells pous hi comuniquen per túnels i passadissos.

Per això, fins i tot quan entrava algú a la fusteria, em deia que m’amagàs; i els veïns, que m’havien vist alguna vegada jugant al corral, deien que jo era com un animal i que anava mig nuet i que per això m’impedia eixir al carrer i, a més, que era fill seu, que, si no, no entenien quina falta li feia preocupar-se d’un monstre que no portàs la seua sang, cosa que als seus ulls era innegable ja que tots dos teníem, com a testimoni, una bella gepa. I també pensaven que m’havia engendrat en el ventre d’alguna mala puta d’hostal i que ella, en veure’m, em donà al pare dient-li que li tornava allò que li havia fet, que de segur que no podia negar-ho. Després, conforme vaig anar fent-me més major —en edat, s’entén—, encara digueren moltes més coses horribles. Però cap d’elles no era veritat i, si les deien, solament era per posar mal on no n’hi havia, aconseguint, fins i tot, que en dues ocasions vinguessen el senyor rector, dos capellans, un frare i el Justícia a veure com era jo, i què feia, i si sabia o no la doctrina i assegurar-se que no tenia cua de diable ni era pelut com una rata i tenia tres ulls.

Mon pare, que era molt callat, amb el seu bon quefer demostrava la meua innocència de xiquet, perquè, si em va recollir l’any de la fam, no anava a deixar que en qualsevol moment se m’emportassen al Sant Tribunal o a algun altre lloc horrible. Malgrat ser jo tan estrany, no volia perdre’m perquè sabia que mai no podria tenir fills propis. Se sabia massa repugnant per a qualque dona, amb aquell coixí que duia a l’esquena i la seua cara tota ratada d’una malaltia que tingué quan era jove. I no sols tenia així la faç, que, fins i tot en alguns llocs del cos, estava marcat amb unes taques plenes d’arrugues, talment la pell d’un gripau. A més, ell no tenia massa afició a les dones, no sé per què, i només de tant en tant se n’anava a un hostal, a Alzira, on hi havia meuques, o a València, on hi havia un barri sencer poblat d’aquesta mena de femelles, i passava un parell de nits amb alguna d’aquelles bagasses velles que acceptaven els diners, obrien les cames i tancaven els ulls. No he sabut mai el veritable motiu pel qual feia allò i mai no vaig voler mirar dins del seu cap sobre aquelles coses, més que res, pel gran respecte que m’imposava. Però, supose que si se n’anava a Alzira o a València era perquè tot el veïnat sabés que ell també podia jaure amb una dona igual que ho feien tots els altres homes del món. Potser fos l’única forma que tenia de sentir-se com aquells que sempre anaven rient-se de les seues deformitats.

A mi, certament, no em va semblar mai tan lleig com tots s’entestaven a fer-li creure. I això que jo només el coneixia —físicament, vull dir—, per allò que els altres veien i que jo els endevinava al cap. No obstant això, sempre m’havia agradat saber que eixia de casa amb la capa negra, emboçat, i el barret calat fins les celles, endevinant-se-li solament els ulls de mirada de gos bo. Amb els seus llargs i lluents cabells negres caient-li pel llom i, alt com era, ben bé hauria passat pel virrei de València o algun noble cavaller de la seua cort perquè, de valent, no cal ni dir-ho. Fins i tot l’any de la pesta, aquella mala pestilència que assotà tot el regne i pertot arreu hi havia mort i desolació, aquell any que fou el de 1648, mon pare igual anà a València sense tenir por de contagiar-se. Sols que, en arribar-hi, no el van deixar entrar a la ciutat. Però com que les bagasses les havien foragitades per ordre del Justícia, totes estaven rondant per les portes i el Grau i igualment fornicaven i es guanyaven la vida d’aquella manera a què estaven acostumades. Moltes d’elles s’havien fet barraquetes de canyes i allí s’ho feien, que res no els importava morir-se o seguir vivint de tan mala com era la vida per a elles, sabedores que una eterna condemna les esperava rere la mort. I més encara, si a l’hora del trànsit no tenien prop seu un bon capellà o un frare que les confessàs i les absolgués de tots els infinits pecats que devien contar, punt per punt, com bé diu el rector. Per això, quan arribà mon pare, les trobà totes avalotades demanant que la ciutat els deixàs un confessor fora dels murs per servir-se’n. I era tanta l’escama que allò movia, que mon pare només va poder estar-s’hi una hora o cosa així i ni tan sols va gitar-se amb cap d’elles perquè estaven totes agenollades i cantant misereres cara a la porta de la ciutat, per la qual cosa no només va fer el viatge debades sinó que, en tornar, hagué d’estar-se a les cases de Pardines i passar la quarentena que havien decretat, ja que cap home o dona no podia entrar a una vila si abans no la passava, i açò es feia per ordre dels cirurgians i dels metges de València; i el Justícia i els Jurats d’ací la feien complir. Sort que jo era l’encarregat de portar el menjar als que allí hi havia.

A la matinada, abans d’eixir el sol, anava a la casa de la vila i allí em donaven pa i vi i un plat de calent del dia anterior i un poc de carn salada i m’ho ficaven tot dins una cistella i jo ho portava, acompanyat pel coix Joan, fins al magraner del Mort, que així li diuen perquè, abans de nàixer jo, en aquell lloc es trobaren un home penjat. I anà el rector i exorcitzà l’arbre i després el tallaren i li tiraren aigua-sal a la soca perquè s’ho begués i morís. Però, no ho va fer, que va tornar a créixer ben prompte prenent l’estranya forma d’una forca i, a més, cada any, en uns determinats dies de febrer, que coincideixen amb els que va morir aquell boig, brollen, vora la vella soca de l’arbre, uns esclata-sangs blancs i esponjosos com si fossen d’algeps tendre i ningú no s’ho explica. Inclús, un any hi va anar un beneficiat a veure’ls i beneir-los amb aigua beneïda per si tenien res a veure amb l’ànima del condemnat; però, ells tots els anys naixen puntualment per obra, sens dubte, del dimoni.

Fins allí portàvem el menjar i ells —vull dir, mon pare i els altres homes que allí estaven—, venien a recollir-lo. I també en portaven els d’Albalat, però allí deien que ja havia entrat la maligna pesta, igual que a Sueca i a Alzira, i tant valia que estiguessen aïllats aquells com que no; no com a la vila, on, per un gran miracle que féu la Mare de Déu de la Salut, no s’atreví a entrar i, més encara, cap fill d’aquest poble, estigués on estigués, no morí aquell any de la constel·lació pestífera.

I allò que va fer mon pare d’anar i de tornar fou molt admirat per molts que estaven dins les seues cases, aterrits i porucs. Per això, des de llavors, no vaig ser jo l’únic que el tenia per valent i, fins i tot uns mesos després, quan va venir a visitar-lo la seua cosina Vicentica, vaig saber també que no era sols jo qui no el trobava tan repugnant. Allò va ocórrer en el temps nefand que les esglésies anaven endolades i n’havien cobert les portes amb draps negres i no tocaven les campanes perquè uns malvats bandolers havien furtat el Santíssim del sagrari del convent de Sant Joaquim, de València. I me’n recorde perquè, per aquells dies, ja tothom anava i venia d’ací cap allà, que ja havien passat les obligacions de quarantenes i, tanmateix, el fet del robatori del Cos de Crist va fer que tots es temeren el pitjor dels càstigs, enviant-nos nostre Senyor la pesta, una altra vegada, per assot d’aquest regne. I la cosina de mon pare, que en realitat havia vingut per parlar amb la tia Caterina Déu sap quines maldats, vingué a parlar amb ell. Jo vaig anar-me’n a l’andana, amb els cucs, perquè no volia que em veiés aquella dona i, des d’allí vaig veure com ella, que ja era vídua i casada per segona vegada amb u de Guadassuar, s’emportava mon pare al llit a fer aquelles coses que acostumen a fer els homes i les dones quan estan junts i despullats. Després, abans d’anar-se’n a Montortal, el llogaret miserable on vivia, s’emportà dues cadires de morera que li donà mon pare. Fou l’únic dia, des que jo el coneixia, que no havia pagat per gitar-se amb una dona, almenys no com les altres vegades. Jo, que ho vaig veure tot mirant dins del cap de mon pare —ara ho confesse—, sempre m’he penedit d’haver vist la seua repugnant nuesa amb tota la pell encesa de taques vermelles que tenien un tacte untós i gelat. Des d’aquell dia, vaig comprendre la seua veritable desgràcia, que no era la gepa, i mai més el vaig veure sense camisa. Passats els anys de la pesta, comencí a estar-me menys a casa i mon pare m’envià a demanar a les portes de l’església, del fossar i del convent. I ho va fer perquè, tot i que aleshores no em feia falta per menjar, el meu pare digué que havia arribat el temps d’espavilar-me per si ell moria, que amb les malures que corrien ningú no estava segur. Jo, que coneixia ben certament la meua facultat de veure en els caps de la gent, vaig aprofitar-me’n, i passava el dia amunt i avall perquè res no em feia por. I, especialment, m’agradava eixir els dies de mercat i, quan es feia la fira, més que res, per veure què queia, que quasi mai no era res de bo, perquè, com que la gent eixia a comprar i a vendre, s’aplegaven pobres d’altres llocs i gent malfaenera i moltes voltes s’armaven baralles per tres i no res, sobretot quan venia el Tort de Cotes, un fill de mala mare que només tenia un ull i que, de tant degenerat com era, únicament pensava a matar els altres, els qui tenien diners, fins i tot els capellans i els frares, per tal que nosaltres, els desheretats, ens ho menjàssem tot. Sempre estava parlant d’allò però jo mai no li vaig fer cas, ans al contrari, li anava fugint, ja que creient que no m’adonava de les seues intencions, tothora estava palpant-me per allà on no es deu. I tenia tan males entranyes que només es divertia fent mal als altres. Un dia que corrien vaques pels carrers i la plaça, deixà u que era cec enmig del carrer perquè volia que els cornuts animals l’envestissen i li clavassen les banyes fent-lo morir. Sort que dos bons homes l’apartaren a temps. A mi, també em va fer una mala passada perquè, un dia, com si jo fos una cassola de fang o un porc, em va agafar pel coll i va fer tracte amb un malparit, que era amic d’un bandoler de Benicull, que es deia el Rei Gatot, el qual, havent sentit dir que els monarques tenien nans que els feien riure, volia tenir-me allí, a la seua cort de lladres i d’assassins. I de poc vaig escapar-me, perquè si no arriba a ser per Ramon, el fill de Timoteu, que ho va veure tot i que avisà el Justícia i mon pare —que aconseguiren que m’amollàs— Déu sap on seria jo ara, que ja m’havia lligat i em portava del coll com si fos un gos, i em pegava amb una verga entre les cames i deia que encara havia tingut sort, perquè en la cort del Rei Gatot seria una persona eminent.

Acabà ben malament, com s’ho mereixia, el desgraciat aquell; perquè l’agafaren uns mesos més tard furtant un calze d’argent d’una capella de Sant Martí i com que l’acusaren de sacríleg i, després, no sé com ni per què, de sodomita, la Santa Inquisició el condemnà a morir en la foguera. Em van dir uns que ho havien vist tot que la mort del Tort de Cotes va ser cosa de veure’s: des que el portaren a la plaça de la Seu no deixà d’injuriar, ni un moment, el virrei i l’inquisidor, l’arquebisbe i el senyor rei i, encara, Déu mateix. A més, va dir que la seua ànima se’ls apareixeria aquella nit en somnis i que no els deixaria viure tranquils en tot el que els restava de vida. Després, en pujar-lo al cremador, botant com un endimoniat, aconseguí alçar-se el sambenet on posava «per sodomita» amb lletres negres, i, mostrant a tots les parts lletges, cridava i es reia tot dient que, com eren seues, havia fet amb elles el que havia volgut. Li pegaren, llavors, un colp i va perdre el sentit però, quan despertà, esclatà a plorar i digué que se n’aniria al cel més prompte que tots els nobles i il·lustres homes i dames que allí estaven congregats, perquè ell ja havia patit prou en aquest món. A la fi, el nugaren al pal, junt amb dos negres acusats d’heretges perquè afirmaven que ells també podien consagrar el pa i el vi malgrat no haver rebut cap de les sagrades ordes, i el fum i les flames se’ls menjaren a tots tres. Però, tothom diu que la cara d’odi i de venjança que posà el Tort fou tan horrorosa que, molts dels encuriosits que havien acudit a veure l’acte, tornaren a les seues cases i palaus temerosos d’haver vist la faç del dimoni o d’algun lleial servidor seu, i pensant que, sense cap dubte, aquella nit l’ànima els visitaria per llevar-los la son. De tan mala cara com posà, diuen que era més negra que les dels dos negres que li feren de bon i mal lladre. I se’n parlà tant d’aquell home malvat que encara ara, quan algú vol dir que hom té mal cor, diu que és més mal que el Tort de Cotes.

Jo bé que em vaig alegrar de la seua mort; perquè, si he de dir la veritat, sempre em va fer por veure’l tan alt —que era un pam i mig més alt que mon pare— i jo tan nan; i, més, perquè sempre havia sabut les seues nefandes intencions envers mi i li havia llegit al cap les coses pecaminoses i brutes que havia fet i que desitjava. Després, des d’aquells dies, mai no n’ha vingut cap altre tan dolent al mercat ni a la fira i, si hi ha hagut alguna brega, mai no ha arribat la sang al riu i ni tan sols hi ha hagut perill que hi arribàs. Perquè ací, en aquesta terra plena de bandolers i on quasibé tots els dies hi ha un mort o altre als camins reials, els crims que es cometen dins les viles mai no es fan a la llum del dia, ans al contrari, quan tot és ben fosc i quiet i no hi ha cap testimoni, essent aquells en qui més es confia, els que obren o fan acomplir els designis més malvats.

I jo que, amb la meua capacitat de veure dins els caps dels homes, sé moltes més coses de les que coneix la justícia, només dic, que més m’estime criminals coneguts i lliures que morts o tancats en presó i jo amb ells. Perquè, ningú no em creuria si digués les secretes maquinacions que conec. ¿Qui anava a creure que al sogre de Ximo, el ferrer, li pegaren dues ganivetades uns homes d’Alzira que havia pagat el seu propi gendre? I, ¿qui afirmaria amb mi que a Isabel, la dona del moliner, li clavaren un ganivet al coll una nit de sant Miquel, al Racó del Pes de la Fulla, i que l’emboçat era el seu espòs? Temptat vaig estar de confessar-ho, perquè Isabel era bona dona i honesta i ell un borratxo que ni la volia ni volia saber-se’n res i únicament esperava veure-la morta per heretar i malvendre-ho tot. De manera que, com que tenia molts deutes, de joc principalment, el dia de la festeta del Mostassaf, que és el mateix dia de sant Miquel, després de jurar-se els càrrecs i de fer-se’n la celebració, la va matar. Jo me’n recorde clarament perquè aquell dia, Joan Mercader, que era veí de mon pare de tota la vida, havia estat escollit Mostassaf i m’encarregà a mi i tres o quatre xiquets que enramàssem la plaça amb murta i llorer. Tota la vila anà aquell dia a missa i a menjar-se alguna fogasseta en la festa i allí s’estigueren molta estona, parlant i menjant i bevent, tant que, a la vesprada, encara hi havia gent que eixia de la taverna i que s’entretenia per allí, parlant amb el Mostassaf o amb algun altre veí. Tanmateix, quan se sentí el toc d’ànimes, la majoria se n’anaren a les seues cases. Només el moliner i dos més se’n tornaren una altra vegada a la taverna i s’estigueren a la porta, parlant, més d’una hora. Jo, no sé per què, vaig asseure’m al portal de l’església, en un racó i, com que ja era fosc, ningú no es fixà en mi i molt menys aquells tres que ja anaven borratxos com un cep. Després, només ens quedàrem a la plaça el moliner i jo, ell bevent vi d’una ampolla, tirat en terra. La dona, na Isabel, que s’imaginava el que havia passat, vingué a emportar-se’l a casa i discutiren; però, a la fi ell s’alçà i com va poder s’encaminaren a sa casa. Jo vaig seguir-los amb els ulls del meu pensament i per això ho vaig presenciar tot. Va ser breu, però certer, ja que l’endemà la trobaren erta com un rave i ningú no en sabia res, que l’home, el moliner, deia que se n’anaren a casa i després ella eixí i ell es gità i, borratxo com anava, s’adormí i no havia despertat fins que, amb crits, els veïns li havien dit que a la dona l’havien trobada morta al Racó del Pes. Jo, que ho sabia tot, vaig estar a punt de dir-ho, però ningú no m’hauria cregut a mi, un nan contrafet, i hauria dit per falsa la paraula d’un home fet i dret. I vaig callar-me, també, perquè, si alguna cosa m’ha ensenyat aquesta vida és a callar i a consentir. Quan no s’és noble ni poderós ni influent a la cort, quan no s’és frare ni capellà, el millor que u pot fer és callar i veure-les vindre, perquè sap que duu totes les de perdre i només pot esperar la mort; la mort que és l’única cosa segura que ve.

A mon pare, valent i tot com era, el derrotaren les febres malignes, les maleïdes febres que tanta desgràcia causen per tot el regne. Va passar vint-i-nou dies malalt al llit, suant i groc com el safrà. I es morí de tant de suar, cosa que el féu anar aflaquint-se, talment com si amb la suor se li hagués anat la carn i la sang i fins i tot, els ossos. Es quedà només amb la pell i, quan se l’emportaren a soterrar, pesava tan poc que els que duien la caixa creien que anava buida. Ni la gepa li pesava. El deu d’agost de l’any del senyor Jesucrist de 1652 va ser quan morí Gepa, el fuster —que Déu tinga en la Glòria—, al qual, en realitat, li deien Patrici Falcó. Jo vaig assabentar-me del seu nom quan es publicà el testament en el qual, no sé per què, ja que no era cert, em va reconèixer com a fill legítim engendrat en pecat i, llavors, hereu universal de tots els béns i del seu cognom. El notari, que es deia Sebastià Morlà, d’Alzira, em va dir que la casa i pràcticament tot allò que hi havia era meu però, que com que el meu pare sabia que jo no podria ocupar-me de la fusteria, n’havia previst l’usdefruit a l’espòs de la seua cosina Vicentica, el poca-traça aquell de Guadassuar que vivia amb ella d’ençà que es casaren i que semblava estar més prop de la tomba que altra cosa, ja que patia molt dels ronyons i no volia mai treballar. Aquest, que es deia Vicent, a canvi, tenia l’obligació de tenir cura de mi i de governar-me, passant comptes anualment davant el notari on jo podria exposar qualsevol queixa. Per això ells, que també estaven presents quan es llegí el testament, ja que els havia cridat el notari, digueren que en una setmana vindrien a instal·lar-se a ma casa, cosa que a mi no m’agradà gens.

Aparegueren el dia previst, de bon de matí, i feien tot l’efecte de ser més pobres que jo mateix. Venien caminant, ella carregada de farcells de roba i ell estirant la corda d’un matxo que només portava el matalàs del llit de matrimoni, les dues cadires de morera que ella s’endugué el dia que es gità amb mon pare i, penjant-li a un costat, una cassola de fang i una gàbia amb una cadernera.

La primera cosa que feren, una vegada dins, fou mirar i remirar per tots els llocs; i després ell, Vicent, m’agafà del coll i violentament em sacsejà preguntant-me on tenia mon pare l’or, perquè era cosa per tots sabuda que mon pare tenia una orsa plena de monedes d’or. Jo li vaig dir, de la millor manera que vaig poder, que en ma casa no hi havia or ni cosa semblant. Però ells no em van creure i continuaren la seua infructuosa recerca. Pujaren a l’andana i remogueren tots els canyissos dels cucs, alçaren, fins i tot, les rajoles de fang cuit de la llar i arribaren a trencar tots els testos on mon pare sempre havia tingut plantats geranis. Quan vaig veure totes les flors roges dels geranis trencades i escampades pel corral, vaig sentir tanta pena com si allò fos el pobre cos de mon pare, la seua pròpia persona maltractada. No em quedà cap dubte que, si no respectaven el mort que havia intentat afavorir-los, menys encara em respectarien a mi que només els destorbava.

La segona vegada que parlàrem —perquè jo m’adrecí a ells— fou dos dies més tard, quan jo, finalment torní a casa, ja que des del primer dia, en veure que allí no hi havia or, m’havien fet fora dient-me que no se m’ocurrís tornar-hi a entrar. Ell estava mig borratxo i m’adoní que havien desaparegut moltes ferramentes de mon pare. No vaig tardar a saber que les havien venudes —tot i prohibir-ho el testament—, perquè ho vaig llegir en els seus caps, i volien fer igual amb tot. Vicentica, que encara era més roïna que ell, m’insultà i em va dir que què volia. Jo li vaig contestar que ja que estaven venent-ho tot, bé estaria que pagassen els deutes del mort, que n’eren molts. Els dos digueren, tots plegats, que a mi res m’importava i que portaven idea d’anar-se’n d’allí només ho haguessen venut tot. M’amenaçaren després, dient que em pegarien si deia alguna cosa a la justícia i jo, en part per por i en part perquè l’únic que volia era que se n’anassen ben prompte, no vaig obrir la boca a ningú, però com que sabia on guardava mon pare l’escriptura del censal i també sabia que ells no la podien vendre sense cridar el notari, l’agafí sigil·losament i me’n vaig anar a casa del rector, mossèn Querol, i li vaig dir que l’acceptàs en pagament de les despeses de la sepultura, la novena, les misses del trentenari i les de rèquiem, les candeles del dia del soterrar i que, amb allò que sobràs, pagàs unes lliures que mon pare devia a u dels que més manava dels fusters d’Alzira, que ho va dir el notari. I tot això ho vaig fer acollint-me al secret de confessió perquè el rector no en digués res a la justícia.

Foren, aquells mesos, fins que Vicent i Vicentica acabaren de vendre les fustes i les eines de mon pare, les cadires, el seu llit i inclús dues portes i els canyissos dels cucs, els temps en què més indefens vaig estar d’ençà que em llançaren dalt del garbó de canyes. Fins al punt que no m’atrevia a anar a ma casa per por que em pegàs Vicent. I, encara, ells feren córrer la veu que jo no volia entrar perquè no els volia veure en ma casa i, és clar que tothom els creia a ells. Per això, me n’aní a viure a l’ermita del camí de Cotes, a veure-les vindre. Allí recordava molt l’italià, el pobre Paolo que pensava que al cel la seua ànima immortal seria com un petit vent, un bufit tancat dins d’una caixeta de fusta; i que així hi estaríem tots un dia o altre, vents petits tancats en caixetes que el senyor Déu obriria únicament quan volgués enviar-nos a visitar algú o quan ens donàs solta el dia de les Animetes. I de tant de pensar-ho, vaig acabar creient-ho, acceptant el cel que havia imaginat Paolo. I ara que sóc més vell encara ho veig amb major claredat: un cel net i lluent, ple de calaixeres on, ordenats per pobles, reposarem tots, pobres i rics. Ara sé que si vaig pensar-ho tant fou perquè en veritat vaig creure que la meua darrera hora era pròxima, i em va fer por. Jo sempre havia desitjat morir però ara que em veia foragitat de ma casa, enganyat i burlat, com si allò fos la constant de ma vida, tenia ràbia i temia morir quan allò que volia era venjar-me d’aquells que havien enganyat mon pare que ja era mort i no podia defensar-se.

Una d’aquelles nits, dormint al mateix pontet on em trobí mort Paolo, vingué aigua i se m’emportà, séquia avall, fins que vaig poder agafar-me d’una mata de lliris grocs i eixir-ne. Mullat com estava, vaig tardar en adonar-me que allà fora també s’estava banyat ja que plovia molt. Vaig córrer cap a l’ermita i hi vaig entrar per refugiar-me, botant per una finestra trencada que hi havia. Allò va ser el principi d’unes pluges que duraren més d’una setmana, i que finalment, culminaren amb una riuada. El riu Sec vingué molt brau i se n’eixí pel carrer Molí, entrant a la vila i inundant-ho tot. On jo estava no va arribar; i quan les aigües es retiraren i lluí el sol de nou, tot i que em trobava molt malament ja que feia més de nou dies que no havia menjat, torní a la vila. Tothom estava al carrer netejant algunes coses que s’havien embrutat de fang i, en veure’m, es meravellaven que encara estigués viu i s’espantaven perquè creien que el riu se m’hauria emportat. Alguns em van dir que s’alegraven que no hagués estat així i altres pensaven que més m’hauria valgut anar-me’n amb les aigües. Però ningú no em va dir —ni jo vaig buscar-ho als seus caps— què havia sigut de ma casa, per la qual cosa, en arribar, la vaig trobar tota oberta de bat a bat i plena de fang, que els traïdors dels parents de mon pare se n’havien anat aprofitant la confusió i convençuts que d’allí ja no podrien traure res més, ja que la casa els era impossible de vendre si no cridaven un notari.

Sé que aquell va estar el primer dia de la meua vida que vaig plorar, no de tristesa per veure la desolació de ma casa, sinó d’alegria per estar allí i sense aquells maleïts.

La tia Caterina, que estava en la seua finestra amb els cabells tots desfets, que semblava una boja, cridant, perquè tots se n’assabentassen —per si de cas no ho sabien encara—, em digué que la tomba de mon pare l’havia oberta el riu, i ell, com si la caixa fos una barqueta, se n’havia anat cap a Cullera i que ja devia estar prop de Nàpols on tots pensaven que era jo també, però que s’alegrava de veure’m sa i estalvi i que de seguida em faria un plat de brou calent.

Vaig contemplar la casa, oberta i contrafeta, com jo, famolenca, i pensí que el bo de mon pare només m’havia deixat, en realitat, un cognom que no podria transmetre a ningú i quatre parets malmeses que, gràcies a Déu, em donarien refugi de pluges i de mals oratges. Tindria una llar on calfar-me a l’hivern, i un llit segur. No res més. A partir d’aquell dia, no tindria cap altre remei que menjar del plat dels pobres vergonyants i anar demanant de casa en casa. Tenia, doncs, tan poc que Déu ni tan sols m’havia deixat el cos mort del meu difunt pare.

I fou, passat tot el disturbi de la riuada, quan, en aquella nova condició en què em vaig veure obligat a viure, m’adoní que la millor i única amiga que tenia ara era, tot just, la mort.

Perquè, el millor moment per aconseguir almoines és quan algú té malalts a casa. Més encara si és moribund o partera, perquè en els seus caps habita la idea que, donant-me un plat de brou calent i un tros de pa sec o uns diners, mostren a Déu la seua bona voluntat envers el pobre i Aquell, en recompensa, els regraciarà sanant el familiar, fent que el part arribe a bon punt, fent morir un o l’altre, o inclús el nen, sense faenes i mals de cap, que també això pot entendre’s com mercè del Senyor.

Va ser d’aquella manera i per tots aquells motius que comencí a fer la ronda per les cases dels malalts, com si fos el cirurgià o un confessor, veient-ne morir uns i sanar-ne d’altres i, si he de dir la veritat, després de tants anys, puc afirmar que, per molta caritat que es faça, el que no és d’aquest món, no la passa, i el que sí que ho és, per bord que siga, ho conta i sana i viu els anys que li pertoquen. Sé que Déu, en aquests assumptes, no ho fa bé del tot, però també —per seguir dient la veritat— he vist, i ho confesse, grans miracles obrats per Ell i la seua Santa i Beneïda Mare. I aquell mateix any de la riuada, que fou un dels més roïns que jo he conegut perquè les aigües s’endugueren molt d’arròs que estava a les eres, i la fam va vagar per damunt d’aquesta vila, com vella coloma o falcó famolenc —depèn per a qui—, aquell any, dic, la Mare de Déu obrà un miracle dels més grans que jo he vist, i en són molts. Jo el vaig presenciar tot, sense perdre’n detall, i puc donar fe que fou una veritable obra de la Providència, ja que el fill de Jaumot, un xiquet que des que va nàixer era bonic i tendre com un pollet, no parava de plorar i el cirurgià va dir que calia anar fent-se l’ànim, que es moriria ben prompte. Però sa mare, na Teresa, la que té la perla en l’ull, anà a parlar amb la tia Caterina, la d’Alzira, que sempre ha sigut ben astuta, i aquesta li manà que fes una mortalleta de llenç i que la posàs damunt el xiquet i l’encomanàs a la Mare de Déu, tot prometent-li que si el guaria, ficaria la mortalleta a la capella per testimoniança del miracle i que oferiria una arrova d’oli per a la llàntia del sagrari. Jo, que em vaig estar tota l’estona en un racó de la cambra pregant de veritat per la salvació d’aquell xiquet, em vaig quedar esglaiat quan, després de posar-li la mortalleta, la criatura començà a riure i a donar mostres de voler mamar. Mai no he vist un miracle tan clar i ben fet per salvar una ànima innocent. A més, jo havia pregat a Déu dient-li que, si m’havia salvat a mi, lleig i contrafet com sóc, ¿per què no volia sanar aquell xiquet innocent i sense pecat? Certament, es compadí i obrà aquell miracle que fou molt sonat per les rodalies i que va atraure molts malalts i famolencs de les viles veïnes que, portant oli i candeles ala Mare de Déu, li demanaven gràcies i mercès. I va ser una veritable llàstima que el xiquet es morís, tres mesos després, d’unes febres malignes, que altrament, grans beneficis n’hauria tret jo, amb tota la gentada que venia a pregar cada diumenge. Però, el diumenge següent a la mort del fill de Jaumot, uns malvats començaren a vendre relíquies del xiquet, dient que eren els ossos d’un àngel que la Mare de Déu havia reclamat; i, quan el rector se n’assabentà, sortí a la porta i començà a predicar contra aquells que, com dos llamps, pegaren a fugir i encara estem esperant tornar a veure’ls. Tanmateix, entre algunes dones poc pietoses encara corre la veu que l’àngel Jaumet pot intercedir davant la Reina del Cel i s’aclamen a ell en les seues oracions.

Abans d’acabar aquell hivern de la riuada, quan la fam feia més morts, vingueren uns Síndics de Cullera i feren saber al Justícia que s’havia trobat una caixa, en la riba del riu Xúquer i, dins, un mort, que semblava estar-ho, a coneguda del cirurgià i el Justícia d’aquell lloc, des de mitjan d’agost. De manera que, com que ningú no l’havia reclamat i únicament tenien notícies que del nostre fossar havia desaparegut el cos de mon pare, dos Jurats d’ací i un beneficiat a qui deien mossèn Lluís, se n’anaren a pel mort, és a dir, el cos del meu difunt pare, a qui reconegueren, segons van dir després, per un gran os que tenia a l’esquena, resta sens dubte de la seua gepa. Jo, però, no vaig voler veure’l perquè només de l’olor que feia la caixa i les mosques que volaven rere d’ella, em va fer un gran oix, majorment per les mosques, que com ja s’anava acostant la primavera, anaven apareixent-ne com si fos una plaga, cosa que acabà essent un mes més tard. Quan el tornaren a sebollir, com que no hi havia res per pagar-li un altre soterrar, no se’n féu cap i només vaig assistir-hi jo i la tia Caterina que, eixint de l’església, em va dir que a veure si ara se li ocorria tornar a anar-se’n, i afegí una rialleta. I si no va venir ningú, no fou perquè no apreciaren el meu pare, sinó perquè aquell dia ja s’havien celebrat tres soterrars i tothom estava fart de tant de mort, que, amb tanta abundor de febres i de tercianes i de tota classe de malures, rar era el dia que no moria un o altre.

Però, de totes les classes de febres que corrien, les que més se n’emportaven eren les tercianes, que uns diuen que vénen amb els vents i els altres que es crien a les aigües dels arrossars i de les marjals. L’única cosa que se sap amb certesa és que, vinguen d’on vinguen, fan més maldat que una pedregada quan la fulla està gran i hi ha bona collita de cucs famolencs i a punt de fer el capell. A mi, tanmateix, si aquestes febres van ser les que m’ho furtaren tot, elles, des d’aquell dia, m’han afavorit de tal forma que no solen mancar, gràcies a Déu. I si elles em llevaren el pa en emportar-se mon pare, elles me l’han procurat fent que no mancassen malalts en aquesta vila. A cap altre no he d’agrair res. Tot el que han fet per mi ha estat per propi interès i jo, per cada tros de pa dur que m’han donat, he pregat. Fins i tot he acudit a les rogatives pregant perquè tornàs la sanitat i perquè se n’anassen les malures de tota la Ribera i de tot el regne, que ben infectat que està entre unes coses i altres; i això que, demanar aquestes coses és tirar-me pedres sobre el meu terrat.

Però, tinc sort, puix ben poc, per no dir res, s’aconsegueix amb tanta processó i resos de rosari, que, quan no és la sequera, és que plou massa, i quan no són les tercianes, és la pesta i les plagues de llagosta i les mosques i cucs que es mengen la fulla de les moreres i que deixen els bons cuquets sense menjar, portant-nos la ruïna. Sempre, per una causa o per una altra, s’estan fent rogatives. El Senyor sembla no escoltar-nos i tant s’hi val que acudesca més o menys gent a les processons, o que vagen frares de Sant Vicent disciplinant-se amb cordes; ni tan sols s’apiada de veure els xiquets vestits d’innocents, amb les corones d’espines al cap i la sang caient-los pel front. Mai no s’ha aconseguit la pluja com a resposta immediata ni s’han mort totes les llagostes de colp.

Per contra, hi ha anys que, amb la sola benedicció dels termes i de les fonts el dia de la Santa Creu, que és el tres de maig, és suficient per portar-nos el bé i les bones collites. A mi, aquesta és la processó que més m’agrada, perquè tot el poble s’ompli de creus de flors que la gent posa a les portes de les cases i es fan enramades amb xiprer i murta i tot ol d’allò més bé, amb la mateixa bona olor que deu fer el cel. I també m’agrada perquè és llarga, que creua la vila de portal a portal ja que des de tots quatre es fan les benediccions. Aquest és l’únic dia que me’n vaig a l’altar de les Animes i que pregue per mon pare, que en pau descanse, tal vegada perquè me’n recorde de les creus de flors que ell posava, totes de gerani, aquelles plantes que trencaren els malvats que em sumiren en la misèria. Déu els llançarà a l’infern més prompte o més tard.

Però, no sempre vaig a totes les processons, no. Hi ha vegades que preferesc quedar-me a l’església i parlar amb el mestre organista. Ell em digué un dia que fins que tot el poble no s’agenolle al mig de la plaça, davant l’església, i cride «¡Senyor, pluja!» o «Misericòrdia!», Déu no s’apiadarà de nosaltres. Ell diu que el Senyor li ho revelà en somnis però, en dir-li-ho al rector, aquest no el va creure. Jo tampoc no l’he cregut, perquè, quin sant escolliria nostre Senyor mossèn Joan, l’organista, per dir-nos allò que volia que féssem? D’haver-li parlat a algú, hauria estat, sens dubte, al rector, que és persona sàvia i discreta, que a ell mateix fou a qui la Mare de Déu digué, en santa revelació, que no s’acaloràs, que la pesta no entraria en la vila, i així fou.

Tanmateix, poques són les vegades que aconseguesc no anar a la processó ja que la gent vol que hi vaja perquè així li mostren a Déu com són de pietosos per donar-me sustent a mi i als altres pobres. Per això, em toca anar-hi a quasi totes. En va haver una —no fa encara dos anys— en què es van traure totes les imatges per fer fugir les tercianes i eixiren tots els frares del convent assotant-se fins sagnar —cosa que feia gran pena de veure—, que va ser tan llarga que durà tot el dia perquè es van recórrer tots els carrers i s’aturà la imatge de la Mare de Déu de la Salut davant de cada casa on hi havia un malalt. I fou en aquella processó —¡veges com són les coses!—, on per primera vegada em proposaren de jaure amb dona.

Jo sabia molt bé allò que els homes han de fer amb les dones, però em feia por trobar-me damunt d’una d’elles, tres vegades més gran que jo, alenant els dos com a bojos i vinga el refregó amb aquelles parts que cadascú pot imaginar-se. Per això no m’havia gitat mai amb cap i, una vegada que pensí anar a Alzira, em féu por un viatge tan llarg i, a més, se’m va ocórrer que si jo hagués estat certament el fill d’una bagassa de per allí, podria coincidir gitant-me amb ma mare i cometria, en això, un gran pecat del qual mai no em lliuraria. Es més, un dia que ja ho tenia aparaulat amb Josep, el traginer, perquè em portàs a Alzira, en el mateix moment que em disposava a pujar al carro, un manobre que col·locava unes teules al campanar, caigué al mig de la plaça i jo vaig interpretar que allò no era altra cosa que el senyal diví perquè no cometés cap pecat amb dona. I des d’aleshores, mai més no ho havia pensat; que no era jo massa aficionat a les dones abans de tastar-les, perquè sempre havia sabut que en elles viu el dimoni sota l’aparença de luxúria i, a més, en elles estan els orígens de tots els mals dels homes i les desgràcies de la humanitat sencera, que bé que ho diu el rector als sermons de quaresma.

Aquell dia de la processó, encara no fa dos anys, tot va passar, tanmateix, d’una manera molt distinta. La tia Caterina, la meua veïna, a qui tots deien la comare perquè atenia parts algunes vegades, quan el cirurgià no estava, que ella afirmava que entenia d’aquell art, em digué que, amb tanta malaltia com corria i els vents de llevant que bufaven humits, millor seria que passàs, abans d’anar-me’n a dormir, per sa casa, que em donaria una medecina que em protegiria de les febres. Jo sabia que, de tan puta com era, matà el seu home per heretar els morerars i, des d’aquells temps, havia viscut rica i camejant sense parar, d’ací cap allà, visitant a uns i altres i parlant malament de tothom. Per això, li vaig contestar, rient, que ella no era ni metge ni cirurgià i que, si em moria, també es perdria ben poc. La veritat és que no sé com, en acabar la processó, la vella meuca em féu anar a sa casa i em donà una beguda que em digué que era mel asserenada durant vint-i-dues nits amb unes tallades de rave coent; però, Déu sap què seria allò perquè em féu perdre el coneixement: vaig començar a suar i a tremolar; i si al principi sentia fred, després vaig tenir tanta calor que m’ofegava i volia llevar-me tota la roba. De manera que, quan vaig estar tot despullat —que ella a res deia que no—, vaig començar a sentir més calor, però només en un lloc, i ella, astuta i sabuda com totes les males dones, m’entabanà dient-me que, per millorar, havia de colgar-me amb ella al llit, que era el del seu difunt espòs. Jo no volia, però tant va pregar i tant féu que prompte vaig canviar de parer i, com que ella s’entossudí a tocar-me, dient que era per guarir-me, allà on no s’ha de fer, jo, malgrat que no volia, comencí a palpar tot allò que durant anys i anys només havia endevinat i que, ara, tot i un poc pansit, podia tenir-ho a la meua disposició. Els pits, tebis i penjollosos, semblaven pasta de pa però eren agradables, suaus i calentets com el braguer d’una cabra a punt de munyir. I respecte les altres coses que férem, totes m’agradaren d’allò més, de manera que, d’aquell dia endavant, la visitava totes les nits, passant del meu corral al seu.

Només arribar-hi em ficava al llit, a mig despullar encara, i la tia Caterina, que per l’edat bé podia haver estat ma mare —cosa que no era certa, ja que vaig veure-li-ho al cap—, em feia beure un poc d’aquella mateixa beguda que em donà el primer dia, i que deia que era per preservar de les tercianes i que era cosa provada que qui la bevia tots els dies no les agafava. Llavors començava a llevar-me la roba a poc a poc, conforme jo anava sentint més calor i, tot i que ja estava vella, m’estrenyia com si fos un xiquet de bolquers i, jugant, ara per dalt, ara per baix, de seguida aconseguia els seus propòsits, per la qual cosa, quan menys me n’adonava, ja estava damunt de la tia Caterina que, alçant-se les faldes, començava a despullar-se. I jo, fussant com una rata, em posava de forma que el seu melic estava a l’alçada de la meua boca que, de tanta panxa com tenia, a cap altre lloc no podia jo arribar amb la meua llengua i els meus llavis. Ella, de tant en tant, gemegava i em deia que malgrat ser nan i contrafet, tot no ho tenia així, i es reia amb una veu de bruixa que, ara, quan ho recorde, se’m glaça la sang. Però aquells dies, en res d’això no pensava jo, sinó que ben content que n’estava i totes les nits anava a veure-la, perquè si a mi que no ho coneixia, m’agradava, a ella que ho havia tastat des de jove, no li disgustava gens la meua obra. Hi havia, tanmateix, una cosa que sempre em va fer fàstic, i és que la tia Caterina tenia el llit ple de llavor de cucs de seda i aquella olor em feia oix, però ella, cabuda, mai no va consentir de llevar-la ja que deia que, de fer-ho, es llançaria a perdre i no tindria bona collita l’any vinent.

De tota manera, de poc li aprofità, perquè el Senyor, veient que vivíem en pecat, ens castigà emportant-se-la a l’infern i deixant-me sol. I dic que estarà amb els dimonis perquè, a més d’haver sigut meuca declarada, anà molt poc a missa —allò justetet—. I hom deia el dia del seu soterrar que de ben poc no anà a parar, quan era jove, a les fogueres de la Inquisició i que per això se’n vingué a viure d’Alzira ací. També, que allò estava relacionat amb un moro heretge a qui ella encobrí quan ja el rei nostre senyor havia decretat la seua expulsió, i amb certes coses que aquell li havia ensenyat, com ara unes brosses que ella feia menjar a les dones prenyades perquè perdessen el fill o una polseta que, donant-la a beure a un home, aquell perdia el seny per la dona que li l’havia donada o manada donar. I dic jo que aquesta polseta seria el que em donava a mi totes les nits, quan anava a sa casa, perquè, era donar-me-la i, a l’instant, perdre tot el meu enteniment i esdevenir boig. A més a més, com que la gent és roïna i sol parlar de tot, també van dir que ella va matar el seu home de tant com l’obligava a fer-li-ho. Déu s’haja apiadat de la seua ànima. Amén.

Jo, tanmateix, no crec que fos tan mala ja que, a la fi, en el seu testament, em nomenà hereu de tots els seus béns mobles i immobles perquè no tenia cap altre familiar; i és tant que, des d’aquell dia, ja no he tingut cap necessitat d’anar per les cases captant almoina. Es més, puc ben bé donar-ne als que fins ara competien amb mi per un tros de pa. Però, jo igual vaig per les cases, ja que un costum de tants anys no es pot oblidar en un sol dia. A més, estic tan ficat a pregar pels malalts que, per res del món no puc traure’m del cap les paraules que, repetitivament, conformen el rosari i, per això, encara quan no sóc plenament conscient d’estar fent-ho, passe molts dies pregant pels moribunds i per les ànimes dels morts —que ja tots se’m mesclen pel cap—. Els uns em semblen els altres i, els altres, els uns. Assegut al portal de la casa de Déu, tot i que hauria d’estar content de poder tenir amb què viure bé, no pense en altra cosa que en l’hora que la mort arribarà per buscar-me i se m’emportarà amb mon pare i la tia Caterina i el monstre Jaumet i el bon xiquet fill de Jaumot. I allí, essent una animeta, un bufit d’aire, com deia Paolo, descansaré de la meua deformitat.

L’altre dia, quan portaren a soterrar la vídua n’Asquerosa, que era l’última que vivia a Cotes, vaig pensar que, ara que allí no viu ningú, tal vegada hauria d’anar-hi jo a viure. En un lloc tan solitari i arruïnat, la mort deu passar quasibé tots els dies i a totes les hores. Tanmateix, ja m’he acostumat a esperar-la ací, a recer, al brancal de l’església. Perquè per ací és per on més passa. Tothom que mor l’entren per ací, per aquesta porta, i darrere seu ve l’olor de podrit que ja comença a envair-lo, la mateixa olor que feia mon pare quan el portaren de Cullera per soterrar-lo per segona vegada.

Ara m’han dit que avui aniran a buscar les arrels de la morera on trobaren la Mare de Déu de la Salut, que el tio Espanya sap on són. Es, ara, un temps de prodigis i de pregàries per aconseguir-los. Tot el món anirà a veure com les trauran i faran processons i misses i es resaran rosaris per celebrar-ho. Allí seran el Justícia i els Jurats i el Batlle i tots els altres, també hi anirà el rector i els beneficiats, fins i tot alguns frares del convent, i tots pregaran fervorosament demanant salut i altres gràcies i favors. Jo, vell com sóc, que ja dec tenir prop de quaranta anys, mai no havia sentit dir res d’aquest extraordinari fet; però, és ben possible, perquè tantes coses hi ha possibles al món i les desconeixem… El rector m’ha dit que hauria d’anar a veure-ho, que era necessari que una persona com jo estigués present. I és que, ara que sóc ric, els capellans em fan més cas i moltes vegades em diuen que és lleig que jo m’estiga a la porta de l’església, com un pobre. Però jo els conteste que tota la vida ho he fet així i que no tinc perquè avergonyir-me’n, i encara, hi afegesc que no es preocupen, que la meua herència els la deixaré, i es riuen.

Tanmateix, no assistiré per demanar cap miracle per a mi ni per a aquest desgraciat regne ple de pestes i de febres, i ara diuen que de mals governants. Sé que Déu és misericordiós ja que m’ha permès viure a mi, essent com sóc, i que tot allò que ens envia ho tenim merescut. A mi, m’ha donat el càstig de viure molts anys. Per això, en compte de pregar com a bon cristià, ho faria com a heretge i endimoniat, demanant que se’m concedís la gràcia de la mort. I és per aquest motiu que no vull anar-hi. M’estime més esperar-la ací, a la porta de l’església per on sempre passa, puntualment, tots els dies.