IV

Dilecte germà meu, don Carles Andreu, comte i senyor de la Roca; invoque Déu demanant-li pietat i la seua gràcia per tots nosaltres.

Tristesa i desolació València omplin i, més encara, des de la mort del seu arquebisbe —segons uns, de pesta, i segons altres, de mal de ronyons o detenció d’orina—, que alguns han dit que vol significar la fi d’aquesta ciutat però altres han profetitzat que a partir d’aquesta mort no n’hi haurà més. Diu Mateu que na Montserrada va dir, dos dies abans que morís l’arquebisbe, que, en efecte, aquest prelat moriria, com així s’esdevingué, el dia dos de gener, dijous. Malgrat el secret en què semblava viure la vella Montserrada, els del Sant Ofici anaren a cercar-la fa tres dies i, en el mateix moment que aquests cridaven a la porta, la vella morí i en res no ha quedat l’assumpte. Només Déu sap les veritats i a nosaltres únicament les conjectures ens resten. Perquè també han dit que ella fou qui manà llançar el cos des del terrat, el qual encara no han conegut qui era; així que, si era veritat que ella tenia res a veure, mai no se sabrà.

I és que, ací tot va de mal en pitjor, i tant que, aquells que més haurien d’acordar-se, no s’hi avenen. Perquè, alguns doctors encara diuen que els nobles cossos no són afectats per la pesta —per la qual cosa tots neguen que l’arquebisbe n’haja mort infectat—, molts familiars dels desgraciats que moren s’excusen amb qualsevol malura i fins que no van la justícia i els doctors i determinen que pesta era, no ho accepten pas. Inclús entre el mateix poble groller s’intenta ocultar les morts dels membres de llurs famílies fins a l’extrem que fa dos dies trobaren que un pobre home, que solia treballar de corredor d’orella i viu al carrer de les Granotes, de nom Joan Barber, havia soterrat un seu fillet de cinc mesos sota les rajoles de la llar. I li digueren a Mateu que si s’ha sabut ha estat perquè un veí que es diu Antoni Sanç anà a casa del dit corredor i en veure que no tenia el foc encès, amb tant de fred com fa aquests dies, s’estranyà granment i, en preguntar, tant el dit Joan Barber com la seua muller, de nom Caterina Martí, s’excusaren dient que només tenien llenya justa per cuinar. I el veí, apiadant-se’n, d’ells i del xiquet que pensava que dormia al bressolet, prop d’aquella llar sense foc, s’oferí a portar-los-en un garbó seu. Per molt que li manifestaren no voler-ho, ell ho féu, i en encendre el foc sentí una olor de carn cremada que l’espantà, i com que veié eixir fum entre les rajoles i sentí com si un xiquet ploràs, eixí al carrer, esglaiat i cridant, en veure que els pares esclataren a plorar, desconsolats; i anaren del Sant Tribunal i ho van descobrir tot, que ha estat ben notori i trist aquest cas.

Bé podeu creure que ací tot sembla així d’espantós i, lluny de millorar, tendeix a perpetuar-se i a anar cada dia més malament. Fins i tot l’aire d’aquesta infecta ciutat a mort i descomposició put, i ja ni dins de casa pot u lliurar-se d’aqueixa olor tan embafosa que la pesta, com una vella malalta que fa pudor a pixums, va escampant pertot arreu. I ni amb els fums del romaní que m’enviàreu puc desfer-me’n. Al fadrí, que ara només ix de cada tres dies a comprar allò necessari i assabentar-se de les noves, l’obligue, quan torna, a llavar-se amb vinagre i sal perquè tots diuen que és bo. Però, això no solventa tampoc res, i a mi, aqueixa olor que fa Mateu mesclada amb la del romaní cremat, em sembla la de la pròpia mort, la dels ossos dels morts cremats per la calç. I per molt que faig per no pensar-ho, allà on estic em persegueix; i arriba a invadir els meus somnis de la nit, que fa uns dies vaig somniar que el cos em feia pudor a vinagre i espígol i romaní i se m’inflaven les aixelles i el coll i l’entrecuix i em brollaven cucs de seda d’aquelles úlceres immundes. I en despertar estava tan suat i amb una angoixa tal que semblava que hagués vist la mateixa faç del dimoni, de tantes tremolors com m’assetjaven. Una altra nit vaig somniar que totes les esglésies havien cobert les seues portes amb draps negres mentre gegantesques torxes enceses nit i dia cremaven esperant el Judici Final. Llavors, vaig sentir com si em morís i, quan pensí que em durien al fossar dels Innocents, em vaig despertar d’un bot, cridant tant que acudí Mateu, espantat. Crec, sense cap dubte, que, si aquesta pestilència dura encara un parell de mesos més, em tornaré com aquells pobres orats que veuen estranyes visions i les reputen per vertaderes i certes. Tanta por tinc, tot i que cada vegada sembla que es mor menys gent, que faig que Mateu dorma a la porta de la meua cambra, perquè si veu venir la mort, em desperte i vaja a buscar un frare o capellà, que no m’agradaria morir sense confessió.

Cap hivern, des que tinc memòria, no havia estat tan gelat, fosc i trist, que sembla que Déu vol acompanyar aquest dol tan general amb l’absència de la llum del sol i la continuada presència dels negres núvols que constantment fan ploure i, així, fangós i humit tot està. A l’hort, la terra tota coberta es troba de molsa verda i lluenta com el vellut, que aquest matí he baixat amb Mateu car s’ha mort la Sendra després de parir cinc gatets, i tots plegats els ha colgat el fadrí, encara vives les cries, cosa que extremadament espantat em té.

No vull contar-vos més, que tot quant us dic és mort i grandíssim dany. Regracie a vostra senyora esposa, donya Isabel, les magranes que amb tan sàvia discreció m’ha tramés, que no podeu figurar-vos fins a quin punt aquestes humils fruites han tingut poder per a fer-me oblidar, per un instant, la fredor i el dol en què aquesta terra viu. Volgués Déu que jo us pogués enviar tanta dolçor i tant d’auxili com aquell que vós m’heu donat endevinant que el vostre present em transportaria a les netes i tranquil·les terres de la Roca.

Salve’ns Déu de la mort i, si no ho vol així, que ens concedesca l’eterna vida a vora seua. Amén.

València, gener i vuit de l’any 1648.

Don Tomàs Francesc, comte.