II

Car germà i senyor meu, il·lustre Don Carles, comte de la Roca.

Regraciar-vos vull, en primer lloc, els presents que m’heu tramés i, especialment, la lletra que em donava noves vostres; la vostra sanitat i la de la vostra senyora esposa, cunyada meua, com també la dels meus benvolguts nebots, em causa tanta alegria que, com expressar-vos-ho no sé.

La ciutat, no cal que us ho diga, roman tancada i sols es pot entrar-hi després de passar els pertinents dies de vigilància als llocs que s’han adequat o, entregant un butlletí signat pels justícies de les viles i llocs d’allà per on passat s’hagués, camí de València, que és forma d’esbrinar d’on es procedeix i si en alguna infecta terra s’ha estat. I si és així, no se’l deixa entrar-hi ja que ara, com el mal no amaina i, ben al contrari, creix de dia a dia de forma extremada, molt més tot s’està controlant, i inclús les lletres que el virrei a sa Majestat adreça, amb fums d’espígol i de romaní són desinfectades.

Encara, els doctors discuteixen si la malaltia que afligeix quasibé totes les cases de la ciutat sencera és o no maligna pesta. Diuen i afirmen uns que aquesta pesta o constel·lació pestilent vingué d’Alger, on ja n’hi havia quan rescatats foren aquells captius cristians que van ser obligats a afaitar-se i a rentar-se en la mar per majors mals previndre. L’altre bàndol, malgrat els més de dos mil infeliços que en la Setmana d’Ànimes han mort, diuen que el discurs del temps ho provarà, i no volen creure-ho. A Mateu, li digueren que un dominic de la casa de Troia havia comptat tots els que soterraren aqueixa setmana i en foren dos mil cent trenta-tres, i que, després de comptar l’últim, morí ell i uns àngels se l’emportaren. Però abans, escrit deixà en un paperet l’esbalaïdor número, que per cada mort feia una creueta i la darrera els enviats de nostre Senyor amb or la posaren.

Déu s’apiade de tothom i especialment preserve la vostra casa, però, per si de cas falta us en fes (la qual cosa nostre Senyor no vulga), us escriuré quines medecines prenem Mateu i jo per evitar el contagi, que diuen que són provades i certes per a no morir de pesta; i són: de bon matí, només alçar-nos, mengem una nou, un poc de ruda i una figa seca, i penjant del coll portem una bosseta amb arsènic cristal·lí. Altres prenen, cada matí, pols de grans d’heura assecats a l’ombra o boletes de ginebrer i espígol i romaní amb vi blanc. Fra Miquel, que tots els dies a dur-nos el cos de Crist ve, des que vaig dir-li que preferia no eixir al carrer ni tan sols per assistir a missa (que alguns diuen que les esglésies han esdevingut llocs malsans, amb olor de mort, de tants cadàvers com han soterrat en aquests darrers temps), doncs, dit frare, dic, també pren una nou, ruda i una figa seca i m’ha dit, a més, que els seus germans de religió que treballen per l’amor de Déu als hospitals i portant la Santa Hòstia als moribunds, també així ho fan per no contagiar-se, car el contacte continu amb els malalts i els morts ja els hauria occit de no fer el que estic escrivint-vos. A més, m’ha dit també que, als hospitals, especialment al de Troia, els és forçós en brasers cremar espígol i romaní i el sòl ruixar amb vinagre, que aquell trist lloc deu pudir d’una manera que ni figurar-nos-ho podem. Mostren encara el bon zel amb què s’ho miren tot, perquè, si açò no fos prou, quan algun frare ha de confessar els malalts, la qual cosa fan seguit seguit pel gran perill de mort en què estan, posen una torxa ardent davant de la boca d’aquells; i de nit, pense jo, aqueixes visions deuen espantar extremament de tan semblants al mateix infern com són. Fra Miquel també m’ha relatat com ha vist morir molts apestats mentre els confessava i que alguns d’ells semblen embogits, i d’altres tenen freqüents vòmits. Però, senyaladament, tots presenten uns bubons o bossetes sota les aixelles o entre les cames, o darrere les orelles i, sovint, en tots tres llocs alhora. I diu que de viscosos líquids estan plens i que, si per desgràcia alguna d’aquestes bossetes o bubons es trenca i rebenta, insuportable és la pudor que fa i mou al vòmit a tot aquell qui és a prop. Diu també que el començament de la malaltia són uns forts dolors en les articulacions dels braços i les cames i alta febra i dolor de coll. I si en sentir aquests primers danys u es tira a un riu d’aigües fredes, alguns han guarit així, i altres no. També han fet córrer veus que qui respira només aire perfumat de romaní i espígol no es contagia de la pestilència. Per això, vós, que esteu a la muntanya, amb tant com n’hi creix, ordeneu que us en porten grans feixos i, tant com pugueu, cremeu-ne. Ací n’entren grans càrregues que alguns llocs i viles ofereixen per ajudar-nos a espantar la constel·lació nefanda, però sembla que aquesta no vol anar-se’n i la Setmana d’Ànimes, com ja us he dit, moriren a la ciutat de València més de dues mil persones i alguns han comentat que nostre senyor Déu, apiadant-se de les seues ànimes, ha volgut que així fos per tal de cridar-los a la seua Divina Presència en dates tan assenyalades que es té per cert que tots entraran en Paradís. No us vull dir més, que tan gran espant causava veure passar els desfigurats morts amb els seus rostres desencaixats, els ulls mig oberts i alguns amb les vergonyes i parts lletges a l’aire —motiu, aquest, de gran indecència—, que han manat cobrir els carros amb un canyís i un drap negre amb una creu figurada damunt. Però, tot i així, han estat els dies més horribles d’ençà que començà aquest mal, que els carros dels morts ni per la nit han deixat de passar de tants viatges com havien de fer cap al fossar que prop del portal dels Innocents s’ha fet. Que heu de saber que és ara allà on tothom soterren, i no al seu vas o a la parròquia seua, perquè els doctors i la Ciutat han acordat que seguir colgant tant de cos empestat en un mateix lloc com són les esglésies o els fossars dels convents, on cada dia molta gent sana s’hi encontra, augmenta el contagi car l’aire de les esglésies corromput es troba, de manera que més malaltia i mort engendra.

Esperem que Déu la nostra mort no permeta ja que, si moríssem per causa d’aquesta constel·lació, sebollits seríem en qualsevol fossa comuna, mesclats amb altres cossos ignots i de calç viva coberts perquè les descomposicions dels nostres membres, sense emetre aires malignes i pútrids, siguen cremades. De tota manera, tan incerta sembla, ara més que no mai, l’hora de la mort, que per si aquesta ve a buscar-me, demà mateix tinc pensat de fer testament. Ahir, sens anar més lluny, s’emportaren una de les fadrines dels nostres cosins, els Roger —una que es deia Nofra—, a la casa de Troia, que és l’hospital del qual tenen cura els dominics, i a la nit ja era morta.

El càstig del cel és implacable i el senyal de sant Lluís no ha estat tan miraculós com s’esperava. Sens dubte, els nostres pecats encara no s’han pagat i el nostre Senyor, abans d’alleujar-nos, vol netejar aquesta ciutat corrompuda.

A Déu pregue constantment per tots nosaltres i en Ell confie perquè del mal ens lliure.

De València i novembre, a vint, de l’any 1647.

Don Tomàs Francesc, comte de l’Hortxà