III

Germà meu molt estimat, don Carles, il·lustre senyor i comte de la Roca.

Si us escric amb tanta urgència després de la lletra que encara no fa deu dies us vaig fer trametre, és per contar-vos un nou gran prodigi que en aquesta ciutat ha esdevingut i no per fer-vos saber cap mala nova sobre la meua salut o la d’algun conegut nostre. Tant ha estat sorprenent i miraculós que tota la ciutat de cap altra cosa no sap ni vol parlar-ne. I és que el nostre virrei, comte d’Orpesa, es posà molt greu, darrerament, afectat de la constel·lació pestífera i era notori a tothom que la nit del vint-i-set proppassat a les portes de la mort es trobava. Tanmateix, i en contra de les opinions d’alguns doctors i els desitjós de més d’u dels de la Ciutat —que enfrontats estan els ànims—, el nostre virrei, mercés a la prodigiosa i benigna intercessió de la Mare de Déu dels Desemparats, ha guarit. Quan tot el món sabé i fou coneixement general que el senyor virrei estava afligit de tan greu malaltia, la Ciutat i els canonges de la Seu determinaren avisar per fer una processó portant la imatge venerada de la Mare de Déu des de la seua santa casa al Reial; i tots els nobles que encara restem a la ciutat, que no en som massa, i alguns que vingueren des de Morvedre i Paterna i altres llocs propers, assistírem a la rogativa i missa que per demanar la salut del comte se celebrà. I ha estat cosa meravellosa com, en successius dies, recuperant-se ha anat nostre virrei, i tant, que bo i sa i estalvi es troba, per la qual cosa, en acte d’agraïment a la Mare de Déu (que s’apiade també de nosaltres), ha ordenat fer lliurament d’una gran joia amb esplendents carboncles o diamants, tan grans que causen admiració a tots aquells que ho veuen. Alguns diuen que és joia que li va entregar el rei; altres, que regal va ser del Papa, però, el poble groller és de l’opinió que la furtaria d’un altar estant en campanya i per això ara la torna. Jo no sé què pensar, car no l’he vista i no la veuré fins que no passe aquesta pesta maligna perquè tinc gran por d’eixir al carrer. La senyora comtessa i les seues filles també han fet donació d’altres joies menors però igualment precioses, i el poble baix diu que ben bé poden donaries perquè ben poc els han costat de guanyar. Darrerament, massa amargues estan les voluntats i alguna gent, descontenta amb tanta mort, de no res s’exalta.

Però d’allò que més en parla tothom, és del prodigiós guariment del comte, el qual ha dit que se li aparegué la Mare de Déu en somnis i que li donà la salut. I més encara alguns doctors, que per la raó d’haver sanat el virrei, continuen dient que la dita malaltia o constel·lació que assota València només és mortal en els cossos pecadors i baixos, i no en les nobles persones a les quals no pot vèncer. No obstant això, jo ja no sé quina opinió creure per més certa, car encara no fa dos dies, a cosa de migdia, morí una filleta del marqués de Tivoles, nostre cosí don Bertomeu, a la qual no li aprofità de res ser de tan noble llinatge. Alguns diuen i asseguren que no era pesta, que la xiqueta ja vingué malalta d’una malaltia d’infants que portava arrossegant des que va nàixer i que ja estava en les últimes quan vingué de Morvedre, on eren els seus pares, els quals van venir per anar a la processó demanant la salut del virrei. Altres diuen que sí que ho era. I Mateu, que la va veure traure al carro dels morts, diu que en cap cosa no diferia d’altres xiquetes mortes, que igual de blanca i sense color estava, tot i ser de noble i egrègia família. Es clar que ell, amb el seu curt enteniment, a diferenciacions més subtils no pot arribar. Però crec que tenia raó, perquè, si una cosa hi ha que siga igual per a les nobles gents i per a aquelles que no ho són, és la mort. A més, cada dia que passa i per les llargues hores que amb el fadrí compartesc, sovint puc adonar-me que, posem per cas, si Mateuet hagués estat fill de noble o només de notari, n’hauria estat ben intel·ligent perquè, simple i ruc com és, fins i tot és capaç d’entendre coses que en principi hom no li podria suposar.

En Josep passà ahir per casa i preguntà amablement per la vostra salut i la de vostra esposa i fills i em va dir que, tant nosaltres com vós i els vostres, havíem de seguir prenent els medicaments que ja en una altra lletra us vaig escriure, i també afirmà que en moltes de les cases marcades amb creus —que en són més de les que jo podia suposar, i ara puc ben dir-ho, que les he vistes quan anava al Reial—, els morts no havien menjat aquelles medecines que ell recomana, la qual cosa, si més no, certa tranquil·litat em dóna.

Per contra, en Francesc Ferrandis, que és el notari amb qui he fet testament car el nostre no es troba a la ciutat, em digué que ell res no prenia, però tots els matins pregava a la Mare de Déu dels Desemparats amb una oració secreta que deia a continuació de l’Ave Maria. I no me la digué perquè només pot dir-se els divendres, que si no és així, el poder és perdut. Ha promès, tanmateix, tornar el proper divendres per dir-me-la. Allò que no sé és si jo us l’hauré d’escriure divendres també o vós l’haureu de llegir en dit dia. Crec que hauré de preguntar-li-ho i, segons allò que em dirà, faré. Aquest notari sembla home de bona fe i li he pregat que, en cas del meu òbit —que Déu no ho permeta—, tinga especial cura, tal com dic al testament, que el meu cos no siga dut al fossar dels Innocents sinó que siga sebollit al vas dels Predicadors, amb hàbit de dit Orde, que ja ho he parlat també amb fra Miquel, a qui he nomenat curador ensems amb vós.

Tota la ciutat de València prega constantment, que quasibé tots els dies hi ha rogatives i processons, a les quals he prohibit a Mateu l’assistència, que diuen alguns doctors, i entre ells el mateix en Josep, que en aquestes aglomeracions la pestilència amb major força s’expandeix pel contacte dels molts cossos junts. Però la gent igual cerca recer vora els sants i hi ha alguns que, fins i tot, fan sants d’aquells que encara estan vius, que de fa uns dies —i açò us ho dic en gran secret—, una velleta, na Montserrada, que és catalana, diu que veu la Mare de Déu a casa seua. I li ho digueren a Mateu, però no volen que se sàpia, que si els de la Santa Inquisició se n’assabenten poc durarà aquesta pobra i santa dona. També li digueren que guaria els malalts amb aigua del pou de sa casa, que és estranyament salada; i a canvi només rep ous de qualsevol au, que solament d’ells s’alimenta. En veritat us dic que, si aquesta constel·lació molt més tarda en passar sobre el cel de València, coses molt rares i diverses encara s’hi veuran.

Tal com vaig fer en la darrera lletra, us la faré enviar per mans de fra Miquel, que ara, fins i tot els homes de Déu custodien les portes de la ciutat, de manera que ell s’encarregarà de donar-la a algun conegut i aquell a altri.

Confiem que Déu, en sa infinita misericòrdia, no es mostre sord a les nostres pregàries i ben prompte ens concedesca el bé i la salut pública que tant necessita aquesta malaurada ciutat i el regne sencer. Invocant a Ell perquè us beneesca, a vós i a la vostra família, m’acomiade. Amb la propera missiva que em trametreu, m’agradaria que m’enviàsseu un feix de romaní, timó i unes quantes brosses que us semble i pugueu per tal de sufumigar tot vostre palau, que molts són els que sovint ho fan, i es coneix perquè per les finestres sorgeix abundós fum.

A València i desembre, dos, de 1647.

Don Tomàs Francesc, comte de l’Hortxà.