CAPITOL IV

SOLUCIONS CATALANAS

La organisació particular de Catalunya no pot ser monárquica.—Catalunya formaria un sol tot, pero no compacte ó unificat.—Delegació d’ atribucions á las comarcas y municipis. Error dels que volen poca divisió administrativa.—Exemples de la divisió interior dels Estats dins del particularisme.—Solucions que pot donar lo particularisme á moltas qüestions que no sap resoldre l’ unitarisme.—Sistema de Cartas municipals.—Organisació de las Corts catalanas.—Tendencia histórica cap á la Cámara única.—Projecte de organisació.—Encárrechs capitals de la Corts catalanas.—Importancia de las llibertats civil y personal.—Poders executiu y judicial catalans.—Unió dins del particularisme.—Preguntas finals.

Essent un fet que la regió catalana no té dinastia propia, es evident que la organisació interior que ’s dongués quan hagués recobrat la personalitat no podria estar basada en la monarquía. Formant part de la agrupació espanyola, encara que la solució general fós monárquica, y al davant de la Confederació, Estat compost ó dualisme que s’ establís, hi hagués un rey, las nostras institucions particulars haurian de ser representadas per més d’ un, ó sigui, republicanas.

No tenim, donchs, necessitat de preveure los distints casos que hem hagut de analisar en lo capítol precedent. Dins del régimen particularista, la organisació interior de Catalunya fora substancialment la meteixa, tant si l’ Estat general espanyol fós una monarquía, com si fós una república. Sóls en lo cas que hem previst de que la unió fos personal, tenint per llas la corona, y de que aquesta enviés un llochtinent á cada una de las regions ó Estats, hi hauria algana diferencia en lo poder executiu.

Qualsevol que fós la solució, Catalunya formaria un tot ab personalitat y vida propia. Dins de las limitacions que s’ hagués imposat per la unió, y exepció feta de las atribucions que hagués delegat en lo poder general, exerciria lliurement totas las demés que son propias de la soberanía. Ella, donchs, cuidaria exclusivament de son dret privat, de sa llengua, de sa administració, de son gobern, etc. etc, en quant fós de son interés particular. Las unicas lleys generals que la obligarian, foran las referents á las pocas materias que s’ haurian confiat als poders generals de la nació.

Mes, del fet de que Catalunya formés un sol tot, no se ’n desprén que hagués de ser un tot compacte ni unificat, puig que en aquest cas no s’ organisaria de conformitat ab los principis del particularisme. Llavoras no ’s cambiaria ’l sistema, y ’l territori catalá junt ab sos habitants no farian més que cambiar d’ amo, puig en compte de dependir de Madrid, dependírian de Barcelona. Catalunya formaria un sol tol; tíndria personalitat política, y fora una entitat autónoma: mes, aixís com pera la unió ab las demés regions de la Península delegaria una part de las atribucions de la soberanía en los poders generals, aixís també n’ encarregaria d’ altras á entitats inferiors, y aquestas delegacions pendrian la forma de llibertats y drets, individuals y corporatius. Notis be, que dihem que las encarregaria, lo qual vol dir que ella ’n fora la mestressa, y conservaria sempre lo dret de regularlas. La pedra angular del edifici particularista són las regions, de qual soberanía surt aixís l’ Estat general com las llibertats locals, y en aixó se distingeix lo nostre sistema de certs altres que pretenen basar la organisació en la autonomia individual, formant per pacte unánim y esprés l’Estat primari, que consideran ser lo Municipi, del qual derivan los organismes més extensos, creats també per pacte exprés y unánim.

Dins de Catalunya hi hauria d’ haver una gran decentralisació administrativa, podent las comarcas y municipis exercir per delegació algunas atribucions políticas. La divisió administrativa hauria de ser ben pronunciada. Las provincias, comarcas, departaments, districtes, ó lo que fossin, pera la administració del pays, haurian de ser molt reduhits. Las provincias actuals, creació del centralisme, són de molt massa grans.

Ja que toquem aquest punt, hem de fer notar per incidencia que van molt errats los que dins del unitarisme volen disminuhir las actuals provincias. Los que tal demanan, confonen duas qüestions completament distintas, puig si las provincias modernas son efectivament massa numerosas pera constituhir entitats políticas ó Estats, son en cambi molt massa grans com entitats adminislralivas. Com més pronunciada sigui la divisió administrativa, més hi guanyarán las llibertats, y més s’ interessará lo comú dels ciutadans en la marxa de la cosa pública.

Vegis, sinó, lo que fan totas las nacions organisadas baix la base particularista. Los Estats particulars de la Unió americana están dividit en Condats (Counties) ó Parroquias (Parishes), y entre tots ells ne contan uns dos mil doscents. Los més petits Cantons suissos y Estats alemanys están dividits y subdividits, y contan també un número extraordinari de districtes ó cércols. Mes, no sortim de casa nostra, y veurem, que avans de sernos imposada la unificació, la divisió administrativa era ben pronunciada. Las comarcas naturals, corregiments ó veguerías, han de ser la base que pera sa administració y régimen interior adoptí Catalunya, si algun dia recobra la personalitat política.

La flexibilitat del sistema particularista li permet resoldre encertadament un munt de qüestions davant de las quals ha de declararse impotent l’ unitarisme. Una d’ aquestas qüestions es la referent á la organisació municipal.

Lo unitarisme s’ fica ell meteix en un cércol del que no pot sortirse. Se trova ab gran aglomeracions urbanas, en las que los habitants se contan per centenars de mils y gosan de tots los refinaments de la civilisació y de la cultura, al costat dels municipis rurals, quinas casas y masías espargidas no arrivan ni á formar poble, y s’ empenya en fer passar á unas y altres pel meteix adressador, volentlos fondre en lo meteix motllo de una lley municipal comuna. Los resultats son desastrosos. O’s donan moltas llibertats, y ’ls pobles atrassats, no sabent usarne, n’ abusan, ó ’s restringeixen aquellas, y las grans aglomeracions s’ hi troban oprimidas, y han de acabar produhint un gran espatech. Lo sistema particularista atén á la naturalesa de las agrupacions y se acomoda á llurs circunstancias. Si fa una lley general, que sempre es poch estreta, corretjeix luego sos efectes per medi d’ excepcions. A las grans ciutats y vilas las dota de Cartas, que responguin á llurs necessitats, y siguin relativas á llur estat de cultura. Las considera corporacions, y com tals las tracta. Lo sistema de Cartas municipals, que avuy dona en los payssos anglo-saxons los meteixos bons resultats que en altre temps va donarnos á nosaltres lo dels privilegis, es lo que deuria emplear Catalunya lo dia que disposés de sa personalitat.

Debent Catalunya formar un sol lot, tant si la solució general fós republicana com si fós monárquica, hauria de organisar son poder llegislatiu. Las Corts catalanas haurian de reviure dins de qualsevol de los formas del particularisme que s’ adoptés.

Mes, ¿quina hauria de ser la organisació de las Corts? ¿Haurian de compondres dels representants dels tres brassos, com las antiguas, ó haurian de ser una reunió de diputats nombrats directament per sufragi? ¿Haurian de tenir una sola ó més de una Cámara?

Algunas de aquestas preguntas tenen ben natural la resposta, aixís com altras de las que nos hem fet ó podriam fernos en lo referent á Corts, són mes difícils de respondre, puig que las solucions á que ’s prestan poden ser molt variadas.

Que las Corts catalanas no podrian estar formadas por los representants dels tres brassos antichs es evident, puig que no existeixen ja tals brassos. Lo militar ó aristocrátich no es avuy element del Estat separat dels altres; lo eclesiástich viu en condicions molt distintas de las en que vivia, y las ciutats y vilas reals no caben dins del modo de ser actual de la nostra societat.

Si las Corts catalanas haurian de compondres de una sola ó de més de una Cámara, es qüestió que deuria resoldres en un ó altre sentit segons aconsellesin las circunstancias. Per regla general, ha donat millors resultats lo sistema bicameral que lo de la Cámara única.

La tendéncia histórica, no obstant, porta al nostre pays cap á aquesta darrera forma. Tal vegada lo més encertat fora que las Corts catalanas se formessin ab elements variats, constituhint no obstant un sol tot. Podrian, per exemple, compondres no de dos, sinó de tres cossos, que deliberessin junts y votessin separadament, formant la majoría dels representants de cada cos lo vot general d’ aquest, y necessitant tota lley lo vot de dos dels cossos pera adquirir forsa obligatoria. Los tres cossos, seguint l’ exemple, podrian estar formats: l’ un de representants populars, elegits per votació directa en proporció a la població total de Catalunya; l’ altre de representants dels districtes, designats en número igual per cada un d’ aquestos, y lo tercer de representants de corporacions, nombrats per las que entre aquestas reunissin certas condicions que s’ establissin.

Per lo dit medi ó per un altre de consemblant se corretjiria tal vegada la corrupció que l’ unitarisme ha portat fins als racons més apartats de la nació per medi de sas farsas electorals, que foran grotescas sinó fossin de tan destructors efectes. Si la solució que proposem no agrada, poden buscarsen cent d’ altras que seran bonás pera ’ls temps d’ avuy si reuneixin las duas condicions següents: la de donar participació el sufragi popular directe, y la de contrabalansejar son poder, al objecte de anarlo depurant dels vicis que li ha empeltat lo fals parlamentarisme.

Inútil es dir, que la organisació política catalana, republicana ó monárquica, hauria de basarse en lo sistema representatiu, fugint de las anomenadas prácticas parlamentarias. Las Corts haurian de ser nombradas pera período fixo, lo meteix que la autoritat executiva, si hagués de ser directament nombrada per Catalunya, essent perfectament independents l’ un poder de l’ altre, y no debentse comunicar sino per medi de missatjes.

Las Corts catalanas haurian de ocuparse molt especialment de la administració y del foment dels interessos morals y materials del pays. Pera ’l foment dels primers, haurian de cuydar molt especialment del nostre dret privat, no sóls en la part civil, que més ó menys mutilada conservem, sino en las demés parts que deurian entrar en llurs atribucions. Y com que dins meteix de Catalunya no teniam ni tenim avuy en la part civil unitat llegislativa, las Corts catalanas modernas, inspirantse en las antiguas, é imitant al Parlament británich, podrian adoptar lo procediment de la llegislació separada. Per aquest medi no sóls lo dret general catalá, sinó sas especialitats, com las de Tortosa, la Vall de Aran, Barcelona, etc., etc., anirian desenrotllantse y posantse en armonía ab las necessitats é interessos dels temps.

Lo dret privat es sens dupte un dels primers elements de la vida dels pobles. En ell se basan las llibertats personal y civil, que son las que més interessan y dignifican al home. La llibertat política es lo complement, y al meteix temps lo medi de adquirir y conservar aquellas altras llibertats. Lo unitarisme la considera com fi exclussiu, y en son nom exigeix als pobles tota mena de sacrificis, inclós lo de las altras llibertats. Lo particularisme la reduheix al lloch que li pertoca, y lluny de sacrificar las llibertats personal y civil á la política; lluny de voler separar á aquesta de la economía y administració, la constituheix en llur servidora. La llibertat política, dins del particularisme, es lo medi de cercar y obtenir las demés llibertats, y junt ab ellas la millora y perfeccionament de tots los elements del pays.

Lo poder executiu catalá deuria conferirse, al nostre entendre, no á una autoritat personal, sinó á un Consell de pochs membres, (tres, cinch, ó tot lo més set). Lo nostre carácter s’ oposa á la elevació de personas y tendeix sempre á la creació de institucions. Lo Consell executiu no tardaria á conquistarse la popularitat de que gosavan lo dels Consellers de Barcelona y los de altras ciutats de la nostra terra.

Lo poder judicial estaria confiat als Tribunals que s’ establissin, debent haberni de tots los graus, desde ’ls de pau ó municipals fins al Suprem catalá. Las nostras qüestions judicials no haurian de sortir may de Catalunya en quant no ’s referissin á las materias que s’ haguessin confiat als poders generals de la nació.

Ab lo dit n’ hi ha prou pera formar concepte de lo que fora Catalunya regida pel particularisme. No hem tocat las qüestions de detall perqué no entran en l’ objecte d’ aquest llibre; pero que són fácils de resoldre aplicant á las que se presentin lo criteri que havem exposat. Partint de la base del reconeixement dels fets y dels interessos histórichs, no es difícil armonisarlos ab las aspiracions. L’ avay es sempre plá, si no vol rompre ab lo ahir ni precipitar lo demá.

Segur es que als lectors que haurán tingut paciencia pera seguirnos en los nostres rahonaments y apreciacions, los cridará la atenció lo lloch secundari en que quedan moltas qüestions que apareixen de importancia capital dins del unitarisme. Si Catalunya logrés tenir una organisació partícularista, se constituhiria quasi de la meteixa manera si al davant del conjunt nacional hi hagués un rey ó un president ó Consell. Aquesta consideració val la pena de ser pesada y meditada, puig que indica una de las grans ventatjas del nostre sistema, y confirma una vegada més lo que hem vingut dihent, ó sigui: que ’l particularisme, pel camí de la llibertat, uneix, en tant que l’ unitarisme, pel camí de la imposició y del autoritarisme, no logra més que dividir als que cauhen baix son domini.

Anem á acabar la tasca que ’ns habem imposat ab una pregunta final. ¿Es possible á la nostra terra una solució qualsevol de las que havem indicat? ¿Pot Espanya convertirse en una Confederació ó Estat compost, ó pol Catalunya aspirar á recobrar sa personalitat dins d’ un dualisme per l’ istil del de Austria-Hungría, ja baix la forma republicana, ja baix la monárquica?

A la pregunta contestarem sóls, que la cosa dependeix de nosaltres. Si ’l catalanisme pren peu; si arriva á moures la opinió pública; si las nostras solucions logran á apoderarse de las intel-ligencias y dels cors de la majoría del pays, podrán ser més ó menys grans las dificultats y obstacles, peró ’l triunfo definitiu es segur.

Mes tinguis ben present que cap solució particularista tindrá ni ’s solidará per l’ esfors d’ un sol partit, per poderós que se ’l suposi. Sóls pot portarla una explossió de los sentiments de tot lo poble; un moviment general de la opinió. Per tal motiu estem en lo camp catalanista los que de mes distinta manera pensem en altras materias; per tal motiu entre nosaltres hi ha qui vol anar endavant molt depressa, y qui vol estar deturat ó avansar ab molta calma; per tal motiu los que com nosaltres tenen arreladas las ideas republicanas, no troban inconvenient en presentar lo cuadro del particularisme no sóls dintre de llur sistema, sino també dintre del oposat, ab la imparcialitat que hem procurat conservar en tots los capítols d’ aquest llibre.

FI