CAPITOL I

ESTAT ACTUAL DE LA NACIO ESPANYOLA

Lo programa del catalanisme es lo meteix en totas las manifestacions de aquest.—Exemples en los terrenos literari é histórich.—Pobresa de la vida nacional d’ avuy.—Ignorancia é inmoralitat.—Falta de solidés en las institucions.—Vicis en qué la nació espanyola va al davant de totas las demés.—Estat dels partits y collas políticas.—Impotencia mostrada per l’ unitarisme.—Lo catalanisme regionalista ha de ser, ademés d’un sentiment, una convicció.—Sobra de negacions y falta de ideas positivas.

Lo programa del catalanisme en totas sas manifestacions no pot ésser més que un: rompre las lligaduras que tenen á la nostra Regió agarrotada y subjecta, substituhintlas per los suaus y dolsos llassos del afecte que la germanor fa naixer.

Aquest programa té aplicació al terreno politich social de la meteixa manera que als demés terrenos que s’ han conreuhat fins ara. Quan, anys enrera, va iniciarse lo Renaixement literari, va tendirse tot seguit, sens haverne esment tal vegada, á posar en práctica lo programa. Lo primer que va compondre y publicar un travall literari en catalá, va rompre las lligaduras ab qué nos tenía agarrotats y subjectes la literatura castellana, y, per lo sol fet de deixondar una llengua que dormía, va oferir á las altras regions de la Península la possibilitat de substituhir aquellas lligaduras per los llassos de la germanor literaria. Lo meteix, exactament lo meteix, havía passat avans en lo terreno histórich: lo meteix, exactament lo meteix, devía succehir més tart en altres camps en que s’ ha anat entrant. Los cultivadors de tots ells s’ han deslligat dels destorbs que ’ls dificultavan ó impedian la acció lliure: mes sempre, notis be, al acte meteix de rompre la lligadura, han ofert á las regions germanas lo desitj y ’ls medis d’ extrényer lo bon afecte que las uneix, ab greu recansa dels explotadors de totas, que jamay han lograt introduhir entre ellas la desunió definitiva. Catalunya, á cada nova manifestació de son Renaixement, ha allargat á las altras grans comarcas de la Peninsula lo bras ficat ja en lo nou llas de carinyo, ab lo nus fet y tot, demanantlos que hi afegissen la baga que ha de impedir que ’l nus s’ escorri.

Y notis be, ademés, que á cada nova manifestació del Renaixement s’ ha aumentat la riquesa general en la materia á que s’ aplicava.

Ab lo trencament de las lligaduras literarias, ni la prosa ni la poesía castellanas hi han perdut res, y en cambi, lo moviment artístich general espanyol s’ ha enriquit ab una nova literatura, que ha produhit ja obras de mérit, y que está tal vegada destinada á influir en las d’ altras regions, introduhinthi nova sava que las rejoveneixi. Res ha perdut lo teatre castellá ab que lo nostre Soler ne sostingui durant molts anys un altre ab sas produccions exuberants d’ imaginació y rublertas de vida, ja que probablement lo nostre gran dramátich may hauría pensat en dedicarse á la escena, si sols hagués tingut mitj obertas —que mitj obertas tot lo més las tenen los que fora de Madrid viuhen—, las portas de la castellana. ¿Qué hauría fet lo nostre Verdaguer si no se hagués trobat ab lo Renaixement, que li ofería camp amplíssim pera exalar en un llenguatge abundós sos sentiments mistichs, y donar formas arrodonidas á la metafórica expressió de son amor á las tradicions pátrias? Ben segur es, que ni l’ un ni l’ altre s’ haurian alsat damunt del nivell dels que ab veu esmortuhida nos fan sentir com un eco lo que ha produhit ó produheix la literatura en castellá, essencialment cortesana. Ben segur es, que aquesta no ’s trovaria en la possibilitat en que avuy se trova, de venir á refrescar l’ atmósfera de convencionalisme que la envolta, aprofitant del nostre teatre lo moviment, la acció escénica que ’l caracterisa, y apropiantse la espontánea franquesa y la llibertat en concebir y expressar los sentiments é ideas, que forman la nota dominant aixís en la poesía lírica y descriptiva, com en los demés géneros literaris que s’ han conquistat en lo nostre Renaixement carta de naturalesa.

Ab lo trencament de las lligaduras ab que ’ns amarrava la historia castellana, ha sigut possible que comensés á referse la general d’ Espanya, qu’ avans del nostre Renaixement era tan manca y coixa, que jamay hauría lograt posarse al nivell que li pertoca. Al referse, la historia general ha guanyat una riquesa que un dia ó altre la omplirá d’ orgull. Espanya ja no es sols la terra del Cid y de Guzmán, sino que al costat de las grans figuras castellanas s’ alsan las no menys grans aragonesas y de las demés regions. Avuy podem enorgullirnos d’ alguna cosa mes que dels cops d’ espasa dels héroes llegendaris y del esprit de dominació y de conquista dels capitans histórichs de Castella, puig que mentres ells devian concentrar tots llurs esforsos en contenir la invasió agarena que amenassava á la Europa, los que vivian més allunyats dels punts en que la lluyta era de mort ó vida, podian ocupar una bona part de la seva activitat en empresas marítimas y colonisadoras, que van fer d’Aragó una gran potencia mediterránea, precursora del poder sens exemple que van alcansar després las regions unidas al obrir las portas fins llavoras tancadas del Oceá. Avuy sabem que al costat de la política castellana, que pe ’l carácter del poble que la dirigía devía ser absorvent y dominadora, basantse no mes que en la imposició y la conquista, se desenrollava la política aragonesa, que conduhida per uns pobles detemperament lliure, debia ser menys brillant pero molt més sólida, basantse no en la unitat despótica que pot produhir la forsa, sino en la unió expontánea que fa naixer la mútua conveniencia. Avuy sabém ja lot aixó y molt més, y, ¡lo nostre Renaixement histórich no ha arrivat encara ni de molt á la plenitut de sas forsas! Deixém que alcansi la edat de la virilitat, y es ben segur que tindrá vigor suficient pera influhir directament en la marxa no sols de la nostra Regió, sinó de totas las de la Península.

¿Qui, donchs, duptará de que si ’l Renaixement s’ extengués al terreno polítich-social, se produhirian los meteixos fenómens que l’ han caracterisat en los altres terrenos? La primera consecuencia seria aumentar lo patrimoni nacional de ideas, que tant ho necessita per lo molt atrassat que ’s trova. Tan endarrerits estém avuy en tot lo que ab la vida moral é inteleclual se relaciona, que, causa ó efecte, ó causa y efecte ensemps de la nostra decrepitut, aqueixa pobresa de vida es lo més eloqüent signe del estat trist á que havem arrivat.

Pero per més que tots lo coneguem y no tinguem ni esma pera negarlo, per son exámen hem de comensar la nostra tasca, y á la exhibició de las nostras miserias tenim destinats los primers capítols d’ aquest llibre. Avans d’ exposar lo nostre programa y de entrar en sa defensa, bo es que tantejem la terra que hem de trepitjar. Un dels nostres objectes es presentar lo particularisme regionalista com un remey á la nostra situació actual, y pera poder judicar de la bondat d’ un remey, lo que primer interessa es coneixer las condicions del malalt y ’ls sintomas y efectes de la malaltía.

Serém, no obstant, tant curts com sabrem, en aquesta primera part. La situació desesperada á que ha arrivat la nació de que formem part, no la ignora ningú de dintre ni de fora d’ ella. Los que tenim la fatalitat d’ haverhi de viure, ne toquem las conseqüencias á cada moment, puig que ellas se fan sentir dolorosament en tots los actes de la vida. Los que desde lluny s’ enteran de las nostras cosas, ó se ’n riuhen ó ’ns tenen llástima. He pogut comprobarho al extranger. Ningú ’ns pren en serio, ¡y lo pitjor del cas es que sobran los motius pera no péndrenshi!

Tot lo nostre porta, ja fa anys ó sigles, lo segell de la ignorancia y de la inmoralitat. Lo primer dato que ’s busca al estudiar un pays, es saber quinas son las sevas institucions fonamentals, y la vritat es que á Espanya ni institucions fonamentals s’ hi troban. Àvuy vivim per casualitat en monarquia, però ¿qui es capas de dirnos com viurem demá? La calaverada d’ un de tants generals com tenim, va assentar la restauració damunt de fonaments tan poch estables com lo pronunciament triunfant d’ uns quants batallons, de manera que ’l regnat de don Alfons va ser tan casualitari, com casualitarias havian sigut las quasidictaduras que se havian anomenat república, com casualitaria es la regencia actual, que viu tal vegada no més que perque tothom, aixis los amichs com los enemichs, convenen en que no pot viure. Si qualsevol matí ’ns ve la noticia de que hi ha hagut un cambi radical en lo que deuria ser la institució més permanent, ningú tindrá la menor sorpresa. Tot es qüestió de que puji la mosca al nas de mitja dotzena de generals… ó de sargentos, descontents per qualsevol motiu, ó de que una dotzena de banquers ó taruguistas de guants blanchs vulguin fer una bona jugada á l’ alsa ó á la baixa. ¡Tan sólits son los fonaments de las que deurian ser institucions fonamentals del Estat espanyol!

¿Com pot ningú pendre en sério la política que ’s fa, si ahir, per exemple, un gobern restringia totas las que aqui ne dihem llibertats, y avuy un altre gobern, ab la meteixa Constitució, ab idénticas lleys y ab igual organisació del pays, las deixa exercitar, encara que sigui sols interinament, fins á quasi confondres ab la llicencia? ¿Pot ningú pendre en sério lo nostre sistema representatiu ab pretensions de parlamentari, si ara que s’ acostan eleccions sabem ja que lo partit que ocupa ’l poder obtindrá igual majoría que ’l que ahir l’ ocupava, disposant del meteix cós electoral y manifassejant idénticas llistas?

La nació espanyola sols en duas cosas va avuy al davant de las de Europa, y aquestas duas cosas son: lo deute del Estat y ’ls oficials generals de son exércit.

Lo primer puja en absolut més que ’l de nacions tan ricas y poderosas com los Estats-Units d’ América, Alemania, Austria-Hungría é Italia, y relativament es exorbitant, inverossímil, inaguantable. Poch li manca al deute del Estat espanyol pera importar los dos tersos del de la Gran Bretanya, y ¡la Gran Bretanya es al menys cinquanta vegadas més rica que nosaltres! Aixís y tot, cada dia ’ns empenyem més y més, y á cada nous pressupostos puja mes alta la xifra, ja astronómica, del capital y dels interessos.

Lo meteix succeheix ab los oficials generals. En absolut ne tenim més que Fransa é Inglaterra, doblem los de Itàlia y quasi ’ls de Alemania, y relativament estém tant per endavant de l’ Austria, que es la nació que més se ’ns acosta, que si aquesta té disset generals per cada milió de habitants, nosaltres ne tenim trenta sis, segons datos trets de fonts genuinament madrilenyas. Y, fetas algunas pocas excepcions, ¡quíns generals! Algunas frases célebres que se recordan á la capitanía de la nostra ciutat los retratan. Un d’ ells, durant la guerra carlista, volia enviar per mar reforsos á Lleyda, y las mostras de ciencia a n’ aquesta altura son tant abundants, que n’ hi hauría pera omplir un llibre.

Del trist privilegi que te la nació espanyola d’anar al davant de totas en punt á deute públich y á oficials generals, se’n desprén que ’ls dos grans cáncers de son cos gangrenat siguin la miseria del tresor y ’l militarisme. La síntessis de la nostra historia contemporánea pot reduhirse á pronunciaments, quals únichs efectes han sigut devorar lo poch capital que ’ns quedava. Ja quasi res tenim. Uns pronunciaments van empassarse ab pocas bocadas los bens de la desamortisació eclesiàstica; uns altres van engolir los de la beneficència; uns altres van rosegar los de propis, y entre tots van fer de manera que lo millor que teniam, com las minas d’ anomenada universal, passessin á mans d’ extrangers que las explotan. Nos quedan alguns boscos, y ja estém cavilant com nos ne desfarem, encara que ab la tallada acabem d’ arruïnar la agricultura, y de convertir en payssatges llunars, sechs y erms, grans trossos de terra, que posats en altras mans serian verdaders poms de flors. Ab tot y això, no ’s cregui pas que s’ hagi ja fet lo darrer pronunciament. N’ hem de veure encara alguns més. Ben clar nos ho diuhen los que tot sovint abortan. Es inevitable que un dia ó altre n’ arrivi algun á naixer ab prou vida pera ensorrar tot lo que ’l destorbi.

No ’ns fora difícil trobar alguna altra materia, en la qué, si no tota la nació, una bona p rt d’ella va al davant de las demés del nostre Continent. Cap d’ aquestas, en efecte, arriva á guanyar en la inmoralitat pública y privada que se manifesta no sols en la capital, sinó en la major part de ciutats y vilas d’importància. Madrid fa veure que viu de la política, però lo que realment sosté son luxo y satisfà sos capritxos, elevats á necessitats, no son pas los sous que escuran los pressupostos, sinó los chanchullos y traficas que se fan ab tot lo que ha de ser resolt en sas oficinas. A Barcelona, per exemple, lo chanchullo y la trafica d’expedients oficials no pot pas tenir tanta importancia com á Madiid: pero en cambi, en moltas ocasions se treu de la explotació dels americans que arriban ab la fortuna que han fet en metálich, tant ó més que de la gran industria, que dihem es la nostra vida, y sempre ’s confía més en lo joch al descubert que ’s fa á la Bolsa, ab lo que ’s ploma desvergonyidament al que te la debilitat d’ atansarshi ab algun diner, que no pas en los barcos del port ó en los telers de las fábricas. Se ’ns dirá que aixó ’s fa per tot arreu; que la explotació dels descuidats no es cosa exclusivament nostra, y que totas las Bolsas del mon son més ó menys un joch no ja d’ etzar, sino de ventatja, en lo qual uns quants van sobre segur, y ’ls demés completament á las foscas y desorientats. No ho negarem pas. Farem, si, notar que tota aqueixa trafica no ’s fa quasi en lloch en tan gran escala com entre nosaltres. Aqui, la major part pretén per tals medis no sols viurehi, sino enriquirshi en pochs mesos ó pocas horas. Aquí, de la darrera bacanal bursátil, en que hi va pendre part tothom; d’ aquella munió de Societats mentida, quals capitals de farsa no s’ han somiat may ni á Londres, no ’n queda res, absolutament res més que un camí de ferro arruinat y alguns milers de duros en projectes impossibles. En punt á inmoralilat, per desgacia, quasi ningú dels que ’s mouhen y agitan en la nació podria tirar la primera pedra si algun dia ’s tractés d’ apedregar al inmoral, com á la adúltera de la Biblia. Los diners que passan per las mans dels funcionaris del Estat se fonen y s’evaporan, de la meteixa manera que ’ls que poden abastar los funcionaris de la Provincia, dels Municipis y fins de moltas Societats particulars. Los ministres se retiran richs, sens haver may guanyat més que ’l sou de sis ó vuyt mesos; de la meteixa manera que molts regidors ó diputats se fincan després de desempenyar durant igual temporada un cárrech que deuria ser gratuit y honorífich, essent lo pitjor del cas, que ’l sentiment que uns y altres inspiran á la generalitat, no es lo de la indignació repulsiva, sino lo de la enveja mal dissimulada.

Giris la vista cap ahont se vulgui en lo nostre pays, y poca cosa més se veurá que inmoralitat é ignorancia. En la inmoralitat é ignorancia generals se basan los que explotan la nació en gran escala desde ’ls alts llochs del Estat. Las eleccions están, més que falsejadas, prostituhidas, gracias á que ’ls ministres troban fins en los més arreconats districtes un número de gent prou inmoral pera ajudarlos en llur destructora tasca. Los empleats prevarican, y quasi no poden fer altra cosa, puig si algun volgués mantenirse pur, los particulars ab qui ha de tractar l’ obligarian á optar entre vendres ó perdre lo lloch que ocupa.

De tal situació del país n’ es lo resum l’ estat dels partits y collas politicas. Tots están formats no més que per los que volen viure á costas de la generalitat de la nació, y cap d’ ells te arrel fonda en lo pays. Lo qui vol formarne un de nou, no te més que anarsen á Madrid y arbolar bandera. Al punt li surtirán uns quants desesperats á cada poble que li servirán de Comités, y tot seguit se trobará en situació d’entrar en joch y de comensar á fer equilibris. Lo gefe que sap cridar més fort que ’ls demés, es lo que ’n treu més profit. Al repartirse lo boti, pot estar ben segur d’ endursen una bona part, en forma aixís d’ actas de diputat y de senador, com de credencials d’ estanquer ó mosso del correu.

La organisació dels partits y collas políticas actuals es eloqüent mostra de la degeneració á que havem arrivat. Ni un sol d’ ells s’ avergonyeix de tenir un gefe, quals ordres despóticas son acatadas per tots ab tal de que creguin que portan cap al pressupost, y ’s dona ’l trist espectacle de que una pila d’homens que volen passar per seriós é ilustrats y que fins disfrutan de posició social, se converteixin voluntariament en soldats, y abdiquin del criteri propi, encarregant als nous Papas de Madrid que pensin per ells. «¡Pobre del pays, diu un célebre autor extranger, en lo qual la ilustració y las riquesas no donan independencia als que las disfrutan!». ¡Pobre del nostre, afegim nosaltres, en lo qual tots los que están afiliats á una fracció política ni tan sols se reservan la independència de judici!

Y lo pitjor del cas es, que dintre de la organisació actual del nostre pays no ’s veu ni un sol raig d’ esperansa de millora. Desde la cayguda del absolutisme, que ’ns havia portat al extrem de la abjecció y de la decadència, hem intentat cent y una formas constitucionals. Tot ho hem probat, y á cada bugada, com se sol dir, havem perdut un llensol. Malament estavam en los últims temps del regnat de donya Isabel de Borbon, quant la monarquía havía tornat quasi al absolutisme, y malament estiguérem en los primers temps de la revolució, aixis durant la interinitat, com quan lo curt regnat de don Amadeo de Saboya. Va venir la república, que no va deixar cap rastre, y que per la seva impotencia va poder ser tirada á terra sens cap estrépit, pero ni la nova interinitat ni la restauració á mitjas que va substituhirla, nos van fer guanyar res. Res nos queda ja pera ensajar dintre del unitarisme. ¿No es ja, donchs, hora de que probem un nou sistema d’ organisació?

La impotencia del unitarisme; la malehida sombra que lo afany d’ unificació ha tingut pera nosaltres desde ’l fatal moment en que va naixer, foran argument de prou forsa en pró del nostre Regionalisme, expressió d’ un sistema que no fora nou en una gran part de la Península, puig que va fer-nos relativament grans y felissos, quan, confederats ab las demés regions aragonesas, no s’ havia encara fet la unió ab Castella: mes tal argument, purament negatiu, serviria sols pera apoyar un sentiment negatiu també, no pera basarhi una convicció positiva, que al nostre entendre es ja precís produhir. Si ’ns reduhissim á ser catalanistas per odi al unitarisme absorvent del Estat tal com l’ ha constituhit lo grupo dominant fins ara en la nació, no conseguiriam altre resultat que aumentar la perturbació en que vivim, afegint una negació més á las cent y una que son la proba més forta de la nostra postració actual.

No ’ns bastaria tampoch extendre lo catalanisme, convertintlo en regionalisme á fi de que en lo moviment puguin péndrehi part las demés regions de la Península, si aquest sentiment hagués de naixer també en la forma negativa de odi á la organisació actual. Es precís fer més: es precís que ’s produheixi una conviccio positiva, lo qual sols se conseguirá si ’s logra que ’l catalanisme regionalista tingui per fonament lo particularisme científich. Sols serém forts lo dia que, ademés del sentiment que ’ns ha mogut fins ara, tinguém la convicció arrelada de que, al pretendre afluixar las lligaduras que tenen amarradas á totas las regions espanyolas, estém en lo terreno ferm de la ciencia, y travallém pel progrés y la millora generals. Per tals motius hem emprés lo present llibre y l’ hem dividit en varias parts. En la primera resumirém los motius del nostre catalanisme regionalista com sentiment, y en las successivas tractarém de basarlo en la teoria particularista, presentantla baix distints aspectes y aplicant sas conseqüencias al règimen de las nacions existents, en general, y al de la nostra, en particular.

Lo nostre pays es avuy lo teatre d’ una infernal orgía de negacions. Lo cansament, la fatiga, l’ excepticisme nos inspiran sols ideas negativas. Fins en religió, prescindint dels fanátichs, no trobarém més que incréduls ó indiferents que negan. Pregunteu á molts si son católichs, y vos dirán que nó; però si ’ls demaneu si son protestants, vos respondrán també ab un nó com una casa. Cambieu lo tema de la pregunta; tracteu d’ inquirir quinas ideas professan en política, y vos trobaréu ab que una bona part no son monárquichs ni tampoch republicans. Avuy se mostran en general contraris de la monarquía, perque es la forma actual de gobern: demá que hi hagués república, se ’n mostrarian contraris ab igual forsa. La qüestió es negar sempre. Se nega en religió; se nega en política; se nega en ciencia. Qualsevol idea ó projecte positiu no troba altre aculliment que un chor de negacions.

¿Qué volen, donchs, los que no son católichs, pero tampoch protestants, ni juheus, ni res que tingui forma positiva; los que son antimonárquichs, pero sense ser republicans; los que negan l’ espiritualisme en ciencias y en arts, pero sens ser materialistas ni professar cap sistema intermedi? No volen res: están cansats y aburrits de tot lo que son incapassos fins de probar. Los que vejetan pobrement en los poblets, no tenen pena ni gloria, ni fan lo mes lleuger esfors pera sortir de llur estat miserable d’ ignorancia y de rutina; los que viuhen en las ciutats grans, explotan la miseria dels poblets, y uns y altres travallan pera sostenir la opulencia fantasmagórica de la capital. Lo verdader progrés no ha entrat encara á Espanya. Som un poble caduch, plé de vicis alimentats per la ignorancia, pero ab pocas forsas pera darlos tan sols apariencias brillants. Lo desenrotllo fatal de la historia desde ’l comensament de la edat moderna nos ha conduhit á una caducitat prematura, sens haver passat per lo período de la virilitat. Som com aquells individuos infelissos, que corcats de cos y d’ esprit, á vint anys repapiejan y á trenta moren de vells. Aixís s’ explica l’ indiferentisme mussulmá, la inmoralitat aterradora, la ignorancia supina, que son avuy los caracters més marcats de la «hidalga y orgullosa nació espanyola».