CAPITOL V

DIMENSIONS DEL ESTAT

La multiplicitat d’ Estats es un fet necessari.—La resistencia á la unificació es lley de la historia.—Ventatias dels Estats reduhits.—Generalisació de la educació política.—Intensitat del patriotisme.—Adaptació de la lley á las necessitats del poble.—Energía de la acció social pera lo progrés.—Ventatjas del Estat gran.—Extensió de la lley.—Dificultat de las faccions locals y de las petitas guerras.—La guerra es en ells menys freqüent, pero més terrible.—Ineficacia de la unificació forsada.—Divisió interior dels francesos.—Ni l’ Estat gran ni l’ petit resolen lo problema de la organisació de societats.—La solució está en la associació d’Estats, baix la base del particularisme.

La humanitat no forma ni ha format jamay un sol tót polítich. Per més que ho hagin intentat tots los ambiciosos que menciona la historia; per més que totas las ideas novas y generosas hagin tingut pretensions á guanyarse ’ls cors ó las intel-ligencias de la humanitat entera; per més que tots los pobles que han passat per épocas de sobra de vida hagin aspirat á ser los amos de la terra, aquesta ha estat sempre dividida en Estats més ó menys grans, y ’ls homes que la habitan han format sempre innumerables agrupacions ó pobles.

La resistencia á la unificació; la rebeldía del esperit de independencia de cada agrupació constituhida contra qualsevol imposició, es pot ser la lley més constant que ’s desprén de las ensenyansas de la historia. La obra de tots los unificadors, lo domini de totas las ideas, la influhencia de tots los pobles absorvents, han durat tan sóls mentres s’ han conservat las forsas que las sostenian. Al punt meteix que las forsas han minvat, los unificats, los dominats, los influhits han alsat lo cap y procurat recobrar llur personalitat é independencia. Contra las unificacions naixen las revoltas; contra las ideas, los cismas; contra las influencias, la protesta. Los imperis d’ Alexandre, de Carles V, de Napoleon, se desfán y s’ esmicolan al aclucar los ulls los conquistadors. Alguns d’ aquestos han hagut de presenciar en vida l’ enderrocament de llur obra, com Bonaparte desde l’ isla de Santa Elena. Las aglomeracions, tant si ’s basan en ideas com si son degudas á influhencias predominants, no resisteixen més que ’ls imperis. La idea cristiana arriva á conquistar las conciencias de tot Europa y d’ una gran part del mon civilisat, pero no logra pas mantenirse compacta. Després de haverse dividit en duas grans seccions, cada una d’ aquestas se subdivideix en diferents sectas; y si la iglesia oriental grega ha de contemplar com varis jefes poderosos se disputan la preeminencia, la iglesia occidental llatina degué sufrir adolorida las amputacions operadas pel protestantisme, al separar de sa obediéncia á nacions poderosíssimas. La aglomeració romana, portada á terme per la major constancia que fins ara ha demostrat cap poble, no va durar pas més que lo que durá la forsa dels aglomeradors. Al minvar aquesta, cada provincia va alsarse á nació, y á la acció unificadora de Roma va seguir la reacció del esmicolament deslligat del feudalisme.

La resisténcia á la unificació com lley de la historia es tan constant, que ’s nota no sóls en las ocasions extraordinarias; com quan s’ ha format en gran imperi per la forsa, ó s’ ha imposat una idea, ó la potencia política d’ un poble ha fet sentir á altres pobles sa influhencia, sinó també en la marxa natural y ordinaria de las societats. Dins de las agrupacions nacionals més antiguas y unidas per comunitat de interessos morals y materials, las regions y comarcas ab personalitat propia no deixan jamay de travallar per l’ aument de llurs drets y atribucions. Si tenen llengua especial, la cultivan y la extenen; si alguna de las brancas del dret es distinta de las similars en altras regions, la guardan ab respecte; pera ‘l cuidado de llurs interessos particulars, no ’s fian d’ altres, sinó que volen directament administrarlos. A mida que un poble avansa, va resistint més y més á la unificació. Se comensa per demanar la decentralisació administrativa y s’ acaba per exigir la diferenciació política.

La divisió de la humanitat es agrupacions políticas ó Estats no es més que l’ efecte de la lley histórica que estem analisant. Es un fet necessari, conseqüencia fatal del desitj de llibertat encarnat en l’ home, y la forsa que l’ impulsa na es altra cosa que la manifestació en lo camp polítich social del horror á la uniformitat que sent la naturalesa.

Puig que la humanitat ha de viure dividida en agrupacions políticas, natural es que s’ hagi volgut esbrinar la extensió que han de tenir aquestas. Plantejem la qüestió en termens concrets, praguntantnos quinas son las ventatjas y quins los inconvenients dels Estats grans y dels petits respectivament.

Entenguis be, que al dir Estats grans y Estats petits parlem sóls de una manera relativa. En la Grécia antigua, ahont lo tipo del Estat era la ciutat, la aglomeració d’ alguns centenars de mils ciutadans era considerada un Estat grandíssim, mentres que al cor del Assia, al costat dels grans imperis despótichs, una nació d’ alguns milions d’ habitants ab prou feynas mereixia ’ls honors de ser atesa com entitat política. En los temps moderns l’ Estat no ’s condensa en una ciutat ni tampoch en una comarca, sino que s’ extén á moltas y comprén, per regla general, alguns milions d’ individuos. La extensió d’ un Estat, ademés, es relativa als medis de comunicació entre las parts que ‘l forman. Avuy que ‘l telégrafo ha suprimit las distancias pera la paraula, y los camins de ferro las han escursadas pera ‘l transport material de personas y objectes, un Estat que s’ estengui á cents kilómetres quadrats de territori es més petit que los que en temps no molt llunyans se reduhian á poquissimas lleguas. Entre ’ls Estats grans, donchs, comprenem als que ho són comparats ab los majors del món civilisat, y entre ’ls petits hi contem als que ni per la extensió del territori ni per llur població poden posarse al costat dels grans, tant si ’s forman no més que d’ una ciutat, com si comprenen ademés una comarca gran ó varias de petitas. L’ Estat gran, baix lo punt de vista que estem examinant, es lo que disposa d’ elements y forsa pera fer sentir son pes al exterior: l’ Estat petit es lo que, per no disposar de tals medis, ha de reduhirse á la vida interior. La Fransa, la Gran Bretanya, la Russia, la meteixa Espanya, son en aquest sentit Estats grans: la Bélgica, la Holanda, los Cantons suissos, Andorra, las ciutats lliures de Alemania, consideradas en llur vida interior, son Estats petits.

La primera ventatja que ’s nota en los Estats petits es que extenen la educació política á tots los ciutadans, estant sa extensió en rahó inversa de llur grandaria. Los assumptos de la vida pública estan á tret de tots los membres del Estat, y com que ’ls tocan d’ aprop, per forsa han d’ interessarshi. Tant si ‘l poder es exercit per la generalitat, com si está concentrat en una sola ó en pocas mans, sas decisions son comentadas y discutidas, y sa execució minuciosament vigilada. Tothom está enterat dels assumptos que ’s tractan, y sobre ‘l més insignificant se forma opinió. Los arguments que se donan en pró y en contra de cada qüestió que ’s posa á la ordre del dia, son pesats y criticats en l’ interior de las familias y en las reunions de tota especie, essent aquest exámen y crítica una verdadera escola política. Si s’ examina als pastors més ignorants de la vall d’ Andorra ó de qualsevol dels Cantons primitius suissos, se ’ls trovará al corrent dels problemas d’ interés públich que s’ han plantejat en llur pays, y disposats á donar rahons en pró ó en contra de una solució determinada. Lo poder no pot separarse de la opinió pública sens mereixer la reprobació general. Per poch que se ’n separi cau en la tiranía, puig aixís son calificats moltíssims actes, que en un Estat gran passarien com inofensius y serian rebuts ab la major indiferencia.

La generalisació de la educació política fa que, en igualtat de circunstancias, los Estats petits siguin interiorment més lliures que ’ls Estats grans. La tiranía troba en l’ interés que tothom té en la cosa pública un obstácle quasi insuperable pera establirse, y encara que ho consegueixi, li es difícil aguantarse. Si alguna tiranía arriva á imposarse, no es la de un home sinó la de una facció, com succehia quasi sempre en las ciutats que durant la edat mitja gosavan de independencia. Mes, notis be, que si en tals ciutats era ’l cas de que nos ocupem molt freqüent, sa causa principal no era la petitesa del Estat, sinó ’l temperament de la época. Las costums eran llavoras duras; la cultura no havia pulit encara las societats, y l’ esperit de facció ’s mostrava de la meteixa manera en las grans agrupacions que en las ciutats lliures. A mida que las costums van anar suavisantse va anar desapareixent aquella tendencia, y avuy los Estats petits se ne veuhen quasi lliures, de la meteixa manera que no fa ja tants estragos com feya en los Estats grans.

Altra ventalja dels petits Estats, y de las més importants, es sens duple la intensitat ab que tols los ciutadans senten lo patriotisme. Aquest sentiment, com tots los humans, se mou dins d’ un cércol, qual centre es l’ individuo que l’ experimenta, y va perdent en forsa lo que guanya en extensió.

Dintre de las grans aglomeracions y tot, cada hu estima més á sa familia que al poble; més al poble, que á la comarca; molt, moltíssim més á la comarca, que á la nació. A la familia la estima perqué es sa propia sanch; al poble, perqué hi te ’ls parents, las amistats, las coneixensas; á la comarca perque la veu y la toca y está en relació constant ab molts dels que en ella viuhen. La familia, ‘l poble, la comarca son agrupacions naturals, quals individuos components se prestan serveys mutuos y tenen interessos reals y efectius comuns. La vila viu directament del camp comarcá, aixís com lo camp viu de la vila. Aquesta proveheix al pagés de lo que no li dona la terra, y ‘l pagés, en cambi, porta á la vila lo que aquesta no pot produhir. En cas d’ una calamitat pública ó d’ un perill general, los que cada dia ’s tractan són los que principalment han d’ ajudarse. La nació gran es una agrupació artificial que no ’s veu ni ’s toca. Se necessita fer un gran esfors d’ imaginació pera persuadirse de que Andalusia ó Galicia forman una sola patria ab Catalunya. No ’ns coneixem los d’ aquí ab los d’ allá, y raríssimament ve ’l cas de que poguem prestarnos serveys mutuos. A menys que ho sapiguem pels llibres —y en aquest cas succeheix lo meteix ab las comarcas de las nacions més separadas de nosaltres—, no tenim idea ni de llurs ciutats, ni de llurs monuments, ni de llurs costums y festas. Ni las aspiracions que ells tenen nos conmouhen, ni las que tenim nosaltres los conmouhen á n’ ells. Es que están massa separats pera que ‘l sentiment de patriotisme hi arrivi ab intensitat. La distancia li fa perdre quasi tota la forsa.

Efecte del patriotisme que inspira l’ Estat petit es la identificació dels ciutadans ab tot lo que es propi d’ ells, aixís se tracti de lleys, institucions, costums, etc, etc, com de monuments, milloras y altres medis de benestar material. Aquesta identificació los porta á trobarse disposats á defensarho en tots los moments y circunstancias.

Mes, no es cap de las indicadas la major ventatja del Estat petit. La primera, la més positiva, es que en ell la definició y aplicació del dret pot ser molt més ajustada á las condicions del poble y del territori que no pas en un Estat gran.

Una lley, pera ser al meteix temps justa y útil, ha de atendre tant al element histórich com á las tendencias filosóficas, tant als fets com á las aspiracions. Ha de conformarse ab las necessitats reals y positivas d’ aquells pera quins se dicta, pero sens apartarse dels principis generals dejusticia. La definició del dret per medi de la lley ha de ser sempre relativa.

Las necessitats socials varian d’ época en época y de comarca á comarca. En ellas hi influheixen las condicions de carácter del poble, l’ estat de la seva cultura, la qualitat dels medis naturals de que disposa, la latitut geográfica, y altras, y altras. Sóls, donchs, petitas agrupacions y petits territoris senten necessitats comunas, que puguin ser satisfetas per unas meteixas lleys. Si ’s vol extendre aquestas á un poble números y á un territori molt gran, ó s’ acomodarán sols á las necessitats de una fracció, sacrificant á las altras, ó seran fillas de tranzacció entre interessos variats, y no satisfarán á cap d’ aquestos. En una nació gran, per exemple, hi ha comarcas industrials y agrícolas, comercials y mineras, etc; n’ hi de més y de menys avansadas en cultura é ilustració. ¿A quins interessos ha d’ atendre la lley, posada entre mitj de tants igualment atendibles? ¿Ne sacrificará alguns en benefici dels altres? ¿Pendrá per norma las comarcas més cultas é ilastradas y reconeixerá drets que las més atrassadas serán incapassas d’ exercitar, ó, subjectantse á la situació d’ aquestas, restringirá las llibertats de aquellas, ofegant aixís llur iniciativa? La lley sóls pot ser justa y útil al meteix temps, quan se dicta pera una agrupació quals membres senten necessitats semblants y gosan de semblant estat de cultura. Aquestas circunstancias sóls se troban en grau més ó menys perfecte en l’Estat petit.

En aquest, ademés, la acció social pera ‘l foment del progrés pot ser molt mes enérgica que en l’ Estat gran. Lo gobern está en relació constant y directa ab los gobernats, y per poch que s’ ocupi d’ estudiar las tendencias que ’s manifestin, tindrá medi de fomentar las útils y de combatre las perjudicials. Los serveys generals poden desempenyarse ab tota regularitat, essent pera ells un esperó constant de millora la vigilancia inmediata del públich sobre ’ls encarregats de prestarlos. En l’ Estat petit hi ha entre tots los elements components una compenetració que es completament impossible en los Estats grans, y si en ells arriva á entrarhi la noble emulació en alguna de las manifestacions de la activitat, los resultats son assombrosos. Testimoni d’ aixó ’n son las ciutats gregas de la época clássica y las petitas repúblicas italianas del Renaixement. ¿Quin Estat gran pot alabarse de haver fet tant com la més insignificant d’ aquellas ciutats ó repúblicas, en pró del avens de la humanitat?

Totas las ventatjas que pot alegar l’ Estat gran s’ enclouhen á la d’ extendre la unitat artificial á una agrupació numerosa d’ homens y á un gran espay de territori. La lley es general y una, y davant d’ ella han de prosternarse totas las varietats locals, tots los interessos particulars. Aquesta unitat de lley y de poder dona al Estat gran forsas y medis pera no tenir que reduhirse á la vida interior y poder exercir pressió ó influhencia al exterior sobre ’ls altres Estats més débils. L’ Estat gran, ademés, s’ alaba de corretjir alguns dels defectes y perills del Estat petit. Lo poder central, disposant de poderosos recursos, y no estant en contacte directe ab la major part dels gobernats, ofega la acritut de las faccions locals, y en cas de que ’s manifesti, la reprimeix ab duresa. En ell, las disputas entre ’ls partits son menys aspres, puig que estan espargits per un gran espay, lo qual fa que las ocasions de guerra civil interior siguin més escassas. Y si evita las guerras civils locals, també fa quasi impossibles las lluytas armadas de ciutat á ciutat, de poble á poble, que son freqüents quan cada un d’ aquestos gosa de sa autonomía absoluta.

La ventatja de ser més fácil al Estat gran que al petit la conservació de la independencia, es sols relativa al poder dels vehins y émuls. Si aquestos son més poderosos que ell pot ser supeditat de la meteixa manera que l’Estat petit.

Resumint las ventaijas de cada un dels dos grupos d’ Estats, que acabem de enumerar, resulta que ’ls grans donan la preeminencia á la igualtat sobre la llibertat, en tant que en los petits aquesta predomina sobre aquella. Los primers, pera conseguir la pau y la tranquilitat, tenen de comprimir las iniciativas particulars, contrariant aixis ó dificultant lo progrés. Los segons donan expansió á las inicialivas, pero mancantlos forsa pera regularlas, no logran contenirlas dins dels justos límits de la competencia pacífica. La lley, en l’ Estat petit, s’ enmotlla á las necessitats del poble á que s’ aplica, y es per lo tant relativament més justa; pero te menys garantias de poderse aplicar pacífica y ordenadament. En l’Estat gran, las necessitats de una part del poble ó de sa totalitat no poden ser escrupulosament atesas en la lley; pero, en cambi, aquesta té més seguretat de ser aplicada, puig que en cas de necessitat passa per damunt de totas las resistencias locals que puguin oposárseli.

Sens negar que ’ls inconvenients dels Estats petits siguin verdaderament de tal importancia, que arrivan á desvirtuar llurs ventatjas incontestables, farem notar que en los Estats grans los inconvenients no están compensats per las ventatjas, puig la major part de las de que s’ envaneixen son purament il-lusorias. La unitat de que tant s’ alaban, no es més que la disfressa de la tiranía, que sols per la forsa pot aguantarse. Vegis sino los medis que té d’ emplear lo poder pera dominar la manifestació de las varietats locals. Reunint per un costat un exercit d’ empleats y per altre un de gent armada, porta á cada comarca los agents que ha tret de las altras, y ab la ajuda d’ aquesta combinació maquiavélica las domina á totas. No armonisa las varietats, sino que las ofega, y si es veritat que per tal medi manté la pau material, no ho logra sinó á costa de debilitar los carácters.

L’ Estat gran evita la freqüéncia de las petitas guerras; pero fa terribles las que no pot evitar ó provoca moltas vegadas. No es la guerra la situació normal del Estat gran; pero los efectes d’ una sola que ’n tingui no s’ esborran durant molts anys, Ademés, la pau en que ’Is Estats grans viuhen, es de una naturalesa molt especial y poch civilisadora. Plens los uns envers los altres de recels y suspicacias, han d’ estar constantment preparats á la guerra, convertintse las nacions en inmensos quartels, ahont se consumen los millors anys del jovent y lo més sanejat dels pressupostos. Lo militarisme es lo régimen dels Estats unitaris en que ’s divideix la Europa actual, y ’l militarisme es incompatible ab la llibertat.

Tan artificial es la unitat produhida per las aglomeracions que s’anomenan grans Estats, que al moment que han de posarla á proba se ’ls desfá entre las mans. L’ element de la varietat es tan essencial á las societats, que ha de manifestarse en una ó altra forma. Si se ‘l comprimeix en un sentit, esclata en un altre; si s’ impedeix ó contraría sa expansió natural, se presenta en un’ altra forma, y causa perjudicis molt més efectius que ’ls que ’s tractava d’ evitar. Bon exemple d’ aixó n’ es la Fransa, la nació exemple pels unitaristas. Allí no hi ha reconeguda cap varietat local ni d’ interessos. Un sol poder, una sola llengua, una sola lley, s’ extenen á una aglomeració de trenta milions d’ habitants. La administració es uniforme, y desde ‘l centre de Paris té una xarxa extesa damunt de tol lo territori nacional. Res se mou sens que lo gobern ho permeti, y ’l gobern no permet res que no sigui dintre de la uniformitat. La opinió pública, preparada en unas universitats y col-legis, en que s’ ensenyan los mateixos textos, en igual número d’ anys y dantse las classes en idénticas horas, y fomentada per tots los medis de que disposa l’Estat concentrat, está també á favor de la uniformitat, y auxilia poderosament en aquesta via al gobern, sigui ’l que sigui.

Després de tots aquestos esforsos verdaderament extraordinaris, ¿qué ha conseguit la Fransa en lo lerreno de la unió? Res més que ser la nació realment més desunida. Entre mitj de tanta uniformitat hi ha molta menys compactibilitat que en la Confederació germánica ó en los Estats-Units d’ América. L’ element de varietat, comprimit en totas sas manifestacions llegítimas, ha reventat en los partits, y la Fransa ’s trova avuy sens tenir cap solució pera las qüestions més vitals. L’ Estat está política y socialment uniformat; la igualtat es completa en tot lo oficial, y aixó no obstant, dintre de la nació hi ha quatre ó cinch nacions enemigas irreconciliables. La nació llegitimista, si pogués, destruhiria á la nació republicana, y vice versa, y cada fracció aceptaria fins l’ ajuda d’ en Bismark pera aniquilar á las contrarias. Al veure la impotencia en que l’ pays dividit y enemistat se troba, los unificadors francesos haurian d’ avergonyirse de llur obra. Si haguessin respectat las varietats llegítimas, seria un fet la unió que avuy los manca.

Las consideracions exposadas bastan pera demostrar, que si ’s planteja la qüestió de quina ha de ser la extensió dels Estats, es ben difícil decidirse en pró dels grans ni dels petits. Cada una de las duas espécies té las sevas ventatjas propias, compensadas pels seus inconvenients. La resolució de la qüestió está en un sistema que pugui produhir la educació política, la intensitat del patriotisme y la adaptació de la lley á las necessitats d’ aquells á qui hagi de regir, sens la duresa de las faccions locals y ’ls terribles efectes de la gelosía entre poble y poble, propis de la divisió extremada, al meteix temps que la unitat de miras y la perfecció d’ alguns serveys públichs que s’ alcansan per medi de las grans agrupacions. Aquesta síntessis no es impossible, per fortuna, y ‘s trova en la aplicació del sistema particularista, que reconeixent y fomentant las varietats llegítimas, las uneix pera la realisació dels fins socials que siguin comuns á totas.

Al enumerar los inconvenients dels Estats reduhits haurá pogut observarse, que tots ells naixen no de llur própia naturalesa, sino del aislament en que ‘ls hem imaginat. Trobis un medi qualsevol pera agruparlos y enllassarlos, y aquells inconvenients desapareixen. Suposem un número d’ Estats petits en possesió de llur soberanía, limitada sóls per un poder superior als de cada un d’ ells, encarregat de impedir que la gelosia se converteixi en guerra oberta, y tenim ja guanyada la part més important de la nostra causa. Suposem que ‘l meteix poder superior s’ encarrega de assegurar l’ ordre interior dins de cada un dels Estats petits associats, y ’ls hem salvat ja dels tristos efectes de la virulencia de las faccions locals. Afegim á las atribucions que ’s concedeixin al poder superior pera ’ls indicats objectes, algunas altras pera dirigir certs serveys generals en los quals la concentració sigui útil ó necessaria, y tindrem lo problema de que ’ns ocupem completament resolt. Units alguns Estats petits, lo conjunt resulta tan fort com si formessin un tot compacte, y ’s trovan en disposició de resistir á qualsevol Estat gran, quals forsas no passin de las del conjunt dels units, en lo cas de que tingués la pretensió de apoderarse ó d’ atacar á algun ó á alguns dels de la lliga.

Encara que concedíssim —y lluny de concedirho, ho neguem rodonament—, que l’ ideal del progrés sigui la agrupació de tota la humanitat en un sol tot, nos fora fácil demostrar que la existencia de grans Estats, lluny de facilitar lo camí cap á aqueix ideal, lo contraria y dificulta. Las rivalitats y envejas no son patrimoni exclusiu dels Estats reduhits, sino que ho son encara més dels grans. Cap d’ aquestos se resignaría jamay á deixarse dominar per un altre, y com que per sa extensió l’ amenassat tindria forsas y medis pera resistir, ni un sol pas cap á la agrupació podria donarse sino per la guerra y la conquista. Los efectes per tals medis alcansats no són may definitius, y duran sóls tant com dura la forsa dels victoríosos ó conquistadors. L’ ideal del progrés no es la uniformació sino la unió: es, com havem ja dit en altres párrafos, la armonía entre la llibertat y la igualtat. Aquesta armonía sols pot produhirla lo régimen particularista. L’ Estat compost, ó la agregació d’Estats petits y variats dintre de grans agrupacions ó lligas, es la traducció del particularisme á la práctica.

Molt se pondera la forsa expansiva de las grans agrupacions. Si ’ns escoltem als unitaristas, cap idea generosa hauria arrivat á ferse popular sinó hagués tingut en son apoyo tots los medis de que las grans nacions disposan. Segons ells, lo progrés necessita moltas vegadas ser imposat fins contra la voluntat dels que han d’ aprofitarse de sas ventatjas. «Als pobles, diuhen, se ’ls ha de fer caminar encara que sigui per forsa, y per aixó los grans Estats centralisats són los més civilisadors». «Deixeu, afegeixen, als individuos y petitas agrupacions entregats exclusivament á llur própia iniciativa, y rarament los veureu donar un pás cap endavant». Pera ’ls tals lo creure ó morir dels mahometans es lo millor sistema pera la propagació de las ideas civilisadoras.

Aixó sol fa la seva apología. Realment, no hi ha dupte, que si ’s prenen per exemple, los pobles tals com ells los tenen, sols á bastonadas se ’ls pot fer caminar. Després que los han tret tota iniciativa, y ’ls han ajunyit á la tiranía de un estat omnipotent, es natural que estiguin ensopits y no tinguin ni esma pera móures. Mes, déixisels en llibertat; despertintse las iniciativas; acostumísels á tenir confiansa en ells meteixos, y no se ’ls haurá d’ empenyer, puig que expontaneament avansarán. La situació en que ha posat als pobles y als individuos es precisament lo més grave cárrech que pot ferse al unitarisme. Per tals motius presentem lo particularisme, com un sistema regenerador de las societats.

Ab los antecedents exposats podém ja sistematisar las nostras ideas. Anem, donchs, á sentar la teoría de l’ associació de Estats, síntesis del positivisme científich aplicat á las materias socials y políticas.