CAPITOL IV

SOLUCIONS REPUBLICANAS

SUISSA, REPUBLICAS HISPANO - AMERICANAS

Alguns datos estadístichs de la Suissa.—Punts culminants de la historia de sa Confederació.—Sa organisació actual es la del Estat compost.—Poders generals suissos.—Autoritats llegislativas, executivas y judicials.—Objectes de la Confederació suissa en los temps actuals.—Organisació interior dels Cantons.

Repúblicas hispano-americanas.—Llurs Constitucions són cópia de la nort-americana.—Falta del element hisiórich.—Algunas noticias sobre Méxich y la Argentina.—Missió histórica de las repúblicas hispano-americanas.

Si la Unió americana es una proba en gran escala del sistema particularista, la Confederació suissa es un experiment de laboratori no menys interessant. Situats los Cantons que la forman al cor de la Europa, y rodejats pels Estats més poderosos, no sóls han lograt conservar la independencia durant sigles y entre mitj de las perturbacions de tota mena que han agitat al nostre continent, sinó que en los nostres temps, donant á llur activitat una direcció ben marcada, s’ han proposat y conseguit plantejar lo régimen de la democracia.

Lo territori suís, en son conjunt y tot, es lo corresponent á un Estat petit. Sa superfície total es de 41.389 kilómetres quadrats, dels quals encara se n’ han de descontar més de onze mil, que son improductius, per formar part de las congestas de neu y altas soletats dels Alpes. La població de fet de tots los Cantons plegats es la de 2.846.102 habitants, segons lo darrer empadronament federal, de 1880.

Aquestos territori y població están avuy distribuhits en vint y dos Cantons, dels quals tres se subdivideixen en mitjos Cantons, donant per resultat vint y cinch Estats diferents. La població no es uniforme ni per rassa, ni per relligió, ni per costums, ni per temperament. Dels habitants, 2.030.782 parlan l’ alemany com llengua nativa; 608.017, lo francés; 161.923, lo italiá; 38.705, lo ladin ó romanxe, y 6.675, altras llenguas. Baix lo punt de vista relligiós, 1.668.109 són protestants; 1.160.782, católichs; 7.313, israelitas, y 10.838 professan altras relligions ó no ’n tenen cap.

La Confederació suissa va tenir un comensament molt petit, pero desde ‘l primer dia fins avuy ha anat aumentant sempre. En son desenrotllo poden distingirse set punts culminants que anem á resumir.

1.^er La Confederació dels tres Cantons. Lo primer document federal que ’s coneix porta la fetxa de 1291, pero fa ja alusió á antiguas aliansas.

2^on La Confederació dels vuit Cantons. Als tres primitius, pastorals y quasi sens vilas grans, van anarshi juntant durant lo sigle catorze lo quart Cantó rural, (Lucerna), y las vilas imperials de Berna y Zurich, Glarus y Zug. La Confederació dels vuit Cantons enclou la edat heróica de la Suissa.

3.^er La Confederació dels tretze Cantons. A conseqüéncia de diferencias entre ’ls confederats, arregladas en la Diéta de Stanz, en 1481, per lo llegendari venerable Nicolau de Flue, van entrar en la associació las ciutats de Friburg y de Soleure, y, romput lo glas, no van tardar en seguir llur exemple las de Bassilea y de Schaffhouse, y lo pays de Appenzell. Lo período de la Confederació dels tretze Cantons está caracterisat per las guerras de relligió y las revoltes socials de la gent del camp.

4.^t L’ Estat Unitari helvétich, que ve á ser la fita que separa la época antigua de la moderna, y fou establert en 1798 per las armas de la república francesa. Aquesta, en son desvari de imposició y d’ unitarisme, no va perdonar ni á las democracias dels Cantons suissos, consagradas per la historia de tants de sigles, y va voler unificarlas baix lo régimen de una Constitució, estargida de las que havia imposat á Fransa.

Mes, com l’ unitarisme no convenia á Suissa, lo curt periodo de cinch anys que lográ soslenirse ab la ajuda extrangera, fou un seguit de perturbacions y revoltas. Tan arrelat estava lo particularisme en la conciencia dels Cantons, que lo meteix Bonaparte, primer Cónsul llavoras, va compendre que la situació era insostenible. Va cridar á Paris una Consulta dels homens més visibles de Suissa, y á pesar del parer de molts d’ ells, que estavan influhits per las ideas revolucionarias francesas, en contra de las que dominavan en llur pays, va restablir lo federalisme.

5.^t L’ Acta de mediació. Aquesta, donada per Bonaparte després de la Consulta, no sols va restablir lo federalisme, sinó que va aumentar lo número dels Cantons fins al de dinou. Los novament entrats foren: Sant Gall, los Grisons, Argovia, Turgovia, Tessino, y Vaud. Alguns d’ aquestos formavan ja part de la Suissa com payssos subjectes ó Territoris, quedant lliberats y elevats á la categoria d’ Estats autónoms en l’ Acta de mediació, que va durar fins a la cayguda del mediador.

6.^é La Confederació dels vint y dos Cantons, que se establí al venir en 1815 la restauració á tot Europa. Als Cantons de l’ Acta de mediació van afegirshi lo Valais, lo principat de Neuchatel y Ginevra.

7.^é L’ Estat compost ó federatiu, creat per la Constitució federal de 1848, revisada en 1874, y havent sufert més tart algunas petitas modificacions. En aquesta nova forma no va ferse cap innovació territorial, si no ’s conta com tal la transformació del principat de Neuchatel, que dependia de la corona de Prusia, en república lliure, reconeguda com á tal en 1857 per lo que era son príncep.

Avuy, donchs, la Confederació suissa es un Estat compost, organisat en lo substancial de una manera análoga á la Unió americana. Las atribucions de la soberania están distribuhidas entre los Estats particulars y llur conjunt, exercint aquest per delegació las que te confiadas, y disfrutant aquells per dret originari totas las de que no s’ han després. La distribució está feta baix la mateixa base que la americana, si be que las autoritats generals suissas gosa pot ser de mes atribucions, pero de menys medis de acció pera exercirlas directament.

En lo poder federal se distingeixen tres classes de autoritats, que no esián tant desllindadas las unas de las altras com en los Estats Units. La Assamblea federal suissa, ademés de ser la autoritat llegislativa, es superior baix certs punts de vista de las executiva y judicial.

La Assamblea federal está formada per dos cossos ó Cámaras, com la americana. Lo que representa ’ls interessos generals de tota la Confederació, s’ anomena Consell nacional; la que representa la autonomía dels Cantons confederats, porta ‘l nom de Consell dels Estats. Lo primer se compón de diputats elegits pel poble, á rahó d’ un per cada vint mil habitants ó fracció que passi de deu mil, y llur cárrech dura tres anys. Lo segón está format per quaranta quatre diputats dels Cantons, dos per cada un, xich ó gran, elegits en lo modo y forma que sa Constitució particular determina, y durant llurs funcions lo temps que cada Cantó fixa. Los dos Consells son iguals en atribucions, y una lley no té forsa obligatoria si nó es aprobada per los dos.

La autoritat executiva y administrativa es exercida per lo Consell federal, format per set membres, elegits cada tres anys per los dos cossos de la Assamblea federal reunits pera l’ objecte. Cada membre té senyalat un departament pera la preparació dels assumptos, que són resolts en consell. Lo President y ’l Vice-president del Consell són nombrats cada any per la Assamblea de entre ’ls membres del meteix y són respectivament President y Vice-president de la Confederació. Lo cárrech, empero, no ’ls lliura de tenir encarregat un departament, com los demés consellers.

La autoritat judical está confiada al Tribunal federal, compost de nou membres y altres tants suplents, elegits per ‘l Assamblea reunida, y quins cárrechs duran sis anys. Cada dos, ’l Assamblea designa d’ entre ’ls membres lo President y Vice-president del Tribunal.

La resenya que acabem de fer de la organisació dels poders generals suissos, diu ben clar quins son los objectes que ’s proposa la Confederació en los nostres temps. Son ideal es lo perfeccionament de las prácticas democráticas, y per lo tant no es d’ extranyar, que la meteixa Assamblea, que més que autoritat llegislativa es baix certs punts de vista una Convenció, estigui subjecta en l’ exercici de sas funcions propias á la fiscalisació y vigilancia del poble. Tota lley ó decret federal que no són de carácter urgent declarat, no entran en vigor fins noranta dias després de publicats. Si durant aquest terme vuit Cantons ó trenta mil ciutadans electors de tota la Suissa demanan baix llurs firmas que la lley sigui objecte del Referendum, se ‘l ha de subjectar á votació popular pera la acceptació ó no acceptació. Si la majoría dels votants se pronuncia en contra, la lley queda retirada. Sóls entra en vigor, quan durant los noranta dias no ’s demana lo Referendum, ó quan lo resultat de la votació li ha sigut favorable.

La organisació interior dels Cantons es eminentment variada, si be que en general poden ser classificats en tres classes ó grupos. Hi ha Cantons de democracia pura, en los quals lo poder llegislatiu resideix en lo poble reunit en Landsgemeinde (Reunió de la terra). Lo dia marcat en la Constitució, tots los ciutadans actius se reuneixen, ordinarirment al aire lliure, al mitj del camp ó al repeu de una montanya, y allí deliberan y votan las lleys que han de regir al Cantó. Hi ha Cantons de gobern representatiu, basat en las reglas propias d’ aquest sistema en los temps actuals, y n’ hi ha de gobern intermedi, consistent en que, fentse las lleys per un cos de representants, la totalitat del poble intervé directament en llur aprobació. En la segona part d’ aquest llibre vam indicar en que consistia lo Veto, lo Referendum, la Iniciativa, y ‘l dret de revocar los Consells llegislatius ó executius: que tals són los medis que s’ emplean en los Cantons de que ’ns ocupem pera donar al poble intervenció directa en la confecció de la lley.

Inútil es dir que en Suissa, lo meteix que en la Unió americana, la excentralisació no ’s detura en la que forma la base del sistema. Dins de cada Cantó se manifestan cent varietats, que son atesas y respectadas, lograntse aixis que la vida y ‘l moviment se reparteixin per tol lo pays.

A Suissa, donchs, la organisació particularista dona los meteixos bons resultats, que per tot arreu ahon l’ Estat s’ hi basa. Los Cantons que forman la Confederació han volgut per medi de la unió perfeccionar las prácticas de la democracia, y ho han alcansat fins al punt que diuhen las institucions que acabem de indicar. Y ¡cosa admirable! Tot cercant la perfecció de la democracia, ó sigui del gobern de las majorías, los suissos han trobat la llibertat, que ’ls resulta del conjunt de garantías y limitacions mutuas entre totas las manifestacions del poder: garantías y limitacions, que en llur exercici han produhit l’ armonía entre los interessos col-lectius y ’ls individuals.

No volem repetir lo que acabem d’ escriure en lo libre á que hem aludit en un dels passats capítols. Al nostre estudi comparatiu entre la Confederació suissa y la Unió americana remetem als que desitjin datos més complets sobre una materia, que no podem fer més que tocar per damunt en aquesta part del nostre travall.

Pera completar lo capítol, hem de dir quatre paraulas sobre la organisació de algunas de las repúblicas hispano-americanas. Entre ellas, la Argentina, Méxich, Venezuela, Colombia y pocas més, ó portan lo nom de federals, ó tenen alguna institució que tira cap al sistema particularista.

Lo federalisme de las repúblicas hispano-americanas no es sinó un reflexo de la organisació nort-americana, mal aplicada en general, y desnaturalisada en moltas de las Constitucions de aquellas repúblicas. No han trovat pas encara lo centre. Fins ara han estat lluytant constantment pera donarse una organisació definitiva, y la historia de moltas d’ ellas pot condensarse en la enumeració dels pronunciaments y revoltas.

Aixó no vol dir que no hagin avansat camí. Méxich, per exemple, y la Argentina están avuy prosperant de una manera notable. Han lograt establir certa regularitat en la designació dels funcionaris superiors, la que era causa de totas las perturbacions á que estavan subjectas, y la organisació particularista, copiada y tot, y mal aplicada, los impulsa cap al avens.

A las repúblicas hispano-americanas los ha fet fins ara molta falta ‘l element histórich pera basarhi lo federalisme. Al conquistarse la independencia, sortiren de la dominació espanyola, absorvent y centralisadora lo meteix en las Colonias que en la Metrópoli. La divisió en Estats, per lo tant, ha degut ferse en ellas de una manera arbitraria, á diferencia dels Estats Units, que degueren pendre per base del federalisme las Colonias ab vida propia que per llur unió van establirlo. Lo moll de la organisació nort-americana lo forman los tretze Estats primitius, veritables personalitats jurídicas é históricas, y á llur antorn s’ han anat creant nous Estats, los quals, si be al naixer no tenian personalitat, ha anat adquirintla á mida que s’ han creat interessos especials als meteixos. L’ esperit regional de las Colonias británicas que van unirse pera formar la Confederació, ha fet molta falta á las repúblicas de que ’ns estem ocupant.

No farem un resúmen detallat de las Constitucions que las regeixen, puig l’ hem fet ja de la que ’ls ha servit de model, que han copiat espatllantlo. Nos reduhirem á dir quatre paraulas sobre Méxich y la Argentina, que són no sóls las més importants sinó també las que en aquestos darrers temps, y entre las repúblicas de origen Espanyol, més fixesa han lograt dins de la organisació més ó menys perfectament federativa de que disfrutan.

Méxich, la més poblada de las nacions americanas d’ origen espanyol, puig passa de deu milions d’ habitants, es una Confederació de vint y set Estats, un Districte federal y un Territori. La Constitució actual fou feta l’ any 1857, y si be als pochs mesos de nascuda ja va ser arraconada per las dictaduras de Comonfort y de Juarez, essent luego tirada obertament á terra per l’ imperi de Maximiliá, imposat per las armas francesas, al ser executat l’ emperador y destruhit l’ imperi en 1867, lo vencedor Juarez va restablir la dita Constitució que ha seguit estant en vigor fins ara, exepció feta d’ alguns curts períodos de guerra civil. Desde son restabliment, la Constitució ha sufert algunas modificacions per medi de quatre actes de reforma, dels quals lo mes important es lo de Setembre de 1873, que va separar la Iglesia del Estat.

Lo principal defecte de la Constitució mexicana es que no desllinda clarament las atribucions que s’ encarregan als poders generals, que de fet invadeixen tols los terrenos que be ’ls semblan. Los poders federals se componen d’ un Congrés llegislatiu copiat del dels Estats Units, ab Senat y Cámara de representants; d’ un President, encarnació del poder executiu, nombrat per elecció de segón grau, y de Tribunals Suprem, de districte y de circuit, dels quals lo primer se forma de magistrats designats per elecció indirecta de segón grau y quinas funcions duran sis anys.

La Confederació Argentina, altra de las agrupacions de origen español que mes prosperan, y quina població de més de tres milions d’ habitants va creixent de dia en dia, gracias no sols als recursos del pays, sinó també á la incessant inmigració que de totas las nacions de Europa se dirigeix á sas platjas, está formada per catorze Estats, cuatre Territoris y ‘l Districte federal en que la capital ha sigut darrerament convertida. La Constitució actual es la meteixa que va ferse en 1853, reformada radicalment en 1860, y habent desde aquesta fetxa sufert algunas modificacions menys importants. La organisació dels poders federals es la meteixa que als Estats Units, ab lleugeras variants. Un Congrés, format per un Senat y una Cámara; un President, designat per elecció indirecta, y un Tribunal Suprem, quals magistrats son nombrats pel President ab lo consentiment del Senat y exerceixen llurs cárrechs mentres observin bona conducta, són las autoritats generals que estableix la Constitució. Aquesta, al fer la distribució de las atribucions de la soberanía, se separa de son model Nort-americá, y converteix la Confederació en un Estat quasi unitari, si be que decentralisat. En efecte, en son article 67, entre moltas altras importantíssimas atribucions que confereix al Congrés general, hi ha la de «fer un códich civil, un de comers, un de penal y un de minas», y encara que lo meteix article segueixi dihent, que tals códichs no podrán alterar las jurisdiccions locals, corresponent llur aplicació als tribunals federals ó provincials, segons que las personas ó las cosas caiguin baix la una ó l’ altra jurisdicció, no es menys cert que la organisació federativa queda desnaturalisada.

Mes, sigui com sigui, la generalitat de las repúblicas hispano-americanas ha entrat més ó menys perfectament en la via del particularisme, y ’n tocan ja certs resultats favorables, que anirán essent millors de dia en dia. Avuy per avuy, Mexich té ja construhits 4.500 kilómetres de camí de ferro y 27.000 de fils telegráfichs, y la Argentina disposa ja ó está á punt de disposar, de 4.000 kilómetres dels primers y d’ una xarxa de més de 15.000 dels segons: datos que presentem sóls com indici de l’ activitat que en tots los rams s’ ha despertat en aquells payssos.

Las repúblicas hispano-americanas ban comensat á assentarse, y lliures ja en bona part dels afanys que ’ls ha produhit la lluyta que desde llur independencia han hagut de sostenir pera dotar de institucions novas á aquells Estats sens historia, y pera esborrar los tristos efectes da la dominació castellana, están en lo bon camí que ’ls portará á fer alguna cosa de profit pera la civilisació general. No cal fer cas dels judicis apassionats que ’s fan d’ aquells payssos per los que encara anyoran la explotació de que en altres temps los feyan víctimas. Per llur fortuna, las repúbiicas de que ’ns ocupem, están situadas en uns continents en los que predomina la influencia particularista. Deixemlas que ’s desenrotllin, y si han comensat per imitacions y copias de la Constitució nort-americana, encara que espatllantla y desnaturalisantla, no tardarán tal vegada á imprimirhi lo sagell de llur personalitat. ¿Qui sap, com dihem en un altre capítol, si la missió histórica d’ aquells pobles jóvens y bulliciosos se condensa en arrivar á la síntessis que ha de armonisar l’ individualisme anglo-saxo ab l’ autoritarisme igualatari llati? Als esforsos fets per las repúblicas hispanó-americanas la civilisació deu ja que en lo nou món no s’ hi puguin arrelar institucions caducas. Després de la negació vindrá ‘l afirmació. Tancada la porta á la monarquía, la república no podrá viure sinó respirant los purs aires de la llibertat y del particularisme.