Verona, 16 de setembre

El centre de Verona no té preu. La Piazza delle Herbe, la dei Signori (amb l’estàtua del Dant al bell mig i aquest cafè noucentista des del qual t’escric), la meravella de Sant Zenó, el teatre romà, a l’altra banda de l’Adige…

Si t’he de ser clar, me’n malfiava una mica. Tota aquesta mitologia falsament romàntica de la Julieta Capuleto i el noiet dels Montesco està tan exhaurida que només una secretària anglesa s’hi pot sentir commosa. N’hem trobades, naturalment. A la casa de Julieta n’hi havia sis (lletges de semblar mentida) que recordaven com havia estat bell Leslie Howard pujant aquell balcó tan rònec per a trobar-hi una Norma Shearer que, segons vaig llegir no sé on, ja tenia trenta-cinc anys. Deixant a part les secretàries angleses, t’he de dir que la mitologia de Julieta m’empipa d’allò més. És una noia odiosa, tant si la pinta Shakespeare com Mateo Bandello.

Romeu és tota una altra cosa. Hi ha en ell alguna qualitat de víctima que el fa tremendament atractiu. La seva vulnerabilitat és entranyable. Tot just entrar a Verona, a la muralla escalígera coneguda com I Porticoni, ja he pogut llegir aquelles frases que el Diví de Stafford li posà en boca:

«Fora dels murs de Verona, no hi ha cel ni purgatori. Només l’infern…».

La meva simpatia per Romeu Montesco prové tant de la seva personalitat d’amant fervorós com d’aquell destí de víctima, que la visita a Verona m’ha confirmat encara més. Essent el drama tan decisiu per al jove amant com per a Julieta, aquesta ha tingut almenys la sort de restar en mite preferit de la menestralia universal: és ella qui obre el cor de les bones dones, les quals se la imaginen tota feble, indefensa i, en última instància, víctima. Res de tot això. El caràcter sòlid de Julieta queda fora de tot dubte, i el seu acte és una elecció. No així Romeu, que cau en el parany de l’amor de Julieta sense haver tingut temps de sortir del de Rosalinda. És un predestinat que s’aboca devers la dissort mogut pels fils fatals de la passió; un ésser amb massa ànima i amb massa cor, que veu frustrada la seva adolescència i, com tots els outsiders que he admirat, passa a la Història com a mite, però hom l’oblida com a ésser humà. I el gust menestral, empès per una elementalitat pregona fins i tot en assumptes del sentiment, reivindica humanament Julieta deixant de banda, com si fos un seductor malèfic, el pobre noi.

No deixa de tenir una certa culpa el municipi de Verona. Com que sembla que un mite femení és sentimentalment més rendible, hom ha dedicat tots els afanys del Departament de Turisme a exaltar la memòria de Julieta dedicant-li una casa, una tomba i, fins i tot, un projecte d’estàtua, com ja proposava, al final de l’obra de Shakespeare, el pare de Romeu.

Amb l’amant s’ha fet tot el contrari. La seva casa, situada al carrer de les tombes escalígeres, s’ha convertit en habitacle públic; el pati, en garatge; les finestres, en estenedors on hi ha tot de roba a eixugar, com en els quadres dels preromàntics. I, en resum, no és permès de visitar l’interior, de manera que us quedeu amb les ganes d’esbrinar quines secretes meravelles s’amaguen a l’altra banda dels prodigiosos merlets d’entrada.

Trist destí d’alguns mites malvistos! La mateixa Eleonora Duse, convertida en la Foscarina per art i màgia de l’inquietant D’Annunzio, refermaria els desigs menestrals d’enaltir Julieta en passar a les pàgines de Il Fuoco tot imbuint-se’n l’esperit. En aquest tros magnífic, que explica la vinguda de la protagonista a Verona per tal d’interpretar la tragèdia de Shakespeare a l’Arena, hom deixa conscientment Romeu de banda, i és l’esperit femení qui triomfa. Abans de la representació, tot passejant per la ciutat, la Foscarina adopta l’esperit de Julieta, en una claríssima mostra de partidisme. És un truc de ficció, aquest de D’Annunzi, que volria imitar. És a dir, que mentre entreveig, a l’altra banda de la tomba de Cangrande, els merlets veïns de la casa de Romeu Montesco, m’imbueixo l’esperit d’aquest noi, que és un dels adolescents més estranys de tota la Història dels infants damnats. I en creure’m, jo Romeu, que torno a Verona aquest dia d’avui, m’acullo al masoquisme excels de sentir-me víctima del temps.

No hauria de ser explicat? Vaig tornar, probablement, la setmana passada…

Vaig tombar per la Piazza dei Signori i, com en un temps perdut en el temps, vaig entrar al carrer delle Arche Scaligere, tot delerós de retrobar, ni que fos per romanticisme, el lloc que fou casa meva.

Ah, bandarres! Havia tancat els ulls per tal de deixar-me sobtar més profundament amb l’ensurt del rencontre i, en obrir-los de nou, afamat de melodrama, em vaig sentir morir. De la casa només podia reconèixer els maons vermells, que segons em contava el pare portà expressament de Vicenza l’acreditat arquitecte Maese d’Albenga. Tota la resta… com la puc explicar sense que em vinguin llàgrimes als ulls? Aquella finestreta de la meva cambra, rere la qual em solia recloure per abstreure’m en la lectura dels versos de Cavalcanti, ha estat tapiada per tal de col·locar-hi una altra forma de finestra: tota quadrada, més a la moda d’avui, segons sembla, però que, a parer meu, no es pot comparar en elegància amb la columneta d’alabastre que hi havia abans… la columneta en la qual vaig gravar un dia el nom de Rosalinda i, més endavant, tornant d’un ball on em van introduir d’amagatotis, el de Julieta. I només aquells maons vermells i uns petits merlets de defensa —manies de la mare, que temia alguna malifeta dels gibel·lins— em recordaven un temps en què jo, petit i ros, corria pel carrer amb altres noiets del meu braç ric, i jugàvem a cuit i a picar fort. Com era trist de recordar-ho! Recordar el dia que em van deixar sortir tot sol per primera vegada i vaig arrencar a córrer cap a la Loggia del Palau Comunal, a cercar el pare, que tenia afers al Consell dels Ciutadans… aquell dia, precisament, que el vell Capuleto l’insultà en públic i d’aquí va sortir tot el mullader famós. Com us podria expressar la bellesa d’aquell món que em tornava, reflectit en els ulls de tantes mecanògrafes angleses, trenta-anyades, que em somiaran sense molestar-se a endevinar la meva aparença certa? I com expressar-vos l’alegria d’aquella altra diada primaveral, que estrenava mantell verd i gec roig, i em semblava que el món era tot meu i encara no pressentia que em caldria renunciar al món per tal de passar a la reconsagrada immortalitat de la lletra, amb tinta en comptes de sang?

Tot rencontre és una basarda; és una ganivetada del temps. És tornar a recórrer cada piazza, cada palazzo avui esmorteït, i deixondir-se a una realitat més forta que el destí mateix de l’home: el pas inexorable de la Història. I com s’escola, la Història! Com mor cada carrer i cada botigueta, cada Duomo on anàvem a resar, els diumenges al matí, tota la família, perfectament empolainats, perfectament patricis de ciutat pròspera… diumenge rere diumenge, sí, fins a fer-me gran i preferir córrer amb els companys cap a les ruïnes de l’Arena romana, que abans eren al mig de la campanya, fora murades, i avui queden closes, ofegades per l’avenç de la meva Verona.

Tota aquesta mort he vist en tornar a la meva ciutat. I he recorregut tot allò que fou meu i allò en què la ciutat s’anà convertint durant els segles que seguiren la meva mort massa esbombada. I la basarda que em produïa el fet de sentir la Història era tan enorme que he recordat una frase que el bon William posà als meus llavis, tres segles després del meu suïcidi. «Sóc un presoner de la fortuna», em fa dir. I potser sí, que és cert. Però no solament jo, sinó tot aquest món d’antigalles si fa no fa resplendents que ha esdevingut el meu món d’aleshores, els mons que em seguiren, els mons que seguiran el vostre d’ara. I encara més: per tal de plaure al sentimentalisme de cors més fàcilment obridors, el municipi de ciutat ha servat esplèndidament la casa de Julieta, la tomba de Julieta, tot allò que recorda a ella i, només indirectament, al·ludeix al pobre Romeu. No sóc, doncs, un esclau de la fortuna? I força més: no solament han tapiat la meva cambra, han convertit el meu redós de noiet tímid en dormitori de canalla pixanera, sinó que el pati, en el qual solia sentir les rondalles d’un vell escriptor florentí que vingué exiliat a Verona, el pati dels tarongers i les flors morades, d’aquelles que en diuen campanetes —ultra margarides i jacints— ha estat convertit, ara, en establia per a cavalls de ferro, en indret empudegat, que anomenen garatge i que hom no pot ensenyar a la gent d’avui, la qual, si més no, hauria pogut recordar com era físicament la infantesa del dissortat Romeu…

I així estic: esclavitzat per sempre més en lletra impresa, víctima d’aquesta fama anorreadora, d’aquesta mort de la tranquil·litat suprema de la qual no puc gaudir perquè hom m’ha condemnat a estar sempre viu, imperiblement adolorit d’amor i de joventut ferida.

P.D. Ja ho sé: a Verona no existí mai cap Romeu ni cap Julieta, car els amants eren de Siena i es deien Gianozzo i Mariotta. Tot és llegenda. Però jo existeixo. I aquest dolor és meu.