Voiron, 15 de maig

Ben mirat, sóc un enciclopedista. No te’n riguis. Ni tampoc cal que ho esbombis. Esdevé tremendament estrany, ho reconec; però, de fet, tota aquella cultura ultrapassadora de la qual m’acusava l’Annie no és altra cosa que el resultat, àdhuc cartesià, de l’Enciclopèdia. I ni tan sols la de Diderot, sinó l’Espasa, i para de comptar. Això sí: tota ella, article rere article, ni que fossin avorrits, innecessaris o balders.

Vaig tenir hores suficients per a dedicar-m’hi, tot aquell temps que estava malalt: no tenia altra feina. Era al pis d’Ausiàs March, heretatge de l’avi Serra; i l’Enciclopèdia Espasa omplia ben bé dos compartiments sencers de la biblioteca del papà, la qual ocupa tota una cambra i està atapeïda, si te’n vols recordar, de llibres que no sempre m’era permès de llegir (però que jo escorcollava, de tota manera). Un monstre gegantí, era; fascinant de tanta saviesa proposada, incògnita de cada racó que amagava, no pas sense pols, volums incòmodes, feixucs, que em calia obrir amb molta cura (de vegades, en veure’m obligat a aixecar-me lleugerament de la cadira de rodes per tal d’atansar-me a la segona prestatgeria, em queia la manta dels genolls, i la minyona rondinava), que em calia amanyagar, com aquell qui diu, car eren la saviesa en el sentit més estricte del concepte, potser el més inabastable àdhuc. De primer, làmines de colors, llepolies bigarrades, separades de la resta dels fulls mitjançant paper fi, que els impedia d’enganxar-se. Pàgines dobles, de colors a punt d’esgrogueir-se, bestiaris i jardins amb flora de tota mena, noms fascinants, una mica còmics tanmateix (què ho fa, que el llatí aplicat a la nomenclatura de la ciència sembli com de broma?), pomells exultants que es deien —encara me’n recordo!— «pelargonium zonale», «»; noms col·locats sota un atropament de tonalitats diverses, lluïdores d’allò més, noms que m’agradava de fer servir per a ofendre-us quan em veníeu a veure (us etzibava: «Pelargonium, més que pelargonium», i no en papàveu llesca, però us ofeníeu, car sonava rarot).

O les representacions múltiples de les races humanes o dels continents de la Terra, expressats en 20 o 30 rostres exòtics, pàgina doble, sempre de colors; rostres d’expressió tristoia, d’ulls lassos, potser enfellonits d’haver de restar allí, tancats per secula, covant pudor de resclosit només per tal que un minyó malalt, qualsevol dia d’un any llunyà, hi aturés la vista i els assenyalés amb el dit i en recordés la descripció sempre més (mongòlics Kalmuco, Tungú Manxú, Kariakis, Coreans) empès cap al somni del gran viatge que aleshores encara tenia tan llunyà. I sobre el teló de fons, també esgrogueït, d’un bosc feréstec, el bestiari desproporcionat on convivien (i vaig demanar al papà si això era possible) pitons i llops i óssos i el gran elefant de l’Índia, ultra Tigris l’esporuguidor (bèstia assassina, diuen els tebeos que era. I també ho deia Salgari).

Venia, tot seguit, la descoberta de la pintura, tota negra primerament (acuso la imperfecció de la tipografia), quadres barrejats amb tapissos, escoles amuntegades sense cap ni peus, més bones —a parer meu— quan el dibuix s’assemblava més al cinema, quan els personatges del quadre eren homes i dones cèlebres; i estàtues blanques, nues, exaltacions bellíssimes dels grans misteris humans, pathos tot nou, d’herois arrossegats pel carro del conqueridor i d’heroïnes picardioses que convidaven cavallers versallescos a fer l’amor en jardins i parcs poblats de pollancs i araucanes, precisament al mateix full on les serps feréstegues estrenyien els cossos violentats (la boca recargolada en un udol gegantí, que no senties) de Laocoont i els seus fills…

En el seguici d’imatges inoblidables que em menaven de dret cap a la lectura del text, podria oblidar els mapes? Tota la simulació d’una realitat còsmica entortolligada en línies trencadisses, revolts traçats en línies vermelles, ratlles paral·leles a guisa de trens, camins suggerits, que jo resseguia, de la meva inaptesa estant, en la recerca de les grans rutes ignorades. Aquell joc de línies, aquell blau immens, aquelles serps també blavenques que s’endinsaven arreu de les terres, aquelles ciutats solucionades amb quatre puntets, eren, doncs, el món. Jo hi havia nascut. Em contenia. Tot allò era meu, i un dia o l’altre ho hauria de conèixer. Aconseguiria de posar-me bo, i els meus peus em menarien per totes aquelles senderes que ara només podia resseguir amb el dit, que ara només podia ampliar dins el recinte infinit de la meva imaginació. Oh, l’estranya visió de tota una realitat convertida de sobte en signes distribuïts per una superfície plana, una immensitat en la qual jo no existia ni solament com a puntet! I la mateixa Barcelona, ciutat de tot el meu amor, tampoc no era altra cosa que un puntet més petit que els altres en un conglomerat on ni tan sols Espanya era grossa. No diguem, doncs, Catalunya…