Cannes, no-recordo-quin-dia

La meva presència en un festival de cinema, precisament en un tros de la meva vida que volia defugir tot contacte amb els éssers que he deixat enrere, es pot explicar baldament amb un darrer desig estrafolari: vull esgotar aquests lligams que encara m’entronquen amb aquests nois de la meva generació, de la meva ciutat, per tal de continuar, de manera definitiva, la magna fugida. Com ara la decisió de no fer allò que més desitjava —conèixer Chillon, a la qual ambició vaig resistir, tot i ésser-me vital—, l’entestament de viure un espetec de la meva adolescència amb aquests companys d’altre temps equival a exhaurir totes les copes de la vida sense arribar a tastar-ne allò que, precisament, és més necessari. Igual que amb l’amor. La mateixa impossibilitat d’arribar a aquella fi on potser començaria jo mateix.

L’art, a les meves mans, també haurà de ser aquesta possibilitat que deixaré fugir. Potser estic dotat de debò, però les vacil·lacions són més poderoses que jo mateix i, en el fons del fons, potser, quant a creació, representa més aviat una voluntat de transcendència egoista per part meva (m’esglaia de no deixar res del meu pas per la Terra) i no pas un interès per l’art en totes les seves possibilitats, estètiques, socials o històriques. Aquests noiets barcelonins que marquen d’intel·lectual per la Salle de la Presse intenten sublimar un concepte de classe; però el meu intent individual de sublimar, mitjançant l’art, la gran por de la mort o la lluita contra la solitud no és pas menys greu de cara a una integració eficaç —com tu la demanes— en el món de la cultura. M’hi perdo, en totes aquestes divagacions, i un roman d’Henry James que m’he llegit aquests dies per indicació d’Edgardo Cozarinsky encara m’hi ha fet capficar més. En efecte, mutatis mutandi em sento com aquell personatge de «La Madona del Futur» que es passà tota la vida, altrament curtíssima, pintant el quadre d’una dona completament idealitzada, i del qual digué James (perdona la probable pèssima qualitat de la traducció): «Havíem estat parlant dels grans mestres que només han arribat a reeixir en una única obra mestra; aquells artistes i poetes que només una vegada en el curs de la seva vida van conèixer la inspiració divina i assoliren l’alt nivell d’allò que és millor. El nostre amfitrió ens havia ensenyat una miniatura encisadora, obra d’un pintor el nom del qual no havíem sentit mai i que, després d’aquest únic i fugisser bocí de fama, havia reprès una mediocritat predestinada. Se’n seguí una certa discussió sobre la freqüència d’aquest fenomen, durant la qual discussió (segons vaig poder observar) H… seia tot silent bo i acabat el cigar i mirant-se amb tarannà dubitatiu el quadret que recorria la taula, d’una mà a l’altra. “No sé si aquest pot ser un cas gaire freqüent”, digué al capdavall, “però jo, si més no, n’he viscut un de semblant. Jo he conegut un pobre noi que pintà una única obra mestra i…, ni tan sols arribà a ser aquest quadre. Es va jugar la fama i la va perdre…”».

Vet aquí, doncs, allò que jo seria, al cap i a la fi. Deixant momentàniament de banda el fet que no puguis llegir la història, car no ha estat traduïda al francès (no cal dir, doncs, al castellà), deixant fins i tot de banda aquest oblit imperdonable que els nostres crítics han condemnat tot aquest temps a l’obra immensa de l’escriptor, et vull fer arribar, ara, aquesta tristesa enorme, estèril, que produeix el fet de tenir consciència d’aquella mateixa fatalitat; és a dir, que, en qualsevol de les branques de l’art que escometés, jo només faria una primera obra…, ni tan sols un seguici continuat d’obres mediocres, sinó una única revelació que no passaria a engendrar una dinàmica. Jo seria, sempre més, aquell individu del moment artístic isolat, car tot ho deixaria dit en aquest primer monument de la meva impotència, en el qual només podria dipositar —i encara amb prou feines— una part si fa no fa canviada de mi mateix, d’aquest ego poderós que es nega a desdoblar-se en el necessari sacrifici de tota personalitat exigit per la tasca creacional.

Potser és a causa d’aquesta impotència meva que admiro el rigor d’Henry James, i en l’Edgardo Cozarinsky he trobat un excel·lent company d’admiració i de reflexió sobre l’autor. Me l’ha presentat Marc Villabí, que ha vingut a Cannes ben aureolat pels seus triomfs recents a París, com a realitzador de curtmetratges a la televisió. Ens ha bastat un matí de conversa perquè jo em sentís inclinat a contar-li totes aquestes cabòries meves sobre l’art, potser emparat en l’alcavotatge no sols de l’admiració compartida envers James, sinó més exactament en el llibre que, sobre aquest autor, ha escrit Edgardo: un assaig extraordinari, titulat El Laberinto de las Apariencias, que he devorat, més que no pas llegit, aquesta tarda. L’anàlisi que hom hi fa de l’activitat creadora, en una perspectiva coherent, m’ha fet tornar a aquella tristesa que sempre em produeix la dinàmica i la vitalitat aconseguides pel gran James. I no cal dir, d’altra banda, que el fet pregon que Cozarinsky hagi pogut escriure aquest assaig a vint-i-cinc anys (fou publicat l’any 62) també m’ha alliçonat de valent sobre les coses que jo hauria d’escometre ara mateix, ja d’una vegada, sense pèrdua de temps; car és molt probable que tingui prou capacitat per a fer-ho.

En resum: quin és el meu drama, en el terreny de l’art?

Si agafo, a partir d’aquí, les obres de dos autors aparentment tan diversos com podrien ser Henry James i Scott Fitzgerald, tot aprofitant una comparació que Cozarinsky m’ha suggerit, és perquè crec que les meves possibilitats i contradiccions basculen, precisament, entre llurs actituds i disciplines respectives, malgrat que amb un últim perill que el meu resultat fos completament nul. James, en tota la seva obra, dóna la més perfecta lliçó de disciplina que sóc capaç de recordar, i va fomentant un estil basat en la recerca constant, de treball progressiu amb els materials de què disposa, fins a assolir aquell punt de narrativa que clou tot el procés que l’ha precedit durant el segle XIX, en una fita a partir de la qual ja no serà possible de tornar enrere: a partir de James, només Proust i Joyce podran ser anomenats genis. I és aquest procés, tan ben apuntat per Cozarinsky en el seu llibre, que em dóna la mesura de la meva pròpia petitesa cada cop que em disposo a «contar» alguna cosa, com si m’adonés, de cop i volta, que la meva incapacitat per a superar els camins imposats és massa enorme, i que, atès que la meva contribució no pot ser radical, és preferible deixar-ho córrer.

«Com d’altres grans obres de totes les arts», diu Cozarinsky, «l’obra d’Henry James posseeix la paradoxal excel·lència de portar una forma d’expressió fins als propis límits… i de trobar en aquests límits la superació del seu gènere i desbordar-se de manera natural devers els altres. Tota obra de creació que parteix de la confusió a gratcient de gèneres i formes demana indefugiblement la genialitat per tal de no ser simplement irrisòria. L’obra que, tanmateix, ateny la superació d’aquests límits mitjançant l’exhauriment de totes les possibilitats que hi són contingudes atansa simultàniament una forma d’existència més definitiva, independentment dels avatars històrics que decreten la supervivència o la vulnerabilitat de gèneres i d’estils».

Sí. He comprès perfectament que l’art, al cap i a la fi, no és altra cosa que un seguici continuat de moments de crisi, que els gran artistes van resolent amb llur contribució diversa. És això, precisament, que fa els grans artistes, i és això que jo voldria ser: l’home capaç d’aportar al nostre present aquella renovació necessària a partir de la qual ja no es pogués avançar… fins que un altre home important, temps a venir, convertís la meva «saturació» en una etapa superada, en el fitó complementari d’un gran camí, que no es pot interrompre. Henry James, amb la seva disciplina, arribà a aquest fitó que el fa encara viu —un més entre nosaltres—, que converteix la narració en veritable ciència, superada l’alquímia de les improvisacions.

Però tinc, també, una altra tendència ben meva. Scott Fitzgerald, al capdamunt del camí amarg d’una classe social desplaçada, me la il·lustra perfectament. A la disciplina total de James, Fitzgerald hi oposa —llevat de The Last Tycoon— la immediatesa i la fugacitat del moment com a material estètic de primera categoria, a partir del qual l’obra es col·loca en gran testimoniatge del temps, en document humà estremidor, en una novetat contínua on batega, inconfusible, la sang de l’artista. Fixa’t bé que no em refereixo, ni de bon tros, a les bestieses preferides de Hemingway, per al qual la literatura és vida i la vida és literatura i ambdues coses només són l’aventureta pintoresca d’una guerra civil espanyola desenrotllada als peus del Kilimanjaro, poso per exemple. No et parlo pas d’aquest pastitx altrament fàcil, ans ben al contrari, de la literatura convertida en drama mitjançant un perllongament del gran drama vital. És aquí on la grandesa de Scott se’m revela en tota la seva magnitud, i on aquesta generació que ell s’inventà —l’allau de les flappers i els philosophers— es pot convertir en gran mite literari. I tot mite literari és un tros d’història esdevingut present etern.

Ara que el sol es pon, havent deixat Cozarinsky a l’entrada del Palais des Festivals, he passejat fins a la Place de la Mairie, i m’he entaulat en la terrassa d’aquest bar des d’on t’escric. Sense que jo m’ho proposés, a mesura que els meus dubtes es convertien en lletra tal vegada indecorosa, m’ha semblat com si Henry James i Scott Fitzgerald, en allò que cadascun conté de mi mateix, i amb colpiment respectiu i diferent provocat per la descoberta de la vellesa i el geni d’Europa, haguessin segut un moment amb mi per tal de revelar-me, amb tots els ets i uts, la doble realitat de llur obra, d’aquesta contribució que han fet a la literatura i entre els vessants de la qual contribució trontollo ara, ahir, sempre més.

Em sabria estar de contar-t’ho?

Aquest crepuscle preestiuenc, començos de segle, Henry James —bastó de puny daurat, barbassa imponent, de molta respectabilitat— ha sortit de l’Hotel dels Europeus i m’ha vingut a comunicar les coses que pensava d’Europa. A la rotonda del mig de la plaça, enfront del mar i de la muntanya, una orquestra municipal, sense cap compassió per al bon gust dels contemporanis, feia sonar llunyanes melodies d’una Viena carrinclona. M’acuito a aclarir-te que Mr. James, a despit d’aquest embadaliment continu que li produeix —tant a ell com als seus personatges— la descoberta d’Europa, s’ha sentit més aviat refractari a la dolcesa melmeladenca dels valsos; tal vegada perquè, al seu Bòston, el vals tal com ara es toca desperta una melangia europea massa ridícula i blana perquè el bon gust més elemental la pogués tolerar. En un instant determinat, l’escriptor ha tret una llibreta de notes i, amb lletra disciplinada però poc llegidora, ha gargotejat alguns apunts. Potser una midinette que passava fa poc, amb vestit de mànigues de pernil i àdhuc corbata, es trobarà a les pàgines d’algun llibre esdevenidor amb aquell jove nord-americà, que tanmateix l’ha deixada passar pel seu costat sense a penes mirar-se-la. Potser en aquesta novel·la o aquell conte que encara estan per escriure, tots dos s’enamoraran sense remei. La parella romàntica, que en el moment real ha estat molt lluny d’existir com a tal, durà sens dubte aquestes mateixes robes: ell, marcarà de copalta i botins molt ben cordats. Bigotet ros, no ho dubtéssim.

Mister James no s’ha deixat res per apuntar: ni tan sols la flaire de peix i de greixum que sura pel moll. Hi ha, damunt seu, aquella garantia d’una segona generació que ha estat avesada a conèixer, de bon començament, els principis i els límits de l’art del seu temps. Hi ha, darrere James, aquell pare filòsof que, de petit, li parlava de Lucreci i de, Tàcit, l’il·lustrava sobre les formes de pensar de tots els segles que precediren el Dinovè, d’uns convits platònics indubtablement dominats per la conversa més sana per a la ment, de personatges que es deien Lísies, Fedre i Alcíbiades pujats en una realitat envoltada de columnes hel·lèniques, enyorada aleshores per les mentalitats més selectes d’un país de classe mitjana, perdut entre el desert conquerit als indis. Henry James, quan ha vingut en aquesta Europa meva, ha retrobat tot l’heretatge cultural que la seva nació no tindrà mai, i els seus personatges, ja es diguin Lambert Strether, Bessie Alden o Julia Bride, vindran una vegada a la vida a Europa, potser s’hi quedaran molt de temps, tal vegada moriran com coloms d’ales encongides, tot mirant-se l’empudegada llacuna veneciana; o, tan bon punt tornaran al seu país, s’adonaran de la trista impotència de la raça per a transcendir-se espiritualment a ella mateixa. Sí, el darrer comte de la branca dels Valeri, quan la seva esposa americana faci sostreure de les terres de la vila mil·lenària aquella imatge de Juno, ell s’enamorarà de l’estàtua trobant-hi aquella continuïtat històrica, aquella tradició eminentment europea que James, mentre sonaven els valsos de la rotonda, m’ha confessat que envejava. Serà la Història, en la seva progressió inaturable, qui fornirà als materials de l’escriptor aquesta linealitat magnífica, que tampoc no s’interromp fins que, com la Història mateixa, retrobi el seu punt de saturació. James, home una mica trist, una mica de tornada de les grans alegries del món, m’ha dit que adoptarà la ciutadania britànica i que acabarà, als camps assolellats de Kent, la progressió de la seva obra, a partir de la qual un pobre aristòcrata asmàtic i un foll irlandès intentaran tocar la Lluna.

Quan arribà Francis Scott Fitzgerald, la rotonda encara emetia els valsos de la Belle Époque morta; però el canotier distingit de l’escriptor fatal, el seu pas de torrat inveterat, la dona que l’acompanyava (crec que es deia Nicole i s’assemblava molt a la mítica Zelda, tancada ara al manicomi), han portat, tot de sobte, com un eco de jazz disbauxat, un miler de verges modernes abillades amb penjolls que onejaven sorollosament amb cada cop de maluc, collarets llargs i embolicadissos que tota una època de foc, en un excés d’alegria desfogada, ha fet ballar. Hi han segut, la dona i Scott, i jo l’he trobat increïblement jove, com si fos aquell noiet que encara no havia vingut a França, que encara no havia tastat la torradura magna del París nord-americà: com aquella època que la seva generació, abans del crack de Wall Street, volia oblidar de totes passades que s’havia deixat la vida als camps fredolics de Verdun.

Oh, aquest Scott em parlava de la follia d’una Nova York rampant: la classe mitjana, sense saber com va ni com costa, havia amuntegat diners i se’ls volia gastar. Les bostonianes de James, que havien estat tan bescantades en llur difícil paper de defensores del dret femení, quedaven enrere amb els últims espetecs del victorianisme; Scott i Zelda, la benamada Zelda, recorrien en cotxe obert, amb una ampolla de xampany a la mà, a tall de bandera, enormes avingudes de matinada, empesos pel xarleston de Joan Crawford, sense saber que la dècada vinent els preparava per a la impotència a ritme de metralla de Bonnie and Clyde, tan bon punt l’alegria dels twenties s’esbalcés des dels últims pisos d’un gratacels de Wall Street. Sí, després vindria aquesta Europa d’entreguerres, on cada alegria seria un vagabundatge; Gatsby se suïcidaria, les flors de la disbauxa es marcirien en un rosari interromput i condemnat; totes les parties d’aquells anys de triomf s’enderrocarien en la gran rucada de la Côte d’Azur, el dit històric condemnaria impensadament tots els paradisos a cercar i, en fi, Babilònia ja no seria retrobada mai més. I Hemingway, entre cacera d’hipopòtams i torradura pamplonesa, aixecaria el dit contra l’home destruït, l’ensorraria encara més en l’allau de blues i ukeleles, en la impotència de transcendir la pròpia, miserable condició de criatura destinada a la mort…

Era molt jove, Scott, i, tot això, encara no ho sabia. Tot el dolor del futur restava molt lluny, aquesta tarda, mentre els cotxes Ford dels grans milionaris americans ja tallaven la calma de Cannes i queia un capvespre esgrogueït sobre la Napoule i els grans restaurants llançaven el xiscle frenètic de Louise Brooks, que jo compartia amb tota la meva exultació, com si aquesta disbauxa de fa quaranta anys fos un present real, de debò, ben meu. M’havia convertit en present literari, i encara no sabia que, a Madrid, Pablo Runyan batejaria la seva magnífica gossa amb el nom de Zelda.

Però tot aquest dolor de l’obra literària m’havia estat revelat, mentre t’escric, i dintre meu es barallaven totes les coses que potser podré fer algun dia. S’hi barallen el present i el futur, la vida i la mort, la lletra i els lais dels trobadors bretons, l’amor i la solitud de saber que ara, en aquest moll virolat, envoltat de rostres que es dirigeixen cap al Palais des Festivals, estic sol, completament abandonat a la meva condició de noi imbècil. I les tendències lluiten, lluiten a cor què vols…

Sóc tantes coses, bons Déus! En el fons de la meva fugida potser hi ha massa coses de tots els drames que m’han precedit i cap que jo hagi viscut de manera autèntica, original, ben meva. Hi ha, d’una part, la disciplina d’un Henry James que es tanca en la seva condició suprema de gran artífex; hi ha tot el dolor de Scott, que vindrà a Cannes un dia o l’altre i s’hi deixarà l’ànima mentre Zelda, que s’esmorteeix en un manicomi, en l’agonia dels anys trentes, escriu un al·legat contra aquest home destruït, enamorat tanmateix, i hi esmerça tota la irònica melangia victoriana que el sol títol indica; hi ha aquell xicotet que va ser penjat a Peranera, que potser havia ajudat a construir la casa del Baró, a les alçades de Taüll i, més endavant, hauria emigrat a Barcelona, on, enriquit amb el comerç, hauria pogut fer a la seva promesa el donatiu exigit dels vint sous i les vint-i-cinc lliures, i li regalaria el cenyidor d’argent, la bossa i els guants que no havien d’estar guarnits ni amb perles ni amb pedres precioses, com manaven les regles estalviadores dels nous consellers; i sóc aquell poeta que va morir de joventut a les Torres de Padròs, i sóc —entre tantes altres trepes d’àngels bons i àngels damnats— aquell Smenkaré que moltes històries egípcies no esmenten i que, coregent d’Akenaton, només pogué regnar set mesos quan aquest morí i no deixà altra cosa més que un taüt, del qual els sacerdots d’Amon arrencaren fins i tot el nom i la màscara daurada, de manera que no pogués passar a la immortalitat…

No podria ser aquell Artur que en arrencar Excalibur guanyà regne, amor i dret d’home?

A mesura que la nit s’acreix sobre Cannes, també voldria ser la meva generació…

Que no ho sóc, però, en alguna mena de manera?

És com si la Història tornés de cop i volta. Et parlo del meu avantpassat. Efectivament, aquell Campdepadròs, noi imbècil, poeta mai no sabrem si per vocació veritable o també per un cruel procés de sublimació (llavors que el comerç havia donat a la seva família la possibilitat de deixar Ribera pel carrer de la Portaferrisa), va ser, com ara jo, el personatge contradictori típic, que al capdavall no és altra cosa que l’espill estrafet per les grans mentides de l’art i de la vida. És per això que tinc tan a prop Jeroni Campdepadrós i que al mateix temps només desitjo d’anar a Egipte per tal de veure el taüt de Smenkaré.

Tot rellegint ja fa temps aquells versots oblidats al despatx de les Torres de Padrós, em va semblar que els «ulls preocupats» del poeta havien vist alguna cosa que tots nosaltres hem vist. Tota una Història que es repetia als nostres anys quarantes, llavors que érem petits. Oh, sí: l’impacte d’aquella visió el va empènyer a defugir les regles, el va portar fins a Venècia, en una evasió com la meva i que el feia inservible per a l’esdevenidor. Ell devia haver abandonat molts somnis, abans d’abandonar-se al somni definitiu: aquell que tenia el silenci de la Història com a veritat última. Diuen que fins i tot va tenir alguna relació amb Lord Byron, abans que el Coix Sublim anés a morir per la llibertat de Grècia. Però Campdepadrós no havia nascut a Anglaterra, tenia els ulls massa fixos en una part molt petita del món, situada entre els Pirineus i Múrcia; no es podia permetre el luxe de seguir el seu company de mester cap a una epopeia d’altra banda resplendent. El meu avantpassat escollí el destí —més gris però absolutament indefugible— de tornar a Catalunya.

Jo ho sé: totes les contradiccions històriques que havien configurat aquesta terrassa nostra des de tres segles abans de néixer el poeta arribarien a determinar fins i tot la seva estètica, la qual, com ara ell mateix, és contradictòria i és impossible. L’arribada al món de Campdepadròs, preparada per tres segles de mercantilisme barceloní, el faria gaudir de tots els avantatges que calien per a tenir mamada la cultura des de petit. Naturalment, la primera contradicció s’havia d’esdevenir a nivell social i lingüístic: com hom sap, sempre tingué una salut molt feble, i el va criar a ple camp la dida Josefa, que li parlava i cantava en català mentre la gent selecta de ciutat trepitjava un castellà de tres rals i un francès potser més perfecte. A què es degué, doncs, que el nostre poeta fes la seva obra en aquesta llengua nostra, boteruda si no morta? Mentre la seva ascendència, burgesia pròspera, el menava cap a la Il·lustració, l’esperit popular el dirigia devers un romanticisme al qual, llevat de l’amor per les coses i les fetes somortes, tampoc no es podia inscriure plenament, car havia vist la nostra gran trampa romàntica i sabia que tampoc no es podia permetre de caure-hi. Així, doncs, els seus tempteigs de romanticisme no van ser sumptuosos com els de Byron o Walter Scott, no es van poder embadalir amb aquella insistència panteista de Shelley o Wordsworth, sinó que recollí tota la tragèdia de Southey, en el seu clam de mort, d’éssers entrampats en una lluita desesperançada entre la passada grandesa humanista i les formes d’una Història a la qual no es podien integrar, les quals arribarien a ultrapassar-los…

Hi ha, dintre meu, Jeroni Campdepadrós, els ulls imbècils del qual semblen trasplantats a la nostra generació; hi ha la fugida d’Oberman, l’espasa d’Artur, el jove Smenkaré, de qui a penes sabem tres coses i al qual els avatars de l’època impediren de realitzar el seu paper en la Història; hi ha els joves tristos de Fitzgerald, envoltats d’anuncis enormes, rètols lluminosos que proclamen l’excel·lència de la Coca-Cola i t’obliguen a veure qualsevol pel·lícula; hi és tot, renoi, hi és tot…

Vida, art, historia que s’escola, indefugible solitud de l’amor…