París, 8 de març

Només vaig al cinema. Tant se val, el programa. M’embriago amb pel·lícules. Atès que són evasió, per què defugir-les?

Són ficció d’actituds sobreposades que es repeteixen simptomàticament tot forjant una mitologia de veritats últimes. Verí medicinal que reprodueix una activitat sovint onomatopeica, nascuda generalment de la metamorfosi vulgar i grollera que hom no aconsegueix mai de portar a bona fi. Assassinat de la lletra. Mort de l’esperit. Cada pel·lícula és una genial engarjoladora de voluntats que no són massa fortes: amalgama de suggeriments que no acaben amb la pel·lícula, ans comencen, precisament, a partir del final, llavors que Gene Tierney s’aixeca de la butaca del costat i s’esdevé que també hi teníem Linda Darnell, que hi eren totes dues en comptes d’aquest senyor rabassut, de mirada polserosa, llavors que el drama o l’aventura interromputs per la mort de la imatge es reprenen en la voluptuosa aturada de la ment, consagrada al tedi i escapada del tedi mercès a la nova Pasqua dels personatges que hem estimat, odiat, avorrit, que ens han excitat d’alguna forma probablement incopsable fora d’aquest temple «pop», enfront d’un altre sagrari, a la menja d’una hòstia diferent. Pel·lícula: opi, droga que agraeixo…

Cossos que cada nit s’obren de cames per tal que jo en sigui rei. Cossos pel·liculaires, cossos literatura, cossos que em fastiguegen. On sóc?