Friburg, 28 de març

El temps d’aquesta ciutat és magnífic. He decidit de quedar-m’hi tres o quatre dies més, ja que no hi ha cap feina que m’empaiti. Més endavant faré Alemanya i, si m’hi animava, aniria a contemplar algunes mostres —sempre saboroses— del barroc vienès. De tota manera, Friburg és completament plaent, i l’hotel que vaig triar dos dies després de l’arribada justificaria de ser escollit per qualsevol geni de la literatura. És a l’altra banda del riu, a la part que una ment civilitzada consideraria raval del poble però que jo passo a tenir com el bell epicentre del seu encís. Imagina’t que, a l’altra banda de la finestra, hi tinc una petita abadia del segle XVII, amb uns matolls de pedra inexplicable, barroc altrament simpàtic en el seu casolanisme, simpatia que no se sol produir en gairebé cap mena de barroc casolà. És una placeta que fa pujada i que té al mig una columna de mena salomònica, amb creu al capdamunt. T’ho havia dit, que Friburg és una vila essencialment religiosa? Darrere aquesta plaça, per exemple, comença una muntanya que té tres o quatre convents, i a l’altra banda del riu, passat aquest pont de pedra gairebé enganxat a la paret de l’hotel, trobes tots els convents i totes les abadies que vulguis, ultra cases de perfecta estructuració urbana, que evoquen tot un passat artesà-burgès. També hi ha una universitat, però ja és a la part més moderna, la qual s’escau sortosament a la part més allunyada de l’altra ribera. T’he de dir que fins i tot la part moderna té restes de muralla, i això em fa pensar que aquells titans medievals van emmurallar tota la vall de Friburg fent una mena de cordó sobre totes les muntanyes que envolten la vila i deixant només unes portes per tal que s’hi escolés el riu. D’això, me’n vaig assabentar al museu, un d’aquells racons de món, magatzem de tresors purament locals i encara gràcies, en el qual, imagina’t la sorpresa, he trobat tres Delacroix i un Fortuny (val a dir que, si bé són esborranys de quadres, no manquen d’un gran interès).

Deu ser per aquest emmurallat tan savi com difícil d’assolir que Friburg, segons diuen les cròniques, només fou vençuda i presa una vegada en tot el curs de la seva història. De fet, no em resulta gens difícil d’imaginar els setges que aquesta petita república ha d’haver suportat. Un tapís del museu ha afavorit el meu lliurament a la fantasia més esperonada. He recreat tota la història de Friburg sense com va ni com costa. Ja sé que no deu ser una història completament exacta. Ni ganes, tanmateix. Que podries concebre el «Mazeppa» o el «Childe Harold» amb exactituds històriques?

Al matí vaig a prendre el sol a la piscina, des de la qual es poden veure les dues parts del poble, ja que és arran del riu, enmig dels dos vessants de muntanya sobre els quals es reparteix Friburg. A la piscina, aquesta primavera abans d’hora ha esdevingut una mena d’estiu que astora tothom. Hi he conegut Inge, una sueca que estudia Teologia a la universitat i que, si no bella, és força abellidora. L’he portada a l’hotel i hem fet l’amor amb un engrescament més tost deseixit. Després hem vist Vaghe Stelle dell’Orsa, la de Visconti, que probablement no veureu mai al país. És una recreació de l’Orestiada, bastida sobre la delícia conflictiva d’un incest ultrarefinat. N’he sortit desitjant d’haver tingut una germana. Hauria estat un bon pretext per a morir com Jean Sorel (Orestes sublimat pels casals misteriosos de Volterra): suïcidant-me a tall d’orgasme.

Avui, amb Inge, he tornat a fer l’amor. Quan la Maude em donà pota, vaig pensar que el sexe pel sexe podria ser la millor manera d’alliberament que tenia a l’abast. Descobreixo, però, que és ben bé a l’inrevés. Quan estic amb alguna dona, tot besant-li el cos i estirant-li els cabells, com a mi m’agrada, em surten dels llavis els mots que he dit cada vegada que m’he enamorat. Són mots que ja em sonen a cosa envellida, i quan em torni a enamorar —car és ben segur que hi he de tornar— també és ben segur que no em serviran. Fins ara no m’havia adonat que ens cal renovellar l’amor o, si més no, el seu vocabulari. És indecent de dir sempre les mateixes paraules, ni que sigui canviant-ne el to; i potser el dia de demà ens commourà més de fúmer un cop de peu al pit de la dona estimada que no pas dir-li: «Je t’aime» o «Tota la meva vida depèn de tu». En el cas concret de l’Inge, els mots eren exactament els mateixos que deia a la Maite, a la Lucrèce, a Maude, o bé al Carles. Aquesta necessitat de dir-los, que potser era una manifestació de solitud? M’ho he tornat a plantejar aquesta nit, mentre tornava d’acompanyar Inge a la seva residència. Si durant l’acte sexual, que només ve a ser el resultat d’una exultació del desig, em sortien aquells mots tendres, una mica gemegosos, que acompanyaven totes les meves maniobres sobre el cos de la noia, això potser voldria dir que, inconscientment, em cal dir-los de nou a un objecte —admira el meu eclecticisme en no assenyalar de quin sexe— que estimi de debò, del qual torni a dependre la meva vida, l’absència del qual em mati a cada instant.

Inge tenia, una mica, la mirada de la Maude, de la mateixa manera que Maude tenia la mirada de Lucrèce i aquesta la de Maite i també la de Carles. És una mirada —això, ho saps bé— que s’enlluerna només de veure’m, que es queda embadalida mentre la boca resta mig closa. Després, aquesta mirada única es fon en una indiferència gelada, ja no em gosa fitar. No vull dir que sigui la mirada exacta de l’amor, sinó la de les dones i del noi que he estimat. És una mirada tota trista, que em plau en la mesura que sé que l’objecte de la seva tristesa sóc jo. De vegades, és una mirada alegre, feliç de tenir-me ben empresonat en el parany de l’amor. Però aleshores començo jo…

Tota la meva experiència de l’amor ha estat fonamentalment dissortada. Anit, sota el gran rellotge de l’Hôtel de Ville —un rellotge d’or, il·luminat, que es veu des de moltes parts esglaonades de la vila—, vaig besar Inge i, tot d’una, van sonar les campanades de les dotze. Em vaig girar i, d’una llambregada, vaig abastar els terrats de sota, tota la part germanitzant del Friburg romàntic. Estrenyia molt fort la mà de la noia i, un moment, vaig tornar a sentir dintre meu aquell goig tan dolençós de l’amor. Només durà un instant, però era intens com tot l’amor que havia sentit per les altres dones. I et pregunto: si un instant amb qualsevol dona del món —ni tan sols triada—, mentre domines tota una ciutat adormida, et pot inspirar tot l’amor de l’Univers, per què rediastre l’hem de fer tan difícil nosaltres?; per què l’amor ha de ser, tot seguit, aquesta forma contínua de morir i de matar a la qual estic tan avesat, per sort o per dissort?

Sé prou bé que sóc jo qui comença. De primer, mentre aquesta mirada trista em contempla amb adoració —ja que totes les meves dones m’han adorat, i així mateix Carles—, jo em sento una mena de gran senyor que regna sobre un altre cor; em deixo estimar fervorosament i, de mica en mica, aconsegueixo de vèncer la indiferència i acabo estimant jo també. Després, la cosa canvia. La mirada s’enfredoreix progressivament, i jo, enamorat tardà, sento que l’objecte amat se’m fa escàpol, que em defuig. Però aleshores ja em trobo embolicat en una xarxa d’amour fou. Aquell ésser que fins fa pocs dies no era gaire cosa més que un motiu plaent, esdevé el fitó més important del món, no em puc passar de la seva presència, el voldria empresonar en una gàbia daurada per tal d’assegurar-me, d’aquesta manera, que no em fugirà mai. Se’n van, però. Jo em quedo novament sol, cremat d’un amor que no puc aturar —ni ho voldria—, exigint-me a mi mateix l’obligació de no oblidar Maude, Lucrèce o Carles. I mentrestant he fet el millor que he pogut per acuitar aquesta fi, he volgut que l’amor s’acabés tot d’una per tornar-me a quedar sol, tot nu amb la meva passió. Sempre ha estat així. Sempre ho serà.

Perquè quan m’enamoro vull convertir l’amor en una totalitat, quelcom que eixordi el món, que sigui vida i mort, llum i tenebra, suïcidi si cal. I, tan bon punt he vist glaçar-se la mirada que m’adorava, penso que l’amor ha de ser com la gran corrua d’amants tràgics que ens han colpit tot al llarg de la història de la literatura o no és res.

I és per això que, a les meves mans, l’amor esdevé un joc d’assassins.