5

Assegut a la butaca, l’Oliveira s’ha adormit amb les xancletes enceses. A mesura que les piles s’han anat gastant, la llum ha flaquejat. Al dormitori, l’Iris ronca. Abans de tancar els ulls, ha pres una decisió. Demà, proposarà a l’Oliveira de dormir separats; ella aquí i ell al menjador. Té seixanta anys, dorm cada vegada menys, es desperta sovint —quan plou, quan ell es mou, quan els veïns celebren la victòria del seu equip— i ja no es veu amb cor d’anar a treballar amb una tona de son damunt de cada parpella. Sap que l’Oliveira ho acceptarà. Tot el que ella proposa li sembla bé. De vegades, l’Iris troba a faltar una mica de conflicte, uns minuts de discussió, encara que només sigui per triar el programa que veuran per la televisió o el color d’una camisa. Quan ella li retreu aquest excés de docilitat, ell la desarma amb un somriure. Fa més de nou anys que viuen plegats i no s’han barallat mai. I quan, per provocar-lo, ella aixeca el to de veu i l’esbronca per una futilesa domèstica qualsevol, en comptes d’empassar-se l’esquer i de reaccionar furiosament, ell contesta amb una frase amable, d’una paciència, més que santa, malaltissa. En general, l’Iris n’està satisfeta. No s’han avorrit mai. Quan han tingut problemes— de salut, econòmics, sexuals —han reaccionat de la millor manera. Un cop superats, comprovaven que no és veritat que els problemes uneixin. Desgasten, si de cas, corroeixen i roben una energia que hauria d’esmerçar-se en la vida quotidiana i no a lluitar contra tot allò que fa perillar la normalitat.

L’Iris s’ha adormit just abans de recordar les adversitats que han compartit. Quan es desperti, el record serà allà on l’ha deixat, arran de consciència. Emmagatzemats en neurones organitzades, els problemes semblen ben poca cosa. Tenen l’aparença i les limitacions dels relats de guerres i de catàstrofes, que, tot i que intenten expressar la gravetat dels fets amb descripcions i estadístiques esgarrifoses, no poden abastar el dramatisme ni les dimensions —sonora, olfactiva i visual— del desastre. A diferència de l’Oliveira, l’Iris creu que parlar dels problemes és una forma de treure’ls verí, d’aplacar-ne l’ona expansiva. Quan reviu una situació compromesa, li fa l’efecte que la cicatriu es tanca, que gairebé desapareix. L’Oliveira, en canvi, és partidari del silenci i de l’oblit. Com més silenci i com més oblit, millor. Cada cop que se surt d’una situació difícil, s’aplaudeix a si mateix i crida: «Prova superada!», com els participants enèrgics d’un concurs de televisió. Això no vol dir que, de tant en tant, no hagi de digerir durant molt de temps allò que, en principi, semblava més fàcil de pair. Sap, per experiència, que la resistència al dolor i la capacitat d’encaixar puntades de peu al ventre és superior a la prevista. Per això, perquè no vol recordar fins on ha estat capaç de suportar, s’estima més no remoure el calaix de les putades.

L’Oliveira sent un soroll. Obre els ulls. És un soroll inaudit, una barreja atípica de fuita d’aigua i de gas. La seva primera reacció és ensumar, però no detecta res estrany. A poc a poc, dirigeix la mirada cap a la finestra. És oberta, tot i que, abans d’adormir-se, recorda haver-la tancat. La mica de vent que entra fa ballar la cortina. S’aixeca. Mentre s’hi acosta, gairebé a les palpentes, els veu. Més ben dit: els sent, perquè són invisibles (de fet, no ho són, però és com si ho fossin). L’esforç que fa el cervell de l’Oliveira per definir-los gairebé n’esgota la capacitat. Són ens. No tenen ulls, ni cames, ni tota la parafernàlia de trompes, triangles i tentacles amb què se’ls sol representar a les pel·lícules. Tampoc no tenen volum, en el sentit que no ocupen cap porció d’espai. A l’Oliveira li recorden els conjunts geomètrics que, de petit, dibuixava a les classes de matemàtiques: cercles de mides diferents units per una zona oval anomenada intersecció, d’A amb B o de C amb D. Les interseccions semblen desprendre una energia superior a la resta del conjunt i contenir el centre neuràlgic de l’entitat. L’Oliveira no se sent fascinat en absolut, només aterrit, i amb ganes de cridar tan fort que ni tan sols ho intenta. Tremola. Els ens s’acosten. Després d’una estona que ell interpreta com d’observació, se l’empassen sense deixar-li temps per resistir-se. Un cop engolit, l’Oliveira continua en la mateixa posició, exacta. Curiosament, la llum de les xancletes recupera potència. Sent que és al menjador i alhora percep que ha estat engolit per una massa que no pot apreciar materialment però sí d’una manera mental. La defineix com una gelatina invisible. La finestra oberta semblava el lloc més idoni per sortir de la casa, però els ens es dirigeixen cap a la porta. L’Oliveira, que els segueix —per força—, preveu que l’obriran. S’equivoca. Quan, en teoria, haurien d’haver-se esclafat contra la fusta, fan un moviment d’onada i passen, ell inclòs, pel forat del pany. Té just el temps de girar-se i veure com s’encén el llum del menjador i com l’Iris, despentinada i vestida amb una camisa de nit blanca, pregunta:

—¿Lourenço?

* * *

L’Oliveira havia sentit parlar d’abduccions, d’humans suposadament raptats per forces provinents d’altres planetes. Sense creure-se’ls —més aviat per distreure’s—, havia llegit els testimonis d’especialistes que juraven haver estat víctimes d’experiments en laboratoris ultratecnològics. Fins i tot recordava un programa de televisió en el qual un pare de família havia ensenyat una cicatriu en forma de lluna a l’alçada del turmell per demostrar la seva estada entre individus vinguts d’altres galàxies. En tots aquests relats sempre hi havia, a més d’un excés de demagògia, un element violent. Les paraules «segrest», «rapte», «experiment», «congelació de neurones», «invasió de clònics», convertien els fets en un basar de delictes impossibles de controlar. Per compensar, també hi havia els testimonis oposats, els d’aquells que, amb mirada angelical i somriure de sectari, sostenien que les forces més allunyades de l’univers transmeten una aura de pau i serenitat. Tot plegat formava part d’una indústria del misteri i de l’enganyifa que s’alimentava amb dues matèries primeres: l’avorriment i la curiositat. L’Oliveira s’hi havia acostat de tant en tant, de lluny, sobretot per contradir la dona, que considerava totes aquestes coses com la forma més abjecta de toxicitat mental.

A hores d’ara, l’Oliveira continua sense creure-hi, encara que disposa de més elements de judici. Primera sorpresa: ningú no l’ha transportat a cap nau espacial. Vestit exactament igual com anava abans —i calçat amb les mateixes xancletes lluminoses—, es desplaça seguint la massa d’ens interseccionats. La velocitat és relativa, per no dir inexistent. Allò que els científics consideren una suma d’anys de llum, inabastables per una vida humana, és, en realitat, una estoneta. Les distàncies, que en principi haurien de disminuir a mesura que un s’acosta, utilitzen recursos propis i, sense fer cap esforç, es multipliquen en progressió geomètrica. Que la realitat s’imposi contra les seves creences li produeix un cert malestar. «No és just», pensa, tot i que, per prudència, no gosa expressar-ho en veu alta. Defineix el que l’envolta com a «exterior», i el desconcerta no veure-hi estrelles, meteorits, constel·lacions o satèl·lits (dels Apol·lo, ni rastre). Tampoc no adverteix cap moviment rotatori, ni percep el magnetisme de les òrbites. Tots aquests elements li haurien servit per confirmar una iconografia espacial familiar i haurien amansit la gravetat dels fets.

Se sent lleugerament marejat a causa de no haver experimentat com s’allunyava. El més lògic, pensa, hauria estat notar-ho, sobretot tenint en compte que no ha tancat els ulls en cap moment. (Quan agafava un tren i sortia d’una estació amb el nas enganxat al vidre, o quan circulava amb el camió de l’Antunes, relacionava el paisatge que desfilava davant seu amb una distància que, a mesura que el temps passava, progressava. Aquí no). Hi ha un altre detall que l’inquieta cada cop més: no es mou. No és víctima de cap paràlisi, sinó que no sent la necessitat de moure’s. Si vol bellugar un dit o una cama, no cal que els bellugui realment, només ha de pensar que els belluga i la sensació és la mateixa. Això, naturalment, l’incomoda. Al seu voltant, la presència d’entitats interseccionades s’incrementa. Li fa la impressió que, més que segrestar-lo, l’han convidat a passar una estona fora del seu lloc habitual de residència. Simultàniament, s’adona que no tornarà mai més. Que, per desgràcia, els ens interseccionats que l’han engolit fa uns minuts ignoren quin és el significat de la paraula «tornar» (i, sobretot, la importància que té per ell). Per provar de tranquil·litzar-se, relativitza la situació adaptant-la a un context terrícola. És com si algú l’hagués convidat a sopar sense calcular que només el temps de desplaçar-se, menjar i fer la sobretaula li ocuparia vuitanta anys. No hi ha voluntat de separar-lo d’allò que estima, ni d’interrompre un procés vital més o menys vulgar. No hi ha predisposició a la maldat, ni projecte d’investigació satànica. Només hi ha —li sembla— ganes de comunicar-se i, si de cas, un error de càlcul. El cervell de l’Oliveira funciona a tota màquina. Comprèn que hi ha diferències entre els ens que l’han engolit i els que l’acullen. És una diferència jeràrquica, que situa els que l’acullen en un status superior als dels que el transporten. Tots tenen en comú un caràcter uniforme. A través de la massa gelatinosa, percep que «l’exterior», fins allà on pot abastar-lo, és una immensa extensió de timidesa. I això, encara que no se n’adoni, el reconforta.

* * *

No havia vist mai tanta timidesa junta. Fins fa un moment, vivia en un món on, tot i ser molts, els tímids són minoria. Aquí, en canvi, la timidesa és unànime i té l’avantatge que no es pot comparar amb cap altra característica. El que a Brussel·les o Rio de Janeiro era una tendència a perdre la seguretat en un mateix és ara una constant sense valor, ni positiu ni negatiu. Els ens contenen grans quantitats de timidesa, però semblen ignorar-ne les servituds. Res no els fa sentir emocionalment inferiors. Res no els produeix la frustració de veure que si fossin diferents les coses serien d’una altra manera. No arrosseguen una mala consciència creada per contrast amb altres naturaleses més ambicioses. A mesura que s’acostuma al paisatge exterior, l’Oliveira sospita que les interseccions tenen la finalitat d’unir unes voluntats que, per timidesa, no s’haurien ajuntat mai. I que han triat la intersecció com a nexe per pura lògica, com una conseqüència del seu temperament tímid —un extravertit hauria preferit l’absorció—.

La manca d’orientació l’atabala. Si és capaç d’adonar-se que es desplaça, ¿per què no pot saber en quina direcció? A poc a poc, sent que la gelatina invisible li transmet estímuls provinents de l’exterior. La proximitat amb els ens augmenta. Ara, a més de sentir-los, s’hi pot relacionar. No parla perquè li fa l’efecte que està rebent missatges i que, en acabat, li tocarà transmetre’n. Quan arriba el moment, però, tampoc no diu res. No li cal. És capaç de respondre sense recórrer a cap idioma. «Aquí, l’Horácio s’avorriria», pensa. Acte seguit, descodifica un missatge d’entrada amb una estructura molt complicada, que inclou, entre altres elements, una pregunta i, alhora, el dret a fer-ne una altra just després d’haver-la contestat. Si l’Oliveira no respon, no podrà continuar comunicant-se. A primera vista, el missatge no és gens autoritari, i això el fa especialment atractiu. En aquestes condicions, dialogar, més que una opció voluntària, és una necessitat, l’única forma d’acumular informació i de transmetre opinió. La perfecció de l’estratègia dissenyada pels ens l’admira. Si ell i tots els tímids que ha conegut haguessin disposat d’un mecanisme tan sofisticat com aquest, haurien parlat més i, probablement, no se’ls hauria considerat tan tímids com, en realitat, eren.

A banda de les instruccions d’ús, el missatge incorpora una pregunta que requereix una quantitat determinada de resposta. No s’hi val a contestar la pregunta amb una evasiva o amb un estirabot; s’ha d’alimentar l’interrogant amb la dosi suficient de rèplica. (L’Oliveira s’ho diu amb altres paraules: un recipient d’un litre ha de contenir sempre un litre de líquid; un de mig, mig litre). Aquesta condició, que estableix la quantitat de diàleg, no n’afecta la qualitat. O sigui: es pot mentir, sempre que la mentida satisfaci el grau d’interrogant que conté la pregunta (si el recipient d’un litre conté un litre i el de mig, mig litre, no importa la naturalesa del líquid). L’Oliveira conclou que, a més de tímids, els ens són confiats.

Un cop assimilada pel receptor, la pregunta ocupa gairebé tot el missatge. Malgrat que no ha estat expressada amb paraules, l’ha comprès perfectament. Els ens volen saber si estaria disposat a col·laborar. La quantitat d’interrogant és mínima. Com que necessita continuar dialogant per esbrinar la distància que el separa de l’Iris i del menjador de casa, l’Oliveira pensa: «Sí, estic disposat a col·laborar». Els ens capten l’afirmació. L’accepten com a resposta i es disposen a rebre la pregunta d’ell amb una atenció que l’afalaga. Li passen pel cervell més de cent preguntes però en rescata una a l’atzar: «¿Per què m’heu triat a mi?». El diàleg, que només es basa en interrogants voluntàriament dirigits al receptor, funciona. L’efecte que ha produït la seva pregunta s’estén fins als punts més recòndits de «l’exterior». Dedueix que no s’està comunicant solament amb un ens, ni amb una comissió especialment designada per l’ocasió, sinó amb la suma total d’entitats interseccionades. De cop i volta, se sent més responsable. Amb impaciència, espera el missatge de tornada, una explicació que resolgui el primer d’una llarga cadena de dubtes. Com ell abans, els ens també responen sense paraules: «Per les xancletes lluminoses».

* * *

Per l’Oliveira, les xancletes han estat només una sorpresa d’aniversari. Pels ens, en canvi, han actuat com un focus d’interès que els ha portat fins al menjador de casa seva. Després d’un intercanvi de preguntes i respostes, ha arribat a la conclusió que els ens es mouen per curiositat. Pel que ha pogut entendre, quan detecten una situació incomprensible, proven d’analitzar-la a distància. Si la quantitat d’interrogants que genera és massa elevada, els ens es desplacen i l’estudien de més a prop. I si, un cop observat el fenomen, la curiositat persisteix, s’emporten els protagonistes de la situació per aclarir tot allò que no desxifren. En aquest cas, el fenomen ha estat un home adormit en una butaca, amb un somriure als llavis i unes xancletes lluminoses als peus. Sense moure el cos —no pot—, l’Oliveira aconsegueix abaixar la mirada i veure’n la llum, groga i potent, que prova d’il·luminar el que hi ha més enllà de la gelatina. Fa unes hores, mentre obria la caixa, les xancletes no semblaven pas tan perilloses. Amb prou feines eren una broma, un detall simpàtic, d’aquells que obliguen qui els rep a mostrar-hi un entusiasme superior al que sent en realitat. L’Oliveira ho ha fet per no decebre l’Iris, perquè ha valorat l’esforç de recordar-se del seu aniversari i de portar-li alguna cosa. Per experiència, sap que la gent que fa regals no sol conformar-se amb el fet que l’altre els agraeixi. Volen, a més a més, agradar. Per quedar bé, sovint s’ha de fer un esforç de simulació, encara que tot formi part d’un ritual de falsedat que es repeteix quan els papers s’inverteixen. (Un ritual que, a la llarga, provoca l’acumulació d’objectes que cal amagar en petits museus particulars on s’arxiven les proves del pas del temps i del mal gust: un cendrer en forma de sardina, un jersei de coll alt de color rosa o una capseta metàl·lica rovellada i cursi). Amb les xancletes lluminoses, l’Oliveira potser n’ha fet un gra massa. No hauria hagut d’emprovar-se-les i abaixar les persianes, ni deixar que els convidats l’aplaudissin mentre caminava pel passadís. Si s’hagués limitat a somriure tímidament, a donar les gràcies amb un petó i a desar-les a l’armari, els ens interseccionats no s’hi haurien fixat i no l’haurien visitat per interrompre més de nou anys de vida conjugal.

Pateix per l’Iris. Probablement, deu haver sentit un soroll i deu haver-se despertat. L’últim cop que l’ha vista, despentinada i amb la camisa de nit blanca, preguntava per ell amb el to de veu de qui sospita que passa alguna cosa anormal. Quan l’hagi buscat i no l’hagi trobat, ¿què deu haver pensat? Deu haver mirat per la finestra oberta, sota el llit, darrera les cortines. Deu haver regirat tots els armaris de la casa i comprovat que la roba era al seu lloc i les sabates al moble sabater. Deu haver trobat les claus a la butxaca dels pantalons i el passaport al calaix de la tauleta de nit. Com que el coneix, deu haver-se negat a creure que hagi estat capaç de sortir al carrer amb les xancletes lluminoses. «Massa tímid», deu haver pensat. I això la deu haver inquietat encara més, perquè si no era a casa i era incapaç de sortir al carrer descalç o amb xancletes, ¿on devia haver-se ficat? Angoixada per la situació, deu haver telefonat a algú. A l’Antunes, que no deu haver contestat («¿Per què no contestes?», deu haver-se preguntat menjant-se les ungles). O a una companya de feina, que potser li ha dit que els homes, ja se sap, o recomanat una marca de somnífers. O a la Lúcia per, de passada, preguntar-li si en sabien res, de l’Oliveira. Fins que la Lúcia li ha dit que no, que no l’havien vist, l’Iris encara devia tenir esperances de trobar-lo. En aquell moment, deu haver-se enfonsat. Potser ha plorat i tot. Aleshores, l’Horácio s’hi deu haver posat i, després de sentir-la, deu haver lligat caps. Potser ha relacionat la desaparició que ella li ha explicat amb un altre incident, el de la fugida que ell li va confessar deu anys abans, en aquell vaixell de bandera panamenya. Durant uns segons, l’Horácio deu haver-se esforçat a mantenir el cap fred. Fins que, per eliminació, deu haver arribat a una conclusió tan desagradable que el deu haver fet sospirar d’aquella manera profunda que serveix per apagar la ràbia o la impotència. Per delicadesa, li deu haver dit a l’Iris que no passava res, que tornaria de seguida, qualsevol cosa per treure importància als fets. Després de penjar el telèfon, deu haver renegat. Potser s’ha retret el fet d’haver confiat en ell. Potser li ha sabut greu haver-li dedicat tantes hores i haver-lo ajudat com si fos de la família. Potser ha aixecat el to de veu i ha dit coses que, si conegués la veritat, no hauria dit mai. La decepció deu haver estat immensa, imagina. Més que patir per ell i pel que li pugui haver passat, deu haver decidit esborrar-lo de la seva vida per sempre més. I com que deu haver trobat que aquest era un càstig poc sever, deu haver ordenat a la Lúcia i als fills que no tornin a parlar mai més de l’Oliveira.

* * *

Ja no distingeix el patiment de la conjectura. Sense punts de referència que li permetin aferrar-se a l’esperança d’avançar en alguna direcció —equivocada o no—, es deixa vèncer pel pessimisme. El que fins fa una estona eren suposicions provocades per l’angoixa es converteix en experiències viscudes i, en conseqüència, doloroses. L’Iris no deu haver plorat: ha plorat. L’Horácio no deu haver-se sentit decebut: s’ha sentit decebut. No fa res per evitar que les hipòtesis es transformin en fets. «Resistir», «il·lusionar-se», «lluitar», «adaptar-se», li semblen verbs absurds, molt allunyats de la realitat. En recorda el significat, això sí, de la mateixa manera que recorda haver-los practicat. Però, en comptes de treure’n conclusions positives, només extreu de l’experiència el component de penediment, el que menys li convé. Se sent allò que més odia: carn de compassió, amb l’agreujant de ser prou conscient per adonar-se que està sol i que, en aquestes circumstàncies, és l’únic que pot compadir-se d’ell mateix. Té sort. La presència sobtada d’un nucli d’autocompassió és detectada pels ens i provoca una reacció en cadena. La gelatina invisible cedeix i, de cop i volta, anul·la la distància que el separava de l’exterior. Ara no solament pot percebre missatges, sinó també realitats alienes, acumulacions d’esdeveniments estructurades en zones d’alta densitat. Tot i que continua sent visualment nul, el paisatge sensorial s’eixampla. Passada l’alarma inicial, i un cop han constatat l’aparició d’un sentiment de curiositat que substitueix la temptació compassiva, els ens semblen transmetre-li una successió de fets pertanyents a una comunitat. En lloc d’ordenar-se d’una manera cronològica, amb una correlació de segles, dinasties i monuments representatius, la història conserva les motivacions de totes les èpoques i prevé sobre els sentiments més perillosos. El que apareix d’una forma gairebé constant, com una amenaça cíclica, és, precisament, l’autocompassió. L’espectacle el fascina. Pel que entén, els ens han combatut l’autocompassió perquè consideraven que era nociva per una comunitat limitada per la timidesa crònica dels seus integrants. Tolerar-ne la presència, ni que fos d’una manera testimonial, hauria significat un perill massa gran. L’Oliveira compara aquesta actitud amb la dels holandesos que, preveient una futura pujada del nivell del mar, van tenir la intel·ligència de construir dics de contenció. O amb la dels japonesos, que han adaptat l’arquitectura dels seus edificis al risc de terratrèmols. En aquest cas, el perill no és cap element climatològic, cap força de la naturalesa, sinó un sentiment que, en estat pur, faria perillar tota l’extensió d’ens —una extensió que, per cert, comença a mostrar una actitud hospitalària.

L’Oliveira sospesa els pros i els contres de generar més autocompassió, aquest cop, d’una manera deliberada, que provi d’enderrocar l’estructura d’ens interseccionats. Se n’està, però, perquè els necessita. Si existeix cap possibilitat de tornar, haurà de descobrir-la col·laborant amb ells, no enfrontant-s’hi. Recupera un fil de confiança que l’uneix als seus records més recents. Tot i que, d’ençà que ha arribat, les evidències li han confirmat que no tornarà mai més, prefereix no creure-s’ho. L’absència de dolor físic l’asserena. El posat receptiu dels que l’envolten l’estimula. «Les aparences enganyen», pensa, però no es limita a repetir la frase feta com una pregària. Regira els passadissos de la memòria per buscar-hi alguna cosa que corrobori la utilitat de combatre encara que, aparentment, sigui inútil. Recorda una pel·lícula en la qual un advocat buscava l’agulla d’una sentència favorable en un paller convertit en una biblioteca jurídica, amb una escala que li permetia d’arribar als prestatges més alts. «Necessito jurisprudència!», cridava l’advocat. L’Oliveira també. Necessita un indici, encara que sigui mínim, per motivar-se, un clau roent on agafar-se amb la punta de la punta dels dits. Contràriament al que havia previst, en troba molts més que no esperava. Per primera vegada, comprova que, en el passat, i especialment en els últims deu anys, ha actuat sovint contradient els diagnòstics, ignorant les evidències, transgredint l’aparença lògica dels límits, salvant la prudència dels consells. I tot, sense adonar-se’n.

* * *

«¿Quant de temps ha passat?», pensa, «¿un dia, una setmana, un mes?». Rep una resposta: «poc». «Poc» potser significa que no ha assimilat els efectes de la distància. Potser vol dir que encara s’està adaptant a la nova situació. No té son, ni fred, ni set, ni gana. En aquests moments, pateix un atac de nostàlgia. Els símptomes són clars. Se li entelen els ulls, sent esgarrifances que li arriben al moll de l’os i faria qualsevol cosa per tornar. A la zona del cervell ocupada per la memòria, el descontrol és absolut. L’enyorament s’escampa per via intravenosa i arrasa territoris que mai no havien viscut un corrent tan devastador com aquest. En una primera fase, troba a faltar els elements més pròxims del passat: l’Iris, l’Horácio, l’Antunes. Aquesta minipluja de noms propis dóna pas a una explosió de melangies olfactives: la crema d’afaitar Williams, el cafè de la Lúcia, la roba neta. La crisi continua. Cada sensació es descompon en milers de malenconies que, a la vegada, tornen a reproduir-se. Tot plegat es tradueix en una punxada a l’alçada del cor i en dificultats a l’hora de respirar. Resisteix. El record de coses tan insignificants com el verd de la gespa de l’estadi de Heysel o el so d’una pilota de ping-pong l’emocionen. Enyora la totalitat dels elements terrestres, sense excepció, l’inventari complet de detalls que, fa una estona, no li interessaven gens. Ara, a banda de comprendre que és massa tard per adonar-se’n, descobreix que aquests detalls s’han convertit en vincles. A poc a poc, i per diferenciar-los, comença a ordenar-los per categories, de més a menys important. En primer lloc, situa els que fan referència a l’Iris. Són majoria. Concentrada en una sola persona, la nostàlgia aprofita els avantatges de l’exclusivitat. Es recrea en records que, en una altra situació, no haurien tingut cap protagonisme. Engrunats i subdividits, els nou anys de vida en comú són una suma d’enyors que, més que impressionar, espanta. D’una banda, l’Oliveira confirma el que ja sabia: que l’estima molt. De l’altra, percep que la distància li permet valorar-la globalment, i que aquesta perspectiva fa sobresortir virtuts que desconeixia. Ha comès la vanitat de patir per ella a través d’ell, de pensar que la seva absència havia de suposar, per força, un daltabaix. L’ha imaginat plorant, telefonant amb la desesperació d’una persona dependent i dèbil. Ara dubta. ¿I si la tristor inicial ha durat només uns minuts? ¿I si, a hores d’ara, ningú no l’ha trobat a faltar? ¿I si la seva absència ha suposat, de fet, una satisfacció? Les preguntes formen un parany que l’engoleix ràpidament. Per sortir-se’n, ha de tornar mentalment enrera i esborrar-les simulant que no les ha sentit. Aquesta vegada, pateix per ell. La possibilitat de no veure l’Iris mai més li sembla una aberració. L’atac s’intensifica i el distreu del propòsit d’ordenació de la memòria. El passat està a punt d’envestir-lo. L’Oliveira el veu venir i dedueix que la trompada és imminent. Li fa l’efecte que, si vol esquivar-la, hauria d’arrencar a córrer, com aquells joves de Pamplona que, a principis de juliol, esperen la sortida del sol per deixar-se empaitar per una banda de toros tan intoxicats com ells. No es mou, però, i el passat el caça de ple. Resultat: sent nostàlgia de coses que no ha viscut, com ara la pesca de la tonyina en una badia mediterrània o un concurs d’acrobàcies aèries a l’estat de Michigan. I de gent que no ha conegut, com l’atracador del tren de Glasgow, Ronald Biggs. Li agradaria tornar a llocs on no ha estat mai: un centre comercial de Singapur o l’illa on està enterrat Jacques Brel. En un segon pla, identifica vivències que li pertanyen. Si pogués, cridaria: «Són meves!». Se sorprèn enyorant allò que més odia: la poca pressió de l’aigua de les dutxes d’alguns hotels o les cabines telefòniques espatllades. En realitat, sent nostàlgia de l’odi, de la possibilitat d’odiar, d’indignar-se a causa de la impuntualitat d’algú o d’entristir-se amb una notícia. Però, sobretot, troba a faltar els sorolls, les veus, l’equilibri entre les exclamacions humanes i les onomatopeies pròpies d’animals i d’objectes. El cloc de la porta d’un taxi que es tanca acompanyada per l’eeeiii d’un turista a qui li acaben de robar la màquina de fer fotos. El xof d’algú que es capbussa en una piscina combinat amb el sssxxxxss d’una aspirina efervescent que es dissol en un got d’aigua. El dum-dum-dum d’un contrabaix que sona mentre una cremallera, zzzuuuiiit, tanca la perfecció d’un vestit. Fins i tot els silencis de l’Antunes.

* * *

El nom d’Antunes el fa rebobinar. Fa un moment, ha imaginat el patiment de l’Iris i l’ha vist mossegar-se les ungles mentre esperava que l’Antunes despengés l’auricular. Ha estat un detall insignificant que, ara, de cop i volta, té una importància que fins i tot detecten els ens. L’Oliveira reconeix en el paisatge exterior l’alè del secretisme, l’actitud del que amaga allò que sap, en aquest cas, per no ferir-lo. A més, identifica la presència d’un element malastruc, pròxim a la fatalitat. S’esvera. Recorda que l’única manera d’obtenir informació és pensar una pregunta i dirigir-la al receptor. Pensa: «¿Li ha passat res, a l’Antunes?». La resposta triga. Massa. Els ens dubten. Massa. Si contesten «sí», hauran complert amb la tradició quantitativa del diàleg, però, curiosament, els sap greu. Per unanimitat, i contradient una tradició mil·lenària, decideixen fer una excepció i oferir no solament l’afirmació inicial, sinó també la propina d’una narració precisa dels fets. L’acció que li transmeten comença quan l’Antunes surt de casa. La campana d’una església toca les nou del vespre. L’Antunes no ha agafat el camió perquè ha d’anar a visitar un possible client que viu a prop. S’ha emportat el diari, que, per raons de feina, només ha pogut fullejar. Tot i que li interessa, no pot llegir-lo perquè hi ha poca llum. Un quart més tard, arriba a casa del possible client. Pitja el timbre de la porta. S’encén una bombeta del primer pis i algú crida que de seguida baixarà. Mentre espera, l’Antunes enrotlla el diari i el converteix en una porra amb la qual es copeja rítmicament el maluc dret. No vol fer-se il·lusions, però li convindria un client nou, encara que el volum de feina no sigui res de l’altre món. Amb una mica de sort, preveu, aviat podrà comprar un nou camió i ampliar el negoci. No solament li fa il·lusió per l’empresa, sinó també perquè li ve de gust veure la cara que farà l’Oliveira quan se n’assabenti. (Els ens fan una pausa que permet a l’Oliveira recordar com, efectivament, sempre li aconsellava d’arriscar-se a tenir un altre vehicle, un altre conductor, de créixer en comptes de mantenir-se. Per això el commou que, d’amagat, hagi estat estalviant i que, finalment, estigui a punt de donar-li la gran sorpresa —de fet, l’hi ha donat). L’Antunes comença a xiular, però s’atura en sec quan s’adona que, uns metres més enllà, darrera d’un contenidor d’escombraries, dos nens instal·len uns cartrons a terra per, probablement, passar-hi la nit. Van descalços. La poca roba que duen és tan bruta com els cartrons. Tenen la mirada espantada de qui està acostumat a amagar-se i l’agilitat dels gossos de carrer. Només els falta bordar. De cop, se sent la derrapada d’un automòbil. Automàticament, els nens miren cap a l’Antunes, que deixa de jugar amb el diari. Els fars potents d’un tot-terreny apareixen acompanyats per l’estrèpit d’un motor a punt de rebentar. La llum l’enlluerna i l’Antunes ha d’utilitzar el diari com a visera. Els nens corren cap a ell. La porta del possible client s’obre just quan el tot-terreny passa per davant i torna a tancar-se immediatament. L’Antunes no té temps de girar-se. Veu com, amb mig cos fora de la finestreta, un home que du un passamuntanyes i una metralleta apunta als nens i comença a disparar. Per protegir-se —i sense demanar-li permís—, les criatures s’amaguen darrera de l’Antunes. Les primeres bales li foraden la part central del pit. D’entrada, se sorprèn que no li faci més mal. La segona tongada és diferent. Una bala li travessa el coll. De seguida nota com la boca se li omple d’un líquid massa viscós i calent per no escopir-lo. L’escup, doncs, i s’adona que és sang. El tot-terreny es perd carrer avall, deixant com a únic rastre un eco que dura, amb prou feines, mig segon. L’Antunes abaixa la mirada. Agafats cadascun a una de les seves cames, com si fossin els pals majors d’un vaixell a punt de naufragar, els nens tremolen. Les bales no els han tocat, constata. L’Antunes se n’alegra. Se sent defallir. En una primera fase, s’agenolla. Ho fa d’una manera voluntària, perquè li sembla que descansarà més bé en aquesta posició. Al primer pis, el possible client parla per telèfon amb la policia. Alguns veïns treuen el cap per la finestra per veure què ha passat. A la mà, l’Antunes encara hi té el diari enrotllat. Li fa l’efecte que no l’ha de deixar caure, i que agafar-s’hi amb força el mantindrà viu. O, com a mínim, viu durant més estona. A diferència del que diu la llegenda, no veu desfilar cap pel·lícula de la seva vida. Les úniques imatges que li passen pel cervell —ocupat gairebé totalment pels efectes del dolor— són les de la mort. Es veu a si mateix agenollat, enmig d’un carrer fosc, amb el pit i el coll sangonosos i la mirada cada vegada més dèbil. Veu que, d’aquí a poc, caurà frontalment i que, després de comprovar que ningú no els mira, els nens li robaran la cartera i fugiran. Intenta recordar quants diners du. Li sap greu no portar-ne més. Fa un esforç per continuar respirant i per treure’s la cartera de la butxaca i estalviar-los haver-la de buscar. Quan aixeca la mà, sent una fiblada intensa a l’alçada del cor i cau, amb la boca oberta, just al lloc on l’Oliveira acaba de preveure que cauria.