3

La llum d’un fanal entra per la finestra i il·lumina un dels pocs mobles de l’habitació: una cadira. El respatller fa de perxa d’una camisa vermella amb ratlles blanques —o blanca amb ratlles vermelles—. Damunt del seient, doblegats, hi ha uns pantalons grisos cent per cent cotó i, a terra, simètricament aparcats entre les quatre potes, un parell de mocassins. Tot plegat pertany a l’home que jeu damunt del llit. Segons el passaport que hi ha al calaix de la tauleta de nit, es diu Lourenço Oliveira. El passaport, però, és fals, tant com el color negre dels seus cabells.

La vida de Lourenço Oliveira comença fa dues setmanes, el dia que va arribar a Rio de Janeiro. Aleshores no es deia ni Lourenço ni Oliveira. Venia d’un país europeu, tenia els cabells blancs i estava cansat. La primera nit, va dormir a casa del seu amic Nelson Horácio, cuiner de professió. Es va dutxar, li van deixar roba neta i, havent sopat, li van assignar un llit plegable a l’habitació dels nens (Marinela, Nelson Jr. i Paulo Octávio). La dona es diu Lúcia. És silenciosa, d’una timidesa que contrasta amb un caràcter aparentment alegre. L’endemà, després d’onze hores d’un son impertorbable, l’home es va aixecar. La casa era buida (els nens s’havien llevat sense fer soroll i eren a l’escola; la Lúcia havia anat a visitar la seva germana a l’hospital i l’Horácio havia sortit a comprar). A la cuina, l’esperaven un esmorzar abundós i una nota que deia Bom dia, escrita per una criatura (cada lletra era d’un color diferent). El sol del migdia entrava per la porta de vidre que dóna a l’eixida i combinava harmoniosament amb el xivarri provinent de l’exterior. L’home va badallar: oxigen a la sang. Es va servir una tassa de cafè del termos i el va assaborir davant de l’única finestra del menjador. La nit abans, havien arribat que ja era fosc i no havia pogut veure el paisatge. En aquell moment, la ciutat s’estenia davant seu i emmoquetava els turons en direcció a una barrera de gratacels que no podien evitar que el mar s’endevinés. L’home va buscar adjectius per descriure el que estava veient, però cap no li va fer el pes. Va decidir que, a partir d’ara, si algú li preguntava com era Rio de Janeiro, respondria el mateix que quan li preguntessin com era el cafè de la Lúcia: no es pot definir amb paraules.

L’Horácio va tornar d’hora, de bon humor i amb una sorpresa, que va deixar sobre la taula del menjador. Era una caixa petita, de cartró. La va obrir amb cura, com si fos el detonador d’un artefacte explosiu. A poc a poc, en va treure una ampolla de plàstic amb un tap en forma de xeringa, un tub marró, uns guants de cel·lofana i un sobret plastificat semblant als que contenen els tovallons perfumats que regalen als avions.

—Color «blau nit» —va anunciar.

L’home va somriure. L’Horácio havia recordat una de les converses al vaixell i havia comprat tint per enterrar provisionalment els cabells blancs del seu amic. «Gràcies», va pensar. Dòcilment, va seguir les instruccions de l’Horácio. Va seure al tamboret del lavabo i es va posar una tovallola damunt de les espatlles. Divertit, va contemplar com, just després de llençar els guants i de maleir els fabricants que no preveuen que no tothom té deu dits, l’Horácio preparava la potinga. Primer va obrir l’ampolla de plàstic i va abocar-hi el contingut del tub, una mena de crema clara, una mica fastigosa. En acabat, va tornar a tancar l’ampolla i la va sacsejar enèrgicament, com una coctelera. Acte seguit, va tallar la punta del tap i, durant vint minuts ben bons, li va pintar els cabells blancs fent servir l’extrem del tap com si fos un retolador.

—¿Trigaràs gaire? —va preguntar l’home.

Durant un quart més, l’Horácio es va dedicar minuciosament a l’arrel dels cabells, un cop satisfet amb la feina feta —va comprovar-ne el resultat amb una llanterna—, li va rentar el cap amb aigua tèbia i amb un xampú especial que, segons va explicar, era fet amb oli de visó.

—Ja pots mirar-te —va dir.

Màgia. Quan es va veure reflectit al mirall, l’home es va sentir més jove, encara que no tant com abans de l’accident. Estava més prim. Mentre es pentinava, va fer una ganyota i va somriure. S’agradava, sí, potser perquè, malgrat mitja dotzena d’arrugues noves de trinca, se li veien més els ulls. Li va fer l’efecte que se li havia entristit la mirada. Sense manies, però, va rebutjar aquest pensament i va esborrar-lo amb una evidència més agradable: l’Horácio havia fet un treball excel·lent. Només havia deixat les celles i les pestanyes blanques perquè les instruccions del tint recomanaven de no tenyir-les.

—Ara anem a fer-te el passaport —va dir l’Horácio, infatigable.

* * *

Van caminar pels carrers d’un barri que feia olor de llimona fins que l’Horácio es va aturar davant d’un edifici de dues plantes. Va pitjar el timbre i va començar a xiular una tonada que l’home no havia sentit mai, a pocs centímetres de l’intèrfon.

—És l’himne de Brasil —va dir—. Si no xiules l’himne, no entres.

La porta es va obrir, automàtica. D’entrada, foscor, i un passadís estret que s’anava eixamplant fins a una sala gran, de sostre baix, amb una noia al fons treballant davant d’una pantalla d’ordinador. L’Horácio es va avançar uns metres i va conversar una estona amb ella. L’home se’ls mirava però no podia sentir-los (tampoc no els hauria entès). Sabia que allò que anaven a fer era il·legal i, curiosament, no li semblava malament. És més: tenia pressa per veure el nou passaport, per tocar-lo. L’Horácio i la noia continuaven negociant —ella anotava coses en una llibreta—. L’home va sentir la temptació de penedir-se’n, però no es va moure. Finalment, l’Horácio es va acostar:

—Diu que necessites un passaport brasiler. Encara que no siguis d’aquí, serà més discret que no si en portes un d’estranger. Ara et farà una fotografia. Ah…, i pregunta com et vols dir. Ja t’ho has rumiat?

L’Horácio no es va sorprendre que l’home li respongués que no. Va demanar la guia telefònica a la noia, la va obrir per una pàgina qualsevol i, sense mirar, va assenyalar un nom amb la punta del dit.

—«Oliveira, Lourenço» —va llegir.

L’home va pensar que sonava bé; si més no, sonava a brasiler. Lourenço no li agradava —massa llarg, potser—, però s’hi va conformar perquè no es veia amb cor de contradir el seu amic. La noia, que anava per feina, el va fer passar a una mena d’armari amb un tamboret. Hi va seure i es va deixar sorprendre per una descàrrega de flashos. Sis minuts més tard, les fotografies eren damunt de la taula, retallades, disposades a participar en l’apassionant procés de falsificació d’un passaport.

L’Horácio i l’Oliveira van seguir els moviments de la noia amb l’atenció del jove aspirant a cirurgià que contempla una operació a cor obert per primera vegada. Il·luminats per una bombeta potent i groga, els dits de la falsificadora van iniciar una coreografia aparentment senzilla. Saltaven de les tisores —unes tisores especials, d’esquerrana— al teclat de l’ordinador, de la impressora al pinzell amarat de pega, del llom del passaport a una col·lecció de segells —ovals, quadrats, rodons, rectangulars— amb mànecs de fusta envernissada. No calia ser un expert per adonar-se que la noia tenia un talent natural per la falsificació. Amb una expressió concentrada, gens tensa, s’acostava decididament a l’objectiu. No tenia cap model al davant, cap referència. Treballava de memòria, sense dubtar. I, a diferència dels tristos funcionaris que participen en la indústria legal de la documentació, els seus moviments no eren mecànics. De tant en tant, insinuava un somriure, com si se sentís satisfeta d’haver resolt un nou problema. Durant les dues hores llargues que va durar l’operació, el passaport, que inicialment era només un plec de trenta-dos fulls verges, es va transformar. En lletra majúscula, la impressora va ordenar el cognom, el nom, la nacionalitat, la data de naixement i de caducitat, l’adreça. Acte seguit, la noia va signar a l’espai reservat a l’autoritat amb una firma que semblava més aviat una reverència. I, a l’espai d’ell, amb un bolígraf diferent i una cal·ligrafia atapeïda. Va ser aleshores quan ella va aixecar la mirada. L’Oliveira la va mirar fixament. Li va semblar que estava excitada i trista alhora, com si li sabés greu haver acabat el document. Tenia uns ulls enormes, de mussol, acostumats a la foscor, a distingir el paper bo del dolent, l’autèntic del fals. Malgrat la seva joventut, era capaç de competir amb els professionals més prestigiosos del ram. La noia li va donar el passaport. Impacient, l’Oliveira el va obrir. Havia nascut un any més tard que la data real, a Belo Horizonte. «Belo Horizonte», va repetir, i el nom li va endolcir la boca com un caramel de menta.

—¿No hem de pagar? —es va sorprendre l’Oliveira.

—No cal —va respondre l’Horácio—. Em devia un favor.

—¿I què farem quan caduqui? —va preguntar.

—El que es fa en aquests casos: renovar-lo.

Al costat de la pantalla de l’ordinador, hi havia una fotografia, retallada d’una revista, d’un home gran, ajagut en una chaise longue. Incapaç de reprimir la curiositat, l’Horácio li va preguntar qui era. La noia va mirar la fotografia i va somriure. Se li van entelar una mica els ulls —d’admiració— abans de respondre:

—Domingo Malagón. O falsificador mais grande da história.

* * *

L’Oliveira pensa en el seu amic. «¿Jo faria el mateix que ell ha fet per mi?», es pregunta. No respon per no haver d’admetre que no. La generositat de l’Horácio —i, per extensió, de la seva família— és gairebé inhumana. D’entrada, sembla només un bon sentiment i prou. Després, però, aquesta virtut, que en altres persones té punt d’ebullició, es fa més forta encara (i, en conseqüència, més excepcional). Li fa por no correspondre a una forma d’amistat que no havia tastat mai. Fins ara, els pocs amics que havia tingut eren més aviat com ell: freds, distants, una mica tímids. En broma, la dona li deia que eren amics no practicants perquè no comprenia que triguessin tant a trobar-se i que, quan es trobessin, parlessin tan poc. L’Horácio, en canvi, és el pol oposat. Fins i tot quan no hi és, com ara, l’acompanya. Ajagut damunt del llit, l’Oliveira l’imagina. Deu estar arribant al port, pujant al mercant que l’ha de dur, durant unes setmanes, a l’altra banda del món. S’han acomiadat al matí, amb una abraçada. No han parlat gaire. L’Horácio li ha preguntat si li agradava l’habitació de la pensió (que li havia trobat i pagat ell) i li ha recordat que l’endemà començava a treballar (una feina d’ajudant de transportista que també li havia aconseguit ell).

—El primer dia és el més important —ha dit abans d’anar-se’n.

En silenci, l’Oliveira lluita contra un sentiment de gratitud que el sobrepassa. No li agrada deure res a ningú, ni diners ni favors. Però el que més l’incomoda és saber que els Horácio no n’esperen res, d’ell; que la seva hospitalitat és de franc. Faci el que faci per demostrar-los el seu agraïment, sap que serà inútil. Per això no fa res, encara que el corsequi la sensació de ser un penques i encara que es retregui el fet de rebre tant sense donar res a canvi. Té bons propòsits, això sí: tornar-los els diners que li han deixat (per la roba, per la pensió, per viure), convidar-los a sopar, comprar joguines pels nens. Tot, quan cobri el primer sou.

S’emociona, tot i que emocionar-se no és la paraula. Més aviat s’estova. O, més ben dit: permet que la situació l’estovi. De vegades —pensa—, després d’una llarga temporada de tensió, d’angoixes i de dubtes, convé una estona com aquesta, en què tot deixa de ser rígid, blanc o negre. És més, sense aquests segons de desglaç, la realitat no podria ser com és: s’esquerdaria (de la mateixa manera que ell s’hauria trencat en mil bocins si no hagués permès que una llàgrima en forma de llàgrima clàssica li llisqués per la galta i s’escolés per una arruga fins a la comissura dels llavis). Ha estat només un moment, intens però controlat, molt diferent de l’explosió nerviosa que va patir a casa de la doctora Barbosa. Per interrompre’l, l’Oliveira s’aixeca del llit i camina fins a la finestra. La perspectiva de començar a treballar demà mateix l’excita.

—¿Transportista de què? —va preguntar quan l’Horácio li va comunicar que li havia trobat feina.

—¿Té gaire importància? —va respondre l’amic.

No, no tenia importància. Era només curiositat. I ara, en el moment d’imaginar-se com serà la feina, no sap què pensar. Mentalment, es veu carregant camions amb ¿mobles vells?, ¿patates?, ¿caixes d’objectes de cristalleria?, ¿sacs de fem?, ¿material d’oficina?, ¿bosses de roba bruta?, ¿garrafes d’oli?, ¿enciclopèdies? Necessita el sou, i per això va acceptar sense dubtar quan li van proposar de fer d’ajudant de transportista. Ara, ja no n’està tan segur. Treballar en una ciutat estranya, amb documentació falsa i sense conèixer l’idioma no sembla gaire prudent. Per tranquil·litzar-se, repeteix els consells de l’Horácio:

—Per la ciutat, no cal que pateixis: és igual que les altres. Pel que fa a la teva documentació, és més legal que la de molta gent. I no t’amoïnis per l’idioma. Els idiomes s’aprenen. Jo n’he après nou.

És veritat. Ell n’ha après nou. Fa pocs dies, havent sopat, quan l’Oliveira li va preguntar com s’ho havia fet, l’Horácio va dissimular amb una evasiva:

—La Lúcia, que em coneix d’ençà que tots dos teníem onze anys, sosté que sempre els he parlat. De fet, està convençuda que encara en parlo més però que me n’amago.

Eren al menjador, prenent un d’aquells cafès que no es poden descriure amb paraules. La Lúcia, que no entenia res de la conversa, va somriure quan va sentir el seu nom. I va semblar que l’Horácio esperava aquell senyal per continuar:

—Quan algú li diu que és impossible parlar tants idiomes sense haver-los estudiat, ¿saps què contesta, la Lúcia?

Per crear expectació, va fer un glop de cafè i, lentament, es va netejar les dents i el mostatxo amb un tovalló de paper.

—Que si els parlo i no els he estudiat vol dir que no és impossible.

* * *

L’empresa de transport és un home i un camió que, si fa no fa, tenen la mateixa edat. L’home es diu Antunes i és taciturn, una característica que l’Oliveira agraeix mentre prova d’acostumar-se a l’olor de la cabina. L’Antunes té una cara difícil, ocupada en bona part per una mirada que expressa obstinació i desig de venjança, no se sap contra qui. Es comunica amb l’exterior a través d’un clàxon afònic que no fa justícia a la tara del vehicle. Pertany a una raça de persones en perill d’extinció: els sòlids. Per l’Oliveira, els humans es divideixen en tres grups: els líquids, els gasosos i els sòlids. Els líquids són majoria —ell, la seva dona, l’Horácio, la Lúcia, la doctora Barbosa—. S’adapten a cada situació segons la força del corrent i l’orografia del terreny. No els sap greu barrejar-se, ni canviar de color, d’olor o de gust (quan els sap greu, s’hi resignen). De tant en tant, s’ofeguen o s’assequen, i aleshores solen atribuir-ho a la mala sort. Generalment, però, se’n surten, i arriben allà on els porten les circumstàncies, mai on havien previst. Els gasosos són els que més odia. Creu que no haurien d’existir. Viuen d’una feina que no fan, repeteixen com a pròpies idees que han robat, menteixen, no pas per divertir-se o protegir-se —com de vegades fan els líquids—, sinó per mantenir-se a l’alçada d’altres membres de la seva espècie. Tenen el defecte de tenir-los gairebé tots. Són molts, però fa dies que no en veu cap, i això li fa pensar que a Brasil potser no n’hi ha, de gasosos. Els sòlids són una minoria monolítica. Fan ostentació de matèria i reben voluntàriament l’erosió del vent i de la pluja —i, per extensió, dels líquids i dels gasosos—. Solen tenir una gran virtut que, com que és única, es mitifica. Basen la seva existència al voltant d’aquest fet fins que, de tan obsessiva, la virtut es transforma en defecte. No se’ls pot portar la contrària. Ni tampoc fer-los comprendre que no cal que el simpàtic sigui sempre simpàtic, ni el puntual puntual, ni el forçut forçut, ni el pacient pacient. Queden molt bé als llibres d’història, als àlbums de família i als cementiris, allà on l’aurèola dels herois substitueix la integritat i la rectitud de caràcter com la manera més eficaç de ferir aquells que no són tan perfectes com ells.

La taciturnitat de l’Antunes i la timidesa de l’Oliveira són complementàries. Aparentment, la cabina del camió es manté tan silenciosa com abans. Però si s’escolta amb atenció, si s’afina l’oïda al màxim per analitzar aquesta primera jornada de treball compartit, es reconeixen dues menes de silenci. D’una banda, el silenci d’un tímid, farcit de dubtes i de mala consciència, basat en una llengua mossegada que vol alliberar-se i que no troba la manera. És un silenci de fet però no d’actitud, perquè qui el practica és, en teoria, el primer interessat a destruir-lo. D’altra banda, hi ha el silenci de l’Antunes, tan autoritari que sembla una amenaça. És un silenci mineral, insultant de tan pur. Fins i tot quan, excepcionalment, les circumstàncies l’obliguen a trencar-lo, les paraules que surten dels seus llavis —no res: escletxes— sonen a contracor, i amb ganes que això es noti per evitar la perspectiva del diàleg. El resultat és una relació exclusivament professional, sense cap concessió a la conversa tradicional sobre el temps, la família, el futbol o la política. Per sort, la feina és senzilla. No cal dir-se gran cosa. Quan el camió s’atura i l’Antunes baixa, significa que l’Oliveira també ha de baixar. I, aleshores, hi ha dues opcions: o càrrega o descàrrega. De totes dues, l’Oliveira prefereix la descàrrega, per pura intuïció, sense saber que la majoria de transportistes també s’estimen més buidar el camió que no omplir-lo. Per primera vegada, el treball el fa suar. Malgrat això, no enyora les seves feines anteriors, ni cap de les oficines on ha perdut —tot just comença a adonar-se’n— tant de temps. Les recorda. Moquetes sofertes, calefaccions humides, persianes espatllades, i aquell so de fons que barreja l’alè dels fluorescents, els gemecs mecànics d’una fotocopiadora o l’entusiasme d’una veu que acompanya una bola de paper rebregat que entra —bàsquet!— dins de la paperera.

A l’hora del capvespre, torna caminant cap a la pensió. Se sent cansat i satisfet alhora. La jornada no ha estat excessivament dura, i això el fa pensar en el futur amb un cert optimisme. Travessa un carrer ple de cotxes aturats que toquen el clàxon rítmicament. A diferència dels col·lapses de trànsit de les ciutats europees, aquí els conductors somriuen. Alguns, com el d’una furgoneta que reparteix cerveses, fins i tot riuen obertament mentre contribueixen al xivarri amb un entusiasme de criatura. Aturat a la vorera, amb les mans a les butxaques i la camisa per fora dels pantalons, l’Oliveira se sent contagiat i comença a riure, cada vegada més fort.

* * *

L’endemà, sorpresa. A la cabina del camió hi ha una versió femenina i vella de l’Antunes. És la seva mare. Això és el que l’Oliveira dedueix, perquè ni ella ni el fill no han badat boca. L’esperaven amb el motor engegat i la porta oberta. S’allunyen de la ciutat per un túnel llarguíssim i l’Oliveira es pregunta on deuen anar, encara que tant li fa. Els observa prudentment. La dona té els cabells blancs i porta un vestit negre i una cadena amb una creu petita, de fusta, penjada al coll. Semblava difícil, però té una expressió més dura que la del fill. És el súmmum de la solidesa. Quan surten del túnel, cap a l’illa del Governador, l’Antunes abaixa el vidre de la finestreta, però l’apuja de seguida quan la dona el fulmina amb una mirada que deu cremar-li les entranyes. L’Oliveira s’arramba a la porta de la dreta, per si de cas. Li fa l’efecte que si toca el cos de la dona, encara que només sigui amb la punta dels dits, s’enramparà i es tornarà com ella: un bloc de pedra muda.

El silenci es manté fins que arriben al lloc de destinació, l’aeroport de Galeão. Els Antunes baixen per l’esquerra, ell per la dreta. El fill descarrega una maleta de la caixa del camió. L’Oliveira s’ofereix a portar-la i els segueix fins a la terminal de sortides internacionals. Mare i fill s’aturen davant del taulell de la companyia VARIG. El vol anunciat amb lletres vermelles al rètol lluminós és el de Buenos Aires. L’Antunes deixa la maleta sobre la bàscula i aconsegueix no respondre a cap de les preguntes que li fa l’empleada (una noia enèrgica, clavada a la Sandra Bullock). En aquell moment, l’Oliveira pensa que ha arribat l’hora del comiat i que potser farà nosa. Hauran de dir-se alguna cosa —preveu—, s’abraçaran emotivament, la mare li farà un retret d’última hora i el fill somriurà, incòmode. Doncs no. L’Antunes li ha donat la targeta d’embarcament —Recomendamos sua apresentação mediata ao controle de passaportes—, el bitllet i el passaport a la seva mare, i se n’ha anat sense dir res. L’Oliveira no se’n sap avenir. Per educació, aixeca la mà dreta iniciant el gest d’acomiadar-se, però s’atura quan la dona l’amenaça amb una altra mirada fulminant. L’Antunes, mentrestant, es dirigeix cap a la plataforma automàtica. L’Oliveira s’afanya a seguir-lo.

La plataforma és gairebé tan llarga com la que, fa unes setmanes, va estar a punt de portar-lo a l’altra vida. Posats a triar, prefereix aquesta. Li agrada sentir el soroll del motor sota els peus i veure com la gent avança en direcció contrària: un grup d’esportistes riallers, una dona que porta un gos dins d’una gàbia de vímet, un executiu que parla per un telèfon sense fil, la tripulació del vol que acaba d’arribar de París. Curiosament, no els relaciona amb l’accident. A penes se’n recorda, tot i que suposa que, tard o d’hora, quan menys ho esperi, les imatges tornaran en forma de malson, d’al·lucinació o, senzillament, de record. «Com més tard millor», desitja mentre encreua els dits. Davant seu, l’esquena de l’Antunes el fa retornar a la realitat. Fa un minut, l’ha sorprès que no s’hagi acomiadat de la seva mare. Ara, en canvi, ha d’admetre que ell tampoc no s’ha acomiadat de la seva família. Ho justifica de seguida i tria la raó que més li convé: no se n’ha acomiadat perquè, en el moment de sortir de casa, no sabia que no tornaria. L’argument no el convenç prou i ha de rematar-lo amb una versió més favorable als seus interessos: és impossible acomiadar-se quan ignores que te’n vas. La plataforma mòbil s’acaba allà on comença el vestíbul. De tots els rètols publicitaris, el més gran és el de la marca Kent, que ocupa una paret pròxima a la sortida. Sense dir res —per variar—, l’Antunes entra al lavabo d’homes. L’Oliveira espera fora. Observa el rètol amb la fotografia gegant d’una mà gegant oferint cigarrets gegants perfectament ordenats dins d’un paquet gegant de Kent. A banda i banda del rètol, un parell d’altaveus anuncien retards en l’hora de sortida dels pròxims cinc vols. L’Oliveira no s’havia fixat en la megafonia. Per això el sorprèn que, de cop i volta, no senti res més que la veu femenina que repeteix, ara en anglès, el que havia dit abans. És la veu més atractiva que ha sentit mai, constata. Li fa l’efecte que les orelles li creixen per captar-la millor, que el cervell se li eixampla per assaborir-la més intensament. Acte seguit, quan encara no ha tingut temps de pair aquestes evidències, comprèn que acaba d’enamorar-se’n. Bojament. Enamorar-se així, per sorpresa, d’algú que no coneix, al vestíbul d’un aeroport, el desconcerta tant que, per reacció, es veu forçat a fer una ganyota que, inicialment, era un projecte de somriure. Al mateix temps, nota que el mecanisme que s’ha engegat dintre seu inicia un procés irreversible. Encara que s’esforci a negar-ho i provi d’enterrar la certesa sota mil tones d’indiferència, encara que no admeti aquella contrarietat com un fet, encara que recorri a l’arma del cinisme per decapitar l’energia d’aquell sentiment, sap que no podrà deturar-lo. I, precisament perquè ho sap, es deixa portar.

* * *

No s’havia enamorat mai d’una veu. El que més valorava del físic d’una dona era l’expressió dels ulls (i, en segon terme, la bellesa de les cames). Per això li va agradar tant la seva dona quan la va conèixer. Tenia una mirada d’una tristesa seductora, gens torturada. I, a més a més, ho sabia. Quan mirava fixament algú —algú que li agradés, s’entén—, exagerava i feia una exhibició de malenconia difícil de resistir —a ell li recordava les caigudes d’ulls dels gossos vagabunds que dibuixava Walt Disney—. Un cop casats, l’Oliveira —que aleshores no es deia Oliveira— va descobrir que aquella tristesa era permanent, fins i tot en moments d’alegria. Com quan va néixer la nena, per exemple. Aquella nit, després d’una hora de quiròfan i de nervis, quan li van portar la criatura per primer cop, la dona va fer un somriure que no casava amb la melangia de la seva mirada. Plorava d’alegria, era evident. I, en canvi, no ho semblava. (Un any més tard, mentre l’Oliveira la banyava, la nena va començar a copejar la superfície de l’aigua amb un ànec de plàstic. Ell li va dir que no ho fes, però la criatura reia sense escoltar els advertiments i continuava picant encara més fort, esquitxant-li la camisa i els pantalons. Contrariat, la va agafar per les espatlles —era tan petita que li va fer la impressió d’agafar un volum de l’enciclopèdia— i va aixecar una mica el to de veu per fer-li entendre que havia de respectar l’autoritat del pare. Amb els ulls ben oberts, limitats per unes pestanyes de nina, la criatura el va observar fixament, sense deixar de somriure. Va ser aleshores quan es va adonar que havia heretat la mateixa mirada, irresistible i trista, de la mare).

Les veus, en canvi, no l’havien atret mai. Ni tan sols les dels programes nocturns de ràdio, que s’esforcen per seduir l’oient amb fingiments i sospirs propis del telèfon eròtic. De vegades, a la feina, quan una clienta li trucava per aclarir els tràmits d’una venda, sentia curiositat per saber a quina mena de físic corresponia una determinada veu. Però era només un joc, una manera de combatre la rutina. El joc, a més, li havia confirmat que les veus no suggereixen gairebé mai l’aspecte del seu propietari. Tenen l’inconvenient de les pistes falses, generen especulacions i expectatives basades en dades errònies, o expressament falsejades per confondre. Quan la veu de la clienta era estrident, sempre imaginava una dona lletja i antipàtica. I quan, per raons de feina, l’havia conegut, s’havia trobat amb la sorpresa d’una persona generosa i riallera a qui la veu no feia justícia. Ell mateix, per exemple. Té una veu càlida, però no tant com intentava demostrar quan parlava per telèfon amb segons quines clientes. Aleshores era molt més loquaç que no quan conversava amb interlocutors de carn i ossos. La distància —allò que els tímids més agraeixen— li permetia donar la imatge d’un home decidit, aventurer i sociable. Només calia impostar una mica la veu, maquillar-la amb una falsa energia i creure, durant el temps que durava la trucada, que existia un Oliveira telefònic diferent de l’Oliveira real.

La veu que ha sentit, en canvi —i que ara reclama la presència urgent a la porta 44 de míster Zacharias Zacharias—, no està relacionada amb cap físic determinat. L’Oliveira l’escolta extasiat. No sap com deu ser la dona que hi ha al darrera —de fet, això encara no li interessa—, només pretén confirmar els símptomes d’un enamorament que, per primera vegada, no té cap punt de referència, ni l’afinitat sorgida d’una mirada o d’una conversa. «Amor sonor», pensa just en el moment que l’Antunes surt dels lavabos. L’Oliveira se’l mira. Li fa la impressió que feia anys que no el veia, i que aleshores tots dos eren diferents. L’Antunes camina cap a la sortida. Ell el segueix. Sap que han de tornar a la ciutat i que la jornada tot just comença. Els altaveus repeteixen l’avís dirigit a míster Zacharias Zacharias. L’Oliveira dubta. Se sent com el jugador de ruleta que no sap si ha de retirar-se o temptar novament la sort i arriscar-se a perdre-ho tot. Li passa pel cap demanar el dia lliure. Se n’està perquè no vol fer l’efecte de poca serietat. I perquè se sent compromès amb l’Horácio. El troba a faltar. Ell sabria aconsellar-lo. Malgrat haver-lo recomanat personalment al seu amic Antunes («Em devia un favor»), l’Horácio prendria la decisió més correcta per tots tres. El cor li batega tan de pressa que s’espanta. Si torna a sentir la veu, pensa, explotarà. Encara són a la terminal, a pocs metres de la sortida. Amb una decisió que no sap d’on li ve, l’Oliveira s’acosta a l’Antunes i li toca suaument l’espatlla. L’Antunes es gira i veu el següent: un Oliveira tremolós, vermell com un tomàquet, que no gosa mirar-lo als ulls i que li explica una enrevessada història d’altaveus i d’amor en una llengua que ell no entén però que endevina gràcies a una gesticulació extraordinàriament efectiva. Fins al punt que, quan acaba, extenuat, convençut que ha perdut la feina i que no treballarà mai més d’ajudant de transportista, l’Antunes no es veu amb cor d’acomiadar-lo. Contradient els seus principis i una tradició familiar mil·lenària, se’n compadeix. Assenyala el rellotge del vestíbul, aixeca el dit índex de la mà dreta i li diu allò que li sembla més fàcil d’entendre:

—Uma hora.

* * *

Una hora. És el que l’Oliveira volia sentir. El temps suficient per arrencar a córrer i deixar-se portar per l’instint. Primer objectiu: el taulell d’informació, on dues noies escoltaran com aquell home atabalat pretén parlar urgentment amb la persona que anuncia els vols per la megafonia. A canvi, elles li pregunten si és míster Zacharias Zacharias. Segon objectiu: pujar unes escales, baixar-ne unes altres i travessar un passadís fins a una porta vermella que, en teoria, només pot obrir el personal autoritzat. L’obre. Li queda un sol obstacle: una oficina amb una dona que escolta els resultats de la loteria per la ràdio. L’idioma ja no és problema. Per fer-se entendre, l’Oliveira mou els braços i les mans i pronuncia, en portuguès, paraules que ningú no li ha ensenyat. L’Horácio tenia raó: els idiomes s’aprenen. Com que la dona vol continuar escoltant la ràdio, cedeix i li permet d’entrar a una sala gran, amb dues pantalles d’ordinador, un plafó amb totes les sortides i arribades del matí i un taulell amb tres micròfons. Al davant, dos homes i una dona (ells porten uniforme, ella no). Un dels homes s’aixeca i li pregunta què vol. L’Oliveira no pot sentir-lo perquè tota la seva atenció se centra en una part molt limitada de la fesomia de la dona: la boca. És un espectacle. Lentament, es passa la punta de la llengua pels llavis (primer pel superior, de dreta a esquerra, posteriorment per l’inferior, en sentit invers), s’empassa saliva i comença a anunciar la pròxima sortida. «És la veu», pensa, i sent com les paraules li arriben al cervell a càmera lenta. En directe, guanya. Li fa posar la pell de gallina. L’uniformat repeteix la pregunta, aquesta vegada en un to més autoritari. L’Oliveira necessita guanyar temps. Per dir alguna cosa, respon:

—I am Zacharias Zacharias.

Els empleats es miren, perplexos. La locutora l’observa de baix a dalt. Sembla decebuda. Potser esperava que míster Zacharias Zacharias fos diferent. Potser, de tant anomenar-lo, de tant demanar pels altaveus que es presentés urgentment a la porta 44, s’havia fet la idea d’un home ben plantat i d’ulls clars. Un home amb l’encant de les persones que no donen importància a la puntualitat. Un home que arriba sempre a l’últim moment, amb una excusa que, incomprensiblement, fa somriure les hostesses, mentre els altres passatgers es pregunten quin sentit té haver arribat amb dues hores d’antelació a l’aeroport, haver pres totes les mesures de previsió i haver complert el reglament si un míster Zacharias Zacharias qualsevol pot presentar-se a l’hora en punt i no passa res. Potser, com quan l’Oliveira parlava amb les clientes, la dona havia fet córrer la imaginació i havia confós les aparences amb la realitat. L’altre home uniformat, que fins ara callava, diu alguna cosa que l’Oliveira no entén. Ell, mentrestant, s’acosta una mica més al taulell, per veure-la millor. Deu tenir cinquanta anys i va molt maquillada. L’Oliveira la justifica: en una noia de vint anys, la mateixa quantitat de maquillatge no semblaria excessiva. Porta una samarreta amb un escot que li arriba fins a la part inferior de les espatlles i que, a l’alçada de les clavícules, deixa al descobert la marca pàl·lida dels tirants d’un vestit de bany que contrasta amb una pell color caoba. Potser li costa acceptar la seva edat, dedueix l’Oliveira. Ho comprèn: per una persona que ha estat molt guapa de jove, admetre el pas del temps deu ser més difícil que no per algú de físic vulgar. Té els cabells tenyits, i això l’omple d’alegria perquè ja tenen alguna cosa en comú. Un dels uniformats ha agafat el telèfon i ha reclamat la presència d’un agent de seguretat. Mentrestant, l’altre home i la dona parlen entre ells. Ella sembla espantada. Potser creu que és un terrorista que porta una bomba. O un psicòpata que vol segrestar-los i exigir un rescat. L’Oliveira no s’adona dels moviments dels homes perquè està massa concentrat a mirar-la. Ràpidament, com si s’haguessin posat d’acord —de fet, s’hi han posat—, els dos uniformats se li llancen al damunt. L’Oliveira cau. Rep un cop de puny a l’estómac, però aconsegueix esquivar una puntada de peu. Això li dóna prou forces per aixecar-se àgilment, agafar una cadira i aturar l’empenta agressiva dels seus adversaris. No vol barallar-se amb ningú. Els ho explica, però no l’entenen, llevat d’ella, que parla francès. Només volia veure-la perquè n’està bojament enamorat, diu. I ara se n’anirà perquè ja l’ha vist, promet. Tornarà un altre dia i l’esperarà a la sortida, a l’hora de plegar, afegeix. Aleshores provarà d’explicar-li què sent, planeja. I encara que, en aquests moments, ella el miri amb una expressió pròxima al terror, potser l’escoltarà, somia. Abans que la situació empitjori, l’Oliveira els llança violentament la cadira al damunt, surt de la sala i arrenca a córrer. Baixa les escales i s’encreua amb dos policies. No es gira. Continua avançant, feliç malgrat el cop que ha rebut a l’estómac, convençut que ha fet el que havia de fer. Quan arriba al vestíbul, suat, amb les mans tremoloses i el cor desbocat, mira el rellotge i s’adona que encara li han sobrat vint minuts.