2

L’home s’arrauleix entre quatre bidons metàl·lics, a les entranyes d’un vaixell mercant de bandera panamenya. Està molt cansat. Fa dos dies que ha sortit de l’hospital i li ve de gust dormir. Ho necessita. Durant les últimes cinquanta hores han passat moltes coses, tantes que s’estimaria més oblidar-les i no haver d’ordenar-les a la memòria. Una mica a contracor, recorda l’hospital i el despatx del doctor Ferreira. També recorda que s’havia fregat les mans just abans de pensar que la vida continuava. A partir d’aquí, les escenes s’encadenen: un passadís, les soles de les bambes que gemeguen cada cop que trepitgen el terra i els graons d’una escala d’emergència que van a parar prop d’una porta lateral a l’entrada d’urgències. L’home surt al carrer, i el carrer és una avinguda amb automòbils que s’allunyen en dues direccions antagòniques. Quan arriba a la cantonada, aixeca la vista i llegeix la placa: Rua do Rosário. D’acord, però ¿de quina ciutat? Li fa vergonya preguntar-ho (¿què pensaria si algú se li acostés per preguntar-li a quina ciutat es troba?). Torna enrera. Davant de la porta principal de l’hospital, hi ha un plafó municipal amb un mapa, protegit per un vidre. S’hi acosta: Planta turística do Porto. En part, se sent sorprès. No pel fet de ser a Porto —al capdavall, és on volia anar—, sinó per la forma que té. Ràpidament, i gràcies a la fletxa pintada damunt del mapa, situa la Rua do Rosário. Se sent la sirena i la frenada d’una ambulància. Darrera seu, dos infermers descarreguen una llitera ocupada per un nen que, per interrompre una baralla entre els seus pares, ha simulat un atac d’apendicitis. A la porta de l’hospital, l’home reconeix la doctora Barbosa. S’escorcolla la bossa, com si volgués confirmar que no s’ha descuidat res. Sense la bata, sembla més vulnerable. Potser per això, l’home la segueix. Caminen durant mitja hora. Aparentment, la doctora no té un rumb fix; bada, més aviat. De tant en tant, s’atura davant d’un aparador, sense entrar mai a la botiga. No mira enrera i només creua els carrers quan s’encén el llum verd dels vianants. Després de travessar un parc, pugen per un carreró. Ella s’atura. Remena l’interior de la bossa, en treu unes claus i obre una porta de vidre. Aleshores es gira. Les seves mirades s’entrecreuen. D’entrada, no el reconeix; més tard, sí. En comptes d’espantar-se —que és el que hauria fet ell en el seu cas—, li somriu. L’home s’acosta i respon amb un altre somriure, tan artificial que se n’avergonyeix. Per no espantar-la, li diu:

—Don’t worry.

Ella l’entén i el convida a passar movent el braç amb un gest elegant, de torero que en sap. Han de pujar a peu perquè l’ascensor no funciona. La doctora no viu amb ningú: ho confirmen les dimensions de l’apartament i la mena de desordre que només es poden permetre les persones que viuen soles. Ella el fa seure i li posa una mà freda sobre el front. Per la manera com reacciona, no té febre. Ell se n’alegra, encara que nota que aquesta alegria li puja per la gola com un vòmit que, passats uns segons, es transforma en emoció. És una emoció tan intensa que el fa tossir i que, de sobte, arrossega una cadena de reaccions inesperades, de plors agredolços que, probablement, són l’expressió de la tensió acumulada i la conseqüència d’una sensació insuportable de desconcert. No fa res per evitar-ho: es posa a plorar a llàgrima viva.

La doctora el consola en portuguès. Encara que no l’entén, aquell idioma oliós l’asserena. I aquella veu, que bandeja el recurs de l’estridència, li sedueix l’oïda amb una suavitat que, com un massatge, contribueix a fumigar bona part de la tensió que el mortifica. Voldria demostrar-li agraïment, però és incapaç de dir res. Ella se n’adona i fa que no amb el cap mentre el proveeix de mocadors de paper (idèntics als que hi havia al despatx del doctor Ferreira). Sona el telèfon. La doctora s’aixeca. Respon a totes les preguntes dient «sí» o «no». La trucada l’ha contrariat, es nota. Deu ser un home, pensa. Després de penjar, ella li diu alguna cosa. Pel to, ell interpreta que fa nosa i que se n’hauria d’anar com més aviat millor. Una visita imprevista, anuncia. Li sap molt de greu, confessa agafant-lo pel braç. A ell també, però s’ho calla. Amb una discreció commovedora, li dóna un bitllet de cinc mil escuts que ell no es veu amb cor de rebutjar. Els necessita, de la mateixa manera que necessita menjar i afaitar-se. L’acompanya fins a la porta i l’acomiada amb presses, gairebé empenyent-lo. L’home baixa l’escala a poc a poc. Quan arriba al portal, s’encreua amb el doctor Ferreira, que no el reconeix. Porta un ram de flors que desprèn un perfum tan grotesc com el que deixa anar ell. «No fan per ella», pensa, «ni el perfum, ni el doctor, ni les flors».

* * *

A mesura que les ordena mentalment, les imatges de les últimes hores es transformen en records. Són records tan recents que costa de pensar-hi en passat. Malgrat això, l’home ho intenta. Després de sortir de casa de la doctora, va entrar en una cafeteria. Va aconseguir fer-se entendre i que li servissin un cafè i tres magdalenes. Les va devorar sorollosament, sense amoïnar-se per la mirada intrigada de les cambreres. Al contrari: va repetir. L’estómac ho va agrair oferint-li una sensació de benestar que va arribar al punt més alt en el moment d’empassar-se l’últim glop de cafè. Aquell sabor li va recordar una història, escrita en cursiva, que havia llegit en un sobre de sucre en pols: «Cafè: originari d’Àfrica i cultivat sobretot a Amèrica. Arbust de flors blanques. Es diu que el va descobrir un pastor a Abissínia. Un dia, va observar que unes cabres es menjaven els fruits d’un arbust i després començaven a córrer i a saltar. És un tònic estimulant». Va reaccionar com les cabres abissínies. Va pagar ràpidament i va sortir al carrer. Amb l’entusiasme d’un explorador optimista, va recórrer el barri vell amunt i avall. Es va fer fosc. La nit va arribar just quan travessava el pont. Es va aturar per contemplar els llums de la ciutat des del marge sud. Li agradava el paisatge i, sobretot, aquella sensació barreja de llibertat i d’imprudència. Va caminar per la vora del riu. Se sentia eufòric i, a més, ho exagerava somrient emfàticament, com un mal actor que vol donar a entendre al públic que la vida és fantàstica. Aquesta era una novetat del seu caràcter: amplificar els símptomes externs dels seus estats d’ànim. De sempre li havien retret el fet de ser inexpressiu, massa tímid. Quan discutien, la dona li deia: «Ets tan fred!», i li confessava que s’hauria estimat més veure’l plorar o indignar-se que no pas que fos incapaç de reaccionar i de manifestar les emocions. Per això, feia mesos que provava de canviar. Practicava constantment. Si es donava un cop de genoll contra una porta o una cadira, per exemple, ja no callava, com abans, sinó que renegava en veu alta. I, encara que no n’hi havia per tant, feia unes ganyotes terribles, idèntiques a les dels futbolistes quan magnifiquen la gravetat d’una lesió. Si la dona o la filla deien alguna cosa que el contrariava, discutia enèrgicament. Fins i tot cridava, encara que cregués que era absurd i, en qualsevol cas, inútil. En la intimitat també va canviar. D’una actitud sexualment silenciosa va passar a una loquacitat que va desconcertar molt la dona, sobretot els primers dies. Quan ella l’acariciava, ell deia: «Oh, com m’agrada!», una frase que, en realitat, li semblava una obvietat. I en el moment de l’orgasme —compartit o no—, quan tradicionalment es limitava a serrar les dents, a esbufegar i a suar, va optar per retransmetre els esdeveniments amb un «m’estic escorrent» tan evident com innecessari. Va dirigir aquell somriure sintètic a una trentena de turistes nòrdiques i borratxes que sortien d’una cava de vi. Després d’esforçar-se molt i de cridar bastant, van aconseguir reagrupar-se davant de la porta oberta de l’autocar que havia de portar-les a l’hotel. Darrera seu, van deixar una bafarada avinagrada com a resum de tot el que havien begut en el transcurs de la visita a la cava. L’home les va acomiadar fent adéu amb totes dues mans.

No va pensar a dormir fins que va veure el camió. Estava aparcat a l’entrada d’un passatge, sota un fanal que n’il·luminava la vela, decorada amb el nom AZURTRANS i amb el dibuix d’un globus terraqüi ocupat no solament per oceans i continents, sinó també per un vaixell, un avió i un camió, més modern que no aquell. S’hi va acostar. A la part posterior, la lona estava deslligada. Va donar-hi un cop d’ull. La caixa era buida. Hi va pujar. Va inspeccionar tota la superfície abans de triar el racó menys brut per estirar-s’hi i provar de dormir. Tot i que creia que seria impossible, ho va aconseguir al cap de dos minuts. A més, va encadenar sis somnis extraordinaris, d’aquells que no s’haurien d’acabar mai i que s’esborren tan bon punt obres els ulls.

El va despertar la tos del motor: tres vrums tuberculosos i, al quart intent, una ronquera cada vegada més vibrant. El camió es va moure, endavant i enrera, salvant l’obstacle de dues voreres altes que van obligar-lo a saltar i agafar-se amb força a la corda de la vela. El conductor tenia pressa; ell en pagava les conseqüències. Amb l’esquena recolzada contra un dels laterals metàl·lics de la caixa, l’home va aconseguir seure en una posició que, malgrat ser incòmoda, li permetia veure l’exterior i, alhora, no moure’s gaire ni prendre mal. Sortia el sol. Progressivament, el paisatge es tornava més industrial, amb grues i magatzems en comptes d’esglésies i blocs de vivendes. Els semàfors i les sotragades van desaparèixer quan van arribar a l’autopista. Per l’obertura de la lona, va provar d’esbrinar cap on es dirigien. Van passar de llarg de la primera sortida i, a causa de la velocitat, no va poder llegir el rètol blau que anunciava la distància que els separava de Lisboa.

* * *

No van entrar a Lisboa. Poc abans d’arribar-hi, es van desviar per enfilar el camí del port. L’olor del mar va aparèixer de sobte, una olor forta, acompanyada pels crits inevitables de les gavines i per la sirena barítona d’un vaixell. El camió va frenar. L’home va sentir com el conductor apagava el motor, baixava, escopia, saludava algú, parlava amb algú altre i tancava la porta. Discretament, va aixecar una mica la vela. Va veure un grup d’operaris que carregaven uns cilindres enormes, de la mida de troncs d’arbre canadencs, damunt d’una plataforma de fusta. Ràpidament, va saltar de la caixa. Malgrat el mal d’esquena, va córrer de puntetes fins a amagar-se darrera d’una filera de bidons metàl·lics. Ningú no el va veure. Al seu voltant, l’activitat era intensa. A l’extrem més allunyat de la filera, una màquina, conduïda per una dona, els anava dipositant de quatre en quatre damunt d’una altra plataforma, més estreta que l’anterior. Quan ja no n’hi cabien més, la mateixa dona els tancava amb una xarxa feta de corda i, amb l’ajut d’un comandament a distància, ho transportava tot amb una grua fins a un vaixell de bandera panamenya, el més gran i atrotinat del moll.

L’home va llegir l’etiqueta dels bidons. Destinació: Rio de Janeiro, Brasil. Va somriure. El primer que li va passar pel cap va ser que no hi havia estat mai, a Rio de Janeiro. N’havia sentit parlar, això sí, més o menys com tothom. Les nits del Carnaval, on conviuen les xifres de víctimes amb l’alegria dels participants, l’estadi de Maracaná, les platges de Copacabana i d’Ipanema, envaïdes per l’exuberància de les mulates i dels jugadors de voleibol. En resum: tòpics perfumats amb caipirinha, pintats amb els colors d’uns capvespres poc probables.

La idea d’acompanyar el carregament de bidons el temptava tant que no va fer res per resistir-s’hi. ¿Per què no?, es preguntava mentre avançava mig ajupit. Només calia entrar dins del vaixell i amagar-s’hi. I això, comparat amb el que havia viscut, li semblava més que fàcil. No tenia por, al contrari. Per primera vegada d’ençà de l’accident, començava a adonar-se que vivia gràcies a una mena de miracle («miracle» era la paraula que més s’aproximava al que havia experimentat). I que, si s’havia salvat de l’explosió de l’avió, calia aprofitar-se’n. A partir d’ara, pensava, havia de viure d’una manera diferent. Ja no podia actuar com abans, quan la seva conducta oscil·lava entre el respecte a dos sinònims sagrats: prudència i moderació. Ell era allà, al port, vestit amb el xandall i les bambes d’un metge presumptuós, lluny de casa, amb els cabells blancs i despentinats, indocumentat i amb l’esquena castigada per quatre hores de camió. Però, malgrat totes les adversitats, s’estimava més continuar que aturar-se; o, pitjor encara, tornar enrera. I no l’espantava gens ser detingut per les autoritats. Al capdavall, no havia comès cap delicte. Ja havia previst que, si l’enxampaven, tornaria a fingir i repetiria la mateixa comèdia de l’hospital (si havia funcionat amb els metges, ¿per què no havia de funcionar amb els policies?). I que, com a últim recurs —només com a últim recurs—, els explicaria la veritat. Ell no era un delinqüent; era l’únic sobrevivent d’una tragèdia: un heroi. Va tancar els ulls. Va haver de lluitar contra el record, breu, de la família. No solament veia la dona i la filla, sinó que també sentia els sorolls de la casa (l’aigua de la dutxa, la respiració inquietant de la nevera, l’interruptor del llum de la tauleta de nit, el centrifugatge de la rentadora, el timbre de la porta). El record va esfumar-se tan bon punt va tornar a observar els moviments de la màquina conduïda per la dona. Era una artista. Carregava la mercaderia amb una suavitat que contrastava amb la matusseria dels altres operaris. Va passar molt a prop seu i aleshores va veure que duia un tatuatge al braç esquerre: una estrella de sis puntes travessada per un arpó. La va admirar en silenci, fins que la dona va baixar de la màquina i es va ajupir per comprovar la pressió dels pneumàtics. L’home no va desaprofitar l’ocasió. Va sortir del seu amagatall i va córrer cap a la plataforma. Sense dubtar ni un segon, es va amagar al poc espai que quedava al mig dels quatre bidons. Mentre els empenyia una mica per cabre-hi del tot, somreia, envaït per una mena d’excitació que s’assemblava molt a l’entusiasme. Al cap d’una estona, va veure com li queia al damunt una xarxa de corda i va notar que la plataforma es movia i s’enlairava, amb un balanceig mínim. Va esperar, amb els ulls ben oberts i els dits entrecreuats. A poc a poc, la grua els va anar baixant (a ell i els bidons) a l’interior del mercant, on una altra màquina els va alliberar de la xarxa i els va transportar, plataforma inclosa, fins a un racó de la bodega.

* * *

Mal de mar, així és com resumiria les primeres hores de viatge. El mareig va començar poc després de salpar. D’entrada, només era un rodament de cap, que l’home va imputar al cansament. «Paciència», va pensar. Els símptomes, però, es van multiplicar ràpidament. De seguida va notar una feblesa general, propera al desmai, que va agreujar la sensació d’incomoditat. Tenia basques i les controlava gemegant i empassant-se saliva. Si tancava els ulls, el vertigen augmentava. Si els obria, l’angoixa l’abocava a la lipotímia. Suava. Al cap d’una estona, tot i que la situació va deixar d’empitjorar, el malestar continuava. L’angúnia, en canvi, disminuïa. Si hagués sabut quin seria l’estat del mar, no hauria pujat mai al vaixell. És més: se’n penedia. Si hagués vist com les onades s’esclafaven violentament contra la quilla i com el cel, sense horitzó, s’enfosquia per sotmetre’s a una pluja de llampecs, s’hauria mort de por.

Mala mar, aquesta era l’única explicació que trobava per justificar el balandreig excessiu del mercant. Per ell, mala mar era sinònim d’huracans, d’onades altes, de pescadors desapareguts, de pals majors devastats per la punteria d’un llamp, de dificultats i d’accidents. O sigui: de perill. Per lluitar contra la por, l’home va intentar analitzar la situació des del punt de vista del mar. D’entrada, va pensar que aquells moviments violents formaven part d’un procés de purga marina, d’un mecanisme de neteja indispensable per conservar una bona salut. Tot i l’aparença de desastre i l’espectacularitat d’una banda sonora catastrofista, les tempestes devien ser, per força, higièniques, encara que només fos per remoure el fons marí i espavilar les espècies animals i vegetals més abúliques. Es va sentir una mica millor. Va imaginar que la violència dels corrents redistribuïa les restes de tots els naufragis i modificava el paisatge. També va recordar que, de petit, en un programa de ràdio, havia sentit que, durant les tempestes, els peixos, els cetacis i els selacis s’amagaven. I que, encara que no sabia on, sobrevivien. Més tard, quan la calma tornava, els devia costar de creure que aquella extensió d’aigua tranquil·la fos la mateixa que, unes hores abans, prenia l’aparença d’un temporal indomable. La imatge d’un mar serè, llepat pels raigs d’un sol immens, el va consolar prou per adormir-se. El son li va estalviar pensar que, al fons del mar, on se suposa que va a parar tot allò que no sura, s’acumulaven noves víctimes, noves peces d’una mateixa memòria: la de l’Atlàntic. Si hagués estat despert, l’hauria comparat amb un arxiu sonor ric en efectes especials. Trons, veles esquinçades, explosions, canonades, cruixits, havaneres i una antologia d’ordres desesperades cridades per capitans que, aferrats al timó de la nau, lluitaven fins a l’últim moment per salvar-se. Que si a babord, que si a estribord, que si a barlovent, que si a sotavent, un ball d’exclamacions limitat per l’afonia i per l’espai que separa la proa de la popa. Potser l’hauria consolat pensar que la realitat té poc a veure amb la imatge tòpica de les il·lustracions dels llibres infantils. Que no és veritat que al fons del mar hi hagi llànties que contenen genis a qui demanar tres o quatre desitjos, ni àmfores romanes, ni baguls mig oberts que deixen entreveure les monedes d’or, els canelobres o les joies d’un tresor. Les entranyes de l’Atlàntic —hauria pogut especular— només amaguen una llista d’objectes, més que perduts, abandonats; allò que els saquejadors no van considerar prou valuós o que, per incompetència, van oblidar. Garfis de corsaris rovellats, fòssils d’albatros que cap científic miop no observarà a través d’un microscopi, dents de catxalot que no penjaran mai d’un collar indi, armes d’arponers que no presidiran la vitrina de cap exposició sobre els orígens de la pesca, mascarons de proa que no decoraran la biblioteca de cap lord alcoholitzat, esquelets d’acordions, residus nuclears, souvenirs de l’Atlàntida, espines de sirena, submarins de l’exèrcit soviètic i bigotis de foques; tot apilat de qualsevol manera, com a les golfes d’un museu en decadència. I també —hauria pogut rematar—, més o menys enterrats sota el pòsit dels anys, s’hi troben aparells fora de servei. Un anemòmetre, una brúixola, uns binocles o l’agulla giroscòpica d’un pilot automàtic, que semblen haver estat instal·lats amb l’únic objectiu de ser feliços els submarinistes.

* * *

Prova d’aixecar-se perquè n’està tip, d’amagar-se. Se li ha adormit tant el peu esquerre que gairebé no el pot moure. Malgrat les seqüeles del mareig, alça la cama i, d’una manera temerària, pretén salvar l’obstacle dels dos bidons frontals que l’emmurallen. En aquell moment, i quan semblava que la tempesta era només un record, el vaixell canvia d’inclinació. L’home perd l’equilibri, i el bidó on volia agafar-se, també. Rellisca. Ensopega. Cau. El cop l’estaborneix. Al voltant del cap, s’entrecreuen tres òrbites: una formada per estrelles, l’altra per campanes i l’última per ocellets. Ha d’esperar un parell de minuts per fer-se càrrec de la situació. Es recupera. Constata que no s’ha trencat res. S’incorpora. De cop i volta, s’adona que, tres pams més endavant, hi ha dues bambes que no són les seves. Aixeca la mirada.

—What the hell are you doing here? —pregunta un home mostatxut que du un barret de cuiner.

L’home, que parla prou anglès per haver-lo entès, prefereix fer veure que no. Per guanyar temps, pregunta innocentment:

—¿Com diu?

El cuiner triga tres segons a tornar-hi, aquest cop en francès:

—¿Què carai hi fa, aquí?

L’home aconsegueix no exterioritzar cap sorpresa. Hauria hagut de fer el sord-mut, es retreu. Contrariat, decideix continuar amb la tàctica de respondre amb una altra pregunta:

—¿Parla francès?

—Sí —respon el cuiner.

—Quina casualitat, ¿no li sembla?

—Tinc molta facilitat pels idiomes. En parlo nou.

—¿Nou?

—No m’ha contestat. ¿Què hi fa, aquí?

S’estima més no respondre que mentir, però tampoc no es veu amb cor d’inventar una història que justifiqui la seva presència dins del mercant. Sense pensar-s’hi, opta per dir la veritat. Just quan es disposa a iniciar el relat, comprèn que la veritat és massa inversemblant i que semblarà encara més inventada que no una excusa de debò. Calla, doncs. Mentrestant, el poliglot l’observa. Pel seu posat, es nota que espera una resposta. A la mà dreta du un cullerot. A l’esquerra, una galleda metàl·lica fumejant que desprèn una olor deliciosa.

—¿És caldo? —pregunta l’home.

—De gallina i col —diu el cuiner.

L’home mira la galleda amb una expressió famèlica, pròpia del gos que s’acosta a la taula perquè un dels comensals —el que tingui la consciència més bruta— li doni una mica de menjar. El cuiner, que se n’adona, proposa:

—¿En vol una mica?

—¿Sincerament?

—Sí.

—Doncs sí.

—Acompanyi’m.

Amb la mirada concentrada en la galleda, l’home segueix el cuiner. Malgrat el balanceig —que suma el de la galleda i el del vaixell—, no en vessa ni una gota. Travessen la bodega per passadissos mal il·luminats. Pugen per una escala de cargol i entren en una cabina sense finestra. Al fons, entre el pòster d’un ximpanzé i una llitera, hi ha un armari metàl·lic. Al centre, hi ha una tauleta rectangular i un tamboret. Després de tancar la porta, el cuiner li ordena de seure. L’home seu. El cuiner obre l’armari. Al prestatge del mig, hi ha un bol i una cullera, que agafa per deixar-los damunt de la tauleta. Acte seguit —i en silenci— omple el bol amb el cullerot. L’home s’hi abalança i comença a beure sorollosament, amb l’ànsia del camell que, després de travessar el desert, arriba a l’oasi. Més que reanimar-lo, el primer glop el consola. El segon confirma i millora les sensacions plaents produïdes per l’anterior.

—¿En vol més? —pregunta el cuiner.

—¿Sincerament?

—Sí.

—Doncs sí.

El segon bol encara és més bo que el primer. L’home se’l beu a poc a poc, d’una banda perquè li ve de gust paladejar-lo i de l’altra perquè és conscient que, quan acabi, el cuiner voldrà saber qui és i què hi feia, estirat al terra de la bodega. Xarrupa i, alhora, se’l mira de cua d’ull. Sembla una persona generosa. I tranquil·la. Que parli el seu idioma ja no el molesta. Al contrari: té tantes ganes de parlar com de continuar bevent.

—¿És bo? —pregunta el cuiner.

—¿Sincerament?

—Sí.

—És el millor caldo que he pres mai.

* * *

L’home ha necessitat vint minuts i tres bols més de caldo per respondre a la pregunta de què hi feia, estirat al terra de la bodega. El cuiner l’ha escoltat sense interrompre’l, assegut a la llitera, amb una expressió seriosa que s’ha anat estovant a mesura que la història avançava. Malgrat l’espectacularitat d’algunes escenes del relat, el cuiner s’ho ha cregut tot, potser perquè és una persona confiada i perquè li semblava més interessant si era veritat que no si era mentida. S’han fet amics. No els ha calgut passar per la fase preliminar de l’amistat, aquella en què els aspirants es temptegen per comprovar les reaccions i els gustos de l’altre i s’esforcen per trobar punts en comú que confirmin una impressió inicialment positiva. Des del primer moment —per ser exactes: just quan l’home ha acabat d’escurar el bol amb la llengua per última vegada— la d’ells és una amistat sòlida. Tant, que se’n sorprenen (no ho confessen, però, perquè entre amics aquestes coses se sobreentenen). En el transcurs de la conversa, descobreixen que, per primer cop en molts anys, ja no han de patir pensant que arribarà un moment que no sabran què dir-se. S’escolten atentament i estrenen l’alegria de la novetat: haver trobat —per sorpresa— el conversador ideal, el còmplice perfecte. Els símptomes de simpatia mútua són evidents. Tots dos es miren als ulls i les seves mirades transmeten només curiositat i franquesa. Malgrat l’afinitat, tenen caràcters molt diferents. I això, més que separar-los, els uneix. No fan cap esforç per caure’s bé. Al contrari: els costa deixar-se anar, potser perquè recorden experiències del passat que, encara que no vulguin, pesen (gent en qui van confiar i que els va trair o, senzillament, els va decebre). S’avenen. Intercanvien el torn de paraula amb una naturalitat que se sol aconseguir amb anys de pràctica. Allò que més els agrada és que no fan servir jocs de paraules, ni segones intencions, ni ironies, ni referències a coses que l’altre, per força, desconeix. Un exemple:

—¿Fa temps que fa de cuiner?

—Tretze anys.

—Deu ser una feina molt dura.

—Si t’agrada, no tant.

—¿No s’estimaria més treballar en un restaurant?

—En vaig tenir un, però es va incendiar.

—¿Un accident?

—No. El vaig incendiar jo. Havia de cobrar l’assegurança. Si no, m’arruïnava.

—¿Hi va haver víctimes?

—No. I vostè, ¿què feia abans de ser polissó?

—Treballava.

—En una oficina, ¿oi?

—¿Com ho sap?

—Per les mans. Són mans d’oficinista.

L’home es mira el palmell i el dors de les mans. Mai no se les havia vist tan brutes com ara. Se n’avergonyeix. Efectivament: són mans d’oficinista. No treballen mai amb eines pesades, ni tampoc se sotmeten a l’esforç continuat de serrar, collar, picar, enguixar, soldar o escorxar. Són deu dits allargats, pàl·lids, d’ungla polida, gens musculats, sense cicatrius, acostumats al tacte del paper, als clips, als llapis, al teclat de l’ordinador i al cartró de les carpetes de l’arxiu metàl·lic. Són mans que, en els moments d’activitat més intensa, lluiten contra una grapa tancada o contra l’anella d’un classificador, marquen repetidament un número de telèfon que comunica, estampen un tampó rectangular al marge esquerre d’un document o canvien l’aigua de l’espongeta rodona que s’utilitza per enganxar els segells (important: a partir de deu segells, val més no fer-ho amb la llengua, perquè, si se n’abusa, aquella pega lluent i dolça, aparentment inofensiva, pot provocar càncer). Són mans acostumades a saludar mans de clients, de venedors, d’empleats de banca, en definitiva: altres mans d’oficinista.

Les mans del cuiner, en canvi, són dues eines primitives: nou dits rabassuts, d’ungles accidentades, foscos i una mica peluts, amb una gran capacitat de resistència al foc i a l’aigua. Han trossejat milers de cebes, d’alls i de pebrots. Han tallat costelles de vedella, de porc i cues de peix. Han pelat patates, pastanagues, pomes, i han pessigat espècies per, acte seguit, deixar-les caure sobre una olla d’aigua bullent o d’un estofat. Són mans que necessiten la prolongació d’un tovalló o d’un davantal per continuar la seva activitat (perquè no es pot tallar un filet amb els dits bruts d’oli, ni pelar una dotzena de gambes amb les mans empeguntades de mel). Són mans tecnològicament resolutives que l’experiència ha anat emmotllant per treure’n el màxim profit. Amb els anys —això sí— han perdut, a més d’un dit, una mica de tacte.

* * *

Durant la travessia hi haurà temps per tot. L’home s’amagarà a la cabina i només en sortirà de nit, molt tard, per fer un tomb per la coberta i respirar una mica. El cuiner li portarà menjar dos cops al dia i aprofitarà el viatge per informar-lo de l’estat del mar i de l’humor del capità. En poques hores, el capità es convertirà en l’enemic número u, en el protagonista de totes les advertències del cuiner: «Si el capità arriba a saber que amago un polissó a la cabina, ens matarà a tots dos!» o «Sobretot: no surti ni obri la porta. Si el capità l’enxampa, estem perduts!». Durant les estones de solitud, quan provi d’acostumar-se a la sensació de mareig, l’home s’imaginarà el capità com un monstre. No pensarà en el típic gegant autoritari, groller i alcoholitzat, sinó en un oficial d’uniforme impecable, sempre ben afaitat, amb ulls clars que, com la majoria, seran el mirall de l’ànima, però, en aquest cas, de l’ànima d’un nazi.

També tindrà temps per llegir. A la cabina, només hi trobarà un llibre, en espanyol, editat a Cuba: Transmisión y diferencial del automóvil, d’un tal William H. Crouse. A banda dels gràfics i de les fotografies, n’entendrà ben poca cosa. Malgrat això, se’l llegirà i sentirà curiositat per una frase: «Si tiene alguna dificultad en responder a cualquiera de las preguntas, no se desanime». La comentarà amb el cuiner, que l’hi traduirà. Aleshores, l’home descobrirà que aquella frase és la mateixa que ell li deia a la seva filla quan l’ajudava a fer els deures. Conseqüència d’aquest pensament: recordarà la família, però, ep, sense nostàlgia. O, més ben dit, amb una nostàlgia sana. No trobarà a faltar les estones viscudes, ni tampoc les olors, ni sentirà la necessitat de plorar quan evoqui el somriure de la dona o la manera tan especial que tenia la filla de córrer els seixanta metres. Recordar no serà cap tortura; al contrari, li servirà per matar les hores.

No podrà parlar gaire amb el cuiner perquè aquest tindrà tanta feina i estarà tan cansat que, quan arribi a la cabina, només voldrà dormir. A estones, conversaran una mica i, al cap d’uns dies, acordaran tractar-se de tu. Una de les converses que tindran serà aquesta, iniciada pel cuiner:

—Quan arribem, t’instal·laràs a casa meva. És petita, però ja ens apanyarem.

—Gràcies.

—Després, buscarem una feina.

—¿Per mi?

—Sí, jo ja en tinc.

—Serà difícil.

—¿Per què?

—No tinc documentació.

—No t’amoïnis. Jo me n’ocupo.

—Hauria d’anar a la policia. Potser me’n farien una de nova.

—Ni parlar-ne. Si presentes una denúncia, ho hauràs de fer a nom teu. I, a la llarga, encara que triguin més o menys, t’acabaran localitzant. ¿T’interessa?

—Em sembla que no.

—¿T’agradaria tenir una documentació nova, una nova identitat?

—Sí.

—Doncs no t’amoïnis. I comença a pensar com et vols dir a partir d’ara.

L’home hi ha pensat tota la nit. Gairebé no ha dormit, ni tan sols s’ha adonat que el vaixell entrava lentament al port de Rio de Janeiro. El seu cervell ha estat l’escenari d’una pluja de noms, d’una batalla entre possibles candidats que, fins ara, no té ni vencedor ni vençuts. Somriu, incapaç de controlar l’excitació que sent. Per ell, les persones que canvien d’identitat han de ser per força delinqüents, terroristes implicats en matances col·lectives, lladres de joies, desertors, estafadors, traficants d’armes o penedits que hagin testificat contra la màfia. Ell, en canvi, és només un ex-oficinista belga. I ara, de cop i volta, té l’oportunitat de canviar de nom, de país, de vida, tot alhora, sense haver comès cap crim, arrossegant la petita culpa, relativa, de no haver avisat la família, de no dir-los on para (si els ho digués, tampoc no s’ho creurien). Sorprès que això no li provoqui cap remordiment, l’home es pregunta: «¿Em sap greu perdre el meu cognom?». El repeteix més de cinquanta vegades, primer mentalment, i, a continuació, en veu alta. Espera vejam quina sensació li produeix. Cap. Ni tan sols el record de la fàbrica de cervesa de l’avi, amb el cognom pintat amb lletres immenses a la façana, ni tampoc el del pare, gravat al centre d’una làpida del cementiri de Waterloo, no l’incomoden. Es dóna una última oportunitat i torna a pronunciar les quatre síl·labes que identifiquen una nissaga barreja de comerciants i d’advocats. Com a única resposta, sona la sirena del vaixell.