1

L’home que fa un moment ha dit: «Vaig a comprar tabac» no tornarà mai més a casa seva. Mentre camina cap al bar de la cantonada amb la intenció de comprar-hi dos paquets de Kent, comprova si du prou monedes per la màquina. Sorprenentment, però, el bar és tancat. L’home no s’immuta. Després de mirar a dreta i a esquerra —i de deixar passar tres camions de bombers—, travessa l’avinguda. Potser en trobarà a la botiga del pakistanès que no tanca fins a mitjanit, pensa. S’hi dirigeix. La botiga del pakistanès s’està incendiant. La pressió de les mànegues dels bombers no pot evitar que les flames s’elevin fins a convertir-se en una columna de fum d’una foscor semblant a la del cel. Il·luminat per la resplendor, l’home sent una necessitat intensa de fumar. Fa gairebé mitja hora que no encén cap cigarret. Mira al voltant. Entre les persones que s’han aturat a contemplar l’espectacle de la lluita de l’aigua contra la força devastadora del foc, busca algú que dugui un cigarret als llavis i que pugui convidar-lo. Ningú. Prova d’asserenar-se pensant que coneix prou bé aquell barri —el seu— per recordar un lloc on venguin tabac. Sense esforçar-s’hi, se li acuden dues màquines expenedores: la de la gasolinera i la de l’hotel. L’hotel és més a prop; més ben dit: no tan lluny. Podria anar cap al pàrquing i agafar el cotxe, però calcula que hi arribarà abans caminant. Mentre s’allunya de l’incendi, gairebé corre. És conscient que, a casa, la dona i la filla l’esperen per sopar. Però també sap que no hi tornarà si no és amb dos paquets de Kent.

La porta giratòria de l’hotel va molt dura. Per entrar, l’home ha d’empènyer amb força, amb l’espatlla. L’acullen la moqueta del vestíbul i el taulell de recepció, desert. L’home passa de llarg. Coneix el camí (els diumenges, quan es queda sense cigarrets, sol comprar-los aquí). Gira a la dreta i enfila l’escala que puja fins al bar. Com gairebé sempre, el cambrer dorm, amb el cap recolzat sobre la barra. A diferència d’altres vegades, la màquina està desconnectada. Contrariat, l’home pregunta:

—¿Que no funciona?

El cambrer no respon. L’home se li acosta, disposat a despertar-lo. A mig metre de distància, s’adona que, tot i que conserva els ulls oberts, és mort. Un bassal de sang li envolta el cap i a la templa dreta hi té un forat, de bala, probablement. L’home s’estremeix. És la primera vegada que veu un cadàver. Li tremolen les mans i les parpelles. No sap què fer, ni tampoc què pensar. Té ganes de vomitar. Aconsegueix deturar les basques tancant els ulls i girant-se d’esquena a la barra. Respira ben fort, com si l’auscultés un metge. Amb dificultat, es dirigeix cap a l’escala i comença a baixar-la lentament. La por, que fins ara es manifestava en tremolors i nàusea, li envernissa el front amb una capa de suor tèbia. Quan arriba al taulell de recepció, treu el cap per veure què hi ha al darrera. Prop del telèfon, al costat de la clau d’una habitació —la 114—, hi ha un paquet de tabac encetat. Tot i que no és Kent, l’home l’agafa febrilment. Encén un cigarret i fa una primera pipada. Una bola de fum s’escola pels pulmons i s’escampa fent-li pessigolles a la caixa toràcica. Al cap d’uns segons —ha estat a punt de tossir—, el mateix fum reprèn el camí de tornada i es bifurca en el moment de ser expulsat pels narius. Se sent el plany d’una sirena que s’apropa, cada vegada més potent. «La policia», pensa. D’una banda, aquest pensament el reconforta; de l’altra, l’inquieta. ¿Com justificarà la seva presència a l’hotel? ¿Dirà que hi ha vingut a comprar tabac i que ha topat amb el cadàver? Ell no ha fet res, d’acord, però ¿qui s’ho creurà? ¿L’interrogaran, sorpresos que no hagi telefonat de seguida a la policia? ¿El consideraran sospitós, presumpte culpable? Segur que sí, preveu. Sent pànic, un pànic terrible que, en els dotze minuts següents, guiarà tots els seus actes.

Durant els dotze minuts següents, l’home fugirà, encara que ningú no el persegueixi. No ho farà per la porta giratòria de l’hotel, sinó que pujarà novament fins al bar, obrirà una de les finestres que donen al carreró de darrera de l’edifici i saltarà. Es farà una mica de mal al turmell, però no hi donarà importància. S’assegurarà que ningú no l’ha vist i, un cop a la cantonada, arrencarà a córrer. Li costarà respirar. Malgrat això, continuarà, amb la ment en blanc, sense respectar els llums dels semàfors. Travessarà els carrers sense mirar i per poc no provocarà un accident entre un cotxe, que frenarà per no envestir-lo, i una motocicleta conduïda per un fabricant de calendaris. Extenuat, l’home s’aturarà en una plaça. Se sentirà perdut. Mirarà al seu voltant i veurà bancs, gronxadors, una cabina telefònica i una estàtua que li sonarà. Encendrà un cigarret del paquet robat i, al cap d’uns segons, s’adonarà que és a prop de casa seva. En comptes d’anar-hi, es dirigirà cap al pàrquing.

* * *

Assegut sobre el capot del cotxe, l’home fuma. S’ha aturat en un dels revolts d’una carretera dels afores. La vista és de postal: la nit arriba fins als límits de l’horitzó i les banyes de la lluna pessiguen la cua d’un núvol que s’estira cap a l’oest. Llums encesos d’avions, de zèppelins, d’ovnis i d’helicòpters travessen el cel. A sota, un teixit de brases lluminoses delimita part del territori de la ciutat. L’home prova d’identificar el seu carrer. Busca el neó publicitari de La Libre Belgique i, a la dreta, el gratacel d’una companyia d’assegurances. Entre l’un i l’altre hi ha casa seva. Mira el rellotge. A hores d’ara, deuen estar patint, suposa. Fa una estona, ha estat incapaç de parlar amb la dona. Ha entrat en una cabina, ha introduït la targeta telefònica, ha marcat les quatre primeres xifres del número i, de cop i volta, sense saber per què, ha penjat. Més tard, ha trobat un bar obert amb una màquina de tabac que funcionava i que, finalment, li ha venut els dos paquets de Kent.

Li costa treure’s del cap la imatge del cambrer assassinat. Per esborrar-la, pensa en la família, en el passadís de casa, en les agulles d’estendre roba, en la taula parada i en el seu tovalló, agafat per una anella de fusta. I també en la dona, que deu haver hagut de mentir quan la nena li hagi preguntat: «¿On és el pare?». Li sap greu fer-los patir, però, malgrat que ja té el tabac, no es veu amb cor de tornar, ni tan sols de trucar.

—Encara no —diu en veu baixa.

Entre el volant i la guantera del cotxe, l’home hi té enganxada la fotografia de la dona amb la filla, abraçades. És una foto recent que elles li van regalar el dia de l’aniversari, fa quatre setmanes. Per celebrar-ho, les va convidar a la fira. Van pujar als autos de xoc, a les vagonetes del túnel del terror i a la nòria. Van menjar crispetes i bolados. Van riure davant dels miralls deformadors i es van perdre pel laberint de vidre. En una parada de tir al blanc, la dona va guanyar un conill de peluix disparant contra mitja dotzena d’escuradents (el conill era de baixa qualitat: durant el viatge de tornada, li van caure els ulls). Quan van arribar a casa, van posar la nena a dormir. En acabat, van parlar de tenir un altre fill. Van decidir fer-se les anàlisis corresponents i fins i tot van especular sobre quin nom li posarien. No van arribar a cap acord. L’home s’emociona i abaixa el cap. Els records que el commouen li fan venir ganes de plorar. Es mossega el llavi inferior. Encén un cigarret, se’l fuma, l’apaga, tanca la tapa del cendrer i engega el cotxe.

L’home ha arrencat la fotografia del cotxe i l’ha llençat per la finestreta, sense mirar enrera. Amb la targeta de crèdit, ha tret diners d’un caixer automàtic, el màxim autoritzat. Ha llogat una habitació d’hotel, s’ha dutxat amb aigua freda, ha trucat al servei de despertador automàtic i s’ha ficat al llit de seguida, sense sopar ni mirar la tele. Els llençols feien olor de pólvores de talc. Ha dormit profundament, com feia anys que no dormia. L’endemà, com que no duia pinta, ha hagut de pentinar-se amb els dits. Ha pagat el compte de l’hotel en efectiu i, novament, ha tret diners d’un caixer automàtic. Deu minuts més tard, era a l’aparcament d’un establiment de compra-venda de vehicles d’ocasió. Pel seu Renault li han donat, al comptat, el doble del que havia previst. Ho ha interpretat com un símptoma de bona sort i s’ha acomiadat del comprador amb una forta encaixada. Des de l’aparcament, ha agafat un taxi.

—A l’aeroport, sisplau —ha dit.

—A quina terminal? —ha preguntat el taxista.

—Sortides internacionals.

El taxi ha donat la volta a una plaça triangular i ha enfilat una avinguda de vuit carrils fins a l’entrada de l’autovia. Per la finestra, amb el vidre abaixat, l’home ha contemplat el paisatge. L’esplendor de les obres encerclades per tanques publicitàries i la magnificència de les grues i de les grans superfícies comercials contrastaven amb la distribució dels blocs de vivendes i amb la geometria de les zones verdes. Amb una expressió serena, concentrada en els ulls i en el rictus dels llavis, s’ha acomiadat de la seva ciutat. En silenci, sense fer escarafalls.

La noia del taulell d’informació de l’aeroport li ha explicat quins eren els vols més immediats. Com que només duia el carnet d’identitat —el passaport era a casa, al calaix de la tauleta de nit—, l’home ha hagut de conformar-se amb un bitllet per un país de l’Europa comunitària, que ha pagat en efectiu. Podia triar entre París, Atenes, Porto, Barcelona i Hamburg. Ha triat Porto; pel vi, més que res.

* * *

Mentre apaga el cigarret, l’home pensa que és injust que els seients de fumadors estiguin situats al fons de l’avió. Somrient, diu que no a l’hostessa que li ofereix una segona tassa de cafè. Fa uns minuts, ha devorat el menjar que li han portat: una safata d’aliments protegits per un tel de cel·lofana, difícils d’identificar —i de pair— però prou consistents per enganyar la gana que li envaïa l’estómac. Està a punt d’encendre un altre Kent quan sona la campana i la veu del comandant Vasconcelos demana als passatgers de cordar-se novament el cinturó de seguretat i deixar de fumar.

—D’aquí a poc entrarem en una zona de turbulències —anuncia.

Efectivament: l’avió trontolla. D’entrada, trontolla poc, cada trenta o quaranta segons. El peruà que seu a la seva esquerra somriu nerviosament. L’home li respon aclucant els ulls i movent el cap. Tots dos tenen por. Tots dos ho dissimulen. Abans de les turbulències, han estat parlant —en un anglès macarrònic— de la comoditat dels avions i de les diferències entre el vi de Porto i el de Madeira. De sobte, l’avió s’inclina cap avall. Les hostesses procuren mantenir l’equilibri, però, malgrat la seva experiència, cauen (com les bosses, les mantes i les càmeres de vídeo que hi ha desades als portaequipatges de damunt dels seients). Se sent una explosió i, posteriorment, crits en diversos idiomes. Algú, alarmista, afirma que un dels reactors s’està incendiant. L’home no crida, no pas perquè no vulgui sinó perquè no pot. De moment, la por el paralitza. Al seu costat, el peruà tampoc no crida: obre la boca com si volgués aspirar una gran quantitat d’aire i, aparentment, prova d’arrencar-se el cinturó de seguretat. Acte seguit, les mandíbules se li desencaixen, torça el coll cap a la dreta, posa els ulls en blanc, treu la llengua i baveja. Infart.

L’avió aconsegueix redreçar una mica el vol, però de seguida tornen les sacsejades, cada vegada més violentes. Les hostesses, molt espantades malgrat que pretenen aparentar que no passa res, se situen davant de les portes d’emergència. Semblen més lletges ara que fa una estona, quan servien el dinar. I més velles. Pels altaveus, el comandant diu alguna cosa que ningú no escolta. Les màscares d’oxigen cauen, automàtiques, lligades al sostre de l’avió. L’home les mira i se sorprèn agafant la que li penja més a prop, posant-se-la i recuperant una mica de sang freda. L’oxigen el tranquil·litza, poc, però com a mínim l’ajuda a enviar ordres al cervell. Observa el peruà. Tenen la mateixa edat, recorda que l’hi ha explicat abans. Més ben dit: tenien. Ràpidament, com si estigués acostumat a fer-ho, l’home busca a l’interior de l’americana del mort, li agafa la cartera i se la fica a la butxaca, junt amb la seva.

Continua respirant per la màscara d’oxigen. De sota el seient, treu l’armilla salvavides i, mentre se la posa, prova de recordar les instruccions de les hostesses. Ha estat atent a la demostració, però ¿què calia fer primer? ¿Cordar-se el cinturó i bufar per les obertures laterals o, abans, estirar els cordons que pengen de l’armilla? Ho ha oblidat. Malgrat la màscara, i aprofitant un moment de relativa estabilitat de l’avió, aconsegueix agafar, amb la mà lliure, el prospecte d’instruccions per casos d’emergència. A mesura que el llegeix, s’empipa. A les il·lustracions tot sembla molt fàcil: inclinar el cap endavant i protegir-lo amb els braços, lliscar pel tobogan inflable (després de treure’s les sabates de taló, en el cas de les dones que portin sabates de taló), localitzar una de les sis portes d’emergència… Però el prospecte no diu res del pànic, que, al seu voltant, s’incrementa. Ni dels passatgers, que s’aixequen per escridassar les hostesses (com si això hagués de solucionar res). Ni tampoc de les criatures, que, contagiades per la histèria general, ploren i vomiten. Ni de l’alarmista, que hi torna per anunciar que una de les ales de l’avió acaba d’esquerdar-se. Estirada al passadís, una dona treu bromera per la boca i un adolescent la filma amb una càmera de vídeo. Al costat, una hostessa pregunta si hi ha cap metge a bord (n’hi havia un, sí: el peruà). Al seient del davant, dues noies molt joves, molt rosses i molt primes s’abracen i es besen a la boca. Durant mig minut, l’avió recupera una mica d’equilibri. L’home mira per la finestreta: blau. Dedueix que estan a punt de caure al mar. L’Atlàntic, calcula. A més del fum, també pot veure el color blanc de l’escuma de les onades. El perill de mort, que abans li engalavernava el cos, l’obliga a actuar amb més decisió que mai. Es treu la màscara i s’aixeca. Si cauen al mar, pensa, tenen alguna possibilitat de sobreviure. L’home salva l’obstacle d’una dona que, amb la mirada perduda, camina de quatre grapes i se situa darrera la porta d’emergència. No respira, i això augmenta la pressió sobre els timpans. Mentre espera la sotragada final, s’agafa rabiosament a la palanca de la porta i, amb els ulls tancats, repeteix:

—Me’n sortiré. Me’n sortiré. Me’n sortiré.

* * *

Sincronia: l’home obre la porta d’emergència i salta, l’avió cau a l’aigua i explota, tot al mateix temps. El resultat és una bola de foc que es reconverteix ràpidament en xampinyó i, al cap d’uns segons, en un arbre, també de foc, que frega la panxa dels núvols. L’ona expansiva ho mata tot: els peixos, les gavines, el plàncton, els passatgers i la tripulació. Empaitat per un focus de llum intensa amb aparença d’espiral, l’home es distancia ràpidament del món dels vius. Se sent lleuger, alliberat de setanta-set quilos de cos, pura matèria. La seva ànima, molt més lúcida que cap cervell, sura damunt d’una cinta transportadora. No està sola. Tot i que no les pot veure, l’home nota que, al seu costat, n’hi ha d’altres. Les reconeix. Són la del peruà i la del comandant Vasconcelos (que, tot i l’accident, continua donant instruccions), la del propietari del bar on havia previst comprar els paquets de Kent, la d’un ex-jugador de l’Anderlecht i la de milers de persones de races diferents que l’home no havia vist mai. Uns altaveus telepàtics informen: «Els que s’estan morint en aquests moments, cap a la dreta». I ordenen: «Morts naturals, primera desviació. Morts d’accident, segona». Ningú no es confon. El corrent se’ls emporta cap a una cascada que, a mesura que s’apropa, s’allunya. L’home se sent incòmode. De tant en tant, mira enrera (de fet no mira, però és com si mirés). De cop i volta, troba a faltar els cinc sentits. Si tingués olfacte, oloraria el clatell d’una noia oriental que li somriu abans de perdre’s per la primera desviació. Si tingués tacte, tocaria l’ànima d’un vell que dubta entre aturar-se i continuar. Si tingués gust, definiria el sabor de l’aire —una barreja de sofre, maduixa i ceba—. Si tingués oïda, sentiria el soroll que fan els esperits mentre avancen, dòcils com un ramat d’automobilistes. Si tingués vista, veuria tot el que no sent ni assaboreix, tot el que no toca ni olora. Només li queda la consciència, i en té prou per adonar-se que, passada la segona desviació, comença la zona de transmigració. Un cop allà, corre el rumor que cal triar entre reencarnar-se i desaparèixer eternament (de fet no es desapareix, però és com si es desaparegués). L’home se’n sorprèn. Que la reencarnació sigui optativa li sembla un prodigi de sensatesa. Amb la dona, n’havien parlat alguna vegada. Ella opinava que creure en aquestes coses és una pèrdua de temps. Ell, en canvi —per portar-li la contrària, més que res—, replicava que, en principi, és tan probable que hi hagi vida més enllà de la mort com que no n’hi hagi. La realitat els contradiu a tots dos. ¿Reencarnar-se? Depèn. Fascinat, l’home s’endinsa en la zona de transfiguració. S’hi acumulen les ànimes dels que s’estan morint. El rumor es confirma. En pocs segons —o en una fracció de temps equivalent a pocs segons terraqüis—, les ànimes han de decidir-se. O es reencarnen o desapareixen. Les que opten per la reencarnació no poden triar de quina mena; reben un nou destí que els és assignat per sorteig. L’home avança, impacient. ¿Quin destí li atorgaran?, es pregunta. ¿Lapònia?, ¿Sicília? D’ençà de l’explosió, la informació que rep es canalitza a través de la consciència. Li arriben ordres que no especifiquen qui les emet. Ara, per exemple, detecta un missatge que el desconcerta. Una força desagradable li imposa de concentrar-se en el sentit d’una faula sobre la mort. Aquesta: «Un missioner va visitar un rei de Saxònia. Per sentir-li predicar l’evangeli, el rei el va rebre al saló més gran del castell, acompanyat pels nobles més nobles del país. Mentre parlava de la mort, de la vida i de la immortalitat, un ocell va entrar per una finestra oberta. L’ocell va fer una volta a la sala, batent les ales, va tornar a sortir i es va perdre en l’obscuritat de la nit. El missioner, amb la veu imponent dels que saben subjugar l’auditori, va dir que tots els presents havien de veure en el vol d’aquell ocell al voltant del saló la vida transitòria de l’home. Que representava l’ànima que passa de la vida, no a les tenebres de la nit, sinó a la radiació del sol d’un món més gloriós. Des de l’obscuritat —va concloure— i per la finestra oberta del naixement, l’home arriba a la terra. S’hi està durant un temps i desapareix cap a l’obscuritat per la finestra oberta de la mort».

Dubta. De sobte, percep que la cinta transportadora avança en direcció contrària a la majoria de les ànimes, que continuen arribant. La zona de transmigració és cada vegada més lluny, inaccessible. La història del missioner no li ha agradat gens. Anar a contracorrent, en canvi, l’inquieta més que no el desagrada. Passada la primera desviació, s’adona que està tornant enrera i que recupera, en part, els cinc sentits. La vista li transmet una imatge sobrenatural: la d’una finestra oberta. Més enllà, el mar, l’escuma de les onades, una bola de foc, una olor de combustible cremat, i el seu cos, intacte i a la deriva, que sura damunt de l’aigua. Convertit en ocell, l’home vola cap als setanta-set quilos de matèria i s’hi endinsa amb l’emoció de qui, després de molts anys de voltar pel món, retroba el tacte i l’olor dels llençols de casa.

* * *

Li hauria agradat desmaiar-se. A les pel·lícules, els sobrevivents d’una catàstrofe solen perdre el coneixement. Al cap d’uns dies, o d’unes setmanes, es desperten al llit d’un hospital. Sense afaitar i amb la veu rovellada, pregunten: «¿On sóc?» i obren els ulls per veure la dentadura somrient d’una infermera i el fluorescent del sostre de l’habitació. O perden la memòria, per sempre o provisionalment, fins que un detall sense importància —un objecte, una melodia— els retorna el fil dels records i els separa de l’amnèsia.

L’home no ha tingut aquesta sort. Ha estat a punt de morir, però no ha perdut el coneixement. Ha aixecat els braços per demanar ajut, inútilment. Ha cridat i ha suplicat, en va. Ha plorat quan s’ha adonat que havia perdut el tabac i les dues carteres —la seva i la del peruà—. Ara ja no té forces, ni documentació, ni diners. Es deixa portar per les onades. Agraeix a la companyia aèria que hagi instal·lat armilles salvavides sota els seients. És conscient de no haver seguit les instruccions d’emergència al peu de la lletra, però el cas és que l’armilla, perfectament inflada i cordada a la cintura, el manté a la superfície. Pel que fa a la memòria, no solament no l’ha perduda sinó que n’ha recuperat una part que creia caducada. Ho atribueix al xoc, a l’ona expansiva; un impacte prou potent per despertar les cèl·lules més adormides del cervell.

El primer record el fa retrocedir tant que gairebé es mareja. Potser perquè no l’havia vist mai, la imatge el desconcerta. Es veu a si mateix oscil·lant cap per avall, amb el cos cobert de sang i d’un líquid llefiscós. Fa cinquanta centímetres, pesa tres mil dos-cents grams. Plora i brama, no a causa dels copets al cul que li dóna la mà experta d’una llevadora, sinó perquè no vol, de cap de les maneres, que li tallin el cordó umbilical. «És meu!», crida en el seu idioma, encara que ningú no l’entén. L’home estossega. S’ha empassat una mica d’aigua amb gust de petroli.

El segon record el trasllada a una sala de concerts. Té vint-i-dos anys. Seu a la setena fila de platea, en una butaca senar i entapissada de vellut. A l’escenari, una guitarrista interpreta un preludi de Villalobos. Ell s’avorreix. Per expressar-ho, badalla. Es distreu recordant un article d’una revista on s’explicava que el badall és una reacció de l’organisme per lluitar contra el cansament. Que, quan badallen, les persones s’empassen, d’un sol cop, una gran quantitat d’aire. Després, l’oxigen d’aquest aire, que passa a la sang, estimula les cèl·lules i compensa una carència energètica. Li agradaria anar-se’n, o adormir-se, però, per timidesa, no fa cap de les dues coses. Observa les cares del públic. També badallen, encara que d’una manera més discreta. Està convençut que tots dissimulen, com ell. Que fan veure que escolten atentament, tot i que, si poguessin, fugirien de la sala o expulsarien la guitarrista a cops de tomàquet. ¿Per què la gent resisteix tant en un concert de música clàssica? S’ho va preguntar aleshores, i ara, onze anys més tard, encara no hi ha trobat la resposta. El record continua. A la sortida del concert, un amic el saluda. L’acompanya una noia. Es presenten. Comencen a parlar i s’adonen que tenen moltes coses en comú (a tots dos els agrada el menjar picant i les cançons de José Feliciano). La noia té els ulls verds i una mirada trista, difícil d’oblidar. Serà la seva dona.

S’acosta un helicòpter. L’home dóna gràcies a déu (un déu abstracte en qui no ha cregut mai i que —descobreix— li serveix en ocasions com aquesta). L’hèlice s’obre pas entre el núvol de fum que l’envolta. En un idioma que deu ser portuguès, la veu d’un megàfon li recomana d’agafar-se. L’home aixeca el cap. Un cable lligat a una mena de ganxo-cinturó belluga davant seu. Sap que no té prou forces per agafar-s’hi. El megàfon insisteix. No hi ha diàleg, perquè ell no els pot respondre que és incapaç de moure’s, ni dir-los que aquesta no és la millor manera de rescatar un sobrevivent. Tampoc no pot explicar-los què se sent després d’haver vist com l’avió en què viatjava entrava en una zona de turbulències i explotava, després d’haver presenciat com l’home que seia al seu costat tenia un infart, després d’haver fregat la mort amb la punta dels dits (dels peus i de les mans). No hi ha diàleg. Si n’hi hagués, els de l’helicòpter comprendrien que no és ell qui ha de fer l’esforç de pujar per salvar-se, sinó ells qui han de baixar a buscar-lo. Finalment, un socorrista voluntari se n’adona i salta.

L’han estirat sobre una llitera i li han posat una màscara d’oxigen, més fresc que el de l’avió. També l’han punxat al braç dret, dues vegades, una d’elles per connectar-lo a una bossa de sèrum en forma de ronyó. Tot plegat li ha semblat excessiu, com si les persones que es movien al seu voltant estiguessin més amoïnades per demostrar que li havien salvat la vida —i que tenien els mitjans per fer-ho— que no per tornar-lo a terra sa i estalvi. L’helicòpter s’allunya del lloc de l’accident. L’home s’adorm sense badallar, no pas per cansament, sinó per l’acció ràpida del narcòtic que li han administrat per via intravenosa.

* * *

Algú li aixeca la parpella de l’ull dret i l’hi il·lumina amb una llanterna. És una dona. Deu ser metgessa, perquè porta la bata informalment descordada, a diferència de les infermeres, que la duen cordada. L’ausculta. En portuguès, li demana d’incorporar-se i de respirar ben fort. L’home endevina què diu però fa veure que no. Ha decidit no parlar i fer-los creure que l’explosió l’ha afectat terriblement. D’aquesta manera, pensa, guanyarà temps i podrà reflexionar per triar allò que més li convé. De cua d’ull, llegeix la placa d’identificació de la doctora: Maria Barbosa.

Mentre dormia, li han tret l’armilla salvavides i la roba que duia. L’han vestit amb una bata verda i l’han estirat damunt d’una llitera, en un racó de la sala d’urgències. Li han posat el termòmetre, li han pres la tensió i li han tret més sang de la que necessitaven. La doctora continua la revisió. Ara li fa preguntes que no comprèn de debò. Deu pensar-se que és portuguès, suposa. No contesta. Procura mostrar-se despert i inexpressiu alhora, indiferent i dòcil. No té ganes de fumar, i això el preocupa. Calcula que deu fer moltes hores que no ha encès cap cigarret. Pensa en el fum, en l’olor del paper que crema, en la primera pipada, en l’obertura del paquet —el ritual de la cel·lofana i de l’ungla, groga de nicotina, que aixeca el plec de paper de plata—, en les quatre lletres majúscules del nom Kent. Cap d’aquests pensaments no l’estimula. Ni tan sols l’ideograma penjat a la paret que prohibeix fumar a la sala d’urgències. Intranquil, l’home s’empassa saliva. La doctora l’observa. Li palpa el coll i comprova els seus reflexos donant-li un cop al genoll amb un martell que sembla de joguina. Parla amb les infermeres i ordena diverses coses, de les quals l’home només entén les paraules radiografia i observação. Té una veu agradable i, protegida per unes ulleres de vidres octogonals, una mirada de persona que lluita constantment per demostrar-se que val tant com els altres pressuposen.

La doctora s’acomiada amb un somriure que ell agraeix, tot i que, de moment, prefereix no evidenciar-ho. Estirat a la llitera, l’home reflexiona. No té documents ni diners. És en un país estrany. A casa seva ningú no sap on para (de fet, ell tampoc). Ha tingut un accident. I si, com sospita, és l’únic sobrevivent, les autoritats, els periodistes i les companyies d’assegurances deuran voler saber com es diu, d’on ve, conèixer més detalls de la catàstrofe, interrogar-lo (¿hi havia terroristes a bord?, ¿quin va ser l’últim missatge del comandant?). Per sort, no s’ha trencat cap os, ni haurà d’arrossegar tota la vida la seqüela d’una cara cremada. Si no anés vestit amb la ridícula bata de malalt, fugiria. Primer objectiu, conclou: aconseguir roba.

Assegut en una cadira de rodes, l’home avança per un passadís. L’infermer que l’acompanya no li ha explicat res. Dedueix que, seguint instruccions de la doctora, es dirigeixen cap a la zona de radiologia. Hauria pogut anar-hi caminant, però les normes de l’hospital obliguen a fer-ho així, com si fos un invàlid. L’infermer s’atura, l’aparca entre un radiador i una filera de cadires i entra per la porta que diu radiologia. Passen quatre, cinc minuts. L’home mira al seu voltant. El passadís és gairebé desert. De tant en tant, dues bates —cordades, descordades— entren, surten, se saluden. L’home s’aixeca. Descalç, camina cap al fons del passadís. El contacte amb el terra i la fredor de les rajoles el commouen. Al fons, uns amples finestrals i la silueta d’una ciutat. ¿Quina?, es pregunta.

No ha pogut arribar fins als finestrals. De cop i volta, un metge ha sortit d’una habitació. S’han trobat de cara. L’home ha somrigut procurant no mostrar ni alarma ni sorpresa. Amb la mirada, ha volgut transmetre-li aquest missatge: «Sóc un pobre convalescent que, després d’una intervenció quirúrgica i seguint les recomanacions mèdiques, ha iniciat la fase de recuperació i estira una mica les cames pel passadís, perquè no és bo passar-se totes les hores al llit». El metge ha captat íntegrament el missatge, però l’ha observat amb una expressió crítica quan ha vist que anava descalç. Li ha preguntat alguna cosa que l’home no ha entès. S’ha arriscat: ha contestat amb un «sí» decidit. La resposta lògica, però, era «no», i el metge l’ha agafat pel braç i ha continuat parlant mentre l’acompanyava. Discretament, li ha llegit la placa d’identificació: Gaspar Ferreira.

El doctor Ferreira l’ha fet passar a un despatx. Com que l’home no responia a cap de les seves preguntes —només somreia—, ha trucat a la responsable de les infermeres per assabentar-se de si havien perdut un malalt. Després, fent servir la mímica com a sistema bàsic de comunicació, el doctor li ha explicat que havia de sortir —l’esperaven urgentment al quiròfan per una operació a cor obert—, que ell no havia de moure’s del despatx perquè el vindrien a buscar de seguida. L’home l’ha entès relativament i, com que li convenia, ha fet que sí amb el cap quan el doctor ha dit:

—¿OK?

* * *

No segueix cap de les recomanacions del doctor Ferreira. S’aixeca ràpidament i prova d’obrir l’armari metàl·lic que hi ha entre la taula i la paret. Com que no pot, força la porta amb l’ajut d’un obrecartes i d’una tongada de puntades de peu, descalces però contundents. A l’interior de l’armari, hi ha una samarreta, un xandall i un parell de bambes. Es treu la bata de malalt i s’ho posa tot. S’acosta a la taula i n’inspecciona els calaixos. Al primer, hi troba un sobre ple de polaroids (que no mira perquè no n’ha de fer res), xeringues (usades i sense usar) i medicaments. Al segon, una revista amb un fetus dibuixat a la portada, una capsa de mocadors de paper i un parell de manilles com les que fa servir la policia. I, al tercer, la fotografia emmarcada de la família Ferreira —doctor somrient, esposa somrient, dues filles somrients, gos bavejant— i un mirall ovalat. L’agafa i s’hi mira.

—Ah! —crida.

L’home està horroritzat. Té els cabells blancs. Tots els cabells blancs (blancs com les túniques i les caputxes que porten els membres del Ku Klux Klan, com la bandera que, lligada a l’extrem del fusell, agiten els soldats quan admeten haver perdut una batalla i no volen ser exterminats per l’exèrcit enemic). Torna a mirar-s’hi. La imatge del mirall repeteix allò que ha vist abans: el rostre espantat d’un ciutadà belga de trenta-tres anys, amb els cabells blancs, les celles blanques, les pestanyes blanques i la barba, de dos dies, blanca.

—No pot ser —diu amb un fil de veu.

La impressió ha estat brutal. Ha deixat caure el mirall sobre la taula i s’ha assegut a la cadira.

—No pot ser —repeteix.

El cor, que fa uns segons havia interromput els seus batecs, recupera un ritme semblant a l’habitual. No aconsegueix controlar tots els pensaments que li passen pel cervell. N’hi ha tants, i tan contradictoris, que hi renuncia. La sorpresa, barrejada amb una forta càrrega d’esverament, continua escampant-se per la sang. Mentrestant, i per sentir-se útil, l’home s’escorcolla la memòria. Hi busca una explicació lògica, el rastre d’una dada remotament emmagatzemada, qualsevol indici que justifiqui un fenomen tan fulminant com aquest. Ahir tenia els cabells negres, avui els té blancs. «¿Per què?», es pregunta mirant al sostre. A poc a poc, recorda casos, entreveu notícies vagues referides a mutacions capil·lars espectaculars que, en aparença, deuen pertànyer a la mateixa família de catàstrofes que està vivint. Un futbolista alemany que va perdre tots els cabells quan es va assabentar, el dia abans de casar-se, que la nòvia l’enganyava amb un amic comú. I el testimoni, filmat en blanc i negre, d’una mare jove que va perdre un fill en un bombardeig. Amb llàgrimes als ulls, la dona explicava a la càmera que, l’endemà del desastre —després d’una nit de plors, de ràbia, d’impotència i de bogeria—, va adonar-se que els seus cabells, que el dia abans eren de color vermell, s’havien tornat blancs (blancs com els taüts de criatura, com la línia que separa en dues meitats simètriques la calçada d’una carretera, com la barba falsa dels pares Noel que somriuen als nens a la porta dels grans magatzems).

Deu ser això, pensa, aquesta és la conseqüència d’haver superat una situació dramàtica. Aquest és l’estigma dels que, com ell, han sobreviscut a la mort, encara que només sigui d’una manera provisional. Així, atorgant-los un símptoma, una marca —calvície sobtada, cabells blancs, mudesa, mirada perduda—, se’ls reconeix i se’ls diferencia de la resta de la població. Una marca que normalment hauria correspost a una experiència acumulada que hauria trigat anys a manifestar-se i que, per accident, s’ha concentrat en els terribles segons d’una vivència traumàtica.

Tot i que, en el seu estat, l’abatiment s’imposa com l’alternativa més temptadora, l’home aconsegueix evitar-la. És viu; i això, encara que és difícil, el reanima. L’evidència dels cabells blancs l’ha trasbalsat i, per ajudar a pair-la, decideix que, tan bon punt surti de l’hospital, se’ls tenyirà —de negre, de marró, de verd, de blau, de groc, de lila o de vermell—. Aquest propòsit el fa tornar a somriure, i el somriure el fa sentir prou bé per començar a pensar en el futur més immediat. Per enfrontar-s’hi, recapitula. Es troba bé però no té diners. No té documentació però té roba (les bambes li van bé, la samarreta també, el xandall pse-pse). En conseqüència —s’anima—, està millor ara que fa una estona. Es frega les mans, satisfet. Respira profundament i s’aixeca. La vida, pensa, continua.