Escrivia:

Aquí estic bé.

M’agrada la frescor de la capella, en plena nit quan tothom dorm i puc estar-m’hi tot sol, contemplant les imatges dels sants.

M’agrada l’olor de la roba neta, quan l’estenen al terradet que hi ha al costat de la bugaderia i jo m’hi acosto i respiro l’aire lleument perfumat pel sabó i el lleixiu.

M’agrada l’arcada gòtica de la galeria del claustre. Tan senzilla, tan estilitzada i tan elegant.

M’agrada asseure’m en algun racó de la llenyera i esperar que guaitin els ratolins. Em diverteix caçar-los.

Aquí estic bé. Protegit pels murs, a recer del rebombori incessant de la guerra. En la companyia de l’Esperit Sant. En la companyia dels monstres.

Sóc un pobre escura-xemeneies que va sortir del taüt i erra sense rumb dins la ciutat banyada en sang.

M’agrada, també, quan la lluna és a dalt de tot del cel, caminar sigil·losament pels passadissos de les cel·les, vetllant el son de les germanes.

M’agrada aquella nena insomne i reclosa dins un recambró que intenta compondre una peça de música sacra. Els esforços vans sempre són bells.

El convent és un món ordenat, aliè al caos que governa la ciutat. Un món en què cadascú du a terme la tasca que li toca, i ho fa de la millor manera possible.

Em seria fàcil acostumar-me a viure en un lloc com aquest. Un indret on descansar, ocult per la penombra. Un lloc on em cuiden bé.

Vaig cometre una estupidesa.

Oh, sí, va ser una estupidesa però hi ha vegades que un vampir no pot contenir la set per molt que s’ho proposi. I els porcs eren allà, adormits i calents, agombolats per l’escalfor de la palla i la femta, ajaçats damunt el seu llit de pellofes de fruita i restes de patata.

Només havia de mossegar.

El primer va ser fàcil, perquè el vaig sorprendre en el més profund del son. El segon no tant, perquè es va despertar amb el crit del primer (només un, perquè de seguida li vaig trencar el coll) i va voler defensar-se. El porc és un lluitador ferotge.

Però jo ja sabia com defensar-me’n. Feia molt de temps que no m’alimentava amb la sang de bèsties de corral, però recordava bé com havia d’actuar.

Em vaig començar a treure la jaqueta molt lentament, sense deixar de mirar l’animal als ulls, que m’observava calculant la millor manera d’atacar.

Vam estar així una bona estona. La maniobra per treure’m la jaqueta es va fer eterna.

Finalment, el porc va sortir corrents cap a mi. No corria: volava. El vaig veure a venir, enorme damunt meu.

En una exhalació, em vaig embolicar el braç esquerre amb la jaqueta i el vaig oferir a la mossegada del porc. És una jaqueta gruixuda com una casaca de soldat, tot i que la roba té un tacte amorós i confortable.

L’animal va clavar els ullals a la tela, que es va esqueixar. La va travessar fins que em va arribar a la carn.

Estrenyia les mandíbules i mossegava amb més i més força, furiós, entre grunyits i sabonera de baves.

Vaig mantenir el braç tan ferm com en vaig ser capaç, tot i que les estrebades del porc semblaven a punt d’arrencar-me’l.

Vaig aixecar l’altre braç amb el puny clos i vaig descarregar, tan fort com vaig poder, un cop sec damunt el seu caparrot.

Vaig veure com els ulls li sortien de les òrbites i vaig ser feliç en sentir el cruixit de l’os del crani que es trencava.

Va afluixar la mossegada, em va deixar anar i va fer tres o quatre passes amb les cames tremoloses. Després va caure. Feixuc, inert.

Vaig desembolcallar el braç de dins la jaqueta i vaig observar la meva sang que rajava. La vaig xuclar amb golafreria. Em vaig acostar al porc, que jeia d’esquena a mi, i em vaig ajupir per comprovar que fos mort.

Amb un gest prompte vaig fer tombar l’animal mort damunt la seva esquena. Aleshores em vaig adonar que tenia el meu mateix rostre.

Vaig sentir una gran ira. Em vaig abocar damunt els dos porcs i els vaig mossegar i en vaig beure la sang fins que en vaig tenir prou.

—És un plaer, comissari Muñoz.

Manuel Escorza va dir aquestes paraules amb una afabilitat que gairebé va semblar sincera. Tanmateix, assegut en una butaca del seu despatx al Departament d’Investigació, semblava un ninot massa aparatós que algú hagués deixat allí per gastar una broma a qui passés pel davant. Estava flanquejat per Aureli Fernández i Antoni Ordaz, que seien en unes altres butaques embuatades sense dir res, formant entre tots tres un semicercle. Al mig, a una distància poc amistosa, seia el comissari Gregori Muñoz, que va respondre a la salutació:

—Igualment, senyor.

Escorza va moure una mà com si espantés una mosca.

—Deixem-nos estar de formalismes burgesos. Per a tu, comissari, jo sóc un camarada.

—Com vostè vulgui, camarada. Vull dir, com tu vulguis.

—Aquests que ens acompanyen —va aclarir Escorza— són el camarada Aureli Fernández, responsable del nostre Comitè de Milícies Antifeixistes, i el camarada Antoni Ordaz, que treballa amb ell.

—Molt de gust, camarades —va complimentar el comissari, que en qualsevol altre moment hauria rigut de sentir-se dir una frase com aquesta. Però ara no ho trobava divertit. Estava tens i acoquinat.

—Un plaer —va respondre Aureli Fernández. Antoni Ordaz va remugar alguna cosa que no es va entendre.

Manuel Escorza va deixar una pausa prou llarga perquè el comissari Muñoz acabés fixant la mirada a terra. Després va continuar:

—T’agraeixo que hagis accedit a dedicar-nos una estona del teu temps, que prou sabem que és valuós. En realitat, l‘objectiu d’aquesta reunió no és altre que establir un contacte directe entre nosaltres. Estem fent una ronda de trobades amb els caps de les comissaries de Barcelona, únicament amb aquest propòsit. No cal que recordem que vivim dies difícils i pensem que és necessària una major proximitat entre el Departament i els seus homes més preuats, els que com tu tracten directament amb el dia a dia als carrers de la ciutat.

—És un detall que s’agraeix, camarada —va dir el comissari Muñoz, tornant a aixecar els ulls.

—M’he estat mirant el teu expedient —Escorza va obrir una carpeta que tenia a les mans— i és més que remarcable. Més de vint anys al cos, durant els quals no has fet més que pujar de rang. Vas ingressar, com a mosso ras, l’any 1914; al cap de dos anys ja havies ascendit a caporal i, tan sols un any després, a sergent. El 1920 vas pujar a sotsinspector i, quatre anys després, a inspector. L’any 1926 vas aprovar les oposicions a intendent, i el 1931 vas ser designat comissari pel Departament de Política Interior. I fins avui. Qualsevol dia d’aquests t’haurem d’ascendir a major. Una carrera brillant, sens dubte. Felicitats.

—Gràcies, camarada.

—Fins i tot has rebut alguna distinció. Tens la medalla de bronze del cos per la teva actuació en la detenció d’una banda de delinqüents que organitzaven partides fraudulentes d’estraperlo. Anaven armats i van obrir foc, però els dos morts que hi va haver en el tiroteig van ser criminals. Cap policia en va sortir ferit. I això, gràcies a la teva perícia i al teu valor en la direcció de l’operatiu, comissari. T’hi vas jugar la pell. Una medalla guanyada a pols.

—M’afalaga, camarada. Vull dir, m’afalagues. Gràcies un altre cop.

—Un home de categoria, oi? —va preguntar Escorza a Fernández i Ordaz, que van assentir amb el cap com si anessin sincronitzats.

El comissari Muñoz va empassar-se saliva. Pressentia que s’acostava el temporal.

—En fi, comissari, homes com tu són els que necessitem —va continuar Escorza—. El que necessita la revolució, vull dir. Homes intel·ligents i decidits. Íntegres i pencaires. Els feixistes volen liquidar-nos a nosaltres i a aquest país, però nosaltres hem de ser millors i liquidar-los abans a ells. No ho veus així, comissari?

—Completament, camarada —va respondre, sense vacil·lar.

—N’estava segur. Només et volia remarcar que ens cal tenir, en cada regió policial, un zel especialment extremat pel que fa a reunions no autoritzades. Mai se sap on es poden trobar els insurrectes contra la legítima legalitat de la República i del govern de la Generalitat. Soterranis, magatzems, locals abandonats o semiderruïts. Aquesta mena de coses.

—Per descomptat, camarada.

—Per descomptat. —Manuel Escorza va fer una nova pausa, com si intentés recordar alguna altra qüestió—. Molt bé, comissari, res més per avui. Repeteixo que ha estat un plaer parlar amb tu. Continua així, comissari.

—Me’n puc anar? —va preguntar, amb un punt involuntari d’incredulitat.

—Torna a la teva tasca, allà on fas falta al país —va emfasitzar Escorza, amb un somriure que pretenia ser beatífic però que només va ser bavós.

—En aquest cas, camarades, amb el seu permís. Vull dir amb el vostre…

Es va aixecar de la butaca, va fer la salutació reglamentària i va caminar cap a la porta. Quan ja tenia el pom a la mà, va tornar a sentir darrere seu la veu de Manuel Escorza:

—Comissari.

Sabia que no podia anar tan bé.

—Sí, camarada?

—Hi ha una pregunta que em descuidava de fer-te.

El comissari es va posar rígid. Es va adonar que Aureli Fernández i Antoni Ordaz l’observaven obscurament.

—Si la puc respondre…

—Segur que sí —va dir Escorza, condescendent—. És sobre l’aixecament de dos cadàvers en un crim comès en una pensió del carrer Ferran. Un nen i un vell, pel que sembla. Ho tens present, comissari?

—En efecte, camarada.

—En efecte. Sembla també que en el teu informe et vas oblidar de consignar que tant el vell com tres testimonis de l’aixecament dels cossos eren sacerdots.

Fills de puta. En Sirga i tota la seva família van passar de pressa pels pensaments més llòbrecs del comissari.

—I bé? No hi tens res a dir? —va inquirir Escorza.

—És cert. Anaven vestits de paisà i no els vaig reconèixer com a religiosos.

—No obstant això, em consta que aquest punt va quedar en evidència en el decurs de la mateixa conversa. Ets perspicaç, comissari, no se te n’escapa ni una.

Es va mossegar el llavi de dalt.

—No em va semblar rellevant per a l’informe.

—És clar —va replicar Escorza, com si parlés amb un infant—, no et va semblar rellevant. I tanmateix, tu ets conscient del món en què vius, comissari. M’equivoco?

—No —es va retre—. No t’equivoques, camarada.

Va quedar dret, gairebé en posició de ferms. Allò era un judici. Un judici sumaríssim, de fet. Va passejar la mirada entre els tres homes. Als ulls d’Aureli Fernández hi va veure l’ànim represaliador; als d’Antoni Ordaz, l’executor. Als de Manuel Escorza no hi va saber veure res.

—Tots podem cometre errors, comissari —va dir el baldat, amb parsimònia—. Però en aquests temps, els errors es paguen. Davant de la teva, diguem-ne, relliscada, tinc dues opcions. La primera és afegir el càrrec d’alta traïció al teu expedient immaculat i ordenar als camarades Fernández i Ordaz que s’encarreguin dels tràmits corresponents. La segona és donar-te una segona oportunitat i confiar-te una missió especial. Al cap i a la fi, és cert que els homes com tu no abunden, i seria una llàstima haver de… Bé, no cal que t’ho expliqui, no creus? Ajuda’m tu a triar, comissari. Quina de les dues opcions et sembla millor?

Va inspirar fort pel nas i va respondre amb un fil de veu:

—Digue’m què puc fer per tu, camarada Escorza. I per la revolució.

Escorza va tornar a mostrar el seu somriure obscè.

—Es tracta d’una feina delicada, comissari, en un lloc que tal vegada et sorprendrà. El convent de les Caputxines de Sarrià. Els camarades Fernández i Ordaz te’n diran els detalls. I un mosso de la teva comissaria, un a qui li diuen Sirga, t’acabarà d’explicar la resta.

Seguia sense saber per on començar. Encara no s’havia pogut decidir entre do sostingut menor i la major. La irrupció de la mare abadessa i de l’estrany anomenat Manuel a la sala capitular li havia impedit de realitzar la prova del búcar, i en conseqüència no havia pogut arribar a cap conclusió. Ni fava ni ametlla.

Seguia, doncs, examinant el poema de Iacopone da Todi, que cada vegada més li semblava un jeroglífic sense solució possible. De fet, com més se’l mirava i remirava menys sentit hi trobava, com si les paraules de mica en mica s’anessin apagant i deixessin de significar. Taques abstruses damunt d’un tros de paper. Al final tornava sempre als primers versos, els únics que encara li reclamaven l’atenció:

La mare plorant al costat del fill penjat a la creu. La imatge se li repetia un cop i un altre dins la imaginació, en somnis i quan estava desperta. Aquest era el tema, això era el que havia d’explicar amb una partitura. Però, com?

La seva mare li havia dit que no tingués por, però no la va prevenir dels espants que trobaria a la vida. Fins i tot a dins del convent.

Qui era aquell tal Manuel que tenia prou poder per decidir si s’enduia o no el bisbe Perugorría del convent? I què havia volgut dir la mare abadessa quan li explicava que el bisbe no deixava de rondar-la? Què podia voler sa eminència el bisbe d’una pobra novícia com ella? I què havia de témer, quin era el perill que preocupava la mare abadessa?

Per què no venia la seva mare a buscar-la i se n’anaven plegades molt lluny del Desert de Sarrià, on les nenes de tretze anys es veien condemnades a patir suplicis?

Va tornar a provar de concentrar-se en el text de l’Stabat Mater, però només era capaç de prestar atenció a uns besllums translúcids que suraven davant dels seus ulls com un miratge. Devien ser un efecte de l’esgotament, o potser de la gana. S’havia adonat que la por, quan és prou intensa, aconsegueix imposar-se fins i tot a les necessitats del cos. Però això no treia que, igualment, li calgués menjar. O reposar.

Es va aixecar de terra, on era asseguda, i va notar que les cames li formiguejaven i li feien figa. Va fer unes passes, i es va alleujar en sentir que la rampa minvava de mica en mica fins a desaparèixer. Després es va allargar damunt del catre, que va cruixir lleument sota el pes del seu cos tan prim.

Tal com estava ajaguda, si aixecava els ulls veia el crucifix amb el santcrist en una perspectiva estranya, que li donava una aparença com de projectil a punt de disparar-se. El fill penjat pel qual plorava la mare. Estava tan alterada que últimament havia descuidat fins i tot les oracions. Va recordar que, des que era molt petita, resar sempre l’havia conhortat en els seus moments d’aflicció. Però quines afliccions havia conegut ella, fins al moment d’entrar en aquell convent habitat per tenebres? Va pensar que de tota manera mai no era mal moment per sol·licitar l’escalf de Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Tres persones en una, tal com sempre intentava explicar-li la mare, sense que ella arribés a entendre mai del tot què volia dir allò. Com podia haver-hi tres persones en una de sola? Tanmateix, sense canviar de postura damunt el jaç, es va fer el senyal de la creu al front, a la boca i al pit, i, movent la boca però sense arribar a articular cap so, va començar a recitar:

Es va interrompre. Havia tornat a sentir una remor que no sabia identificar, una fressa molt breu i feble, però tanmateix audible, com si algú provés de dir-li alguna cosa des d’un indret llunyà. Eren veus que volien parlar-li, aquelles petites renous que sentia tothora? O eren producte de la seva imaginació confosa? Va sentir que necessitava encara més el confort de la pregària, de manera que va tancar els ulls ben fort, com feia quan era petita i es pensava que hi havia l’home del sac amagat sota el seu llit, i va continuar:

Un altre soroll la va destorbar, però aquesta vegada no es tractava de cap remor, sinó del so eixut i ben clar d’uns trucs a la porta de la cel·la. Va sentir que algú deixava alguna cosa a terra, i a continuació el rastre d’uns peus que s’allunyaven passadís enllà. Li havien dut el menjar. Va pensar que el parenostre havia tingut, de moment, un primer efecte immediat, i aquesta idea la va fer somriure.

Es va aixecar del catre, va caminar cap a la porta, va fer rodar la clau al pany i la va obrir. Va dirigir la mirada a terra, però no hi va trobar la safata amb el plat i el pitxer d’aigua. En lloc d’això va veure unes sabates grosses i negres, i al damunt de les sabates, una sotana. I al capdamunt de la sotana, enravenat per un collet blanc, el cap del bisbe Perugorría, que la mirava amb els seus ulls aquosos i un somriure crispat.

Va quedar dreta a la porta, muda i petrificada com si hagués pres algun verí molt potent. El bisbe va parlar amb veu mel·líflua:

—Estimada, em preguntava si tindries un moment per conversar amb mi.

—M’estàs explicant que un hermano s’ha escapat d’una txeca després de carregar-se un milicià amb les mans nues? És això el que m’expliques?

Manuel Escorza s’havia aixecat de la taula i, ajudant-se de les crosses, s’havia acostat a en Sirga fins que el va tenir a menys d’un pam. A tan poca distància, en Sirga podia apreciar les bombolletes d’escuma que li explotaven a Escorza entre els llavis mentre parlava. De cua d’ull també podia veure Aureli Fernández, que feia cara d’haver rebut un mastegot, i Gil Portela, que la feia d’ensumar merda. Es va gratar la mandíbula i simplement va respondre:

—És això, camarada.

Manuel Escorza el va mirar de dalt a baix amb els ulls molt oberts, com si de cop i volta hagués aparegut al seu despatx una granota verinosa. Va estar així una bona estona, fins que va esclatar en una riallada grassa i estentòria. Després va tornar cap a la seva butaca, xerricant en fregar les alces de les botes damunt l’empostissat, i s’hi va deixar caure a plom.

—Collons de Déu —va bufar.

—Quant dius que fa que has trobat el cadàver del Cremat? —va preguntar Aureli Fernández, sense mudar el rictus d’amargura.

—No deu fer ni una hora, camarada Fernández. El temps just per posar-me en contacte amb la patrulla de guàrdia, ordenar-li que anés a recollir el cos i el fes desaparèixer. Després he vingut de seguida a informar-vos-en.

—I quanta estona devia fer que era mort? —va interrogar-lo Gil Portela, amb el seu desmenjament habitual.

—No ho sé, no l’he tocat, jo… —En Sirga es va ficar els dits dins la cabellera roja i es va gratar la closca—. Des d’ahir al vespre, suposo, que li tocava el torn de vigilància. A mi em tocava aquest matí. En arribar-hi l’he trobat allà, estirat.

—Amb el cap rebentat —va dir Gil Portela.

—Amb el cap rebentat —va corroborar en Sirga.

Aureli Fernández i Gil Portela es van mirar. Fernández va dir:

—Costa de creure que algú com aquell hermano hagi fet una cosa com aquesta. Al Tostadero estava cagat de por.

—I el Cremat no tenia gaires amics —va afegir Gil Portela—. Massa ressentiment, massa mala llet. N’hi havia més de dos que l’hi tenien jurada.

—Però qui ho pot haver fet, si no? —va preguntar en Sirga, estúpidament—. Només ell i jo teníem la clau, només el Cremat i jo sabíem que allà hi havia l’hermano…

Es va fer un silenci espès. Aureli Fernández va tornar a mirar Gil Portela, i aquest va preguntar:

—Tu, potser?

En Sirga es va posar a gesticular amb les mans com si hagués tocat un filferro elèctric.

—Jo?! Com se t’acut? —buscava penosament amb els ulls la mirada dels tres homes, però tots l’hi defugien—. Com podeu pensar això? Però si jo…, és un disbarat! Un disbarat! Digueu-me que no penseu això!

Estava a punt de trencar el plor. Manuel Escorza va aspirar ostentosament pel nas fins que se li va escapar un ronc. Va dir:

—Deixeu-ho estar, d’allà on no n’hi ha… —va obrir els braços—. Mirem de posar-hi remei. Fernández, quines notícies tenim de Balaguer?

—Tot ha anat bé. Ahir van sortir els autocars per recollir la primera tongada d’hermanos, i un cotxe amb l’Ordaz, per la nostra part, i aquell tal Lacunza, per la seva. També hi anava l’hermano Plana, que s’ha encarregat de tenir-nos informats de tot. En arribar al convent de Bellpuig de les Avellanes ja hi havia els seminaristes que els esperaven, arrengleradets com si haguessin de sortir de processó. Es veu que el més complicat va ser aplegar els professors que s’havien amagat a la muntanya, però els pagesos havien fet córrer la veu i al final van comparèixer tots.

—I quants n’han sortit? —va tornar a preguntar Manuel Escorza, sense girar-se.

—Només els seminaristes —va respondre Gil Portela—. Tal com els havíem demanat, els del comitè de Puigcerdà s’han posat torracollons i només han deixat passar els nens. L’Ordaz ha fet una estona de comèdia perquè semblés que volia fer-los passar a tots. Al final, els majors d’edat vénen ara cap a Barcelona dins els autocars, amb la promesa que es podran afegir a la segona evacuació. Pel que sembla, el Lacunza està emprenyat com una mona, però farà el que li diguem. Vol passar la frontera, sigui com sigui.

—Ja m’ho imagino —va mastegar Manuel Escorza—. I el francès, com el tenim?

—Detingut a Sant Elies —va intervenir Aureli Fernández—. Tan bon punt Lacunza i Plana van sortir cap a Balaguer, vam enviar una patrulla a la pensió Capell amb una ordre de detenció i escorcoll. Ja tenim els diners que faltaven.

—I com és que encara no els he vist? —va cridar Manuel Escorza—. Porta-me’ls de seguida! I el francès, porteu-lo a l’Arrabassada i foteu-li un tret al clatell —va dubtar—. O no, millor fiqueu-lo a la Model. Potser en podrem demanar rescat, una vegada hàgim liquidat aquesta murga.

Aureli Fernández va fer una ganyota de contrarietat.

—Escolta, camarada, segueixo pensant que no cal…

Gil Portela el va interrompre:

—Mort el gos, s’ha acabat la ràbia —va dir, amb un somriure.

—Això mateix —va replicar Manuel Escorza—. A més, això del Cremat precipita les coses. Avanceu la segona evacuació i aplegueu tots els maristes, inclosos els que vénen amb l’Ordaz, al convent de les Caputxines. Com que ja tenim els diners, val més que acabem tot això al més aviat possible. De passada clausurarem el convent de les mongetes, ja m’han esgotat la paciència. —Es va aturar un moment, potser pensant en la seva germana, o potser per estossegar—. El bisbe l’entaforarem en algun altre lloc, ja pensaré quin. Traguem-nos noses de sobre, entesos?

—Entesos —va convenir Gil Portela, amb un somriure de satisfacció.

—Camarada, escolta’m, sisplau —va insistir Aureli Fernández—. De veritat et sembla que cal…?

—Entesos? —va repetir Manuel Escorza, enfadat.

Aureli Fernández va callar en sec. Després va dir:

—Entesos, collons, entesos.

—Remeneu-ho tot i trobeu l’hermano aquest que se’ns ha fugat —va seguir ordenant Manuel Escorza—. Me’l porteu a Sant Elies i que els nois en facin el que vulguin. Pel que fa a tu…

En Sirga feia estona que tremolava. Manuel Escorza el va examinar amb els mateixos ulls exageradament oberts d’abans. Després va somriure:

—… tu tens una missió per dur a terme juntament amb el teu comissari.

—És una ratera —va dir el comissari Muñoz, espolsant-se de la cara el fum que expel·lia el doctor Pellicer—. Tenen segrestat el convent de les Caputxines, amb totes les monges a dins, i m’hi envien a investigar no sé què d’uns porcs que hi han aparegut morts de mala manera. A més, m’obliguen a anar-hi acompanyat de la rata d’en Sirga, suposo que amb ordres de pelar-me. Una perspectiva excitant, no els ho sembla?

Eren a la biblioteca de cal jutge Carbonissa, que ja havia tret les seves diminutes copes de licor i una ampolla d’Armanyac. Ell i el doctor Pellicer seien escarxofats a les butaques orelludes de gutaperxa, mentre el comissari Muñoz parlava caminant a poc a poc, amunt i avall entre les altes prestatgeries farcides de llibres, amb les mans a les butxaques dels pantalons i el semblant seriós. Rere els finestrals coberts amb les feixugues cortines vellutades, se sentien els trons esquerdats d’una tempesta de final d’estiu. Un estiu que havia estat càlid, recordava el comissari Muñoz, amb cels nets i plens d’una llum solar que havia resplendit amb magnificència damunt les cases bombardejades i els cossos escampats pels carrers de Barcelona.

Alguna cosa que havia dit va treure el jutge Carbonissa del seu capficament, que de vegades semblava congènit. Estirant el cos endavant, va preguntar:

—I sap exactament com van morir aquests animals, comissari?

—Dispensi? —va respondre el policia, que no estava segur d’haver entès la pregunta.

—Els porcs. Li preguntava si coneix els detalls del cas.

—Sembla que van ser atacats per alguna mena de bèstia. Els van trobar dins la cort, morts a mossegades.

—A mossegades. És interessant… —va fer el jutge Carbonissa, dubitatiu.

—Interessant? No sé què vol que li digui. És una excusa com qualsevol altra per fer-me anar al convent. Segurament els devia fer matar el mateix Escorza, qui ho sap.

—Al tractat De masticatione mortuorum —va dir el jutge, girant-se cap al doctor Pellicer i aparentment sense haver sentit el que havia dit el comissari—, Rehrius explica que en un poblet anomenat Kisolova, a Hongria, va aparèixer un dia un tal Plogojovits, quan ja feia més de dos mesos que l’havien enterrat. La seva dona va donar testimoni que el seu difunt marit havia aparegut a casa demanant-li que li donés les sabates, cosa que la va horroritzar de tal manera que poc temps després va marxar del poble i ja no hi va tornar mai més. El cas és que Plogojovits es va seguir apareixent als camperols de Kisolova, o més exactament al seu bestiar: de nit assaltava les corts de porcs de les granges, i matava els animals escanyant-los amb les mans nues i mossegant-los al coll; quan eren morts, se’n bevia la sang. Al final, el rector de la parròquia i un oficial de l’emperador van exhumar el cos de Plogojovits, li van travessar el pit amb una estaca ben punxeguda i el van llençar a una pira fins que va quedar reduït a cendres…

El comissari Muñoz va aixecar les celles.

—Per l’amor de Déu —va dir—. Els explico que la FAI ha decidit liquidar-me i vostè em surt amb les seves rondalles de vampirs?

El jutge Carbonissa es va girar i va mirar el comissari com si aquest hagués acabat d’arribar. El doctor Pellicer va prendre la paraula:

—El nostre benvolgut jutge de vegades peca d’un excés d’erudició, comissari. —El jutge va mastegar alguna cosa mentre xarrupava la seva copa d’Armanyac—. Sigui com sigui, i en vista de les circumstàncies del cas, el jutge apunta una hipòtesi que vostè faria bé de no descartar d’entrada. Recordi el que li vaig explicar sobre els trastorns vampírics.

El comissari va assentir amb el cap repetidament.

—Ho recordo bé, doctor, però em sembla que vostès no m’acaben d’entendre. El que a mi em preocupa…

—… és la seva vida —va completar el metge—. Bé, és una preocupació raonable. Pensa que podem ajudar-lo d’alguna manera, comissari? Si és així, no dubti a comptar amb nosaltres. Potser Hadaly li podria ser útil?

El policia va estrènyer els llavis i després va somriure. Definitivament, amb aquells dos no hi havia res a fer.

—L’hi agraeixo, doctor, però sincerament no veig com podria ajudar-me un cavall mecànic en una situació com aquesta. Ja m’espavilaré…

—Mecànic, però amb elements orgànics —va puntualitzar el jutge Carbonissa—. És el principi de la vida, que…

—Bé, el que sigui —es va impacientar el comissari—. No he vingut a veure’ls per això, sinó per deixar-los una cosa que m’agradaria que guardessin vostès.

Es va treure una mà de la butxaca, amb un petit objecte agafat. Era la baldufa. Es va acostar a la tauleta de centre i la va deixar al costat de les copes de licor.

—És la del nen de la pensió Capell —va precisar—. Per si de cas… Vaja, per si no me’n surto.

—Memento mori, eh? —va preguntar el metge.

El comissari va fer un intent de somriure.

—Sí, suposo que sí —va reconèixer.

—És un honor que vostè ens faci confiança, comissari. El jutge Carbonissa i jo l’hi agraïm sincerament.

—No es mereixen —va respondre el policia, sec—. En realitat, tampoc no sé a qui més acudir. Si em maten, potser vostès podran aclarir algun dia qui ho va fer. La veritat és que no he pogut deixar de pensar-hi…

—El Manducus… —va murmurar el jutge Carbonissa, absort en la seva copa. Però es va aturar i ja no va continuar la frase.

El comissari va sospirar i es va tornar a ficar-les mans a les butxaques. Un llamp va il·luminar els finestrals com si algú hagués activat uns focus de gran potència. De seguida es va sentir un tro molt fort, i un ram de pluja que colpejava les vidrieres.

Una altra vegada aquell dolor al ventre.

—Per què no cantes, estimada? Ho fas molt bé. Torna a cantar, sisplau.

Sentia el dolor al ventre, feixuc com si hi tingués un maó a dintre, com si s’hagués empassat una llamborda del terra i ara la tingués allà a baix, oprimint-la. Sentia això, i sentia també el fred que envaïa la fresquera, un fred humit i ranci, amb una olor estantissa. I la por. Tenia molta de por. Tremolava, i no sabia si era pel fred o per la por.

—Canta per a mi, estimada. Ho has fet molt bé fa un moment, per què t’atures? Torna a cantar.

Mirava al seu voltant i veia els prestatges carregats de comestibles. Aquí, el llard; allà, la mantega; una mica més lluny, els pots de confitura —de pruna, d’albercoc, de cirera— i una perxa de la qual penjaven ganxos amb bacallans secs i salats. La germana Concepció estava arraconada al fons de la fresquera, dempeus, on el sostre era més baix i la paret es tornava còncava, amb una fornícula dins la qual hi havia una imatge de sant Galderic, patró dels pagesos, perquè protegís els aliments. Al seu davant tenia sa eminència el bisbe Perugorría, assegut en la penombra amb la vestimenta talar, com un gran fantasma, damunt un barril d’arengades. A l’esquena del bisbe hi havia els graons que baixaven cap al pou, i a un costat, els que pujaven cap al pati: s’havia col·locat just al mig del pas, impedint-li qualsevol escapatòria. La mirava amb aquella mirada llagrimosa i li demanava un cop i un altre que cantés. Abans, i a força de reunir tot el coratge que havia sabut trobar dins seu, la novícia havia aconseguit començar el Pie Jesu Domine de Fauré, però de seguida va notar que la por li estrenyia la gola, com una mà de dits llargs i ganxuts, i havia hagut de callar. I el bisbe seguia mirant-la de fit a fit, sense deixar d’insistir:

—Canta, dolça criatura. Canta en lloança de la nostra fe cristiana, per la qual Déu Pare ens ha de donar a conèixer l’èxtasi i la glòria. Canta, estimada.

Li van venir al cap uns goigs a sant Galderic que la seva mare solia cantar més o menys per aquelles dates, quan s’acabava l’estiu i ella havia de tornar a escola. La mare deia que havia après els goigs quan era una nena com ara ho era ella mateixa. Tenien una melodia molt bonica, i en recordava el començament:

Es va haver de tornar a aturar: el dolor al ventre, la gola estrangulada, el fil de veu que se li trencava, una enyorança insuportable d’aquella manera tan dolça de cantar que tenia la seva mare. Per què no venia a buscar-la? De sobte va sentir que dels ulls li vessaven unes llàgrimes grosses i calentes com gotes d’una pluja benèfica, i es va abandonar al plor com una nena petita que hagués perdut una joguina. Va recolzar l’esquena contra la paret emblanquinada, i va deixar que li rellisqués fins que es va trobar asseguda a terra. I allà va continuar plorant, i com més plorava més llàgrimes li venien als ulls, i va pensar que plorar li agradava perquè la feia sentir que en qualsevol moment havia d’arribar la seva mare, que l’abraçaria amb tendresa i la tranquil·litzaria i li diria que no havia de tenir por.

—Es pot saber a què ve això, ara? Aquesta és la teva fe, criatura? És així com honores el teu turment?

La veu del bisbe retronava amb l’eco de les parets de la fresquera, i arribava multiplicada a les orelles de la germana Concepció. Va alçar el cap i va veure que s’havia aixecat i el tenia davant seu, gesticulant com un titellaire de fira. Va parar de plorar, tan de cop i volta com s’hi havia posat. El bisbe també s’havia calmat, i ara li allargava la seva mà llenyosa i l’hi oferia juntament amb un somriure incomprensible:

—Aixeca’t, estimada. Hi ha una cosa que sí que pots fer. Una cosa que has de fer per mi i per la glòria de la teva difunta mare.

—Això és Barcelona?

El germà Darder anava repetint la pregunta al llarg del camí. Atordit i al·lucinat, avançava amb passes tortes per un paisatge d’enderrocs que no reconeixia. En sortir de la txeca, s’havia trobat en un carrer desert amb quatre cases esbaldregades, una trinxa de terra, arena i pedruscall que anava a morir a un descampat ple d’escombraries i males herbes. El cel estava espès i brut.

Va agafar una baixada que partia en direcció oposada al descampat i va començar a caminar. Al cap d’una estona va arribar a una zona de cases baixes, petites i precàries. No hi havia ningú enlloc, i les cases semblaven abandonades. Tampoc trobava cap indici que li pogués revelar on era: potser l’havien dut fora de la ciutat, va pensar. Llavors va veure un home en bicicleta que pujava un pendent. Va apressar el pas per sortir-li a camí i, quan va ser a la seva altura, li va fer la pregunta:

—Això és Barcelona?

El de la bicicleta es va girar, el va mirar amb menyspreu i va pedalar amb més força. Es va allunyar de pressa. El germà Darder va restar dempeus al mig del pendent, observant entre esbufecs com s’empetitia la figura del ciclista.

Havia mort un home.

Els cops del Cremat li feien mal per tot el cos, i l’estómac se li revinclava dolorosament. Estava afamegat, assedegat i exhaust.

Després de vagar una altra estona llarga pels carrers deserts, va veure de lluny un garatge obert amb figures que s’hi movien a dins. S’hi va acostar i va veure que hi havia tres homes amb gorres que treballaven en un motor instal·lat damunt d’un torn. Els homes es van adonar de la seva presència i el van escrutar amb hostilitat.

—Això és Barcelona? —els va preguntar.

—Vés-te’n d’aquí, sonat —va respondre un d’ells.

Va girar cua i es va posar a caminar altra vegada. Havia mort un home. Les cames amb prou feines li responien, com si les tingués plenes d’òxid i petroli.

Va recordar alguna cosa i es va tornar a girar per dir-la als homes del garatge. Li semblava important fer-ho.

De cop sobtat, tot es va tornar negre i no va ni sentir el cop del seu crani en topar contra el paviment.

Quan va tornar a obrir els ulls, tenia la visió borrosa i la boca plena d’una mena de pasta semilíquida. La sensació el va espantar, però de seguida va comprendre que només es tractava de la seva saliva. Els ulls, de mica en mica anaven graduant el perfil de les coses.

—Això és Barcelona?

I sí que ho era: aviat es va adonar que era al xamfrà de la Universitat amb el carrer Aribau. Al seu davant tenia la plaça, amb el terra esventrat per les bombes, i el bar Tostadero, tancat i amb la façana mig esbucada. Havia tornat d’on havia marxat, doncs. Pel que semblava, els homes del garatge se n’havien apiadat i l’havien dut fins al centre. No devien saber què fer-ne i l’havien abandonat en aquell xamfrà, tirat damunt la vorera com un borratxo o un captaire.

«… sa vergonya de sa família».

Es va adonar que li havien robat les sabates. O potser ja no les duia quan va sortir de la txeca? No ho sabia, però duia els peus bruts com si els hagués ficat dins un fangar.

Això li va recordar que feia molt de temps que no es veia la cara. Es va incorporar i, recolzant-se al mur, va comprovar que les cames el sostenien, a pesar del mareig que l’entabanava. Al xamfrà del davant hi havia una sastreria, amb el mostrador intacte i els maniquins amb el gènere a dintre. Aquella botiga intacta, envoltada de finques mig enderrocades o esquitxades d’impactes de metralla, li inspirava un estat d’ànim incòmode i difús, entre el sarcasme i la malenconia.

Va travessar el carrer i s’hi va acostar. Es va contemplar reflectit al vidre i es va entristir, perquè la seva estampa era encara pitjor del que s’esperava. Se’l veia famèlic, amb el cos prim i desmanegat, i la cara demacrada, amb les galtes menjades per una barba de boig. La roba li penjava com una pelleringa tristíssima, i anava tan brut que podia passar pel més ronyós dels desnonats. Duia llànties pertot arreu: algunes eren d’excrements; d’altres, de sang. De la seva i de la del Cremat.

Va pensar que aquella que veia allà reflectida ja no era la seva imatge, sinó la imatge d’un criminal. Va acotar el cap i es va recollir com si es disposés a pregar, però el germà Pau Darder ja no resava. Tan sols es concentrava a assumir aquell fet: era un criminal.

«Si Déu troba que convé…».

Es va posar a caminar. Va travessar la plaça Universitat i va enfilar el carrer Tallers, en direcció a la Rambla. Damunt la plaça Castella, va veure una colla d’homes i dones que hi feien una mena de bivac: anaven esparracats i s’havien construït una mena de refugi amb caixes buides i fragments de runa. En passar a la seva altura li van cridar alguna cosa: el reconeixien com un dels seus. Va ignorar-los i va seguir caminant, i a cada passa trobava els senyals insofribles de la desolació i la misèria. Balcons derruïts, vidres trencats, cràters d’explosions entre les façanes de les cases i les llambordes del terra. El cel continuava mostrant-se inhòspit, i les escasses persones que circulaven per la Rambla ho feien arrossegant els peus i amb el cap cot, sense mirar-se entre elles. «Això és Barcelona?», es va tornar a preguntar el germà Darder. Però s’ho preguntava d’esma, perquè per descomptat ja sabia que allò era Barcelona. El que en quedava, si més no: el seu fantasma.

Va pujar pel carrer Ferran fins que va arribar a la pensió Capell. L’edifici estava intacte, però la porta era tancada amb clau. Va estirar el cordill de la campaneta. Va esperar un minut, dos, tres. Sense resposta. Va tornar a fer sonar la campaneta, ara amb més força i més insistència. Un nen li va passar pel costat i el va mirar amb desconfiança. Després va sentir una veu de dona, tremolosa darrere la porta:

—Qui és?

—Senyora Gertrudis? Sóc… —va abaixar la veu perquè no el pogués sentir algú que passés—, sóc el germà Darder, se’n recorda de mi?

Silenci.

—Se’n recorda, senyora Gertrudis? Em deixa entrar, sisplau?

La clau va rodar al pany, la porta es va obrir una mica i la punta del nas de la senyora Gertrudis va guaitar. Va repassar el germà Darder de dalt a baix, es va endur les mans a la cara i es va posar a plorar. Ell no s’ho esperava, i va sentir un brot d’afecte i compassió envers la dona que el va empènyer a entrar dins la casa i abraçar-la amb una tendresa que en certa manera li semblava impròpia, però que els va confortar a tots dos. La senyora Gertrudis era menuda i plena d’ossos, i feia una olor de talc molt agradable. No semblava que li importés la pudor agra que exhalava la roba del germà Darder.

Sense deixar d’abraçar la dona, va allargar la vista cap al fons del passadís. L’escala que duia a les habitacions estava a les fosques.

—Han marxat? —va preguntar.

La senyora Gertrudis va aixecar el rostre xop de llàgrimes.

—Se’ls han endut, germà Darder —va sanglotar—. Fa un parell d’hores ha vingut el germà Plana acompanyat d’uns milicians de la FAI, amb un autocar. El germà Plana ha dit que començava l’evacuació i que estaven arreplegant els germans dispersos per reunir-los al convent de les Caputxines de Sarrià. Han pujat a l’autocar i han marxat. I m’ha fet molta por, perquè ara diran que sóc una encobridora. Vostè creu que tornaran a buscar-me, els de la FAI?

El germà Plana.

—A les Caputxines, eh?

—És el que han dit.

Va deixar anar la dona i es va refregar les mans com si es preparés per escometre una feina feixuga. A la senyora Gertrudis li va venir al pensament la bona samaritana.

—Per què no es renta? Va tan brut i espellifat… Tinc roba i sabates del meu marit, que al cel sia. Em sembla que més o menys són de la seva talla.

El germà Darder va intentar somriure, però no se’n va sortir.

—Ara me n’he d’anar, senyora Gertrudis.

—Va a buscar-los? Digui-li sisplau al germà Plana que expliqui als de la FAI que jo no sóc cap encobridora.

—No pateixi. L’hi diré.

La senyora Gertrudis va estrènyer una mà del germà Darder amb les seves.

—Que Déu el protegeixi, germà.

Ara sí que va somriure.

—Val més que no ho faci.

Va obrir la porta i va tornar a sortir al carrer. Va continuar pujant pel carrer Ferran fins que va arribar a la plaça de Sant Jaume, on es va trobar amb una mena de concentració de patrulles de control. Va comptar una dotzena de milicians, mentre notava com l’estómac li pujava a la gola. No podia tornar enrere, perquè ja l’havien vist. Va seguir caminant a poc a poc, amb els peus descalços damunt les llambordes escantonades per la metralla. Quan va arribar a la seva altura, un dels milicians el va escometre:

—On vas, figura?

El germà Darder es va aturar de cop en sec i, amb la mirada extraviada en algun punt imprecís, va cridar, tan fort com en va ser capaç:

—Camarades, visca la revolució!

Els milicians se’l van quedar mirant com si es tractés d’una bestiola exòtica. Ell pensava en l’oncle Emili, i en què hauria dit si l’hagués vist en aquella situació. Al cap d’uns segons un milicià va esclafir a riure, i a continuació el van seguir els altres. Va pensar que sens dubte era molt millor fer-los riure que fer-los emprenyar. Eren encara més joves que ell, segurament no n’hi havia cap que passés dels vint anys, i se’ls veia forts, arrogants i bells. Li va fer llàstima imaginar-los morts, cosits a trets a qualsevol carreró o rebentats per una bomba italiana. El que abans li havia donat l’alto va tornar a parlar:

—Molt bé, figura. Homes com tu són els que ens fan falta. Per què no cantes amb nosaltres, ara? Te saps A les barricades? Vinga, som-hi, que jo et dono el to.

Va començar:

Els altres seguien fent-se un fart de riure, i el germà Darder, que per descomptat no coneixia la lletra, va acotar el cap i va fixar els ulls en les ungles dels seus peus. Finalment un altre milicià, mig ennuegat per les rialles, va dir al que cantava:

—Deixa’l estar, home, no veus que és un pària? —es va girar cap al germà Darder—. Tira endavant, camarada, i visca la revolució, home!

El germà Darder no va respondre i es va allunyar de les patrulles de control sense pressa i sense girar-se enrere, ni tan sols quan encara li arribava algun insult o alguna riallada dels milicians. Llibertat, coratge i valor, deia la cançó. Li semblava un sarcasme, tot i que ben mirat la guerra sencera era un sarcasme immens i macabre. Germans que sacrificaven germans, pares que denunciaven fills i fills que mataven o feien matar els seus pares; mercaders de la misèria i alcavotes de la mort, portanoves del crim i quincallaires de la depravació.

Li va venir al pensament el rostre ridícul del germà Plana, entrant a la seva habitació de la pensió Capell per demanar-li que tornés a confessar-lo per haver pres d’amagat un moniato del rebost. El germà Plana, que devia haver cobrat ja les seves trenta monedes. La guerra no forjava herois; només traïdors. La guerra era un gran pati ple de porqueria dins la qual corrien les rates, devorant-se entre elles de viu en viu.

Volia anar al convent de les Caputxines i arribar-hi a temps per desemmascarar el germà Plana, fer-li passar vergonya davant de tothom abans de morir. Havien negociat finalment una evacuació? No podia creure que el germà Lacunza i l’adjutor Aragou fossin realment tan ingenus. Havien pagat diners perquè els duguessin a matar?

Volia anar al convent de les Caputxines, però s’havia ficat al Barri Gòtic i vagarejava pels seus carrerons com una ànima en pena. Encara tenia aquella pasta a la boca i les vísceres que se li removien a causa de la set i la fam. Estava esgotat i dubtava entre sortir caminant cap a Sarrià o estirar-se en un racó qualsevol i deixar-se morir.

«Camarades, visca la revolució».

Va entrar en un carrer especialment estret i llargarut i hi va trobar un edifici amb una extensa façana, i un portal de pedra viva amb grans portes de fusta i la bandera republicana a dalt. Un edifici oficial. «Tanatori», va llegir a la placa que hi havia en un costat del portal, i unes lletres més petites que no va poder distingir perquè la vista se li emboirava. Li va semblar una bona idea.

Es va asseure a la porta, va recolzar el cap en un sortint de pedra i al cap de pocs segons es va adormir.

No hauria pogut dir si havia dormit molta estona o poca quan el va despertar algú que li sacsejava una espatlla. Va mig obrir els ulls i va veure un home gros amb ulleres ajupit damunt seu. El va molestar el fum del seu cigarret, que li va anar a la cara.

—Hola? —li preguntava—. Vostè no és el marista de la pensió Capell, el mallorquí? Sóc el doctor Humbert Pellicer, vaig ser allà a l’aixecament dels cadàvers. Que em sent?

—He mort un home —va respondre el germà Darder, amb el cap que se li engronsava d’un costat a l’altre.

—Així doncs —va dir la mare abadessa—, el meu germà no li ha dit res sobre la presència al convent de sa eminència el bisbe?

El comissari Muñoz va arquejar les celles en senyal de sorpresa i va endurir la mirada. A la mare abadessa, que estava asseguda al seu davant a la gran taula de la sala capitular, no li va passar desapercebuda aquella reacció. Tampoc a en Sirga, que s’estava dret, enfundat en l’uniforme dels Mossos, davant de la massissa porta de la sala. El comissari, tanmateix, no tenia cap intenció de dissimular. Va preguntar:

—De quin bisbe em parla? I qui és aquest germà seu?

La mare abadessa es va endur la mà a la boca, com si volgués evitar que se sentís el que anava a dir.

—Déu meu. No sap res. —Va abaixar els ulls, i per un moment va semblar que hagués de començar a plorar.

El comissari es va girar cap a en Sirga, que li va defugir la mirada i va fer el que va poder per aparentar impavidesa.

—El què, mare abadessa? —es va impacientar—. Què és això que no sé?

La mare abadessa es va tocar el front amb els dits.

—El meu nom seglar és Isabel Escorza. El meu germà és Manuel Escorza, i m’obliga a tenir amagat dins aquest convent sa eminència monsenyor Gabriel Perugorría, bisbe de Barcelona, no sé amb quina finalitat.

El comissari va emmudir. La ratera estava molt més enverinada del que s’havia imaginat. Havia entrat dins una barraca en plena nit, només per descobrir que anava despullat i que la barraca era infestada de gent que se’n burlava.

—Vostè n’estava al corrent, de tot això, Sirga? —va preguntar, sense girar-se.

—De…, de cap manera, senyor… Jo…

—Naturalment que n’estava —a la mare abadessa la veu li vacil·lava de ràbia i astorament—. Però si ell…

—La puta monja! —va cridar en Sirga, duent-se la mà a la funda de la pistola.

Va durar menys d’un segon. La detonació va tronar dins la sala capitular amb un eco esqueixat que es va menjar el so del xiscle de la mare abadessa, agut com la punta d’un ganivet. En Sirga va caure amb l’esquena recolzada en un batent de la porta, una mà damunt l’estómac i l’altra insinuant encara el gest de desenfundar l’arma. Dempeus al costat de la taula el comissari sostenia la seva, amb el canó fumejant.

—Mecagondéu —va sospirar—. Quina merda.

Va apartar amb el peu la cadira, que havia tombat en aixecar-se, i es va acostar a en Sirga, sense deixar d’apuntar-lo amb la pistola. La mare abadessa, ara sí, s’havia posat a plorar amb desconsol. Quan va ser al seu costat, el comissari va veure que la sang s’escolava a través dels dits amb què en Sirga s’engrapava el ventre rebentat. Un petit bassiot d’orina s’anava formant, sota la cintura de l’agent, damunt les rajoles de la sala capitular.

—Senyor… —va gemegar en Sirga, amb les galtes plenes de llàgrimes.

—Calli, imbècil —el va tallar el comissari.

—Déu meu. Déu meu —salmodiava la mare abadessa, amb la veu trencada. El comissari la va mirar.

—Vostè que en sap —li va dir—, resi alguna cosa per la seva ànima.

En Sirga tremolava com un infant que es desperta d’un malson. El comissari es va agenollar al seu costat, amb precaució per no embrutar-se amb el toll d’orina, i el va abraçar de manera que el cap d’en Sirga li quedés recolzat en el muscle. Va sentir el petit lament de dolor que aquest gest va provocar en l’agent, i el borbolleig de la ranera a la seva gola. Li va enganxar el canó de l’arma al pit, a l’altura del cor. Aquesta vegada, el tret va sonar amortit. Va desfer l’abraçada i es va tornar a incorporar, mentre el cos inanimat d’en Sirga queia estès a terra.

—Quina merda de guerra —va dir, amb un to curiosament resignat, com si es queixés del temps que feia.

Es va girar cap a la mare abadessa. Somicava recolzada a la vitrina dels búcars d’argila, i l’observava amb una mirada plena d’espant.

—Només li he estalviat patiment —va dir el comissari—. Si no ho feia, hauria agonitzat durant hores. Lamento molt que vostè ho hagi hagut de presenciar, però es tractava d’ell o de nosaltres.

—Déu meu. Oh, Déu meu… —repetia la dona una vegada i una altra, encallada en la seva lletania.

El comissari va bufar pel nas, irritat.

—Sí que s’agrairia un cop de mà, però no sembla que puguem comptar-hi gaire, amb el seu Déu. On és el bisbe?

La mare abadessa va alenar fondo i va fer un esforç per asserenar-se.

—No ho sé —va respondre, entre sanglots—. No l’he vist des d’ahir al rés de vespres. A la seva cel·la, o potser a la capella…

—Escolti’m, sisplau, senyora —la va interrompre el policia—. Cal que sortim d’aquí al més aviat possible, abans no arribi un escamot de milicians enviats pel seu germà i ens liquidin a tots. No tenim temps per perdre. Reuneixi totes les germanes al pati del claustre; jo aniré a buscar el bisbe.

—Comissari —va dir la mare abadessa, eixugant-se la cara amb un mocador—, encara hi ha una cosa sobre sa eminència que vostè no sap. Ell…

—M’ho haurà d’explicar després, senyora, quan ja hàgim sortit d’aquí. Hem d’actuar molt de pressa, m’entén? Reuneixi les germanes i ens trobem d’aquí cinc minuts al pati del claustre. On és la capella?

—On és l’adjutor Aragou? —va preguntar el germà Lacunza, remenant-se al seient a causa d’un sotrac—. I del germà Darder, què en sabem?

—L’adjutor ve en l’altre cotxe, amb els camarades Escorza i Gil Portela —va mentir el germà Plana, que seia al seu costat i es fregava les mans suades—. El germà Darder va en un dels autocars. Ens reunirem tots al convent de les Caputxines. És o no, camarades?

—En efecte, camarada! —va cridar Antoni Ordaz des del seient del conductor, esclafint la rialla. Li feia molta gràcia sentir-se tractat de camarada per aquell marista amb maneres de tifa. Assegut al seient del copilot, Aureli Fernández callava. Hauria volgut que les coses anessin d’una altra manera, però Escorza s’ho havia sabut arreglar perquè Tarradellas, i fins i tot Companys, fessin els ulls grossos a l’operació. Havia de callar i complir, no li quedava cap altra opció. Al cap i a la fi, la guerra sempre havia estat la guerra.

Al darrere, el germà Lacunza tampoc no tenia bon aspecte. Es trobava grotesc, disfressat de patruller (caçadora de pell, pantalons de pana, gorra de milicià, espardenyes lligades amb cinta negra i un mocador vermell i negre), i encara s’hi trobava més quan mirava el germà Plana, que anava vestit de la mateixa manera i es veia absolutament ridícul. A qui volien enganyar? Qualsevol idiota podia veure que no eren anarquistes, però Ordaz insistia que era necessari que es posessin aquella vestimenta per tal de facilitar les coses en arribar a la frontera. No volia que succeís el mateix que amb la primera tongada, deia. El germà Lacunza encara s’enrabiava quan hi pensava, i sobretot, cada vegada dubtava més de la paraula dels homes de la FAI. Tenia un mal pressentiment, i el torturava la por d’estar conduint cent setanta-dos germans de la comunitat a un parany més que possible. Però després es tranquil·litzava pensant en els seminaristes de Balaguer, que sí que havien passat amb la primera evacuació. Havia tingut notícies de la retrobada dels nois amb les seves famílies. Havia imaginat abraçades maternals, llàgrimes d’alegria. I havia donat les gràcies perquè tot hagués acabat bé per a ells.

El cotxe acabava d’enfilar el carrer Major de Sarrià, i això volia dir que el convent ja era a prop. Ja hi devia haver arribat l’altre cotxe, dins el qual viatjaven Manuel Escorza, Gil Portela i —d’acord amb el germà Plana— l’adjutor Aragou. Darrere seu venien els autocars amb els germans: els que no havien pogut creuar la frontera amb la primera expedició, els que quedaven a la pensió Capell i els que s’havien acollit a la convocatòria des de diverses poblacions dels voltants de Barcelona. Es concentrarien al convent, passarien llista, tornarien a pujar als autocars i iniciarien el camí cap a la Jonquera. Tot havia d’anar bé. Tot havia d’anar bé.

—Camarada Fernández —va dir.

—Sí?

—Estan fets uns bons camarades, hermanos! —va tornar a riure Antoni Ordaz—. Em penso que això de la revolució els comença a agradar, eh?

—Ja n’hi prou, collons! —el va tallar Aureli Fernández, i Ordaz va callar en sec—. Digui, hermano.

—Vostè ens va donar la seva paraula.

—Com diu?

—La seva paraula, camarada Fernández. El dia que els vam fer el pagament, vostè ens va donar la seva paraula que tot aniria bé. Torni a donar-me-la ara.

Aureli Fernández va respirar fondo. Amb els ulls posats en el morro del cotxe, va contestar:

—No veig per què he de fer-ho. Si jo dono la meva paraula, donada està.

—Ens va donar la seva paraula i la primera evacuació no va anar d’acord amb el previst. Doni’m la seva paraula que aquesta vegada tot anirà bé, camarada.

Antoni Ordaz va mirar Aureli Fernández de cua d’ull i va veure que estrenyia les dents. Després es va girar i va dir, lentament:

—Tot anirà bé, hermano. Li’n dono la meva paraula, un altre cop.

El germà Lacunza va assentir amb el cap. No es va fixar que el germà Plana girava la cara i mirava per la finestra del cotxe. Més amunt, al final del pendent que ara pujaven, es començava a veure la tàpia que envoltava el recinte del convent de les Caputxines del Desert de Sarrià. Feia un dia clar, amb un cel llis i net per la pluja dels dies anteriors.

—No trobo el bisbe enlloc. He mirat a les cel·les, al refectori i a la capella, però no hi ha ningú. On més el puc buscar?

El comissari Muñoz venia del passadís del refectori i havia sortit al pati del claustre, on les germanes, seguint les ordres de la mare abadessa, ja s’havien agrupat. Hi havia la germana Ascensió, amb la seva pell plena de taques, i la germana Presentació, aferrada al seu gaiato, totes dues centenàries. Hi havia també les germanes Benedicció, Dormició i Visitació, beatifiques en la seva obesitat. Hi havia la germana Encarnació, que pressentia alguna amenaça i duia entre els dits un rosari que repassava compulsivament. La mare abadessa no els havia donat explicacions, però totes entenien que succeïa alguna cosa extraordinària, com el dia de les detencions falses i l’exhumació de les mòmies. El comissari es va mirar les vint-i-set religioses i es va preguntar què podia fer amb tot allò. Però abans que cap altra cosa, era imprescindible que trobés monsenyor Perugorría.

La mare abadessa feia un semblant de compunció. Va agafar el comissari pel braç i el va allunyar unes passes del grup.

—A nosaltres també ens falta una persona —va dir, abaixant la veu—. La germana Concepció. És una novícia, una nena de tretze anys.

—I es pot saber per què no és aquí, la germana Concepció? —va preguntar el comissari, també amb un xiuxiueig però sense ocultar la seva contrarietat—. Vostè no sap on és?

La mare abadessa va exhalar aire. Feia la impressió que es tornaria a posar a plorar.

—Amb sa eminència el bisbe, suposo —va murmurar—. És el que intentava dir-li abans.

La mare abadessa va xiuxiuejar encara un parell de minuts, mentre les monges s’assolellaven, estàtiques, i el rostre del comissari s’anava encenent com si una foguera comencés a cremar-li els peus.

—Els trobaré —va anunciar—. Vostè esperi’s aquí amb les germanes, i estiguin preparades per sortir en qualsevol moment. No agafin res, ni objectes ni roba. Necessitarem moure’ns de pressa.

Va abandonar el pati amb gambades espesses, gairebé corrent, decidit a inspeccionar el recinte. Un bisbe pertorbat que es dedicava a empaitar nenes, això era justament el que li faltava. Va arribar davant la cort de porcs i hi va guaitar: no hi havia ningú, però va poder veure les parets enfosquides per les taques de sang dels animals. Era cert que allà hi havia passat alguna cosa, doncs. Va pensar que quan sortissin d’allà interrogaria la mare abadessa sobre el fet. Segurament devia haver estat una altra cortesia del seu germà Manuel per enviar-lo al convent en companyia d’en Sirga, però ben mirat, per què s’havia de prendre tantes molèsties, l’Escorza? El pensament se li disparava amb intuïcions i mitges idees, però no podia col·locar-les una darrere de l’altra.

Va mirar al porxo de les eines de l’hort i va guaitar dins el forn de pedra, temorós de trobar-hi les despulles de la germana Concepció. Tampoc no hi havia res. Per algun motiu, no aconseguia treure’s del cap la imatge del nen assassinat a la pensió Capell. Va arribar a la bugaderia, però només hi va trobar les piques amb les pastilles de sabó i roba blanca estesa.

Va tornar enrere, ara ja corrent. Els havia de trobar de seguida. Li venien a la memòria les llàgrimes d’en Sirga mentre comprenia que s’estava morint. Pobre imbècil. No era la primera vegada que matava un home, però això no el tranquil·litzava. Se sentia malament. Brut, degradat. Què li diria la seva mare si ho sabés? No va entrar a la policia per matar homes, ho va fer precisament per mirar d’impedir que es matessin. Però pel que es veia, no hi havia forma d’evitar-ho. Tots els homes duien un assassí dins seu? Havia de trobar el bisbe i la novícia abans que en qualsevol moment no arribessin homes de l’Escorza per comprovar si en Sirga havia fet bé la seva feina.

Va baixar a la llenyera però tampoc no hi havia ningú, només ratolins que van sortir corrents per amagar-se darrere la llenya.

Ja sabia què havia de fer. Sortiria d’allà amb les monges, el bisbe i tota la pesca i se’ls enduria al Parlament. Demanaria la protecció del govern de la Generalitat fins que s’aclarís tot allò. Caldria travessar tota la ciutat, i no seria senzill fer-ho amb aquell ramat d’ovelles, però almenys ja sabia on havia d’acudir per evitar que els executessin, a ell i les religioses, en qualsevol racó de Montjuïc o de l’Arrabassada.

Va arribar a la porta de la fresquera i es va haver d’ajupir per entrar-hi. Va veure l’escala fosca i els graons irregulars. De dins la penombra, de sobte, va sentir una mena de gemec, com si hi hagués un gos ferit.

Va empunyar la pistola i va baixar un parell de graons molt a poc a poc, contenint l’alè. El so es va apagar, i al cap d’uns segons es va tornar a reprendre, però ja no era un gemec de gos. Era una veu que deia alguna cosa. Una veu fina i petita, de nena, articulant paraules. Es va aturar en un graó i va afinar l’oïda.

Havia pogut entendre això; després la veu es va interrompre i va tornar a deixar pas al gemec. Era un gemec o era un plor?

Va baixar quatre graons més i, després d’un revolt que feia l’escala, els va veure. Hi havia un home gros i feixuc assegut damunt d’un barril d’arengades, amb la vestimenta talar que li queia a banda i banda com una cortina. Al seu davant, arraconada contra la paret, hi havia una nena que plorava amb la cara tapada per les mans. Estava completament despullada i tenia les cuixes plenes de sang.

—Bon dia, germaneta! Vaja, sembla que hi ha reunió de la comunitat, espero que no us destorbem gaire!

Manuel Escorza va aparèixer al claustre del convent amb la naturalitat de qui fa una visita de quedar bé. A pesar de les crosses i de les botes amb alces, es movia amb una agilitat sorprenent, fins al punt que en Gil Portela, que anava al seu costat, havia d’accelerar el pas per seguir-lo. Al darrere venien tres milicians, armats amb fusells i amb cara de ressaca. Arrenglerades al mig del pati, les caputxines van observar l’arribada dels homes amb curiositat, però sense esvalots. A la mare abadessa, en canvi, se li havia trasmudat el rostre.

—Què hi fas, aquí? —va preguntar, sense poder dissimular la consternació.

Els milicians i Gil Portela es van aturar sota l’arcada del claustre. Manuel Escorza, per contra, va entrar al pati i es va impulsar amb les crosses fins al davant de la seva germana.

—Només he vingut per assegurar-me que estiguéssiu bé, germaneta —va respondre, amb el seu somriure deform—. Passen coses tan estranyes en aquest convent… Ah, ara arribaran també una colla d’amics amb qui tenim un assumpte per tancar, em temo que farem una mica de soroll durant una estona. Però esteu bé, germaneta? Tot en ordre?

—Una colla d’amics? De què parles, Manuel?

El somriure de Manuel Escorza va minvar fins a desaparèixer, com una taca que s’eixugués.

—Sembla que no t’alegris de veure’m, germaneta. Sincerament, m’esperava una rebuda més amable. No estàs contenta, amb els homes que et vaig enviar?

—Els homes? —va tartamudejar la mare abadessa, que amb prou feines aconseguia que li sortís la veu.

—En Sirga i un comissari dels Mossos que és tot un exemple de pulcritud i diligència, germaneta —va tornar a somriure—. Com és que no són amb vosaltres? Ja han resolt el misteri dels porcs?

La mare abadessa va mirar a terra, atordida. Un gat es va acostar per ensumar les botes de Manuel Escorza.

—No sé de quins homes em parles, Manuel… —va somicar—. Jo…

—No comencis a emprenyar-me com sempre, germaneta. On són en Sirga i el comissari? I el bisbe, on tens el bisbe? Què foteu totes aquí a fora?

Un milicià que havia retrocedit fins a la porta del convent va tornar al claustre i es va acostar a Gil Portela per dir-li alguna cosa. Gil Portela es va escurar la gola i es va adreçar a Manuel Escorza:

—Camarada, ja han arribat els autocars amb les patrulles i els hermanos. També el cotxe de l’Ordaz i el Fernández.

—Molt bé —va replicar Escorza, sense deixar de mirar la mare abadessa—. Germaneta, tal com t’he dit ara tenim feina. Agafa les teves fanàtiques i tanca-les a la capella, aquí no les necessitem per a res. I després torna immediatament, que tu i jo hem de parlar. A més, avui t’ensenyaré una cosa que estic segur que t’interessarà. Entesos?

La mare abadessa va fer que sí amb el cap.

—Vosaltres —va continuar Manuel Escorza, girant-se cap als milicians—, aneu a la porta i feu-los venir tots aquí, al pati. I tu, Gil, aclareix què ha passat amb en Sirga, el comissari i el nostre amic el bisbe. Aquí hi ha alguna cosa que no va bé.

—Monsenyor, aparti’s de la nena.

El comissari havia acabat de baixar l’escala i s’havia situat a una distància prudencial del bisbe, que li donava l’esquena. Darrere seu, el comissari tenia els graons que baixaven cap al pou, d’on li arribaven glopades de fredor i humitat. Podia veure bé la novícia, que s’havia tret les mans del rostre i se les havia posat damunt l’entrecuix, en un intent va de tapar-se la nuesa. Estava morta de por i de vergonya, i la sang de la menstruació a les cuixes, que contrastava escandalosament amb la lividesa de la seva pell, li conferia un aspecte tètric. El comissari també es va fixar en la fornícula amb la imatge de sant Galderic, i va pensar que la fe religiosa no era més que una altra forma de follia. Com que el bisbe no responia, va tornar a parlar:

—Monsenyor, sóc comissari de policia. Miri’m a mi i aparti’s de la nena, sisplau.

Tenia la pistola a la mà però no apuntava al bisbe, que ni es va girar ni va tornar a donar resposta. Es limitava a restar immòbil amb les espatlles tirades endavant, de tal manera que el policia no li podia veure les mans. Es va desplaçar fins que va tenir el bisbe de perfil, mantenint la distància en la mesura que l’hi permetien els prestatges dels queviures i una pila de sacs de gra. La germana Concepció el seguia amb la mirada. Plorava encara: les llàgrimes li queien dels ulls grosses i abundoses, i li rodolaven per la cara i el coll fins que s’aturaven damunt els seus pits tot just incipients. Però ja no gemegava, ni sanglotava, ni deia cap paraula. El silenci de la nena i el del bisbe se sumaven i imposaven a l’escena un aire vagament oníric. Sí, podria ser un dels meus malsons, es va dir a si mateix el comissari Muñoz. No sóc jo qui va despullat, sinó aquesta nena, però sens dubte algú s’està burlant de mi.

Va observar amb deteniment el perfil botit del caparrot del bisbe, que semblava perdut dins els seus pensaments. Ara li veia les mans: les tenia creuades damunt la falda i de tant en tant movia els dits grossos, com si comptés alguna cosa. Seguia sense mirar-lo, i tampoc no mirava la nena. Com si, tret d’ell mateix, allà no hi hagués ningú més. El comissari va insistir:

—Monsenyor, hem de sortir d’aquí immediatament. La seva vida corre perill. Vindran els anarquistes i el mataran a vostè, a les monges, a la nena i a mi. Ens mataran a tots, m’entén? M’entén?

El comissari va callar i només es va sentir el so de les gotes d’aigua que es precipitaven des de la pedra cap a l’interior del pou. La germana Concepció va començar a plorar una altra vegada. De moment, podia felicitar-se d’haver aconseguit espantar-la encara més.

De cop i volta, el bisbe es va girar cap al policia, amb els braços i la boca oberts. El comissari va aixecar l’arma i l’hi va apuntar al cap.

—Que em despullin els homes de béns i honra —va començar a recitar el bisbe, amb els ulls aixecats cap al sostre—, que em privi la malaltia de les meves forces, que perdi jo mateix la gràcia pecant; no per això perdré l’esperança, ans la conservaré fins al darrer alè de la meva vida, i vans seran els esforços de tots els dimonis de l’infern per arrencar-me-la, perquè amb el Vostre auxili m’aixecaré de la culpa. Tota la meva confiança es funda en la seguretat amb què espero ser ajudat per Vós. Perquè Vós, Senyor, m’heu confirmat singularment en l’esperança…

Parlava amb la veu de falset, com si estigués dient la missa. Després es va interrompre bruscament, es va aixecar del barril i va avançar una passa en direcció al comissari. Dret, i amb aquella vestimenta, el bisbe Perugorría semblava un drac massa gras i llardós, incapaç d’aixecar el vol.

—No s’acosti a mi, monsenyor —va ordenar el comissari, mentre parava la pistola—. No s’acosti a mi ni a la nena, o li hauré de disparar. M’ha sentit? Aparti’s d’aquí.

Finalment, el bisbe va obeir. Es va girar cap a la seva dreta, va donar l’esquena al comissari i a la germana Concepció i va començar a caminar cap a l’escaleta del pou.

—No es mogui. Aturi’s on és, monsenyor.

El bisbe va tornar a fer el que se li deia. Es va aturar, va tornar a obrir els braços i va dir:

—Conec prou bé que, per mi mateix, sóc fràgil i mudable; sé el que poden les temptacions davant de les virtuts més robustes; però res de tot això no aconsegueix acovardir-me. Mentre esperi de veres seré estalvi de tota desgràcia, i estic segur que us esperaré sempre, perquè espero també que m’atorgueu aquesta esperança…

Es va tornar a interrompre, va acotar el cap i el cos se li va començar a sacsejar suaument. Estava plorant. El comissari sentia la nena que plorava darrere seu, mentre veia com el bisbe es capficava en un plor lent i mesurat, sense escarafalls. Un plor sincer, causat per una gran tristesa. El bisbe es va girar cap al policia, que no deixava d’encanonar-lo amb l’arma, i amb el rostre congestionat per la pena va sanglotar:

—La meva mare. La meva pobra mare, que plora a casa meva per la mort del seu fill. El turment…

Es va deixar anar i va encetar una altra mena de plor, convuls i exasperat. Esclafat, es va desplomar a terra i allà va continuar plorant, picant-se amb els punys damunt els genolls. El comissari va abaixar l’arma i es va adonar que li hauria agradat compadir-se’n, però que no sentia res. Al cap i a la fi, qui no enyorava la seva mare?

Sense deixar de vigilar-lo, es va acostar a la germana Concepció. Ella havia parat de plorar, però no de tremolar. Tenia el cos balb de fred i humiliació. No es treia les mans del damunt del sexe, però no podia amagar els regalims de sang que li baixaven fins als genolls.

—No tinguis por, filla meva —va dir el comissari, com si comencés una cançó de bressol—. Ja ho has sentit, sóc de la policia. Ara ens n’anirem d’aquí i jo t’ajudaré. Em sents?

La germana Concepció el va mirar amb els ulls molt oberts i va assentir amb el cap una vegada.

—T’ha tocat? —va preguntar el comissari, assenyalant el bisbe amb la mà que no tenia la pistola—. T’ha pegat o t’ha fet mal?

El va mirar com si no entengués la pregunta. Va obrir la boca i va respondre, atropelladament:

—Tinc molt de fred i em fa mal la panxa.

—És clar que sí —va fer el comissari.

Va fer un cop d’ull al bisbe, que continuava plorant encongit enmig de la fresquera, es va treure la jaqueta i la va posar damunt les espatlles de la novícia. Era millor això, va pensar, que fer-la servir per embolicar-se un braç i matar un gos. A pesar que era esquifit, posada damunt la fragilitat de la germana Concepció, la seva jaqueta semblava enorme.

—Abriga’t tan bé com puguis, filla meva. Ara marxarem i tot això s’haurà acabat. No tinguis por.

La germana Concepció va recordar que la seva mare també solia dir-li que no tingués por, però sa eminència el bisbe li havia dit que la seva mare era morta. Volia preguntar a aquell home si era veritat que la seva mare era morta, però quan es disposava a fer-ho, es va sentir un xivarri molt fort que venia de l’exterior. El comissari li va fer un gest amb la mà perquè callés i va escoltar atentament durant uns segons.

—No et moguis d’aquí —li va manar.

Va passar pel costat del bisbe Perugorría, que estava alienat del tot, i va pujar els graons de la fresquera de dos en dos. Guaitant des de la porta, podia veure, de biaix, un fragment del claustre i del pati.

—Merda —va remugar.

Reconeixia Manuel Escorza, Aureli Fernández i Antoni Ordaz. També, dos dels maristes de la pensió Capell, estúpidament disfressats d’anarquistes. Després, una autèntica multitud de confrares seus, seguint les ordres d’una tropa de milicians de la FAI. Una vintena, com a mínim.

—Col·loqueu els hermanos en semicercle seguint l’arcada del pati, mirant cap a la façana nord. A la façana sud, que s’hi posin els nois amb els fusells carregats i a punt.

Antoni Ordaz i Aureli Fernández escoltaven amb atenció les instruccions de Manuel Escorza i de seguida es van encarar amb el tumult per complir-les. Els cent setanta-dos maristes que s’havien acollit a la convocatòria d’evacuació seguien entrant des del carrer cap a l’interior del convent, apressats pels milicians que els rebien a l’entrada. Quan accedien al claustre, els esperava un altre estol de milicians per indicar-los que ja havien arribat al punt de reunió, i aleshores els maristes tendien a arremolinar-se en grupets per comentar la situació. Dins el rebombori, era fàcil sentir bocins de converses esperançades:

—Per què ens duen aquí? —preguntava una veu aflautada.

—Home, que no veus que això és el lloc de concentració? —responia una altra veu, més gruixuda—. Pensa que aquí han aplegat gent que ve de molts llocs diferents i s’han d’assegurar que tot estigui en ordre. Aviat començarà l’evacuació.

—Aquesta nit dormirem a França!

—Aquesta nit segurament encara no, mira quina hora és i encara falta una estona perquè sortim. Demà…

Algú abaixava el to per formular una pregunta.

—I les monges d’aquest convent?

—Déu sap on són —contestava un altre—. La guerra…

Aprofitant la confusió, el germà Plana es va acostar a Antoni Ordaz.

—Us en recordareu de mi?

Ordaz el va mirar com si veiés un sant de guix.

—És clar que sí, hermano —li va respondre, més que res per dir alguna cosa—. Torna a la fila i posa’t al teu lloc.

—Jo us vaig portar el germà Darder al Tostadero! —va gemir el marista, trèmul.

—Sí, home, sí. No pateixis, que amb tu no va la cosa. Però torna al teu lloc, va.

Antoni Ordaz i Aureli Fernández anaven d’una banda a l’altra cridant l’atenció als maristes perquè no s’entretinguessin en la xerrameca i fessin via a situar-se un al costat de l’altre d’acord amb la disposició de l’arcada, tal com havia manat Manuel Escorza. Es disposaven a passar-los llista, deien. Tots hi accedien de bon grat, i fins i tot hi havia cops de colze i bromes per aconseguir un lloc a primera fila. Com un parell de gossos d’atura, Ordaz i Fernández s’ocupaven de corregir les col·locacions. Quan el grup va començar a estar mínimament organitzat, Manuel Escorza es va acostar a Aureli Fernández:

—Vine amb mi un moment, camarada.

Fernández es va separar del grup i va seguir Escorza, que se’l va endur a part en una cantonada del pati. Un cop allà, Manuel Escorza es va donar impuls amb les crosses i es va asseure damunt la barana de pedra de la galeria del claustre. Tenia el front suat i se’l va netejar amb el dors de la mà.

—Tu diràs —es va oferir Aureli Fernández.

Manuel Escorza va assenyalar amb el cap els maristes, que seguien malavejant per encabir-se al voltant de l’arcada de la millor manera possible.

—Quin d’aquests homes és el que va matar el Cremat? —va preguntar, amb la boca plena de saliva.

Aureli Fernández temia aquella pregunta. Va aixecar les espatlles i va contestar:

—Cap d’ells, camarada. No l’hem trobat encara.

A Manuel Escorza se li van empetitir els ulls.

—Suposo que deus tenir alguna bona excusa. Tu sempre tens excuses —va dir, mastegant les síl·labes.

—Cap excusa. Només puc dir que ho lamento. Tan aviat com… —va dubtar—, acabem aquí, posaré més homes per intensificar la recerca. El trobarem.

Manuel Escorza va assenyalar amb el cap els homes que s’arrengleraven a l’arcada.

—Tu desaproves això, no és cert?

Aureli Fernández se sentia acorralat. Es va esforçar per no vacil·lar en la resposta:

—No, camarada. He reflexionat i m’adono que tens raó. La revolució exigeix un preu i no es pot anar amb mitges tintes.

Escorza va escopir la seva rialla més ofensiva i va baixar de la barana.

—M’ha agradat molt això de les mitges tintes, Fernández —va dir, estintolant-se en les crosses—. Procura no oblidar-ho, perquè jo t’ho recordaré un dia o altre. Ara, com has dit, troba el nostre fraret fugitiu i procura que sigui aviat.

Una punxada d’odi va ferir l’estómac d’Aureli Fernández, però es va limitar a engolir i callar.

Des del passadís que duia a la capella de Santa Àgata va comparèixer la mare abadessa, escortada per dos milicians.

—Camarada Escorza —va anunciar un d’ells—. Les religioses ja estan recloses dins la capella, fins a nova ordre teva.

—D’acord —va replicar Escorza, que va veure el pànic i l’estupefacció en el rostre de la mare abadessa—. Què et sembla, germaneta? No em diràs que no és una trobada ben agradable, la que tenim aquí.

—Què significa això, Manuel? Què preteneu fer?

Manuel Escorza va tornar a somriure. S’estava divertint.

—On són en Sirga i el comissari, germaneta?

La mare abadessa va callar i es va girar cap als maristes. Ja estaven gairebé tots col·locats, quan de sobte un home vestit de patruller va abandonar la fila i va sortir caminant cap a ells.

—Ei, hermano, on es pensa que va? —li va cridar Antoni Ordaz—. Torni cap aquí de seguida, home! Ei, camarada!

El germà Lacunza va fer el sord i va travessar el pati de pressa, fins que va arribar on eren Aureli Fernández i Manuel Escorza.

—On són el germà Darder i l’adjutor Aragou? —va preguntar, irritat.

—No es pot negar que el nostre hermano és tot un caràcter —se’n va riure Escorza—. A més, és una bona pregunta: on són, Fernández?

—Deuen…, deuen estar a punt d’arribar —va improvisar, desconcertat—. Falta encara un furgó amb alguns homes ressagats.

—Que potser em pren per idiota? —va explotar el germà Lacunza—. Aquí no hi falta ningú, tret de l’adjutor Aragou i el germà Darder. No em vinguin amb més excuses. Fa una estona vostè m’ha donat la seva paraula…

Manuel Escorza va aplegar les dues crosses amb una mà i va posar l’altra damunt l’espatlla del germà Lacunza, amicalment.

—Aquest home té raó, Fernández —li va picar l‘espatlla, com si fos el cap d’un gos—. A més, ha demostrat que és un home ferm i un bon negociador. Es mereix que se li parli amb franquesa. Mira, Lacunza —li va acostar la cara—, el teu adjutor Aragou està tancat a la Model i tenim la intenció de demanar-ne rescat a la teva institució marista. Pel que fa al tal germà Darder, ens ha donat problemes. El teníem retingut, però va matar un dels homes que el vigilaven i va fugir. En conseqüència, ara nosaltres l’haurem de trobar i executar-lo a ell. Això és tot. Estàs més content ara, Lacunza?

Hauria volgut contestar alguna cosa però no podia parlar, ni tan sols respirar. Sentia un pes al pit que l’ofegava. Per primera vegada a la vida el germà Lacunza va sentir por, i va descobrir que la por el deixava sense forces. Por i fàstic. I l’horror d’haver actuat com un estúpid. Només va reeixir a intercanviar una mirada amb la mare abadessa, que també havia emmudit i encara es resistia a fer-se càrrec del que veia i sentia.

Va arribar Gil Portela, corrent com si el perseguissin i obrint-se pas dins el pati del claustre entre els maristes i els milicians.

—Camarada Escorza —va esbufegar, aturant-se—. He trobat en Sirga. És mort.

A Manuel Escorza el somriure se li va esborrar de la cara a l’instant.

—És dins una sala que hi ha cap allà —va insistir Gil Portela—. Té dues bales al cos i t’asseguro que fa mala cara.

—On és el comissari, germaneta? —va grunyir Manuel Escorza.

La mare abadessa no va dir res. Només movia el cap lleugerament, com si es digués a ella mateixa que allò que estava passant no podia ser real.

—Que no em sents? Digue’m on són el comissari i el bisbe, mala puta!

Va aixecar el braç que tenia lliure i va etzibar una bufetada amb la mà plana a la mare abadessa. El cop va ser tan fort que la va fer caure a terra, i allà va quedar asseguda, amb la galta que li cremava i una mena de xiulet a l’orella. No mirava enlloc, i semblava una nena que intentava comprendre per què la castigaven.

—Ho has sentit, germaneta? Digue’m on s’han ficat!

Entre els maristes, que havien vist l’escena, hi va haver una mena de commoció. Alguns van fer el gest de sortir de la fila per acostar-se a socórrer la mare abadessa, però Antoni Ordaz, acompanyat d’una colla de milicians, els va fer tornar al seu lloc a força d’empentes.

—Que ningú es bellugui! —va cridar Gil Portela, de banda a banda de pati—. Ordaz, si algú es torna a moure li foteu un tret i llestos, d’acord? M’heu sentit, corbs de merda?

Tots l’havien sentit perfectament. L’eco de l’amenaça de Gil Portela encara ressonava al pati, i tots els milicians s’havien arrenglerat davant del semicercle que formaven els maristes, amb els fusells parats. Antoni Ordaz es va situar a un costat de l’escamot, expectant. El germà Plana va intentar fer-li un senyal amb les mans, però va ser debades: o bé Antoni Ordaz no el veia, o feia com si no el veiés.

El germà Lacunza va reaccionar i va ajudar la mare abadessa a aixecar-se. Ella es va plantar davant d’Escorza.

—Manuel, sempre has estat un desgraciat —va dir, amb veu ben clara—. Ara et pots pensar que guanyes, però vas néixer baldat i seràs un baldat fins al dia que et moris. I quan això passi, pots estar segur que jo resaré perquè et podreixis a l’infern per sempre.

Aureli Fernández va girar la cara per dissimular la complaença que li havien causat les paraules de la monja. Gil Portela, en canvi, va mirar Escorza esperant que li donés una ordre, però l’ordre no va arribar. El Coix de Sant Elies tenia la boca contreta en una ganyota, sense poder evitar fer palès el disgust que sentia.

—Escorza! Sóc aquí! —va cridar una veu que va travessar el pati.

Tothom es va girar cap al punt d’on procedia el crit, però ningú va veure res. Manuel Escorza va sortir de cop i volta del seu ensopiment, i va tornar a somriure.

—Comissari! On ets, fill de puta?

—Jo també t’estimo, Escorza —va respondre el policia—. Sóc dins la fresquera, just al davant de l’hort!

Gil Portela es va disposar a sortir cap allà, però Manuel Escorza li va fer una indicació amb la mà perquè s’aturés. No li sabia greu jugar una estona.

—Véns tu mateix o prefereixes que et vinguem a buscar, comissari?

—Escolta’m bé, Escorza, tinc el bisbe amb mi! O tu i els teus homes marxeu d’aquí sense fer mal a ningú o me’l carrego, i aleshores em sembla que tindràs un problema. Com ho veus?

Manuel Escorza va moure el cap com si estigués davant de l’ocurrència d’una criatura. Va contestar:

—Tens collons, comissari, això no t’ho nego. Però com que no ets imbècil, suposo que t’adones que no estàs en condicions de plantejar exigències. Surt d’allà amb el bisbe i et prometo que et deixaré marxar sense represàlies!

—Tu ho has dit, Escorza, no sóc cap imbècil. O fas el que et dic o et quedes sense bisbe, tu mateix!

—Comissari, entre els hermanos i les monges tinc gairebé dos-cents ostatges, i si no surts del teu forat seràs el responsable del que els passi!

Hi va haver uns segons de silenci. El germà Lacunza va mirar, des de l’altra punta del pati, els seus germans de comunitat, i els va veure enravenats, com si haguessin quedat retratats en una fotografia desesperada. També els milicians, amb les seves armes, feien l’efecte d’haver-se fossilitzat, com Antoni Ordaz, que estava tan rígid com Gil Portela o Aureli Fernández. Només la mare abadessa, que s’havia recollit per pregar i que havia de reprimir-se per no preguntar al comissari per la germana Concepció, i Manuel Escorza, dret en una cantonada del pati negociant a crits, mostraven signes de vida pròpia. I ell, que de pensament demanava perdó pels seus pecats i s’encomanava a la providència divina, havia de reconèixer que mai s’havia sentit tan viu.

Finalment va arribar la resposta:

—No, Escorza, no em vinguis amb aquestes! El responsable en seràs només tu. Ara bé, saps que els teus dos-cents ostatges no t’importen, tots plegats, ni la meitat del que t’importa el meu. Què et passarà a tu si ell té algun problema, Escorza?

Al Coix de Sant Elies se li va acabar la paciència. Alta traïció, això era el que li passaria. Consell de guerra i afusellament. Havia jugat fort per ser algú dins la FAI, i ara tenia massa enemics. No es podia permetre un error, i s’adonava que aquell home no parlava per parlar.

—Que hi vagin dos nois —va dir a Gil Portela.

Després de parlamentar amb Escorza, el comissari va baixar els graons de la fresquera. La germana Concepció s’arraulia vora la fornícula de sant Galderic, embolicada amb la jaqueta, i el bisbe Perugorría estava com l’havia deixat: tombat damunt els sacs de gra, lligat de mans i peus amb uns vencills que havia fermat amb un parell de nusos mariners que havia après de jove. El prelat s’havia mig adormit, i desvariejava:

—L’Esperit Sant… —va sentir que deia—. L’Esperit Sant…

—Vine amb mi —va ordenar el comissari a la germana Concepció.

La va agafar d’una mà i van davallar fins al pou.

—Queda’t aquí i no et moguis ni diguis res, vegis el que vegis. D’acord?

—Vostè sap si la meva mare és morta? —va preguntar la nena.

Al comissari li hauria agradat poder contestar, però va sentir una fressa que venia de dalt. Escorza havia enviat a buscar-los, lògicament. Va córrer per pujar els graons que duien al pou i es va mig parapetar en un sortint que feia la paret de la fresquera, just al darrere de l’escala que pujava a l’exterior.

Va extremar l’atenció i va sentir el frec de les botes dels milicians. No podia precisar si eren dos o tres. Va contenir la respiració.

Tal com havia calculat, l’embalum del bisbe Perugorría damunt els sacs va ser la primera cosa amb què van topar els ulls dels milicians en superar el revolt de l’escala. En teoria, això havia de distreure un moment la seva atenció.

El comissari va veure un cap que guaitava. Va aixecar l’arma i, quasi sense apuntar, va prémer el disparador.

Al pati del claustre es va sentir un tret, i el seu ressò es va dissoldre lentament dins la claredat del matí. Després un altre tret i un altre, gairebé simultanis. Al cap d’uns segons, el darrer tret.

A continuació, silenci. Aureli Fernández i Gil Portela miraven Manuel Escorza, capficat al seu racó. El germà Lacunza es nuava les mans. La mare abadessa pregava.

Va passar més d’un minut i Escorza es va cansar d’esperar:

—Què ha passat aquí? —va cridar, amb un espinguet de veu.

Més silenci. El Coix bufava pel nas.

—No t’equivoquis, Escorza! —La veu del comissari Muñoz semblava més greu—. Això d’aquí és un coll d’ampolla; només he d’esperar aquí baix els homes que m’enviïs, i ara tinc munició de sobres. Potser m’acabaran pelant, però abans me n’emportaré molts per davant. Són tan valents, els teus patrullers? O potser preferiran liquidar-te abans a tu?

Manuel Escorza va obrir la boca per respondre, però només va començar una blasfèmia que no va acabar. Un milícia va deixar anar un renec; els altres disset van callar.

—Escorza! —va cridar novament el comissari—. No ho tornaré a repetir: aneu-vos-en del convent tu i els teus homes, oblida’t de nosaltres i jo et garanteixo que no li passarà res al bisbe. Què me’n dius?

Va passar un buf d’aire inesperadament fred, que va produir una esgarrifança general. Manuel Escorza va empunyar les crosses, va abandonar el seu racó i va mirar Gil Portela. Després va assenyalar amb el cap el germà Lacunza, que era al costat de la mare abadessa i donava voltes a la seva gorra de milícia amb les dues mans.

Immediatament, Gil Portela va treure l’arma de dins l’americana, la va apuntar al pit del germà Lacunza i li va disparar al cor. El germà Lacunza va fer una mena de rot, va obrir els ulls de bat a bat i va mirar Aureli Fernández, que es va limitar a apartar la vista. Després es va desplomar damunt la mare abadessa, que el va abraçar com si fos un parent que feia molt de temps que no veia. Quan el cos del germà Lacunza va lliscar a terra, va deixar l’hàbit de la mare abadessa empastifat de sang.

—Comissari! —va bramar Manuel Escorza—. No sé si ho has vist, però acabo d’executar l’hermano que duia la veu cantant. Véns per les bones o t’estimes més que continuï?

El comissari va baixar de pressa els graons i va tornar a entrar dins la fresquera. Va sentir el bisbe que, encara damunt dels sacs, murmurava incoherències:

—Monstres —deia—. Pobres escura-xemeneies…

La germana Concepció tornava a ser al racó amb la imatge de sant Galderic observant els cadàvers dels dos milicians que abans havia liquidat el comissari, caiguts l’un al costat del barril d’arengades i l’altre dues passes més endavant de l’escala. Per algun motiu, a ell li va semblar que la nena ja no estava espantada. El va mirar i va dir:

—Abans no m’ha contestat, senyor.

Els regalims de sang li havien arribat fins als peus. També hi havia sang per terra, vessada pels dos milicians. No devien tenir més de vint anys cadascun, i al comissari se li va acudir que podien haver estat els seus fills. O els germans grans de la novícia. Va sentir un cansament llarg i dolç, com si fes molts dies que no dormia.

—Em sap greu, filla meva —va respondre—, però no sé res de la teva mare. És curiós, perquè últimament jo també trobo a faltar la meva.

La germana Concepció va abaixar el cap i no va dir res més. Començava a entendre que la possibilitat del turment era com a mínim tan certa com la de l’alegria, i que topar amb l’una o amb l’altra depenia en darrer terme de l’atzar. Fava o ametlla. Do sostingut major o la menor. El que no comprenia era què hi tenia a veure la fe, en tot allò.

Va tenir un calfred i es va abrigar encara més amb la jaqueta. Va mirar com el comissari arrossegava els cossos dels dos milicians fins a la vora del pou, per deixar el pas lliure. Dos rastres de sang van quedar marcats a terra, i li recordaven les taques que es formaven damunt el paper pautat de les partitures quan se li vessava el tinter.

—Em penso que ja hem esperat massa, camarada —va dir Gil Portela, aclucant els ulls perquè el sol li queia damunt el front i l’encegava.

—Potser està pensant a rendir-se. No té manera de sortir-se’n —va remarcar, titubejant, Aureli Fernández.

La mare abadessa es mirava les taques de sang damunt la roba de l’hàbit com si provés de desxifrar un mapa. El germà Lacunza jeia esternellat als seus peus, la boca i els ulls encara oberts. La monja es va ajupir i els va tancar, amb la mà tremolosa.

També fremien molts dels maristes, obligats per l’escamot de milicians a mantenir l’ordre a la fila. El germà Plana continuava intentant cridar l’atenció d’Antoni Ordaz, amb ganyotes cada vegada més ridícules. Ordaz l’ignorava a consciència.

—En Gil té raó —va sentenciar Manuel Escorza—. Només el traurem d’allà amb els peus pel davant.

—I tampoc no tenim cap garantia que el bisbe sigui viu a hores d’ara —va reblar Gil Portela.

—Fem les coses per ordre —va concloure Escorza—. Primer els hermanos, i després, el comissari. En acabat, ja veurem què fem amb les fanàtiques.

Va mirar la mare abadessa, encara acotada damunt el cos del germà Lacunza. Ella li va tornar la mirada, carregada amb un menyspreu gran com una vida sencera. Baldat.

Manuel Escorza va engolir saliva i la va trobar agra.

—Endavant —va dir.

Gil Portela va travessar el pati, es va acostar a Antoni Ordaz i li va transmetre l’ordre en veu baixa.

Ordaz es va situar en un extrem del pati, en una posició perpendicular a l’escamot.

—Milicians, prepareu armes! —va cridar.

Els divuit homes van aixecar el fusell amb un gest idèntic i els van parar.

—Comissari, estigues atent a això! —s’hi va rabejar Manuel Escorza.

—Apunteu!

Els milicians es van posar el fusell al muscle i van apuntar cap a la renglera dels maristes. Es tractava de disparar-los al pit, i de fer-ho amb encert perquè no calgués el tret de gràcia. A sis passes de distància, podien veure l’horror en els rostres dels condemnats. Alguns dels milicians somreien; d’altres sentien que el fusell els pesava com si fos de pedra massissa.

Es va sentir un xiscle d’espant.

—No, a mi no! —va dir la veu que cridava.

El germà Plana va sortir de la renglera i va començar a córrer sense rumb pel pati, com un ànec acabat de degollar.

—A mi no em mateu! —repetia—. No em mateu!

Un parell de milicians van rompre la formació i el van encanonar amb els fusells, però no van gosar disparar si no se’ls ordenava fer-ho. El germà Plana agitava els braços, corria en cercle i emetia uns esgarips llastimosos, com una criatura que s’ha cremat amb les brases de la llar de foc. Manuel Escorza va fer petar la llengua i va remenar el cap. Va mirar Gil Portela i va fer un senyal amb el caire de la mà, volent dir que fessin via. Gil Portela va fer que sí.

Finalment, el germà Plana es va aturar davant d’Antoni Ordaz i Gil Portela. Es va agenollar entre tots dos.

—A mi no! —va tornar a dir—. Havíem quedat que jo no! Us vaig dur el germà Darder al Tostadero…

Va començar a plorar, amb un plor mocós i repatani. Tots els maristes l’observaven amb expressions que anaven des de la ràbia fins a la llàstima, passant pel rebuig i la indignació. El germà Plana es cargolava damunt d’ell mateix i plorava.

—A mi no… —repetia, amb la veu gairebé exànime.

Dret al seu costat, Gil Portela va tornar a treure l’arma i, com qui s’espolsa un insecte, li va disparar al cap. El germà Plana va caure de bocaterrosa, i de seguida es va formar un bassal de sang escandalós sota el seu rostre. Un marista va xisclar, i la mare abadessa es va tapar la cara amb les mans.

—Prou comèdia! —va cridar Manuel Escorza—. Acabem d’una vegada!

—Milicians, en formació! —va ordenar Antoni Ordaz.

Els homes van obeir de seguida i van tornar a apuntar els fusells en direcció als religiosos. Algú entre ells va cridar:

—Germans, donem-nos les mans! Ad Iesum per Mariam!

—Foc!

Dins la fresquera, el comissari Muñoz va abraçar la germana Concepció i li va tapar les orelles amb les mans perquè no sentís l’estrèpit dels divuit fusells disparant a la vegada. Va ser debades: la descàrrega va espetegar amb tanta força que es devia sentir des del carrer, a l’altra banda de la tàpia del convent.

—Monstres… —va tornar a dir el bisbe Perugorría mig ajagut als sacs, amb els ulls clucs.

Cent setanta-dos homes per divuit milicians: va caldre que els milicians recarreguessin els fusells, i que Antoni Ordaz repetís l’ordre de foc, fins a deu vegades. L’execució es va allargar per espai de vuit minuts, durant els quals els supervivents de cada descàrrega veien caure els seus germans que acabaven de ser abatuts per les bales. Els cossos queien els uns damunt dels altres, i sagnaven unànimement. Els primers no van ser a temps de donar-se la mà; la resta sí, i alguns morien amb les mans entrellaçades.

Gil Portela seguia els detalls amb un interès viu i un somriure. També somreia Manuel Escorza, sobretot quan es fixava en Aureli Fernández i li veia la tristesa estampada al rostre. La mare abadessa es recolzava a la barana de l’arcada perquè notava que li fallaven les cames, i no apartava els ulls del seu germà, com si volgués exterminar-lo amb la mirada.

Quan va acabar tot, surava dins l’aire una olor de pólvora espessa, aspra i penetrant, i tota la part central del pati estava emboirada per la fumassa dels fusells. Un milicià es va apartar corrents de l’escamot, es va abocar damunt la barana i va vomitar. Procedents del munt de cadàvers, es podien sentir gemecs i somiquejos.

—Remateu els que queden, collons! —es va enfurir Manuel Escorza—. Que no els sentiu?

Antoni Ordaz, Gil Portela i els milicians van empunyar les armes i es van posar a remenar els cossos a la recerca dels malferits. No va ser una tasca senzilla, perquè algun estava esclafat sota dos o tres cossos, i en més d’una ocasió algun milicià es va equivocar i va administrar un tret de gràcia redundant a algun mort. Antoni Ordaz girava el cap quan disparava, Gil Portela ho feia amb una fredor enervant.

Al final, ja no se sentia cap gemec. No se sentia res.

La mare abadessa pensava en les seves vint-i-set germanes, que devien haver sentit tot el desastre des de la capella de Santa Àgata i que devien estar resant, preparant-se per ser les següents. Sí, ara els tocava morir a elles, va pensar, i després al comissari, que no podria resistir tanta ferocitat. Comprenia que el seu germà havia deixat anar finalment l’animal que portava a dins des que era infant, i que l’animal portava fam endarrerida. Va pensar també en la germana Concepció, i va pregar calladament, intensament, perquè estigués bé i perquè almenys s’apiadessin d’ella. Stabat Mater dolorosa: sense saber com, li havien vingut al pensament aquestes paraules.

—Comissari! —va tronar Manuel Escorza, girat en direcció a la fresquera—. Què t’ha semblat, això? Han mort per tu, comissari!

El policia va deixar la germana Concepció i va pujar un altre cop fins a la porta, amb cautela per si l’hi esperava algun dels homes d’Escorza. Quan va comprovar que no hi havia ningú, va guaitar i va veure el núvol de pólvora i una part de la matança. Els cadàvers jeien estesos de qualsevol manera damunt el terra granulós del pati del claustre. El cansament l’aclaparava més a cada instant.

—Em sembla que ets un fracassat, Escorza, això és el que em sembla —va dir—. Segueixo tenint el teu bisbe; si el vols, vine a buscar-lo!

Va baixar a la fresquera i va indicar a la germana Concepció que tornés a situar-se vora el pou, encara que fos en la companyia dels dos milicians morts. La nena, però, no hi va oposar resistència: va anar fins al fons i va parar l’atenció en les parets del pou, per no mirar els dos cadàvers. El bisbe, era millor que continués lligat. A més de la seva pistola, el comissari va agafar el fusell d’un dels milicians i es va omplir les butxaques amb les bales que duien entre tots dos. Va tornar a pujar els graons, disposat a aguantar fins que pogués. Li van venir ganes de plorar, i no li va ser fàcil contenir les llàgrimes.

Gil Portela i Antoni Ordaz es van acostar a Manuel Escorza.

—Què fem ara?

—Anem a buscar-lo —va respondre Escorza—. Que hi vagin tots els nois. Quants en matarà: tres, quatre? No podrà amb tots. Caurà.

—I les monges? —va preguntar Aureli Fernández, consternat.

—Després —va fer Manuel Escorza—. A més, aquest és un assumpte més…, com ho diria? Personal. Tinc raó, germaneta?

La mare abadessa no va voler contestar. Es recolzava amb les mans damunt la barana i contemplava la matança amb els ulls esglaiats. Veia també els milicians que deambulaven pel pati, i un d’ells que deixava caure la cendra d’un cigarret damunt el cos del germà Plana. Continuava resant.

Ella va ser la primera a veure’l arribar. Tot seguit, Escorza i els altres.

—Què collons és, això? —va preguntar Antoni Ordaz, esparverat.

Des de la porta de la fresquera, el comissari Muñoz també va poder veure com el germà Darder, a qui li va costar de reconèixer, entrava al claustre muntat sobre Hadaly. El gran cavall negre, lluent i poderós, i el seu genet esparracat i brut, formaven una estampa enigmàtica, extreta dels somnis d’un foll. Avançaven lentament, amb pas majestuós, en direcció a l’arcada del claustre. Tothom els mirava amb estupor, alguns amb la boca badada, com si se’ls acabés d’aparèixer un fantasma, o un àngel. De dalt de la seva muntura, el germà Darder també va observar l’escampadissa dels seus germans massacrats. Ho feia amb calma, fins i tot amb un deix d’indiferència, com qui contempla un diorama. Va sentir una certa aflicció en descobrir el cos del germà Lacunza, l’infatigable, i un punt d’alegria en veure el del germà Plana, la rata.

—És l’hermano que va matar el Cremat! —va dir Gil Portela.

El germà Darder no va respondre. Ell i Hadaly van rodejar la matança, van entrar al pati per l’accés lateral i es van acostar lentament al racó on s’havien aplegat Escorza, Ordaz, Fernández i Gil Portela. Es van aturar davant seu. El germà Darder els va mirar detingudament, amb expressió severa. El pelatge del cavall s’irisava lleument sota la llum del sol. Els milicians s’havien agrupat a l’altre costat del pati, sense saber què fer. La mare abadessa havia parat de resar i estava tan estupefacta com la resta.

—Una senyora entrada, hermano, això no es pot negar —va dir a la fi Manuel Escorza, intentant mantenir el comandament de la situació—. Es pot saber on vas, amb aquest cavall tan elegant?

El germà Darder va somriure.

—A l’infern —va respondre—. Només he vingut a buscar-te perquè m’hi acompanyis.

Va anar molt de pressa. Hadaly es va aixecar damunt les potes del darrere i va deixar caure les del davant damunt Manuel Escorza, que va perdre l’equilibri i va anar per terra amb els sabatots i les crosses enlaire.

—Em cago en ta mare! —va forfollar, sufocat.

Ordaz, Fernández i Gil Portela van fer el gest d’ajudar-lo, però abans que s’hi poguessin acostar, l’animal va girar sobre si mateix com una exhalació, va aixecar les potes del darrere i va clavar una coça brutal, precisa, a la cara de Manuel Escorza. El crani es va esbotzar, i el rostre va quedar convertit en una mera polpa sangonosa.

Gil Portela va ser el primer a reaccionar:

—Mateu-lo! Dispareu, collons!

Mentre els milicians s’apressaven a carregar els fusells, Gil Portela va aixecar l’arma i va disparar contra el germà Darder, que va rebre la bala al ventre amb un gemec de dolor. Hadaly, però, semblava haver enfollit, i va començar a saltar i a reguitnar amb un impuls formidable. Una altra coça ben afinada va enfonsar el pit d’Antoni Ordaz, i li va causar la mort instantània. Aureli Fernández, que era al seu costat, va sortir corrents sense mirar a on, i va ensopegar al cap de poques passes amb els cadàvers dels maristes.

Els milicians ja tenien els fusells parats i van disparar contra el cavall i el genet. Gil Portela també va buidar el carregador de la seva pistola damunt el germà Darder, que sentia les bales que li esqueixaven la carn com una benedicció que l’acostava al descans.

«Si Déu troba que convé…».

A mesura que els homes disparaven, al germà Darder se li obrien ferides al pit, al costat, a l’esquena, a les cames. Estigmes, va tenir temps de pensar. Finalment, una bala que li va entrar per una orella va posar fi al seu dolor. Però no al de Hadaly, que també duia cinc o sis trets repartits arreu del cos però no deixava de debatre’s, més furiosament si de cas a cada ferida que rebia. Amb el cos del germà Darder allargat damunt la gropa, renillava escandalosament i treia sabonera per la boca mentre repartia guitzes entre els milicians. D’un cop en va deixar un parell d’estesos a terra, morts; i a continuació un parell més de malferits. Alguns milicians recarregaven els fusells i continuaven disparant contra la bèstia; d’altres van començar a fugir en totes direccions.

Gil Portela havia esgotat la munició i també va optar per fugir. Sortiria al carrer, agafaria un dels cotxes i no s’aturaria fins a haver travessat la frontera. Al diable tot, es va dir. Es va girar cap a la mare abadessa, que havia quedat com mesmeritzada davant de l’espectacle, li va clavar una empenta i es va disposar a córrer.

—No tan de pressa, Gil —va sentir que li deien.

Va tenir el temps just de veure la cara del comissari Muñoz abans de sentir un tret i que tot al seu voltant es convertís en tenebra.

Els milicians que havien sobreviscut a l’atac de Hadaly havien acabat per tocar el dos cap a la sortida del convent. El cavall s’havia ajagut al mig del pati, al costat del cos del germà Darder, i alenava feixugament. S’estava morint, si és que una criatura com Hadaly podia morir. Morien, els monstres?

Només quedaven la mare abadessa i Aureli Fernández, que encara grapejava entre els cossos dels maristes, com si l’enteniment se li hagués esvaït. El comissari se li va acostar i li va apuntar l’arma.

—No ho faci —va dir la mare abadessa—. No ho faci, sisplau. Vostè no és com ells. Vostè no és un criminal.

Sí que ho sóc, va pensar, però va abaixar la pistola i va respirar fondo. Seguia tenint ganes de plorar i un cansament que l’escruixia, però havia d’aconseguir contenir-se. Va mirar la mare abadessa.

—Vostè està bé? —va preguntar.

Ella va assentir. Va mirar el seu germà, que jeia amb el cap esclafat. Li va semblar que això l’animava.

—I la germana Concepció? —va preguntar, ansiosa.

—Il·lesa, em sembla —va contestar el policia, i a la mare abadessa se li va escapar un sospir d’alleujament—. Vaig a buscar-la a ella, i el bisbe Perugorría. Vostè faci sortir les germanes de la capella. Ara sí que ha arribat el moment de sortir d’aquí.

El comissari va davallar un cop més els graons. Va deslligar el bisbe i després es va acostar a la novícia.

—Vine —li va dir—. No tinguis por.

Ella va somriure i es va deixar agafar pel policia, que va sentir un mal agut a l’esquena mentre pujava l’escala amb la nena als braços. Després la va deixar a terra i van caminar cap al claustre. Hi eren les vint-i-set caputxines, que prorrompien en plors i tota mena d’escarafalls davant de la massacre. La mare abadessa va córrer cap a la germana Concepció i la va abraçar amb una tendresa que enmig d’aquell panorama resultava gairebé inadequada. Potser sí que encara ha trobat la seva mare, es va dir el comissari, i aquest pensament el va confortar.

—Sembla que se n’ha sortit —va dir darrere seu una veu familiar.

No li va sorprendre l’aparició del doctor Pellicer, acompanyat del jutge Carbonissa.

—No n’estic gaire segur —va respondre el policia—. Gràcies, de tota manera.

—No es mereixen. El pobre germà Darder va arribar a mi com un home mort. Només l’hem ajudat a complir la seva darrera voluntat.

El comissari es va acostar a Hadaly, que emetia un ronc agònic. Li va mirar els ulls i hi va veure alguna cosa que s’apagava.

—Ho lamento —va dir.

—No val la pena —va contestar el jutge—. És el cicle de la naturalesa, sap? Vida, mort, i després, una altra vegada, vida. Sempre és així.

—Fins i tot amb els vampirs? —va voler ironitzar el comissari.

En aquell moment, el bisbe Perugorría va passar pel seu costat. Caminava absort, com si no els veiés, i duia un quadern i una ploma estilogràfica en una mà. Les monges el miraven freturoses, i ell va contemplar el pati estibat de cadàvers com si es tractés d’una posta de sol damunt la mar.

El comissari, el doctor i el jutge també el seguien amb la mirada. El bisbe es va acostar a l’arcada del claustre, va desplegar el quadern i hi va apuntar alguna cosa amb l’estilogràfica.

Escrivia: