Escrivia:
Sovint, quan la set m’arriba, penso en l’Esperit Sant. En contra del que afirmen algunes supersticions, els vampirs no sentim disgust dins una església. La visió del símbol de la creu no m’ha causat mai cap incomoditat, excepte en una ocasió en què, en un indret de la frontera hongaresa, un pastor va usar una creu per travessar-me el tòrax, aprofitant que jo dormia al meu jaç. Amb una mà me la vaig arrencar del cos i amb l’altra li vaig arrabassar el cor al pastor, en vaig esprémer la sang amb el puny i me la vaig beure amb avidesa. Després vaig empalar el seu cadàver en una estaca que feia la partió entre dos camps: assotat per les ràfegues de vent glaçat s’agitava com un espantaocells desmanegat, extraviat dins una nit sense conhort ni esperança La creu la vaig deixar clavada a terra, als peus del pastor.
No, no em destorben ni la creu ni els temples cristians: de fet, vaig ser-ne devot en una altra vida, ja llunyana. I, en aquesta existència d’ara, em tranquil·litza el pensament de l’Esperit Sant. Al cap i a la fi es tracta també d’un dimoni, un daemon; ens trobem tots dos arrenglerats entre els éssers que els homes consideren inconcebibles. Em plauen els dons que van associats amb l’Esperit Sant, perquè són els que convenen al bon regiment de la pròpia natura: saviesa, enteniment, consell, fortitud, ciència, pietat, temor de Déu. La pietat és la forma en què es manifesta la cortesia de l’assassí; el temor de Déu, un eufemisme per referir-se a l’angoixa de la víctima davant la imminència de la seva execució. Ciència per refinar els mètodes del carnatge, fortitud per no defallir en la cacera, enteniment per dur-la a bon final, consell per assumir el buit d’una existència sense temps, i saviesa per portar-la. La paraula que s’acostuma a fer servir per designar el que jo sóc és «monstre», i no em sap greu escriure-la: l’Esperit Sant també és un monstre. Déu també és un monstre. I és notori que va infondre monstruositat en tot allò que va crear.
Des d’on sóc, sento la remor de les deflagracions de les bombes, que ressonen amenaçadores en la nit com una tronada que s’acosta. Homes que maten altres homes, per algun profit, o pel pur plaer de fer-ho: ho he vist moltes vegades, i mai no me’n canso. Em convenen els llocs on regna la violència, perquè hi puc caçar amb més comoditat. Països en guerra, ciutats devastades, carrers ensangonats: en tots ells, m’ha commogut la perseverança que arriben a demostrar els homes en l’exercici de la crueltat. Existeix una xifra del mal, inconeguda fins i tot pels vampirs i per tots els monstres i els dimonis, i una guerra sempre expressa almenys un decimal d’aquesta xifra. I tal vegada una mica més d’un decimal aquí, a Barcelona, on el mal campa amb una ferocitat inusitada i posseeix els homes d’una manera total. Jo m’hi moc en plena llibertat, inadvertit entre germans que sacrifiquen germans, pares que denuncien fills i fills que maten o fan matar els seus pares; entre mercaders de la misèria i alcavotes de la mort, entre portanoves del crim i quincallaires de la depravació. Ciutat infame i destrossada, que d’alguna manera sembla que es diverteixi jugant amb la idea de la pròpia extinció.
Escric sadoll, del tot satisfet després de beure’m la sang del sacerdot que he degollat fa una estona, he de dir que no sense més esforç del que inicialment preveia. Satisfer la set és l’únic deure del vampir i, per tal de complir-lo, una de les primeres coses que ha d’aprendre és a distingir i preferir les preses fàcils. Els homes i les dones de fe acostumen a ser-ho, i més en aquesta ciutat que els ha convertit en carn de canó triturada per la guerra. A més, fins i tot si ningú els persegueix, la vida d’oració els alenteix els reflexos i els estova la musculatura, i suposadament la devoció els prepara per rebre la mort amb serenitat, o si més no amb resignació. Suposadament, perquè aquest d’avui m’ho ha posat tan difícil com ha pogut: es debatia, forcejava, esgarrapava, cridava com si hagués perdut el senderi i fins i tot, en un parell d’ocasions, ha blasfemat terriblement contra el Déu del qual es vantava de ser ministre. Tenia, val a dir-ho, un rastre d’olor d’encens a la roba, i això incrementava la dolçor que m’omplia la boca quan m’empassava, golut, el doll que li rajava de la vena trencada del coll.
Abans de matar-lo, m’he entretingut a observar-lo una mica. Era dins un recambró, encorbat davant d’una taula llegint l’evangeli de Joan; com que llegia com solen fer-ho els vells, resseguint les línies amb el dit i mastegant el text en veu baixa, n’he pogut captar alguna paraula. Havia escollit la història de la resurrecció de Llàtzer, que també és la història d’un monstre. Sempre m’ho he preguntat: «Es va sentir de veritat commogut Jesús pel plor de Maria Magdalena?». Al cap i a la fi, ella un dia l’havia ungit amb perfums i li havia eixugat els peus amb els cabells en senyal de veneració. No és possible, per tant, que ell no busqués altra cosa que agradar-li ressuscitant el seu germà, perquè l’hi agraís amb més ungüents i carícies? Fos com fos, l’evangelista afirma que, després de sentir el plany de Maria de Betània, Jesús va demanar ser conduït al sepulcre de Llàtzer, i que una vegada allà es va adreçar a Déu amb paraules solemnes i tot seguit va ordenar que obrissin el sepulcre. En va sortir el difunt a batzegades, amb els braços i les cames lligats amb benes i la cara embolcallada amb el sudari. Llavors Jesús va manar que el deslliguessin i el deixessin caminar, i així ho va fer el mort, que tenia la carn intacta, sense cap indici de podriment ni rastre de fetor, rosat el color de la pell, les extremitats flexibles i àgils, exactament igual que un vampir que emergís de la sepultura.
No devia ser aquesta, certament, la lectura que en feia el meu sacerdot: per a ell, la resurrecció de Llàtzer només podia ser un compromís, fixat damunt les sagrades escriptures, de Déu amb els homes per atorgar-los la vida vertadera que la seva Església promet per a després de la vida terrenal. Bé, ara deu estar comprovant la fiabilitat d’aquest compromís: si ell tenia raó, la seva ànima ja deu estar baixant a gran velocitat a través dels cercles de l’infern, perquè ha mort ofenent Déu de pensament, paraula, obra i omissió. Una vida sencera de pregària i renúncia per acabar fallant en el darrer moment de manera tan llastimosa com irreversible. Mentre el meu sacerdot espeternegava i jo calmava la set, he sentit que l’Esperit Sant era amb nosaltres: Ruach Ha Kodesh, en diuen els jueus. La veu enviada des del cel.
La futilitat de l’ésser humà assoleix la culminació en la fredor de la tomba i la putrefacció del cos. El somni irrisori de les grans empreses humanes —ja siguin imperis, idees, ciutats o fortunes— es resol en el color grisós i repulsiu que adquireixen les coses mortes. Perquè no només són mortals els homes, sinó que també són moridores les coses que ells construeixen, es disputen i cobegen. Només els monstres estem exempts de morir, per la senzilla raó que no som vius. He conegut homes i dones que de bon grat m’han donat la sang a canvi d’una falsa promesa d’immortalitat, a la qual s’agafaven com un infant s’aferra al pit de la mare. El trànsit de la naturalesa humana a la del monstre és arbitrari, i no hi ha voluntat que el dirigeixi, ni conjur que el susciti, ni peculi que el pagui. Ningú pot salvar ningú de la mort, i encara menys Déu, que no hi té cap interès.
Aquests són, doncs, els termes de la xarada: quina és la resposta que cal donar-hi depèn únicament de les expectatives que cadascú s’hagi format. Ara bé, si una cosa puc afirmar amb certesa és que, de tots els errors habituals en la peripècia humana, sens dubte el més estúpid és el de les expectatives. No perquè al capdavall tot depengui de l’atzar, com diu el lloc comú: perquè no hi ha atzar, com tampoc no hi ha ordre, ni pauta, ni jerarquia. L’espècie humana és un accident aïllat que es produeix enmig del caos. No hi ha res més.
Davant de tanta inconsistència, trobo sorprenent que els homes no hagin pres més sovint la determinació de suplantar Déu, assumir-ne funcions i potestats, cometre el pecat màxim de la impostura. Amb un propòsit més alt i blasfem que cap altre: crear vida, infondre vida als objectes inanimats. Jo era a Praga quan un rabí iracund i trastornat, conegut com a Judà Loew, va fer caminar el Golem, un ninot vagament antropomorf modelat amb una pasterada de fang, de proporcions gegantines i moviments maldestres. El rabí introduïa a la boca de l’ésser un tros de papir en el qual havia escrit una contrasenya, i el Golem es posava a bellugar les extremitats i obeïa les ordres que el seu amo li transmetia; després, Judà Loew treia el bocí de papir de la boca de la criatura i aquesta restava inerta, com el vulgar i simple munt de fang que de fet era (el rabí solia fer córrer la brama que la contrasenya escrita al papir era un dels noms secrets de Déu, i curiosament això, a parer de molts, atorgava veracitat a la pantomima).
També vaig ser a París quan un cert Vaucanson s’hi feia cèlebre amb el seu ànec, un autòmat que va tenir molt de predicament en aquell temps. Es tractava d’una figura de coure que imitava a la perfecció un ànec amb cadascuna de les parts del seu cos, i que suposadament era capaç de menjar i beure, xipollejar i gratar, i finalment defecar en una palangana de plata. Ànec amb aparell digestiu, en deien. Per descomptat, amb el temps es va comprovar que tot plegat era una enganyifa: el gra amb què figurava que s’alimentava l’ànec anava a parar dins un compartiment ocult entre els engranatges, i les defecacions de l’animal no eren altra cosa que una pasta guardada a la part posterior de l’autòmat. Un giny, en conclusió, molt més limitat i ingenu que el Golem. Com aquell jugador d’escacs mecànic que un altre espavilat, Maelzel es feia dir, va passejar per tot Europa entre el fervor de les multituds. Ningú volia veure que, dins el ninot pretesament invencible, s’hi amagava un jugador expert que, en efecte, mai no fou derrotat per cap dels incauts que s’hi van voler enfrontar, incloent-hi l’emperador Napoleó en persona.
Fraus, doncs; temptatives grolleres d’imitar la vida, o de fer-ho veure. Però el cert és que, amb la mateixa dedicació que han esmerçat destruir-la, sovint els homes també han treballat per comprendre i governar el mecanisme que la fa possible. Al cap i a la fi, què és la vida? Què la separa de la mort? La vida és un fenomen enigmàtic i, amb freqüència, fastigós: la carn dels homes i la dels animals batega encara després de la mort, i els intestins conserven els moviments peristàltics durant força estona. Els músculs es contrauen en ser estimulats, fins i tot després d’haver estat arrencats del cos al qual havien pertangut. Fou coneguda la història d’aquell oficial anglès, sentenciat a mort per alta traïció: el van obrir en canal de viu en viu, li van arrabassar el cor i el van llençar al foc; de seguida, la víscera es va posar a fer uns salts de gairebé un metre d’altura, que es van repetir per espai de set o vuit minuts. Un comportament similar, d’altra banda, al que es pot observar en els pòlips, que no tan sols continuen bellugant-se després d’haver estat tallats a bocins, sinó que en qüestió de dies es regeneren i formen tants nous pòlips com talls se n’havien fet. També els cucs, les erugues, les mosques i les anguiles tenen en comú el fet que les seves parts mutilades conserven la capacitat de moviment, que es multiplica quan aquestes parts són submergides en aigua calenta. I els cors de les granotes poden bategar fins més d’una hora després d’haver estat extrets del cos, especialment si se’ls exposa al sol o se’ls col·loca damunt d’una superfície a la temperatura adequada. Els cossos vivents, com els dels autòmats, no són res més que màquines: és la temperatura, doncs, la que fa que se n’activin els ressorts? O la temperatura és efecte i no causa del procés?, és, a la fi, el buf de l’Esperit Sant la causa primera de la vida?
Sovint em costa de distingir els homes de les bèsties, perquè m’alimento d’uns i altres indistintament i, davant la mort, tots reaccionen amb un pànic similar. Mentre m’hi delectava, el meu sacerdot rebotava encara contra el mosaic de les rajoles del terra, espasmòdic com el cor d’una granota o com una gallina decapitada, amb el furor i l’odi injectats en els ulls. Si de veritat els esperés una vida extraterrenal (no aquesta vida monstruosa que compartim els vampirs amb Déu i l’Esperit Sant, sinó la mena de redempció esclatant i lluminosa que es prometen entre ells) cal suposar que serien capaços de mostrar un capteniment menys decebedor.
Els homes no suporten la idea de ser assassinats; en canvi, a tots els entusiasma la possibilitat de convertir-se en assassins. A tots, sense excepció: la raça humana no és més que una nissaga, ja antiga i extraordinàriament populosa, d’assassins. Aquest és el problema de la llibertat humana: a penes un individu es pensa que l’ha assolida, el primer que fa és concentrar-se a eliminar els seus congèneres. L’ordre es restableix quan algú altre li sega la vida, perquè l’ordre consisteix a reprimir l’apetit del crim, gairebé sempre cometent un altre crim. Per això una guerra, més que cap altra cosa, és la realització simultània del desig de matar acumulat per tots els individus d’una generació. Un instant d’alliberament col·lectiu, un sospir enorme i devastador, exhalat des del fons de l’ànima tant per les víctimes com pels botxins.
És per tot això que, en presència d’un nen, el que veig no és una cria, sinó un assassí en potència —en algunes ocasions, ja consumat. Havent acabat amb el meu sacerdot, buscava alguna eixida que em permetés fugir sense ser vist, i ha estat així que a través d’una portella he sortit a un carreró estret i sense empedrar. Allà l’he trobat: jugava a fer ballar una baldufa damunt el terra polsegós. No podia tenir més de sis o set anys, duia uns pantalons d’una tela basta i un jersei esfilagarsat; duia les galtes plenes de mocs i observava amb uns ulls ametllats i molt oberts els esquitxos de sang escampats arreu del meu rostre. S’ha quedat palplantat sota la llum suau del matí, amb la baldufa en una mà. I jo tornava a sentir la set, mai del tot assaciada.