—Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Aneu-vos-en en pau amb Déu Senyor Nostre, germà Plana.

Agenollat a terra, el germà Plana va aixecar el cap, va prendre amb les mans l’estola que el germà Darder duia penjada al coll i va intentar besar-la, però no va fer més que omplir-la de baves. El germà Darder va fer un gest d’impaciència amb la mà.

—Per favor, germà Plana, aixequeu-vos i partiu —va grunyir.

L’al·ludit va obeir i es va allunyar arrossegant els peus, mentre mussitava paraules d’agraïment. Escardalenc i malgirbat, el cap petit, l’esquena encorbada i l’abdomen massa voluminós, quatre pèls esborrifats damunt la closca, la boca mig esdentegada, el germà Plana recordava poderosament una rata, una ratota traginera, i això causava en el germà Darder un brot de repugnància que no podia controlar quan es trobava en presència d’aquell home, més que més quan li sol·licitava que l’escoltés en confessió. La relació dels pecats del germà Plana era, d’altra banda, sempre la mateixa i, de tant de sentir-la, el germà Darder hauria estat capaç de reproduir-la per endavant. Començava amb un seguit de faltes de pensament o d’omissió contra la Mare de Déu o algun sant, que el germà Plana recitava de pressa, amb un remuc gairebé incomprensible, abans d’atacar, nerviós, les accions pecaminoses, que gairebé sempre consistien en incursions al rebost per sostreure’n una mica de sucre o alguna cabeça d’alls que després, quan ningú el podia veure, es cruspia en solitud. La imatge mental del germà Plana furetejant dins el rebost de la pensió, o rosegant un all d’amagat i a les fosques, al germà Darder se li tornava a barrejar amb la d’una d’aquelles rates, molsudes i repulsives, que havia vist en la seva infantesa al magatzem de gra del seu pare, i això feia que la repugnància s’incrementés i que sentís la necessitat d’acabar la confessió al més aviat possible. Imposava als pecats insignificants del germà Plana una penitència rutinària, i reprimia l’impuls de treure’s l’estola del coll abans que l’homenet no pogués agafar-la i passar-se-la pels morros, amb aquella devoció excessiva que segons com es podia confondre amb la golafreria.

Per altra banda, qui era ell —es preguntava el germà Darder, mentre la porta de l’habitació, menjada per la humitat i el corc, es tancava rere el germà Plana i ell s’aixecava de la cadira i, ara sí, es treia l’estola i la plegava amb cura— per administrar el perdó a ningú? En els dos mesos que ja feia que durava, la guerra ho havia contaminat tot: els carrers de Barcelona, l’aire que s’hi respirava, les paraules dels homes, les mirades dels infants, els rajos del sol damunt les façanes dels edificis, la lluor de la lluna i les estrelles en les nits d’estiu… Tot compartia aquell mateix aire de cosa corrompuda, com si el món s’hagués convertit en un cadàver inflat i els homes i les dones no fossin més que els paràsits que s’hi arremolinaven. Aquell buf que corre entre les comunitats humanes quan viuen en pau, i que ventila les ciutats que habiten i permet que prosperin, s’havia extingit a Barcelona i ara la ciutat es veia rígida, engalavernada, i feia l’efecte d’un enorme empostissat que només vibrava amb els udols de les sirenes i la tremolor dels bombardejos. D’un temps ençà una pàtina de brutícia semblava haver-se adherit a totes les coses, i l’ànima del germà Darder no n’era cap excepció.

Va fer un estirament, va sospirar i va tornar a repassar amb els ulls la tristesa de l’habitació on s’allotjava: les rajoles esmorrellades, la calç descloscada de les parets, les taques d’humitat a tot arreu, com erupcions d’una pell malalta. Al cap d’uns segons de contemplar-la, aquella tristesa davallava dels ulls a la boca i es podia mastegar, com si es tractés d’un moniato. Això era el que menjaven gairebé cada dia: moniatos bullits, que de vegades alegraven amb una mica d’aquell mateix sucre que el germà Plana de tant en tant distreia del rebost. Moniatos per dinar i per sopar. I encara havien de donar gràcies a la bondat de la mestressa que els acollia d’amagat a la seva dispesa. Pensió Capell, al carrer Ferran. D’ençà que els anarquistes els havien expulsat del col·legi on residien (que havia estat confiscat, com tots els altres col·legis de l’orde, o com l’editorial Luis Vives), els germans maristes havien hagut de recórrer a la caritat clandestina de les persones que encara tenien prou coratge per acceptar-los a casa seva. Això, els que, com ell, havien tingut sort i no havien estat detinguts ni executats. Les matances de religiosos, tant sacerdots com seglars, havien començat des del primer dia de la guerra i a la data en què es trobaven, 20 de setembre de 1936, no donaven senyals d’haver d’interrompre’s. Diguessin el que diguessin els germans Gendrau i Lacunza, que fins i tot enmig del desastre s’esforçaven a mantenir la moral tan alta com els era possible, el pla dels anarquistes era, a ulls del germà Darder, perfectament clar: els volien liquidar a tots. Només podien amagar-se, com bestioles espantades, i mirar de moure els pocs fils que els quedaven a l’abast per sortir d’aquella ciutat que feia pudor de mort estancada. En les últimes setmanes una pregunta s’havia clavat al cervell del germà Darder, i cada dia la sentia més endins del cap i més a prop del cor: on era Déu? On s’amagava, mentre succeïa tot allò? Per què no responia? Intentava treure’s la pregunta del pensament a còpia de nits d’oració i de llàgrimes, però ni el plor ni les pregàries obtenien mai resposta, i el silenci no feia més que regolfar com un vent fred dins el crani del germà Pau Darder, tothora lacerat per la mateixa pregunta. On era Déu? Per què els havia abandonat, també a ells, com va abandonar el seu Fill enclavat a la Creu? L’amor i la misericòrdia, on eren? Sí, la seva ànima s’havia emmetzinat, igual que tot Barcelona, i s’havia transformat en un tros de moniato bullit dins la boca bavosa del germà Plana.

—Bon dia, germà Darder. Heu vist el germà Gendrau?

El germà Darder sempre sentia un punt de vergonya de les seves cavil·lacions tan fosques quan es trobava en presència del germà Lacunza, l’infatigable. Aquell home parsimoniós i senzill, navarrès de naixement i director d’un col·legi marista a Burgos, havia tingut la mala fortuna d’atendre una invitació del superior provincial de l’orde a Catalunya per impartir un curs d’estiu als novicis de la casa de les Avellanes, a Balaguer, i així va ser com al germà Lacunza li va tocar de ser en un dels pitjors llocs d’Espanya el dia que va esclatar la guerra. Després es va haver d’amagar, com tota la resta, i ja no havia tingut manera de tornar a Burgos ni a Navarra, on sens dubte hauria tingut un acomodament ben distint.

Però no es lamentava mai, ni mostrava disgust per la seva dissort. Ben al contrari, juntament amb el germà Pere Gendrau s’havia posat de seguida a disposició del superior provincial, per tal de remoure cel i terra a la recerca d’una solució. Bé hi devia haver alguna manera de sortir d’aquella ciutat demencial, i ells havien de saber trobar-la. El superior, a través d’algun contacte que li quedava a l’Ajuntament de Barcelona, havia obtingut uns pocs salconduits signats pel president del Comitè d’Abastos, que permetien la lliure circulació per la ciutat, i així els germans Lacunza i Gendrau, delegats pel superior provincial, els havien utilitzat per fer gestions a fi que les autoritats permetessin abandonar Barcelona als membres de la institució marista. Totes les gestions, però, havien resultat, fins al moment, infructuoses. Després de constatar la impossibilitat d’obtenir passaports o salconduits per a l’estranger, va sorgir el que semblava una oportunitat amb l’arribada al port de Barcelona, a finals de juliol, d’un vaixell italià que venia a recollir una primera expedició de refugiats. El germà Lacunza, proveït de la recomanació d’un seu conegut italià —Mageroni, li deien—, va arrencar del consolat el compromís d’embarcar els maristes en aquella remesa a condició que presentessin el vistiplau corresponent, que era el del conseller de Governació de la Generalitat, el senyor Josep Maria España. L’honorable personatge, però, va declinar de signar l’autorització, per temor que els anarquistes —que controlaven ports i fronteres— el matessin si ho feia. A aquest primer fracàs en van seguir un grapat més davant dels consolats de França i d’Alemanya, i també davant del conseller de Cultura de la Generalitat, el senyor Ventura Gassol. Tots els escoltaven amb gest greu i capades de comprensió, i tots se’ls treien del damunt amb suavitat i amb un repertori d’excuses més aviat repetitives. Mentrestant, ja eren més de cinquanta els germans maristes de qui tenien notícia que havien estat assassinats a Catalunya per les patrulles de control quan els enxampaven intentant fugir, o amagats en alguna pensió o domicili familiar. Com ells mateixos, que qualsevol dia podien ser descoberts, o delatats, o Déu sabia què, i després esclafats com un niu de formigues. I tot i així, el germà Lacunza i el germà Gendrau (que, per al germà Darder, tant havia arribat a assemblar-se a la figura del pare que havia perdut) servaven aquella mena d’optimisme impenitent que els permetia de seguir intentant trobar una escapatòria, encara amb més ímpetu a cada nova porta que es tancava. Sí, el germà Darder admirava aquell esperit i se sentia un punt avergonyit de la mol·lície que governava el seu. Però també observava, i li sabia greu, un punt patètic en aquella determinació indoblegable dels germans Lacunza i Gendrau. Al cap i a la fi, si Déu havia decidit fer el sord, no serien ells qui l’obligarien a acotar el cap i parar l’orella.

—No, germà Lacunza, ho lamento. De fet, no l’he vist en tot el matí, el germà Gendrau.

—He mirat al seu quarto i no hi és… —El germà Lacunza sostenia un sobre amb la mà dreta i es bellugava amb nerviosisme—. En fi, provaré de trobar-lo. Si el veu, digui-li sisplau que voldria parlar amb ell amb urgència.

—Més males notícies? —va suposar el germà Darder, amb una ganyota de compunció.

—Encara no ho sé, encara no ho sé… —va murmurar el germà Lacunza, inquiet—. He rebut això, i necessito comentar-ho amb el germà Gendrau. És una carta de la FAI…

—De la FAI? —es va espantar el germà Darder, que pensava en una delació als anarquistes per part d’algun veí de la pensió Capell, o de la mateixa donya Gertrudis, la mestressa, que ja devia estar farta de tenir-los allà.

—Això és el que sembla —va bufar el germà Lacunza—. La signen dos dirigents del Comitè d’Investigació. —Va treure el paper de dins el sobre i va llegir—: Aureli Fernández i Antoni… Ordaz. Això mateix.

—Però, què volen? I com s’han posat en contacte amb vós? —va inquirir el germà Darder, cada vegada més esverat.

El germà Lacunza va moure el cap fent que no i va obrir molt els ulls i les mans.

—Uns joves me l’han lliurada en mà en ple passeig de Gràcia. Eren tres nois, un d’ells marista. —Sense fer cas de la suor freda que perlejava el front del germà Darder, va afegir—: és una cita. Diuen que volen mantenir una reunió amb representants de la institució marista el dia 25. Aquí a prop, en un local de la plaça Universitat.

—Però…

La porta es va obrir i el germà Plana va introduir el seu cap de ratota a l’habitació.

—Germà Darder… —va quequejar.

—Què voleu ara? —es va impacientar—. Avui ja us he confessat, que no us en recordeu? A més, ara estic parlant amb el germà Lacunza.

—Sí, sí ja ho veig… —va tartamudejar novament—. Dispensin, sisplau. És tracta del germà Gendrau…

—Confiteor Deo omnipotenti vobis fratres, quia peccavi nimis cogitatione, verbo, opere et omissione, mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ideo precor beatam Mariam semper Virginem, omnes Angelos et Sanctos, et vos, fratres, ores pro me ad Dominum Deum nostrum…

La veu afectada del bisbe Gabriel Perugorría s’escampava amb suavitat per la capella de Santa Àgata del convent de les caputxines de Sarrià, esmorteïda per la fressa de la pluja als vidres dels finestrals.

—Amén —van respondre vint-i-set veus unànimes, alegres.

Celebraven una litúrgia extraordinària amb motiu dels cent anys de vida de la germana Presentació, la qual, no obstant haver assolit una edat tan provecta, tampoc era la més vella de la comunitat: la germana Ascensió, amb els seus cent quatre anys i la seva salut de ferro, li treia un indiscutible avantatge a la flamant centenària, que es vinclava com un sarment, aferrada a un gaiato. Tan retorçada anava la germana Presentació que de vegades costava distingir si estava dreta o asseguda; la germana Ascensió, en canvi, es mantenia rígida i sòlida, d’una peça com qui diu, i l’únic símptoma de deteriorament que mostrava eren uns pigots negres, alguns de la mida d’una moneda de dos rals, que se li anaven escampant per la pell i li ennegrien el rostre, com si el tingués forjat d’un aram antic que ningú es preocupés de netejar. Si cada dia la germana Presentació anava més doblegada damunt d’ella mateixa, com les columnes entorcillades del claustre, en canvi la germana Ascensió feia pensar més en un canterano de fusta de cirerer. Fos com fos, la bona salut i la lucidesa de l’una i de l’altra eren interpretades dins la comunitat com un bon senyal per a totes les germanes, i la mateixa mare abadessa s’hi referia de vegades amb una broma piadosa: entre la presentació de l’arcàngel i l’ascensió de la Mare de Déu hi ha una eternitat de salut, solia dir. I totes reien.

Alguna cosa calia fer per alegrar-se, en aquella mena de convent fantasma. Totes vint-i-set religioses sabien que, si el nou ordre revolucionari havia tolerat que les caputxines de Sarrià romanguessin entre els murs venerables d’aquell monestir, en lloc de ser-ne expulsades i procedir a confiscar-lo, era gràcies únicament al fet que la mare abadessa era la germana d’un capitost de la FAI, un home sinistre i baldat que es deia Manuel Escorza. Havia estat ell qui, els primers dies de la guerra, s’havia encarregat d’organitzar un escorcoll al convent amb detencions de pantomima: la mateixa mare abadessa, una novícia a qui anomenaven germana Concepció i sis o set monges més, encara joves, degudament avisades del pla, van ser obligades a pujar en un furgó, mentre la resta de religioses, que no estaven al corrent de la tracamanya, ploraven i resaven encongides a la capella de Santa Àgata. Hi va haver un moment d’horror quan l’escamot de milicians encarregats d’irrompre a la casa de les caputxines, enduts per l’entusiasme i per un excés de zel, van decidir profanar les sepultures de cinc antigues mares abadesses que eren enterrades al recinte i exhumar-ne els cossos momificats per tal de dur-los a la porta principal del convent, on van restar exposats un grapat d’hores. Això va causar desmais i cobriments entre les religioses i també a alguna dama seglar que va tenir la mala fortuna de passar per davant del monestir aquell dia i topar-se amb les mòmies, però alhora va constituir el cop d’efecte necessari per convèncer tot el veïnatge que les caputxines de Sarrià havien estat detingudes i dispersades, i la seva casa confiscada en nom de la revolució, igual que la resta dels edificis religiosos de la ciutat. Pel que fa als membres de l’escamot —que només van començar a sospitar que eren peons d’un joc infame quan van rebre la instrucció de retornar les monges detingudes al convent, i de retirar les mòmies de la façana, a Manuel Escorza li va costar poc imputar-los uns càrrecs d’alta traïció i fer-los afusellar, a fi d’assegurar-se que no cometrien cap indiscreció.

És fàcil imaginar l’alegria amb què les religioses de Sarrià van rebre el retorn de la seva estimada mare abadessa i de les seves germanes més joves i, en conseqüència, el fervor amb què es van proposar de satisfer les dues condicions que Manuel Escorza els va imposar a canvi de no ser expulsades de casa seva i sotmeses a un tracte ignominiós. Tractant-se de monges de clausura, la primera resultava de fàcil compliment: tenien absolutament prohibida tota comunicació amb l’exterior. Oficialment, el convent de les caputxines de Sarrià havia estat evacuat i dins el seu perímetre, envoltat per un mur de cinc metres d’alçada que el protegia de mirades tafaneres, no hi vivia ningú. Era un edifici reclamat pel poble, per dir-ho amb la fórmula que se solia fer servir en aquests casos, a l’espera que se li conferís una utilitat o altra. Escorza, a més, havia donat instruccions a un home de confiança s’encarregaria de subministrar al convent aliments, llenya, roba i tot el que fos necessari per a la manutenció de la comunitat: ho obtindria fàcilment dels magatzems de requisicions de béns.

La segona condició va arribar al cap de poques setmanes, i també fou assumida sense preguntes: calia que les caputxines acollissin entre elles ni més ni menys que el bisbe de Barcelona, sa eminència monsenyor Gabriel Perugorría. Després d’una persecució llarga i tortuosa, que va començar la matinada que el bisbe va haver de fugir, per la porta del darrere, d’un assalt revolucionari al palau episcopal, finalment Escorza havia aconseguit pescar aquell peix gros, i havia rebut ordres estrictes de guardar-lo bé dins la peixera més adequada fins que no arribés l’hora de treure’n rendiment. Una patrulla de control havia detingut el bisbe, sense saber de qui es tractava, en un escorcoll a casa d’un argenter sospitós de donar refugi a sacerdots i monges. Quan, per fi, al centre de detenció de Sant Elies, algú va identificar don Gabriel Perugorría en la persona d’un pobre home a qui se li havia ordenat que es despullés per tal de sotmetre’l a interrogatori i vexacions, Manuel Escorza de seguida va rebre l’alarma. Va caldre fer matar un munt de gent i redactar un expedient fals que informava de l’execució del bisbe per tal d’assegurar la cautela i el silenci necessaris, però, quan Escorza va considerar que ja no hi havia perill de filtracions, ell mateix es va ocupar d’acompanyar sa eminència fins a ca les caputxines i confinar-lo a aquella clandestinitat perfecta que ell mateix havia creat, amb la connivència de la seva germana. La comunitat va acceptar la presència de don Gabriel Perugorría, a qui la ciutat feia dies que donava per mort, com una esperançadora manifestació de la providència divina. I sobre aquesta qüestió perorava precisament ara el bisbe, en l’ofici que celebrava amb motiu del centenari de la germana Presentació:

—La providència divina, germanes —i la veu se li atiplava—, és la presència de Déu Nostre Senyor en tot allò creat, i s’expressa contínuament per la voluntat eterna de crear i conservar allò creat: una voluntat plenament sobirana mitjançant la qual Déu se segueix pronunciant segons la naturalesa mateixa del bé que li és propi de manera absoluta, i ho fa a favor de l’ésser i contra el no-res, a favor de la llum i contra les tenebres, a favor de la vida i contra la mort.

Quan rematava una frase que li semblava que li havia quedat rodona, el bisbe aixecava lleument les mans i totes les monges exclamaven: «Amén». I alhora un estol de sis mongetes joves que s’estaven dempeus al lateral esquerre de l’altar obrien la boca i entonaven, amb veus afinades, una breu invocació:

La novícia que dirigia aquell cor tan escàs, i tan precís, era la germana Concepció, que s’havia guanyat l’afecte de la mare abadessa en acompanyar-la en l’episodi de la falsa detenció. El cant, per la seva banda, era l’inici del «Pie Jesu» del Rèquiem de Gabriel Fauré, que en aquell dia excepcional servia de bell acompanyament a les paraules del predicador. Complagut i estarrufat, després de la intervenció del cor, el bisbe Perugorría prosseguia:

—Que em despullin els homes de béns i honra, que em privi la malaltia de les meves forces, que perdi jo mateix la gràcia pecant: no per això perdré l’esperança, ans la conservaré fins al darrer alè de la meva vida, i vans seran els esforços de tots els dimonis de l’infern per arrencar-me-la, perquè amb el Vostre auxili m’aixecaré de la culpa. Tota la meva confiança es funda en la seguretat amb què espero ser ajudat per Vós, perquè Vós, Senyor, m’heu confirmat singularment en l’esperança.

I les monges, amatents:

—Amén.

I el cor, cristal·lí:

—Pie Jesu Domine.

I el bisbe, afuat:

—Conec prou bé que, per mi mateix, sóc fràgil i mudable; sé el que poden les temptacions davant de les virtuts més robustes; però res de tot això no aconsegueix acovardir-me. Mentre esperi de veres seré estalvi de tota desgràcia, i estic segur que us esperaré sempre, perquè espero també que m’atorgueu aquesta esperança invariable.

—Amén.

—Pie Jesu Domine.

—Per a mi és segur que mai serà massa el que esperi de Vós, i que mai tindré menys del que hauré esperat. Per això, espero que em sostindreu ferm en els riscos imminents i que em defensareu dels atacs més furiosos, i que fareu que la meva flaquesa triomfi sobre els enemics més despietats. Espero que m’estimareu sempre, i que jo Us estimaré a Vós sense defallences. I per arribar d’una volada fins allà on pugui arribar la meva esperança, Us espero a Vós mateix, oh Creador meu, tot el meu temps en aquest món i tota l’eternitat. Amén.

—Amén —van repetir les monges, gairebé amb la mateixa exultació que s’havia apoderat visiblement del predicador.

I en aquell instant, per fi, la germana Concepció va indicar a les cantaires que ataquessin, en tota la seva amplitud, la peça que aleshores havien només apuntat. I el cor va prorrompre:

Era veritablement sorprenent. En la part vocal, la veu de soprano per a la qual la composició havia estat concebuda originalment havia estat desdoblada en un cànon a dues veus que entraven a l’uníson i es contrapuntejaven: es tractava d’un exercici elemental, però d’una efectivitat indubtable. Per altra banda, la instrumentació orquestral havia estat suprimida lògicament, per bé que els esforços que el devot Fauré havia esmerçat en l’harmonització i la melodia s’havien respectat de manera impecable en el nou tractament vocal.

Aquest era un dels exercicis a què solia lliurar-se la germana Concepció, que en la vida seglar, i com la descendent més tendra de la pròspera família Bachs Pinté (Papers, Cartrons & Els Seus Derivats, tal com anunciava el rètol de l’àmplia botiga del carrer Tallers de Barcelona, que tan sols era el portal obert al públic de la que havia arribat a confirmar-se com una de les principals companyies papereres d’Espanya), havia rebut una educació acurada, que, per descomptat, i tal com corresponia a una senyoreta de la seva condició, havia abundat en l’aspecte musical. Una quantitat important de lliçons de solfeig, piano i cant, rebudes a la secció infantil de l’Orfeó Català —algunes, impartides pel mestre Millet en persona— havien proporcionat a aquella nena vivaç els coneixements necessaris per atrevir-se amb els seus primers treballs de composició, que consistien en reinterpretacions (a ella li agradava dir-ne relectures) de les peces i els autors que més admiració li causaven. Així, a més de Fauré (que era un dels seus preferits: en una altra ocasió havia afegit un arpegi de guitarra a la Pavana d’aquest mateix compositor, i també un esbós de lletra que començava amb la frase «Jesús, vigia del meu cor»), havia dut a terme, amb resultats desiguals, relectures del Clair de lune de Saint-Saëns, del Matinal de Toldrà o de l’Amor de mare de Garreta. Si algú li preguntava per aquella curiosa afició seva, la germana Concepció solia respondre, ruboritzada, que les seves temptatives no tenien cap mena de vàlua artística, però que per a ella eren importants perquè constituïen una forma de pregària.

Fos com fos, la seva relectura del «Pie Jesu», intercalada amb la predicació del bisbe Perugorría, havia causat un impacte indiscutible entre les germanes de la comunitat. Quan el cor va finalitzar-ne la interpretació a la capella de Santa Àgata es va imposar un silenci recollit i respectuós, que contrastava amb la remor cada vegada més atapeïda de la pluja, que ara colpejava els finestrals amb ofuscació. Un sentiment gairebé palpable de gratitud i admiració s’havia instal·lat entre les caputxines de Sarrià, i la germana Concepció havia restat amb els braços caiguts i el cap cot, com si acabés d’esgotar totes les forces del seu cos tan jove. La germana Anunciació, una de les que cantaven al cor, s’eixugava els ulls plens de llàgrimes. Les obeses germanes Benedicció, Dormició i Visitació, que estaven exemptes d’agenollar-se durant el ritu perquè després calia ajudar-les a tornar a incorporar-se (i això havia causat a la mare abadessa, en una ocasió precedent, un esquinç en un canell), contenien amb prou feines uns petits esgarips que expressaven la seva meravella. I el bisbe Perugorría, que s’havia il·luminat com un misto encès, intercanviava amb la mare abadessa una estranya mirada que tant podia ser d’estupor com de complicitat.

Ningú, però, no gosava dir res. El silenci es va perllongar a la capella durant un parell de minuts, fins que la germana Presentació, repenjada al gaiato, va murmurar, amb veu esdentegada:

—Gràcies, filla meva.

La germana Concepció va sortir del seu capficament i va adreçar a la centenària una mirada i un somriure plens de candor, i semblava a punt de respondre amb agraïment a la cortesia de l’anciana. Però en aquell moment un fort esclafit, que va sonar com un tro, va obligar tothom a girar-se cap al fons de la capella. Per una fracció de segon una mateixa esgarrifança havia recorregut totes les espinades, però de seguida es va restablir la calma: es tractava tan sols del vent, que havia obert de bat a bat les dues fulles de la porta i les havia fet petar amb estrèpit contra els murs massissos. De seguida, una bufada de vent frescal va regolfar dins la capella, mentre un ram de pluja s’escampava pel portal, acompanyada d’un grapat de calamarsa com petites boles de vidre.

—Només ha estat un ensurt —va tranquil·litzar a tothom la mare abadessa—. En aquests dies qualsevol cosa ens espanta, tinc raó? Felicitem la nostra estimada germana Presentació pels seus cent anys, veritable privilegi amb el qual Déu Nostre Senyor l’obsequia a ella i a tota la nostra comunitat, i agraïm a sa eminència el senyor bisbe, amb humilitat i temor de Déu, el seu sermó clarivident i magnífic.

—Amén —van respondre totes les veus.

La mare abadessa va afegir, amb un fulgor lent a les pupil·les:

—Agraïm també a les nostres germanes del cor, i en particular a la jove germana Concepció, la bellesa del seu càntic.

—Amén —van repetir les veus.

La germana Concepció va plegar les mans a l’altura del pit i va ajupir el cap, aclaparada per la distinció de què acabava de ser objecte. Inoportú i llunyà, va arribar, a través de les portes esbatanades de la capella, el xiscle estrident d’una gavina.

—Déu tingui misericòrdia de tots nosaltres —va murmurar el germà Plana, consternat i plegant el braços com si volgués recollir-se en oració.

—Déu? Ja li asseguro jo que Déu no hi té res a veure. I, si vol que li digui la veritat, a mi ja m’està bé. Només ens faltaria això…

Qui parlava així era el comissari Gregori Muñoz, que tenia una manera d’expressar-se força concordant amb el seu aspecte de quincallaire, de gitano, o de totes dues coses alhora.

—La puta d’oros… —va tercejar, per dir alguna cosa, l’agent dels Mossos d’Esquadra que havia arribat amb el comissari Muñoz, un jove pèl-roig i amb la cara ratada a qui el seu superior anomenava Sirga. O imbècil, segons com li agafava.

—Si no li pregunten no parli, imbècil —el va tallar el comissari Muñoz.

—Sí, senyor —va acatar en Sirga.

Un quart home, l’adust i llargarut jutge Miquel Carbonissa, es va posar les mans a l’esquena i va fer petar la llengua contra el paladar.

Estaven tots reunits a l’entorn del doctor Humbert Pellicer, que assentia i s’escurava la gola mentre examinava, assegut a la gatzoneta, el cadàver d’un nen assassinat. El cos estava ajagut damunt una llitera que els infermers de la Creu Roja carregarien dins l’ambulància quan el metge donés per finalitzat el primer examen ocular abans de l’autòpsia. A l’interior del vehicle ja hi havia la mare, una dona magra i amb aspecte de tísica, que havia hagut de ser atesa d’un atac de nervis. El pare —un mecànic d’automòbils petit i robust, vestit encara amb la bata del seu ofici— deambulava pel carreró al costat del portal de la pensió Capell amb una expressió d’immensa estupidesa al rostre, com si l’hi haguessin estampat amb un cop de mall. De tant en tant, l’home localitzava una gleva de sang a terra i la tapava desfent-hi un terròs al damunt amb la punta de la sabata.

Els infermers també s’interessaven adesiara per donya Gertrudis, que era qui havia trobat els dos cadàvers. El del germà Gendrau, esternellat al mig de la cuina amb la boca oberta, degollat; el de l’infant, l’havia ensopegat enmig del carreró, en sortir atropellada de la pensió Capell, tan horroritzada que ni havia arribat a cridar socors. El nen jeia arraulit i amb els ulls clucs: hauria pogut semblar que dormia un son plàcid, si no hagués estat per la ferida, lletja i complicada, que tenia al coll. Sota el cap hi havia un bassiot de sang que formava grumolls en contacte amb la terra i la grava; esquitxos al voltant i pertot arreu, com si la sang hagués brollat del cos de la criatura per aspersió. Al·lucinada, donya Gertrudis havia tingut esma d’emetre una mena d’udol d’espant que va atreure l’atenció d’uns passavolants, just abans de caure desmaiada al costat del petit cadàver. Ara seia en una cadira de bova al costat de la porta oberta de la pensió Capell, amb els ulls fits en un quadrant de rajoles damunt les quals havia quedat un rastre de sang del germà Gendrau. Mentre els sanitaris, en compliment d’una ordre del jutge Carbonissa, aixecaven el cos del religiós, donya Gertrudis es mirava els palmells de les mans i, com una cabra que remugués alfals, remugava paraules incomprensibles.

El doctor Pellicer es va separar del cos de l’infant, es va incorporar amb totes les dificultats que li causaven l’edat i el sobrepès i va fer un senyal als infermers, que de seguida van procedir a carregar la llitera a l’ambulància, dins la qual la mare histèrica va prorrompre en un nou esclat d’esgarips. La dona proferia blasfèmies que haurien incomodat l’agnòstic més impassible (els germans Plana, Darder i Lacunza van fer veure que no la sentien), oferia la seva mort en substitució de la del fill, jurava que mataria un munt de gent, es menjava les síl·labes dels mots i les regurgitava en forma d’uns mugits llargs i enfitosos. Al final va caldre que se l’enduguessin enfundada en una camisa de força, lligada amb corretges de cuiro. El marit, que se’n desentenia per complet, no va voler pujar al vehicle i va preferir restar al carreró on havien trobat el nen mort, com si hagués decidit muntar-hi guàrdia. L’home pasturava absort amunt i avall del carreró, amb les mans enganxades a la bata de mecànic, menjat per l’absurd.

El doctor Pellicer es va tapar la cara amb les mans i es va aplicar un lleu massatge damunt les celles, mentre deixava anar un sospir de contrarietat. Molt fugaçment, va mirar el jutge Carbonissa als ulls i els dos homes van intercanviar un gest amb el cap que tant podia significar assentiment com resignació. L’ambulància (un model Ford arribat feia un parell de setmanes juntament amb tres unitats més, com a obsequi dels Amics de la Democràcia Espanyola dels Estats Units) va arrencar enmig d’un núvol de fum que va empastifar els paladars de tots els presents amb un regust de benzina cremada. Era migdia passat, començava a plovisquejar i a ningú se li acudia res a dir. Al final, en Sirga, que rebregava amb les dues mans la gorra del seu uniforme, va obrir la boca:

—N’hi ha una passa, de matacapellans… —i va acompanyar les paraules amb un somriure lleig, que contenia com a mínim dues dents corcades.

—Calli, imbècil —va tornar a dir el comissari Muñoz, sense ni mirar-se’l.

—Sí, comissari —va fer l’altre, acotant el cap.

Es va estendre novament el silenci, que ara resultava encara una mica més incòmode. Els tres religiosos van entrecreuar breus mirades plenes de neguit. Aliè a la resta del món, el pare del nen assassinat s’havia assegut en un racó, a tocar de l’herbam de la vorera del carreró, amb els colzes damunt els genolls i el cap sostingut entre les mans. De sobte es va sentir, llunyana, la sirena d’una fàbrica. El germà Pau Darder va pensar que les sirenes de les fàbriques eren reconfortants, a l’inrevés de l’estridència ultratjant de les alarmes dels bombardejos. Sirenes de la decència, que anunciaven un sou just per una feina ben feta. Se li va acudir que aquella sirena remota semblava un plany, o una disculpa, per l’horror que contemplaven els seus ulls. Però una disculpa de qui? Finalment, amb la veu quasi tremolosa, va fer la pregunta que no gosava formular:

—Dispensi, però per què ha fet aquest comentari sobre…, sobre capellans?

S’havia adreçat a en Sirga, però va ser el comissari Muñoz qui li va respondre.

—Ho ha dit perquè el senyor difunt òbviament era religiós. Igual que vostès tres —i va assenyalar amb el dit cadascun dels maristes—. Per més que es vesteixin de paisà, ho porten escrit a la cara, hermanos. Perquè vostès són hermanos, m’equivoco?

El germà Darder es va posar vermell com un pebrot, i el germà Plana va empassar-se saliva amb tanta vehemència que tots van poder sentir com ho feia. Per la seva banda, el germà Lacunza mirava fixament a terra, com si hagués perdut alguna cosa valuosa. El plugim que començava a mullar-los els donava una aparença encara més desvalguda. El comissari Muñoz va fer mitja rialleta:

—No s’espantin, que no els detindré. De fet, a l’informe ni tan sols penso esmentar el detall que siguin vostès… Com n’hauria de dir? Frares en excedència? —va moure una mà, en un gest de desdeny—. Bé, en tot cas no cal que pateixin.

Els tres religiosos observaven el policia en un silenci recelós.

—No em mirin amb aquesta cara! —va exclamar el comissari—. Els ho dic de debò. Denunciar-los i…, tot el que ve després em duria massa feina. No val la pena. I, pel que fa a en Sirga —es va girar a l’agent pèl-roig i li va tustar una espatlla—, ell tampoc no ha vist res, no és així, noi?

—El que vostè digui, senyor —va fer en Sirga.

El jutge Carbonissa es mirava l’escena amb complaença, i el doctor Pellicer es va posar a cargolar un cigarret.

—Molt bé —va concloure el comissari Muñoz—. M’interessa molt més el que ha passat aquí. No tan sols tenim un capellà mort, sinó també un nen. No sé què en pensen vostès —es va adreçar al metge i al jutge—, però això no sembla una feina dels anarquistes.

El doctor Pellicer va encendre el cigarret, va aspirar fondo i va exhalar un raig de fum, gruixut i entrunyellat com una maroma. Després va parlar:

—Penso com vostè, comissari. A més, la manera en què han estat causades les morts tampoc no té res a veure amb les execucions de religiosos d’aquestes últimes setmanes. Com és prou manifest, no s’han usat armes de foc, sinó que les dues víctimes han estat degollades. Un, el sacerdot, amb un ganivet de la cuina. Pel que fa a la criatura, la ferida que presenta al coll fa pensar en la mossegada d’una bèstia, que també ha mastegat la carn. No es tractaria, per tant, de cap escamot, sinó d’un home sol, acompanyat, possiblement, d’un gos gros.

—Per l’amor de Déu —va mussitar el jutge Carbonissa, aclaparat.

—Hem examinat la grava a la recerca de petjades —va anunciar el comissari Muñoz—. Hem identificat les del nen i les de dos adults, la dispesera i el criminal. Però no hem trobat ni rastre d’un gos ni de cap altre animal.

—N’està segur? —va preguntar el doctor Pellicer, traient fum per tots els orificis del rostre.

—És necessari que fumi? —li va etzibar el policia, remolest. I va afegir—: És clar que n’estic segur, es pensa que no reconec les petjades d’un gos quan les veig?

—No s’enfadi, home —va fer el metge, conciliador, mentre aspirava una nova pipada sense fer cas de la protesta del comissari—. Què més hi han trobat, en l’escorcoll? Alguna cosa que valgui la pena esmentar?

El comissari Muñoz va clavar els ulls en els d’en Sirga, la qual cosa equivalia a donar-li l’ordre que parlés ara.

—Un…, una bal…, baldufa —es va embarbussar, atabalat—. Era…, era aquí a terra, a prop del cos del nen…

Es va sentir un so gutural, que recordava el miol d’un gat en zel. Era el pare de l’infant, de qui tots s’havien oblidat, i a qui la menció de la baldufa semblava haver tret del seu estupor. S’havia posat dret, havia obert braços i cames, i amb el cap tirat enrere havia deixat anar un bram mig ofegat. A continuació es va posar a caminar i, com si no fos conscient de la presència del grup d’homes que l’observaven, va enfilar la sortida del carreró i es va allunyar amb passes dubitatives en direcció a la Rambla, seguint un rumb inexistent sota el plugim que li mullava la closca. A cada passa balancejava exageradament el cos, com si transportés damunt les espatlles alguna cosa molt feixuga. La bata de mecànic se li va remoure amb una bufada de vent, com si a sota no hi hagués ningú.

—Pobre home —va sospirar, pietosament, el jutge Carbonissa.

—Hauré d’examinar aquesta baldufa —va reprendre el doctor Pellicer, que pensava en veu alta—. Pot haver-s’hi adherit algun pèl, o alguna gota de la saliva del gos…

—Quina mania amb el gos i els pebrots del gos —va bufar el comissari Muñoz, irritat.

—De tota manera —va començar el germà Darder, que, a diferència dels germans Lacunza i Plana, gosava finalment badar boca—, em sembla aventurat descartar d’entrada la hipòtesi del crim de guerra. D’ençà del començament de la guerra i només dins la institució marista, ja hem hagut de lamentar l’assassinat de moltes desenes de germans…

—Disculpi, mossèn —el va interrompre el comissari Muñoz—, vostè no és d’aquí, m’equivoco? Vull dir que no és de Barcelona.

—No —va titubejar el religiós, desconcertat—. Vaig néixer a Palma, i allà vaig viure fins que la família em va enviar a Barcelona perquè acabés els estudis al Seminari Conciliar…

—Palma de Mallorca, eh? —va tornar a tallar-lo el policia, sardònic—. Diuen que per allà són tots molt tranquils, no és així? Aleshores, li hauré de demanar que es tranquil·litzi una mica, hermano.

La veu del comissari Muñoz s’havia endurit i sonava hostil. L’agent Sirga es va apartar del seu superior amb una passa subreptícia, com de gat escaldat. El jutge Carbonissa va aixecar les celles i el doctor Pellicer va enviar una bafarada de fum de cigar directa a la cara del comissari.

—Mecagondéu! —va tronar, ventant-se el rostre amb les mans—. Què vol, asfixiar-me?

La blasfèmia del policia no va semblar que hagués arribat a les oïdes dels germans Plana i Lacunza, que continuaven amb els ulls fits a terra, anul·lats. El germà Darder, en canvi, va tornar a intervenir, visiblement molest pel comentari anterior.

—Escolti, comissari, no entenc què volia dir…

—No, escolti’m vostè a mi, hermano —va estossegar el comissari, decidit a no deixar que el germà Darder acabés ni una frase—. Jo sóc aquí el representant de la llei i l’ordre i li ben asseguro que seguiré la pista de l’assassí d’aquest pobre nen i del seu…, company, o com se n’hagi de dir, i que el capturaré i li donaré pel sac. També li he dit, i ho mantinc, que no penso denunciar-los a vostès. Però també l’adverteixo que si li torno a sentir dir, amb aquests fums que gasta de frarot petulant, una sola paraula sobre com s’ha de plantejar la investigació del crim, llavors sí que el denuncio pel primer que se’m passi per la fava i el faig pixar més aigua beneita de la que ha vist en sa vida, entesos? Aquí hi ha un metge forense, un jutge i dos policies: pel que fa a vostè, no se suposa que el seu regne no és d’aquest món? Vagi-se’n a confessar beates i deixi que la gent faci la seva feina, hòstia!

Tothom va quedar com petrificat, tret d’en Sirga, que es mossegava els llavis per no riure perquè les bravates a costa del clero sempre el divertien, però no volia tornar a sentir-se dir imbècil. De sobte, va començar a ploure amb més força i la remor de la pluja era l’única a contradir el silenci que s’havia instal·lat al mig de la rotllana d’homes.

—Va, Sirga, anem passant, que no tenim tot el dia —va remugar per fi el comissari Muñoz. I encara va afegir, mastegant—: Sotanes…

Al germà Darder li havia quedat cara de pomes agres, però no deia ni feia res: amb una gota de pluja que li tremolava a la punta del nas, just abans no li caigués al damunt de la sabata, s’havia limitat a engolir l’exabrupte del policia. El doctor Pellicer admirava encuriosit la capacitat d’autocontrol del sacerdot, que era un home encara jove, de no més de trenta anys, alt i cepat i d’aspecte pagès, amb uns ulls negres i aficadissos que es clavaven a les pupil·les de qui el mirava. En contraposició, el comissari Muñoz era menut i esprimatxat, devia rondar la quarantena, però les galtes xuclades el feien semblar més vell, i, si no hagués estat per la remota prestància que li concedien els galons, hauria pogut passar perfectament per un pinxo de taverna amb ínfules de gall de brega. Rutines de la mala raça, va pensar el metge: el gos petit borda al gran. Va llençar a terra la llosca del cigarret i va decidir marxar cap a la morgue, on se li havia girat feina amb les autòpsies de l’infant i del germà Gendrau. Aleshores el jutge Carbonissa se li va acostar i el va agafar per una espatlla, a la qual cosa el doctor Pellicer va respondre mirant el magistrat a la cara i assentint amb el cap. Finalment el jutge es va girar cap als dos policies, que també es disposaven a marxar:

—Comissari? Dispensi, comissari! —va cridar, amb una rara vivacitat.

—Digui’m, senyor jutge —va grunyir el comissari Muñoz, girant-se amb desmenjament—. Però digui-ho de pressa, que aquí ens mullarem com pollastres.

—Sí, sí, és que ara se m’ha acudit… —dubtava—. A propòsit d’això que suggeria aquí el doctor, en relació amb la participació d’un gos en la mort del nen…

—Tornem-hi —va bufar el policia, fastiguejat.

—No, no! —va corregir-lo de seguida el jutge Carbonissa—. Precisament volia dir… Bé, és atroç només de pensar-ho, però… No podria ser que les ferides al coll de la criatura no hagin estat causades per cap animal, sinó per un home?

El comissari es va mirar el jutge amb una curiositat gairebé entomològica. Hauria volgut respondre amb alguna expressió lapidària, però en aquell instant es va posar a ploure amb veritable ferocitat, i al cap d’uns segons també queia pedra. Tothom es va dispersar, carrer Ferran avall, tan de pressa com en va ser capaç.

—Era l’Escorza. Diu que ve cap aquí —va informar Antoni Ordaz, penjant el telèfon.

—Collons —es va limitar a grunyir Aureli Fernández, seriós.

Ordaz era un dels caps del Comitè de Defensa de Sant Martí de Provençals i membre fundador del Comitè de Milícies Antifeixistes de la CNT-FAI. Era menut, rabassut i malcarat, però quan li interessava s’esforçava transmetre una impressió de cordialitat i franquesa. Era una llàstima que no ho aconseguís.

—He parlat aquest matí amb en Gil Portela, de Salconduits —va afegir Ordaz, sol·lícit—. Tot està controlat.

—Collonut —va mussitar Aureli Fernández.

A Ordaz, que provava de fer-se agradable al seu superior, el feia posar nerviós aquella mania seva de remugar, per tota resposta, alguna cosa relativa als collons. També era cert que Fernández tenia molts maldecaps: tan implicat com el mateix Ordaz en el Comitè de Milícies Antifeixistes, n’havia esdevingut responsable del Departament d’Investigació, amb la missió de reorganitzar la política de seguretat i amb l’objectiu principal de crear una policia secreta que col·laborés amb les Patrulles de Control. El propòsit del Departament era la persecució dels enemics del nou ordre revolucionari, la repressió de les activitats feixistes a Catalunya i el control de les fronteres terrestres i marítimes, pel que feia al pas tant de mercaderies com de béns i, per descomptat, de persones. Una feinada, que Fernández havia de sincronitzar sense cap error si no volia que la brutalitat d’Escorza, el Coix de Sant Elies, li caigués al damunt. Cosa que, si depenia d’Escorza, succeiria amb prompta diligència. I això, a Aureli Fernández el feia anar preocupat i capbaix.

Asseguts dins el despatxet que Fernández ocupava a la seu central del cos de Patrulles de Control, a la Gran Via entre Calàbria i Entença, Ordaz remenava papers i repassava assumptes. De sobte, Fernández va recordar alguna cosa i va aixecar el nas, com un gladiol que es revifa:

—I què sabem d’aquell cony de maristes a qui vam enviar una carta l’altre dia? —va inquirir, amb escepticisme.

Ordaz va somriure. Era el trumfo que es guardava.

—Això va molt bé, Aureli. Mira, ho vam rebre ahir a la tarda —va allargar damunt la taula una nota manuscrita, amb una lletra de formiga—. És la seva resposta, signada per aquell marista navarrès, un tal Lacunza. Diu que accepten la trobada del dia 25.

Aureli Fernández va aixecar les celles.

—Home, collonut —i el rostre se li va complicar en una expressió que devia voler ser un somriure però que semblava una ganyota de dolor—. La veritat és que no n’esperava res, d’aquesta colla de frares.

—No són només frares, és un orde ensenyant —va corregir-lo Ordaz.

—Tocadors de titoles de criatures, bevedors de vi de missa… El que sigui —va resumir Fernández—. D’on les has tret, aquestes tórtores?

Ordaz es va estarrufar, rabejant-se en el seu petit triomf.

—Bé, no han estat precisament discrets —va respondre, bavós—. Pel que sembla, van aconseguir un parell de salconduits d’Abastos, i amb això han anat per amunt i per avall picant totes les portes que se’ls ha acudit, suplicant que se’ls deixi sortir de Barcelona. Es veu que la institució marista, com ells en diuen, ve de França, i el que volen és sortir cap allà…

—Moltes portes, eh?

—Ja t’ho dic, totes les que se’ls han posat a l’abast. Fins i tot han parlat amb consellers: l’España, en Gassol…

—I amb en Tarradellas?

—No, amb ell no. No devien tenir-hi accés, perquè si no, pots comptar que hi haurien anat de pet. De tota manera, caldrà posar-lo al corrent de tot…

—Sí, sí, ja me n’ocuparé —va concedir Aureli Fernández—. Abans, però, n’hem de parlar amb l’Escorza —es va passar una mà per la cara—. Així doncs, la cita és el dia 25…

—Exacte.

—On us trobareu?

—Al Tostadero, a la plaça Universitat. És un local amb reservats, bons per cloure-hi negocis… A la carta ens anuncien que vindran dos hermanos: en Plana, que és el nostre home, i en Lacunza, que és aquest navarrès que s’ha dedicat a fer gestions. És curiós perquè no diuen res del que sempre l’acompanya, un d’aquí que es diu Gendrau… Bé, l’important és que també vindrà un peix gros expressament des de França, un tal… —va repassar—, Émile Aragou, adjutor. Sigui el que sigui, aquest és l’home dels calés.

—Collonut. Hi aniràs tu, naturalment —Antoni Ordaz va tornar a somriure, engalavernat—, i digues-li al Gil Portela que jo he dit que t’hi acompanyi. I emporteu-vos algun home de confiança, també.

—Perfecte. Gràcies, Aureli —va borbollar Ordaz, llagoter.

—Però només per acollonir-los, res de violència —va advertir Fernández, taxatiu—. Aquesta ha de ser una operació neta. Els traiem tot el que puguem, els deixem sortir i avall. No ens podem dedicar a omplir Barcelona de fiambres de frares, monges i beates.

—I per què no, Fernández?

Era l’Escorza, des de la porta del despatxet. Antoni Ordaz va sentir un calfred que li recorria l’espinada. Aureli Fernández va fer girar el seient de la cadira en direcció al nouvingut i va mirar de fingir aplom:

—Collons, Escorza, perquè no. Hem d’anar amb compte que això no se’ns en vagi de mare, no t’ho sembla? I deixa de ficar-te en les converses dels altres per sorpresa, que un dia mataràs algú d’un infart.

De seguida es va penedir d’haver dit aquestes paraules, però ja estava fet. Manuel Escorza del Val no necessitava irrompre inesperadament en cap reunió per provocar un ensurt a algú, o si més no per inspirar un sentiment a mig camí entre la commiseració i la repugnància. Escorza havia patit una poliomielitis en la infància, i, com a conseqüència d’això, era nan i contrafet, amb un cos que es replegava damunt de si mateix, una pilota de carn baldada d’on emergia el cap, que era una protuberància sense coll, amb els ulls botits i una boca bulbosa i desproporcionada. Caminava amb crosses i duia a les sabates unes alces monstruoses que volien compensar la seva baixa estatura, però que només aconseguien conferir-li un aspecte encara més lamentable. D’un primer cop d’ull tothom tendia a catalogar-lo de subnormal, però, ben al contrari, posseïa una intel·ligència aguda, pragmàtica i ben organitzada, que li havia valgut situar-se com a màxim responsable del Servei d’Investigació i, per tant, com a superior immediat d’Aureli Fernández, que intentava sense èxit mostrar-se condescendent amb l’autoritat que emanava del Coix de Sant Elies. L’anomenaven així per l’antic convent del carrer del mateix nom, que ara servia de quarter general del comitè de la FAI i de caserna de detenció, on, sota el comandament d’Escorza, es practicaven assassinats i tortures sistemàtiques, el relat dels quals aconseguia fer empal·lidir els revolucionaris més endurits. Però ningú més no tenia la fredor, la determinació i, sobretot, la mala llet assassina de Manuel Escorza, tolit de cos i d’ànima.

—Parlàvem d’una, diguem-ne, transacció amb l’ordre dels maristes. El camarada Ordaz els ha localitzat i hi ha establert contacte —va informar Aureli Fernández, intentant fer oblidar la seva inconveniència—. Volen travessar la frontera amb França i sembla que ens poden oferir diners a canvi, falta saber quants…

—Sisplau, camarada Escorza —va impostar la veu Antoni Ordaz, mentre s’aixecava de la cadira en què seia i l’oferia al minusvàlid.

Escorza va dirigir a Ordaz una mirada tan fulminant que el va fer tornar a seure. Va restar al llindar de la porta del despatxet, penjat de les crosses i desmanegat com un titella amb un parell de fils tallats. Però tota la fragilitat que es desprenia de l’estampa de Manuel Escorza del Val es transformava en una ferocitat glaçada quan obria la boca:

—I el nostre camarada Aureli Fernández considera que aquests generosos maristes mereixen que no se’ls passi per les armes.

—Només ho trobo innecessari —va respondre Fernández, nerviós—. Si se’n van del país, ja no ens n’hem de preocupar més, em sembla… I si, a més, paguen…

—Sembla que el camarada Aureli Fernández pateix algun problema de percepció —va dir Escorza en un to sibilant, com escandint les síl·labes—. El que tenim entre mans és una revolució, no una botiga d’ultramarins. Si volen pagar que paguin, però el destí dels enemics de la revolució és innegociable. No tenim set-cents homes pentinant nit i dia els carrers de Barcelona, detenint i interrogant, perquè després nosaltres ens posem a comerciar a la menuda fent tractes de favor. La veu del poble és clara, ferma i inflexible. Si no actuem a partir d’aquesta convicció, només podem aspirar al fracàs.

Aureli Fernández va aguantar el xàfec en silenci, mentre observava l’escumeta blanca que formava la saliva a les comissures de la boca d’Escorza. Quan finalment aquest va donar per acabat el seu parlament, Fernández tan sols va apuntar:

—El dia 25 s’ha concertat una trobada amb representants dels maristes, en un cafè de la plaça Universitat. Hi aniran l’Ordaz i en Gil Portela, per aclarir què en podem treure. En qualsevol cas actuarem d’acord amb les teves ordres, camarada Escorza.

—Si no tenim res millor… —va mastegar Escorza, incorporant-se damunt les crosses.

El Coix de Sant Elies va girar cua i va desaparèixer passadís enllà. De mica en mica, s’allunyava el xiscle que emetien les alces de les seves sabates en ser arrossegades damunt les rajoles del terra. Aureli Fernández i Antoni Ordaz van intercanviar una mirada mansa i putrescent, i el primer no va tenir ni esma de dir collons.

L’endemà de la mort del germà Gendrau va ser un mal dia per al germà Pau Darder; un dia fred, angoixant i decebedor, com la notícia d’un mal diagnòstic. Don Pere Gendrau, com molta gent l’anomenava, no tan sols havia estat el seu mestre i confessor, sinó també el seu amic i, fins al punt que això es podia dir així, una meitat del pare que sempre li havia mancat. L’altra meitat la tenia a Palma, i era l’alcalde de la ciutat. L’assassinat del germà Gendrau havia induït el jove marista a fer una revisió urgent dels últims anys de la seva vida, i, després d’una nit de malsons i una jornada d’apesarament, no sabia trobar-hi res més que una radical manca de consistència.

El germà Pau Darder era fill d’una de les principals famílies burgeses de Palma, i com a tal havia dormit sempre, com solien dir a la seva terra, damunt set matalassos. A canvi, no havia pres mai una sola decisió: de petit s’havia limitat a estudiar, amb un aprofitament prou correcte, als col·legis que havia preferit el seu pare, el misser Gabriel Darder, que també va prendre la decisió que al seu segon fill mascle li corresponia de seguir la carrera eclesiàstica, després d’haver reservat la jurídica per al primogènit. No cal dir que la seva esposa, l’opulenta senyora Joana Serra d’Orfila, no tan sols no va gosar mai contradir (ni en pensaments!) el determini de don Gabriel, sinó que s’hi avenia de manera incondicional, en nom d’una impecable comunió d’interessos. Davant dels fets inexorables, que per a la seva intel·ligència eren tots aquells que excedien l’àmbit domèstic, donya Joana Serra solia acudir a una mitja frase que li servia de comodí, i potser de talismà:

—Si Déu troba que convé…

Lliscant per damunt d’aquells punts suspensius que tant agradaven a sa mare, el jove Pau Darder va ingressar al Seminari Menor de Palma, on aviat, i d’acord amb el seu tarannà obedient i estudiós, va destacar com un deixeble aplicat, que es guanyava els comentaris admiratius dels seus mestres. I no tan sols això: també circulaven especulacions sobre un possible trasllat a Roma, on les potencialitats de l’incipient teòleg poguessin ser desenvolupades adequadament.

A la fi no va ser Roma, sinó Barcelona, la ciutat escollida perquè Pau Darder hi cursés els estudis superiors. Aquesta decisió, no cal dir-ho, tampoc no va sortir d’ell, sinó del seu oncle Emili, que es va fer càrrec de l’educació del noi després que don Gabriel morís a causa d’un atac de feridura. Metge especialitzat en anàlisis clíniques, progressista, catalanista i republicà, don Emili constituïa la contrafigura del seu germà gran Gabriel, que aprofitava qualsevol ocasió per deixar caure un comentari invariable:

—N’Emilio serà sa vergonya de sa família.

Don Gabriel no va ser a temps de veure com el germà vergonyant esdevenia alcalde de Palma per Esquerra Republicana Balear, ni com el seu fill Pau era enviat finalment al Seminari Conciliar de Barcelona, on el flamant batlle de Palma —que no per republicà havia deixat de ser catòlic— tenia bons amics, després que la respectable vídua donya Joana Serra d’Orfila hagués sentenciat, entre sanglot i sanglot:

—Si Déu troba que convé…

I Déu degué trobar que convenia, perquè l’ingrés del novici Pau Darder i Serra com a alumne del Seminari Conciliar no tan sols es va traduir en un expedient acadèmic irreprotxable, sinó que, prest, la seva agudesa intel·lectual i la força inflamada de la seva fe en Déu, que el duien a exercir una curiosa labor de proselitisme entre els seus companys d’aula, van cridar l’atenció d’un dels seus professors, el marista don Pere Gendrau, que el va convèncer, sense gaire esforç, perquè ingressés a la congregació dels germans pedagogs. El dia de la seva ordenació, don Pere Gendrau s’eixugava llàgrimes d’emoció al costat de l’alcalde Emili Darder i de donya Joana Serra d’Orfila, i tots tres compartien el goig d’aquella ocasió transcendental.

La resta ja era història, fins a l’espant de la mort del germà Gendrau. Com era possible que s’hagués arribat fins aquí? Don Pere Gendrau havia estat sempre un pedagog d’idees avançades, bon amic —per exemple de Pere Vergés, a qui havia ajudat a impulsar l’Escola del Mar, sense fer cas de les polèmiques que suscitava el laïcisme militant d’aquell projecte. El germà Gendrau, en efecte, es va mostrar sempre molt més preocupat per la formació de ciutadans conscients de ser-ho que per la instrucció de nous soldats de la fe. A l’inrevés, confiava que una bona educació cívica desvetllaria en els alumnes, tard o d’hora, l’interès pel misteri diví. I, simultàniament, procurava temperar les vocacions juvenils més enardides, en prevenció que en l’edat adulta no cristal·litzessin en les actituds ofuscades d’aquells capellans obcecats i bel·licosos que pul·lulaven per tantes parròquies que el germà Darder imaginava mereixedores d’alguna cosa millor.

En definitiva, don Pere Gendrau —meditava el germà Darder mentre caminava amunt i avall per la seva menuda habitació a la pensió Capell, amb els ulls fits en un rosari que li penjava a la mà dreta— no havia estat altra cosa que un mestre que havia abocat tot el seu saber a predicar la necessitat de l’entesa i el perdó en una època de fanàtics. Mereixia per això una mort miserable i tristíssima com la que havia hagut de patir, en companyia d’aquell infant també immolat en la infàmia? Com era possible que s’hagués arribat fins aquí? Don Pere Gendrau, com tants altres en els últims mesos, havia pagat amb la mort la seva fe en una vida millor. Però existia veritablement una vida millor? Existia realment una misericòrdia infinita?

Al germà Darder li dolia fer-se aquella pregunta, perquè, lluny del fervor que l’havia acompanyat durant tants d’anys, d’un temps ençà ja no hi sabia trobar una resposta clara i concloent. Com podia ser que, davant d’un acte d’horror com l’assassinat de don Pere, Déu no intervingués per impedir-ho? Això succeïa, es contestava a si mateix, perquè Déu, precisament, havia concedit a la criatura humana el do del lliure albir, a fi que cadascú de nosaltres pogués decidir amb plena llibertat si escollia de fer el bé o el mal. I després ja es passarien els comptes, quan arribés el moment de fer-ho.

Però les respostes de catecisme ja no satisfeien el germà Pau Darder. La teologia no suplantava la vida i la vida no trobava explicacions en la teologia, i això era així perquè la teologia podia ser absurda, però la vida ho era encara més. Per damunt de la vida hi havia la por… El germà Darder havia observat que, sotmesa a l’imperi de la por, la vida humana es mostra sovint ridícula i fútil, i que qualsevol esforç del pensament per conferir-li sentit resultava gairebé sempre grotesc. La pretensió segons la qual existia un ésser creador, tot ell bondat i misericòrdia, que vetllava pel bé de l’espècie humana, esdevenia una befa lacerant en presència del cadàver d’un nen assassinat, o en haver d’assumir que don Pere Gendrau passava a ser comptabilitzat com una dada estadística dins una massacre generalitzada. Potser sí que els camins del Senyor eren inescrutables, pensava el germà Darder, però a ell se li feia cada dia més difícil transigir amb la indiferència de Déu envers la seva Creació.

Crisi de fe. Havia llegit sovint aquesta expressió en les biografies d’alguns grans homes d’Església i en algunes vides de sants: però, precisament perquè es tractava d’una prova que havien hagut de superar homes exemplars, models de conducta i referents per a tot bon creient, mai no s’havia imaginat que vingués un dia que ell, que no era res ni ningú, també l’hagués de passar. Aquest pensament el tranquil·litzava, perquè almenys tenia identificat el mal que el rosegava per dins, però al mateix temps l’abatia, perquè no sabia com combatre’l. De vegades intentava refugiar-se en el record de la seva mare, tan pagada i orgullosa del seu fill sacerdot, però aleshores li venia a la memòria la impassible sonsònia d’aquella dona:

—Si Déu troba que convé…

Només de pensar-hi, sentia una necessitat peremptòria de revoltar-se contra allò que convingués a aquell Déu babau i mesquí que vivia incrustat dins el cervell de donya Joana Serra d’Orfila. Per contraposició, després provava de convocar la figura de l’oncle Emili, el batlle respectat i carismàtic, el seu altre progenitor. Però, en lloc de l’efígie o la veu o els gestos de l’oncle Emili, el que li venia a la ment era una estranya figura que semblava modelada en gel, opaca i canviant, indiferent i muda. Llavors mirava de fer-se fort en la consciència de la institució marista i de la comunitat que la mantenia, lliurada a la instrucció dels joves i a la celebració del misteri de la Mare de Déu, d’acord amb el lema de l’orde: Ad Iesum per Mariam. I tanmateix, quan mirava al seu voltant i descobria, en la vida quotidiana dels seus confrares, tares idèntiques a les que predominaven en la vida dels seglars, s’adonava que tampoc en el sentiment de pertinença no hi havia de trobar el repòs que necessitava. Només la pregària li proporcionava un cert conhort, i això era el que es disposava a fer: trauria del calaix de la tauleta de nit el crucifix que hi tenia amagat, el col·locaria dret, i, agenollat davant de la tauleta com si es trobés davant de l’altar major, repetiria una vegada més les paraules del parenostre, possiblement amb llàgrimes als ulls, esperant tornar a sentir aquella plenitud que havia conegut en temps més feliços i que ara se li havia fos dins l’ànima, com un tou de neu damunt les llambordes del paviment.

—Germà Darder… Dispenseu…

El germà Darder es va girar cap a la porta de l’habitació, que era d’on venia la veu que acabava de trencar-li literalment les oracions. Hi va descobrir, com una fatalitat ambulant, la cèria figura del germà Plana, un home que, sempre que el tocava la llum del sol, semblava també a punt d’haver-se de fondre. Intrigant i mel·liflu, el germà Plana constituïa per si sol un motiu suficient per aguditzar qualsevol crisi de fe. El germà Darder va fer el cor fort:

—Sí, germà Plana —va respondre, escurant-se la gola—. Disculpeu-me vós a mi, ara no hi esperava ningú, aquí. Que us puc ajudar en alguna cosa?

—Oh, sou molt amable, germà Darder —va fer l’intrús, amb un somriure de rata—, però no es tracta de mi. És que teniu una visita…

Abans que el germà Darder fos a temps de preguntar de qui es tractava, el germà Plana va desviar la mirada cap a les penombres del passadís i amb la mà va fer el gest d’indicar a algú que s’acostés. De seguida va comparèixer al llindar de la porta, amb l’esquena molt tibada, el jutge Miquel Carbonissa.

—Bona tarda, senyor jutge —va saludar-lo el germà Darder, sorprès. I de seguida, adreçant-se al seu confrare—: Germà Plana, si no li fa res deixar-nos sols…

El marista esgrogueït es va esmunyir passadís endins, engolit per la fosca, amb el nas aquilí afuat cap endavant, com si seguís un rastre.

—Seieu, sisplau —va pregar el sacerdot, mentre assenyalava amb la mà una petita taula rodona amb dues cadires a banda i banda. El nouvingut va agrair l’atenció, va estirar una de les cadires i s’hi va asseure, mentre, al seu davant, mossèn Darder l’imitava—. Vós direu.

El jutge es va fregar els polsos amb les mans i va moure el cap com si assentís. Va començar:

—Abans que res, germà, disculpeu que em presenti d’aquesta manera intempestiva. No és el meu costum…

El germà Pau Darder va moure la mà dreta, en un gest que volia treure qualsevol importància a l’estranyesa de la situació. Se sentia intrigat per conèixer el motiu d’aquella visita tan inesperada.

—Bé —va titubejar el jutge—, en realitat només volia comentar-li… A desgrat del seu capteniment exemplar, sóc conscient que els crims que es van cometre ahir l’han hagut d’afectar profundament. Li volia expressar el meu condol…

—L’hi agraeixo ben sincerament —va respondre, una mica hieràtic, el germà Pau Darder.

El jutge Miquel Carbonissa va fixar els ulls en el crucifix damunt la tauleta de nit, va bufar, va picar amb un peu damunt les rajoles del terra, es va gratar el sotabarba. Se’l veia nerviós, com si no sabés per on començar. Finalment va prendre la paraula, amb precipitació:

—Germà, vós… —va tornar a sospirar, abans de completar la pregunta—: vós creieu en l’existència dels upirs?

El germà Pau Darder va aixecar les celles:

—Si crec en què? —va preguntar, tement que el jutge hagués estat capaç d’endevinar els seus dubtes religiosos.

—En els upirs —va xiuxiuejar excitat el jutge, amb els ulls molt oberts i la cara gairebé a frec de la del sacerdot—. Us demano si creieu en l’existència dels dips, dels revinguts, dels no-morts. Vós creieu en l’existència dels vampirs, germà Darder?

—Finalment té raó vostè, comissari. Aquí no hi ha rastre de cap gos.

El comissari Gregori Muñoz va estar a punt de respondre que ell procurava no xerrar sense saber què deia, però es va estimar més ser diplomàtic:

—Mecagondéu. No m’acostumaré mai a aquesta merda de lloc.

Va exhalar un sospir i va obrir els braços tant com va poder, com si amb aquell gest volgués abraçar sencera la morgue amb tot el que contenia, incloent-hi a si mateix. Com que hi havia poques finestres i massa altes, calia il·luminar l’ampli local —un antic magatzem tèxtil en un racó del Barri Gòtic, reutilitzat després d’haver estat degudament confiscat i saquejat— amb un generador, el qual, a més de produir una llum espessa i bruta, exhalava una olor de benzina que es barrejava amb la del formol, que era dolcenca, i amb la fetor de l’amoníac que es desprenia dels cossos inflats a causa de la descomposició. Les proves pericials eren imprescindibles, però obtenir-les era sempre una tortura, segons el comissari Muñoz. I quan es tractava de les proves del forense, aleshores la cosa es tornava senzillament repugnant. Es tapava el nas i la boca amb un mocador i observava com el doctor Humbert Pellicer duia a terme la seva tasca, amb la minuciositat d’un bon operari.

El cos del nen mort al carreró a la vora de la pensió Capell jeia damunt d’una taula de dissecció, i a la taula del costat hi havia el cadàver de don Pere Gendrau, desfet en peces. El comissari Muñoz intentava estalviar-se a si mateix les reflexions reiteratives i estèrils sobre la manera en què la mort ens agermana, però la veritat era que no podia evitar agafar-s’hi, ni que fos per distreure’s de la visió que l’envoltava: lliteres i més lliteres amb rodetes, tapades amb llençols que un dia van ser blancs, damunt dels quals s’exhibien les despulles humanes que arribaven al dipòsit. Gairebé mai no es tractava de cossos sencers: allà hi havia el tronc i el cap (però no els braços ni les cames) d’una dona de mitjana edat; més enllà, mig tronc, una cama i el crani engrunat d’un jove, que feia l’efecte d’haver estat atropellat per un tren; encara una mica més lluny, el rostre desfigurat i el cos mutilat d’una altra dona, assassinada Déu sabia per qui. A la catàstrofe que constitueix, per si mateixa, la guerra, calia sumar-hi la perenne disposició de l’ésser humà a infligir-se les abjeccions més vils: tornava a ser una reflexió ben idiota, però era la mena de coses que li venien al cap al comissari Muñoz, que no podia evitar posar-se malalt davant d’aquell panorama. També l’enervaven el sentit de l’humor i l’afany classificador que el doctor Pellicer aplicava a la seva feina: per atrotinades que estiguessin, totes les restes dipositades a cadascuna de les lliteres duien lligada, d’una manera o altra, la seva etiqueta identificativa. «D’una manera o altra» era l’expressió que calia utilitzar, perquè no sempre era fàcil trobar una part del cos idònia per lligar-hi l’etiqueta. L’última adquisició del doctor era un tors masculí sense cap ni extremitats, el qual el metge havia batejat com a Alfons —en honor del rei d’Espanya— i li havia lligat una etiqueta amb aquest nom al membre viril, que era d’un calibre considerable.

El doctor Pellicer va finalitzar el seu examen i va aixecar el cap:

—Com li deia, tenia raó vostè. En aquestes ferides no hi ha indicis dels ullals de cap bèstia; només la mossegada de canines, molars i incisives perfectament humanes. Per altra banda, òbviament l’assassí del rector i de la criatura és la mateixa persona. Aparentment, no hi ha hagut agressió sexual en cap dels dos casos.

—De vegades m’estimaria més no tenir-la, la raó —va murmurar el policia, com si parlés amb ell mateix.

—Doncs la veritat és que ningú ho diria, en vista de la forma, diguem-ne, taxativa amb què defensa els seus punts de vista —es va permetre de comentar el metge, mentre es rentava les mans dins una bacina amb solució desinfectant.

El comissari Muñoz va aixecar les celles.

—Dispensi, però no sé a què es refereix.

—Bé —va fer el doctor Pellicer, amb un somriure—, ahir aquell pobre marista jove es va endur, com en diríem?, un moc contundent?

—Ah, allò —va recordar el comissari Muñoz, amb displicència—. És que no suporto que la gent es fiqui on no li demanen…

—És notori. Per un moment, permeti’m dir-li que algú que no el conegués podia haver pensat que el que de veritat no suporta vostè és el clero.

El policia es va posar tens:

—Què insinua, doctor? Però si precisament…

—… precisament —el va interrompre el metge— vostè va prometre que ometria del seu informe la condició de religiosos d’una de les víctimes i dels seus germans de congregació. Un gest que va sorprendre gratament tots els presents i que de fet a vostè li podria portar complicacions molt serioses, si arribés a orelles d’alguns dels seus superiors, però que va quedar tenyit de contradicció després de l’esbroncada que va etzibar a aquell hermano. Crec que puc afirmar que va aconseguir sembrar el desconcert.

El doctor Pellicer demostrava exercir una curiosa autoritat damunt el comissari Muñoz, que va moure el cap i va decidir sortir al pas de qualsevol malentès:

—Tinc els meus motius per no sentir simpatia per l’Església, ho admeto. Però no es tractava de cap estratagema: vaig dir que no faria constar en el meu informe el fet que aquella fos una tropa de sotanes, i així ho he fet. Desaprovo completament aquest despropòsit de les matances de religiosos, si és això el que vol saber.

—Era exactament el que m’interessava saber, comissari —va concedir el metge amb un moviment afirmatiu del cap, que li contreia i expandia la papada—. I, si vol que li digui la veritat, em tranquil·litza sentir-l’hi dir.

Entre els dos homes es va formar un silenci conciliador, que va semblar que treia importància al grotesc escenari en què es trobaven. El comissari va recordar que, quan ell era petit i a taula es produïa un d’aquests silencis sobtats, la mare solia dir que havia passat un àngel. Durant tota la seva infància el va fer feliç la idea que, de tant en tant, els àngels passessin per casa seva a visitar-lo, i li semblava raonable que, amb motiu d’una visita tan destacada, calgués guardar un moment de silenci respectuós. Feia temps que no hi pensava, ni en els àngels ni en la seva mare, però ara li havien vingut tots junts a la memòria, i el confortava pensar que fins i tot en un indret repulsiu com aquell podia avenir-s’hi a passar algun àngel.

De sobte, don Humbert Pellicer va encendre un cigarret que havia cargolat en qüestió de segons. La pudor del tabac de llauna que gastava el metge va fer sortir el comissari Muñoz del regne de l’abstracció:

—És que també ha de fumar aquí dins? —va exclamar.

—No sembla que a ells hagi de molestar-los gaire —va somriure el doctor, fent un gest ampli amb el braç.

El comissari Muñoz es va ventar la cara amb la mà.

—No sé com pot resistir la ferum d’aquest tabacot seu, i encara menys en aquest lloc fastigós —va fer una ganyota—. Així doncs, doctor, si no té cap més intuïció per aclarir, amb el seu permís me’n vaig. És tard i tinc feina a la comissaria.

—Oh, és molt lliure de marxar, comissari, però resulta que sí que tinc una dada que crec que li interessarà. —El doctor Pellicer seguia somrient, mentre expulsava pel nas el fum del cigarret.

—Ja m’ho temia —va rebufar el policia, que començava a empal·lidir—. No podríem anar al gra, sisplau?

—Quina mena de criminal s’imagina que pot ser l’autor d’aquestes dues morts?

El comissari Muñoz es va arronsar d’espatlles.

—Alguna mena de sàdic, suposo… El jutge ho va suggerir, jo m’ho imaginava i ara vostè ho corrobora: les mossegades al coll del nen les va fer un home. Això exclou gairebé del tot que ens trobem davant d’una acció dels anarquistes; si de cas, s’assembla més a algun tipus de ritual macabre… Haurem de remenar els fitxers dels tarats.

—I no ha pensat en un vampir? —va deixar anar el doctor Pellicer, juntament amb una emissió massiva de fum que un cop més va anar directa a la cara del policia.

—Redéu, doctor, un vampir? —va estossegar—. No troba que la vida ja és prou complicada, d’un temps ençà?

El metge va adoptar un posat seriós.

—L’autòpsia ens proporciona una dada rellevant, comissari, i és que tant el sacerdot com el nen van ser dessagnats. Minuciosament, amb molta cura. La quantitat de sang que falta a cadascun dels dos cadàvers és insòlita, i no es correspon ni de bon tros amb la que vam veure escampada a l’escena del crim: n’hi ha una part que va haver de ser extreta directament dels cossos. Com si s’hagués liquat, o evaporat. O com si algú se l’hagués begut.

El comissari va fer petar la llengua i va contestar:

—No s’ofengui, doctor, però fa uns quants anys que treballo en aquesta feina i de moment no m’he topat mai amb cap vampir. En canvi, de sonats i de fills de puta ja n’he conegut uns quants, entén el que li vull dir?

El metge va aspirar una nova pipada i la seva còrpora es va remoure com si estigués plena de puces.

—No li parlo de cap fenomen paranormal, sinó de vampirisme clínic —va respondre—. He dit fa un moment que en aparença no hi havia hagut agressió sexual. Em referia al fet que ni els genitals ni cap altra part del cos de les víctimes no donen mostres de profanació. Però això no ens permet descartar que els dos assassinats no tinguin el seu mòbil, o la seva causa primera, en una desviació sexual ben concreta.

—Li agrairé que m’ho aclareixi una mica més —va remugar el comissari, més marejat i confós a cada instant.

—El vampirisme —va començar el doctor Pellicer, adoptant un to pedagògic— és un trastorn que associa l’excitació sexual de l’individu amb la visió o la ingesta de sang, ja sigui de procedència humana o animal. Es tracta del que en psiquiatria s’anomena una parafília, és a dir, un comportament sexual en què la font de plaer no es troba en la còpula, sinó en alguna altra activitat substitutòria. Els afectats de vampirisme, en particular, acostumen a assolir l’orgasme en mossegar-les seves víctimes, habitualment al coll, a fi de trencar-los la vena caròtide, i absorbir-ne la sang… Sí, comissari?

—Podria apagar el cigarret de merda, sisplau? —va suplicar l’interpel·lat, blanc com la calç.

—I tant —va concedir el metge, mentre aixafava, obseqüent, la burilla damunt una planxa de coure—. Tornant al que dèiem, el vampirisme no té, com a malaltia, una classificació ni un diagnòstic clars. Alguns autors inclouen els pacients de vampirisme dins el grup dels psicòtics o dels esquizofrènics, però d’altres sostenen que es tracta d’una patologia específica i diferenciada, emparentada amb altres parafílies com ara el fetitxisme, la necrofília, o, com ha suggerit vostè mateix, el sadisme. Els partidaris d’aquesta opció li donen el nom de síndrome de Renfield, en honor d’un dels personatges de Dràcula, la cèlebre novel·la de vampirs. Que va anar a veure la pel·lícula, comissari? Hi sortia aquest actor hongarès, com li diuen… Bela Lugosi, em penso: hi fa una caracterització esplèndida. Però, és clar, això no són més que efusions romàntiques. Els vampirs reals…

—I la baldufa? —va tallar-lo el comissari Muñoz.

—Perdó?

—La baldufa, la baldufa —va repetir el policia amb veu arrossegada, esforçant-se a ignorar la nàusea que li baixava del cervell a l’estómac, acompanyada de calfreds—. A l’escenari del crim hi havia una baldufa, que vostè va dir que examinaria amb atenció a la recerca de proves. I bé?

El doctor Pellicer va restar parat:

—No he efectuat encara aquest examen. Francament, m’ha semblat més urgent l’autòpsia dels cadàvers —va arrufar el nas, donant a entendre que es rendia—. En tot cas, estic segur que vostè ja té una opinió formada sobre la baldufa. No és així, comissari?

Vencent el fàstic amb prou feines, el comissari Muñoz va somriure.

—Sens dubte, doctor, vostè coneix el significat de l’expressió memento mori.

La germana Concepció era a la bugaderia quan va rebre l’avís que la mare abadessa la volia veure i que l’esperava a la sala capitular. A la germana Concepció li plaïen les tasques i les eines relacionades amb la bugaderia: les pedres de prisar, les planxes de fusta i ferro, les diverses tècniques de cosir i de filar… L’entusiasmava, en particular, el procés de fabricació del lleixiu, de manera que sovint s’oferia per canviar el torn de feines amb alguna de les germanes de la comunitat, ja que la majoria en feien fàstics. A ella, en canvi, li encantava fer-se càrrec d’aquella labor, que començava amb la recol·lecció de les cendres consumides al forn o als fogons de la cuina, a l’estufa del refectori o a la llar de foc de la mateixa sala capitular, ja que, gràcies als desvetllaments de Manuel Escorza, al convent de les caputxines no hi faltava la llenya. De manera que la germana Concepció arramassava les cendres amb una pala, i a continuació les passava pel sedàs a fi de netejar-les de les restes de carbó. Quan eren ben fines i blanques les dipositava en una galleda i tot seguit hi afegia una olla d’aigua calenta, en una proporció de quatre parts d’aigua per cada mesura de cendra, i, després de remoure bé la mescla amb un pal, la tapava amb un drap i la deixava reposar durant un dia o un dia i mig. Havia arribat aleshores el moment de colar el líquid dins el cossi a través de la riscla, que retenia el sobrant de cendra i evitava que el lleixiu es vessés. A la germana Concepció la meravellaven el tacte untuós i l’aroma tan fina del resultat final, que havia de servir al propòsit de dur una mica de netedat al món.

La novícia va deixar enrere el pati amb les piques de pedra viva damunt les quals s’abocaven les monges armades amb les posts de fregar i les pastilles de sabó, que fabricaven elles mateixes. Va prendre una eixida, va sortir a l’hort i l’olor de terra humida li va envair els sentits: aquell final d’estiu era excepcionalment plujós, els primers freds encara no havien donat senyals de la seva imminència i gairebé no havia calgut regar els solcs amb els planters d’hortalisses, perquè l’aigua de pluja ja els havia amarat a bastament. El pou també era ple a vessar, i la sensació frescal de la presència d’aigua es feia notar arreu. El convent estava tan ben abastit per l’home de Manuel Escorza que fins i tot, dins la cort, hi havia dos porcs que grunyien jocunds, una guarda de gallines que s’estarrufaven dins una tanca del corral i una palmera, una murta i una bugennvíl·lia que feien goig de tan ufanoses. Un gos petaner, generosament acollit per la comunitat just el dia abans de l’esclat de la guerra, es gratava les puces al costat de la porta de la llenyera, i una mica més enllà, al bell mig del claustre gòtic, quatre gats mandrosos no s’immutaven davant del pas apressat de la germana Concepció. Què podia voler d’ella, la mare abadessa? Amb els nusos dels dits trèmuls va picar a la porta massissa de la sala capitular. A l’altra banda, llunyana i autoritària, va respondre la veu de la mare abadessa:

—Endavant —va ordenar.

—Ave Maria Puríssima —va saludar la germana Concepció, mentre empenyia feixugament la porta.

—Concebuda sens pecat —van respondre a cor la mare abadessa i una veu d’home que va causar la sorpresa de la germana Concepció.

No esperava que el bisbe Perugorría també fos present a l’entrevista, però allà el tenia, assegut amb un somriure d’orella a orella en una cadira de braços complida i folgada. Al costat, dempeus, hi havia la mare abadessa, que també exhibia un somriure, però més tènue. Immòbils al davant de la vitrina que contenia els famosos búcars d’argila negra —que constituïen la peça més emblemàtica del patrimoni del convent i enfundats en les seves vestimentes talars, formaven una estampa de retaule.

—Mare abadessa. Eminència —va murmurar amb prou feines la novícia, amb el cap cot i les mans plegades.

—Acosta’t, sisplau, filla meva —va indicar la mare abadessa amb un to de veu sobtadament embafador, com si s’adrecés a una mascota.

Amb un esforç ímprobe per vèncer l’aclaparament i la vergonya, la germana Concepció va fer quatre passes titubejants i es va situar al davant dels seus interlocutors. No gosava aixecar els ulls. D’aquesta manera, en un silenci plumbi, va transcórrer una vintena interminable de segons. Finalment, va sentir que la mare abadessa li tornava a parlar amb veu enfitosa:

—Filla meva, t’hem fet venir perquè tant sa eminència el senyor bisbe com jo mateixa volem expressar-te el nostre reconeixement.

La novícia va obrir els ulls àvidament:

—A mi, mare abadessa? Per què?

La mare abadessa va moure el cap:

—No et correspon a tu fer les preguntes, filla.

—Perdó, mare abadessa. Perdó, eminència —va gemegar la germana Concepció, atribolada.

—A sa eminència i a mi —va prosseguir la monja, condescendent— ens va impressionar molt la teva aportació musical en la celebració d’ahir.

—Una cosa autènticament prodigiosa, estimada —va afegir el bisbe Perugorría, en to de fer confidències—. No hi ha cap mena de dubte que és Nostre Senyor qui t’ha concedit el do del teu talent.

La germana Concepció es retorcia les mans perquè no es notés que li suaven. Va mussitar:

—El…, el que jo faig no…, no té cap mena d’importància. Jo…

—Tampoc no et correspon a tu decidir què té i què no té importància —la va tallar la mare abadessa.

—Perdó, perdó! No volia… —es va adonar que només li sortia un fil de veu. Va acotar encara més el cap, fins que el mentó gairebé li tocava el pit. Havia de fer un gran esforç per no posar-se a plorar.

La mare abadessa li adreçava una mirada ambivalent, entre la severitat i la llàstima. La nena encara no sabia que els seus pares —un pròsper industrial paperer, casat amb la filla d’una prestigiosa nissaga d’argenters— havien estat assassinats els primers dies de la guerra, i que si havia ingressat al convent no era pel desig exprés dels seus progenitors (que a ella se li havia fet creure que s’havien vist obligats a sortir del país, però que tornarien tan aviat com s’acabés la guerra), sinó perquè a una seva tieta, la germana gran del seu pare, no se li havia acudit res millor. La mare abadessa, conscient dels múltiples favors que la comunitat de les caputxines de Sarrià devia a aquella devota família, va acceptar de bon grat la custòdia de la petita, que va entrar a la comunitat com a novícia, amb el nom de Concepció. A partir de l’episodi de la detenció falsa, durant el qual la nena havia demostrat una enteresa i una presència d’ànim insòlites, i després d’haver demostrat una magnífica capacitat d’adaptació a les exigències de la vida conventual, així com la potència del seu talent innat per a la música, la germana Concepció s’havia guanyat l’admiració, i també la commiseració, de la mare abadessa. I precisament per aquesta barreja de sentiments que despertava en ella, i per la torbació que li produïen, la mare abadessa considerava convenient dispensar a aquella nena extraordinària un tracte especialment distant i rígid, fins que fos arribat el moment de fer-li conèixer amb exactitud la situació de desvaliment en què es trobava.

Per la seva banda el bisbe, veient que l’entrevista no avançava, es va aixecar de la cadira i es va acostar a la germana Concepció, la qual, en tenir sa eminència tan a prop, es va posar a tremolar encara més visiblement. El bisbe va deixar transcórrer uns segons, per donar solemnitat al que volia dir, i a la fi va preguntar:

—Tu saps per què sóc aquí, filla meva? Vull dir aquí entre vosaltres, en aquest convent.

La novícia va fer que no amb el cap sense gosar aixecar-lo. Va sentir que el bisbe li posava una mà damunt d’una espatlla. El gest volia transmetre confiança, però només va aterrir-la encara més.

—No t’espantis, estimada —va murmurar el prelat, que quan abaixava el to feia una veu cavernosa—. Mira’m als ulls, sisplau.

Ella va aixecar el cap a poc a poc i va alçar els ulls cap als del bisbe Perugorría. No hauria sabut dir per què, però la va sorprendre que els tingués de color cel pàl·lid, amb unes pupil·les aquoses que també semblaven a punt de plorar.

—Sóc aquí perquè, fora d’aquest convent, hi ha homes que volen matar-me —el bisbe va fer una altra pausa després d’aquestes paraules, i a continuació va afegir—: No només a mi, sinó també a tots els servents de Nostre Senyor. Com la mare abadessa. O com tu mateixa.

La novícia va mantenir l’esguard fix en els ulls de sa eminència, sense dir res, com si el que acabava de sentir no la concernís. El bisbe va continuar:

—Ara em donen per mort, i, mentre creguin això, dins els murs d’aquest convent hi tinc el millor refugi. —Va deixar anar un sospir llarg i profund—. Sempre ha estat així, estimada. Des del començament, des dels apòstols. Ja en aquells temps llunyans els estimats de Déu érem odiats pels altres homes, que adoraven déus falsos. Persecució i turment. Escarni i mort. Segons com es miri, es pot dir que la nostra devoció ens ha dut tot sovint a la perdició. Però nosaltres no hi renunciarem mai, no és cert, estimada? Mai no renunciarem al nostre amor per Déu, mai no renegarem del seu nom ni de la llum amb què ens il·lumina a través de la nit més fosca… Digues, filla meva: et mantindràs lleial per sempre a la teva fe en Déu Pare Omnipotent, en el seu fill Jesucrist i en l’Esperit Sant?

La nena, sense badar boca, va assentir amb el cap, amb un moviment gairebé imperceptible però suficient.

—És clar que sí, filla meva, no pot ser d’una altra manera —va fer, amb orgull, el bisbe Perugorría, mentre estrenyia una mica més la grapa damunt el muscle de la novícia—. No pot ser d’una altra manera perquè nosaltres esperem en Déu, i mentre Ell ens concedeixi la fortalesa d’aquesta esperança, cap ventada no ens ha de vinclar, ni la fúria de cap tempesta ha de vèncer la força de la nostra fe. La fe és l’arma que ens converteix en l’exèrcit més indestructible, i, per bé que Satanàs té el nom de Legió, ens podrà superar en nombre, però mai en fermesa ni temprança… Quants d’anys tens, estimada?

La germana Concepció va desviar un segon la mirada cap a la mà que li engrapava l’espatlla. Li feia mal, però sobretot, vista tan de prop, li va causar repugnància: era una mà lànguida i esblaimada, tota coberta d’uns pèls híspids que li arribaven fins als nusos dels dits, els quals eren llargs, ganxuts i llenyosos. Es va haver d’esforçar novament a contenir el disgust que li causava tenir al damunt aquella mena de peülla.

—No respondràs a sa eminència, filla? —la va inquirir la mare abadessa, amb un punt d’irritació.

La novícia es va demorar encara un segon per inspirar un glop d’aire.

—Tretze, eminència —va contestar mentre expulsava l’aire de cop, com una manxa.

—Tretze —va repetir el bisbe, i va retirar per fi la mà de l’espatlla de la nena, que va tornar a alenar amb alleujament—. L’edat de santa Eulàlia, sí —reflexionava el prelat, pensatiu—. Saps qui va ser santa Eulàlia, estimada?

La germana Concepció va emmudir altre cop.

—Respon quan se’t pregunti i no siguis mal educada —li va ordenar la mare abadessa, ja impacientada.

Va dir la resposta tota seguida, com si la recités de cor:

—Santa Eulàlia és la patrona de Barcelona, eminència, i no se l’ha de confondre amb la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la diòcesi.

—Molt bé, estimada —va aprovar el bisbe, amb un somriure ulcerós—. I què més sabries dir-me’n?

—Res més, eminència —va admetre la novícia, acotant el cap.

—Res més, eminència! —va repetir el bisbe Perugorría, amb un to foteta—. Què li sembla, mare abadessa? Res més, eminència! —va esclatar en una riallada estentòria, i després es va posar a repetir—: Santa Eulàlia gloriosa! Santa Eulàlia gloriosa!

La mare abadessa assistia en silenci a l’esclat de sa eminència, que s’havia lliurat a una hilaritat del tot impròpia de la seva dignitat. La germana Concepció també es mirava l’escena, completament acoquinada.

—Prou! —va cridar de sobte el bisbe, com si s’ho digués a ell mateix. I recuperant el posat seriós, però sense abaixar la veu, va tronar—: Has de saber, estimada meva, que quan era una joveneta com tu, santa Eulàlia vivia en una casa aquí on som nosaltres ara, a Sarrià…, és més, no podem descartar que aquest convent no fos edificat damunt les ruïnes de la casa de santa Eulàlia! Què hi tens a dir, a això, dolça criatura meva?

—Res, eminència.

—Has visitat alguna vegada el claustre de la catedral, estimada?

—No, eminència.

—Però què ensenyen els pares a les criatures d’avui? —s’indignava el bisbe—. A qui li pot estranyar que estiguem en guerra, que els estimats de Déu siguem destorbats, injuriats i assassinats? —I tot seguit, fingint serenitat—: Si haguessis estat al claustre de la catedral, hi hauries pogut veure un simpàtic estol d’oques… Saps què és una oca, filla meva?

—Em sembla que sí, eminència.

—T’ho sembla! Valga’m Déu! I què et sembla que és una oca, a veure?

—És una mena d’ànec…

Es va produir un silenci desagradable. Tot d’una, el prelat va bufar i novament es va posar a vociferar:

—Un ànec? Una oca no té res a veure amb un ànec! Tinguem almenys una mica de respecte per la Creació, estimada! No ho saps, que l’home va donar nom als animals en l’inici dels dies? I, si d’una oca en va dir oca i no ànec, deu ser per algun motiu, no t’ho sembla?

—I tant, eminència.

La novícia s’havia abandonat a l’absurd i ja no tenia ni ganes de plorar.

—No ens desviem del tema, estimada —va recapacitar el bisbe—. Segur que tampoc no saps com en deien, de la finca on va créixer santa Eulàlia. M’equivoco?

—No… No ho sé, eminència.

—Tal com em pensava. I vós, mare abadessa?

—El Desert de Sarrià —va respondre l’al·ludida, amb un posat d’alumna aplicada.

—Això mateix! —va celebrar el bisbe—. I què ho devia fer, que una finca als afores de Barcelona, en una època tan reculada com finals del segle III, rebés aquest nom tan curiós?

—Perquè hi havia palmeres —es va apressar a contestar la mare abadessa, per tal d’evitar que la germana Concepció es veiés obligada altre cop a admetre la seva ignorància.

—Exacte, mare abadessa. Palmeres. —Es va girar cap a la novícia—. Però el més interessant de la història, dolça criatura meva, és que aquells arbres no sempre havien estat palmeres. No, abans havien estat un bosquet de xiprers. Però un dia que santa Eulàlia passejava entre els xiprers, un àngel se li va aparèixer i li va anunciar que un dia seria santa i patrona de Barcelona. I, perquè en quedés constància, l’àngel va convertir els xiprers en palmeres. I és aquí, estimada, que volia anar a parar: per què et penses que l’àngel es va aparèixer a aquella nena, una nena com ara tu, i va obrar prodigis davant dels seus ullons astorats?

—També ho ignoro, eminència —va fer la germana Concepció, rendida.

—Doncs perquè era cristiana, filla meva. Tan senzill com això. Als qui estimem Déu i esperem en ell, els àngels ens emparen i ens mostren el camí cap a la glòria. Aquest és el guany suprem que obtenim els servents del Senyor en correspondència a la nostra fe. —El rostre del bisbe semblava il·luminat per dins mentre deia aquestes paraules, però de sobte es va enfosquir—. Ara bé, aquest només és un costat de la història. Saps què hi ha a l’altre costat, estimada?

La novícia va tornar a clavar la mirada en els ulls del bisbe Perugorría. De sobte, no tenia cap dubte de la resposta. Va obrir la boca i va tenir la sensació que no era ben bé la seva veu, sinó una altra veu que li sorgia de dins l’estómac, la que contestava amb fermesa:

—El turment, eminència.

El bisbe va obrir els braços.

—Ara has parlat amb clarividència, estimada —i li va pinçar la barbeta amb dos d’aquells ditots ofensius—. És mitjançant el turment que els cristians donem testimoni de la nostra voluntat de ser en el Senyor, de la fermesa del compromís que ens hi lliga. I aquest també és un goig, el goig més alt i difícil de tots. —Es va tornar a il·luminar per dintre, com un fanal intermitent—. Benaurats aquells que pateixin escarni, violència o mort per la seva fe, perquè ells seran preferits per Déu Pare. Santa Eulàlia va viure en temps de Dioclecià, un emperador cruel i sanguinari. Fou arrestada i, encara que només era una nena, va pagar ben car el preu de la seva devoció. Coneixes els turments de santa Eulàlia, estimada?

La germana Concepció es va limitar a fer que no amb el cap, amb timidesa.

—Van ser tretze, un per cadascun dels anys que tenia —va explicar el bisbe—. En primer lloc va rebre un centenar d’assots, i a continuació li van clavar uns garfis que li van esguerrar la pell i la carn de l’esquena i el ventre. Després fou obligada a caminar damunt un corriol de brases roents, i tot seguit li van tallar els pits. —El bisbe es va interrompre i va adreçar una llambregada, fugaç i untuosa, a la pitrera incipient de la novícia—. Tot el cos de santa Eulàlia era una pura nafra, de manera que els seus captors, per causar-li més dolor, li van fregar les ferides amb pedra tosca, hi van abocar oli bullent, la van ruixar amb plom fos i la van tenir una nit sencera dins un pou de calç. Seguidament, la van ficar dins una bóta de vi plena de vidres i trossos de teules, i la van fer rodolar pendent avall. Després fou tancada una altra nit dins uns sestadors plens de puces i xinxes, perquè se li infectessin les pústules, i passada breument per la foguera, però sense arribar a matar-la, perquè se li reservava la mort dels cristians, que consistia en la crucifixió a trenc d’alba. Santa Eulàlia, ja reduïda a un monyó de carn i un bolic d’ossos mòlts, va resistir encara catorze hores enclavada, abans d’expirar i lliurar l’ànima a Déu. Tretze turments —va recalcar el bisbe, mostrant els cinc dits de cada mà i tot seguit el gros, l’índex i l’anular de la dreta.

Una nàusea remota, però incòmoda, es va instal·lar al ventre de la germana Concepció. Sa eminència continuava la seva dissertació amb entusiasme, sota l’escrutini de la mirada de la mare abadessa.

—Els cristians dignes d’aquest nom hem d’alegrar-nos, filla meva, perquè tornem a viure temps de turment i això ens concedeix l’ocasió de comprovar la puresa de la nostra esperança en Déu. Són temps que exigeixen fortitud d’ànima, fins i tot a les nenes de tretze anys com santa Eulàlia, que sens dubte va rebre la inspiració de l’Esperit Sant. —La va tornar a agafar per la barbeta—. Digues, estimada: arribat el moment, et veuries amb cor de suportar el calvari, per la gràcia i l’amor de Déu?

—Sí, eminència —va mentir la nena, mirant de fingir aplom i contenint l’inici d’una arcada.

El bisbe va alçar el rostre, va posar els ulls en blanc i va esbufegar:

—Excel·lent. Excel·lent.

Tot seguit va treure els dits de la cara de la germana Concepció, li va donar l’esquena, va caminar fins a la cadira de braços i s’hi va asseure feixugament. Transmetia un cansament enorme, com si acabés de realitzar un esforç herculi. Li tremolaven les galtes i la papada, i boquejava com un peix acabat de pescar. La mare abadessa va prendre la paraula:

—Tanmateix, tampoc no cal que tots seguim el camí del martiri, no t’ho sembla, filla meva? —Havia abandonat el to autoritari i intentava semblar cordial, o fins i tot maternal, però només aconseguia mostrar-se dubitativa—. Algú ha de viure per cantar-los, els màrtirs i els sants. I tu, com bé ha dit sa eminència, posseeixes el privilegi, concedit per Nostre Senyor, d’expressar-te mitjançant la música.

La germana Concepció va respondre amb una capada que volia ser de gratitud, però que li va dur a la boca una glopada de bilis que li va costar molt deturar.

—Sa eminència —va prosseguir la mare abadessa, mústia— pensa, i no cal dir que humilment jo mateixa també ho crec, que hi ha moltes maneres d’afrontar les vicissituds d’aquests dies difícils, en què Nostre Senyor, com molt bé t’ha explicat el senyor bisbe, ens envia proves tan dures. Una d’elles és aportar al món, en la mesura de les nostres forces, una mica de bellesa.

La mare abadessa va tornar a deturar-se, buscant paraules que no trobava. Finalment ho va amollar de cop:

—En resum, filla meva, sa eminència vol que et posis a treballar en una composició musical. Però no una variació sobre una peça ja existent, sinó una composició pròpia. Després del goig del que vam poder escoltar ahir, és raonable pensar que estàs en plenes condicions de…

La germana Concepció va comprendre que aquell encàrrec insensat obeïa al caprici del bisbe Perugorría i que a la mare abadessa no li quedava més remei que secundar-lo, contra el seu parer. També va veure que no hi havia res que pogués fer o dir per aturar aquell despropòsit, de manera que li va dedicar a la mare abadessa un somriure estantís i resignat. Va donar un cop d’ull a sa eminència, que havia quedat com enfonsat damunt d’ell mateix.

La mare abadessa va obrir la portella de la vitrina, va escollir un dels búcars d’argila negra i el va dipositar damunt la taula —llarga, fosca i adusta de la sala capitular. A continuació va rebostejar dins la seva casulla i en va treure dues foteses que va ensenyar a la germana Concepció, damunt la palma estesa de la mà:

—Veus aquesta fava i aquesta ametlla, estimada? —La novícia va fer que sí, sense entendre res—. Ara les ficarem al búcar i tu després hi introduiràs la mà i, sense mirar, n’extrauràs una de les dues, d’acord?

Es tractava d’un sorteig, doncs, que devia tenir alguna cosa a veure amb la tasca que se li encomanava. Va observar com la mare abadessa deixava caure la fava i l’ametlla dins el recipient i l’agitava amb moviments enèrgics. Quan se’n va cansar, la monja va allargar els braços i, sostenint el búcar amb totes dues mans al davant del rostre de la nena, li va indicar:

—Endavant, filla meva.

La germana Concepció va aixecar una mà, però la va aturar a mig camí. Se li va acudir que dins el búcar podia haver-hi un escorpí o una aranya verinosa que la piquessin i la duguessin a una mort convulsa, entre tercianes i deliris. Era el turment, o la idea del turment, que s’havia apoderat de la seva imaginació i li omplia el cap d’imatges terribles en què es veia fustigada, torturada, mutilada i cremada viva a major glòria del Senyor. I eren aquestes imatges les que li produïen aquella nàusea depriment i enganxosa, que no tan sols era física sinó que també se li filtrava a través de les parets del cor i se li escampava damunt l’ànima.

—Estimada… —va insistir la mare abadessa, més estovada a cada moment.

La nena es va armar de coratge, va tancar els ulls i va estirar el braç fins que la mà va tocar el fons del búcar. Va pinçar amb els dits el primer fruit que va trobar i, amb un gest prompte, el va treure de la copa.

—Fava —va anunciar la mare abadessa, seriosa.

—Magnífic! —va exclamar el bisbe, sobtadament revifat—. Així doncs, tindrem un Stabat Mater.

La fava significava un Stabat Mater; quin altre disbarat representava l’ametlla, la germana Concepció ja no ho sabria, però tampoc sentia curiositat per saber-ho. Escoltava un altre cop el bisbe Perugorría, que ara es mostrava inesperadament alegre, fins i tot pletòric.

—Sento predilecció pels Stabat Mater —declarava, amb el rostre encès—. És un gènere que ha proporcionat alguna de les expressions més valuoses de la història de la música. El plany de la Mare de Déu pel patiment del seu fill… El moment àlgid del turment, i de la purificació que se’n deriva.

—El plor de Maria —va apuntalar la mare abadessa— és la suma dels plors de totes les mares que han vist els seus fills enfonsats en el dolor i la misèria, i que tot i així han confiat en la misericòrdia infinita de Déu Nostre Senyor.

El bisbe va inspirar pel nas una gran quantitat d’aire i va afegir:

—Compondràs el teu Stabat Mater en honor de la senyora Maria Maeztu, que és la meva pobra mare. Ella deu ser ara a la que va ser la meva casa, allà a Navarra, suportant el dolor de la mort del seu fill, que deu donar per segura. —Les pupil·les se li van humitejar encara més del que era habitual, i sa eminència es va endur una mà als ulls, per eixugar-se’ls—. La meva mare i jo rebrem amb escreix la recompensa pel nostre patiment quan ens retrobem i puguem tornar a abraçar-nos amb franquesa, ja sigui en aquest món o bé en la vida més alta que la providència divina ens prepara més enllà de la mort. Però mentrestant —va apostrofar—, la teva música podrà ser un bàlsam que ajudi a cauteritzar les nafres de tantes ànimes humiliades per aquesta guerra, tantes mares subjugades per la infàmia…

Se li va trencar la veu i es va posar a sanglotar, sumit en el seu deliri. La germana Concepció va trobar el coratge per mirar de formular una objecció:

—És que no crec que en sigui capaç… —va piular.

En una fracció de segon, el bisbe Perugorría es va refer i d’una revolada va tornar a engrapar-la, ara amb una manassa a cada muscle. Li feia mal de debò. La penombra de la sala capitular contrastava amb el fulgor glacial que es desprenia dels ulls encara plorosos del prelat.

—Dolça filla meva —gairebé va xiular—, si afirmes que ets prou forta per resistir el calvari de santa Eulàlia, l’Esperit Sant també et farà prou ardida per complir el que se’t demana.

—La naturalesa excepcional d’aquest encàrrec —va afegir la mare abadessa, sense ja poder dissimular una gran tristesa— t’allibera de les tasques que fins ara tenies encomanades dins la nostra comunitat. Tot i que també se t’agrairan especialment tots els esforços que puguis fer per no desatendre-les completament…

Es va adonar que es contradeia i va callar, abans d’afegir més confusió a la torbació de la novícia.

—Pots anar-te’n en pau, estimada —va concloure la mare abadessa.

La porta de la sala capitular va ressonar en tancar-se darrere seu, i la germana Concepció va caminar atordida unes quantes passes. Després es va haver d’aturar a perbocar en un racó del claustre, davant dels gats que se la miraven encuriosits.

Al germà Pau Darder, la conversa amb don Miquel Carbonissa l’havia deixat neguitós i desconcertat. Resultava que el jutge estava fet un veritable pou de ciència pel que feia a històries de difunts que d’una manera o altra havien tornat a la vida, com a vampirs o sota altres formes. Al germà Darder aquells relats no l’ajudaven, certament, a trobar el conhort espiritual que necessitava, però no li havia quedat altre remei que encomanar-se al pacient Job i fer veure que els escoltava amb interès.

El tema, d’acord amb el jutge Carbonissa, es remuntava molt enrere en el temps: tant era així, que Heròdot ja recollia a la seva Història el cas d’un revingut de l’antiguitat. Es tractava d’Arístees, fill d’un dels llinatges més enlairats de la ciutat de Proconnès, que va ser compositor de poemes narratius i que va deixar escrit que Apol·lo l’havia inspirat per arribar fins al territori dels issèdons, i que per damunt dels issèdons habitaven els arismasps, d’un sol ull, i per damunt d’aquests els grifons guardians de l’or, i encara per damunt dels grifons, ja a la vora del mar, els hiperboris.

Doncs bé, un dia que Arístees, encara jove, va entrar en un batan perquè volia comanar que li filessin unes bales de cotó per fer-ne teles de napa, va caure rodó al mig de la botiga, sobtadament mort. El bataner, consternat i sabedor de la família a la qual pertanyia el jove, es va apressar a tancar el local amb pany i clau i va córrer tant com va poder per informar els pares del difunt. La notícia es va escampar ràpidament per la ciutat, però tot d’una va aparèixer un home de Cícic, acabat d’arribar a Proconnès, dient que no podia ser que Arístees fos mort a casa del bataner, perquè ell mateix se l’havia trobat a les portes de la ciutat i hi havia parlat feia poca estona, i va sostenir amb fermesa aquesta història davant de tothom al mig de l’àgora.

En efecte, quan els pares d’Arístees van arribar plorosos a la botiga del bataner, amb el carruatge funerari i la mortalla, va succeir que no hi van trobar el seu fill per enlloc, ni mort ni viu, i no es va tornar a saber res més d’Arístees fins al cap de set anys, quan va tornar a Proconnès tan misteriosament com n’havia desaparegut, i en un estat de salut aparentment immillorable. Va fer una estada breu, que va dedicar a la composició de versos, i després va tornar a esfumar-se com si se l’hagués empassat la terra.

El jutge Carbonissa coneixia també diversos casos extraordinaris de morts que havien tornat momentàniament a la vida, a instàncies d’homes sants que així els ho havien sol·licitat. Va mencionar, a tall d’exemple, una obra de sant Agustí que reportava la història d’un jove que era perseguit per la justícia a causa de la demanda d’un particular que li reclamava un deute que ja havia saldat el seu pare, però no tenia manera de trobar el rebut que ho demostrava. L’ànima del pare, explicava sant Agustí, es va aparèixer pietosament al fill i li va indicar on era el rebut que li causava tants maldecaps.

El jutge explicava, així mateix, que sant Macari d’Egipte va ressuscitar un mort perquè fes de testimoni de la innocència d’un altre home a qui s’acusava d’haver-lo assassinat: el difunt va exculpar l’acusat, però no va voler dir el nom del veritable autor del crim. També a Egipte s’havia produït el cas notori de sant Espiridió, que es va trobar en un destret amb motiu del traspàs de la seva filla Irene, a qui un home afirmava que havia confiat un dipòsit de diners que Irene havia acceptat sense posar el fet en coneixement del seu pare. Com que no trobaven els diners enlloc de la casa, a la fi sant Espiridió va acudir a la tomba de la filla, la va cridar pel nom i li va preguntar on era el famós dipòsit: i ella, responent des de dins del sepulcre, l’hi va fer saber, i sant Espiridió va poder retornar els diners. Encara, en un altre dels seus prodigis, s’esdevingué que sant Macari va convocar la intervenció d’un difunt en una disputa que mantenia amb un heretge eunomià (o hieracita, segons els autors). Veient que no escoltava raons, Macari digué a l’heretge: «Anem a la tomba d’un mort i demanem-li que ens instrueixi en la veritat amb què no voleu concordar». L’heretge no va gosar presentar-s’hi, però sant Macari va acudir-hi acompanyat d’una multitud i va interrogar el mort, que li va respondre des del fons de la tomba que, si l’heretge hagués assistit a l’assemblea, ell s’hauria aixecat per convèncer-lo i donar testimoni de la veritat. Sant Macari li va ordenar a continuació que s’adormís de bell nou en la pau del Senyor, fins al dia de la fi del món.

Ara bé, la majoria d’històries de revinguts no eren santes, sinó macabres o morboses, i quan el jutge Carbonissa es posava a explicar-ne, feia la impressió que no havia d’acabar mai. Al germà Darder el va impressionar la del comte Estruch, o Estruga, un vampir que, segons la llegenda, habitava el castell de Llers, a l’Alt Empordà, on se suposava que també eren radicades unes bruixes que recentment —va recalcar el jutge— havien estat cantades per un poeta del país anomenat Carles Fages de Climent. Doncs bé, el tal comte Estruch havia estat un noble català que va morir a començaments del segle XIII (alguns autors feien notar que això havia succeït en una data que podia coincidir amb la del naixement del rei Jaume I) i que va tornar a la vida transformat en un vampir. Mossegava animals i homes i en bevia la sang, però el fet més terrible era que es dedicava a seduir noies joves i deixar-les prenyades: al cap de nou mesos, parien petits monstres deformes i aberrants, que morien al cap de poca estona d’haver nascut. L’horror s’hauria perllongat fins al dia que el cos dorment del comte Estruch fou localitzat per un ermità mig jueu, que el va obligar a descansar en pau mitjançant un sortilegi ancestral relacionat amb els rituals de la càbala.

Aquestes fantasies escabroses tenien, a parer del jutge Carbonissa, la seva derivació en l’àmbit de la fe, opinió que fonamentava en autoritats ben sòlides. Com la polèmica que va enfrontar els filòsofs Cels i Orígenes, quan el primer va donar a conèixer els seus escrits contra els cristians, en què sostenia que les aparicions de Jesucrist als apòstols no eren reals, sinó simples ombres bellugadisses que alguns van voler prendre pel que no eren. Però Orígenes tornava contra Cels el seu propi raonament, en recordar-li que els pagans també havien deixat diversos relats sobre aparicions d’Apol·lo i d’Esculapi: si, com feia Cels, es donaven per bons els relats d’aquestes aparicions, per què no s’havien de reconèixer com a vertaders els que feien referència a Jesucrist, que a més eren referits per testimonis oculars i acceptats per tantes persones arreu del món? Al cap i a la fi, era provat per una extensa nòmina de ments preclares —amb sant Agustí i sant Tomàs al capdavant— que allò que els relats dels cristians expliquen de Jesucrist forma part de la confirmació d’una doctrina salvadora de l’espècie humana.

Així ho havia escrit Orígenes i així talment s’ho feia seu l’esverat jutge Miquel Carbonissa, que tot seguit treia a col·lació la figura singular del benedictí Augustin Calmet, autor d’un admirable Comentari sobre l’Antic i el Nou Testament que li va proporcionar la justa fama de ser un dels homes més instruïts i pietosos de la França del segle XIII. Ara bé, aquest mateix autor excel·lent també havia deixat escrit, precisament en ple auge de les idees il·lustrades, un volum certament obscur i pertorbador titulat Tractat sobre els vampirs, en què recollia totes les notícies de què tenia constància a propòsit de morts (o no-morts) que havien tornat de l’altre món a aquest i que s’havien alimentat de la sang dels vius. La conclusió de Calmet, naturalment, era que aquesta mena d’històries eren inacceptables des de la moral i la raó cristianes. Però aleshores, per què un home com ell, un home de fe i de pensament, havia esmerçat tants esforços a recollir-les, ordenar-les, transcriure-les i publicar-les? Per què havia posat tant de zel i tant d’esment en aquell tractat d’imaginacions obscenes com el que havia abocat en les seves prestigioses obres d’erudició bíblica? El jutge Carbonissa recordava, amb un estremiment al clatell, algunes de les característiques o actituds que el pare Calmet atribuïa als revinguts o brucolacs, com també solia dir-ne.

Per exemple, que acostumaven a mastegar dins la tomba i que devoraven tot allò que es trobés al seu abast, inclosa la pròpia carn, i que hi havia testimonis que afirmaven haver sentit sorolls de masticació, semblants als que podria emetre un porc, procedents de l’interior d’algunes tombes. No eren menys espantoses les rondalles sobre els vampirs de Moràvia, com la que es referia a un manyà d’un poble de Bohèmia que després de mort s’havia aparegut pels carrers de la vila, cridant amb veu d’ultratomba els noms de determinades persones, que indefectiblement morien al cap de pocs dies. Aquesta situació va durar fins que els veïns del poble es van posar d’acord per desenterrar el cos del manyà i lliurar-lo al botxí, que el va posar dins una carreta, el va transportar a fora vila i el va llençar dins una foguera. Mentre cremava, el cadàver del manyà udolava furiós i debatia els peus i les mans com si fos viu; i, quan el botxí li va travessar el pit i el ventre amb un parell d’estaques, va proferir uns alarits escruixidors i va deixar anar una gran quantitat de sang molt roja. Finalment fou reduït a cendres, i d’aquesta manera es va posar fi a les infestacions de l’espectre. Així es va establir la creença que l’únic remei eficaç contra aquestes aparicions consistia a decapitar el cos del revingut, travessar-lo amb estaques afilades i incinerar-lo.

Quan el germà Pau Darder ja començava a estar tip de la prolixitat del jutge Carbonissa, aquest va tornar a la pregunta que semblava obsedir-lo: per què un home d’església tan prominent com el pare Calmet s’ocupava d’aquells subproductes de la raó que constituïen els contes de vampirs? Al jutge només se li acudia una resposta: per la senzilla raó que devia pensar que valia la pena fer-ho. I si l’il·lustre benedictí havia arribat a tal conclusió volia dir que en aquelles històries no hi veia tan sols meres insensateses que passaven de pares a fills en les llargues vetllades hivernals a la vora del foc, sinó que hi devia trobar alguna mena d’informació valuosa. Alguna cosa a la qual els homes no concedien atenció però que al sagaç pare Augustin Calmet no li havia passat per alt.

Al cap i a la fi, raonava el jutge, els contes de vampirs ens parlen sobre la monstruositat, una veritat damunt la qual generalment preferim estendre un vel d’incomprensió i menyspreu. I tanmateix, la monstruositat constitueix una potencialitat inherent als éssers vius. La meravella de la Creació, que havia estat capaç de fecundar el no-res i convertir-lo en un univers, era tan immensa que inevitablement havia de comportar alguna imperfecció, com una partitura perfecta esquitxada amb minúscules taques de tinta: taques insignificants, però prou perceptibles per induir el lector d’aquella música a errors i equívocs. Portats a l’escala de tot allò creat, aquests errors de lectura, sumats, configuraven allò que convencionalment es coneix com el mal, que té en la monstruositat una de les seves formes d’expressió preferents.

Ara bé —prosseguia—, la consciència del mal és l’instrument del qual Déu ens ha proveït precisament per poder-nos-en defensar. Com que disposem de raciocini, ens trobem en condicions de comprendre l’existència del mal i el significat d’allò monstruós. I encara, d’actuar per corregir-ne els defectes; en certa manera, per esdevenir col·laboradors en l’obra divina i ser útils en la tasca de reequilibrar la Creació. Tal com apuntava el bo d’Augustin Calmet, era possible que persones enterrades en vida per error o per maldat s’ofusquessin en despertar-se dins la tomba fins al punt de rosegar la pròpia carn o la dels morts al seu costat, i era terrible imaginar una tal infàmia. Ara bé, que els morts de debò moguessin les mandíbules i es divertissin rosegant allò que trobaven al seu voltant s’havia de reputar com una imaginació pueril, emparentada potser amb el Manducus dels antics romans. El Manducus era un ninot articulat que estrafeia una figura antropomòrfica, amb una boca molt grossa proveïda de dentadura: el joc, que divertia tant nens com adults, consistia a fer-li moure les mandíbules amb uns ressorts disposats amb aquesta finalitat, de tal manera que les dents del Manducus cruixissin i fes la impressió que l’espantall estigués suplicant, famèlic, que li donessin alguna cosa de menjar.

Arribats a aquest punt, el germà Darder se sentia encara més confós que al començament de la conversa, de manera que va pregar al jutge Carbonissa que tingués la bondat d’explicar-li on volia anar a parar amb tot allò. «Màquines», va murmurar el jutge, sense que el marista pogués aclarir si li estava responent o si només reflexionava amb ell mateix. Va afegir a continuació que el Manducus òbviament era una màquina, això és, un artefacte creat per la intel·ligència humana: concretament, un autòmat, que com a tal pretenia imitar el comportament d’un ésser viu. Però el Manducus, a més de proporcionar entreteniment en temps de la Roma imperial, havia servit segles més tard al pare Calmet per situar la llegenda dels morts mastegadors en el lloc que li corresponia, que era el de la monstruositat. El raciocini amb el qual hem estat privilegiats, per damunt de totes les altres criatures d’aquest món, ens permetia escriure textos i construir màquines que no tan sols podien descriure el mal i ajudar-nos així a comprendre’l, sinó també a combatre’l. «Autòmats», va tornar a remugar el jutge Carbonissa, aguantant-se aclaparat el front amb les puntes dels dits de les dues mans. Definitivament cansat de no entendre res, el germà Pau Darder li va tornar a demanar, ara de forma més taxativa, que sisplau li aclarís a què es referia amb aquell discurs esburbat. El jutge, però, va consultar el rellotge de butxaca, va exclamar que s’havia fet molt tard, va agrair al germà Darder la seva atenció i li va demanar disculpes perquè havia de marxar de seguida. Abans que amb prou feines el germà Darder hagués pogut replicar que no li havia d’agrair res, el jutge ja havia enfilat el passadís de la pensió Capell en direcció a la sortida, per on es va esmunyir tan bruscament com s’havia presentat.

El germà Darder va restar perplex i immòbil, assegut en una cadira de la seva habitació tan trista. Agombolat per la claror d’estiu madur que es filtrava a través de la petita finestra, repassava la visita del jutge Carbonissa: quedava clar que aquell home era un excèntric, però hi havia res en tot aquell batibull que li havia endossat que fos mereixedor d’atenció? Què podien tenir a veure totes aquelles bajanades sobre vampirs i autòmats amb la mort de don Pere Gendrau? I amb la de l’infant trobat al carreró de la vora? La fragilitat i l’espant que es desprenien d’aquells dos cossos tan horriblement assaltats turmentaven el cervell del germà Darder, que no podia evitar tornar un cop i un altre a la mateixa pregunta: quina mena de Déu era aquell que contemplava impassible, sense fer-hi res, com la seva creació s’enfonsava en la brutícia i la barbàrie? Era aquella, la infinita misericòrdia divina que ell mateix havia exalçat tantes vegades en les seves petites polèmiques de seminari?

—Germà Pau? Que hi sou? —va preguntar, des del darrere de la porta, una veu ridícula.

El germà Darder va sospirar. No en podia ser cap altre.

—Sóc aquí, germà Plana —va respondre, aixecant-se de la cadira per obrir la porta—. Que us voleu confessar, potser?

El germà Plana es va retòrcer damunt de si mateix, amb un moviment reptilià.

—No, no. Us ho agraeixo, germà Darder, però es tracta d’una altra qüestió —es va aclarir la gola—. M’envia el germà Lacunza per assabentar-vos que don Émile Aragou, l’adjutor enviat pel nostre estimat orde, ja es troba a Barcelona. Aquesta tarda, el germà Lacunza i jo mateix l’anirem a trobar per donar-li la benvinguda i preparar l’entrevista de demà amb els negociadors de la FAI. El germà Lacunza m’ha demanat que us en posés al corrent i us demani si voldríeu acompanyar-nos-hi…

L’infatigable germà Lacunza i les seves gestions que no duien enlloc. Feia només un parell de dies, hauria expressat el seu escepticisme sense gaires contemplacions. Però ara, la memòria de don Pere l’obligava.

—A quina hora és la trobada? —va preguntar.

Escarxofat a la cadira del seu despatx a la Via Laietana, envoltat per la claror granulosa d’un llum de carbur, el comissari Gregori Muñoz respirava fondo per mirar de superar el mareig i netejar-se els sentits del record de les pudors de la morgue. Sempre en sortia amb la sensació d’haver-ne quedat impregnat, com si a ell també l’haguessin submergit en formol i en companyia d’aquells cadàvers, sencers o a bocins, que al doctor Pellicer tant el divertia d’anomenar i etiquetar. Sang, limfa, fluxos corporals. La mort, pensava el comissari Muñoz, era una cosa enganxifosa, i un cop un s’hi havia acostat feia de mal desempallegar-se’n.

El comissari feia girar d’esma un objecte entre les mans, fins que de sobte es va aturar i el va observar amb molta atenció, gairebé amb embadaliment. Es tractava de la baldufa: d’acord amb les seves pròpies conjectures, un memento mori. El criminal podia ser una mala bèstia, però no era cap inepte: el comissari havia d’admetre que mai havia vist una escena del crim tan escrupolosament neta i endreçada, tan desesperantment buida d’informació. Ni empremtes dactilars, ni cabells, ni fils de roba, ni cap de les petites porqueries que se solien trobar per terra o a les parets. Res que pogués donar la més mínima pista sobre la procedència o les motivacions de l’assassí, i encara menys sobre la seva identitat. Les petjades damunt la grava del carreró havien estat esborrades amb molta cura, i només hi restava la baldufa esquitxada de sang, com una penyora. Memento mori, recorda que moriràs. Que tots hem de morir. Una redundància macabra i desaprensiva, en uns dies en què la mort corria despentinada pels carrers i s’enduia les vides a grapades. Dones, nens, vells, joves parelles d’enamorats que es disposaven a casar-se i formar una família. Mares que cuidaven els seus fills, i fills que tenien esment dels seus pares ja ancians. Homes ferms i forts que treballaven a les foneries de metall, a les fàbriques de maquinària pesant, quinze i setze hores al dia, sense defallir. Distingits empresaris i pròspers comerciants que havien fet una carrera exemplar en el seu ofici i havien tingut fills que es preparaven per posar-se al capdavant del negoci familiar, o bé que exercien de metges, enginyers o procuradors. Tant li feia: tots se n’anaven al diable per igual, esventrats per una bomba o destrossats pels trets d’un franctirador, cosits per les bales d’un assassí a sou o d’un pistoler de la FAI, que definien l’ortodòxia revolucionària a còpia d’execucions a l’Arrabassada. Va fer un somriure resignat recordant les preguntes que li havia formulat el doctor Pellicer: no, no tenia cap estima pels capellans ni les monges ni totes aquelles rates de sagristia, però no li produïen ni una dècima part del fàstic que sentia per les males bèsties de la FAI, aquella colla de titafredes amb pretensions que ara tallaven el bacallà i que es tornaven molt mascles amb un revòlver carregat a les mans. El feien posar malalt. En particular, hi havia aquell Aureli Fernández, del Servei d’Investigació, i el seu llepaculs, un cabró a qui anomenaven Ordaz, que el tenien amargat. Tot el dia emprenyant-lo: que si informes, que si citacions, que si més informes. No es refiaven d’ell, i la veritat era que feien ben fet: una cosa que hauria fet feliç el comissari Muñoz és que algú li fiqués una pistola al cul al tal Fernández, ja que tant li agradaven, i hi buidés el carregador. I amb l’Ordaz dels collons, igual. Però no tindria tanta sort i, a més, ell no hi podia fer res: al cap i a la fi, ell només era un funcionari de la Generalitat, a les ordres de qui manava. I aquells eren temps d’obediència sense preguntes. Encara sort que no havia de tractar amb el peix gros del Servei, un tal Escorza, de qui li havien dit que tenia el cos tarat, però ni la meitat que el cervell.

El doctor Pellicer tenia raó: si al Servei d’Investigació s’assabentaven que havia deixat volar un estol de tórtores beates, li farien pixar sang. Fernández i Ordaz n’estarien encantats. Però ell havia decidit no ser partícip de la bogeria que s’havia desfermat a Barcelona contra la gent de missa: no podia fer res per aturar-la, però aspirava almenys a sortir-ne amb les mans netes de sang. Va fitorar la punta de la baldufa damunt la taula, va pinçar-ne el capoll amb el dit gros i l’índex i va fer un gir brusc amb el canell de la mà dreta. La joguina es va posar a voltar lleugera, afuada, i la velocitat va desdibuixar de seguida les sanefes vermelles i verdes que la decoraven, fins que es van confondre en una sola taca d’un color indefinit. Aquella joguina era una prova forense, però el comissari, en un rampell, se l’havia feta seva. No vindrà d’aquí, va pensar. No serà per una baldufa de més o de menys que detindrem l’assassí o deixarem de detenir-lo. Ell, per altra banda, tampoc no n’havia de fer res, d’una baldufa: no tenia fills, ni nebots, ni cap nen a prop seu a qui la pogués regalar. De fet, en totes les coses de la vida el comissari Muñoz tendia més aviat a la solitud i l’esterilitat. Però quan res no vol dir ben bé res, meditava, el propòsit de les coses perd tota la seva importància. Per exemple, feia molts d’anys que sostenia, davant de qui l’hi posés en dubte, que la funció de la policia era garantir que cap crim no podia quedar impune. Però la realitat, o si més no la realitat tal com es configurava últimament entre els plecs del cervell del comissari Muñoz, li demostrava que en una època d’assassins resultava completament trivial la presència d’un altre assassí. El mòbil, rai: somreia, quan li venia al cap aquell marista jovenet i petulant que pretenia construir teories sobre el perquè dels assassinats. Al seminari no li devien haver ensenyat que en un tant per cent molt elevat de casos el mòbil no existeix, o és tan tènue que resulta irrellevant. A un assassí no li cal cap bon motiu per matar; amb un ambient propici en té prou. I poques ciutats devia haver-hi en aquell moment al món on matar fos tan confortable com a Barcelona.

Quan la baldufa va perdre força i va tombar damunt la taula, el comissari va fer petar la llengua contra les dents, com expressant un sentiment de fatalitat. La va recollir, se la va ficar dins una butxaca i va tornar a sospirar. Havia d’admetre que l’havien sorprès les explicacions del doctor Pellicer a propòsit del vampirisme, però ben mirat no n’hi havia per a tant. De tarats n’hi havia hagut sempre i per a tots els gustos; i, d’ençà que hi havia guerra, encara més. Devia fer cosa d’un mes que havien detingut un borratxo que es posava calent ensenyant les pelleringues a les nenes. Això també devia ser una d’aquelles parafílies de què parlava el doctor Pellicer. Fos com fos, les teories psiquiàtriques no li van servir de gran cosa a aquell paio quan el van dur a empentes i rodolons fins al soterrani i li van aplicar el tractament habitual en aquests casos. Una vegada van haver enllestit, ni ell ni ningú s’hauria de tornar a preocupar de res que se li aixequés per sota la cintura.

Va empassar saliva: el regust de formol i floridura no se n’anava. Però ara s’hi havia afegit un altre ingredient.

—Mecagondéu, Sirga —va gargamellejar el comissari Muñoz, sense girar-se—. Vostè fa olor de sabó de casa de putes.

—Com diu, senyor? —va preguntar el policia pèl-roig, palplantat a la porta del despatx del comissari.

El comissari va fer girar la cadira amb un moviment brusc i se li va encarar.

—Que està fet un puter de colló de mico, això és el que dic! —es va aixecar de la cadira, es va acostar a l’agent i li va donar un copet a la visera de la gorra, que li va quedar de través. El movia una mera intuïció, però al comissari li agradava fer cas de les intuïcions.

—Hu, hu, hu —va riure en Sirga, agraint la camaraderia.

—No rigui, imbècil —va escopir el comissari, i a en Sirga se li va glaçar el riure de cop—. No m’agraden, els puters. Em recorden el meu pare. Sap què solia dir, el meu pare, Sirga?

El jove va callar i es va posar rígid, com si l’haguessin emmidonat. No gosava ni moure les parpelles.

—Deia: un home bé que ha de buidar la bossa dels collons, de tant en tant! I, tot seguit, li ventava un parell de mastegots a la meva mare i després se n’anava de putes. Al Xino, tothom li deia el moro. El moro del Xino. Què li sembla, Sirga?

L’interrogat va empassar-se saliva.

—Reprovable, senyor.

—Reprovable, bona paraula —va grunyir el comissari—. I sap per què li deien el moro, al meu pare, Sirga?

—No, senyor.

—Doncs perquè la tenia molt grossa, per això l’hi deien! —va tronar, gesticulant amb les dues mans molt obertes—. No ho havia sentit a dir, que els moros van tan ben armats? Doncs el meu pare la tenia llarga, peluda, gruixuda i plena de venes, i amb els ous negres i enganxats al cul, com els tigres! Sap com són els ous dels tigres, Sirga?

L’agent no va poder evitar que se li escapés un somriure, i per una vegada el comissari Muñoz no li va dir imbècil, sinó que també va fer un somriure murri i va continuar:

—Quan el meu pare s’acostava al Xino les putes fugien esperitades, per no haver-se de ficar tot aquell bé de Déu entre cames! S’ho imagina? Deien que les rebentava, que després d’estar amb el meu pare no tornaven a servir per a res en una setmana. Però l’home sempre n’acabava trobant alguna que, per uns rals de més, es deixava empitonar. I és que, com bé deia ell, un home de tant en tant necessita que li buidin la bossa… Però no la dels calés! —es va posar a riure amb ganes i tornava a mostrar les dues mans obertes, com si amb cadascuna aguantés alguna cosa molt voluminosa—. M’entén, Sirga? La bossa, la bossa!

En Sirga tampoc no va poder aguantar-se i va esclafir en unes riallades guturals i gomoses. Quan feia una bona estona que reien, i sense abandonar el to jocós, el comissari Muñoz va posar una mà damunt l’espatlla de l’agent i li va amollar:

—I vaja, Sirga, ja que en parlem, veig que vostè no es moca amb mitja màniga… Vostè no és com el bèstia de mon pare, que amb les putes de cantonada ja en tenia prou i massa… No, no, vostè és del morro fi i prefereix un bon meublé amb noies boniques que tinguin el culet suau i li rentin la titola amb sabons de marca, eh? I escolti: amb la misèria que cobra, d’on treu els calés per pagar-se un gènere tan selecte, si em dispensa la curiositat?

A en Sirga se li va tallar el riure en sec i va restar amb la boca mig badada, sense que pogués dir ase ni bèstia, cosa que el feia semblar tan estúpid com el comissari Muñoz opinava que era. Seguint la seva intuïció, va provar de desencallar-lo.

—Que potser ha guanyat cèntims en algun altre lloc fora d’aquí, Sirga? —va posar la mà plana damunt la taula i el va fitar, inquisitiu—. Fa alguna altra feina, fora de la comissaria?

En Sirga va submergir dos dits dins la seva cabellera roja i es va gratar la closca. Feia l’efecte que les ombres que projectava el llum de carbur damunt la calç de la paret l’haguessin d’engolir, i era possible que a ell li hagués semblat una bona idea. Al cap de massa estona va balbucejar:

—Vaig…, vaig a fer hores en un magatzem, senyor.

—Ah, caram —va fer el comissari, desmenjat—. I on és, aquest magatzem, Sirga?

Es va tornar a formar un silenci espès, de manera que li va caldre preguntar novament:

—És un magatzem al Poblenou, potser?

—Sí…, sí senyor —es va atropellar en Sirga, amb la incomoditat pintada a la cara ratada—. És al Poblenou, sí.

—Que és un magatzem de cereals, Sirga?

—I…, i de farina. De farina i cereals, senyor.

—I vostè hi va a carregar i descarregar sacs.

—I jo hi vaig a carregar i descarregar sacs, sí…, sí senyor.

El comissari Muñoz va fer que sí amb el cap unes quantes vegades, com si reflexionés sobre alguna qüestió àrdua.

—Ben fet, Sirga, un home ha de treballar per guanyar-se la vida —va dir, i va tornar a somriure—. Ja em donarà l’adreça d’aquest meublé tan esplèndid, eh que sí?

—Vàreu parlar amb el comissari Muñoz, tal com us vaig recomanar? —va preguntar el jutge Miquel Carbonissa.

—Sí, i tant —va respondre el doctor Pellicer—. Però, tal com us vaig avançar que faria, li vaig dir el que vaig trobar més assenyat. Tot i així, no em va semblar que em fes gaire cas… —va sospirar—. I vós, jutge? Ja vàreu espantar aquell pobre jove marista amb les vostres històries de morts revinguts que xuclen la sang dels vius?

El jutge va esbossar un somriure irònic.

—És remarcable que us mostreu tan displicent, tenint en compte l’assumpte que ens reuneix aquí.

El metge va fer una capada d’assentiment.

—Teniu raó. La veritat és que estic ansiós per veure-ho —va declarar, enriolat i amb l’expectació a les pupil·les.

—Doncs som-hi, no ho retardem més! —va exclamar el jutge Carbonissa, mentre fitorava una mà a cada braç de la butaca de gutaperxa i iniciava el moviment per aixecar-se.

Els dos homes s’havien citat a casa del jutge, uns baixos d’una finca molt historiada al començament del carrer Aribau, gairebé a tocar de la Gran Via. Eren a la biblioteca: el jutge Carbonissa havia corregut les feixugues cortines vellutades dels finestrals de l’estança per tal d’impedir que entrés la llum excessiva d’una tarda de setembre, i a continuació havia dipositat, damunt una tauleta d’eben que hi havia enmig de dues butaques orelludes, una ampolla d’Armanyac i dues copes molt petites, gairebé diminutes, de vidre cisellat, que es va afanyar a omplir de licor. La sala era àmplia, i tres mobles llibreria amb els prestatges farcits de volums de totes les mides i gruixos ocupaven per complet les tres parets, i s’enfilaven fins al sostre: entaforada entre dos mobles perquè no fes nosa, hi havia una escala amb rodetes que permetia arribar als volums que ocupaven una posició més elevada. Tot feia una impressió acollidora, d’ordre i netedat. Van prendre les menudes copes, i el doctor Pellicer va proposar un brindis:

—Per Hadaly —va dir, animós.

—Per Hadaly —va acceptar el magistrat, abans de buidar d’un glop la seva copa.

En aquell moment va arribar de l’exterior l’udol d’una alarma, anunciant un atac aeri imminent. El so de les sirenes arribava esmorteït a la biblioteca del jutge Carbonissa, com si vingués de molt lluny. Però aviat van sentir el bramul de les deflagracions al carrer i als edificis, i fins i tot una tremolor va sacsejar lleument l’estança. El jutge es va tornar a omplir la copa d’Armanyac, no sense haver servit prèviament el seu convidat, i l’un i l’altre se la van beure, aquest cop paladejant tranquil·lament el licor mentre escoltaven sense dir res la remor del bombardeig. El doctor Pellicer va cargolar un dels seus cigarrets, i s’entretenia fent amb la boca volutes de fum que restaven suspeses en l’aire durant uns segons, fins que es dissolien sense història ni misteri. Van estar així una bona estona. Després, van intercanviar una mirada de complicitat i es van aixecar tots dos alhora de les butaques, amb un moviment que semblava sincronitzat.

Van abandonar la biblioteca i, després de travessar un menjador força solemne i un distribuïdor prou diàfan, van accedir a una porta que donava al pati interior de la finca, que era extens com un camp de melons (va ser la comparació que li va venir al cap al doctor Pellicer). Allà sí que se sentia amb tota nitidesa l’estrèpit del bombardeig, l’udol ensordidor de les sirenes, el xiulet sinistre de les bombes que plovien del cel. Però no era aquest el motiu que desvetllava l’interès dels dos llicenciats, fins al punt de convertir-los en un parell de temeraris que s’exposaven a camp obert en aquella hora funesta. Sense perdre ni un segon, el jutge Carbonissa es va acostar a una mena de dipòsit rectangular que hi havia en un lateral del pati, construït amb ciment, que devia fer dos metres de llargària per no més d’un d’alçada. Es va treure una clau de la butxaca dels pantalons i la va aplicar al pany de la portella que tancava el rectangle per la part superior i en va obrir els dos batents, que van deixar a la vista un espai buit. Una entrada.

—Si sou tan amable —va indicar el jutge, assenyalant amb la mà la portella oberta.

El doctor Pellicer hi va guaitar i va veure que, enganxada a una paret, hi havia una escala metàl·lica, per la qual va entendre que havia de descendir. Així ho va fer, tot i que, una vegada més, l’edat i, sobretot, la seva corpulència li van fer la maniobra més complicada del que calia esperar. A la fi, ajudat pel jutge, va aconseguir subjectar-se de manera segura als esglaons de l’escala i va començar a baixar-los, com una aranya lenta i grassa. Mentre efectuava el descens, sentia damunt el cap el ressò de les petjades del jutge, que havia tornat a tancar rere seu la portella de l’entrada, de manera que van haver de baixar a les fosques. De bell nou, a cada moment sentien més llunyans els ressons de l’atac aeri, que seguia el seu curs. El doctor Pellicer va recordar de sobte una expressió que solia sentir en la seva infantesa rural, en un poble de les terres de Ponent, quan passava l’home del carro pel mas on va créixer. La tasca de l’home del carro era peculiar i ben específica: es tractava de recollir els cadàvers de les bèsties mortes —un xai, un gos, un porc, una cabra; alguna vegada, una vaca o un cavall per causa de malaltia o d’accident. Carn de desgràcia, en deien. L’home del carro, que dins la memòria del metge compareixia jovial i feiner, passava pels diferents masos de la contrada i apilava dins el carro pel qual se’l coneixia la carn de desgràcia que s’hi havia produït, i després se l’enduia a llençar dins un pou de calç, on la putrefacció la convertia en adob per als conreus. Carn de desgràcia, així en deien: però aquell home alegre i ben disposat es dedicava a recollir totes aquelles bèsties mortes i les sotmetia a un procés que les deixava a punt per servir d’aliment a nova vida. La naturalesa, doncs, demostrava que la vida s’imposa sempre, que de la mort i el podriment en sorgeixen la vida i allò que la propicia. No hi ha un principi i un final, discorria el metge, sinó un bucle, un cicle que es reinicia una vegada i una altra al llarg del temps.

A mesura que davallaven, l’aire es tornava més fred i més humit, i transmetia a la pell una sensació frescal, com si es trobessin a prop d’alguna cisterna. A la fi, al cap d’una llarga estona, el peu del doctor Humbert Pellicer va tocar terra.

—He arribat a baix! —va anunciar, mirant cap a la foscor i amb les mans al voltant de la boca, perquè li fessin de tornàveu.

—No us mogueu, baixo de seguida! —va ser la resposta, que va arribar al metge diluïda per l’eco.

Ajaguda al catre de la seva cel·la, la germana Concepció s’esforçava per compassar la respiració i sobreposar-se al neguit que, com un estol de ratolins, li rosegava l’estómac, que tenia rebregat després de l’atac de vòmits que havia patit al matí.

S’havia arribat a espantar perquè mai havia tret tant ni amb tanta virulència, fins que de la boca ja només li sortien unes baves verdoses que li va semblar que devien ser els mals pensaments. Ara ja era entrada de fosc i la germana Encarnació, que havia volgut remarcar que venia enviada per la mare abadessa, l’havia deixat finalment a soles dins la cel·la després d’haver aconseguit fer-li prendre un got de llet d’ametlles. Una sola espelma il·luminava la blanca nuesa de la cel·la: una caixa per desar-hi la muda i els hàbits dels dies de festa, un orinal per si de nit es presentaven necessitats corporals, el jaç estret, amb una màrfega de palla damunt la qual jeia, i damunt del jaç, que no tenia capçal, un crucifix amb un Crist enclavat, penjat a la paret. Res més. De vegades, la germana Concepció s’entretenia observant el Crist del crucifix, que era tallat en un material que semblava ivori, però que no ho era, i que li recordava, tan menudet —sempre s’havia de confessar de pensaments com aquests—, un nino amb el qual solia jugar quan era petita, i que representava un marineret.

Havia pensat en ratolins? L’altre dia n’havia vist dins la llenyera, quan hi va entrar a buscar estelles per als fogons de la cuina: com que era la més jove, sempre l’enviaven a ella a fer els encàrrecs més feixucs. No li importava, és clar, però Déu n’hi do com s’acostumava tothom a la comoditat que la nena —així era com l’anomenaven la majoria de germanes es fes càrrec de les feines més cansades. Bé, doncs a la llenyera hi va sorprendre dos ratolins que, quan es van adonar de la seva presència, van sortir corrents i van anar a refugiar-se darrere del munt dels troncs més grossos, on devien tenir el niu. Aquells gats que rondaven pel claustre eren massa mandrosos i les monges els alimentaven massa bé, sobretot la germana Encarnació, que sempre els donava les sobres dels àpats. És clar, d’aquesta manera anaven grassos i amb el pelatge lluent que feia goig de veure’ls (sobretot un que n’hi havia de tigrat, que a ella li agradava molt i sempre que el trobava l’acaronava una estona), però als ratolins ni se’ls miraven, i aquests campaven feliços pel convent.

Li va semblar sentir un sorollet que venia de la porta i es va mig incorporar per comprovar de què es tractava: que potser li havien entrat ratolins? Déu no ho volgués: li feien por, de manera que, si en tenia, hauria de sortir de la cel·la i anar a demanar ajut a alguna de les germanes. Com ara la germana Anunciació, que era un nervi i per això estava tan prima i sempre anava matant aranyes i escarabats, i també, com que feia calor i n’era el temps, les xinxes que arribaven a l’hort, i les llagostes i també algun pregadéu, que era aquella bestiola tan curiosa que tenia les potetes com si estigués en oració, i que tenia un aspecte molt simpàtic però que algú li havia advertit que era verinós i gens de fiar. Bé, doncs si hi havia ratolins dins la cel·la aniria a buscar la germana Anunciació perquè se’n fes càrrec i els matés, que ella no els volia a prop seu mentre dormia. Però va forçar una mica més la vista i va comprovar que vora la porta no s’hi movia cap ratolí, sinó únicament les pampallugues que la tremolosa flama de l’espelma projectava damunt el terra.

Va deixar caure altra vegada el cap damunt el magre coixí del catre i es va posar a plorar. Flonjament, senzillament. Era, tan sols, una nena espantada que es pensava que veia ratolins al seu voltant.

Com podia ella compondre un Stabat Mater? Com se li havia pogut acudir a sa eminència el bisbe encarregar-li aquella comesa impossible? I per què la mare abadessa es mostrava tan severa i tan abatuda, i el bisbe Perugorría, Déu del cel, li havia causat tanta repugnància? Vet aquí més pensaments dels quals s’hauria de confessar, pensaments viscosos i verds, com les baves que hores enrere li penjaven de la boca. Però com podia ella enfrontar-se a la composició de tot un Stabat Mater? Les seves modestes relectures de cançons famoses no admetien comparació amb un desafiament d’aquella envergadura. No se li acudia ni per on començar: dèbils com ella mateixa, li venien adesiara intuïcions disperses per a un arranjament, pressentiments que encara no eren notes, ni tan sols idees, sinó meres sensacions —d’amplitud, de distància— que la novícia anhelava transportar al pentagrama, tot i que no s’hi veia amb cor. Refusava aquelles intuïcions, però de seguida li tornaven a venir al cap, capricioses. Necessitava dormir un son llarg i ininterromput que la refés dels calfreds, del dolor als ossos i del mal de ventre que governaven el seu cos. Però no s’adormia.

D’esma, va tornar a acotar el cap damunt el llibre d’himnes que, a petició seva, li havia portat la germana Encarnació, juntament amb la llet d’ametlles, i es va posar a llegir:

El poema de l’Stabat Mater era obra de Iacopone da Todi, que el va compondre en versos troqueus, i al llarg dels segles havia estat musicat per una multitud de compositors, entre ells alguns dels més excelsos. Segons el llibre, es coneixien almenys cinc-centes versions musicals de l’Stabat Mater, bé per a solistes, bé per a cor, o encara per a cor i solistes. Relectures, al cap i a la fi: el fet de convocar aquesta paraula la conhortava una mica del pes de la tasca que se li havia imposat. Havia escoltat amb fruïció alguna d’aquestes versions: la de Rossini, majestuosa; la de Pergolesi, que produïa calfreds a l’esquena i eriçava el pèl dels braços; la de Dvorák, tan precisa. I la seva? Com podia ser la relectura de l’Stabat Mater que oferís la germana Concepció, humilíssima i encara pueril serventa de Déu Nostre Senyor, filla estimada d’una mare que s’havia preocupat, abans que res, d’educar-la en l’alegria de la fe?

No calia saber gaire llatí per comprendre que el poema parlava del dolor escruixidor de la Mare de Déu davant de la mort del seu fill a la creu. Entenia també que ella no es podia fer càrrec d’aquest dolor suprem, perquè encara no era més que una nena que, a més, mai no havia de ser mare. Però s’hi esforçava, el seu cap marejat s’obstinava a trobar alguna manera de representar allò que podia sentir una mare davant d’un fill immolat: Jesús de Natzaret, Déu fet home, que va carregar damunt seu la crueltat, el menyspreu i la infàmia dels homes del seu temps només per fer lliures i estalvis de la tara original els homes dels dies futurs, i les ànimes dels vius i dels fidels difunts.

Va ser aquest esforç d’imaginació el que la va fer desembocar en el record dels turments de santa Eulàlia, que tant l’havien impressionat i que molt possiblement eren la causa de la descomposició del seu estómac. Veia santa Eulàlia amb un vestit blanc emmidonat, que pasturava tretze oques també blanques: no tretze oques lletges, tristes i violentes com tretze turments, sinó tretze oques rialleres i boniques com els tretze anys de santa Eulàlia, que dins el seu cap s’assemblava força a una noia que solia assistir amb ella a les classes de cant i solfeig de la secció infantil de l’Orfeó, i que es deia Emília i també era molt bonica. Què se’n devia haver fet, de l’Emília? D’ençà que havia entrat al convent la trobava a faltar, i de vegades oferia les seves pregàries perquè la guerra no hagués fet malbé la casa ni la vida de la seva amiga, ni la dels seus germans ni la dels seus pares. I ara, quan llegia el poema de l’Stabat Mater i procurava imaginar-se l’esquinç de l’ànima de la Mare de Déu agenollada davant la creu, li venia al pensament el nom, el rostre i la veu de la seva mare, i tornava a enyorar-la i a desitjar amb totes les seves forces que fos al seu costat per agombolar-la ara que es trobava malament, per cuidar-la i acaronar-la amb aquelles mans seves tan fortes i a la vegada tan suaus, que sempre feien olor de gessamí. I va començar a resar un parenostre per demanar que sobretot ningú fes cap mal a la seva mare ni al seu pare, i que un bon dia poguessin tornar a reunir-se tots tres a casa, ella de bracet amb la seva mare estimada, lluny del convent, lluny de la cel·la i de l’Stabat Mater i dels versos de Iacopone da Todi. Llavors es va tornar a adonar que s’hauria de confessar i demanar perdó per aquelles coses que se li acudien i que anaven en contra d’allò que sa eminència el senyor bisbe i la mare abadessa esperaven d’ella, si és que tots dos n’esperaven la mateixa cosa. Hi havia tal vegada, en l’encàrrec absurd que li havia fet el bisbe, una prova que li calia superar per guanyar-se la salvació de la seva ànima? I si era així, quina falta havia comès, per haver d’afrontar un treball tan excessiu?

De tots els turments que la justícia de Dioclecià havia ordenat contra santa Eulàlia, potser el que més l’havia impressionat era el de la mutilació dels pits. A ella tot just li havien començat a créixer, i això també la sumia en un pou de dubtes, perquè d’una banda se n’alegrava, però de l’altra s’avergonyia d’alegrar-se’n, i suposava que devia cometre un pecat quan, en alguna ocasió, quan es treia l’hàbit abans d’anar a dormir, es quedava observant-los uns segons. Resistiria ella, tal com li havia preguntat sa eminència, que li tallessin els pits com a prova d’amor i confiança en Déu? No n’estava gens segura, i això la feia sentir doblement culpable: d’una banda, pel fet d’haver mentit a sa eminència el bisbe en haver-li contestat que sí només per complaure’l; i de l’altra, perquè totes aquelles històries d’aflicció i dolor, com la de santa Eulàlia o la que cantava l’Stabat Mater, no inflamaven dins el seu cor la ferma voluntat de convertir-se ella mateixa en màrtir si arribava el moment de fer-ho. Només li produïen aquelles ganes de plorar que no sabia contenir, i aquell mal al ventre que no hi havia manera de mitigar.

Un altre cop, li va semblar que sentia una fressa a prop de la porta, de manera que va tornar a aixecar el cap i es va fregar els ulls. Va ser debades, perquè la flama de l’espelma començava a afeblir-se i difonia una claror dubitativa que només aprofitava per il·luminar l’espalmatòria i, una mica, a ella mateixa: una passa més enllà del catre, la vista no podia distingir res dins la negror. També sentia un fred cada vegada més intens, com quan baixava els graons de la fresquera a la recerca de la mantega o de les peces de llard que les monges hi conservaven, un fred que anava en augment a cada graó que davallava, i que alguna vegada l’havia obligat a amagar les mans sota les aixelles, perquè se li arribaven a tornar balbes. I a més de la fredor, la novícia tampoc no es podia treure de sobre el pressentiment que dins la cel·la, molt a prop seu, tal vegada al seu costat, hi havia alguna presència intrusa que no era la dels ratolins que abans l’amoïnaven.

De sobte va notar que enmig de les cuixes li regalimava un líquid calent i untuós com els mals pensaments, o com les baves que una persona expulsava després d’haver vomitat massa. Espantada, s’hi va posar una mà, que de seguida va notar molla, i ràpidament la va acostar a la claror moribunda de l’espelma, per comprovar de què es tractava. El líquid llefiscós que ara li embrutava els palpissos dels dits no tenia el color verd de la bilis, sinó el vermell dens i fosc de la sang. Les fiblades de dolor al ventre es tornaven més intenses per moments, i un acalorament incòmode i sobtat li va recórrer l’esquena i el pit fins que li va arribar a la cara, que va notar que se li ruboritzava.

Es va tapar el rostre amb el coixí i es va posar a plorar encara amb més força, i amb una tristesa acabada d’estrenar.