Escrivia:

Tampoc no és exacta aquesta idea extravagant segons la qual la llum del sol és letal per a un vampir. Es tracta, això sí, d’una creença que convé de fomentar, perquè em permet circular a plena llum del dia sense aixecar sospites, ni tan sols les dels pocs que concedeixen el benefici del dubte a la possibilitat de la meva existència. Però, com la que fa referència a les creus i a altres icones cristianes, aquesta també és una superstició sense fonament ni correspondència amb la realitat.

Fins allà on jo en tinc coneixement, l’origen d’aquest error es troba entre els xinesos antics. En els escrits de Txi-Wu-Li s’hi llegeix que cal esperar que els difunts comencin a descompondre’s abans de donar-los sepultura: d’aquesta manera s’evita que el dimoni anomenat X’ing-Shih passi a habitar el cos i prengui possessió del po, que és com Li anomena l’ànima humana. La putrefacció, doncs, com a mesura preventiva contra la infestació. A més d’insensata, es tracta d’una ocurrència més aviat grollera, però va tenir predicament al llarg de molts segles i en una gran quantitat de països de continents diferents.

Per tal de dur-la a la pràctica, el que es feia era exposar els cadàvers al sol, a fi d’accelerar-ne la descomposició. De vegades, però, el que succeïa era que es momificaven, i aleshores es procedia a incinerar el cos, que en realitat era el que haurien d’haver fet de bon començament. Alguns autors recents, com Faivre, afegeixen que cal destruir tant el cos com el taüt al foc, al mateix temps i el mateix dia. D’altres, com Willoughby-Meade, expliquen que no s’ha de permetre que un gat sigui a la mateixa habitació que un cadàver, perquè si hi saltés al damunt, podria transmetre la naturalesa del tigre al po que roman dins el cos i convertir-lo d’aquesta manera en un hiperbori. Tot això també són infantilismes sense cap ni peus.

En canvi, el vell Txi-Wu-Li sí que l’encertava quan remarcava que calia evitar per tots els mitjans que cap raig de llum solar ni lunar incidís directament sobre un cadàver una vegada posseït pel X’ing-Shih, ja que d’aquesta manera podria veure’s revitalitzat i insuflar prou vigor al mort per fer-lo aixecar de la tomba. Per això se segellaven els taüts, i es prenien tota mena de precaucions per impedir que s’hi filtrés cap raig de llum del sol ni de la lluna. I insisteixo que feien ben fet, perquè, just a l’inrevés del que divulga la superstició, la llum no tan sols no destrueix l’hiperbori, sinó que li proporciona un escreix de força, energia i apetit. Conten també les antigues cròniques xineses, i jo hi dono crèdit, que s’havien conegut casos en què un sol hiperbori bevia la sang de més de dues dotzenes de persones en una sola jornada.

Alguns poetes s’han ocupat veladament de la qüestió de l’exposició dels vampirs a la llum del sol. Entre ells, sempre he sentit predilecció per William Blake i el seu esplèndid poema dels escura-xemeneies:

«Es renten al riu i amb el sol resplendeixen». És magnífic. Al final, forçat per la necessitat de dissimular, Blake afegeix una última quarteta amb una moralina barroera sobre la voluntat de complir el propi deure. Però qui vulgui ja pot entendre la història d’aquest pobre Tom que, com tots els seus companys escura-xemeneies, dormia tancat dins un taüt fins que va venir un àngel i els va alliberar a tots. L’àngel, no cal dir-ho, és un monstre, que s’apiada d’uns altres monstres. I Déu, l’enorme monstre larvat dins els plecs de l’univers, observa complagut les criatures que abandonen el taüt i es dispersen entre els homes. I somriu.

El somriure de Déu davant de la imminència de l’atrocitat és fosforescent, i aquest fulgor estrany és el mateix que recorre els carrers de Barcelona quan el sol es pon. Alguns encara s’entesten a confondre aquesta resplendor amb la llum de l’esperança, i s’hi aproximen només per trobar-hi la pròpia mort. Mai no deixa de sorprendre’m la semblança que es produeix entre els homes i les arnes, que no poden resistir la temptació d’acostar-se a la llum, fascinades i encegades, sense adonar-se que rere la claror hi ha el llangardaix que les espera per devorar-les. Jo faig com el llangardaix: busco els indrets on més proliferen les arnes, i em converteixo en allò que no veuen, o fan com si no veiessin, fins que és massa tard.

La confusió i el desordre faciliten el trànsit de la vida a la mort, i això fa dels refugis antiaeris uns indrets òptims per a la cacera. És d’allò més estimulant sortir als carrers impulsat per la set i sentir de sobte les sirenes d’alarma que envaeixen l’aire amb el mal averany del seu xiscle. Aleshores, confós entre la gentada, jo també corro adelerat en direcció al refugi més proper, que s’identifica a peu de carrer gràcies a la multitud que se’n disputa l’accés, com les rates que es barallen, porugues, per entrar les primeres al cau.

Tot el subsòl d’aquesta ciutat està podrit per la por dels seus habitants. La por és un òxid que s’escampa com la salabror del mar i s’aferra a l’empedrat de les places, a les parets dels edificis, a la pell de les persones, i converteix tot el que toca en una massa amorfa i indistinta, una pilota impregnada de verí que rodola pel pendent de l’extinció. La por buida les conques dels ulls, escapça les llengües de dins les boques, pela la carn de les calaveres, bull els ossos fins a deixar-los nets i lluents. La por és l’àcid de l’ànima, i corroeix per igual els somnis dels infants i els desitjos dels homes.

—Vull que te l’enduguis d’aquí, Manuel.

La mare abadessa va dir això i va abaixar els ulls. Era un gest que solia fer en presència del seu germà, sobretot quan discutien. Des que eren infants havien discutit molt, tot i que ella ho tenia prohibit. Els estralls de la poliomielitis van fer que la mare sobreprotegís el petit Manuel, que era cinc anys més jove que la seva germana Isabel, nom amb què fou batejada qui va acabar essent la germana Micaela del Santíssim Sagrament, abadessa de les caputxines de Sarrià. Ella va rebre sempre instruccions precises de no destorbar el seu germanet, perquè estava malalt i no es podia admetre, en una nena bona que estimava el nen Jesús, aprofitar-se d’una situació com aquella: el nen Jesús podia enfadar-s’hi. I ella obeïa, o ho intentava, però el seu germanet era de la pell del diable i sempre se les empescava per fer-la quedar en evidència, a còpia de mentides o de paranys que la posaven en situacions equívoques: arribava a autolesionar-se només per poder carregar les culpes en la germana, que entomava els renys i els mastegots sense protestar. Però després sí que discutia amb el Manuelet, com l’anomenava la mare, tot i que la discussió acabava gairebé sempre en un nou càstig per a ella. Era un cercle viciós que el Manuelet sabia administrar amb una perspicàcia insòlita en una criatura de cinc o sis anys.

Ara, Manuel Escorza, màxim responsable del Servei d’Investigació de la FAI, seia cara a cara amb la seva germana la mare abadessa, a l’altra banda de la fosca i adusta taula de la sala capitular del convent de Sarrià. Vist de perfil, quan era assegut, l’aspecte de Manuel Escorza recordava una mica el d’un bou, amb el cap gros, el front bombat i el morro caigut. Va emetre un so que era aproximadament el d’un somriure burleta per sota el nas:

—Ara vols que me l’endugui? —va ajuntar les mans i les va deixar damunt la taula—. Em pensava, germaneta, que per a vosaltres era un honor hostatjar-lo.

La mare abadessa va aixecar fugaçment la mirada.

—La comunitat és feliç de tenir-lo aquí. Pensen, perquè jo els ho dic, que és un privilegi, i també un senyal d’esperança. Però sóc jo qui vull que se’n vagi. T’ho demano com un favor, Manuel.

—Un favor? —va bufar Manuel Escorza—. Quants favors m’has de deure, germaneta? Et sembla poc favor tenir-vos amagades, protegides i alimentades, a tu i a aquesta colla de fanàtiques que comandes, dintre d’aquests murs? Què més vols que faci?

—Jo no et vaig demanar que ens amaguessis —va respondre la mare abadessa—. Ho vas fer perquè vas voler. O perquè et convenia, per poder disposar d’un lloc on poguessis tenir-hi sa eminència el bisbe ben cuidat i ocult de la vista de tothom. Tu mai no has fet res a canvi de res.

Manuel Escorza va donar un cop amb la mà plana damunt la taula, tan fort que les seves crosses, que estaven recolzades al caire, van relliscar i van caure a terra, amb un espetec de canya esquerdada. La mare abadessa es va espantar amb el so del cop, que va retrunyir amb l’eco de la sala capitular, i es va quedar mirant les crosses caigudes, com si es tractés d’un parell d’ocells morts.

—Però com pots ser tan desagraïda? —va cridar Manuel Escorza, amb un ram de veu que semblava que no pogués sortir de dins aquell cos disminuït—. Tu saps què fan allà a fora —i amb el braç assenyalava la porta— amb les que són com vosaltres? Saps què els estan fent?

—Sé que els esteu matant, Manuel. Tu i tots els que són com tu.

La serenitat de la seva germana no va temperar el to de Manuel Escorza, que seguia tronant:

—Tu saps qui sóc jo, germaneta?

—Ho sé millor que ningú, Manuel.

Va aixecar els ulls i, aquesta vegada, no va tornar a abaixar-los.

—I tot i així —va fer ell, amb ironia— em véns amb exigències. He d’admetre que s’ha de tenir valor.

—No és cap exigència —va corregir ella—. Ja t’he dit que es tracta d’un favor. Un favor que et demano.

Va transcórrer un minut enmig d’un silenci desagradable. La mare abadessa mirava el retrat de la fundadora de l’orde, santa Eduvigis Ponce de León, que penjava a la paret blanca a l’esquena del seu germà. Aquest s’havia ajupit per recollir les crosses de terra, i això li havia fet adoptar una posició ridícula, amb les alces de les sabates apuntant cap amunt. Segons el santoral, va recordar la mare abadessa, santa Eduvigis Ponce de León va rebre diverses visites del diable, però sempre va saber refusar-ne les temptacions. També s’hi subratllava que, en més d’una ocasió, havia arribat a levitar, presa de raptes místics.

Mastegant improperis, Manuel Escorza va arribar a reincorporar-se. Va tornar a recolzar les crosses al caire de la taula i va preguntar:

—I quin seria el motiu pel qual hauria d’emportar-me el bisbe?

A la mare abadessa li va costar un parell de segons sortir de la seva abstracció.

—No m’agrada —va dir, sense més.

—No t’agrada.

—Això mateix.

Manuel Escorza va exhalar un sospir que volia indicar impaciència, però se li va omplir la boca de bombolletes de saliva.

—Podries concretar una mica més? —va preguntar novament, encuriosit.

La mare abadessa també va alenar. Sabia que no li quedava altre remei que explicar-se.

—No sé què li va passar a aquest home durant els dies que va ser fugitiu —va començar—, ni tampoc què li vàreu fer quan va ser detingut…

A Manuel Escorza, aquest incís li va desagradar.

—No és això el que t’he preguntat, germaneta.

—… però el seu comportament no és normal. Hi ha una nena de tretze anys al convent, una refugiada que hem acollit com a novícia. Té un talent realment especial per a la música. Sa eminència el bisbe li ha encarregat que compongui una peça, un Stabat Mater.

—Un què?

—Un gènere de música sacra —va respondre la mare abadessa—. Tant se val, el que vull dir és que la nena no està preparada per fer-ho. Però òbviament, no sóc qui per oposar-me al designi de sa eminència. Tot i així, que Déu em perdoni, hi ha alguna cosa que se’m fa estranya en l’interès de sa eminència per aquesta novícia.

—Estranya? —va repetir Manuel Escorza, entremaliat.

La mare abadessa es va senyar el front, conjurant els mals pensaments, i a continuació la boca, per netejar les seves paraules.

—Com a conseqüència de la preocupació que li ha causat l’encàrrec, la nena ha emmalaltit i s’ha hagut de retirar a la seva cel·la. Fa un parell de nits vaig sentir passes i vaig guaitar al corredor per comprovar de qui es tractava. Vaig veure sa eminència el bisbe fent una mena de guàrdia a la porta de la cel·la de la nena. Que Déu em perdoni, però crec que a aquest home la guerra l’ha trastornat, i que pot ser perillós per a una comunitat com la nostra. —Es va tornar a persignar i va mirar el seu germà als ulls, tensa—. I aquest és el motiu pel qual et demano per favor que te l’enduguis del convent.

Manuel Escorza va esclafir en una riallada viscosa.

—Aquesta sí que és bona! Sa eminència el bisbe de Barcelona ha caigut rendit als encants d’una nena sàvia! Què en diuen, d’això, les teves sagrades escriptures, germaneta?

La mare abadessa es mantenia clavada a la cadira. Mirava el retrat de santa Eduvigis Ponce de León i, dintre seu, li pregava perquè li concedís tempre. Va insistir:

—Sabia que te’n burlaries, Manuel. Però accediràs al que et demano? Una vegada més, t’ho prego. —Va empassar-se saliva—. T’ho suplico, si és això el que vols.

Però ell s’havia ennuegat de tant de riure i, ni que hagués volgut fer-ho, no hauria pogut contestar. Alternava els estossecs amb els brots d’hilaritat, i reia amb aquella rialla que la mare abadessa, que Isabel Escorza, detestava profundament. Era la mateixa rialla, obtusa i feridora, que escopia el Manuelet cada vegada que aconseguia que la seva germana s’endugués un parell de plantofades que li deixaven les galtes vermelles, o que la castiguessin sense sortir a jugar durant una setmana perquè havia fet mal al seu germanet, que estava malalt. I el germanet reia, reia obscenament després d’haver plorat, fent comèdia només per inculpar la seva estúpida germana gran. I a ella li repugnava aquell riure, l’odiava fins al punt que li feia venir pensaments tan agres i violents com la mateixa rialla, dels quals després s’havia de penedir i demanar perdó al nen Jesús, a la Mare de Déu i a tots els sants, perquè les idees que li venien al cap eren tan negres que requerien el perdó de la cort celestial al complet. I allà el tenia, el Manuelet, contrafet com un dimoni, cargolant-se de riure amb la cara plena de mocs i baves, gaudint de la seva superioritat en el joc que els enfrontava i que era, com de fet ho havia estat sempre, un joc a vida o mort.

Es van sentir uns tocs a la porta de la sala capitular.

—Puc entrar, camarada Escorza? —va sol·licitar, des de fora, una veu d’home.

El baldat va parar de riure i va recuperar el posat autoritari.

—Endavant, Sirga —va ordenar.

La feixuga porta de fusta de noguer es va obrir lentament i sota el llindar va aparèixer la figura d’en Sirga, amb el pèl roig cofat per una gorra de roba d’indiana. En veure’s en presència de la mare abadessa, es va descobrir.

—Camarada Escorza. Mare abadessa —va saludar, movent el cap.

—Pots dir-li Isabel, que és el seu nom. I posa’t la gorra —va grunyir Manuel Escorza—. Ja has acabat de descarregar?

—Sí, camarada Escorza.

—T’has recordat de l’oli?

—Sis gerres d’oli que he deixat al rebost, camarada Escorza.

—I de les conserves?

—Un barril d’arengades i dues dotzenes de bacallans salats, camarada Escorza.

—I de la farina?

—Un sac d’ordi i tres de blat, camarada Escorza.

Manuel Escorza es va girar cap a la seva germana, que estava encarcarada, esperant encara una resposta a la seva petició.

—Aquí ho tens, germaneta: tot el que cal per a la teva manutenció i la de les teves fanàtiques. Ho ha aconseguit en Sirga a l’estraperlo, per ordre meva. I saps què vol dir això, germaneta? Ho saps?

La mare abadessa va fer que no amb el cap.

—No, no ho sé, Manuel. Digue-m’ho tu.

Ell va estirar el cos damunt la taula, fins que va situar el rostre boterut a l’altura del de la monja.

—Vol dir que és botí de guerra, germaneta. Producte de robatoris i saquejos. Hi ha homes que han mort perquè vosaltres i el bisbe endrapanenes us cruspiu alegrement tot això. És la multiplicació del pa i els peixos, germaneta. Què et sembla? El teu germà petit també fa miracles. Creus que em pots reservar un capítol a les sagrades escriptures?

Va tornar a esclafir una rialla especialment ofensiva, i, tot i que la mare abadessa s’havia fet el propòsit de no donar-li la satisfacció del seu plor, no va poder evitar que un parell de llàgrimes, gruixudes com les venes del canell, li regalimessin galtes avall. De bell nou Manuel Escorza va deixar de riure de cop sobtat, com si s’hagués enrampat, i es va adreçar a en Sirga:

—Has acabat la feina, doncs?

—L’he acabat, camarada Escorza —va respondre el pèl-roig, encara amb la gorra a les mans.

—Molt bé, llavors anem-nos-en —va donar un cop d’ull al seu rellotge de butxaca—. Encara hem de treure el nas a la reunió del Tostadero, i anem amb el temps just.

—Sí, camarada Escorza.

En Sirga va estirar Manuel Escorza per sota les aixelles, a fi d’ajudar-lo a baixar de la cadira i posar-se en marxa amb les crosses. També se li va avançar per aguantar la porta i deixar-li el pas franc. Manuel Escorza va sortir de la sala capitular acompanyat del xiscle que emetien les seves alces en ser arrossegades per terra, i pels sanglots de la seva germana gran.

—Ai! —va fer el doctor Pellicer, contrariat.

—Compte amb el cap, doctor —va dir el jutge Carbonissa—. El sostre és molt baix.

—Gràcies. Si no m’ho arriba a dir, no me n’hauria adonat —va ironitzar el metge, fregant-se el crani amb la palma de la mà esquerra.

Va estrènyer més fort la dreta, amb la qual empunyava una teia encesa, esforçant-se per avesar la vista a la seva claror tremolosa i poc fiable. El jutge obria camí tres passes per davant seu, i el doctor Pellicer el seguia, amb penes i treballs. Al final de l’escala havien arribat a una mena de cripta (amb un sostre de volta, murs de pedra viva i un sòl més o menys empedrat), on el jutge tenia preparades les teies, que va encendre amb un misto i un ble impregnat de petroli. A continuació, i sense perdre un instant, es van ajupir per enfilar el passadís que s’obria des d’un lateral de la cripta, on al cap de pocs segons el ressò ja llunyà de les explosions de les bombes es va fer inaudible.

El passadís oferia una amplària suficient perquè un home voluminós com el doctor Pellicer s’hi mogués sense problemes, però el sostre era, en efecte, molt baix, fins al punt que en alguns trams obligava els dos homes a agenollar-se per poder avançar. El terra era ple d’herbotes i pedruscall, i era fàcil girar-se un peu si no s’hi posaven els cinc sentits: tot i que el trajecte no es va allargar més de tres minuts, al doctor Pellicer se li va fer llarg. Quan ja estava a punt de rebaixar-se a preguntar si faltava gaire, el va conhortar la veu del jutge Carbonissa:

—Hem arribat. Espereu aquí un instant i veniu quan jo us cridi, sisplau.

El metge va fer el que se li deia i va veure com el jutge Carbonissa es feia fonedís rere un revolt. Va esperar, il·luminat per la teia i doblegat en una postura xocant. Al cap de poca estona va percebre una claror vaga que li arribava de darrere el revolt, més intensa de mica en mica. Aviat es va convertir en una resplendor que va inundar el passadís, i que va fer sobrera la teia. El doctor Pellicer va sentir la veu del jutge Carbonissa que el cridava:

—Guieu-vos per la llum, doctor…!

Novament, va obeir. Va superar el revolt i es va trobar que, pocs metres més endavant, el passadís desembocava en una galeria natural intensament il·luminada. En entrar-hi, es va aturar de cop en sec amb la boca badada, astorat.

N’hi havia per a això i per a molt més. La curta galeria donava accés a una gruta de dimensions prou considerables, suficients perquè el sostre s’enlairés fins a perdre’s dins la penombra. A la part del terra, en canvi, tot el recinte des de la galeria fins al fons de la gruta era il·luminat amb alimares, adequadament col·locades a una distància que no excedia les dues passes l’una de l’altra. No quedava ni un racó sense il·luminar.

A la llum de les alimares, el jutge Carbonissa semblava encara més alt i prim que d’habitud, i la seva ombra es projectava, llarga com l’udol d’un llop a negra nit, damunt el terra de la gruta. S’estava dret i palplantat, amb una expressió neutra al rostre eixut, al costat d’un gros embalum cobert de dalt a baix amb llençols blancs.

El metge va passejar la mirada al seu voltant i el va complaure descobrir-hi una mena de rèplica de la morgue del Barri Gòtic, combinada amb el taller d’un artesà excepcional. Hi havia les lliteres, degudament arrenglerades i etiquetades, i també un parell de taules cobertes per draps de vellut carmesí, damunt els quals es trobava exposat l’instrumental quirúrgic —tisores, xerracs, bisturís, agulles, trepants, de totes les mides i formes imaginables—, a punt per fer-lo servir. El jutge també havia aprofitat un pany de mur més llis per penjar-hi tres panells, i a cadascun hi havia col·locat, respectivament, l’utillatge necessari per a un ebenista, un forjador i un tallista: malls, martells, tenalles, tallantons, punxons, escarpres, gúbies, cargols, serres, tortes i contratortes, puntacorrents… Tampoc no hi faltaven una fornal i una enclusa, per modelar els metalls, ni una col·lecció de plantilles amb el dibuix de les peces que calia construir amb la llenya de roure, xicranda, noguer, cedre i cirerer que s’amuntegava, distribuïda en piles, en un sot que servia de llenyera. Amb tot, allò que més va impressionar el doctor Pellicer va ser un parell de banyeres de grans dimensions, totes dues plenes de formol, que no s’explicava com s’havien pogut transportar des del món exterior fins a aquelles catacumbes. Va dir:

—Ja veig que no exageràveu quan dèieu que no deixeu res a la improvisació.

Una lleu inclinació del cap i una pregunta:

—Procedim?

—Sisplau —va contestar el metge, que es fregava les mans.

El jutge va estirar amb brusquedat els llençols, que van lliscar a terra i van deixar al descobert un gran cavall negre. Es tractava d’un exemplar magnífic: tenia el coll i el llom poderosos, el ventre perfecte, les cames llargues i com cisellades pel burí d’un escultor, la crinera i la cua d’una negror mat que contrastava admirablement amb la lluentor d’atzabeja del pelatge que li cobria el cos. El posat, en canvi, era d’una quietud encarcarada, i els ulls tenien una mirada vidriosa i remota, com les pupil·les d’un cavall mort. Carn de desgràcia, va tornar a pensar cl metge. Però no podia evitar sentir una emoció irresistible, una barreja d’orgull, admiració i gratitud que li inundava l’ànima i el pensament.

—Benvolgut doctor Pellicer, aquí teniu Hadaly —va emfasitzar el jutge.

Lentament, el metge va fer una volta completa entorn del bell animal, deturant-se amb freqüència per admirar algun detall (l’exactitud en el modelatge de les cuixes i les cames, el contorn tan precís d’una orella, la textura de les cerres, la factura tan delicada del morro i els narius) i celebrar-ne la perfecció amb uns sorollets entretallats i indesxifrables.

—I bé? —va preguntar el jutge Carbonissa, encuriosit.

—És… —va balbucejar el doctor Pellicer, sense treure els ulls del cavall—. És encara més perfecte que en els meus somnis… Jo…

El jutge va agafar el metge per un braç i el va estirar amb gentilesa. Va prendre un escalpel d’una de les taules de l’instrumental quirúrgic i el va situar a l’altura del costellam del cavall, que continuava escrutant el buit amb els seus ulls de glaç.

—En el nostre autòmat, benvolgut doctor, s’hi distingeixen quatre parts. La primera, a l’interior, és el que jo anomeno sistema vivent, i comprèn l’equilibri, la capacitat de moviment, la veu, la flexió de les extremitats, les diferents reaccions als estímuls bàsics, etcètera. En una paraula, allò que, si un cavall en tingués, podríem denominar l’ànima.

El doctor Pellicer seguia les explicacions del jutge amb extrema atenció.

—La segona part —va prosseguir— és l’aïllant plàstic, una coberta posada a manera d’armadura, separada de la carn i l’epidermis. Es tracta d’una estructura amb articulacions flexibles que asseguren la fixació del sistema vivent.

—Com si diguéssim —va interrompre el metge—, un bastiment per a l’esquelet.

—Això mateix —va corroborar el jutge Carbonissa—. Passem, doncs, a la tercera part, que és la de la carn i tot allò que l’acompanya: els relleus de l’ossamenta, l’entramat venós, la musculatura, els òrgans digestius i sexuals i, en resum, totes les relacions corporals. Aquí és on han resultat d’una importància essencial, doctor, les restes humanes que vós heu tingut l’amabilitat de facilitar-me, convenientment seleccionades i classificades. Hi he combinat, també, despulles d’animals d’escorxador o de granja, tot i que, d’ençà que va començar la guerra, són molt més abundoses i fàcils d’obtenir les restes humanes que no pas les animals —es va encongir d’espatlles, en un gest de resignació—. La carn, doncs, cobreix l’aïllant, i s’hi adhereix per tal d’imitar els trets del cos model, un tricampió de trot a l’hipòdrom d’Ascott…

—Un organisme cibernètic perfecte —va xiuxiuejar el doctor Pellicer, fent capades d’admiració.

—En efecte —va somriure el jutge Carbonissa, i es va escurar la gola—. En fi: arribem a la quarta i última part de l’autòmat, que no és altra que l’epidermis. Aquí troben resolució aspectes com ara el pelatge, el sistema bucodental, les ganyotes de la cara i la reproducció del moviment del morro, tot allò referent als ulls o a la mirada…

—Precisament —va interrompre el metge—, l’únic inconvenient el trobo en aquesta mirada tan inanimada, tan…

—… tan morta, potser? —es va avançar el jutge—. Bé, la vostra apreciació és pertinent, però és deguda al fet que encara no heu vist la nostra criatura en acció.

—Cosa que espero amb candeletes.

—De seguida, doctor. Abans, només volia fer-vos notar —va moure uns centímetres la posició de l’escalpel— els pulmons de Hadaly, que són fets d’un aliatge d’or i alumini. Es tracta de dos fonògrafs inclinats en angle convex, de tal manera que coincideixin amb el centre del tòrax de l’animal. Funcionen igual que els cilindres de la impremta, que van passant de l’un a l’altre els rotlles de paper; en aquest cas, el que es transmet alternativament és la totalitat dels sons característics d’un cavall adult, enregistrats en una tira d’estany: Hadaly renilla, piafa i remuga, i ho fa en sintonia amb el moviment que estigui executant en cada situació. —El jutge Carbonissa es va posar de puntetes—. Ja em disculpareu la vanitat, però em sento particularment orgullós d’aquest mecanisme.

—Em teniu sincerament impressionat —va declarar el doctor Pellicer.

—Us prego que us espereu encara uns instants. El més impressionant és el que heu de veure a continuació.

Va passar la mà plana per damunt el llom del cavall i en un punt determinat es va aturar i va accionar un interruptor, amb un petit clic que el doctor va poder sentir amb claredat dins el silenci de la gruta. Tot seguit, l’autòmat va emergir del quietisme i va bellugar el cap i les potes com si les desentumís, amb elegància i gràcia idèntiques a les d’un exemplar d’alta competició. També va piafar i va deixar anar un renill breu, que va sonar com una expressió d’impaciència. Al doctor Humbert Pellicer, que no es perdia ni un detall, el va fascinar sobretot la brusca transformació que van experimentar els ulls: de la gèlida mortor que l’havia torbat feia només un moment havien passat a mostrar una inqüestionable vivacitat. I tanmateix… El metge es va situar davant del cavall; li havia semblat descobrir un reflex a les pupil·les de Hadaly i volia indagar-ho. Hadaly va acotar el caparrot majestuós amb una docilitat ben domèstica, i va oferir al metge una mirada per a la qual l’home no va trobar paraules: hauria dit que no era del tot animal, però tampoc exactament humana. De sobte, dins el cervell se li va il·luminar la paraula que buscava, la paraula indesitjable que el rondava d’ençà que es trobava en presència de l’autòmat: monstre.

—Hadaly! Som-hi, Hadaly! —va cridar el jutge Carbonissa.

Com si es tractés de la més dòcil i ensenyada de les muntures, Hadaly va arrencar un trot lleuger i gràcil, amb el qual va circumdar el perímetre de la gruta. El gran espai buit reverberava amb l’eco de les ferradures quan picaven contra el terra, i Hadaly dreçava el coll amb una distinció que, segons com, desprenia un matís de petulància. La resplendor de les alimares il·luminava el pas de l’autòmat, i multiplicava la seva ombra pel terra i les parets de la gruta. Ningú en el món, pensava el doctor, hauria estat capaç de distingir Hadaly d’un cavall de veritat: i és que, ben mirat, què era un cavall de veritat? Per què havien de ser només veritables les formes i les condicions que l’home troba creades, i no ho han de ser les que ell pugui crear? Què tenia a envejar aquell animal magnífic, les evolucions del qual l’omplien d’orgull, a qualsevol dels cavalls que es trobaven en aquell moment dins qualsevol estable del món? No podia ser que la Creació fos un esquema, un esborrany, i que la comesa de l’espècie humana no fos altra que la de polir i completar l’esbós diví? Creixeu, multipliqueu-vos i domineu la Terra.

Hadaly havia reculat fins a la galeria de l’entrada per agafar impuls i llançar-se en una carrera, al galop, fins al fons de la gruta, d’on tot seguit va ressorgir una altra vegada al trot, arrogant i senyorial.

Sí, alguns gosarien titllar Hadaly de monstre. Molts tractarien de monstre el jutge Carbonissa i el mateix doctor Pellicer, per haver-se servit de despulles humanes en la construcció de Hadaly. No entendrien que aquella era precisament la glòria del projecte, que la gràcia es trobava en el fet de prendre uns detritus desnonats, preservar-los del podriment i transformar-los en la matèria primera per a la creació d’una vida nova. El metge va encendre un cigarret i, com si el fum de la primera pipada li hagués anat als ulls, tot d’una per les galtes vermelles li van rodolar, fins a la papada, un parell de llàgrimes. Se les va eixugar amb un mocador de fil que va treure d’una butxaca i va dir, impostant una veu ferma:

—Hem acomplert el mandat de l’espècie, benvolgut jutge. No era a això, a què es referia Darwin? En uns temps en què tots s’obstinen en la mort, nosaltres hem convocat la vida…

—… i la resurrecció de la carn —va afegir el jutge, amb un somriure irònic.

—Vaja! —va exclamar el doctor Pellicer, expulsant un raig de fum per la boca—. Ja hi tornem a ser, benvolgut jutge?

—Som en presència d’un ésser viu creat a partir d’altres de morts, doctor; nosaltres mateixos l’hem concebut i construït. I encara poseu en dubte l’existència de fenòmens que es debaten al llindar entre la mort i la vida?

—De cap manera. Em limito a respectar un altre llindar: el que separa la ciència del pensament màgic. Hadaly és un fruit de la ciència, no de cap forma d’obscurantisme. Vós i jo ho sabem positivament.

L’autòmat es va acostar als dos homes i es va posar a caminar al seu voltant, com una mascota atenta.

—Precisament —va replicar el jutge Carbonissa, sense perdre el somriure— volia dir que em penso que estic en condicions d’afirmar que l’èxit de Hadaly no s’explica tan sols a partir de plantejaments cientifistes.

—De veritat? —va preguntar el metge, que també feia un somriure de paciència—. I quina altra mena de plantejaments hi concorren? Heu consultat una bola de vidre? Us heu fet llegir les mans o tirar les cartes, potser?

El jutge va moure un braç, donant a entendre que deixava la conversa per impossible. Es va acostar a l’autòmat, va tornar a acaronar-li el llom: de bell nou es va sentir un clic, i el cos de Hadaly va tornar instantàniament a la immobilitat. Després d’haver-lo vist en la plenitud del moviment, la rigidesa en els membres de l’autòmat i —un altre cop— la gèlida inexpressivitat dels seus ulls resultaven encara més inquietants per al doctor Pellicer. Això, però, no va impedir que insistís:

—Ho veieu? És amb un interruptor, que activeu i desactiveu Hadaly. No amb un conjur, ni amb una fórmula ritual.

El jutge va fer petar la llengua contra el paladar.

—Us encaparreu a burlar-vos de mi, doctor. No us ho puc retreure, però tampoc puc estar-hi d’acord. —Va apuntar el metge amb l’escalpel, i va afegir, sense pausa—: Em limito a fer cas del precepte que cal no descartar d’entrada cap possibilitat. Per exemple, en el cas del crim de l’altre dia, el de la pensió Capell…

El metge va obrir molt els ulls i va aixecar les celles.

—Sí, ja sé què voleu dir —el va interrompre—. I també sabeu quina és la meva opinió sobre això.

—No és exactament una qüestió d’opinions subjectives, doctor. Els testimonis sobre l’existència de vampirs es repeteixen en totes les cultures conegudes, des dels temps més remots.

—D’acord, d’acord —va ronsejar el metge, acabant el cigarret—. Però tanmateix sostinc que aquest vampir del qual parleu, el que va assassinar aquell nen i el germà Gendrau i se’n va beure la sang, no és cap ésser d’ultratomba, sinó un depravat de carn i ossos i d’aquest món. Com qualsevol altre cas de vampirisme de què puguem tenir notícia, d’altra banda. La resta són contarelles per espantar les criatures. Us hi jugueu res?

—Mai faria juguesques amb vós, doctor! —va exclamar el jutge, i va riure de bona gana—. A més, aquesta és una qüestió que han d’esbrinar el nostre comissari Muñoz i el nostre germà Darder, m’equivoco?

—Teniu raó —va concedir el metge, expressiu—. Per altra banda —va dirigir la mirada cap a l’autòmat, i va haver de reprimir una esgarrifança—, nosaltres tenim Hadaly. Estem ben ocupats, doncs.

—És una completa llàstima —va fer el jutge, amb to apesarat— que aquesta estúpida guerra hagi vingut a barrar el pas a Hadaly.

—Altre cop teniu raó, jutge. Creieu que ja deu haver cessat, el bombardeig?

—Camarada! Digues-li al mosso que ens vingui a prendre nota, que eixuts no fotrem pas res de bo!

El milicià va xuclar pel nas, va deixar anar un ronc, es va aixecar de la taula i va sortir del reservat, a la recerca d’un cambrer.

—I que vingui de pressa, que aquí els hermanos tampoc no tenen tot el dia! No és així, senyors?

L’home que donava les ordres era Antoni Ordaz, feliç en el paper de capitost. Portava la batuta a la reunió del Tostadero, i tot ell exsudava satisfacció. Ordaz anava acompanyat del milicià que acabava d’aixecar-se (un jove voluntari de les patrulles de control a qui tothom anomenava el Cremat, perquè de petit va caure damunt un braser i li havia quedat mitja cara amb la pell rostida) i del camarada Gil Portela, del comitè de salconduits. Representaven Aureli Fernández, que havia delegat en Antoni Ordaz el comandament de la trobada.

—Bé, en realitat no tenim pressa —va gosar respondre el germà Lacunza, amb un somriure que intentava, debades, transmetre cordialitat.

El silenci es va tornar a imposar dins el reservat. Eren asseguts a banda i banda d’una taula rectangular amb cadires disposades al voltant, i semblava que a ningú se li acudia res a dir. Va intervenir Gil Portela, brusc:

—Em pensava que només n’havien de ser tres —va mastegar, sense adreçar-se a ningú en concret.

Al·ludia a la presència del germà Darder, que finalment s’havia decidit a acompanyar els germans Plana i Lacunza i l‘adjutor Émile Aragou a la trobada amb els representants de la FAI. En realitat, el germà Plana ja s’havia encarregat, el dia abans, d’avisar els anarquistes de la incorporació del germà Darder, i tampoc havia deixat passar l’ocasió d’informar-los sobre el parentesc del religiós amb l’alcalde republicà de Palma. Gil Portela, doncs, estava al corrent de tot i només pretenia augmentar la pressió damunt dels seus interlocutors. Ho va aconseguir.

—Si la meva assistència representa un inconvenient, només… —va començar el germà Darder, amb la veu ronca.

—El germà Darder… —es va precipitar el germà Lacunza, interrompent-lo.

Però tots dos van ser tallats per Antoni Ordaz, que els va fer callar amb un gest de les mans que indicava que la qüestió no tenia importància. El germà Plana estava encongit, com sempre, amb una mirada vaga i extraviada. L’adjutor Aragou, pàl·lid i malcarat, romania hieràtic al seu cantó de la taula.

Va tornar el Cremat acompanyat d’un cambrer, i tots van demanar begudes i cafès. Quan el mosso se’n va tornar, Ordaz va reprendre la paraula, el rostre endurit.

—Senyors —va dir, solemne—, dono per fet que les persones aquí presents donen fe de ser qui diuen ser, i que aquesta reunió se celebra en absència d’observadors i espies.

Antoni Ordaz encara no havia acabat de dir això, que Gil Portela es va dur la mà a l’infern de l’americana, en va treure una pistola i la va dipositar damunt la taula. Dempeus al seu costat, el Cremat també va desenfundar l’arma que duia penjada a la cintura i la va deixar al costat de la de Gil Portela. Les pistoles eren idèntiques, dues Astra 400 de nou mil·límetres, i la seva aparició en escena va galvanitzar l’atenció de tothom. El germà Darder va adreçar una mirada d’alarma al germà Plana, però aquest va desviar els ulls cap a una altra banda. L’adjutor Aragou es va escurar la gola. El germà Lacunza va parlar:

—Em sembla que això és innecessari —va dir, assenyalant les armes amb el mentó.

Antoni Ordaz es va encarcarar a la cadira.

—No es tracta del que a vostè li sembli, hermano. Vull que sàpiguen que no estem per romanços. Molts dels nostres camarades paguen amb presó i tortures la injustícia dels feixistes, que la seva Església beneeix. Molts d’altres, també, ja han pagat amb la vida. El nostre desig de revenja contra els poderosos és gran. I és just.

Novament el silenci, ara espès com la brea, es va ensenyorir del reservat. Va entrar el cambrer amb les consumicions, i en veure les pistoles damunt la taula va restar estàtic, com si s’hagués enrampat.

—Tu —li va grunyir Gil Portela—, serveix les begudes i fot el camp.

Amb el front i les patilles perlejats de gotes de suor, el mosso va col·locar cada got i cada tassa al davant de qui pertocava, sense equivocar-se, i a continuació, regirat, va marxar. La taula plena de begudes, amb les dues pistoles al mig, configurava un bodegó sinistre. El silenci continuava dominant la reunió, com si cadascun dels assistents estigués tancat dins una campana de vidre.

—Molt bé, doncs! —va vociferar de sobte Antoni Ordaz, descarregant damunt la taula un cop amb el palmell de la mà que va fer dringar les tasses—. Fetes les presentacions, què tenen a dir-nos, senyors?

El germà Lacunza va expulsar aire pel nas i va desplegar un paper que duia preparat. Circumspecte, va donar lectura al comunicat de la congregació dels maristes de Barcelona, que havien redactat la tarda anterior:

—Acudim a la cita sol·licitada per la FAI amb el desig d’arribar a un acord. En pocs dies hem tingut notícia de trenta-sis maristes agafats presoners en diferents indrets, i la nostra comunitat tem i prega pel seu destí. Abans de qualsevol negociació, posem com a condició preliminar que les patrulles de control suspenguin les detencions i alliberin els presoners que pugui haver-hi en aquests moments als centres de detenció de la Generalitat. Així mateix, demanem seguretat per als que es troben allotjats en pensions o en domicilis particulars, perquè sospitem que el Departament d’Investigació en té la llista completa i que tard o d’hora tots correran la mateixa sort. Si ens accepten aquestes condicions, estem en disposició d’arribar a un acord econòmic que permeti sortir a l’estranger als germans maristes, així com als seminaristes i estudiants que així ho desitgin.

Ho va llegir seguit i de pressa, com un infant que recita una poesia, però amb la veu ferma. Antoni Ordaz creuava els dits grossos de les dues mans i digeria amb complaença les paraules que acabava d’escoltar. Com que ningú contestava, el germà Lacunza va considerar necessari treure a col·lació l’argument principal:

—Vull reiterar la lleialtat de la nostra congregació a les institucions del govern català. L’adjutor Émile Aragou i jo mateix, en nom del nostre superior provincial, garantim el lliurament en efectiu de la quantitat de diners que s’acordi en aquesta taula, fins a un màxim de dos-cents mil francs francesos.

El Cremat va deixar anar un xiulet entre dents; Gil Portela no va poder evitar l’indici d’un somriure. Antoni Ordaz va alenar fondo i se li van empetitir els ulls, com si mirés al sol. Va voler rabejar-s’hi una mica:

—Molt bé, hermanos. Venen la pell, però ningú els podrà dir que no la venen a bon preu.

Cap dels maristes va contestar, conscients que no es podien permetre el luxe de respondre a les provocacions. Gil Portela va treure del no-res un cigar i el va encendre ostentosament: en pocs segons, el reservat es va omplir de fum. El germà Lacunza va clavar els colzes damunt la taula i va tornar a parlar:

—És tot el que podem oferir-los, senyors.

Mig engolit pel fum del cigar de Gil Portela, Ordaz va dictaminar:

—És suficient.

Hi va haver mirades d’alleujament entre els germans Lacunza i Darder. El germà Plana va aixecar els ulls cap al sostre com si donés gràcies al cel, i això li va deixar al descobert el coll curt i fràgil, que feia pensar en el d’una fura o una geneta. Com si acabés de sentir la contrasenya que esperava, l’adjutor Émile Aragou va rompre el mutisme i es va adreçar als anarquistes:

—Caldrà que la FAI, o directament la Generalitat, es faci càrrec de resoldre les dificultats derivades del control bancari.

—Això no ha de representar cap problema —va dir Gil Portela, amb la veu impregnada de menyspreu—. Arribat el cas, podríem obrir-los el pas de la Jonquera. Sota estricta vigilància, naturalment.

—Espera’t, no corris tant —va grunyir Antoni Ordaz, molest pel fet que Gil Portela hagués pres la iniciativa—. Suposo, hermanos, que han pensat en l’operatiu de l’evacuació.

El germà Lacunza va fer que sí amb el cap:

—Abans que res devem atenció als alumnes i als seminaristes. Els de la Casa de les Avellanes, a Balaguer, haurien de sortir en primer lloc, en atenció a la necessitat que pateixen. A continuació, s’efectuaria una segona sortida amb els religiosos que puguem localitzar i que vulguin acollir-s’hi.

—De quanta gent estem parlant? —va preguntar Gil Portela, resolutiu.

—Abans de l’inici de la guerra, la comunitat provincial constava de set-centes disset persones. Ara no ho podem saber amb certesa.

—Me cago en la llet que va mamar! —va saltar el Cremat, rabiós—. Tots aquests corbs, hem de treure d’Espanya? Va, home, va! Agafem els calés i que els donin pel cul!

Al germà Lacunza, aquell brot d’estupidesa el va enervar.

—Nosaltres no tenim els diners —va dir—. Només si arribem a un acord, l’adjutor Aragou tornarà a Lió a buscar-los, a la seu de la institució marista, i tornarà amb ells per fer efectiu el pagament. Per altra banda i si no és demanar massa —va afegir de pressa i en veu baixa, com si passés el rosari—, seria d’agrair que s’abstinguessin de fer servir segons quin llenguatge insultant.

De cop i volta i com si succeís en un somni, el Cremat va emergir de dins els efluvis del cigar, va engrapar una de les dues pistoles que hi havia al damunt de la taula, es va situar al costat del germà Lacunza, el va encanonar al cap i va xiuxiuejar:

—Pots repetir el que acabes de dir, fill de puta? No estic segur d’haver-te entès bé i ara mateix no sé si vals tant com la bala que t’hauria de fotre al cervell.

—Prou, camarada —va manar Antoni Ordaz—. Abaixa l’arma i torna al teu lloc ara mateix.

Però en lloc d’això, Gil Portela també va prendre d’una revolada la seva pistola i la va apuntar entre les celles del germà Plana, que va balbucejar:

—Portela, però què fas… A, a mi no…

Juntament amb una bafarada de fum, Gil Portela va exhalar una rialleta corrosiva. Executar un parell d’aquells mamarratxos i deixar anar els altres dos perquè transmetessin al superior provincial les condicions que ells fixessin li semblava, de sobte, una manera òptima de concloure aquella reunió ridícula. Gil Portela, per altra banda, ignorava que el germà Plana fos un informant de la FAI, de manera que tant li feia disparar-li a ell com a un altre dels maristes. Ordaz veia que perdia el control per moments:

—La puta que us va parir! Que no m’heu sentit, cabrons? Les armes damunt la taula i tothom al seu lloc!

—Feu el que se us ordena i abaixeu les armes, camarades.

Ningú s’havia adonat de l’arribada de Manuel Escorza, que s’estava dret a la porta del reservat, recolzat en les seves crosses. Ni en la presència d’en Sirga, que l’escortava com un gos lleial. Dòcilment, el Cremat va enfundar la pistola, mentre Gil Portela tornava a dipositar la seva damunt la taula. Per la seva banda, Antoni Ordaz maleïa mentalment aquella mena de do de la ubiqüitat de què feia gala el baldat Escorza, mentre encara es resistia a admetre l’evidència del gir que acabava d’experimentar la situació:

—Camarada Escorza! A què devem aquest inesperat plaer? —va preguntar, amb una ironia clarament inconvenient.

—No em convides a seure, Ordaz? —va fer Escorza, immutable.

Antoni Ordaz va haver d’abandonar la seva cadira i arrambar-se a la paret a fi de facilitar el pas a Manuel Escorza perquè s’hi pogués asseure, cosa que va fer treballosament. Ordaz va restar dempeus, igual que en Sirga i el Cremat, i va comprendre que era vana la pretensió que Gil Portela —que fins i tot havia apagat el cigar, per si de cas molestava Escorza— li cedís el seu seient. Acabava de ser rellevat del comandament, i això havia succeït d’una manera tan natural i inapel·lable que li va costar uns segons prendre’n consciència. Tot i així, encara va tenir valor d’aventurar una altra pregunta:

—Suposo que el camarada Fernández està al corrent de la teva presència aquí…

La ganyota que va contreure el rostre boterut de Manuel Escorza hauria estat un somriure sardònic en la cara de qualsevol persona normal, però en ell va semblar un gest de dolor, que encara va intimidar més Antoni Ordaz. El germà Darder examinava fascinat la lletjor d’aquell home burlat per la natura, mentre els germans Plana i Lacunza optaven per retirar la vista de la seva fesomia. L’adjutor Aragou tornava a callar. Pel que feia a la inconveniència d’Ordaz, Manuel Escorza va considerar innecessari contestar-la amb la seva opinió a propòsit d’Aureli Fernández i els criteris amb què dirigia el Departament d’Investigació. Es va limitar a emetre un eructe llarg i sonor.

—Aquests senyors d’aquí deuen ser els maristes amb qui teníem oberta una negociació, oi? —va preguntar a continuació.

—En efecte, camarada —va confirmar Antoni Ordaz, amb el to d’un alumne castigat pel mestre.

El germà Lacunza va endevinar que es trobava al davant d’un superior i de seguida va voler establir-hi comunicació directa.

—Senyor, el meu nom és Trifón Lacunza —va dir, atabalat—. Actuo aquí en qualitat de portaveu de la congregació marista de Barcelona. Voldríem…

—No tinc cap interès a saber qui ets tu ni què fas, ni cap ganes de saber què voleu tu i els teus —va escopir Manuel Escorza—. Tu —va fer, assenyalant Gil Portela i ignorant expressament Antoni Ordaz—, quines són les condicions?

—Dues tongades d’evacuacions, primer els nens de Balaguer i després les sotanes —va resumir l’interpel·lat—. Paguen dos-cents mil francs, però cal que el de la cara de cul —i va apuntar l’adjutor Aragou amb el dit— viatgi fins a Lió a buscar-los.

Manuel Escorza va moure lleugerament el caparrot, donant a entendre que se’n feia càrrec. De sobte es va adreçar al Cremat:

—Problemes? —i va mirar l’arma que el milicià duia penjada a la cintura.

—Res d’important —va respondre l’altre, tibant la cara clapada—. Aquí els hermanos, que han volgut anar de llestos —va etzibar un clatellot al germà Plana, que es va arronsar com una eruga— i ha calgut recordar-los com anaven les coses.

Escorza va repetir els moviments de cap mentre amb la boca feia un renouet desagradable, com si xarrupés saliva. Va observar detingudament els quatre religiosos, asseguts davant seu a l’altre costat de la taula.

—Tu —va murmurar, altre cop.

—M’ho diu a mi? —va fer el germà Darder, insegur.

Escorza va anar al gra.

—Suposo que ets aquest nebot de l’alcalde de Palma de Mallorca, el d’Esquerra Republicana. És així?

El germà Darder va comprendre que l’edat el delatava.

—És així —va corroborar.

—Ahir, quan em van donar notícia de tu —va borbollar Escorza— va ser quan em vaig acabar de decidir a treure el nas en aquesta reunió. He d’admetre que em vas despertar la curiositat. Digues, amb un padrí com el teu, com arriba un a fer-se frare?

Totes les pupil·les es van clavar en el germà Darder, expectants per sentir la resposta. Ell es va remoure a la cadira com si cada mirada fos una punxada d’agulla, i a la fi va contestar:

—Senyor, sincerament no veig cap contradicció entre una cosa i l’altra.

—No, eh? —va fer Escorza, remolest—. I el teu oncle, què hi diu?

—Ell va ser qui em va pagar els estudis al Seminari, senyor. El meu pare va morir, i el seu germà, que és el meu padrí, es va fer càrrec de la meva educació.

—Com et dius?

—Pau Darder.

—Pau Darder i què més?

—Pau Darder i Serra d’Orfila, senyor.

—Pau Darder i Serra d’Orfila, ets la vergonya de la teva família…

Al germà Darder li va semblar irònic sentir-se dir aquell epítet, i no va poder reprimir un somriure burleta.

—… la vergonya de la teva família i l’escòria de la terra —va completar Manuel Escorza—. Et fa gràcia? No hauries de riure, Pau Darder i Serra d’Orfila. La nostra revolució passarà per damunt de la vostra Església putrefacta i ben aviat els germans proletaris d’aquest país es divertiran escopint damunt les vostres tombes. Pixaràs sang, Pau Darder i Serra d’Orfila. Què, se t’ha passat el riure?

El germà Darder havia emmudit, igual que la resta d’homes dins el reservat, tant d’un bàndol com de l’altre. Fins i tot Gil Portela estava atemorit. Manuel Escorza va deixar passar uns segons de silenci per donar més èmfasi a les seves paraules, i a continuació va dir:

—Acceptarem les condicions, però ens quedarem el nebodet del senyor alcalde com a ostatge. Us el tornarem sa i estalvi quan ens pagueu els dos-cents mil francs; si per qualsevol motiu els diners no arribessin mai, el mataríem. Tu i tu —va dir al Cremat i a en Sirga—, porteu-lo a lloc segur i establiu torns per vigilar-lo.

El germà Darder va obrir la boca, però va ser incapaç d’articular cap paraula. El germà Lacunza va començar una protesta, però el Cremat el va fer callar d’una manotada a la boca. L’adjutor Aragou no deia res, i el germà Plana tenia suor freda.

—Tu —es va adreçar Manuel Escorza a Gil Portela— t’encarregaràs d’arreglar-ho tot perquè el gavatx vagi a Lió i en torni amb els diners. Gestiona-ho amb aquest —va assenyalar Antoni Ordaz, oblidat en un racó— i amb l’Aureli Fernández. Però d’ara endavant, vull estar al corrent de tots els detalls de l’operació.

Manuel Escorza encara no havia acabat de donar ordres que la seva veu va ser ofegada per l’estrèpit al carrer de l’alarma antiaèria. S’havia acabat la reunió; començava un bombardeig.

Escrivia:

El vaig sentir arribar de mica en mica.

Havia sortit del meu amagatall obligat per la set. Necessitava assaciar-la, i aquesta urgència m’havia empès a exposar-me pels carrers de la ciutat.

Els avions passaven en vol rasant per damunt del centre de Barcelona, i llançaven les bombes, com enormes animals morts, damunt el passeig de Gràcia i la Gran Via, damunt la plaça de Catalunya i la d’Urquinaona, damunt la Rambla i els carrers Pelai i Bergara, Bonsuccés i Tallers. La gentada corria d’una banda a l’altra, en una estampida furiosa i sense sentit. Queien maons i pedrots de les façanes dels edificis destrossats, projectils de runa, balcons sencers, vidres esbocinats, que esclafaven i trinxaven els infeliços que trobaven a sota. Els més afortunats se’n sortien amb nafres; d’altres es retorcien per terra, gemegant mentre intentaven, debades, contenir l’hemorràgia. Després eren engolits pel núvol de polseguera que aixecava una nova deflagració, i milers de fragments del paviment sortien disparats, letals, mesclats amb morter i metralla. La pudor de carn cremada es barrejava amb la de les aigües fecals que s’escampaven des de les clavegueres rebentades, i produïa una ferum insuportable.

Jo m’estava arrecerat al portal de l’església de Betlem, a la cantonada del carrer del Carme, no tant per protegir-me de les bales com per mantenir una vigilància discreta.

I aleshores el vaig sentir que s’acostava.

Més audible a cada instant, per damunt dels xiulets de les bombes.

Per damunt de la crepitació de les flames.

Per damunt dels gemecs dels moribunds.

El so d’un cavall al galop.

(Fins que no el vaig tenir davant dels ulls no m’ho vaig creure, però es tractava realment d’un cavall al galop).

Un cavall sense genet que travessava, rabent, els carrers arrasats, esquivant els cadàvers escampats arreu o els seus membres escapçats, saltant per damunt dels cràters encara fumejants oberts per les explosions.

Una bèstia forta i veloç, que avançava com si el bombardeig i l’esfondrament de la ciutat li fossin aliens per complet.

Era un animal magnífic, un gran animal negre amb el coll i el llom poderosos, el ventre perfecte, les cames llargues i com cisellades pel burí d’algun escultor ideal, la crinera i la cua d’un negre mat que contrastava admirablement amb la negror d’atzabeja del pelatge que li cobria el cos.

Al seu pas, feia l’efecte que les coses es detenien per una mil·lèsima de segon, com si fins i tot la voràgine de l’atac aeri es demorés una mica per tal de permetre l’exhibició d’aquell animal improbable, que oferia una última imatge privilegiada als moribunds de les voreres, just abans d’exhalar el darrer alè.

I després va venir cap a mi.

Va afluixar el ritme, del galop al trot, i va començar a moure’s en cercles, com si busqués alguna cosa.

De sobte em va mirar fixament i va bufar. I va venir cap a mi.

Va trepitjar els esglaons del portal amb solemnitat i va ajupir una mica el cap majestuós en aturar-se davant meu.

Aleshores em va mirar als ulls.

Fixament, molta estona.

Una mirada que no era exactament la d’un animal.

Vaig sostenir aquella mirada i ens vam estar observant llargament l’un dins la pupil·la de l’altre.

L’estrèpit de la guerra arribava ara somort, llunyà, com si el brunzit del motor dels avions i les lamentacions de les seves víctimes vinguessin d’un altre món.

De fet, era així.

Els monstres no som en el món perquè no som mai enlloc.

I tanmateix érem allà, sota el portal de l’església de Betlem, a la cantonada del carrer del Carme, a la vista de tothom que ens volgués veure.

Però ningú no volia veure’ns.

Els monstres no hi som però existim, intervenim en el món, discorrem entre els homes, ens produïm a través seu.

Dins seu.

De tot això em parlava aquella gran mirada lànguida del cavall negre.

M’havia reconegut, de la mateixa manera que jo el reconeixia a ell.

Pobra bèstia en mans d’algun àngel burleta; pobra ànima trista i extraviada.

Aquell cos seu artificial era tan imponent com la tragèdia que contenia.

Quina mena de ment havia considerat necessari insuflar vida a un monstre?

Quin destí funest, quina tristesa inesgotable i quin enyor colossal.

Finalment, el cavall va retirar la mirada, va avançar un parell de passes més i amb el cap va empènyer la porta d’accés a l’interior de l’església.

Al carrer, els homes morien en un altre planeta.

Vaig seguir el cavall a l’interior del temple fred i humit. Les tenebres que hi regnaven eren desbaratades per la claror que s’escampava dins la nau, esmicolada a través dels vitralls.

Vaig veure una capella amb la reixa oberta, un gran portabugia sense cap espelma i una mena de guardiola de ferro perquè els devots hi dipositessin els òbols.

Abans de la guerra hi encenien espelmes per les ànimes dels fidels difunts.

Flu, flu, la menuda flama que tremola.

Després vaig descobrir tres homes i dues dones.

Havien entrat a l’església fugint del bombardeig, i ara s’arremolinaven entorn de l’altar, atemorits davant de la meva aparició i la de l’animal.

L’aparició dels monstres.

El cavall negre va recórrer a poc a poc la nau central de l’església demorant-se en la contemplació de les capelles laterals, com si en algun punt ignot del seu ésser hi hagués un rastre de coneixement que li permetés identificar les efígies dels sants.

De tant en tant piafava o iniciava un renill; després s’aturava.

El so de les ferradures damunt el sòl de marbre trencava el silenci malmirrós que surava pertot arreu.

A fora, les explosions semblava que havien cessat.

L’animal va arribar molt a prop de l’altar.

Es va aturar uns segons davant la tomba d’algun clergue; va ajupir el cap damunt la làpida com si volgués llegir-ne la inscripció en llatí.

A continuació es va fixar en els tres homes i les dues dones que tremolaven al voltant de l’altar.

Va semblar que el curs del temps s’interrompia i restava en suspensió.

—Eh! Vés-te’n! Eh! Eh! —es va sentir de sobte.

Un dels homes, impulsat no tant pel coratge com per la desesperació, s’havia posat a cridar i a moure els braços, amb la finalitat d’espantar el cavall.

L’animal, com si li fes cas, va girar cua parsimoniosament i va començar a caminar. No havia fet tres passes, però, que ja es tornava a aturar.

Semblava atordit.

L’home exaltat va intensificar els crits i es va acostar encara més al cavall.

Va ser un error fatal.

Els crits de l’home van ser interromputs per una coça que li va engrunar les costelles i que el va fer volar a més d’un metre de distància.

Va anar a caure damunt un dels bancs de fusta d’albercoquer que s’arrengleraven dins la nau principal del temple.

El cos penjava del respatller, desmanegat com un ninot de pedaç.

Era mort.

Les dones es van posar a plorar; els altres dos homes van emmudir.

El cavall va mirar-los amb una tristesa que no s’acabava mai.

Després va girar cua i va recórrer el passadís en sentit invers, en direcció al portal.

Molt a poc a poc.

La llum granulada que es filtrava a través dels vitralls li rebotava damunt el llom i conferia un matís de robí a la negror del seu pelatge.

Quina elegància el seu pas, quin aplom el seu moviment.

Abans de sortir es va tornar a aturar davant meu.

Li vaig veure la boca plena de salivera, i els ulls inundats pel desig de morir.

Vaig pensar que jo volia viure per sempre.

Viuré per sempre.

Però em vaig fer càrrec del tedi que l’inundava, del cansament i el fàstic que li produïen el fet d’existir.

Va tornar a sortir pel portal de l’església, cap al carrer sembrat de pols i cadàvers.

Una explosió va fer tremolar el terra i els vitralls.

El bombardeig no havia finalitzat, al capdavall.

Em vaig girar cap a l’altar.

Els dos homes i les dues dones seguien allà, plorosos i vençuts.

Vaig sentir una gran set que em dominava.

El germà Pau Darder va guaitar a través de les reixes de l’única finestra que hi havia al xibiu acubat on es trobava reclòs i que mirava a un passatge on s’amuntegaven els enderrocs i les escombraries. No tenia la més mínima idea d’on era, si a Barcelona o fora de la ciutat. Tampoc no tenia manera de mesurar el temps, i començava a perdre’n la noció. Es trobava perdut en un espai de no més de deu metres quadrats. Era un presoner dins la seva cel·la.

A l’interior de l’habitacle només hi havia una màrfega i un orinal. Quan es feia de nit i la fosca envaïa l’estança, el germà Darder disposava únicament, per il·luminar-la, d’un cap de ciri que s’aguantava damunt el terra de ciment, recolzat en una de les parets de maó vist (la combustió del ble hi deixava una llepada negra, que recorria la textura gropellosa del maó). El més desconcertant per al germà Darder era que en un espai tan reduït hi cabés tanta desolació.

De dia, la cel·la rebia una mica de llum del sol a través de la finestra enreixada i sense vidre, que el deixava a la intempèrie. Per sort, s’anunciava una tardor agradable i la temperatura no era de mal comportar, tot i que el celistre de les matinades el feia despertar tremolant, arraulit damunt la màrfega, abraçat a si mateix. Sofria moments de desesperació durant els quals hauria donat el que fos perquè la seva mare comparegués en aquell lloc infernal per estrènyer-lo contra el seu pit fragant i ubèrrim i xiuxiuejar, amb aquell somriure conformat que sempre tenia al rostre, la divisa que resumia la seva manera d’entendre la vida:

—Si Déu troba que convé…

Però la seva mare no havia d’aparèixer, i al germà Pau Darder no li quedava altre consol que estrènyer dins el puny, tan fort com n’era capaç, una medalla de sant Miquel que els seus pares li van fer fondre en or i plata amb motiu de la primera comunió, i que d’aleshores ençà, feia més de vint anys, duia penjada al coll. Engrapava la medalla (a la imatge, sant Miquel trepitjava invicte una serp que duia clavat el glavi de l’arcàngel) i recitava el parenostre, o el credo, o la salve, una vegada i una altra fins que aconseguia calmar el desassossec que el rosegava. Després s’aixecava de la màrfega i es posava dempeus al mig de la cel·la. Però això era cert o ho somiava? Quan s’adormia, se li repetia un malson en què es veia a si mateix en un captiveri idèntic al que patia quan estava despert. Quan, doncs, era despert, i quan adormit? Quan estava més despert i quan més adormit? No seria tot un son, i despert i adormit, somni la vida?

El pitjor de tot era la gana. El primer dia li havien deixat un perol de llauna ple de cigrons mig bullits, i un altre que era ple d’aigua fins al raser. Ni en Sirga ni el Cremat, que feien torns per vigilar-lo li van explicar que havia d’espavilar-se per fer-los durar. A força de passar set encara li quedava dins el perol un dit d’aigua, enrarida i amb gust de llauna; els cigrons, però, ja se li havien acabat, i els budells i l’estómac se li sacsejaven amb unes revinclades cada vegada més doloroses, com si hi tingués paràsits. A estones se sentia culpable per haver consumit els cigrons massa de pressa, però després es consolava pensant que no havia pogut fer-ho d’una altra manera, perquè al final s’havia hagut de disputar els llegums amb uns cucs petits i lluents que havien començat a deixar-se veure dins el perol amb un excés d’insolència.

Les rates, per altra banda, senyorejaven el passatge que el jove marista entrellucava des de la finestra: corrien entre els enderrocs i uns sacs grossos que hi havia escampats pertot arreu. Eren grosses i molsudes, les rates, i n’hi havia tantes que al germà Darder li feia l’efecte que es multiplicaven constantment, tal vegada per bipartició, com si es tractés d’una vasta família d’amebes descomunals.

Va sentir un xiscle que venia de l’exterior i que el va fer guaitar per la finestra. Per un instant havia concebut l’esperança de trobar algú al passatge a qui pogués cridar i demanar auxili. De seguida, però, va comprendre que el que havia sentit no era més que el gemec d’una rata que havia rebut una mossegada d’una congènere, en una disputa per un bocí de porqueria. Va veure com la rata ferida provava de tornar-se contra l’agressora, però només aconseguia rebre una altra mossegada al coll, que li va quedar en carn viva. Això no la va dissuadir d’intentar el contraatac: ranquejant i rabiosa, la rata s’afuava una vegada i una altra contra la seva adversària, que esquivava aquelles temptatives amb tota facilitat mentre esperava el moment idoni per assestar el cop definitiu.

Després va aparèixer una munió de rates que es van acostar a les dues combatents i van formar una rotllana gairebé perfecta al seu voltant. Allà hi havia almenys —calculava el germà Darder, mentre es mirava fascinat l’escena— trenta rates, cinquanta, seixanta, tal vegada un centenar. S’estaven totes quietes al voltant de la malferida, que es movia en cercle i ensumava l’aire, com si provés de quantificar el perill que l’encerclava.

Finalment es va sentir un nou xiscle, que va emetre la vencedora del combat. Era el senyal esperat: en sentir-lo, totes les rates es van afuar alhora damunt la que acabava de ser sentenciada. Aquesta va provar de defensar-se per espai d’alguns segons: a cegues llançava queixalades, i ara buidava un ull, ara davallava una orella. Però tots els esforços van ser debades. En menys d’un minut la rata jeia a terra damunt del llom, esventrada. La voracitat de les seves companyes era d’una eficàcia esgarrifosa, però la rata encara no era morta i deixava anar una mena de remuc agònic que el germà Darder podia sentir des de la finestra. Finalment, l’animal va ser reduït a una pelleringa sangonosa que es va ficar a la boca (segurament, amb la intenció de reservar-la) una ratota clapada i ronyosa.

—No fa bona cara, comissari.

—És aquesta cosa que vostè fuma. Em mareja.

El comissari Muñoz va acostar-se una cadira, es va asseure i va estirar les cames. La morgue estava amb prou feines il·luminada per un llum d’oli penjat d’un ganxo que emetia una claror lletosa, com la pell dels cadàvers. El doctor Pellicer va fer una altra pipada al seu cigarret.

—No ha trobat encara el rastre del vampir, comissari? —va preguntar, en un to que no es podia saber si contenia burla o, al contrari, un interès sincer.

—No és el cigarret.

—Dispensi?

El comissari va alenar fondo.

—No és el cigarret el que em mareja. És que no dormo a les nits.

El metge va acalar el cap, en un gest de comprensió. Sense deixar de fumar, va prendre una altra cadira i es va asseure davant del policia. Uns peus que sobresortien d’una llitera penjaven molt a prop de la seva cara.

—Insomni altra vegada, eh? Es troba fatigat?

Es va sentir la crepitació d’un bri de tabac mal picat. El comissari Muñoz es va estrènyer el front amb les mans i va aclucar els ulls.

—No és insomni, doctor. M’obligo a no dormir.

El doctor Humbert Pellicer va obrir molt els ulls.

—Què vol dir?

—No vull adormir-me. Quan ho faig, es repeteix el malson.

El metge va callar, esperant algun aclariment. Com que no arribava, va tornar a preguntar:

—Quin malson?

El policia va retirar una mà del front i la va moure com si espantés una mosca.

—Podria apagar el cigarret, sisplau?

El doctor Pellicer va deixar anar un gemec de resignació i va llençar a terra el mig cigarret que li quedava. El va aixafar amb la sabata, com si es tractés d’un insecte verinós.

—Vostè dirà, comissari.

—Vaig caminant pel camp, de nit —va començar el comissari Muñoz, aguantant-se encara el cap amb les mans, els ulls fits en els genolls, la veu monòtona—. No són conreus, sinó camp obert, salvatge. M’entrebanco amb les pedres i els sots que trobo a cada passa. Fa molt de fred: un fred intens, humit, que cala els ossos i s’hi fica a dins.

»És negra nit, sense lluna ni estrelles, de manera que camino a cegues. De tant en tant, ensopego i caic. Procuro fer-ho amb les mans al davant, per protegir-me la cara, i aleshores se m’omplen de terra. Però em torno a aixecar i segueixo caminant.

»Sento sorolls al meu voltant: alguns puc identificar-los, d’altres no. Em sembla distingir una òliba, o un mussol, no n’estic segur. També m’arriba una remor com de veus humanes, però igualment podria tractar-se del vent. I un clapoteig, com una olla al foc plena d’aigua bullent. I més coses, però cap no m’inquieta; al contrari, és com si d’alguna manera em fessin companyia. Sí que m’espanta l’únic so que reconec amb claredat, i és l’udol d’un gos. Tan aviat el sento molt lluny com a la vora, i sempre és un udol llarg i afligit, com el lament d’un fantasma. Però no es tracta de cap espectre, sinó d’un gos de carn i ossos, i això precisament és el que em fa por. I tremolo de por i de fred, i segueixo caminant.

»De cop i volta topo amb una paret. És la façana d’una casa, o més aviat l’exterior d’una barraca, feta de fang, pedres i canyís. La recorro a les palpentes, fins que hi trobo un portal amb una porta de fusta. Els sorolls i els udols del gos han cessat; l’obscuritat i el silenci són totals. Empenyo la porta amb les mans, però no s’obre. Empenyo amb més força, però la porta no cedeix. Em desanimo i m’assec a terra, amb l’esquena recolzada a la porta. Desitjo amb totes les meves forces poder entrar a la barraca per descansar i guardar-me del gos, que calla però sé que vigila al meu voltant.

»Quan menys m’ho espero, la porta s’obre de sobte i caic d’esquena. L’interior de la barraca és il·luminat per una resplendor blanca que m’encega. També se sent una cridòria de mil dimonis: xiscles i rialles, com si s’hi estigués celebrant una festa. M’aixeco i, quan aconsegueixo que els ulls comencin a acostumar-se a l’excés de llum, veig que dins la barraca hi ha una gernació de persones. Riuen d’una manera descordada i grollera; alguns fins i tot es cargolen per terra de tant de riure, i tots m’assenyalen amb el dit. Aleshores m’adono que vaig completament despullat i que aquella gentada s’està burlant de mi. Amb les mans em tapo les vergonyes, i em sento humiliat i indefens. Hi ha molts rostres desconeguts però també n’hi ha que els conec; entre aquests, alguns són vius, i d’altres són morts. Hi ha el nen degollat de la pensió Capell, que riu per la boca i per la ferida del coll. Hi ha un capitost de la FAI que sé que em té sota sospita de traïció. L’anomenen el Coix de Sant Elies i riu per endins, i això li fa sacsejar el cos com si sanglotés. També hi és vostè, doctor, que es burla de mi igual que ho fan els altres i a més em crida unes paraules que no arribo a entendre, per culpa del xivarri. No puc resistir més aquell escarni.

»Surto de la barraca i d’una revolada tanco la porta darrere meu. L’enrenou s’atura en aquell mateix instant, i també s’apaga la llum insuportable. Torno a trobar-me tot sol dins la nit murmuriosa, que m’envolta amb xiuxiuejos. Ara és millor, perquè, a pesar de l’absència de lluna, una luminescència molt tènue s’escampa a tot arreu i em permet veure-hi com en una nit clara d’hivern. La barraca s’ha esfumat juntament amb tota la infàmia que contenia, com si mai no hagués existit. Continuo despullat de cintura en avall; el tors, però, el duc cobert per una jaqueta que ha aparegut del no-res. És gruixuda com una casaca de soldat, però la roba té un tacte amorós i confortable. M’hi abrigo bé, perquè l’aire és penetrant, i a pesar del fred que m’engarrota les cames, en general em trobo millor que abans d’entrar a la barraca. Acluco els ulls i respiro fondo.

»Els torno a obrir quan sento un grunyit que m’avisa de la presència del gos. El tinc davant meu: té un cap tan gros com el d’un toro i el pelatge blanc, com si el dugués arrebossat de neu. Em mira fixament a les pupil·les i emet aquell grunyit ininterromput i amenaçador, que indica que està a punt de saltar per atacar-me. Per matar-me. Ensenya unes dents grogues i esmolades, entre les quals s’escola l’escuma de la ràbia.

»Penso a sortir corrents, però de seguida comprenc que no tinc cap oportunitat de fugir. En lloc d’això, m’esforço a sostenir-li la mirada i molt lentament començo a treure’m la jaqueta. El gos m’observa, sense parar de grunyir. La maniobra es fa eterna.

»Finalment, salta. No salta: vola. El veig venir immensament al meu damunt, com si jo estigués surant enmig del mar i em vingués a sobre una onada arrasadora. En una exhalació, m’embolico la jaqueta al voltant del braç esquerre i l’ofereixo a la mossegada del gos. Ell l’accepta: clava els ullals a la tela i l’esqueixa, la travessa fins que m’arriba a la carn. Estreny les mandíbules i mossega amb més i més força, furiós, entre clapits i sabonera. Mantinc el braç tan ferm com puc, però les estrebades del gos semblen a punt d’arrencar-me’l. Aixeco l’altre braç amb el puny clos, i descarrego un cop sec damunt el seu caparrot. Noto el cruixit de l’os del crani en trencar-se, i contemplo com els ulls li boteixen fora de les òrbites.

»Afluixa la mossegada, em deixa anar i fa quatre passes amb les cames tremoloses. Després cau. Feixuc, inert.

»Desembolcallo el braç de dins la jaqueta i observo la sang que raja de la mossegada. Ferides superficials, penso. M’acosto al gos, que jeu d’esquena a mi, i m’ajupo per comprovar que és mort.

»Amb un gest prompte faig tombar el cadàver damunt la seva esquena. Aleshores m’adono que té el rostre de la meva mare.

La germana Concepció llegia i tornava a llegir les paraules de Iacopone da Todi fins que les lletres li ballaven davant els ulls, i se li convertien en petits insectes que borinejaven pels fulls del llibre d’himnes fins que en sortien volant, com un estol d’arnes que s’escampaven en l’aire enviciat de la cel·la i s’hi movien dibuixant amb la seva trajectòria volutes imaginàries. Aquesta transformació la retornava al pressentiment, o a la sensació, que no era sola dins la cel·la, sinó que l’acompanyava una mena de presència que no podia detectar ni definir, i que es manifestava amb una fressa gairebé imperceptible, però que tanmateix hi era: dins la gran solitud de la cel·la exigua, ella ho sentia adesiara…

S’estava tornant boja? Perdia el senderi o realment se l’estava obligant a expiar alguna culpa? Era un turment, tot allò, com els que havia patit santa Eulàlia? Santa Eulàlia amb les seves tretze oques, que pasturaven pel Desert de Sarrià… El que més angúnia li havia fet havia estat la sang, aquella hemorràgia enmig de les cames que s’havia allargat tants dies i que li produïa fred, mal de ventre i una tristesa vergonyant i difusa. Amb la seva amabilitat de sempre, la germana Encarnació li havia explicat que aquell era el preu que havien de pagar les dones pel pecat original. Li va parlar d’Eva, la primera mare de la humanitat, i de l’engany amb què va portar Adam a actuar contra els designis de Déu. Li va parlar de la ira del Senyor, de l’expulsió del Paradís i de la justa necessitat que totes les descendents d’Eva donessin la sang en satisfacció d’aquella ofensa. Li va explicar com s’aplicaven i es rentaven els draps que calia usar durant els dies del mes en què la sang rajava. Finalment la va abraçar i va voler consolar-la dient-li que, certament, per la seva condició de dones eren petites, brutes i de mena pecadora, però que elles no havien de témer res, perquè no tenien el marit a la Terra, sinó al Cel protector, i això les redimia i els permetia resar per la redempció de la resta de la humanitat.

A la germana Concepció, però, aquell consol li va semblar pobre. La imaginació se li n’anava cap al Paradís, cap al verger que afirma la Bíblia que era el món en els inicis. Com devia ser? Si n’hagués tingut l’oportunitat, si hagués pogut escollir un lloc i una època per viatjar a través del temps, hauria demanat d’anar al Paradís i prevenir Adam i Eva contra les temptacions de la serp. Aleshores ja no hi hauria hagut pecat original i no hauria calgut que les dones sagnessin per expiar-lo. Hauria ajudat Eva i Adam en la tasca de posar nom a les coses i als animals, tal com el bisbe Perugorría li havia recordat el dia de l’encàrrec de l’Stabat Mater, i hauria pogut decidir, per exemple, que les oques no es diguessin oques: si depenia d’ella, les oques es dirien ànecs, perquè igualment s’assemblaven als ànecs i tampoc no calia gastar paraules diferents per a dos animals tan semblants. La paraula «oca», doncs, la reservarien per a un altre animal més original. I tampoc no calia usar-la en una bèstia: podia dir-li oca a una xirivia, si li venia de gust. Ara bé, després quedaria lliure la paraula xirivia, que caldria adjudicar a alguna altra cosa: els dits llargaruts del bisbe, podien ser considerats xirivies? Al cap i a la fi, hi tenien una retirada…

Aquests pensaments la feien riure, i, mentre sentia el so de les seves pròpies rialles, es va adonar que feia molt de temps que no reia, i que riure la feia sentir millor. Les rialles, per altra banda, li havien dut al cap el record de la seva mare, a qui enyorava tant, i de la seva amiga Emília, de qui no sabia què se n’havia fet però pregava sovint perquè ella i la seva família estiguessin bé. Amb Emília reien molt a les classes de l’Orfeó, quan el mestre Millet, perquè afinessin el sentit de la melodia, les feia entonar una cançoneta que deia:

A ella i a la seva amiga Emília, la idea que les bruixes ponguessin ous les feia esclafir de riure, i sovint havien d’interrompre la cançó perquè no podien contenir-se, i el mestre Millet les renyava. I en acabar la classe, a la porta del Palau de la Música hi havia les mares que les esperaven, i totes dues sortien i els cantaven la cançó de les bruixes que ponien ous i reien a cor què vols, juntament amb les seves mares. Ella recordava que una vegada va preguntar si era veritat que les bruixes ponien ous, i la seva mare, amb un somriure, li va explicar que això no era veritat perquè les bruixes senzillament no existien. Que no existien les bruixes, ni els fantasmes, ni l’home dels nassos, ni els dimonis que s’enduien els nens entremaliats punxats en una forca, ni la Maria Enganxa, que se’ls emportava cisternes endins, agafats pel coll amb un ganxo. Que no existien aquesta mena de criatures monstruoses i que, a la vida, el més important era no tenir por.

No tenir por: aquelles paraules se li havien quedat gravades a la memòria, igual que el somriure de la mare quan les deia. Però ara en tenia molta, de por. Potser era cert que no existien les bruixes ni l’home dels nassos, però sí que havia comprovat que existien les tenebres: de fet, el convent n’era ple. Les tenebres eren la causa de la repulsió que sentia, d’aquell temor de tornar-se boja i que el pensament li marxés cap a una altra banda i ja no en tornés: les tenebres, les tenebres que tot ho envaïen, que abolien la llum i es menjaven el món, que feien callar la música i el riure de les nenes. Tenebres al rostre sempre tens de la mare abadessa, tenebres als ulls semilíquids de sa eminència el bisbe. Com podia no tenir por? La mare dolorosa al costat de la creu. Devia estar passant por, també, la seva mare? No, ella no podia tenir-ne, precisament ella no. Volia pregar, necessitava pregar per la seva mare, que també devia pregar per ella; per Emília, que Déu sabia per on parava; perquè un dia pogués sortir del convent i trobar la seva mare a la porta, i abraçar-la amb totes les seves forces i cantar-li la cançó de les bruixes, i riure plegades fins que ella li recordés que les bruixes no existeixen, i que el que ens espera quan ens morim no és altra cosa que el Paradís.

Va tornar a provar de concentrar-se en la lletra de l’Stabat Mater, però era debades. Estava nerviosa, i no aconseguia esvair la sensació que pertot arreu la sotjaven animalons i presències estranyes.

Es va sentir a la porta el frec dels dits del bisbe Perugorría, que se’n tornava arrossegant els peus cap a les seves dependències, després d’haver dedicat uns minuts —una vegada més— a contemplar la germana Concepció a través del forat del pany.

—La seva mare —va repetir el metge, després d’uns segons de silenci.

El comissari Muñoz va extraviar la vista entre els clarobscurs que envaïen la morgue. Només va veure cossos, o bocins de cossos. Després, la cara del doctor Pellicer, que l’escrutava com si el veiés per primera vegada.

—Sí —va respondre—. La meva mare estesa al lloc del gos, amb el cap esberlat d’un cop. El meu cop de puny.

El doctor Pellicer va assentir.

—Sí que és un malson —va murmurar.

—Es repeteix cada vegada que m’adormo.

—Sempre de la mateixa manera?

—Amb variacions inapreciables.

—Com per exemple…

—Alguna vegada és com si em despertés dins el malson. Vull dir que sóc conscient que somio, però no puc fer res per interrompre el malson i acabar de despertar-me. Es repeteix fins al final.

—Fins que vostè veu la seva mare morta.

—Exactament.

—Hi ha alguna cosa que em pugui explicar a propòsit de la seva mare?

—Sí. Que es va suïcidar.

El metge es va aturar un moment. Després va preguntar:

—Per algun motiu conegut?

—Sí. El meu pare li pegava. Recordo les pallisses.

—Pallisses de gos.

—Sí.

—I ella…

—Un dia, les meves germanes i jo tornàvem d’escola i la vam trobar al peu de l’escala de casa. S’havia enfilat a la barana i s’havia llançat daltabaix. Es va desnucar.

—I el seu pare?

—Se’n va anar, ens va abandonar. Però millor així. També pegava a les meves germanes. I a mi. Tots tres vam respirar més tranquils quan va tocar el dos. No n’hem sabut mai més res.

—I vostè i les seves germanes…

—Vam anar a parar a un hospici. Allà també rebíem, però no tant. Ens vam cuidar els uns als altres, més o menys, fins que vam tenir edat per fer cadascú la seva. Per a mi, entrar a la policia significava satisfer l’únic somni que recordava de quan era nen. Sempre vaig voler dur un uniforme i una pistola. Ja ho veu, doctor, sóc un ressentit típic.

—No hauria de dir això, comissari.

—És la veritat. A la meva mare, el rector de la parròquia no va voler que l’enterréssim al cementiri, perquè els suïcides no podien ser enterrats en sagrat. La vam haver de deixar en un dipòsit com aquest, i suposo que algun metge com vostè la devia fer a bocins… Per cert: què en fan, de tota aquesta carnisseria? Un cop establertes les proves pericials, vull dir.

El metge va pensar en Hadaly. Va empassar-se saliva.

—Bé, suposo que no n’he de fer res —es va respondre el comissari—. La ciència té les seves raons, i la religió, encara més. Però per això li vaig dir que jo també tinc les meves per no sentir un excés de simpatia per la Santa Mare Església. Ja l’hi dic, sóc un ressentit clàssic.

El comissari Muñoz va somriure per primera vegada d’ençà que havia començat la conversa. El doctor Pellicer va celebrar-ho encenent un altre cigarret. Van callar molta estona, envoltats de la discreta atenció dels morts. A la fi, el policia va tornar a obrir la boca:

—No puc seguir amb la investigació del crim de la pensió Capell. Estic vigilat, tinc un talp a la comissaria.

—Ho diu de veritat? —va fer el metge, sense ironia.

—És en Sirga, l’agent que em va acompanyar el dia de la pensió. És un talp de la FAI.

—N’està segur?

—Va de putes. Amb el seu sou, no s’ho pot permetre. I com que és curt, és incapaç de dissimular que guanya calés en algun altre lloc.

—D’acord, però això…

—Té raó, això no vol dir res. Però em va fer sospitar.

—I les seves sospites…?

—S’han confirmat. Vaig posar un home a seguir-lo, i el que n’ha sortit és força interessant. No només sobre en Sirga, sinó també a propòsit dels nostres amics de la pensió Capell.

Rere les ulleres, el doctor Pellicer va obrir inusualment els seus ullons de conill.

—Són maristes —va enunciar el comissari Muñoz—. I estan en negociacions amb la FAI perquè se’ls permeti sortir d’Espanya cap a França. L’altre dia, just abans del bombardeig, hi va haver una reunió cara a cara en un bar del centre de la ciutat. Hi van assistir tots els de la pensió Capell, inclòs aquell nebot de l’alcalde de Palma. Per part de la FAI, hi van anar una colla de peixos grossos del Departament d’Investigació. Tots plegats, un autèntic tall de fills de puta. Després s’hi va afegir en Manuel Escorza, el Coix de Sant Elies que li diuen, que és el peix més gros i més fill de puta de tots.

—Aquest és l’home que surt al seu malson.

—Un d’ells, sí. Falta dir que l’Escorza va arribar a la reunió acompanyat d’en Sirga.

—Ja ho entenc.

—No acaba aquí: es van quedar un ostatge com a penyora, que va resultar el jove mallorquí dels pebrots. En Sirga i un altre sicari se’l van endur presoner.

—On?

—No ho sé. El meu home els va veure sortir del bar, però va començar el bombardeig i no va poder seguir-los.

El doctor Pellicer va pensar que, mentre les bombes plovien damunt Barcelona, Hadaly trotava graciosament dins la gruta sota la casa del jutge Carbonissa. Després van cometre el pecat de supèrbia de deixar-lo sortir al carrer, on havia patit l’incident de l’església de Betlem.

—Sigui com sigui —va continuar el comissari—, és obvi que en Sirga ja ha informat l’Escorza, o l’Aureli Fernández, o qualsevol d’aquests cabrons, que jo vaig fer els ulls grossos amb uns maristes. I que per tant, a hores d’ara, el meu nom figura a la llista negra d’encobridors i traïdors del Departament. No puc continuar la investigació.

—I això li produeix malsons i no el deixa dormir? —va observar el metge.

—No —va respondre el comissari—. El que no em deixa dormir és la idea que en Sirga i tres o quatre més se m’emportin dins un cotxe amb els ulls embenats i que l’endemà em trobin a la carretera de l’Arrabassada, amb un tret a l’esquena i un altre al cap. Reconec que aquest pensament m’inquieta una mica. Em sap greu, m’hauria agradat aprendre més coses sobre el seu vampir, però haurà de ser en una altra ocasió.

El doctor Pellicer va esbossar un mig somriure trist. Entenia l’atribolament del policia, però li hauria agraït que no es burlés d’ell.

—Personalment —va reblar el comissari Muñoz—, m’inclino a pensar que el germà Gendrau el va liquidar la FAI. Només per donar a entendre als maristes que la negociació anava de debò, m’entén el que li vull dir? El nen devia anar de propina; aquesta gent són així de despresos. Espero que almenys no ho fes en Sirga.

El doctor Pellicer va apagar amb la sabata la punta del cigarret. Valorava la franquesa que el comissari havia tingut amb ell, i va considerar que li pertocava correspondre-hi.

—Comissari —va començar—, l’únic efecte positiu de la guerra és que fa emergir a la superfície tot allò que circulava d’amagat pel subsòl. Bo i dolent.

—No sé què vol que li digui… —va respondre el policia, distretament.

—M’imagino —va continuar el metge— que no ha tingut notícia d’un home que van trobar mort a l’església de Betlem, després del bombardeig. Es comenta que no el van matar les bombes, sinó un cavall que va entrar al temple, sense que ningú sabés d’on venia.

Per tota resposta, el comissari Muñoz va aixecar les celles.

La germana Concepció va sentir uns crits que li arribaven esmorteïts, però plens d’una desesperació tan clara i distinta que li van fer posar la pell de gallina. En un primer moment va quedar aturada al mig de la cel·la, amb els braços plegats damunt el pit; després, però, va sentir remor de corredisses pel passadís i va decidir, per bé que ho tenia vedat, aventurar-se a guaitar-hi sense demanar permís. Va entreobrir la porta i va poder veure, d’esquena, l’esprimatxada germana Anunciació que es recollia l’hàbit amb les dues mans per córrer amb menys destorbs: esperitada, enfilava les escales que davallaven cap al refectori, que era d’on semblava que procedia la cridòria.

No s’ho va pensar dues vegades i va fer el mateix. Mentre corria escales avall, la germana Concepció va veure altres germanes que travessaven el corredor del refectori i es dirigien cap a l’eixida que donava a l’hort: era d’allà, en realitat, que venia l’enrenou. La veu que cridava, era d’alguna de les germanes? No podia estar-ne segura, perquè bramava de tal manera que se li feia impossible identificaria. Què podia haver succeït? Sentia que el cor se li accelerava més a cada instant, i curiosament se li va calmar una mica quan va sortir a l’hort i es va adonar que era de matinada i el sol començava a despuntar: reclosa dins la cel·la, arribava a perdre la noció del temps i a no saber si era de nit o de dia. Li va agradar constatar que, de fet, no era ben bé ni una cosa ni l‘altra, perquè la nit arribava al final, però el dia encara no havia acabat de néixer, i l’aire fred —però no en excés— produïa en ella un efecte vivificador. Es va aturar un moment per inspirar-lo a fons, i en fer-ho va sentir també, diluïda en l’aire, la frescor de l’aigua del pou. Tota la mortificació que patia davant dels versos de l’Stabat Mater va quedar compensada durant uns segons per aquella inspiració benèfica que la feia sentir reviure. Però tot d’una, un altre crit desolat va esqueixar la matinada:

—Són morts! Són morts!

Ara que per fi entenia què deia la veu, el ventre se li va regirar en sentir-ho. Qui era mort? Va córrer cap a la palmera i, sota els grumolls de la llum de l’hora, va veure un grup de germanes arremolinades en un rotlle, a la vora de la cort dels porcs. S’hi va acostar i va notar que els crits sonaven cada vegada més roncs i descompassats, com si qui els proferia anés perdent la veu. A poques passes del rotlle, va reconèixer la germana Anunciació, les rodanxones germanes Benedicció, Dormició i Visitació, les centenàries Ascensió i Presentació, i encara d’altres que aixecaven els braços al cel i feien tota mena d’espants i escarafalls. També hi havia la mare superiora, rígida com si l’haguessin esculpit en pedra, i una mica més enllà el bisbe Perugorría, igualment impenetrable, sumit en pensaments llunyaníssíms. Eren com dues gàrgoles, i aquesta semblança va fer estrènyer encara una mica més el cor de la germana Concepció.

Tanmateix, el que la va deixar sense paraules va ser descobrir que qui cridava no era altra que la germana Encarnació, que es trobava al mig de la rotllana amb el rostre desencaixat, les mans crispades, els ulls badats amb desmesura, com si contemplés davant seu alguna presència monstruosa. Es movia de manera espasmòdica i amb gestos vagament amenaçadors, que les germanes deturaven estirant els braços i brandant rosaris i crucifixos davant del rostre de la infeliç.

—Són morts! Són morts! —repetia un cop i un altre, amb la veu més gutural i apagada per moments.

—Està posseïda! —cloquejava la germana Benedicció, remenant els sacsons del seu cos rebordonit.

—Té el dimoni a dins! —xisclava una mongeta menuda i amb veu d’espinguet a qui anomenaven germana Il·luminació.

—El dimoni, el dimoni! —se sentia cridar arreu de la rotllana, mentre els crucifixos anaven amunt i avall en una dansa manicomial.

—Mooorts! Mooorts! —botzinava la germana Encarnació, alienada, assenyalant la cort dels porcs amb els dits sarmentosos.

La novícia havia reculat i es mantenia unes quantes passes lluny del rebombori. Va pensar que el que li succeïa a la germana Encarnació no tenia res a veure amb cap possessió diabòlica, sinó que es tractava d’un atac de nervis com el que una vegada li havia vist tenir a la seva tieta Enriqueta, una de les germanes del pare, un dia que es van barallar a la sala de rebre visites per alguna cosa referent a l’herència dels avis. En aquella ocasió, la tieta havia arribat a esgarrapar-se la cara amb les ungles i va llançar a terra una tetera de porcellana que va quedar feta miques. Comparada amb aquell record de la tieta, la germana Encarnació li semblava menys temible, o no tant com la resta de la comunitat, que havia caigut presa de l’histerisme. Va tornar a adreçar l’esguard a la mare abadessa, però continuava hieràtica, absent, com si es trobés a una distància còsmica i la germana Concepció només pogués veure-la a través d’un telescopi. Per la seva banda, sa eminència el bisbe sí que observava la novícia amb aquella mirada seva que sempre semblava a punt de precedir alguna calamitat. Atemorida i desconcertada, la germana Concepció va acotar el cap, sense saber cap a on mirar.

—El dimoni, el dimoni! —vociferaven les monges de totes les edats i mides, dominades pel frenesí.

—Mooorts! —s’obstinava la germana Encarnació, fantasmagòrica.

La germana Concepció va apel·lar a la seva força de voluntat i va decidir donar un cop d’ull a la cort de porcs. S’hi va acostar amb cautela i hi va fer cap molt a poc a poc, com si entrés a l’habitació d’un malalt. Va mirar primer a les menjadores, i únicament hi va veure la segonada que cada matí, abans dels resos, la germana Encarnació s’encarregava de subministrar als dos porcs que Manuel Escorza havia fet portar al convent, perquè a l’hivern poguessin fer-ne la matança. La tasca de matar els animals s’encomanaria a en Sirga, i després les germanes ja sabrien obrar la carn i elaborar els embotits. La germana Concepció no s’havia embrutat mai les mans en una matança, però la germana Encarnació ja li havia anunciat que, en arribar el dia, ella mateixa l’alliçonaria convenientment. Tallar, capolar, mesclar, omplir, cosir.

Va entrar a la soll, amb precaució perquè la llum dubtosa de la matinada encara no era suficient per il·luminar prou bé l’indret, el terra del qual era, a més, relliscós a causa de la palla i els excrements que el cobrien. La va estranyar no sentir cap fressa ni cap remuc: els porcs guardaven un silenci inusual. Per contra, de fora arribava l’escàndol format per les religioses, que continuaven fent udols al voltant de la germana Encarnació.

La novícia va acostumar els ulls a la penombra i aleshores va descobrir que la palla i els excrements no eren les úniques matèries que hi havia escampades dins la soll. A tot arreu hi havia uns tolls obscurs i pastosos, formats per la barreja de brutícia i sang. També les parets eren plenes d’esquitxos que regalimaven fins a terra, formant unes figures que feien pensar en alguna mena de cal·ligrafia macabra.

Un calfred li va recórrer l’espinada quan finalment els va veure. Els dos porcs eren ajaguts al jaç, amb les extremitats desconjuntades i els ulls vidriosos. Morts, tal com la germana Encarnació no cessava de repetir amb el rogall de veu que li quedava, i tots dos tenien el coll i el ventre destrossats, com si haguessin patit l’atac d’algun animal salvatge que havia estat capaç de superar els cinc metres d’alçada de la tàpia del convent i d’introduir-se dins el recinte per tal de saciar la fam i la set.

—Eh. Eh.

—Mm?

—Desperta’t. Obre els ulls. Eh.

—Mm? On…?

—Sóc aquí. Obre els ulls.

—On…, sóc…?

—A la txeca. Espavila’t, capellanet. Tinc una notícia que t’agradarà.

El germà Pau Darder es va fregar els ulls i els va obrir. El primer que va veure va ser la cara ratada d’en Sirga, que estava assegut damunt la màrfega, al seu costat. Va veure l’orinal en un racó de la cel·la, a prop del cap de ciri recolzat a la paret. Després, al davant, la paret enreixada. A continuació, el pot dels cigrons i el perol de l’aigua, buits. Havia dormit un son sense somnis, i tornar a despertar-se en aquella lloriguera, amb la carota repulsiva d’en Sirga tan a prop de la seva, el va fer sentir el més desgraciat dels homes.

—Tinc gana. Tinc set —va declarar amb un murmuri, com un malalt que torna en si.

Això va fer somriure en Sirga.

—Em sap greu, capellanet, em temo que no m’he recordat de dur-te el berenar. Espero que almenys dormis còmode, del llit no te’n pots queixar, eh?

El germà Darder va estrènyer la medalla de sant Miquel, que estotjava dins el puny dret.

—Aleshores, només has vingut a burlar-te de mi —va esbufegar, incorporant-se damunt el jaç.

—No —va respondre en Sirga—, ja t’he dit que et duc una notícia que et farà posar content. El teu tiet, aquell que era alcalde de Palma, és mort.

Va notar que tot el cos se li enrampava. Va sentir una veu dins el cap: «N’Emilio serà sa vergonya de sa família».

—L’han afusellat —va afegir en Sirga—. Han estat els feixistes; és a dir, els teus. Enhorabona, capellanet.

Sense dir res més es va aixecar de la màrfega, va caminar fins a la porta metàl·lica, la va obrir i la va tornar a tancar darrere seu, amb un cop violent que va ressonar dins la buidor de la cel·la.

—Espera’t! —va cridar el germà Darder, però en Sirga ja no l’escoltava. Ningú ho feia.

Es va posar dret i va començar a caminar amunt i avall de la cel·la, cada vegada més de pressa. Intentava recordar el seu oncle i l’únic que li acudia a la imaginació era una estranya figura que semblava modelada en gel, translúcida i canviant, incolora, inodora i muda. La figura de l’oncle Emili, mort. Assassinat, com el germà Pere Gendrau. Els seus dos pares: l’un, mort per un bàndol; l’altre, per l’altre. I el seu pare legítim, don Gabriel, mort ja feia anys no per la guerra, sinó per l’existència mateixa. Peons caiguts d’un tauler, ninots ja inservibles en el joc que Déu Pare Creador es portava entre mans.

I la seva mare? Devia ser viva encara? Sí, era molt possible que fos viva: al cap i a la fi, enmig del desgavell total, els ximples sempre tenen més possibilitats de supervivència, perquè s’adapten millor al despropòsit i a la falta de sentit. «Si Déu troba que convé…», sentia que li xiuxiuejava a cau d’orella, com una intermitència.

I mossèn Darder havia d’admetre que hauria donat qualsevol cosa per tornar a sentir de boca de la seva mare aquelles paraules de resignació gairebé animal que en un altre temps el disgustaven. Sí, hauria donat el que no tenia per estar al costat de la seva mare, abraçar-la i fer-li saber que ell també era viu, que la protegiria i no consentiria que li fessin cap mal. Que ja era un home capaç de prendre les seves pròpies decisions, i que no calia que cap tutor vetllés pel seu avenir. Que era ell qui es feia càrrec de si mateix i de la seva mare, i que es mantindria ferm en el seu determini per més que el món al seu voltant s’obstinés a esfondrar-se fins a quedar convertit en un paisatge indiferent i anònim, colgat d’enderrocs i runa. «Si Déu troba que convé…», piularia la mare, estarrufada, amb la seva veueta sempre vacil·lant.

I mossèn Darder ja no hauria sabut què respondre-li, perquè havia tingut ocasió de comprendre que el parer de Déu no tenia més rellevància que la carronya d’una rata, robada per una altra rata per no haver-la de compartir.

Va mirar per la finestra i va contemplar la porqueria apilonada avall, al carrer. Tenia gana i tenia set. Havia de sortir d’allà.

—Ja poden passar. Don Aureli els espera al despatx.

La secretària, una noia vermella de cara que no devia arribar als vint-i-cinc anys, va somriure als germans Lacunza i Plana, i a l’adjutor Émile Aragou, que tenia una bossa de pell marró damunt la falda i la protegia amb totes dues mans. Els tres religiosos es van aixecar de les butaques d’escai i van seguir la secretària per un passadís de la seu del Departament d’Investigació i Patrulles de la Generalitat de Catalunya. La noia caminava a un ritme de trot lleuger, com si fos una ballarina a punt d’iniciar un pas de dansa. Van arribar davant de la porta del despatx i la secretària, diligent, hi va picar amb els nusos dels dits i la va obrir amb dolcesa.

—Bon dia i benvinguts, senyors —va exclamar Aureli Fernández, enèrgic, mentre s’acostava als tres maristes i hi encaixava amb jovialitat.

—És un plaer tornar-los a veure —va afegir en to mofeta una altra veu des del fons del despatx. Tots tres la van reconèixer de seguida: era la veu de Gil Portela, que es fumava un cigar arrepapat en una butaca de vellut beix.

—Lamento no poder dir el mateix —va respondre, desafiador, el germà Lacunza. Gil Portela es va limitar a repassar-lo de dalt a baix amb la mirada, com si li prengués les mides.

Aureli Fernández va trobar convenient intervenir.

—No pateixin gens —va dir, agafant el germà Lacunza per l’espatlla, conciliador—. Sé que vostès van tenir alguna…, topada a la reunió del Tostadero, però ara tot anirà bé.

—És que els nostres hermanos són molt ocurrents —va tercejar Gil Portela, displicent.

—Jo no descriuria el que va passar allà com una simple topada —va respondre el germà Lacunza, fent cas omís de Gil Portela. I sense pausa, va amollar—: Què ens poden dir del germà Darder?

Aureli Fernández i Gil Portela van intercanviar una llambregada fugaç.

—Es troba en un bon lloc, sa i estalvi —va replicar Aureli Fernández, aparentment impàvid—. Ara parlarem de tot… Seguin, sisplau.

Va assenyalar un sofà entapissat amb el mateix vellut beix que la butaca. El germà Lacunza va pensar que la dependència era moblada amb tant de luxe com mal gust; però que, per contra, Aureli Fernández (don Aureli, com l’anomenava la seva secretària) era un home d’un natural agradable, que transmetia una cordialitat que semblava sincera. Anava ben vestit, tenia el somriure fàcil i agraït, i cadascun dels seus gestos parlava d’un caràcter resolutiu, que transmetia seguretat i confiança. Va esperar que els tres maristes s’haguessin acomodat al sofà abans de prendre ell seient en una altra butaca, de cuir, situada darrere una taula de despatx excessivament grossa. El germà Lacunza també es va fixar en les dues banderes que hi havia palplantades a l’esquerra de don Aureli, l’una al costat de l’altra: la senyera i la bandera roja i negra. Aureli Fernández va tamborinar amb els dits damunt la taula i va començar:

—Em sembla que ens podem estalviar els preàmbuls. Els senyors Escorza i Ordaz em van posar al corrent de la reunió del Tostadero, i dels termes i les condicions que s’hi van negociar.

Intentava menystenir l’autoritat de Manuel Escorza i aparèixer davant dels maristes com el màxim superior amb qui podien tenir tractes. Gil Portela li va dedicar una mirada que era censuradora però també compassiva. Mentrestant, el germà Plana es removia inquiet damunt el seient del sofà i l’adjutor Aragou s’aferrava a la bossa de pell marró com si es tractés d’un flotador enmig d’un naufragi. El germà Lacunza procurava no perdre cap detall de tot plegat.

—Em plau assabentar-los —va prosseguir Aureli Fernández— que el Comitè d’Investigació de la FAI em va fer arribar fa un parell de dies l’acceptació confirmada de la seva proposta.

Va tornar a somriure i va obrir els braços, com un mag que acabés de treure un conill de dins el barret.

—Excel·lent notícia —es va limitar a murmurar el germà Lacunza.

—Oh, no cal que m’ho agraeixin —va respondre Aureli Fernández, decantant una mica el cap—. L’afer és de gran interès per a les dues bandes, com comprendran…

—I tant —va postil·lar Gil Portela des de la seva butaca, que treia fum per tots els costats—. Sobretot per a vostès, hermanos. Va anar bé, el viatge del gavatx? Val més que hagi tornat amb els calés, no es pensin que va ser fàcil deixar-li el pas franc per la Jonquera sense que el pelessin…

Era cert. Per conforme que fos tot plegat, a les patrulles se’ls feia molt difícil comprendre que un sacerdot tingués un salconduit per arribar a França; es pensaven que era falsificat. Gil Portela va haver d’estar pendent de cada moviment de l’adjutor Aragou per evitar que l’executessin en qualsevol punt de control.

—Moderem el to, sisplau —va reconvenir Aureli Fernández a Gil Portela, que semblava content amb la situació—. Si els sembla bé, senyors, mirem de concretar detalls. La suma pactada és de dos-cents mil francs francesos. Es troben en condicions de satisfer-la?

Tots els ulls es van posar en l’adjutor Aragou, el qual, assegut en una punta del sofà, s’empetitia per moments.

—Els…, els diners són…, són aquí —va tartamudejar, mentre aixecava la bossa de pell marró amb les mans tremoloses—. Tots.

—Comprovem-ho —va exclamar Gil Portela, aixecant-se i avançant els braços per prendre la bossa.

—Encara no —el va tallar el germà Lacunza, mentre aferrava la nansa de la bossa amb el puny—. Abans volem que ens tornin l’ostatge. On és el germà Darder?

—Em sembla que vostès no han entès com funciona això, hermanos —va sil·labejar Gil Portela, emprenyat.

—Si el que pensa fer és apuntar-nos amb una pistola, li he de dir que no ens impressiona gaire. Ja ens hi té acostumats —va amollar, temerari, el germà Lacunza.

Gil Portela es va treure el cigar de la boca i va estirar el cos endavant, com si hagués d’aixecar-se.

—Ja m’estic cansant de tants romanços —va forfollar.

—Prou —va manar Aureli Fernández, i Gil Portela es va tornar a asseure de mala gana—. El germà Darder es reunirà amb vostès el mateix dia de l’evacuació. Sa i estalvi, com he dit abans. Però serà el dia de la sortida, no abans. Ara ens han de lliurar els diners. Sisplau, senyor…

—Aragou —va completar l’interessat.

—Això mateix. Sisplau, faci el favor de lliurar la bossa al senyor Gil Portela perquè pugui comprovar-ne el contingut.

—No es precipitin, senyors —va intervenir el germà Lacunza—. La meitat ara, i l’altra meitat, el dia de l’evacuació. Si no tenim l’ostatge, no és raonable que paguem ara tota la suma.

Aureli Fernández es va enravenar darrere la seva taula de despatx. El germà Plana estava lívid. Gil Portela va fer un gest de desdeny amb la mà.

—Dos terços ara, i la resta, el dia de la sortida —va respondre finalment Aureli Fernández, provant de mantenir un posat ferm.

—Meitat i meitat —va insistir el germà Lacunza.

—Jo no els aconsellaria entossudir-se d’aquesta manera, hermanos —va indicar Gil Portela, afectant indiferència—. Sincerament, hi tenen molt més a perdre vostès que nosaltres.

L’adjutor Aragou s’aferrava a la bossa de pell marró com un infant a la seva joguina. El germà Plana va agafar el germà Lacunza per un braç, com suplicant-li que cedís.

—El senyor Gil Portela té raó —va asseverar Aureli Fernández—. Vostès mateixos.

El germà Lacunza va mirar a banda i banda i va llegir l’acoquinament en els ulls de l’adjutor Aragou i l’angoixa en els del germà Plana.

—D’acord, dos terços ara —va afluixar.

—Molt millor així —va celebrar Aureli Fernández, alleujat—. La bossa, sisplau.

—Un moment —va tornar a interrompre el marista—. Germà Aragou, obri la bossa i faci vostè mateix les parts, sisplau.

—Però això què vol dir? —va impacientar-se Aureli Fernández.

Gil Portela va bufar, com desentenent-se de tot.

—Vostè faci, germà Aragou —va indicar el germà Lacunza.

L’adjutor Aragou va obrir les sivelles i la cremallera, va ficar la mà dins la bossa i va començar a treure’n feixos de bitllets, lligats amb gomes elàstiques. Es va llepar les puntes del dit gros i l’índex i va comptar els diners amb la perícia d’un banquer veterà. Mentre ho feia, no va aixecar el cap ni un instant. En acabar va retirar una part dels bitllets, va tornar a dipositar la resta dins la bossa i la va fer a mans del germà Lacunza. Aquest es va aixecar, va avançar fins a la butaca de Gil Portela i li va oferir la bossa de pell marró. El pistoler la va agafar amb les dues mans, sense treure els ulls de la cara rígida del marista.

—Comprovi que hi sigui tot, si vol —va dir el germà Lacunza.

—No caldrà —va negar Aureli Fernández—. I vostè torni a seure, sisplau.

El germà Lacunza va obeir. Una vegada assegut, es va girar a l’adjutor Aragou:

—Alguna cosa més sobre els diners, germà?

—Bé —va fer l’adjutor, espantat—, resta la qüestió del control bancari…

—Per això no pateixin —va concedir Aureli Fernández, com reanimat. Es va adreçar a Gil Portela—: Encarreguem-nos de trucar a la Conselleria perquè facin les gestions al més aviat possible, d’acord?

—Parlo amb en Tarradellas?

Aureli Fernández va fer un gest d’incomoditat.

—No, home, no. Al conseller ja l’informo jo —va mentir, ja que l’únic interlocutor era Escorza—. Al contrari, no l’esmentis ni facis servir el seu nom per a res, entesos?

—Entesos, senyor secretari general, entesos —es va burlar Gil Portela, mentre engrapava la bossa i feia per sortir del despatx; abans, però, es va adreçar als maristes—: Ho veuen, hermanos, com tot anirà com una seda?

Va fer un cop de porta en sortir i va deixar flotant darrere seu un rastre de fum esfilagarsat. Aureli Fernández va recuperar el seu somriure més reconfortant:

—Els prego que excusin les maneres. El camarada Gil Portela és una mica brusc, però és un bon camarada.

—No en tenim cap dubte —va sospirar el germà Lacunza, que començava a trobar-se còmode—. Puc preguntar-li com tenen pensat organitzar les evacuacions?

Aureli Fernández va tornar a repicar amb els dits damunt la taula, seguint algun ritme que tenia dins el cap.

—Aquesta no és feina seva —va dir—. De tota la logística ens en farem càrrec des del Departament d’Investigació. El que necessitem és que ens diguin definitivament quants seran, perquè puguem calcular quants camions ens caldran, quin abastiment d’aigua i queviures, etcètera.

—Tenim en circulació una convocatòria perquè els germans puguin decidir si s’acullen o no a la sortida. No és fàcil, perquè la comunitat està molt dispersa i no tenim manera de localitzar algunes persones. Però en qualsevol cas, d’aquí a dos dies tancarem la convocatòria i els donarem el nombre exacte.

—Excel·lent. Nosaltres treballarem en la confecció de la ruta més ràpida i segura per travessar la Jonquera, d’acord amb les informacions que rebem del front.

—Quan podran sortir els alumnes i els seminaristes de la Casa de les Avellanes? —va interrogar l’adjutor Aragou, que havia recobrat una certa presència d’ànim—. Es troben en una situació imperiosa.

—Tan aviat com tinguem resolt el tema dels bancs, calculo que d’aquí a tres o quatre dies. Mentrestant, el camarada Gil Portela tramitarà per via d’urgència els permisos de sortida.

Al despatx es va estendre un silenci morós, com si cadascun dels quatre homes s’hagués replegat en els propis pensaments. El germà Lacunza expressava amb un moviment de peus una impaciència que no sabia dissimular, i l’adjutor Aragou havia fixat els ulls en la bandera anarquista. El germà Plana seguia sense badar boca i empal·lidia per moments. A la fi, Aureli Fernández va picar de mans i va donar la reunió per acabada:

—Molt bé, senyors, sembla que de moment no hem de tractar res més…? Estarem en contacte els propers dies i ens ocuparem que tot vagi tan de pressa com sigui possible. —Va fer una pausa, va clavar els ulls en els del germà Lacunza i va afegir—: No han de témer res, tot anirà bé. En tenen la meva paraula.

Manuel Escorza va rellegir l’ordre de detenció i escorcoll, redactada de pròpia mà, i es va disposar a estampar-hi la seva signatura. En aquell moment algú va picar amb els dits al vidre de la porta del despatx.

—Endavant —va dir, distretament.

La porta es va obrir i va comparèixer en Sirga, amb una ganyota d’alarma en aquella cara seva que semblava picada pels ocells.

—Amb el teu permís, camarada Escorza —es va quadrar—. Hi ha hagut una comunicació des del convent. De part de la mare abadessa.

—Vaja! —va sospirar Manuel Escorza, deixant la ploma damunt la taula—. Què li pica ara a la meva germaneta?

—S’ha produït un fet estrany al convent. La mare abadessa demana entrevistar-se amb tu, camarada.

—Una altra vegada? Però, què ha passat?

—Es tracta dels porcs, camarada Escorza. Els dos porcs que vas fer portar al convent. Han aparegut morts aquesta matinada. Segons sembla, atacats per alguna mena d’animal. Una fera, pel que sembla.

Els ulls de Manuel Escorza es van entenebrir.

—Això que dius no té cap sentit, Sirga.

—És el que jo també he pensat, camarada Escorza, però la mare abadessa afirma que els han mort a mossegades. Els han trobat a la cort, dessagnats i amb ferides al coll i al cap.

—I el bisbe?

—Ho he preguntat. Es troba sa i estalvi, camarada.

Manuel Escorza va bufar.

—És fonamental que extremem la cautela en el manteniment de la seguretat del bisbe. Són ordres de dalt de tot. El volen bescanviar per algun peix gros de la República, i si li passés alguna cosa ens cauria el pèl de mala manera.

—Sí, camarada. Ho tinc present.

Escorza es va capficar, amb un posat que causava la impressió que pensar li representava un esforç enorme. Finalment va dir, com si parlés per a ell mateix:

—És impossible que hagi entrat ningú al convent, allò és una fortificació. Ha d’haver estat algú de dintre. I em sembla que això em dóna una idea.

—Bravo, camarada Escorza —va dir en Sirga, llepaculs.

—Digues-li a la mare abadessa que aniré a visitar-la aquesta nit, ara tenim feina. Té —li va allargar a en Sirga l’ordre de detenció—, dóna-li això a l’Aureli Fernández perquè hi doni curs de seguida.

La germana Concepció pensava que havia trobat un possible mètode de composició que, com a mínim, li permetria posar fil a l’agulla al seu Stabat Mater. L’encàrrec del bisbe Perugorría s’havia convertit en una obsessió, un pes massa feixuc que li oprimia el cos i la ment i la mortificava com si fos un cilici. I tot havia empitjorat d’ençà que havien aparegut els dos porcs morts i la mare abadessa l’havia castigat per haver abandonat la seva cel·la sense demanar permís. Ara ja no podia sortir-ne fins a nova ordre, i la resta de germanes tenien prohibit entrar a veure-la o parlar-hi. Es limitaven a avisar-la amb un parell de tocs quan li deixaven el menjar davant la porta, i res més. Feia un dia i mig que això durava, i aquella reclusió total, en companyia només de les petites remors que adesiara sentia que l’envoltaven, no feia més que multiplicar l’angoixa que li produïa la tasca que se li havia encomanat. Sovint li venia al pensament santa Eulàlia, pasturant les seves oques entre els arbres del Desert de Sarrià, que al començament eren xiprers però que un àngel va transformar en palmeres, com a senyal que aquella nena havia estat escollida pel Cel. Escollida per al turment.

Com més àrduament intentava concentrar-se en la feina, més perduda se sentia, de manera que se li havia acudit que tal vegada l’atzar podia ajudar-la a trobar almenys un començament. Considerava la possibilitat de plantejar l’Stabat Mater en do sostingut menor —amb el Clar de lluna de Beethoven com a referència—, però era conscient que es tractava d’una opció estranya, i per això mateix l’atreia i alhora la feia dubtar encara més. Especulava també amb la idea de treballar en la major, una tonalitat que Schubert —segons recordava de les explicacions del mestre Millet— havia descrit com la més convenient per expressar l’alegria juvenil i la fe en Déu, que era el que se suposava que sa eminència el bisbe esperava d’ella. Però quina alegria juvenil podia sentir o transmetre, tancada i incomunicada com si fos a presidi?

Com que es veia incapaç de fer una tria, va decidir tornar a desobeir la mare abadessa. Tenia prohibit sortir de la cel·la, però curiosament no li havien tancat la porta amb clau. Semblava com si la mare abadessa volgués posar-la a prova, i ella va resoldre utilitzar la prova a favor seu. Aniria a la sala capitular i s’acolliria al sistema del búcar. Si sortia fava, do sostingut menor; si treia l’ametlla, la major. Una vegada superada la primera disjuntiva, tal vegada trobaria un fil que pogués resseguir per tal de construir un canemàs dins el qual tinguessin cabuda les paraules de Iacopone da Todi.

Va esperar que haguessin resat les completes i cap a les onze de la nit, quan tot el convent dormia, va obrir la porta i es va esmunyir sigil·losament pel passadís. Va baixar les escales a les fosques, va passar pel refectori, va accedir a l’hort a través de l’eixida i d’allà es va apressar en direcció al claustre. Va passar per la vora de la cort de porcs i no va poder evitar una esgarrifança i el record d’una nàusea. Al cel, la lluna plena feia la nit lluminosa i plàcida, com si fes molt de temps que s’hagués acabat la guerra. Els gats, que deambulaven pausadament pel claustre, es van girar un instant per observar, indiferents, el pas de la germana Concepció.

La gran porta de la sala capitular era tancada amb pany i forrellat, però no era gens difícil fer passar un braç prim i pàl·lid entre els llistons de la gelosia de la finestra que guaitava al claustre i fer-ne saltar el pestell amb els dits. Es va enfilar a l’ampit, va saltar a l’interior i va tornar a tancar curosament la finestra darrere seu. Els raigs de lluna que es filtraven a través de la gelosia li van permetre acostumar aviat les pupil·les a la foscor: la gran taula al centre de l’estança semblava un animalot adormit. Hi va passar pel costat, es va acostar a la vitrina on reposaven el parell de búcars d’argila negra, la va obrir i va escollir el mateix búcar que recordava que havia agafat la mare abadessa el dia de la seva entrevista. Va notar que hi havia alguna cosa a dins la copa i va comprovar amb els dits que es tractava de la fava i l’ametlla que havien d’ajudar-la a decidir la tonalitat del seu Stabat Mater.

De sobte, va sentir un soroll al pany de la porta de la sala capitular. Havia de ser la mare abadessa, que era l’única que en tenia les claus. Va sentir que el cor li pujava fins a la boca mentre, tan de pressa com va poder, tornava a desar el búcar dins la vitrina —amb l’ametlla i la fava convenientment disposades a l’interior—, en tancava la porta i corria frenètica a la recerca d’un amagatall. Només va saber trobar-ne un, sota la llarga, fosca i adusta taula central.

S’hi va arraulir com un gos vora una llar de foc encesa i, des d’allà, va escampar la vista arran de terra cap a la porta, que es va obrir lentament sense cap grinyol ni cruixit, amb un aire de solemnitat afectada. Va entrar, efectivament, la mare abadessa: la germana Concepció va veure els baixos del seu hàbit negre amb una randa lila, i les inconfusibles sabates, també negres i curiosament petites per a una dona de la seva estatura. Però la mare abadessa no venia sola. Darrere seu també van entrar una mena de botes deformades, llardoses i aixecades amb unes alces enormes, que avançaven arrossegant-se aparatosament per damunt les rajoles, rere l’impuls d’un parell de crosses. A la germana Concepció, que morta de por cada vegada s’encongia més sota la taula, se li va acudir que aquells peus podien haver estat els de santa Eulàlia després d’haver patit el martiri, però va mirar de tranquil·litzar-se pensant que per força havia de tractar-se d’un home. Un home a qui no havia vist mai: potser havia estat ell, qui havia mort els porcs l’altra nit?

Els peus petits de la mare abadessa i les alarmants potes de l’estrany es van acostar en silenci a la taula. La germana Concepció va veure com una cadira era arrossegada cap enrere i va sentir la veu de la mare abadessa:

—Seu, sisplau —va dir, en veu molt baixa.

Va sentir que l’estrany esbufegava mentre realitzava una maniobra per asseure’s que s’endevinava complicada. La cadira va espetegar, com una branca que es trenqués, quan per fi la còrpora de l’home s’hi va acomodar. Després, la mare abadessa va envoltar la taula, va enretirar una altra cadira i s’hi va asseure, davant per davant de l’estrany. Ara, els peuets de l’una i els peuots de l’altre trepitjaven el terra a escassos centímetres del cap de la germana Concepció, que també podia veure la fusta clara de les crosses de l’estrany, recolzades al caire de la taula. Tenia el temor de ser delatada per la seva pròpia respiració, de manera que contenia l’alè i procurava respirar només pel nas. Tret d’una petita tremolor que li recorria el cos de dalt a baix, la novícia no havia de fer cap esforç per mantenir-se completament immòbil. Estava paralitzada de terror.

Van continuar en silenci una estona que a la germana Concepció li va semblar interminable. Finalment es va sentir una veu:

—I bé? Què és el que ara vols de mi, germaneta?

Però no, allò no era exactament una veu: era més aviat un carrisqueig, com si l’estrany parlés fregant-se les dents de baix amb les de dalt, i anava acompanyat d’un so líquid, que feia l’efecte que l’home tenia la boca plena d’escuma. La germana Concepció mai no havia sentit res igual. Li va semblar repugnant.

—Ja ho saps, Manuel. Vull que te l’enduguis. No pot continuar aquí —va respondre la mare abadessa al cap d’uns segons, insistint inútilment a parlar fluix, perquè l’estrany ho feia en un to exageradament alt.

Hi va haver més segons de silenci. Després es va tornar a sentir el carrisqueig:

—Sempre has estat un corcó, germaneta —va grunyir, causant un petit efecte d’eco dins la sala capitular—. Què passa, que potser no em vas entendre l’altre dia? Em pensava que havia parlat prou clar.

—T’ho suplico, Manuel.

—Me l’enduré quan arribi el moment de fer-ho, i aquest moment el decidiré jo. No cal que hi insisteixis més.

—Aquest home no està bé, Manuel. Ens portarà problemes greus. De fet, ja ens n’està portant.

La germana Concepció va sentir un esclafit com de bombolles i va calcular que es devia tractar de la rialla de l’estrany.

—Què ha fet ara? —va retronar, amb displicència—. Sa eminència empaita les monges per darrere del confessionari?

Els peus menuts de la mare abadessa es van agitar com si tinguessin vida pròpia, i la germana Concepció es va haver d’estirar per evitar que topessin amb el seu cos. Va empassar-se molt d’aire i va intentar resar de memòria una avemaria, per demanar que no la descobrissin.

—Ja et vaig explicar per telèfon què va passar amb els porcs. Per això et vaig demanar que vinguessis. Saps que procuro no molestar-te.

—Vols dir que el nostre senyor bisbe es va polir dos porcs grassos a queixalades, germaneta? —L’entonació suggeria que l’estrany es divertia cada vegada més.

—Pots burlar-te’n tant com vulguis, però no se m’acut cap més explicació. No hem trobat rastres de cap animal, i és impossible que algú entrés al convent des de fora.

—Que feu dejuni? Potser alguna germana es va quedar amb gana al sopar…

—A més —va prosseguir la mare abadessa, fent cas omís de la mofa— encara hi ha el problema d’aquella novícia de què et vaig parlar. L’he haguda d’incomunicar i prohibir-li que surti de la cel·la. Però li he fet deixar la clau per si li calgués fugir. Ell no deixa de rondar-la i ja no es molesta ni a dissimular-ho, és com una fixació.

A la germana Concepció li va caldre mossegar-se les galtes per no cridar. L’home va expulsar una riallota grollera.

—Tinc por, Manuel. Acabarà passant alguna cosa, n’estic segura. Et demano, no, et suplico una altra vegada que te l’enduguis. Per favor.

La veu de l’estrany es va tornar greu.

—Em sembla que oblides que no estàs en condicions de demanar res, germaneta. Ni tan sols de suplicar. Tu i les teves fanàtiques ni tan sols existiu. No volíeu una vida de clausura i sacrifici? Doncs ja la teniu.

—Precisament —va replicar la mare abadessa, amb una ràbia mal continguda que resultava inèdita per a la germana Concepció—, seria molt fàcil fer saber a la ciutat que som aquí dins. Que el gran Manuel Escorza ha traït els seus principis revolucionaris per amagar el bisbe de Barcelona dins el convent de la seva germana monja.

Silenci.

—Vés amb compte, germaneta —va sil·labejar l’estrany—. Em costaria molt poc enviar-vos una colla de milicians amb ganes de festa. Acabaríeu totes com aquelles mòmies que teníeu enterrades no sé on, però abans passaríeu una estona llarga i desagradable. I això us inclou a tu, al bisbe i a la nena aquesta que has fet tancar en una cel·la.

Més silenci. La novícia sentia unes llàgrimes calentes i gruixudes que li rodolaven per les galtes. Ara no respirava gens, i començava a tenir la sensació que el pit li cremava per dins.

—Farem una altra cosa —va afegir l’home, xerricant com unes ungles damunt una pissarra—. Ja t’he dit que no m’enduré el bisbe, però tampoc no em ve de gust que us matin. De moment. El que sí que puc fer és posar-vos vigilància. Us enviaré la policia de Catalunya, ni més ni menys. Al cap i a la fi, per alguna cosa està sota les meves ordres. Què et sembla, germaneta? —La mare abadessa no va respondre—. A més, així aclarirem què va passar amb els porcs. No et pots queixar de mi, eh? Va, ajuda’m a aixecar-me, germaneta. Tinc moltes coses a fer i la guerra no espera.

La germana Concepció no va tornar a respirar fins que no va sentir que la clau rodava al pany de la porta per tancar-la. Va expulsar l’aire que tenia retingut i es va posar a alenar amb grans bocades, com un nàufrag debatent-se entre la vida i la mort.

—La idea bàsica —explicava circumspecte el jutge Miquel Carbonissa— no és altra que aprofitar el cicle que segueix la naturalesa mateixa. Contínuament, dels cossos morts en neixen de nous, cossos vius. La terra es fertilitza amb l’adob que li procura la carronya d’animals i homes, amb les despulles dels arbres i els vegetals. Enterri vostè un cadàver, sembri una llavor al damunt i ràpidament veurà com hi creix un arbre. En certa manera, això és el que hem fet nosaltres amb Hadaly.

Les paraules del togat rebotaven contra les parets de la gruta i es perdien, entremesclades amb la humitat, dins la volta natural. Mentre el jutge parlava, el comissari Gregori Muñoz l’escoltava amb el rostre envaït per l’estupor, i el doctor Humbert Pellicer observava els dos homes amb impaciència. A poques passes de tots tres, el gran cavall negre, il·luminat per la claror de les alimares, oferia una estampa altiva i indiferent.

—En puritat —va intervenir el doctor—, el jutge s’ha limitat a agafar despulles humanes i a insuflar-los nou alè mitjançant alguns mecanismes elèctrics. És la vida, la que hi surt guanyant en aquest nostre experiment.

—La vida… —va repetir en un murmuri el comissari, sense adreçar-se a ningú en particular. Contemplava atònit l’animal, sense gosar acostar-s’hi.

—Comprovi-ho vostè amb els seus ulls —va dir el metge, resolutiu—. Benvolgut jutge, si té vostè la bondat…

El jutge Carbonissa es va acostar a Hadaly, va buscar amb la mà l’interruptor al llom del cavall i el va accionar. Tot d’una, les pupil·les de l’animal es van encendre, va piafar i va bellugar les cames. A continuació, va caminar lentament en direcció al fons de la gruta, però de seguida va semblar que canviava de parer, va girar cua i va tornar al costat del jutge. Va acotar el cap dòcilment i va deixar que l’home l’acaronés.

—Aquí ho té! —va exclamar el doctor Pellicer amb un somriure triomfal, adreçant-se al policia—. No és una meravella?

El comissari Muñoz havia mudat de l’estupefacció a la consternació.

—Es pot saber d’on surt aquesta monstruositat? —va preguntar, amb un to crispat que va merèixer una mirada reprovatòria del jutge Carbonissa.

—Bé, seria llarg d’explicar —va respondre el doctor Pellicer, que en canvi es mostrava encantat de la vida—. Diguéssim que el nostre amic el jutge Carbonissa ha dedicat molts dies de la seva vida a l’estudi dels autòmats, i que feia temps que especulava amb la idea de construir-ne un que anés més enllà del mer giny mecànic i que inclogués teixit orgànic en la seva armadura. Pel que fa a mi, com vostè sap, el meu ofici m’obliga a un tracte quotidià amb la mort que, amb els anys, acaba per fastiguejar l’esperit més impàvid. Em va semblar que fer alguna modesta aportació al projecte del jutge Carbonissa podia ser una bona manera de compensar-me d’aquest malestar…

—Però això és un monstre! —va repetir el comissari Muñoz, assenyalant el cavall amb el dit.

—Observo que el preocupa molt aquesta idea de la monstruositat —va replicar el doctor Pellicer, amb posat pedagògic—. Això resulta fins a cert punt comprensible, però el nostre propòsit no és estrafer la natura, sinó millorar-la. Se’n diu ciència, comissari. És una aplicació del raciocini, i un senyal de la capacitat humana de progressar. Tot i que segurament el nostre amic el jutge tindria alguna cosa a afegir a aquest plantejament.

El jutge Carbonissa va somriure vagament.

—No atabalem el comissari amb les nostres petites disputes, doctor —va dir, amb un punt de condescendència—. Vós ho fieu tot al manament del progrés i la ciència, que gairebé sacralitzeu com si es tractés d’una nova religió. Per la meva banda, em limito a constatar que en la tensió entre la vida i la mort, i en el trànsit entre l’una i l’altra, hi intervenen forces que escapen als paràmetres de la comprensió racional. En realitat és una qüestió de matís, però el matís és substancial, perquè al capdavall estem parlant d’allò que diferencia un cos inerme d’un altre d’animat. És a dir, d’allò que convencionalment anomenem l’ànima…

El comissari va bufar com un gat emprenyat.

—Però es pot saber de què parleu? —va explotar—. De moment, segons m’ha explicat vostè mateix —es va girar cap al doctor Pellicer—, el seu… —dubtava—, la seva criatura ja ha mort un home. No em sembla un inici gaire esperançador ni per al progrés de la humanitat ni per al coneixement de l’ànima.

El doctor Pellicer va encendre amb parsimònia el cigarret que acabava de cargolar i va fer una ganyota d’apesarament.

—Va ser un accident. Les làmines de coure que porten gravada la sincronització dels moviments de Hadaly inclouen instruccions d’autoprotecció. Aquell home devia causar alguna mena d’alarma en l’animal, i en va pagar tristament les conseqüències.

—Tristament? Però com se’ls va acudir deixar aquesta bèstia a lloure pel centre de la ciutat enmig d’un bombardeig? —va inquirir el comissari.

—Precisament d’això es tractava —va dir suaument el jutge Carbonissa, mentre Hadaly movia el cap com si l’escoltés—. Volíem posar una conquesta humana, una proclama de la superioritat de la vida sobre la mort, i per tant d’esperança, enmig d’un escenari de destrucció i barbàrie, per les quals la nostra espècie es degrada a si mateixa. Sens dubte ens vam deixar endur per l’eufòria que ens dominava després d’haver vist Hadaly córrer per primera vegada, però la nostra intenció no era provocar cap mal. Ben al contrari.

El comissari, que començava a empal·lidir, va clavar una mirada plena d’odi al cigarret del doctor Pellicer.

—Estan bojos —va dir, sense èmfasi—. Em pensava que ja ho havia vist tot, però vostès s’enduen la palma. Completament bojos.

—És exactament el que li van dir a Galileu quan va afirmar que la Terra girava al voltant del Sol —va objectar el metge, que fumava tranquil·lament—. I a Paracels, quan va descobrir les causes de la sífilis. O a Servet, quan va descriure la circulació de la sang a través dels pulmons. No ocultaré que em sap greu que s’ho prengui d’aquesta manera, comissari. Em pensava que trobaríem en vostè una intel·ligència comprensiva, però és obvi que em vaig equivocar.

—Perfecte, ara a més insinua que sóc curt perquè no salto d’alegria davant del doctor Frankenstein i el seu ajudant geperut. Què faran, ordenar a la seva criatura que em mati a mi també?

—Per l’amor de Déu —va sospirar el doctor Pellicer, desolat.

Hadaly va emetre un renill breu que va sonar admonitori. El comissari se’l va mirar de cua d’ull, amb aprensió.

—Comissari —va començar, tímid, el jutge Carbonissa—, no ha de témer res de nosaltres ni de Hadaly. No volem fer mal a ningú. Com ja li he dit, el nostre propòsit és justament el contrari. Si no li sembla immodèstia, suposo que al doctor Pellicer i a mi se’ns podria considerar com una mena de filantrops.

—Això digui-ho al paio de l’església de Betlem —va respondre amb desgana el comissari. Després se li va acudir una idea—: Vostès que són, maçons?

El jutge Carbonissa i el doctor Pellicer van intercanviar una mirada ràpida.

—No és una qüestió que calgui aclarir ara —va dir el metge—. Ja és de raó que la policia faci preguntes, però aquesta, si em permet de dir-ho, és irrellevant.

El comissari va aixecar una mà i la va deixar caure, donant a entendre el seu desinterès per l’assumpte.

—Comissari —el va tornar a interpel·lar el jutge—, permeti’m que sigui jo qui li faci a vostè una pregunta. No li sembla que la vertadera monstruositat no es troba dins aquesta cova sinó a fora, als carrers i les cases d’aquesta ciutat on els homes assassinen els homes i en què la fúria, l’odi i la ràbia han contaminat els esperits? No troba que el perill veritable es troba en les bèsties que corren desfermades entre nosaltres, i no en Hadaly, que només és el fruit del treball de dos homes que volen acostar-se una mica més a la comprensió de la vida?

El comissari va anar per respondre, però es va aturar. No hauria sabut dir si el raonament del jutge li semblava absurd o si l’obligava a reflexionar, però el cert era que no sabia què dir-hi.

Va mirar el jutge Carbonissa i el doctor Pellicer i va pensar que potser sí que estaven bojos, però que no tan sols eren efectivament inofensius, sinó que hi havia una estranya forma de bondat en el seu capteniment i en la seva manera d’expressar-se. I va pensar també que no havia tornat a veure bondat en ningú d’ençà de la mort de la seva mare. Tant de bo no m’equivoqui, es va dir a si mateix.

Va escampar amb la mà el fum del cigarret, va donar l’esquena al jutge i al doctor i va caminar quatre passes, fins que es va plantar al davant de Hadaly. El cavall el va examinar amb una mirada que li va glaçar l’espinada: què hi havia en aquells ulls? Qui el mirava exhaust des del fons d’aquelles pupil·les, com si li demanés ajut?

Va acaronar el morro de Hadaly i va assentir amb el cap. Es va girar cap als dos homes:

—Em podrien explicar com han arribat fins aquí, sisplau?

—Eh. Eh.

—Mm?

—Desperta. Obre els ulls. Eh.

—Mm? On…?

—Sóc aquí. Obre els ulls.

—On…, sóc…?

—A la txeca. Espavila’t, capellanet.

El germà Pau Darder es va fregar els ulls i els va obrir. El primer que va veure va ser la cara socarrada del Cremat, que se’l mirava dempeus al costat de la màrfega, i a continuació l’orinal en un racó de la cel·la, a prop del cap de ciri recolzat a la paret. Després, a la paret del davant, la paret enreixada. Havia dormit, però no recordava haver somiat res. Com si ja fos mort.

—Dorms molt, capellanet —el va recriminar el Cremat, amb la seva veu rugosa.

El germà Darder es va tapar els ulls amb la palma de la mà.

—Tinc set i gana —va respondre, lentament—. Si dormo, almenys no hi penso.

El marista va aixecar una mica el cap i va veure que a terra, a la vora de la màrfega, hi havia un perol ple d’una aigua de color marronós, i un altre que contenia uns cigrons grumollosos. Va fer el gest d’abocar-s’hi, però de seguida va notar un mareig intens i es va haver d’interrompre. Va quedar assegut damunt la màrfega, sense poder moure’s. Tenia nàusees, i el cap li rodava. Una contracció li va regirar l’estómac i va anar per vomitar, però només va aconseguir estossegar i que li regalimessin un parell de fils de bava de dins la boca.

—Vaja quin espectacle —es burlava el Cremat—. No et dones vergonya de rebre així les visites, capellanet?

—No em trobo bé. Necessito sortir d’aquí —va murmurar el germà Darder, torcant-se la boca amb el dors de la mà.

El Cremat va somriure.

—És clar que sí, home. Tens tota la raó, tu el que has de fer és tocar el dos. Però abans has de recobrar forces. Au, va, menja una mica.

El Cremat es va ajupir i va agafar el perol de l’aigua amb una mà i el dels cigrons amb l’altra. Molt a poc a poc els va acostar al germà Darder, fins que els va posar a l’altura de la seva cara macilenta. Amb l’esquena recolzada a la paret, el germà Darder va aixecar una mà per agafar els cigrons, però quan ja tenia els dits a frec de la llauna del perol, el Cremat el va retirar amb un moviment brusc.

—Què vols, que et serveixi l’àpat al llit i te’l doni a la boca? Ja es veu que ets un nen malcriat de casa bona, capellanet. Si vols el ranxo, aixeca’t per anar-lo a buscar.

El Cremat es va girar i va dur els perols fins a l’altre costat del xibiu. Els va dipositar al costat de l’orinal i va fer un cop d’ull al seu interior.

—Cagondéu, que estàs podrit o què, capellanet? Ja saps que cagues verd?

El germà Darder no va respondre. Continuava assegut damunt la màrfega, amb l’esquena estintolada als maons de la paret. El cap li penjava damunt una espatlla.

—No dius res? —va preguntar el Cremat, girant-se cap a ell—. Vinga, va. Vine a buscar el ranxo.

Les clapes al rostre del Cremat es van arreplegar en una ganyota, com si estigués mirant el sol de cara.

—Per què m’ho fas, això? —va preguntar el germà Darder, amb un fil de veu.

Aquesta vegada va ser el Cremat qui no va contestar. Amb dues gambades es va plantar davant del marista, va estirar un braç i li va donar una bufetada amb la mà plana que li va fer rebotir el cap contra la paret.

—Per què et faig què? —es va posar a cridar, rabiós—. Què és el que et faig, jo, capellanet de merda?

Li va agafar una orella amb el dit gros i l’índex, i la va estirar amb tanta violència que el va fer caure de la màrfega a terra. Al germà Darder li va fer l’efecte que alguna cosa li havia esclatat dins el crani.

—Vés a buscar el menjar! —li va ordenar el milicià—. Vés a buscar-lo, collons! Que no em sents?

Amb una mà fitorada damunt la màrfega i una altra a la paret, el germà Darder va fer força i, molt lentament, va aconseguir posar-se dret. El cap li bategava i sentia unes punyides que el laceraven, com si l’haguessin travessat amb una agulla saquera, les agulles que es feien servir per travar els sacs de gra al magatzem del seu pare.

«N’Emilio serà sa vergonya de sa família».

Va fer una primera passa i va tentinejar. Li van venir al pensament les rates que havia vist per la finestra.

—Què et passa, capellanet? No tenies tanta gana? Ho tens a tres passes, home! No pots fer tres passes?

Tres passes. N’haurien de ser més perquè ell les feia curtes, ara. I hi havia aquell dolor que el martiritzava. Va fer-ne una més, i encara una altra. El cos li tremolava amb calfreds, com si tingués febre. Sí, segurament era febre.

De sobte es va trobar una altra vegada a terra. Li havia fallat l’equilibri. No, no era l’equilibri: era que el Cremat li havia fet la traveta.

—Així no anem enlloc, capellanet! —cridava damunt seu, mentre ell movia una mica el cap i li veia les botes—. Com és que ensopegues d’aquesta manera? Vinga, home, posa’t dret i vés cap al menjar!

Va sentir un altre cop molt fort al clatell, que el va fer besar el terra. Una altra gentilesa del Cremat, aquest cop amb el caire de la mà.

—Que bades? Va, que no tenim tot el dia, collons!

El cap li retronava i semblava que en qualsevol moment hagués d’esclatar a bocins. Ara també li feien mal les dents i sentia la textura untuosa i el gust inconfusible de la sang a la boca. Va intentar passar-s’hi la llengua; no va poder: resultava massa dolorós.

—Val més que t’aixequis, capellanet, o hauré de pegar-te de debò. Em sents?

Temor. Temor. No volia rebre més cops. No suportava els cops d’aquell animal amb la cara rostida. Recolzant-se amb les mans, va flexionar les cames fins que es va poder agenollar. Després, un altre esforç i ja tornava a estar dempeus. Va mirar endavant: dues passes de les seves i ja seria davant dels perols. Podia veure també l’orinal i el seu contingut miserable, però ja no sentia fàstic. Només dolor, i por. No podria aguantar més cops.

Va fer la primera passa, amb més seguretat de la que s’esperava.

—Molt bé, capellanet. Ja ho tens. —El Cremat se li havia enganxat a l’esquena i li parlava a cau d’orella.

Es va aturar un instant, perquè els calfreds tornaven a recórrer-li el cos. Va respirar fondo i va engolir una mica de sang. Només una altra passa.

Va avançar el peu dret, però abans que tornés a trepitjar el terra, va notar que el Cremat li segava l’equilibri amb un cop de genoll al tou de la cama esquerra i una empenta a l’esquena que el va llançar contra la paret. Va topar-hi amb les mans per davant, però no va poder evitar que l’impuls el fes anar per terra novament. Hi va quedar arrupit en posició gairebé fetal, amb el perol de l’aigua, el dels cigrons i l’orinal a tocar.

—Ho veus com hi has arribat, capellanet? Només et calia una mica d’empenta, eh? Una empenta i ja hi has arribat. No tens gana, capellanet? No tens set?

El germà Darder va estossegar i va escopir sang. Potser s’havia trencat alguna dent, perquè li feien molt de mal. Lentament, va estirar el cos per agafar el perol de l’aigua. Necessitava beure’n un glop.

Però això tampoc no va poder ser. D’una revolada, el Cremat es va acostar i amb un cop de peu va tombar els perols i l’orinal. L’aigua i els cigrons van quedar escampats, juntament amb un bassiot de matèria fecal verda. Una part va anar a caure damunt la roba i la cara del germà Darder, que s’ho mirava inexpressiu.

—I ara què has fet, capellanet? Ets un desastre! —bramava el Cremat—. T’has quedat sense ranxo, eh? Hauràs d’esperar que te’n torni a portar, i la veritat és que no sé quan podré fer-ho. O espera’t, també pots menjar-te’l així, amanit amb la teva pròpia merda! Que potser no t’agrada menjar merda, capellanet?

Pensava en les rates.

Pensava en el germà Gendrau, mort al costat d’un nen. Aquell bassal de sang que havien format els dos cossos.

No hauria sabut explicar d’on li va venir la força: era com si fos un ninot i algú el fes anar amunt i avall. Es va aixecar de terra d’un salt, es va llançar contra el Cremat i el va abraçar per la cintura. Aquest no s’ho esperava i va caure d’esquena.

—Fill de puta! —va cridar, mentre es duia la mà a la cintura per buscar la pistola.

No hi va ser a temps. El germà Darder va aixecar el puny i va descarregar un cop terrible damunt l’entrecuix del milicià, que va udolar i es va doblegar del dolor. Tot i així, la mà li anava a la cintura, però el germà Darder la va agafar i li va clavar una mossegada que li va fer sortir sang.

El Cremat es va remoure intentant fugir del marista, i es va arribar a mig incorporar per defensar-se. Però el germà Darder semblava haver-se multiplicat i es movia frenètic, com si patís un atac de ràbia: amb les pupil·les desorbitades i la boca plena de sang, es va llançar damunt del carceller, el va agafar pel coll amb una mà i amb l’altra va descarregar un altre cop de puny damunt la cara plena de clapes, amb una ferocitat que sentia que li sortia de l’ànima, o d’algun altre indret de dins seu que fins en aquell moment no coneixia. Després un altre cop de puny, i un altre, i un altre. Cada vegada més forts, més desesperats.

Els dos homes lluitaven sense dir res, en un silenci que només era contradit pel so amortit dels impactes damunt la carn. El Cremat es defensava: pegava amb els punys a la cara, el coll i el ventre del germà Darder, i malavejant amb les cames aconseguia de tant en tant ferir-lo a l’esquena. Però el marista rebia els cops amb indiferència, com si finalment s’hagués tornat insensible al dolor, i continuava assestant els seus amb rapidesa i brutalitat. Va pegar i va pegar, com si fos una màquina, fins que el rostre del Cremat es va convertir en una massa deforme i sangonosa. En algun moment va sentir el cruixit d’ossos que es trencaven, i va somriure pensant que no eren els de la seva mà.

De sobte va comprendre el plaer de les rates en desmembrar el cos de la seva congènere moribunda.

Quan ja feia una estona que el Cremat havia deixat de moure’s i ell va notar que es cansava, es va aturar. Esbufegava com un motor de cotxe vell i sobreescalfat, però se sentia pletòric. Llavors el milicià va remugar alguna cosa: encara era viu, doncs.

El germà Darder es va posar dret, amb una lleugeresa que uns minuts abans hauria estat impensable, es va tornar a ajupir, va col·locar les mans sota les costelles del Cremat i el va fer girar fins que va quedar de bocaterrosa. El milicià emetia sons guturals i barbotejava incoherències, com un borratxo que dormís la mona. El germà Darder, esbufegant encara, es va asseure damunt la seva esquena, li va agafar els cabells i li va aixecar el cap. Després, amb tota la força que encara va poder reunir, el va fer botir contra el terra. Una vegada, i una altra, i encara una altra més. Al setè cop va sentir l’espetec del crani que acabava d’esberlar-se, com un vidre que cau damunt d’una pedra. El cos del Cremat es va remoure amb un parell o tres de convulsions. Després va quedar quiet.

El germà Darder es va aixecar i va contemplar una estona com s’escolava la sang del cap rebentat del carceller, per anar a mesclar-se amb la pasta formada pels cigrons, l’aigua i la merda.

Va pensar: si Déu troba que convé…

Déu no havia fet res per impedir-ho.

Va butxaquejar l’uniforme del milicià i en va agafar trenta pessetes en paper moneda rebregat i un manat de claus. Va obrir la porta del xibiu, va sortir a un replà acubat i baix de sostre i va tornar a tancar, amb dues voltes de clau.